Sostre Cívic

El problema de l’habitatge és complex, tant en el sentit que hi intervenen molts actors amb diferents capacitats d’influència i execució, diferents escenaris i realitats socioeconòmiques; com en la transversalitat que té o hauria de tenir l’habitatge en relació amb el model de ciutat o poble concret en què s’ubica.
La tònica dominant actual en la nostra societat catalana ha estat un habitatge de propietat realitzat per un promotor (en molts casos especulador) amb ànim de lucre, entès com un bé bàsicament econòmic, amb poca o gens participació de l’usuari o usuària de l’habitatge, una qualitat baixa o justa, i sense tenir cura del potencial i influència de l’habitatge en relació el barri, poble o ciutat on se situa.
El model cooperatiu català i espanyol, per diversos motius, ha seguit el mateix model anteriorment descrit, si bé reduint marges en benefici dels cooperativistes i deixant-los participar en algunes fases, però bàsicament sent una cooperativa de construcció que un cop acabada la promoció es desfà en una divisió horitzontal i reparteix els habitatges en règim de propietat a cada ex-cooperativista; perdent el sentit i valors dels cooperativisme del projecte i introduint l’habitatge dins del mercat especulatiu.
Si pensem en un grup de gent que crea una cooperativa de treball o serveis i que un cop creada la desfan, que pensaríem?, un contrasentit, es quedarien sense feina i si han creat una cooperativa i no una SL és perquè creuen els valors d’aquestes?
En altres societats existeixen altres models que funcionen fa més de 90 anys i amb presència important en les seves societats, Andel (Dinamarca), Bonhprojeckt (Alemanya), FUCVAM (Uruguai), etc. que es basen en entendre l’habitatge com un bé d’ús i en una propietat col·lectiva de l’habitatge i on els usuaris i usuàries en tenen un dret d’ús indefinit en el temps però no la propietat individual; aconseguint per la societat que l’habitatge sigui assequible en el temps i que es creï un estoc d’habitatge assequible i no especulatiu.
El model Andel-SostreCívic es basa en cooperatives d’habitatges i usuaris de cessió d’ús sense ànim de lucre indefinides en el temps, és a dir, no és un model de cooperativa de construcció sinó de gestió. On és possible desenvolupar un model cooperatiu profund no especulatiu i continu en el temps; promoure la intercooperació entres cooperatives i entre els propis usuaris i usuàries dels habitatges; realitzar habitatge de qualitat i assequible; i desenvolupar si es vol potencials com espais comuns; cicles circulars d’energia, aigua i materials, banca ètica, espais oberts al barri, etc. És una forma més d’accedir a l’habitatge que s’ofereix a la societat, però no només habitatge, sinó valors i sentit de cooperació a través de l’habitatge.
Així com comencem a pensar que la nostra forma d’actuar amb la natura té una repercussió en com la deixarem pels nostres fills i filles, aquí ho anomenem sostenibilitat, també hem de pensar que la nostra forma d’accedir, construir i gestionar els habitatges també afecta la natura i la societat futura: només cal veure com el model d’accés a l’habitatge que hem seguit ens ha deixat un paisatge ple d’edificis buits i no assequibles.
Actualment SostreCívic està treballant amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge, administracions locals i grups de persones per adaptar-lo a la nostra realitat cultural i legislativa, i portar-ho a la pràctica. Així doncs, animem a administracions locals i persones a cooperar per fer d’aquest model una realitat reaplicable en el territori.

Per a més informació:
www.sostrecivic.org - info@sostrecivic.org

La gestió de la diversitat de creences en l’espai públic com a contribució a la cohesió social i la convivència

L’espiritualitat és una dimensió present en totes les cultures que enriqueix la condició humana. Les recomanacions adoptades per les Nacions Unides i la UNESCO destaquen la importància de donar a conèixer la riquesa i la contribució de totes les religions, creences i conviccions, així com les possibilitats de cooperació multireligiosa.
El Centre UNESCO de Catalunya és una institució laica, però respecta i estima el fet religiós, defensa el dret a la llibertat religiosa i promou el diàleg interreligiós. Vol sensibilitzar la societat sobre la importància de la diversitat religiosa, el coneixement mutu, el respecte i el diàleg entre religions com a mecanisme per contribuir a la cohesió social i la pau.
Les religions i els corrents humanístics, patrimoni comú de tota la ciutadania, disposen d’uns recursos comunitaris i espirituals que, degudament gestionats, poden contribuir molt positivament a l’assoliment d’una cultura de la pau i d’una societat més justa.
Per això l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre UNESCO de Catalunya assessora les administracions i entitats sobre la gestió de la diversitat cultural i religiosa en l’espai públic, ofereix un servei de mediació i prevenció de conflictes religiosos, organitza congressos i reunions d’experts, elabora materials i cursos de formació sobre diàleg interreligiós, i participa en les iniciatives internacionals de diàleg entre cultures de la UNESCO així com en diferents organitzacions de diàleg interreligiós, com ara la Iniciativa de les Religions Unides, la Conferència Mundial de Religions per la Pau i el Consell per al Parlament de les Religions del Món.
Per donar una resposta més ajustada a les realitats dels municipis, l’àrea desenvolupa plans d’acció adaptats a les necessitats i a les demandes dels ajuntament que ho sol·liciten. Actualment, té signats convenis de col·laboració amb els ajuntaments de Badalona, Barcelona, Blanes, Lleida, Rubí, Sabadell, Salt, Sant Adrià de Besòs i Vilafranca del Penedès.
També el Centre UNESCO de Catalunya gestiona, des de l’any 2005, l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona (OAR), un servei de la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona obert a totes les entitats religioses i persones individuals.
Una altra iniciativa del Centre UNESCO de Catalunya va ser l’impulsar la creació de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR) a la qual ofereix suport logístic i serveis tècnics.
En totes aquestes actuacions el Centre UNESCO de Catalunya s’inspira, es fonamenta i es desenvolupa a través de la cultura de la pau, la defensa i la promoció del dret a la llibertat de pensament, consciència i religió, el reconeixement de la diversitat religiosa, la promoció de la tolerància i del diàleg interreligiós.
(Per a més informació podeu consultar www.unescocat.org; www.audir.org)

Rafa González és membre de l’Àrea de Diàleg Interreligiós del Centre Unesco de Catalunya

“Per favor, d’aquesta manera no...”

“Per favor, d’aquesta manera no...”, no són maneres aquestes dels bisbes de condemnar, d’excomunicar, d’excloure de la comunió... “per favor, d’aquesta manera no...”. Que deixin en pau als no creients, i als que som creients que ens deixin pensar, que ens deixin la nostra llibertat... la missió de l’Església és perdonar.

“Per favor, d’aquesta manera no...”, que no estem en temps de la Inquisició per condemnar tothom. El que fan és avorrir, apartar molta gent de l’Església... i que mai més no es podran recuperar. Fan molt de mal.
“Per favor, d’aquesta manera no...”, el que haurien de fer els bisbes és donar esperança, donar bons consells, animar els creients... que les esglésies es buiden però és per culpa de totes aquestes actituds. No han de condemnar, han de perdonar, i deixar que la gent decideixin per ells mateixos, que ja tenen prou seny.
No, amics, això no ho dic jo. M’ho deia en Fermín la setmana passada, un avi d’una residència a qui vaig a veure de tant en tant. No poso ni trec res més del que deia. El que no puc expressar prou fidelment, i em sap greu, és tota la força de la lamentació que tenia en Fermín. Ja ho heu endevinat: es lamentava de la condemna dels bisbes a través de Martínez Camino amenaçant amb l’excomunió, els diputats de Madrid que votessin a favor de la llei de l’avortament.
No és l’única persona que m’ha fet uns comentaris com aquests. Unes quantes n’hi ha hagut. Hi ha gent molt enfadada.
Recordo Joan Pau II condemnant la guerra d’Irak –que encara continua– i el recordo callant a Madrid davant el president del govern d’aleshores, no dient ni “mu” davant un govern que ens havia ficat a la guerra. Suposo que aquell dia el cap del govern deuria anar a combregar... i aquí no hi va haver cap condemna, cap excomunió, cap negació a donar la comunió...
Aquesta defensa de la vida que fan contra l’avortament –quan avui dia encara hi ha diversitat d’opinions científiques i no es posen d’acord, sobre a partir de quin moment hi ha vida humana– no és la mateixa que fan en altres camps: fam, injustícies, dictadures, repressions, esclavituds, sous indignes (dels qui cobren sous de misèria i els qui el seu sou és escandalós), sobre les guerres i tantes morts d’innocents... a mi em sorprèn aquesta doble mesura que tenim.
Una cosa els posa els pèls de punta: el sexe i les dones. Per què? No ho sé. M’ho imagino, però no ho sé.
Com ens deia l’evangeli els últims diumenges de l‘any litúrgic: estem al final d’una època... i n’hem de començar una altra. Amb altres personatges, amb altres horitzons, i Jesús al centre i al davant, ningú més.

Ramon Masachs és rector de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar

Bon Nadal!

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

Salvador Espriu

L'Església "Semper reformanda"

Hi va haver diferents comunitats, grups i personatges cristians, al llarg del temps, als quals la lectura i estudi dels llibres de la Bíblia i una apreciació del que sincerament consideraven inspiració de l’Esperit Sant, els portà a viure la seva fe d’una manera diferent a la imposada per l’església institucional.

