D’on ve la nostra idea de Déu (i 5: el Cristianisme)

Després de la mort de Jesús, els seus deixebles comencen a reagrupar-se i comencen a dir que l’han vist viu: que Déu l’ha ressuscitat. Independentment de com vulguem entendre l’experiència que hi ha al darrere d’aquesta afirmació, el que sí que és clar és la deducció que aquells deixebles en van fer: que, realment, el missatge que Jesús transmetia, la seva manera d’entendre Déu i l’estil de vida que proposava, eren realment els que Déu volia.
I a partir d’aquí es va iniciar un difícil procés de reelaboració de moltes coses. D’entrada, aquells deixebles, jueus convençuts com eren, van interpretar la proposta de Jesús com una forma de viure el judaisme en la línia que ja havien iniciat alguns dels profetes d’Israel: una forma que posava més l’accent en l’amor als altres i el servei als pobres que no en els ritus i les normes legals. Però sense trencar amb aquests ritus i aquestes normes.
Aviat, però, van començar a sorgir visions més rupturistes. Esteve apareix com el primer que enceta aquests plantejaments, i per això mor apedregat. I seran Bernabé i Pau els que arribaran fins al final amb aquesta ruptura. Ells, en efecte, afirmaran que la proposta de Jesús supera la religió d’Israel, i que està destinada a tothom sense distinció. I això provocarà traumes i tensions molt considerables, perquè molts dels jueus que havien cregut en Jesús no podien acceptar que tota la tradició que havien viscut i que parlava d’Israel com a poble escollit per Déu, quedés liquidada d’aquesta manera.
La proposta rupturista, però, serà la que triomfarà definitivament. I els seus eixos bàsics seran aquests: 1) que Déu ofereix plenitud de vida per a tothom, sense distincions de cap tipus; 2) que la distància que l’ésser humà sent davant Déu, i que es nota sobretot en la dificultat per seguir el camí que Déu proposa, ha quedat superada perquè un home concret, Jesús, ha viscut la vida humana de manera totalment entregada i segons el camí d’amor que Déu vol; 3) que, per això, podem dir que en Jesús Déu hi era totalment present, de manera que tothom qui cregui en Jesús i s’enganxi a ell, entra de ple en el camí i en la vida de Déu; 4) que aquesta fe en Jesús comporta voler viure amb el mateix amor i entrega que ell ha viscut; 5) que tots els qui creuen en Jesús formen la comunitat dels fills de Déu, i estan cridats a compartir junts aquesta fe i aquest seguiment.
Si, després del recorregut que hem anat fent al llarg d’aquest curs en aquesta pàgina tornéssim ara al començament, podríem dir que aquella intuïció inicial d’una realitat que està més enllà del que es pot veure i tocar, ens ha conduït cap a una concreció molt propera. A través de la paraula i la vida d’un home, Jesús de Natzaret, hem descobert un Déu que acompanya el món i la història, que ofereix compartir una vida plena, i que empeny a viure en aquest món de manera seriosament humana, és a dir, responent a les crides que sorgeixen d’un cor net, obert, atent als altres, desitjós d’una vida digna per a tothom.
Certament que no podem deixar de dir, per acabar, que massa cops la nostra història cristiana no ha respost a aquesta crida que li dóna sentit. Però això no treu cap valor a la crida mateixa, sinó que, més aviat, és un estímul que empeny a treballar perquè hi respongui.

D'on ve la nostra idea de Déu (4: la novetat de Jesús)

