Les eleccions: conclusions i reptes

Del resultat de les eleccions, tant de les coses que tothom preveia com de les que han estat més sorprenents, en podríem treure’n les següents conclusions:

1. Els tres partits del govern són els que han perdut diputats. Hi ha una voluntat de l’electorat de canviar de govern i de “castigar” el tripartit. Els tres partits hauran de reflexionar. Pot ser molt bo que els socialistes, degut aquests resultats, d’haver tocat fons es replantegin tant la seva política sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, com la seva política social, perquè sigui veritablement d’esquerres.
2. Hi ha una decantació vers la dreta: si sumem els diputats del centre dreta de CiU i els del PP i Ciutadans, en resulta 83 diputats (en l’anterior Parlament eren 65). Caldrà estar atents sobre si el govern d’Artur Mas tira endarrere les bones pràctiques socials del govern Montilla i quines propostes socials fa. L’oposició d’esquerra no resta massa forta per defensar tot allò que pugui afavorir les capes socials més baixes. Caldrà apel·lar a la sensibilitat social inclosa en alguns sectors de Convergència i d’Unió?
3. Hi ha un important desplaçament del Parlament vers el sobiranisme: CiU, ERC i SI sumen 76 diputats (més de la meitat) als quals hi podem sumar els d’ICV (10 més) i alguns del PSC. Caldrà veure com el nou govern gestiona aquesta voluntat popular que ja es va manifestar el 10 de juliol passat al carrer.
4. L’independentisme declarat s’ha dispersat en els 10 d´ERC, els 4 de SI i els “perduts” vots de Reagrupament. De fet, possiblement molts vots d’ERC han anat vers aquestes candidatures i altres a CiU. ERC caldrà que reflexioni sobre el seu nou liderat, l’haver deixat més o menys “marginat” Carod Rovira, i replantejar-se la seva proposta sobiranista, les aliances amb altres nous partits emergents, etc.
5. Fa pensar i fa respecte l’aparició de percentatges significatius a totes les comarques de Plataforma per Catalunya, clarament xenòfoba, que si li apliquessin bé la llei de partits hauria d’estar prohibida. Cal tenir en compte que aquest sector existeix en el nostre teixit ciutadà.

Al nou govern li pertoca afrontar, i amb moltes dificultats aquests tres problemes polítics ben importants:

• 1er: La crisi econòmica, produïda per una crisi financera i especulativa, que pel que anem observant no la fan pagar a la banca (és la que mana al món) sinó que la pagarem de nou el poble. Darrera aquesta crisi hi ha la crisi alimentària, ecològica, energètica. Es veu difícil que un govern de centre-dreta pugui gestionar aquesta crisi tenint en compte els més desafavorits. Tampoc no es veu que hi hagi una esquerra real, que plantegi alternatives possibles a favor d’una alternativa global al capitalisme explotador, “gran manaire” del món. L’estat del benestar fa temps que està en crisi i sovint els governs (tant de dretes com dels anomenats d’esquerres) retallen les mesures més socials. No està gens clar que el nou govern prengui resolucions en favor del benestar general. Per on retallarà?
• 2on: L’encaix entre Catalunya i Espanya. Com gestionarà el nou govern el carreró sense sortida ni política ni jurídica en què ens ha posat el Tribunal Constitucional? Com atendrà la demanda creixent d´independència? Com resoldrà l’avinentesa d´una radicalitzaciò de l’independentisme i un refús al mateix per reacció dura? Com afrontarà les relacions amb el govern espanyol? Cap a quin camí es llançarà? Cal el federalisme, confederalisme, estat propi català, davant d´un autonomisme que sembla que ha tocat sostre? CiU farà un govern , o una aliança més o menys estable amb ERC (podria tenir un govern molt estable de 72 diputats) per avançar en el sobiranisme?
• 3er: La desafecció política davant dels partits polítics i dels personatges polítics (corrupció, dificultats de finançament, liderats mediocres, poc pensament polític de fons, superficialitat, mirades a curt termini, dèficits en la utopia i en les estratègies a llarg termini...) Tenim el perill de degradar la democràcia i en comptes de desenvolupar-la pel camí de la major participació popular, poden aparèixer fins i tot discursos antidemocràtics. Com regenerarà la política i la democràcia aquest govern nou? Tenint en compte que hi ha un dèficit impressionant de la Generalitat, es trobarà amb moltes dificultats en aquest sentit.

Les tres qüestions tenen relació, i seria una gran aportació de l’esquerra no solament tenir alternatives pels tres problemes sinó fer veure la imbricació dels tres, en referència al conflicte de classes, implicat amb el conflicte d’estat entre Catalunya i Espanya (competitivitat entre les classes dirigents dels diferents territoris, i la relació econòmica amb Europa i el món globalitzat). Un tret de les esquerres és escoltar la veu del poble i fer pedagogia entre els grups, els moviments socials, els partits per anar madurant una alternativa i un “gruix” de persones a favor de la mateixa.

Quim Cervera és sociòleg i capellà.

Les eleccions, entre el pessimisme i l'esperança

Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.
Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:
1) Continuem essent un país de mentalitat de botiguers, representants de comerç, petits industrials... en definitiva, uns petitburgesos que valoren la família, la feina, la missa de dotze (o els succedanis actuals) i el tortell de diumenge. Tranquil·litat i bons aliments.

2) Entre el seny i la rauxa, fa segles que s’imposa el seny (tret d’alguns moments de trist record). Aquest seny fa que el nostre antimadridisme (més que no pas antiespanyolisme) es manifesti en forma d’“independentisme rampellut”, o de cap de setmana; una mena de coitus interruptus entre la passió i la raó. Al final, la sang no arriba mai al riu i la majoria opta per un terme confús i equívoc (el sobiranisme) o es deixa impressionar per una opció inviable (el concert econòmic). Fum, fum, fum. I qui dia passa, any empeny.

3) El nostre cosmopolitisme és més de paraula que de fets. Ens impressiona que es parli de Barcelona i de Catalunya arreu del món, però ens costa acceptar la diversitat ètnica i religiosa, ens molesta que hi hagi massa turistes, passem de deixar anar tothom qui ho vulgui despullat pel carrer a perseguir els qui duen el tors descobert... i a la que hi ha una crisi econòmica votem opcions que pretenen castigar o fins i tot perseguir i expulsar els immigrants (els quals, naturalment, són els culpables de la crisi i de l’atur).

4) El franquisme sociològic i, en alguns punts, també ideològic, persisteix. La ciutadania del nostre país no ha paït bé que, durant dues legislatures, no hagi governat el líder que va obtenir més diputats, ni que els dos darrers governs hagin estat de coalició. Més enllà de les desavinences i d’una mala relació real entre els tres socis de govern, crec que hi havia alguns condicionants mentals previs que ja feien que la coalició estigués mal vista i mal digerida, per principi, per l’electorat. O sigui, Catalunya desitja un règim presidencialista.
Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...
Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.

Àlex Masllorens és periodista

Aquest article pertany al número 72 de l'Agulla, que és a punt de sortir, però l'incloem ja en el blog per evidents raons d'actualitat.