Uns d’aquests foren els valdesos, seguidors de Pere Valdo, un ric comerciant, terratinent i membre de la burgesia de la ciutat de Lió. La seva aparició es data entre els anys 1170-1180. Busquen les fonts històriques del missatge de Jesús, reparteixen tots els seus béns entre els pobres, i tradueixen al provençal els evangelis i altres llibres de la Bíblia, així com extractes dels escrits d’alguns pares de l’església perquè els seus conciutadans poguessin entendre les seves prèdiques. Feien professió de pobresa total i vivien de l’almoina dels qui els escoltaven pels carrers i places de Lió. També se’ls coneixia com “els pobres de Lió”. Són perseguits i acaben als Alps vivint en comunitats i practicant la seva fe. Després, amb la Reforma, entren a formar part d’ella.
Dels Càtars o Albigesos a França, i Bogomils a Bulgària, són conegudes les seves idees des del segle tercer, però agafen força sobre l’any 1017 a Orleans i abans a Bulgària, però es desconeix la data exacta. A Catalunya van arribar fugint de les persecucions i aquí van ser coneguts com “els bons homes”. Exercien el vot de pobresa, predicaven el Nou Testament en la llengua del poble i vivien en comunitat. Van ser durament perseguits per la Inquisició que finalment va aconseguir la seva desaparició cap a finals del segle XIV.
Aquests grups han estat coneguts, però es té coneixença de molts d’altres amb les seves respectives referències històriques que han estat oblidats en la nit dels temps.
A Alemanya, durant el segle XVI neix el moviment de la Reforma condicionada per factors polítics, econòmics, socials i intel·lectuals. Sorgeix un despertar de tota una renovació cristiana a la intranquil·la Europa plena d’Estats nacionals que posaven en entredit l’ordre antic i les diferents prerrogatives papals.
En aquest context històric, el 31 d’octubre de 1517, el monjo i teòleg Martí Luter va clavar les 95 tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg. Amb aquet fet es posà en marxa la Reforma Protestant. Aquesta revolta que va encapçalar Luter ja no serà en una regió, o acabarà en una vall remota, com havia succeït amb altres intents, coneguts o desconeguts, sinó que esdevindrà universal i passarà a moure la història moderna.
Per al poble, aquesta rebel·lió vers les autoritats religioses instituïdes, va comportar també l’ocasió de qüestionar el concepte medieval de fidelitat als senyors feudals. Amb l’esclat de la Reforma, esclatà també el descontentament dels camperols i del poble explotats.
A partir d’aquests fets trobem el desig d’un canvi polític i social on el poble i els camperols recerquen una major llibertat i justícia social.
L’església de la Reforma és l’església semper reformanda: sempre reformant-se. Aquesta no és sinó el camí de tornada als orígens del missatge d’amor de Jesús i el seu anunci que, amb ell, el Regne havia arribat al món. Déu mou als creients a expandir aquest Regne a tota la Terra i crec que aquesta aspiració és la que caracteritza la vida d’homes com Martí Luter, Dietrich Bonhoeffer, Luther King, Monsenyor Romero, Ignacio Ellacuria, Pere Casaldàliga o tants altres homes i dones desconeguts que senten la seva fe com una fe alliberadora que els porta al compromís amb el pròxim, moltes vegades havent de conviure amb formes poderoses i desencertades d’entendre l’Evangeli. Malgrat el poder d’aquestes formes, aquests homes i dones, van acostant el triomf del Regne de Déu a la Terra, amb el seu ajut.

Aureli Calvo és membre de l’Església Baptista “El Redemptor” de Sabadell

Salvem-nos amb el planeta

La reflexió i el compromís per avançar cap a un altre món possible ens ha d’acompanyar sempre. Amb aquesta filosofia i de la mà de Pere Casaldàliga, bisbe dels pobres, dels humils i dels senzills de cor, ens arriba una nova edició de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, una agenda solidària, aconfessional i pedagògica, molt escampada i amb molta difusió a les comarques gironines i al Maresme, però que també és coneguda, cada cop més, a l’entorn de Barcelona.
Es tracta d’una agenda on trobarem els espais convencionals per escriure els nostres compromisos diaris, però amb uns articles que, mes a mes, ens ajudaran a ser conscients i a prendre part en el camí necessari cap a un món amb més justícia, igualtat i esperança. Aquesta és sempre la filosofia de l’Agenda Llatinoamericana, que aquest any té per lema un eloqüent “Salvem-nos amb el Planeta”, perquè el Planeta demana a crits un canvi de rumb.
L’Agenda Llatinoamericana 2010 ens porta un missatge que es pot resumir així: si no canviem profundament els nostres estils de vida, ens encaminem cap a un desastre ecològic que posa en perill la supervivència la humanitat. Hem d’apostar per la implicació de tots, a nivell local i global, perquè el planeta és la nostra casa comuna. Farem tot el possible per salvar-nos amb el planeta? O deixarem que el planeta un dia existeixi... però sense l’ésser humà?
En la presentació de l’Agenda, Pere Casaldàliga fa un toc d’alerta:
“Davant les despeses astronòmiques en els espais siderals, davant l’assassí negoci de l’armamentisme, davant el consumisme i luxe d’una privilegiada parcel·la de la Humanitat, ara anem sabent que el repte és tenir cura d’aquest Planeta. La darrera gran crisi, filla del capitalisme neoliberal, embrutit en la usura i el balafiament, que ha ignorat cínicament tant el patiment dels pobres com les limitacions reals de la Terra, ens està ajudant a obrir els ulls i esperem que també el cor.”
L’escrit de Pere Casaldàliga a l’Agenda mereix ser llegit lentament i pensat frase a frase. Diu també:
“El millor que té la Terra és la Humanitat, malgrat totes les bogeries que hem comès i seguim cometent, veritables genocidis i veritables suïcidis col·lectius.”
No sé si, veient tal com va el món i tal com ha anat històricament, puc compartir “que el millor que té la terra és la humanitat”, però no gosaré rebatre a qui veig com un veritable profeta contemporani. Per tant, m’apunto a aquesta crida a l’acció i a l’esperança que ens fa l’Agenda Llatinoamericana. En ella hi trobarem articles d’autors ben diversos i repartits en tres blocs temàtics: Veure, Jutjar i Actuar, els processos que l’Agenda ens proposa de seguir per fer front a un canvi climàtic que ja ha començat, per prendre el nostre compromís cap a una actitud ecològica profunda i per pensar en el Planeta com el gran criteri ètic comú que ha de tenir la humanitat.
En totes les seves edicions d’arreu del món i editada en diversos idiomes (castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès...) no oblidem tampoc que l’Agenda Llatinoamericana se’ns presenta també com a una eina macroecumènica, és a dir, “s’emmarca en aquest món de referències, creences, valors i utopies comú als Pobles i homes i dones de bona voluntat”. Apostem per aquesta recerca fraterna i de futur, compartim i difonguem l’Agenda.
Trobareu més informació de l’Agenda i de les presentacions al web: www.llatinoamericana.org. També la trobareu a les principals llibreries i a Barcelona es troba sempre a la Llibreria Claret.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

Entorn dels casos Palau, Pretòria...

La corrupció és un fenomen humà. Fa poc s’ha publicat en català una història de la corrupció. Conèixer el fenomen a fons és el primer pas per vèncer-la, o com a mínim per mantenir-la sota control. Si no es controla seriosament i permanentment, no hi ha oasi, no hi pot haver bassa d’oli.
Hi havia hagut avisos i senyals d’alarma en instàncies en què són presents els nostres representants (govern i oposició). Què passa? Què ha passat? Hem demanat explicacions als qui creiem que ens representen més? Les dades de les alarmes i els avisos haurien d’estar també a l’abast de qualsevol observador (ciutadà, entitat, moviment...), s’haurien de fer públiques, i més tractant-se de diners públics.
Control vol dir transparència i participació. Participació vol dir no desentendre’s del bé públic. La nostra democràcia és limitada; d’una banda, està condicionada pels grans interessos econòmics, controladors de les grans agències d’informació i dels estats d’opinió, que fan veure la realitat des dels seus interessos; de l’altra, descansa excessivament en la delegació de la responsabilitat.
Collim el que s’ha sembrat. El valor suprem que es predica més o menys obertament des de molts mitjans (i els que prediquen altres valors sovint no els hi contraposen, ni els hi confronten) no és el benestar col·lectiu, sinó “arreplega tot el que puguis per obtenir el teu benestar”.
A la premsa més “popular” i a la més “seriosa”, l’ostentació, la potència, el luxe, la riquesa, les finances ocupen molt d’espai (publicitat inclosa). La senzillesa, l’austeritat, el treball per la justícia i la igualtat no és el que es destaca més. Exigeixen el màxim a l’administració, però t’ofereixen amb orgull i obertament tots els camins per contribuir menys a les finances públiques.
La magnitud del frau fiscal a l’Estat espanyol (obra de moltíssims ciutadans) que puja a gairebé el doble del pressupost de la Generalitat per a l’any vinent, els sous desorbitats, la desviació de diner públic... són fets que remouen les entranyes davant la precarietat de moltes accions, projectes i entitats que lluiten per la dignificació de persones i col·lectius desatesos o mal atesos.
La propietat privada ha de tenir uns límits, el sòl ha de ser de propietat pública... Els militants de moviments i de partits hereus de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme, del cristianisme... (no és una llista tancada), hauríem de debatre-ho i buscar un consens sobre els límits de la propietat del sòl i de la propietat privada. Hauríem de predicar-ho i practicar-ho.
Del finançament dels partits i de l’origen dels recursos per al bon funcionament dels ajuntaments ja se n’ha parlat molt, i no en parlarem més, però no hem de perdre de vista que són aspectes clau que d’estar mal plantejats tenen molt a veure amb la corrupció.