Ja vaig dir en el primer article d’aquesta sèrie sobre l’origen de la nostra idea de Déu que jo parlava des d’un lloc concret: parlava des de la fe en Déu, i més específicament des de la fe cristiana. I ara, acabant el recorregut, miraré d’explicar això: quin és, i què significa, el Déu en qui creia Jesús i que va voler fer conèixer a la gent que el seguia per allà la Palestina de fa dos mil anys.
Jesús és, òbviament, un jueu, i un jueu profundament creient en el Déu d’Israel. Però que, d’entre les diverses maneres que en el seu temps s’entenia aquest Déu, en va viure una de concreta, i va portar aquesta vivència fins a les últimes conseqüències.
Jesús entenia que Déu havia escollit Israel com el poble que havia d’amarar-se d’una vivència de Déu alliberadora, amorosa i propera, i que havia de ser-ne testimoni de tal manera que els estrangers, els no jueus, descobrissin també aquesta vivència de Déu i la fessin seva.
En l’època en què va viure Jesús, la religió d’Israel està molt marcada, més que no pas per la vivència d’un Déu amorós i que convida a estimar, per la vivència d’un Déu que proposa un codi moral, legal i ritual que cal seguir, un Déu a qui cal acostar-se a través de determinades pràctiques. També, hi ha sectors que imaginen un Déu guerrer que proposa com a objectiu recuperar la independència d’Israel, però aquests sectors no son gaire nombrosos, encara que es fan notar. O altres sectors que es tanquen en un món separat de l’altra gent, en la recerca d’una puresa allunyada de la realitat. I així successivament.
Però, enmig de tot això, i de manera més difusa, hi ha unes capes importants de gent senzilla que espera que algú els transmeti una espurna d’esperança, en la línia d’aquelles esperances que els profetes havien transmès en altres èpoques.
Jesús recollirà aquest anhel difús, i el convertirà en centre de la seva acció i del seu missatge. L’evangeli de Lluc 4,18-19, per mitjà d’un text del profeta Isaïes, formularà aquest projecte de Jesús com un programa personal: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum...”. I aquest objectiu serà el que marcarà tota la seva vida: fer entendre que Déu és un Pare amorós que el que demana als qui vulguin acostar-se a ell és que, seguint els impulsos més nets del seu cor, treballin per fer que tothom pugui viure en pau, dignament, sense mals ni dolors. I que ho facin molt units a ell, a Déu, plens de la certesa que, encara que aquesta manera de viure els pugui comportar dificultats, incomprensions, o fins i tot persecucions, ell serà sempre al seu costat.
Jesús va voler transmetre aquest missatge als seus conciutadans israelites, amb el desig que Israel esdevingués així model d’actuació per al món sencer. Però es va trobar que aquest missatge rebia el rebuig frontal de tots els poders, tant religiosos (oficials o no) com civils. I va acabar manifestant el seu desencís més cru i radical respecte al seu poble: “Jerusalem, Jeruisalem, la que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats... La vostra casa quedarà deserta!” (Lluc 13,34-35).
Jesús, per tot això, va acabar clavar en una creu. Però la seva història no es va acabar aquí, i la seva manera d’entendre i viure Déu ha marcat decisivament la història humana. D’això parlarem en el proper i darrer article d’aquesta sèrie. Josep Lligadas

D'on ve la nostra idea de Déu (3: el judaisme)

Hi ha un moment, en la història de la religió, en què té lloc un pas històric d’una gran importància: el pas de començar a creure que aquella realitat intuïda que està més enllà de la realitat empírica i amb la qual els éssers humans intenten de relacionar-se, és una realitat única, personal, i que és a l’origen i al cor de la vida humana.
Aquest pas comença a realitzar-se a diversos llocs i en diversos moments, però on qualla de manera definitiva és en un poble concret, Israel, amb un personatge, Moisès, que farà de catalitzador.
Moisès és certament un personatge apassionant. En els llibres bíblics que parlen de les seves actuacions (bàsicament, Èxode i Nombres), és difícil discernir-hi quin és el fons realment històric. Però en tot cas la seva aportació és clara: ell serà el qui portarà a la descoberta d’aquesta realitat única, aquest Déu, entenent-lo com algú que guia la història i ofereix un projecte alliberador, que es farà visible en l’alliberament de les tribus hebrees que es trobaven a Egipte sotmeses a l’esclavatge del faraó. O, dient-ho amb termes més empírics, ell serà qui ajudarà aquelles tribus que havien aconseguit alliberar-se de l’esclavitud, a entendre allò que els havia passat com el senyal de la presència d’un Déu que els guiava i que es comprometia amb ells.
El procés, evidentment, no és d’un dia per l’altre, sinó que té un llarg recorregut. Al principi, aquest “Déu d’Israel” no és entès com un Déu únic en sentit absolut, sinó en el sentit que Israel, a diferència dels altres pobles, no creu en una diversitat de déus que actuen en diversos àmbits de la vida, sinó que creu en un Déu propi que és un de sol, i que a més el seu projecte és un projecte a favor dels esclavitzats.
Posteriorment, aquesta primera intuïció anirà esdevenint de més volada, i acabarà prenent un altre significat: que, al darrere de tota la realitat i tota la història humana, hi ha un únic Déu. És a dir, que tota la realitat és fruit d’un projecte de vida que està més enllà d’allò que veiem, i que aquest projecte de vida és obra d’aquesta realitat única i personal que anomenem Déu. I que aquest Déu, en un determinat moment de la història, ha volgut actuar mostrant el seu rostre amorós i alliberador en ells, el poble d’Israel, i els ha encomanat de fer realitat, en la seva vida com a poble, el mateix estil de vida alliberat i alliberador.
Aquesta seria la intuïció fonamental, que va apareixent entremig de tot un llarg camí social i cultural. I que va traient el cap constantment, malgrat que la vida, molt sovint, vagi per una altra banda. Molt sovint, en efecte, el que prevaldrà serà la consciència que, si Déu ha actuat en la seva història de poble, això vol dir que ells són els preferits de Déu, facin el que facin. I aquesta consciència es traduirà en un nacionalisme que oblidarà el caràcter alliberador de l’acció de Déu. O prevaldrà, també, el convenciment que el que Déu vol és el compliment estricte de les lleis que concretaven les seves crides alliberadores, i la lletra acabarà matant l’esperit. I així successivament.
Però en tot cas, l’aportació d’Israel serà ja decisiva. Serà haver descobert, i dit, que, al cor de la vida i la història humana, hi ha la presència d’algú que, més enllà de tot, la sosté i acompanya. I haver descobert, i dit, que aquest algú propugna un estil de vida i d’història en què no hi hagi amos i esclaus, vencedors i vençuts, sinó éssers humans lliures i que puguin viure dignament. I haver afirmat també –en alguns moments concrets, però amb molta potència: per exemple, en alguns dels profetes, i en especial l’anomenat Segon Isaïes– que aquesta voluntat de Déu era per a tots els pobles de la terra, convidats a unir-se a la crida que Israel havia rebut.

Josep Lligadas

D'on ve la nostra idea de Déu (2)

La religió, dèiem en el número passat de L’Agulla, neix del desig i la necessitat de trobar explicació als múltiples interrogants que plantejava la realitat que aquells primers éssers que podem anomenar humans es trobaven al davant, i també del desig i la necessitat de fer front i protegir-se davant les múltiples incerteses i pors en què vivien. D’aquí sorgeix la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Una realitat, unes realitats, amb les quals intenten entrar en contacte de diverses maneres, per influir-hi i tenir-les a favor.I a partir d’aquí, al llarg dels segles, anirem trobant desenvolupaments de tota mena d’aquesta intuïció bàsica. Desenvolupaments que, en general, consisteixen a imaginar, no un únic ésser que està a l’origen de la realitat i que d’alguna manera o altra la guia, sinó com un conjunt de forces, o d’essers diferenciats, que estan més enllà del món visible i d’alguna manera o altra hi actuen. Uns éssers que poden estar jerarquitzats, o que poden anar cadascun d’ells per lliure; uns éssers que creen proximitat i confiança, o que, al contrari, funcionen per capritxs i amb un cert menyspreu envers els humans; uns éssers que estan lligats a un poble determinat i l’ajuden enfront dels altres pobles, o que actuen a tot arreu “especialitzant-se” en un àmbit concret de la vida; uns éssers que exigeixen dels éssers humans actuacions difícils i fins i tot cruels a canvi de ser-los favorables, o que al contrari són bondadosos i acompanyen amb goig la vida; uns éssers que estimulen actuacions de domini i d’egoisme o que estimulen actuacions de bondat i generositat; uns éssers que serveixen per consolidar i refermar els poders constituïts, siguin estrictament religiosos o siguin polítics, o que en canvi poden ser vistos –però poques vegades!– com a possibles impulsors d’anhels de llibertat i justícia.És un camí difícil, el camí de la recerca de la divinitat. Un camí que es camina a les palpentes, seguint el guiatge del propi cor. Un camí que, en molts casos, esdevé clarament alienador i justificador d’opressions de tota mena. Però que, alhora, per a molta i molta gent, esdevé l’únic suport i l’únic alleujament en una vida massa dura i que d’altra manera esdevindria insuportable. Aquest caràcter tan ambigu de la religió farà que, almenys en llocs de pes cultural com serien Grècia i Roma, en determinats ambients més il·lustrats es comenci a mirar la religió amb un cert distanciament: la religió és vista com una construcció que no ajuda gaire a fer que la gent actuï d’acord amb uns ideals humanistes, i a més presenta uns déus amb uns instints i uns comportaments tan poc exemplars que acaba no semblant una cosa gaire seriosa. Cada cop més, la religió, en el món occidental, va esdevenint, per una banda, un refugi més o menys supersticiós davant les penalitats de la vida, però sense gaires elements humanitzadors i que facin créixer i avançar; i per l’altra, un mitjà de refermament de l’estructura social i política existent, una barrera contra qualsevol intent de trencar l’estratificació social i, en darrera instància, a mesura que el temps avança, una assegurança del poder omnímode de l’emperador. I una cosa semblant podem dir dels pobles anomenats bàrbars, i també dels pobles d’Amèrica. (No entrem en les religions orientals, que mereixerien una reflexió específica).En resum. La creença en una realitat que està més enllà de les coses visibles, i que té influència en la vida dels éssers humans és, diríem, una bona manera d’entendre el món i la vida humana. Però a mesura que es va anar concretant històricament, va anar-se fent, diríem també, més irracional i insostenible. I aquí és on hi entra l’aportació decisiva del judaisme, de la qual parlarem en el número vinent. Josep Lligadas