Josep Pascual és militant d’ACO

Xostakóvitx, la crisi i el tercer home

La pel·lícula El tercer home va ser dirigida per Carol Reed l’any 1949 amb guió de Graham Greene. Una de les seves escenes més famoses és la que s’esdevé a la nòria de Viena. Al final d’aquesta escena, Harry Lime (el personatge interpretat per Orson Welles) li diu al protagonista una cosa així com ara:
– Pensa en Itàlia. 30 anys de dominació dels Borgia: assassinats, guerres, traïcions... Resultat? Leonardo Da Vinci, Miquel Àngel, el Renaixement... A Suïssa, 500 anys d’amor, democràcia i pau. Resultat? El rellotge de cu-cut!
Aquesta frase m’ha vingut al cap tot llegint el llibre de Bernd Feuchtner Shostakóvich. El arte amordazado por la autoridad (Madrid, 2004). El compositor rus Dimitri Xostakóvitx (1906-1975) va viure pràcticament tota la seva vida sota el règim soviètic. Ell mateix mai no va deixar de creure en la bondat de la revolució, si bé els anys el van anar desenganyant que aquesta arribés mai a terme, segrestada per dictadors i per la burocràcia del partit. La seva vida i la seva obra van estar molt marcades pels esdeveniments històrics que va viure (tal com va passar a tants artistes del segle XX, ben mirat!).
I aquí és on me’n recordo de la frase de Harry Lime a la pel·lícula. Si Xostakóvitx no hagués viscut la segona guerra mundial i hagués patit la dictadura de Stalin, hauria compost igualment les simfonies 7a i 8a? La seva 10a simfonia seria tan genial si no hagués hagut de ser un “homenatge” al dictador? La seva música hauria estat plena de segones lectures si no hagués temut, i amb raó, per la seva vida? No ho podem saber, i m’incomoda pensar que si Xostakóvitx hagués viscut amb tot a favor (en una societat democràtica i en pau) potser mai no hauria arribat a crear alguna de les seves obres mestres i potser s’hagués limitat a fer música divertida i “lleugera”. I això que dic de Xostakóvitx també es podria aplicar a tants i tants artistes, entre ells molts compositors, que van haver de fugir de l’Alemanya nazi. O de molts artistes (sobretot escriptors) que Stalin va “depurar”.
Potser és que les persones donem el millor de nosaltres mateixos quan patim dificultats. Potser és que quan “totes ens ponen” ens relaxem, ens acomodem. Em temo que, en una bona mesura, la crisi que estem vivint reflecteix això: perquè ara és quan ens adonem que, durant els anys de bonança econòmica, més que generar coses excel·lents i idees noves, la nostra societat s’ha destacat per generar i aplaudir corruptes i especuladors... o sia, aquells que no tenen res de nou, ni de bo, per aportar a la pròpia societat.
Potser és un consol ben ximple, però la crisi (la crisi en general o els moments de crisi que moltes persones pateixen o han patit) podria tenir la seva part bona si servís per promoure allò de bo que té la societat, per fer sortir el millor de cadascú.
Però com que jo no tinc una resposta per tot plegat, de moment em conformo amb gaudir de la música de Xostakóvitx. El proper mes de març, i dins de la temporada de l’OBC, podrem escoltar la 10a. simfonia d’aquest compositor rus. Al meu modest entendre, una de les catedrals musicals del segle XX. És una de les seves millors obres i la seva audició en directe és una experiència molt emocionant; i més si l’escolteu pensant que el seu autor, Xostakóvitx, va ser una víctima més (privilegiada, dintre del que cap, però víctima) dels totalitarismes del segle XX. Us ho recomano!

Albert Dresaire Gaudí és militant d’ACO

Educar els nostres fills en el consum, una oportunitat de transformació

La nostra societat està en gran mesura articulada entorn de l’acte de consumir. És el motor que mou la nostra economia. En conseqüència, els hàbits de consum esdevenen el gran timó de la nostra estructura econòmica i social. Sense que en siguem conscients, només saltar del llit i fins que ens hi tornem a capbussar al vespre, estem exposats a multitud de missatges que intenten influir en els nostres hàbits de consum: etiquetes dels productes, anuncis televisius, tanques publicitàries, comentaris d’altres persones... En gran mesura aquests missatges estan dissenyats i dirigits des de les grans corporacions multinacionals per afavorir el seu creixement constant o la màxima rendibilitat borsària... Uf!
Però precisament per aquest motiu, l’acte de consumir esdevé també una gran oportunitat. Si tots els xinesos del món saltessin alhora no aconseguirien moure l’òrbita de la Terra (en contra del popular mite urbà!), però què passaria si tots els nord-americans deixessin de consumir Coca-Cola durant una setmana?
Consumir sota uns determinats valors i criteris, en lloc de permetre que la publicitat decideixi per nosaltres, és una bona manera de moure el timó de la nostra societat vers uns valors més sostenibles i solidaris... i també de sentir-nos més lliures.
Dins de l’objectiu d’“actuar localment i pensar globalment” hi ha l’educació dels nostres fills en els petits temes del dia a dia. Conscienciar-los sobre les desigualtats del món, sobre les conseqüències del nostre consum, donar-los autoestima i ensenyar-los a admirar la bellesa sense necessitat de posseir-la, són fonaments sòlids en aquesta tasca.
En el dia a dia amb els nostres nens de 2, 6 i 11 anys intentem, per exemple:
Alimentació. Consumim variat, de prop, de temporada, amb mínim embolcall i si és possible producte ecològic i/o de comerç just (som d’una cooperativa de consum ecològic del nostre municipi). A casa no es cuina res especial per als nens: de ben petits els hem acostumat a menjar de tot com els adults. Normalment, per esmorzar i berenar els fem entrepans i/o fruita, i gairebé mai no els comprem pastisseria industrial. Intentem que no mengin res entre àpats.
Roba i joguines. Tenim una àmplia xarxa d’intercanvi de roba i joguines entre familiars i amics. Si cal comprar quelcom nou (poca cosa), intentem no fer apologia de la marca. Pels aniversaris parlem amb els familiars per acordar els regals que s’ajustin a necessitats pràctiques i reals. Per Reis intentem posar un cert fre a l’excés de regals fent un “amic invisible” encobert entre tots els familiars.
Consum d’audiovisuals. No hi ha teles ni ordinadors a les habitacions dels nens; només hi ha una tele al menjador, que durant els àpats està apagada (és el moment de compartir les experiències del dia i xerrar entre tots), i un ordinador a l’estudi. Acordem quins programes i a quines hores admetem que els nens en facin ús.
Transport. Usem molt les bicis i el transport públic en els nostres desplaçaments amb els nens. El cotxe el vam comprar de segona mà.
Vacances. Sovint, orientem les vacances a estar en contacte amb la natura, ja sigui a peu o en bicis (ajuda els nens a entendre quines són les nostres necessitats reals i quines les supèrflues). Anem molt de càmping amb una rulot que compartim amb uns familiars. Això ens permet que cada estiu els nens coneguin llocs i cultures diferents a un cost raonable i sense afavorir determinats models turístics.
Intentar aplicar i ser constant amb aquests criteris, suposa un gran sobreesforç i un desgast important, ja que implica dir molts NO (i no només als nens!)... De totes maneres també fem excepcions, per no provocar massa desig als nens i evitar també que es sentin excessivament “bitxos rars” respecte dels altres.
Us recomanem:
http://www.consumopolis.es (joc en xarxa interactiu per ensenyar criteris de consum sostenible als nens tot passant-ho bé; cal enregistrar-se).
http://www.historyofstuff.com (vídeo senzill i didàctic sobre el consum i el cicle vital dels objectes)

Xavier Bonet i Glòria Colom són enginyers agrònoms

Poders

Un bon dia, tot fent una proposta a la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat on visc, em vaig trobar amb una curiosa i desinhibida resposta: “En parlarem a la reunió del partit i et diré alguna cosa”. No podia dir més clar una cosa que ja sospitàvem: el partit és qui pren les decisions d’allò que ha de fer o deixar de fer l’esmentada Federació. Tenint en compte que, a més, el partit té majoria absoluta al govern municipal, no pots deixar de preguntar-te què fan exactament aquesta mena d’associacions de veïns. De fet, val a dir que a part de mantenir el seu concorregut bar, la veritat és que fan coses valuoses. El problema és que no són gens crítiques amb l’Ajuntament i que de vegades es converteixen en una mena de “braç secular” del poder municipal, per entendre’ns.

Tot plegat és exponent d’una feblesa democràtica que jo crec que és al darrere de moltes de les corrupteles amb què ens trobem: per part d’uns, el partit, una necessitat compulsiva de control de tot el que es mou; per part dels altres, una dependència no només econòmica, sinó gairebé sectària.
De fet, hi ha gent afiliada a partits –als partits amb possibilitats de poder– que va a la recerca i captura de favors, feines, beneficis… Gosaria dir malgrat tot que no és el majoritari. Molts militants de partit ho són perquè la política, i la municipal en particular, els interessa, cosa que fa que estiguin a moltes associacions i que provoca una certa “endogàmia ciutadana”. Trobo natural que potser, en les grans qüestions, hi hagi consultes o intercanvis de parer, però francament això no hauria de significar la pèrdua absoluta de criteri, i la submissió a l’aparell del partit.
És el mateix que l’altra endogàmia, la de debò. És a dir la de les famílies (parelles, cunyats, fills, nebots…) que ocupen regidories, càrrecs de confiança, empreses subsidiàries…
Segurament en molts casos s’ha fet dins la legalitat, però com a mínim creen la sensació que només es pot confiar en la gent del partit i sovint donen peu a la constatació que entre tants amics i familiars, n’hi ha de competents i n’hi ha que són insignes membres de l’ONG “Fantasmes sense fronteres”, perquè no estan preparats per fer la feina que en teoria han de fer. Alguns governs municipals veig que opten per una curiosa estructura: regidors amb poder real (un grup molt reduït) i regidors “florero”, clarament amb una funció ornamental.
Lluitar contra això, que a més té moltes implicacions econòmiques i relacionades amb el finançament del partit és més aviat difícil. Però fins que no s’acabi amb aquestes males pràctiques no es recuperarà aquest sentit positiu de la vida política la pèrdua del qual és motiu d’innombrables –i sovint hipòcrites– gemecs dels partits davant l’abstenció generalitzada.