D'on ve la nostra idea de Déu (1)

Servidor, ho aclareixo d’entrada, no és ni antropòleg, ni sociòleg, ni fenomenòleg de les religions, ni cap dels altres títols més o menys acadèmics que poden donar un cert dret a parlar en global de temes referits a la religió en la història humana. Però malgrat això, he pensat que en aquest repàs sobre temes de fe a què està dedicada aquesta última pàgina de L’Agulla, podria ser interessant de veure, en pla aficionat, la història de la idea de Déu al llarg del temps i fins arribar a nosaltres. No amb la pretensió d’una mirada neutra i objectiva, suposadament científica, sinó amb una mirada confessadament cristiana. Vull dir que quan parlo de la “nostra” idea de Déu, em refereixo a la idea del Déu en què jo com a cristià crec i en què bona part dels lectors de L’Agulla també creuen. Aquest serà, doncs, el tema que tractarem al llarg dels cinc números de L’Agulla d’aquest curs. I bé. Anem cap a un munt de segles enrere. Com neix la idea de Déu en els éssers humans? Cap de nosaltres no hi era, ni tenim documentació sobre aquells inicis, però no costa gaire de pensar, per tot el que ens ha arribat després, que en aquells primers humans amb una certa intel·ligència i capacitat de raonar, devia anar sorgint, davant la immensitat d’interrogants que el món i la vida els plantejaven, i davant la immensitat d’incerteses i també de pors que es trobaven davant seu, la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Alguna realitat que feia que les coses fossin tal com eren, que feia que determinats esdevenimens tinguessin lloc quan res no feia preveure’ls, que feia funcionar aquella maquinària incomprensible que era la natura i la vida que s’hi desenvolupava.Aquesta realitat superior no era imaginada com un únic ésser, sinó més aviat com un conjunt de forces que actuaven en el món i en la vida, un conjunt de forces que a poc a poc van anar identificant, atribuint-los camps d’actuació, imaginant amb determinades formes i ubicacions... Fins que, a poc a poc també, van anar pensant que, amb aquestes forces i realitats superiors, era possible entrar-hi en contacte d’alguna manera, i influir d’alguna manera en elles. És això el que expressa, segons una de les possibles interpretacions, la paraula “religió”: la religió és el fet de “relligar” els éssers humans amb la divinitat.Aquesta intuïda possibilitat d’entrar en contacte amb les forces superiors i d’influir d’alguna manera en allò que fan va obrir un nou i importantíssim camp en l’actuació humana. Va encetar una nova cultura. Ara, a més de tot allò que calia fer per viure segons les possibilitats que donaven les realitats visibles i empíriques, calia també dedicar una part de les energies a assegurar un adequat contacte amb les forces superiors per tal que els seus poders es decantessin de manera favorable als interessos dels qui les invocaven, i per evitar que els mals que podien arribar-los de tants llocs s’aturessin i no s’acarnissessin sobre ells. I a partir d’aquí, de maneres més elementals o més elaborades, van anar naixent tota la diversitat de formes religioses que han existit i existeixen.Alguns, d’aquesta història que aquí hem mirat de resumir, en dedueixen que, per tant, la idea de la divinitat és un simple fruit de les necessitats humanes. Una simple manera de cercar tranquil·litat i seguretat, sense cap fonament més enllà de la imaginació. Jo, en canvi, pensaria que més aviat és un bon resultat de la capacitat humana de recerca d’explicacions a les coses: la divinitat és una molt bona manera d’explicar coherentment el sentit d’aquesta complexa realitat que tots plegats vivim. Una explicació necessitada, això sí, de moltes purificacions, però no gens desassenyada...

Josep Lligadas

Els salms, per mirar cap a Déu

Ara que som a final de curs, a punt d’iniciar l’estiu, aquesta pàgina final ve amb ganes de mirar cap a les coses fonamentals. I no hi ha cap altra cosa més fonamental que Déu, o sigui que mirarem cap a Déu. I ho farem des d’una eina específica que hi pot ajudar d’una manera especial: una eina que són paraules antigues de pregària, que fan posar els ulls i els sentiments en aquell que dóna sentit a tot.

Sabem prou que precisament, era aquesta mirada cap a Déu el que donava sentit a tot el que Jesús deia i feia. El que fa que Jesús parli i actuï de la manera com ho va fer, és perquè vivia tota la seva vida com un diàleg permanent amb Déu, intentant descobrir a cada pas quin era l’estil de persona que Déu volia. És a dir: que Jesús vivia la seva unió amb Déu com a fonament de tot, i a partir d’aquí anava descobrint els camins que calia seguir. I el seu missatge va ser fer-nos descobrir que els camins de Déu eren els de l’amor, els de l’alliberament, els de la recerca de la igualtat entre tothom... Altres creients, també omplerts de Déu, no han sabut descobrir aquests camins i han cregut que el que Déu volia eren coses que no resulten gaire humanes. Però a Jesús, aquest omplir-se de Déu li va portar a oferir-nos el més esplèndid projecte d’humanitat. Per això creiem en ell...Doncs bé. Dit tot això, jo el que voldria remarcar en aquesta pàgina és que, realment, és molt important omplir-se de Déu tal com Jesús n’estava ple. I a això pot ajudar-hi molt la pregària dels salms. De fet, aquesta era la pregària que tot bon israelita coneixia i feia servir, i per tant és la que feia servir Jesús mateix. O sigui que no estarà gens malament imitar-lo.

Els salms ens fan mirar cap a Déu. O bé perquè en dir-los ens hi adrecem directament (“Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”), o perquè parlen de Déu però fent-lo sentir molt a prop (“Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç aquell que s’hi refugia”). I ho fan amb un llenguatge poètic, que fa aixecar els ulls més enllà de la quotidianitat, del nostre camí a ras de terra, i fan veure que al cor de la vida, al cor d’aquesta quotidianitat, hi ha una presència intensa, profunda i viva.

A vegades, els salms expressen sentiments que són els nostres sentiments mateixos, i lliguen bé amb el que experimentem en aquell moment. En canvi, altres vegades expressen sentiments diferents (sentiments d’angoixa quan nosaltres estem contents, o al revés): no està gens malament, quan passa això, perquè així ens fem nostres els sentiments dels altres, de tots els que estan preocupats quan nosaltres vivim feliços, o dels que experimenten la joia quan nosaltres patim. De fet, la pregària va més enllà de l’estricta experiència personal...

I encara, de tant en tant, trobem en els salms un llenguatge que, en sentit estricte, no és gaire cristià: per exemple, malediccions contra els enemics, pròpies d’una època i una religió que Jesús ens va convidar a purificar. Però llavors es tracta d’entendre aquests “enemics” en un altre sentit: tot el mal que, de tantes maneres, fa malbé el nostre món o a nosaltres mateixos... O, per què no, qualsevol problema o dolor empipador que no sabem com resoldre.Una bona eina, sens dubte. La podem fer servir de per lliure, és a dir, agafant de tant en tant un salm i resant-lo, o bé de manera més organitzada, amb la pregària de Laudes o de Vespres que forma part del patrimoni eclesial i que es pot trobar en diverses publicacions. Però en tot cas, val la pena provar-ho i, a poc a poc, anar-hi entrant.

Josep Lligadas

L'Eucaristia, tot un repte (II)

Per repassar el que significa l’Eucaristia en la vida dels cristians, comencem per una història. És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any 58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor dels Fets del Apòstols, explica:
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe...

Josep Lligadas

L'Eucaristia, tot un repte (I)