Mercè Solé és treballadora social

Nadal, un temps per regalar... tinc alternativa? què cal regalar?

Entre el valor de l’objecte i el de l’acció de donar hi ha una confusió pròpia d’aquesta civilització materialista que té com a conseqüència, d’una banda, la limitació que suposa el preu, i d’una altra la limitació que suposa sempre la traducció material d’un desig, d’una voluntat. Regalar s’acaba convertint en una compra. Ara que s’acosta el Nadal i ja que no podem fugir de la tradició de fer-nos regals, sí que des d’aquesta publicació volíem fer algunes reflexions i suggeriments per tal de controlar la compra compulsiva i fomentar el consum responsable i el més sostenible possible en aquests dies.

Com a consell general cal que planifiquem les despeses. És recomanable fer una llista de les compres més necessàries (aliments, regals...). Amb l’ajut de la llista i evitant les compres a última hora, podrem comparar els preus i la qualitat dels productes i dels serveis i així minimitzar les compres per impuls. Cal tenir en compte que el preu d’alguns productes s’incrementa pels volts de Nadal.

A l’hora d’escollir els aliments que posarem a taula, caldria escollir els de producció local, és a dir, optar per un consum de proximitat, consumir productes i serveis fets en el nostre entorn territorial més proper, ja que d’aquesta manera reforcem l’economia local i reduïm la despesa energètica que produeix el transport de productes des de llocs més llunyans.
Una altra opció és comprar productes de comerç just que basa la seva producció i comercialització en criteris ètics, socials i mediambientals (pagar un preu just i un salari digne als productors, protegir els drets humans i laborals, rebutjar l’explotació infantil, no discriminar la dona, respectar el medi ambient i invertir els beneficis socials en el desenvolupament de la comunitat productora) que contribueixen al desenvolupament sostenible de les economies més desafavorides i empobrides dels països del sud del planeta.
Podeu trobar productes de comerç just, alimentaris, tèxtils i molts d’altres, a les botigues solidàries especialitzades en productes procedents de comerç just, a les botigues d’Internet de comerç just i també en alguns establiments comercials i grans superfícies.
Pel que fa a les joguines, cal tenir en compte l’edat i la maduresa dels infants. Heu de pensar que han de servir per divertir els més petits, no per respondre als desigs o fascinació dels pares.
Per una altra banda, cal valorar els continguts dels jocs i els aspectes educatius. Llegir les etiquetes, les regles i les instruccions del joc i evitar la distinció sexista i la incitació a la violència.
Recordeu que les joguines fetes amb materials renovables (fusta, cartró...) tenen, usualment, un impacte ambiental més baix en el procés de fabricació que les que es fan mitjançant processos industrials (materials sintètics, plàstics...).
Després d’aquestes reflexions més generals volíem oferir-vos un llistat de suggeriments de regals “alternatius”, i que potser ens obrirà els ulls per trobar un tipus de regal útil, gratificant i diferent. Només pretenem obrir aquesta porta alternativa, segur que vosaltres tindreu un munt d’idees per completar i personalitzar aquesta mini-llista.

• Subscripció a revistes o publicacions d’interès. Podeu consultar, per exemple, la web www.conmishijos.com on podeu trobar subscripcions a publicacions molt interessants per a totes les edats.

• Evidentment també podeu regalar una subscripció a l’Agulla. Preu anual: 10 €. Es pot sol·licitar enviant la butlleta que hi ha a la pàgina 2 de la publicació, o enviant les dades a l’adreça: agulla.revista@telefonica.net

• Tallers i cursos de Creixement Personal: risoterapia, massatges, gestió de l’estrès, intel·ligència emocional, etc... per ajudar-nos a eliminar bloqueigs emocionals i físics. Hi ha una oferta molt variada i a preus molt diversos.

• Si us agrada la música podeu gaudir dels Concerts en família a l’Auditori Nacional. Aquests concerts ofereixen als pares no habituats a anar a concerts, l’oportunitat d’acompanyar i compartir l’educació musical dels seus fills i de descobrir conjuntament els valors de la música en directe. Podeu consultar programes i preus a www.auditori.com.

• Carnet del bicing (a partir dels 16 anys). El bicing és una proposta de transport públic dins la ciutat de Barcelona amb bicicleta. Un nou servei senzill, pràctic i sostenible que pots utilitzar per als teus trajectes per la ciutat. Preu: 30 € (abonament anual). www.bicing.com. En altres localitats també s’està implantant amb altres noms.

• El Teatre Nacional de Catalunya proposa el Tiquet Regal individual, amb el qual es poden adquirir entrades per a qualsevol dels espectacles de la temporada, com un regal a la carta per sorprendre familiars i amics. Podeu consultar abonaments, condicions i preus a www.tnc.cat.

Segur que en els vostres pobles o barris hi ha entitats culturals que poden ser del vostre interès i de les quals podeu fer o fer-vos socis com a regal i també és una forma de participar de la vida associativa de proximitat.

Salva Clarós i Tere Jorge són militants d’ACO

Malgrat tot, la política

L’individualisme és un dels valors que gaudeix de millor salut en la nostra societat occidental. Potser el nom com a tal té una certa mala premsa, però el cert és que arreu es propugna l’interès individual com a màxima expressió de la llibertat personal, com a dret inalienable. Tot plegat afavorit, no pas desinteressadament, per un capitalisme que troba en l’individualisme un bon incentiu per al consum fora de mida. Ja fa temps que això s’expressa en un afebliment de la participació activa en organitzacions, associacions i partits que estiguin en relació, no pas amb els propis interessos immediats, sinó amb allò que anomenem bé comú. I especialment el bé dels més febles del nostre món.

En aquest context poc entusiasta hem rebut darrerament unes quantes bufetades: la corrupció a la societat civil i política, la marrada estatutària que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no sabem com acabarà i, en general, la crispació i l’interès partidista per damunt dels objectius socials més clars. Sensació d’atzucac, de desgavell, de malbaratament, d’haver-nos encallat en un carreró sense sortida.
La temptació de refugiar-nos en àmbits d’actuació més fàcilment governables, més clars, més nets, amb millor imatge, hi és. I en aquest sentit ens sentim cridats a la solidaritat i potser ens estimem més canalitzar-la a través d’ONG que segur que responen millor a les nostres expectatives.
Però ens farem un flac favor si oblidem la dimensió social i política que ha d’acompanyar tota acció solidària: la millora de les condicions de treball, l’eradicació dels accidents laborals, l’accés a l’habitatge, una xarxa de transport públic que mereixi aquest nom, les mesures contra l’exclusió social, l’atenció a la gent gran, la igualtat de gèneres, la inclusió de les persones amb discapacitats, una salut i una educació de qualitat, una llei d’estrangeria que no sigui marginadora... Tot això depèn de mesures polítiques i fiscals. Una deserció massiva només pot afavorir l’afebliment encara més gran de la democràcia i de l’estat del benestar, un afebliment que beneficia clarament els més poderosos, els quals no semblen pas desencisats ni disposats a tirar la tovallola.
Avui més que mai fa falta una millitància política forta, desinteressada, transparent, generosa, dialogant, disposada a perdre protagonisme en benefici del bé comú. Defensar la democràcia és arremangar-se a les verdes i a les madures.

D'on ve la nostra idea de Déu (1)