El curs passat vam encetar aquesta secció que volia ajudar a reflexionar sobre la fe que vivim, i ho vam fer amb un parell de temes que anaven molt arran de la vida: primer vam parlar de la política, i després de la família. Ara, en canvi, ens n’anirem cap a l’altra punta. Vull dir que ens dedicarem a reflexionar una mica sobre un aspecte de la fe cristiana que no “surt de la vida”, sinó que ens ve, diguem-ho així, “de fora”. Parlarem, durant uns quants números, de l’Eucaristia.
L’Eucaristia, és obvi, no neix de la nostra vida quotidiana. Si la celebrem, és perquè Jesús, abans de morir, enmig d’un sopar que tenia alhora les característiques d’un àpat ritual i un sopar de comiat, va agafar un tros de pa i després una copa de vi, i els va donar als seus seguidors dient-los unes paraules que donaven un especial significat a aquells aliments. I després els va encomanar de continuar fent allò en el futur.
L’Eucaristia neix, doncs, de la voluntat explícita de Jesús i de la vivència i la interpretació que van fer-ne els seus seguidors. Una vivència i una interpretació que al llarg dels segles s’ha anat transformant, estructurant, solidificant... fins a arribar a les actuals celebracions de l’Eucaristia, que certament queden força lluny de l’experiència que van viure els que van participar en aquell sopar de Jerusalem ara fa ja vora dos mil anys.
I queden força lluny per una raó molt òbvia: perquè el clima que hi havia entorn de Jesús en aquell sopar, queda també lluny del clima que hi ha a les nostres celebracions de l’Eucaristia. I no només en el cas de les celebracions més habituals i comunes de les nostres parròquies; també quan ens reunim un grupet de gent que tenim moltes coses en comú, i que mirem de viure intensament la fe, estem ben lluny de la proximitat humana i vital que hi havia entorn de Jesús, creada durant tant de temps d’anar junts i que aquell vespre esdevenia més viva que mai perquè tots tenien el sentiment que era a punt de passar alguna cosa determinant, segurament tràgica... No és un problema de ritus que pot semblar que treuen espontaneïtat: el sopar de Jesús també va ser ritual! Sinó que l’experiència de vida de la nostra comunitat (i això, ho torno a dir, tant si és la parròquia com si és el petit grup) és ben diferent...
Però encara hi ha un altre problema, més de fons. I és que celebrar l’Eucaristia és, en darrera instància, un reconeixement de la nostra incapacitat de viure, amb les nostres soles forces, el camí de l’Evangeli. A l’Eucaristia no hi anem només a expressar la nostra fe. Hi anem, sobretot, a rebre. A escoltar una Paraula que ens ve de Jesús, i a menjar un aliment en el qual afirmem reconèixer-hi la presència de Jesús. A nosaltres, el que ens sortiria de pensar espontàniament és que ja intentem viure l’Evangeli, i ja preguem quan ho creiem oportú. Per què, aleshores, hauríem de participar en aquesta trobada que no organitzem nosaltres al nostre aire, sinó que, diguem-ho així, ens ve donada? Per què la necessitem, l’Eucaristia?
Però resulta que l’Eucaristia és aquí, davant nostre. Des dels inicis, la comunitat cristiana ha considerat que trobar-se cada diumenge per celebrar-la era un element fonamental en el seu seguiment de Jesucrist. I així fins al dia d’avui. De manera que és important aturar-se a pensar-hi. Això mirarem de fer en els propers articles.

Josep Lligadas

Jesús i la família (I)

El passat 30 de desembre va tenir lloc a Madrid una concentració en defensa, segons deia la convocatòria, de “la família cristiana”, suposadament assetjada per totes bandes. No serà mala cosa, doncs, veure què en diu i en pensa Jesús, sobre aquest tema. Quin paper té la família, per a un cristià, segons el punt de vista de l’evangeli?

La primera dada és que Jesús neix, certament, en el si d’una família. I que la seva família va ser clau per al seu creixement humà i per a la formació de la seva vivència de Déu. Els evangelis de Mateu i de Lluc, en els seus dos primers capítols, ens ofereixen escenes dels inicis familiars de Jesús, i el de Lluc, per dues vegades, remarca la vida de Jesús a Natzaret juntament amb els seus pares (Lc 2,39-40; 2,51-52). Certament que aquesta vida familiar no cal imaginar-la com un nucli reduït de pare, mare i fill, perquè això no té res a veure amb el que passava a la Palestina de fa dos mil anys, en què la família era un nucli ampli format per una xarxa nombrosa de parents. Però en tot cas, independentment de la forma concreta que prengués, sí que cal pensar en una vida familiar ben portada, i en la qual es vivia amb intensitat la fe d’Israel. I els evangelis també ens remarquen, a més d’aquesta fe, una intervenció molt constant i joiosa de Déu en el camí d’aquella família, i una gran fortalesa a l’hora d’afrontar les adversitats que sempre assetgen la gent senzilla. Tot i que també cal dir que, ja en aquestes escenes inicials, alhora que es vol remarcar la normalitat humana de Jesús, també es vol remarcar la prioritat que té per a ell el seguiment de la seva missió, que fa que, als dotze anys, deixi un dia la família, sense avisar, i es quedi al temple per dedicar-se a les coses de Déu (Lc 2,41-50). Evidentment aquesta és una escena elaborada per l’evangelista, però amb un missatge ja molt clar, que anticiparà el que Jesús farà quan sigui més gran.
Jesús, a partir d’un cert moment, marxarà de casa, i no per formar una nova família com hauria estat normal, sinó per iniciar una vida de profeta i mestre pels camins de Palestina. I cal dir que, al llarg de la seva vida pública, més aviat manifestarà un notable distanciament dels seus familiars. Els seus familiars més aviat li fan una certa nosa, i en tot cas assenyala clarament que la seva veritable família és la dels qui escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu, dintre els quals, certament, també s’hi podran incloure, sobretot després de la resurrecció, la seva mare i els seus germans. Però sense cap privilegi pel fet de ser-ho. De fet, en els evangelis sinòptics, les escenes familiars positives només les troben en els relats de la infància. Però després, al llarg de la vida pública, la seva família només apareixerà en boca dels seus contradictors, per criticar-li el seu origen humil (Mt 13,53-58; Mc 6,1-6; Lc 4,22-24), i quan sigui en boca seva serà sempre per aclarir que el que importa per a ell no són els llaços de la sang sinó els que crea el comú seguiment de l’Evangeli (Mt 12,46-50; Mc 3,20-21; 3,31-35; Lc 8,19-21; 11,27-28).
Vist això, doncs, en què consisteix, la “família cristiana”? En parlarem al proper número.
Josep Lligadas

Jesús, els cristians i la política (III)

Dèiem en el número passat que nosaltres, a diferència de Jesús, sabem que és possible actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciutadans, i no només els interessos d’uns pocs. I dèiem també que les formes d’aquesta actuació (tant en els que hi intervenen de manera més activa, com en els que es limiten a tenir opinió, o a actuar en determinades ocasions, o a votar) poden ser molt diverses, en funció de la percepció i l’anàlisi que cadascú en tingui. Però ara cal fer un pas més. I és el de veure quins són els criteris que han de guiar les diverses opcions. Perquè les opcions poden ser diverses, però els criteris de fons es troben en un lloc únic: l’evangeli de Jesús. I això molt sovint sembla que s’oblidi.Al llarg dels dos mil anys d’història de l’Església, un dels drames que ens han passat ha estat l’oblit de quin era el punt de referència de l’actuació cristiana, quins eren els referents morals i ètics per a un cristià. I això ha passat perquè, de fet, s’ha desvinculat la mort de Jesús de les seves causes. S’ha vist la mort de Jesús com la realització del designi redemptor de Déu, i s’ha deixat de banda que, si Jesús va morir, va ser perquè havia parlat i actuat d’una determinada manera que feia nosa als poderosos del seu temps. I per tant, si amb la seva mort ens va obrir el camí de la vida, això vol dir que la manera de caminar cap a aquesta vida és seguint els seus criteris d’actuació en aquest món. Desvinculant la mort de Jesús de les seves causes, es va afavorir la creació d’una moral basada en temes de sexe o de poder eclesial, que són uns temes que poc tenen a veure amb els que preocupaven a Jesús. De manera que cal, amb urgència, fer allò que va dir el Concili Vaticà II: anar a les fonts. És a dir, tornar a llegir l’evangeli, i veure quins eren els objectius i les prioritats de Jesús. I convertir-los realment en criteris d’actuació per al cristià: a la vida quotidiana, familiar, social, eclesial, política. Res no en pot quedar fora. I llavors, en cada cas, veure, tenint en compte tots els elements en joc, com es pot fer més realitat això que Jesús pretenia.I no cal esforçar-se gaire, per veure quines eren les prioritats de Jesús: el bé dels pobres i dels febles, el rebuig de la tirania del diner, la fraternitat, la proximitat a tothom, la no exclusió ni marginació de ningú, la capacitat de renúncia pel bé dels altres, la desobediència a les lleis que fan mal a les persones, la prevenció davant tot tipus de poder... Quan, arran de la guerra de l’Iraq, el ministre Trillo va dir que no se sentia afectat per les crides del papa contra la guerra perquè allò eren temes polítics i no de fe, estava dient, simplement una bestiesa. Perquè per a un cristià, res no queda fora de la guia de l’Evangeli. Cadascú podrà aplicar-ho de la manera que cregui més adequada. Però els criteris i objectius han de ser els de Jesús.

Josep LLigadas

Jesús, els cristians i la política (II)