Servidor, ho aclareixo d’entrada, no és ni antropòleg, ni sociòleg, ni fenomenòleg de les religions, ni cap dels altres títols més o menys acadèmics que poden donar un cert dret a parlar en global de temes referits a la religió en la història humana. Però malgrat això, he pensat que en aquest repàs sobre temes de fe a què està dedicada aquesta última pàgina de L’Agulla, podria ser interessant de veure, en pla aficionat, la història de la idea de Déu al llarg del temps i fins arribar a nosaltres. No amb la pretensió d’una mirada neutra i objectiva, suposadament científica, sinó amb una mirada confessadament cristiana. Vull dir que quan parlo de la “nostra” idea de Déu, em refereixo a la idea del Déu en què jo com a cristià crec i en què bona part dels lectors de L’Agulla també creuen. Aquest serà, doncs, el tema que tractarem al llarg dels cinc números de L’Agulla d’aquest curs. I bé. Anem cap a un munt de segles enrere. Com neix la idea de Déu en els éssers humans? Cap de nosaltres no hi era, ni tenim documentació sobre aquells inicis, però no costa gaire de pensar, per tot el que ens ha arribat després, que en aquells primers humans amb una certa intel·ligència i capacitat de raonar, devia anar sorgint, davant la immensitat d’interrogants que el món i la vida els plantejaven, i davant la immensitat d’incerteses i també de pors que es trobaven davant seu, la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Alguna realitat que feia que les coses fossin tal com eren, que feia que determinats esdevenimens tinguessin lloc quan res no feia preveure’ls, que feia funcionar aquella maquinària incomprensible que era la natura i la vida que s’hi desenvolupava.Aquesta realitat superior no era imaginada com un únic ésser, sinó més aviat com un conjunt de forces que actuaven en el món i en la vida, un conjunt de forces que a poc a poc van anar identificant, atribuint-los camps d’actuació, imaginant amb determinades formes i ubicacions... Fins que, a poc a poc també, van anar pensant que, amb aquestes forces i realitats superiors, era possible entrar-hi en contacte d’alguna manera, i influir d’alguna manera en elles. És això el que expressa, segons una de les possibles interpretacions, la paraula “religió”: la religió és el fet de “relligar” els éssers humans amb la divinitat.Aquesta intuïda possibilitat d’entrar en contacte amb les forces superiors i d’influir d’alguna manera en allò que fan va obrir un nou i importantíssim camp en l’actuació humana. Va encetar una nova cultura. Ara, a més de tot allò que calia fer per viure segons les possibilitats que donaven les realitats visibles i empíriques, calia també dedicar una part de les energies a assegurar un adequat contacte amb les forces superiors per tal que els seus poders es decantessin de manera favorable als interessos dels qui les invocaven, i per evitar que els mals que podien arribar-los de tants llocs s’aturessin i no s’acarnissessin sobre ells. I a partir d’aquí, de maneres més elementals o més elaborades, van anar naixent tota la diversitat de formes religioses que han existit i existeixen.Alguns, d’aquesta història que aquí hem mirat de resumir, en dedueixen que, per tant, la idea de la divinitat és un simple fruit de les necessitats humanes. Una simple manera de cercar tranquil·litat i seguretat, sense cap fonament més enllà de la imaginació. Jo, en canvi, pensaria que més aviat és un bon resultat de la capacitat humana de recerca d’explicacions a les coses: la divinitat és una molt bona manera d’explicar coherentment el sentit d’aquesta complexa realitat que tots plegats vivim. Una explicació necessitada, això sí, de moltes purificacions, però no gens desassenyada...

Josep Lligadas

CUPA

CUPA (Candidatura Unitària Popular d’Arbúcies): la política sl servei del poble. Aproximació a trenta anys d’història. Diversos autors. CUPA. Girona, 2008.L’Edmon Ribatallada i la Carme Torelló, subscriptors de l’Agulla, ens han fet arribar aquesta publicació, que recull una experiència singular a Catalunya. Singular per la seva trajectòria. Singular per la seva durada. Singular per garantir una participació molt més real del que és habitual. Singular per saber conjugar amb força i coherència la tasca municipal amb la solidaritat internacional. Singular per atrevir-se a fer política sense “padrins”, sense el suport “dels meus” al govern o a la Diputació. Una manera de fer que es reconeix arrelada a la cultura popular, a l’escoltisme, a l’Assemblea de Catalunya, al sindicalisme... La CUPA va obtenir majoria absoluta a Arbúcies els anys 1979, 1983, 1987, 1991, 1995, 1999. El 2003 perd la majoria absoluta i passa de 6 a 3 regidors. El 2006 s’escindeix i el 2007 obté només 2 regidors.Vist així impressiona. Perquè certament hem viscut col·lectivament molts canvis: entomar el llegat dels ajuntament franquistes, amb pocs recursos (un dels punts de fricció més importants de la CUPA amb els empresaris d’Arbúcies va ser justament el cobrament d’impostos municipals); diverses crisis econòmiques, canvis en la vida ecònomica i industrial, una davallada de la participació, una certa identificació del nacionalisme català amb la dreta; l’arribada de treballadors immigrants; la progressiva institucionalització de la política i un pes creixent i abassegador dels mitjans de comunicació... entre moltes altres coses. A part del desgast que el govern sempre comporta.No sé si el llibre és fàcil de trobar. Però si podeu accedir-hi, us en recomano vivament la lectura. Tal com hi diu Ignasi Riera, “l’exemple d’Arbúcies és el d’una política municipal participativa, solidària –amb sensibilitat internacionalista– i d’esquerres (sense trampes). Ens hi aturem?” Mercè Solé

De Cotlliure a Portbou pel Coll dels Belitres

Un viatget per fer un sol dia o, si voleu, més. Aquesta proposta de viatge no és cap gran novetat, òbviament. Però és d’aquells recorreguts senzills que hom pot tenir al sarró per un dia lliure que convidi a sortir a escampar la boira.S’agafa l’autopista de la Jonquera i, arribats a França, se surt pel Voló, en direcció Portvendres. Ja dins de l’autovia, se surt per la primera sortida que indica Cotlliure, i això permet un recorregut per la carretera de la “Corniche”, que ofereix unes esplèndides vistes sobre el mar, amb l’església de Cotlliure al fons. A mig camí, abans d’arribar al poble, serà bo de desviar-se pel camí de l’ermita de la Consolació, un espai pacífic, amb un curiós hotel amb pinta monàstica i zona per fer-hi costellades. Si hi ha més humor, també es pot pujar fins a la torre de la Madeloc. I després, cap a Cotlliure, on potser tindrem problemes per aparcar, perquè allò sempre bull de gent. En tot cas, recórrer aquells carrers, estar-se vora el mar, mirar l’esplèndida llum mediterrània, és un plaer impagable. Seguidament, s’agafa la carretera de Portvendres, Banyuls, Cervera... i es contempla el mar, les vinyes, els pobles endreçats i agradables... Val la pena puntejar el recorregut amb alguna aturadeta.I després, a enfilar el Coll dels Belitres, en un paratge obert a tots els vents. Allà, des d’aquest any, ens podem aturar a visitar el memorial del pas dels republicans que per allà van anar cap a l’exili: una instal·lació molt ben feta, que, tot sigui dit, fa patir una mica perquè, si no es cuida, aviat es farà malbé.I després, la baixada cap a Portbou, amb la nova vista, igualment esplèndida, de la Costa Brava. Per cert, que Portbou podria estar més endreçat. I de Portbou, es pot triar: seguir la Costa Brava, visitar Cadaqués, tornar a la vida urbana que es pot trobar a l’amable ciutat de Figueres... Josep Lligadas

Milletades

La corrupció que s’ha destapat en el cas Millet posa de manifest, no només que l’estil “xoriço” afecta també la sacrosanta burgesia catalana, sinó que gens desinteressadament la classe política “cola el mosquit i s’empassa el camell”. Perquè les administracions públiques han fet molts esforços per mirar a l’altra banda: fent cas omís dels avisos anònims a Hisenda (2002!) sobre el diner negre que circulava al Palau; “passant” dels advertiments dels organismes oficials de control econòmic que alertaven d’irregularitats; desviant diners destinats a la cultura catalana a la fundació del partit de l’aleshores govern (CDC) en operacions legals però èticament il·legítimes; permetent que les empreses auditores estiguessin vinculades familiarment als auditorats; tolerant amb coneixement de causa que el muntatge del “holding” Millet impedís una total transparència; trobant normal que algú s’autoatribuís un sou d’un milió d’euros pagat amb diners públics. I amb uns patrons que suposo que es limitaven a fer ostentació del càrrec però que pel que es va veient: a) no estaven al cas dels temes econòmics; b) tampoc no ho estaven de com es gestionava la música; c) de potenciar la cultura catalana i la “cantera” del Palau o sigui l’Orfeó, res de res. Una immensa Fira de Vanitats que m’ha recordat les declaracions de la presidenta de Gescartera en el seu moment: “a mi que m’expliquen, jo només signava!”. Mercè Solé

Un sistema bipolar?

El capitalisme és un sistema bipolar. Les etapes del seu procés s´ubiquen entre fases eufòriques i fases de crisis. És un sistema més, que dualitza les situacions, els fets, les activitats, la realitat social. Separa, desiguala entre dos pols: treballadors-empresaris, rics-pobres, urbà-rural, privat-públic, progressistes-conservadors, dreta-esquerra... La introducció de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació que es basen en el sistema matemàtic binari (0-1, positiu-negatiu) reforcen aquesta dualització. La bipolaritzaciò va prenent camp en la política (dos grans partits que pretenen ser suficients i desmarquen els altres), en la geopolítica (abans URSS-EUA, ara davant de la realitat més multipolar es fa més díficil però s´intenta entre Occident i Islam, amb reduccions falsament culturals i religioses), en el teatre (dos actes amb descans intermedi, quan tradicionalment són tres actes: presentació, nus i resolució), i en la simplificació de molts molts conflictes de caire familiar, de barri, de nació, entre nacions...; en la llengua: bilingüisme... i així podríem anar exposant diferents camps de la realitat.Però sempre la realitat és més complexa, més diversa, sempre hi ha “el tercer” en qüestió (el tercer partit, la tercera posició, la tercera nació, la tercera persona, la via nova...) que interpel·la la bipolarització. De tal manera que sempre “el tercer” o el “quart” o el “cinquè” discuteix fins i tot el plantejament de base, els conceptes de la dualització, ja que no ens serveixen per analitzar el que passa (per exemple, els conceptes de privat i públic aplicats a l´escola). El dinamisme de la realitat és ternari (tesi, antítesi, síntesi) i trinitari, ja que està amarada d´un Amor que és donar (Pare), rebre (Fill) i donar i rebre (Esperit Sant). Ens convindria molt que des de l´esquerra plural (no n´hi ha una, ni dues, sinó com a mínim també tres) en el Gran Teatre del món, no ens deixéssim portar per les bipolaritzacions i ens conduíssim pel camí del plantejament, nus i resolució, sigui pel finançament, l´Estatut, o la gestió esquerrana de la crisi. Quim Cervera

Mossos

D’un temps ençà aquest cos policial català ha estat noticia: judicis, condemnes, actuacions exagerades i qüestionades, discrepàncies dins el mateix govern de la Generalitat… Als primers anys de la democràcia hom demanava el retorn d’aquesta institució com a alternativa a la “policia franquista i repressora”. Per desgràcia, sembla que tots els cossos policials del món són repressius, ja que formen part del sistema de domini de tot poder polític (normalment, braç del poder econòmic). Tanmateix hom esperaria que la principal missió fos de servei a la societat, a nivell de vigilància, prevenció, auxili, seguretat.De totes maneres, avui solament voldria apuntar dos aspectes relatius a la formació de les persones que volen ser membres d’aquest cos policial i que em resulten sorprenents (per no dir escandalosos):1. Els requisits previs per accedir a l’examen d’admissió. Copio directament de la plana web de la Generalitat: “Posseir el títol de graduat/da en educació secundària, de graduat/da escolar, formació professional de primer grau o equivalent, o qualsevol altre de nivell superior”.2. La preparació dins l’Escola de Policia: Durada 1 any (¡!)Amb el grau mínim de formació (ESO o FP de primer grau) ¿cóm es poden preparar unes persones, només amb un curs (1.200 hores lectives + 1.680 hores de pràctiques), per a ser “agents de l’autoritat”? Poden aprendre el mínim exigible sobre dret, legislació (general i catalana), defensa personal, psicologia, relacions humanes? Com podem encarregar l’ordre, el servei a la gent, la vigilància i altres tasques que corresponen a aquest cos? Com podem exigir un mínim de qualitat en una tasca tan important i delicada, amb aquests recursos formatius? Jesús Lanao

Pensar en negatiu

¿Heu pensat mai com seria si, en voler accedir a un lloc de treball, us mesuressin per allò que no sou capaços de fer en lloc de fer-ho per les vostres potencialitats? I si a més us passés amb la família? O si algú decidís sempre per vosaltres: el color dels mitjons, el lloc on heu d’anar, quins han de ser els vostres amics? O si s’arribés al consens general que no podeu tenir vida sexual ni parella?Doncs aquesta és la vida que sovint amb la millor de les intencions fem viure a les persones amb discapacitats. Perquè acompanyar i ajudar no és sinònim de minusvalorar o de decidir per l’altre.Ens ho feia notar Tomás Castillo, un psicòleg de la Fundació Amica, de Cantàbria, en una jornada de la Fundació Caviga de Viladecans. Mercè Solé

El Poblenou amb Palestina

L’exposició de festa major d’aquest any al barri del Poblenou de Barcelona ha estat dedicada a Palestina. A Gaza, bàsicament. L’he visitada i he assistit a un acte amb Alberto Arce, un dels poquíssims periodistes occidentals testimoni dels fets del gener passat.Una impressió: només fa nou o deu mesos de la desproporcionadíssima represàlia israeliana i que lluny que em quedaven els fets!Recuperació de memòria: Gaza assetjada i aïllada prèviament perquè no hi haguessin testimonis del que hi farien; arrasament de la plaça (!) de la Pau Gaza-Barcelona (pagada pel nostre ajuntament), l’únic gran espai de lleure d’infants, joves i adults de l’amuntegada població de Gaza; destrucció de dipòsits d’aliments de l’ajuda internacional de les Nacions Unides; bombardeig d’hospital; la immensa majoria del prop del miler i mig de morts són civils...Exemple de notícies que costa que arribin al gran públic: 3 de setembre, el banc central noruec retira fons d’empreses que col·laboren en el mur de l’apartheid; 5 de setembre, Ken Loach, Naomi Klein, Jane Fonda, David Byrne... denuncien que Israel es renta la cara al Festival de Toronto; 7 de setembre, Naomi Klein i Yael Lerer pel BDS (boicot, desinversions i sancions) a Israel; 17 setembre, els sindicats britànics en congrés voten a favor del boicot a Israel...Una recomanació: vegeu el documental Borrados del mapa / Erased, wiped off the map (www.wipeoffthemap.com/erased_spanish.html), que es va passar a Documentos TV el 30 de juny passat (un dia que La 2 feia un altre programa a Catalunya), el breu documental Barcelona-Gaza Peace Park (http://www.ambpalestina.blip.tv/) i Diario de guerra de un payaso (www.youtube.com/watch?v=M3OVLMPsU7U). També podeu entrar al web de palestina.cat i al bloc d’Alberto Arce. Josep Pascual (23.09.09)

Arcadi Oliveres: “Estem davant una crisi dels països rics que té clarament l’origen en l’especulació financera”