Els criteris evangèlics duts a la pràctica pels deixebles de Jesús, van provocar un fort contrast amb la manera de fer de l’imperi romà. L’amor que Jesús predicava per a totes les persones, que de fet significava posar en un pla d’igualtat a pobres i rics, no era de cap manera un pensament comú en aquell imperi tan estratificat i en què el sentiment de compassió i de proximitat als pobres era considerat cosa de gent de poca altura. I l’afirmació de Jesús com a únic Senyor, qüestionava allò que cada cop era vist com a més determinant en la cohesió de l’imperi: l’emperador com a amo absolut de tot, divinitat última a la qual tothom havia de retre obediència, submissió i culte. Com diu el professor italià Mario Pesce, “el missatge de Jesús, si bé no era polític en els mètodes, de fet esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències indirectes”. A Jesús no li interessava la política, però darrere el seu missatge hi ha continguts i conseqüències d’una forta incidència política.
Ara, afortunadament, les coses són molt diferents de com eren en temps de Jesús i dels primers cristians. Paraules com “govern”, o “autoritat”, o “política”, ja no volen dir el mateix que volien dir llavors. Entremig, llargues i doloroses històries de lluita per la llibertat, per la dignitat, per la justícia, per la igualtat de tots els éssers humans, fins a aconseguir que, almenys en una part del món, el poder polític i la gestió de la cosa pública siguin considerats com un afer que correspon a tots els ciutadans i ciutadanes, i no com un privilegi que s’aconsegueix per naixença o per la força de les armes o del diner.
De fet, com en temps de Jesús, continuen existint els poderosos que dominen les nacions, i el diable continua repartint autoritat i glòria als qui l’adoren, com li va proposar a Jesús a la muntanya de les temptacions (Mt 4,8-10; Lc 4,5-8). El sistema d’aquest món continua essent un sistema basat en uns poders que fan que milions de persones visquin sotmeses als horrors de la fam, de la guerra i de la impossibilitat d’aspirar a una vida mínimament digna i feliç; i que fan també que, allà on no es donen aquests horrors, també siguin presents injustícies, insensateses i dolors provocats per la duresa de cor dels que busquen poder i riquesa per damunt de tot.
Però, davant d’aquesta situació, nosaltres hem après una cosa que Jesús no sabia ni sospitava. I és el fet que és possible actuar per canviar aquestes situacions, no només veient-les i denunciant-les, i no només acostant-se als qui les pateixen i alleujant el seu patiment, i no només treballant per transformar el cor de les persones. Ara, nosaltres sabem que és possible actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciutadans, i no només els interessos d’uns pocs.
Però, com? Alguns, com diu Benjamí Mercader a la pàgina 7 d’aquest mateix número de L’Agulla, defensen que allunyant-se al màxim del poder, com Jesús. Altres, en canvi, com expressa Jaume Bosch a la pàgina 4, creuen que el que cal és utilitzar bé el poder. Al proper número, en l’últim article d’aquesta sèrie, reflexionarem sobre aquest tema.

Jesús, els cristians i la política (I)

Comencem en aquest número una secció que voldrà ajudar a reflexionar sobre aspectes diversos del sentit i la vivència de la fe cristiana. I començarem parlant de fe i política. Amb una constatació: a Jesús no li interessava gens l’acció política, ni creia que per mitjà de l’acció política es pogués aconseguir una vida millor per a les persones.
Quan en parla, la seva anàlisi és demolidora: “Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors...” (Lc 22,25; també Mt 20,25 i Mc 10,42). Segons Jesús, tot govern és de per si despòtic, i a més, els qui l’exerceixen tenen el cinisme de pretendre que la gent consideri que les coses que fan les fan pel bé del poble. Ni tan sols sembla creure en la possibilitat que arribi aquell governant just que havien anunciat els profetes, el “rebrot legítim de David, que defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 33,15), el Messies que “farà justícia els desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres” (Is 11,4). I quan la multitud que el segueix se’l volen endur per fer-lo rei, perquè veuen en ell aquest Messies amb capacitat i ganes de treballar pel bé de la gent, la seva reacció és fugir a la muntanya (Jo 6,15). L’únic moment en què Jesús reivindica aquesta condició messiànica i a més ho fa de manera pública i solemne, és en la seva entrada a Jerusalem poc abans de la passió (Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc 19,28-40; Jo 12,12-16): allà escenifica la profecia de Zacaries 9,9, que parlava d’un rei bo i humil que entraria no a cavall, que és l’animal de la guerra, sino muntat en un ase, que és l’animal del treball quotidià; però aquesta reivindicació ve precisament després d’haver anunciat diverses vegades que el seu messianisme es realitzaria per mitjà de la seva entrega personal fins a la mort; ell serà efectivament aquest rei bo, però no ho serà per mitjà de l’establiment de cap nou sistema de poder...
Per a Jesús, de fet, la manera de fer d’aquells que actuen en la gestió de la cosa pública, és exactament l’antimodel d’allò que han de fer els seus deixebles, i la imatge contrària d’allò que ha de ser la seva comunitat: “Però vosaltres no heu d’actuar pas així...” (Lc 22,26; també Mt 20,26 i Mc 10,43).
En definitiva, doncs, i dit amb llenguatge actual, Jesús “no creu en la política”. Jesús no sembla pensar que hi pugui haver organitzacions socials i polítiques que siguin millors i altres de pitjors. Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l’elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia, i contra tota mena de dolor i de mal.
I aleshores ve la pregunta. Si això és així, l’acció política que duen a terme els cristians, ¿no ha de buscar cap fonament en l’evangeli? Evidentment que la resposta és que sí que li ha de buscar. Però d’això en parlarem en el proper número.

Josep Lligadas