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és doctor en Ciències Econòmiques, professor d’Economia Aplicada de la UAB, president de Justícia i Pau i president de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès. Persona compromesa i coherent amb els valors que defensa, és expert en relacions nord-sud i deute extern. La seva capacitat de parlar de la realitat del món de forma valenta i entenedora queda plenament reflectida als seus llibres, entre els quals destaquem “Un altre món” (Angle Editorial) i el darrer, “En qué mundo vivimos” (Icaria). Ens hem trobat a la seu de Justícia i Pau i hem compartit conversa i entrevista, perquè ens ajudi a entendre el moment de crisi que vivim.
Quan sent qualsevol notícia relacionada amb la crisi econòmica, quina és la primera reflexió que li ve al cap?
Que estem davant d’una crisi dels països rics, però que hi ha una quantitat enorme de països del Tercer Món que pateixen una crisi molt més important, més llarga i de més difícil solució: la crisi de la manca d’accés als aliments, a l’aigua potable i als medicaments. Amb això no vull restar importància a la crisi que estem patint aquí i que afecta molta gent.
I que ens diuen que podem solucionar consumint més.
Un gran error. Perquè potser l’única sortida és plantejar-nos el que ara anomenen decreixement, encara que el mot no m’agradi. El planeta és limitat i cal canviar el model de creixement continu cap el model de decreixement del consum de béns materials.
D’on ve la crisi que afecta Occident?
Té clarament l’origen en l’especulació financera. S’ha inflat la bombolla mobiliària i immobiliària, s’ha volgut guanyar diners d’una manera fàcil a través d’una pujada de preus, a causa de la demanda. Es va estar especulant damunt de determinades accions i pisos que s’anaven encarint... però no és que tinguessin més valor, sinó que hi havia més demanda i pujaven els preus. Quan la demanda s’ha vist afectada, els preus han baixat, la bombolla s’ha desinflat i les accions han baixat de preu. Llavors els bancs han reaccionat restringit el crèdit, mentre s’han trobat també que moltes hipoteques no les cobren. I un tercer factor és que les banques havien rebut diners de Fons Sobirans, és a dir, diners de països molt rics en divises, com Xina, Japó i Aràbia Saudita, que han de retornar. I els bancs, entre les accions que han baixat, les hipoteques que no cobren i els Fons Sobirans que han de retornar, es troben amb dificultats de tresoreria.
Han rebut ajut públic.
Sí, però no ha anat canalitzat a donar crèdit als ciutadans, sinó a tapar els seus propis forats. En no donar crèdit han traslladat la crisi financera cap al món real. Si no donen crèdit, l’empresa no pot vendre perquè en facturar ningú no li avança els diners, i aquell que vol comprar no pot, perquè tampoc ningú no li fa un préstec. Ni l’empresari ven, ni el comprador compra. Això comporta un estancament a l’economia que acaba afectant empreses, moltes redueixen plantilla i acaba gent a l’atur; altres apliquen expedients de regulació perquè no tenen més remei; i altres, aprofitant que es parla de crisi i sense tenir-ne necessitat, també apliquen expedients de regulació.
Com ara?
Jo estic escandalitzat per la posició del tot inacceptable de la SEAT, l’empresa més emblemàtica de Catalunya que ara redueix milers de llocs de treball quan, encara que l’any 2008 cal reconèixer que ha perdut diners, els anys 2007, 2006, 2005, 2004, 2003... ha estat guanyant diners, que han anat a parar als seus accionistes sense que es fes cap previsió de reserves comptables. I quan el 2008 han perdut diners envien els treballadors al carrer. I atenció, ho fan legítimament, perquè el capitalisme funciona així: privatització de beneficis (per als accionistes) i socialització de pèrdues (treballadors al carrer i a carregar tots amb el mort).
Un mite del capitalisme que vostè desmunta en poques paraules en un dels seus llibres és el del mercat lliure. Ens ho explicaria amb un exemple?
Abans hi havia una única empresa distribuïdora de benzina, la Campsa. I ens deien: amb el mercat lliure li obrirem la porta a més empreses i la competència farà baixar preus. Però aquestes acaben pactant entre elles un preu. I abans, quan això era un monopoli de l’Estat, els beneficis eren, almenys, per a una empresa pública, i per tant, els guanys podien repercutir en tots els ciutadans. Però ara, en aquest cas, el benefici és més gros i queda en mans de propietaris i accionistes. El mercat seria lliure si tots intervinguessin en igualtat de condicions.
Davant l’obsessió pel creixement, un signe de canvi és que es parli del decreixement, però com explicar-ho a una societat tan abocada al consum?
Molt senzill: els anys 72, 82, 92 i 2002 Nacions Unides ha celebrat la Conferència Mundial del Medi Ambient. I en la darrera, es va posar de manifest que al planeta hi viuen 6.300 milions de persones (a hores d’ara són 6.700). Si totes volguessin consumir el que consumim els 1.200 milions de persones privilegiades que vivim al Primer Món, farien falta tres planetes.
Però només en tenim un.
Això vol dir que l’hem de repartir, primer perquè els que estan al Tercer Món puguin tenir accés a una vida digna, i segon, perquè les generacions que vindran darrere nostre no es trobin un planeta destrossat i puguin viure dignament. Cada dia moren unes 50.000 persones de fam al món. I encara diem que aquest és un planeta que funciona? Un planeta que s’emporta aquestes vides humanes quan té recursos per alimentar-les, només perquè alguns tenim l’egoisme d’acumular molt, no és un planeta que funcioni.
La injustícia econòmica mundial té molts noms propis i vostè n’anomena alguns al seu llibre “Un altre món”. Però, fins a quin punt ens podem convertir tots en còmplices d’aquestes injustícies socials i econòmiques?
En som, voluntàriament o involuntàriament. Al cent per cent no podem evitar de ser-ho, perquè estem en un món on encenem cada dia el llum (i donem beneficis a Endesa)... en la mesura que vivim en un món real som partícips d’aquestes injustícies. Ara bé, podem mirar de minimitzar-ho: per exemple, consumint menys, pensant a qui estem donant els nostres diners, no fos cas que estiguéssim en contra de les guerres i tinguéssim els diners en bancs que alimenten la indústria de l’armament. Quan comprem productes, val la pena que sapiguem quines empreses tenen un millor comportament amb els treballadors, salaris dignes, igualtat amb la dona, menys contaminació...
Posi’ns-en un exemple concret.
Hauríem d’eradicar d’aquest món allò que diuen “fons de pensions”, perquè suposen diners que tenen els bancs i que inverteixen en moltes empreses amb comportaments deplorables. No pot ser que jo digui que estic en contra dels patiments de la gent de Bolívia i que tingui diners en accions de Repsol, que ha estat acusada d’endur-se petroli de Bolívia sense pagar. Les pensions han de ser dignes, però les ha de pagar el govern.
I si el govern no té prou diners per pagar les pensions?
Que els busqui fent desaparèixer el frau fiscal. No mancarien diners per aquesta i altres coses.
I de la despesa en armes?
Naturalment. Aquesta és la segona part. Primer, l’Estat ha de buscar els diners, i després, a veure com se’ls gasta. I se’ls gasta molt malament: cada dia la despesa militar a Espanya és de 51 milions d’euros, una despesa inútil i perversa. Aquests diners estan repartits en despeses de diversos Ministeris: són despeses militars camuflades en altres partides, a banda del de Defensa, que té una despesa d’uns 25 milions d’euros diaris.
Fa poc, esgarrifava un anunci de TV que presentava les forces armades com una ONG.
Enganyen a la gent i això és un delicte. Si mirem el que acorda el propi Parlament, només 7.000 soldats dels 140.000 que hi ha a Espanya estan autoritzats a sortir a fora a fer tasques humanitàries. I encara més, tampoc trobo acceptables les tasques humanitàries que fan, que quan han estat analitzades veiem que d’humanitàries no en tenen res de res.
Parlem del món del treball, ja que planteja molts interrogants amb la crisi d’Occident. Quines propostes faria?
Primer, cal repartir el treball. El problema principal de les societats avançades és el de l’atur. Avui no hi ha forma de crear 50.000 llocs de treball a Catalunya per fer front a l’atur, l’única manera de donar feina als aturats és repartir el treball que tenim. Hem de treballar menys perquè qui no té feina en tingui. Recordem que el primer ministre francès Lionel Jospin va reduir a França la jornada laboral de 40 a 35 hores setmanals amb aquesta idea...
Però ara sentim notícies de propostes de 65 hores setmanals de treball.
Una barbaritat. Els que fan aquestes propostes viuen d’esquena a la realitat, de cara als interessos d’uns pocs i no pas als interessos de la majoria de la gent.
Parlem del finançament de Catalunya. Tenim o no un bon finançament?
El problema no quedarà resolt fins que Catalunya i totes les autonomies tinguin un finançament com el del País Basc i Navarra: el concert econòmic. Es tracta que cadascuna recapti els seus propis impostos i d’aquests pagui a Madrid una mena de “lloguer” (ens agradi o no) de l’Estat espanyol. I també hem dit des de Justícia i Pau que si ara Catalunya disposa de més recursos és obligat que repercuteixin a dins de Catalunya en les classes socials més desfavorides, i a fora de Catalunya en la cooperació al desenvolupament.
I parlant de política, quina és l’arrel del problema de l’abstenció?
Diria que n’hi han dues, d’arrels. Una és la societat massa individualista en què hi ha poc interès per la cosa pública. I l’altre, evidentment, és que els polítics han fet sovint mèrits perquè la gent se’n desentengui. Recordem les eleccions europees... els temes més importants, ni els van tractar.
Com veu el món de la informació?
Depèn dels mitjans. Jo sóc més partidari dels mitjans de proximitat, els que no tenen poderosos accionistes al darrere i et poden explicar la veritat. Però malauradament, el que acaba provocant opinió pública és el que diuen les grans cadenes mediàtiques amb una manipulació absoluta de la informació i també de provocar la imbecilització progressiva de la societat.
I també dels infants i adolescents, contaminats amb molta violència.
És ben cert. Ara venen un videojoc que en un moment donat diu: “crema la vella vagabunda dins del caixer automàtic”. Els fabricants que són capaços de fer això i les botigues que ho venen han de ser processats. I en la mesura en què no denunciem això, no evitarem que aquestes formes de violència es continuïn donant. I si als pares no els importa el que miren els seus fills, de què s’escandalitzen després?
En aquests moments, quins són els principals eixos de treball de Justícia i Pau?
Bàsicament, en quatre eixos principals: Drets humans (amnistia de presos polítics, contra la pena de mort... com vàrem començar, però traslladant-ho aquí a la realitat actual, com ara la situació dels immigrats); Desarmament i pau (denunciant despesa militar, compra d’armes, la participació d’Espanya a l’Otan, la participació en guerres com la de l’Afganistan, l’objecció fiscal); Tercer Món i pobresa (campanyes del 0,7, Catalunya Solidària, Deute Extern...) i un quart aspecte, dedicat a la pobresa i marginació (reclamant habitatge digne, denunciant esclavatges, pensions febles...)
És creient?
Em defineixo com a creient i cristià. I com a cristià un pèl heterodox, en el sentit que dubto de certs dogmes i discrepo també amb certes recomanacions d’algunes jerarquies. Però sí que crec en el missatge evangèlic, en les Benaurances. Crec que la fe pot aportar quelcom de positiu, però també es pot viure sense fe i fer molt de bé a la societat.
Com veu l’Església, com a institució?
Em fa patir molt les actituds institucionals que tenen, les contradiccions lamentables que hi veig... però no ens hi hem de capficar. A Justícia i Pau diem que hem de dedicar els esforços cap a altres qüestions.
Les religions, què poden aportar de positiu al nostre món?
Totes les religions haurien de sumar esforços per ampliar la dignitat de les persones. Podrien ser una magnífica eina en favor dels pobles si es deixessin estar de rivalitats, de monopolis de la veritat i d’enveges. Hi ha molta gent en el món de les creences que caminen en aquesta direcció, i naturalment, també molta gent que es declara agnòstica. Hem de treballar plegats, creients i agnòstics, per la dignitat de l’ésser humà.

Maria Josep Hernández

Diguem que parlo de Madrid

Ara que sabem que Madrid no serà seu olímpica, em vénen unes quantes preguntes sobre les raons materials i passionals que mouen l’embogida campanya que porta una ciutat a disputar l’organització d’una olimpíada. Sembla que els instigadors són les camarilles. Aquells que ocultament influeixen sobre el poder. Els polítics son fàcils de convèncer perquè la vanitat tot ho pot. Finalment, els ciutadans sempre entusiastes i identificats amb la nostra petita pàtria urbana acabem per justificar l’epopeia. Tothom vol tenir el seu moment de glòria, i aquest sentiment acaba per contagiar-ho tot.

Qui promou aquests “tinglados” no son mai els ciutadans sinó grups empresarials i de negocis amb l’ajut del poder polític. Se sol dir que l’organització d’uns Jocs és l’excusa per a millorar la ciutat. A Barcelona, gràcies als Jocs es van fer les rondes, és veritat, però la Vila Olímpica que és una promoció d’habitatges de renda lliure s’hauria fet de totes maneres perquè es finançava sola. Les instal·lacions esportives, a la llarga queden infrautilitzades perquè son massa grans i poc adaptades pel dia a dia, i a més molt cares de mantenir. Hi ha molta obra que és flor d’un dia. A més, en el cas de Barcelona, el Holding Olímpic que es va encarregar d’executar les inversions va perdre diners i va acabar al jutjat. És veritat que es fan obres i es creen temporalment llocs de treball però alguns hi guanyen molts diners amb la justificació del bé col·lectiu, que no és tant.

Hi ha llocs on la gent això ja ho sap. A Tòkio i a Chicago una part important dels ciutadans pensen que els Jocs faran augmentar els impostos i acabaran per perjudicar-los. Vet aquí el poc entusiasme que han aixecat aquelles candidatures. No és el cas de Madrid. Els promotors van prometre una inversió de 18.000 milions i 300.000 llocs de treball, dels quals el 60% a la construcció i la resta a serveis relacionats majoritàriament amb el turisme. La construcció i el turisme. Caram! quin model de negoci més poc engrescador i tronat pels temps que corren. Estic segur que no és pas el tipus d’inversions que el president Zapatero creu que s’han de fer en els propers anys a Espanya, i menys encara a Madrid. Ben mirat potser és una sort que no es facin els Jocs del 2016 a Madrid, i s’inverteixin els diners en una indústria més productiva i de futur.

Salva Clarós

Pebrots farcits de còctel de verdures

La tardor és el començament de la rutina en la majoria de països, fins al punt que en psicologia es parla de “síndrome post-vacacional”. Antigament s’anomenava l’estació de la malenconia. Donem per acabada, amb més o menys èxit, l’operació biquini i les vacances esdevenen aquell llunyà record d’un temps que ha passat massa depressa. Tot i que la tardor s’associa a una certa tristor, avorriment i nostàlgia, podem intentar mantenir un saludable equilibri dels nostres “humors” i gaudir de la varietat de tonalitats que ens ofereix la natura pràcticament irrepetibles en altres èpoques de l’any. I per contribuir a aquest saludable equilibri us proposo una recepta fàcil d’elaborar, plena de sabor i colors que ens ajudaran a trencar amb la tant repetida frase d’aquests dies: “Ja ho veus, aquí, tornant a la rutina”.
Ingredients: un pebrot vermell per persona; cebes; alls; bolets (poden ser xampinyons o barreja de bolets en conserva); verdures (pastanaga, mongeta tendra, pebrot vermell, ceballots, porro...); un got de vi blanc; formatge ratllat.

Preparació: Es renten els pebrots i es col·loquen en una plàtera de forn, es reguen amb una mica d’oli. S’introdueixen al forn a 200º, una mitja hora. Una vegada s’hagin refredat, es pelen.

Mentre es fan els pebrots, s’elabora una salsa que farem fregint en una cassola una mica d’oli, ceba i dos alls tallats finament. Hi afegim els bolets, hi posem vi blanc i una mica d’aigua. Es cuina tot durant 10 minuts i ho passem per la batedora.

Per al farciment, es piquen en juliana fina ceballots, porro, pebrots verds i mongetes tendres, així com pastanagues tallades en tires fines. En una paella amb oli, es posen a daurar dos alls en làmines, s’hi afegeix la verdura i es cuina. Barregem la juliana de verdures amb la salsa de bolets i farcim els pebrots. Els col·loquem en una plàtera de forn, ho cobrim amb formatge ratllat i els introduïm uns cinc minuts al forn a 190º.

Tere Jorge

La Fundació Ared

Ared (para la reinserción de mujeres) en una Fundación que nace en 1994,en los sótanos del Centro Penitenciario de Mujeres de Barcelona –Wad Ras–, por la iniciativa de cinco mujeres privadas de libertad, una voluntaria y su monitora de confección, María Teresa Rodríguez, hoy presidenta de la fundación. Convencidas que la formación humana y la capacitación laboral las conduciría a mayores niveles de autonomía y libertad, pusieron manos a la obra.
La misión de la fundación gira alrededor de los valores de la formación ocupacional, el acompañamiento social y la inserción laboral, ofreciendo oportunidades a personas, fundamentalmente mujeres provenientes de centros penitenciarios, excluidas o en riesgo de exclusión social. Creemos en una acogida amplia sin restricción de perfiles, porque hemos experimentado a lo largo de 15 años, que no existen personas irrecuperables, aunque sí vemos que los procesos de rehabilitación de la dignidad humana son muy diversos en sus características y en sus tiempos.

Actualmente capacitamos a personas en cuatro especialidades formativas: confección industrial, restauración y cocina, artesanía y cuidadoras de personas dependientes, que vienen derivadas del Departament de Justícia, de las Oficinas del Departament de Treball, y de la red de Servicios Sociales. La mayoría son mujeres; hay un 50% de presencia de inmigrantes, y un volumen significativo de personas en diferentes grados penitenciarios. También acogemos en nuestros programas a personas que cumplen una medida alternativa al cumplimiento de condena en prisión, realizando un servicio a la comunidad.
Nuestro programa de acompañamiento social, con comedor para nuestras alumnas y trabajadoras, pisos de acogida temporal, tutorías individualizadas, formación complementaria impartida por voluntariado, acompañamiento en gestiones administrativas, contención diaria de situaciones de dificultad, recogida y distribución de alimentos y artículos de primera necesidad, junto con un programa de becas de ayuda al aprendizaje, aportan solidez a la formación y a la capacitación laboral.

El 8 de marzo –día de la mujer trabajadora– del 2006, la Fundación Ared ha promovido a Salta Empresa de Inserción, con la finalidad de crear oportunidades de inserción por el empleo a personas con perfiles especialmente vulnerables: actualmente están creados 26 puestos de trabajo en diferentes ámbitos laborales: confección, limpieza, mantenimiento, catering, transportista, artesanos. El programa de inserción laboral de Ared, desarrolla también el programa Incorpora: acogida de personas en búsqueda activa de empleo, y prospección de empresas que ofrecen diversos puestos de trabajo.

Las dos grandes áreas de trabajo, la educativa que conduce a la inserción, y la administración y gestión económica de la casa, son dirigidas por la directora y la gerente. Desde un co-liderazgo mantienen el difícil equilibrio entre la rentabilidad económica y la rentabilidad social. Los medios están al servicio de las personas. La financiación de la entidad proviene un 40% de fuentes de recursos públicos, un 35% de fuentes privadas y un 25% de la propia producción.
Trabajamos en red con otras entidades con misiones complementarias, ya que es la única forma de hacerle frente al complejo fenómeno de la exclusión estructural de nuestra sociedad que expulsa hacia fuera y hacia abajo a los colectivos más vulnerables.

A lo largo de 15 años de un constante e incansable trabajo vamos constatando un muy buen nivel de inserción laboral e integración social de alrededor de un 60%. Siendo que el punto de partida es de una notable vulnerabilidad, estos resultados alientan nuestro trabajo y nos motivan a continuar mejorando la calidad de los programas. Conseguimos un descenso significativo del porcentaje de regresión penitenciaria promedio en el estado, que oscila alrededor de un 37% y que en Ared no asciende del 5%.

Constatamos también la presencia de personas solidarias en nuestro entorno social, que encuentran la alegría de la gratuidad y comparten su tiempo o sus recursos con los que menos oportunidades han tenido: gracias a todos ellos, al esfuerzo de las personas que atendemos, y al buen trabajo del equipo técnico, la Fundación Ared hoy es un punto de referencia de calidad, en el ámbito de la inserción laboral.

María Elena Alfaro

Para contactar con nosotros:
www.fundacioared.org - 93 351 38 65
Carrer Zamora nº 103-105 bajos.
08026 Barcelona

Què passa a Itàlia?

Molts ens preguntem perquè Berlusconi continua guanyant les eleccions a Itàlia. Possiblement ha “embruixat”, ha mig “atontat” a mig país a través de la televisió i altres mitjans. No està passant això també al nostre país? Molta gent no solament no llegeix ni llibres, ni revistes especialitzades que poden augmentar l´esperit crític, sinó que tampoc llegeix els diaris que poden aportar un contrapunt a les informacions (les propagandes interessades, millor) televisives.
La divisió de l´equerra italiana entre el Partit Democràtic, la Refundació Comunista, Esquerra i Llibertat, Itàlia dels Valors i els Radicals, segur que també hi juga un paper. Gianni Vattimo va dir: “El dia que l´esquerra deixi de dividir-se per qualsevol ximpleria tornarà al poder”. Què se n´ha fet de l´alta qualitat i experiència democràtica dels italians? De la gran capacitat negociadora? I del pes específic del comunisme de rostre humà, gestat de fa anys des de Gramsci i Berlinguer?
Pels anys setanta esperàvem el compromís històric entre el PCI i la Democràcia Cristiana, i tardava... Ara que no solament s´ha produït sinó que en un mateix partit (PD) hi ha els comunistes i demòcrates cristians, a més de socialistes i altres forces, resulta que sorgeix el “tifó” Berlusconi i arrasa. És clar que el PD ha pres el costum “divisori” de les esquerres i ens trobem amb un ventall de partits que divideixen l´electorat conscient, sensible, humà, l´italià obert, tolerant i demòcrata de tota la vida.
Sembla que hi ha una esperança que té cara de dona. Debora Serracchiani, de 38 anys, jove, que pot recuperar el fil d´aquesta profunda tradició i unir el que estava dividit. Una dona que creu en els bases i en el poble. Una dona que pot unir els dos esperits: el comunista i el demòcrata cristià en un país difícil on a l´Església encara li costa acceptar la separació entre religió i política. Esperem que l´alè catòlic d´universalitat i unitat i l´alè comunista de fraternitat de tots els humans, es fecundin mútuament en l´evangélica comunió d´energies al servei del poble i n´aprenguem la lliçó.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

El mamut de Viladecans ja rutlla

Em permetreu que ho anunciï amb tota la satisfacció: el mamut de Viladecans ja rutlla! De moment, només va ser una gran reproducció penjada a la torre de guaita de Can Modolell, que és la seu de l’ajuntament, i una reproducció més petita escampada en infinitat de mocadors grocs que la gent prenia de les mans als qui els repartien. També, uns mamutets de xocolata que una pastisseria diu que va fer i que jo no he vist.
De moment, ja dic, només és això, però el cas és que ja existeix. Tot va començar quan, després d’anys de gemegar perquè la Festa Major de Viladecans era una festa sense personalitat i sense cap element significatiu i aglutinant, uns quants ens vam animar a engegar una cosa que tothom qui ho sentia, de Viladecans i sobretot de fora, deia que era una bestiesa: vam convocar una taula rodona amb els grups municipals representats a l’Ajuntament per parlar de la Festa Major. La taula, de fet, no va anar ni bé ni malament, però va servir, primer, per demostrar que és bona cosa que els partits parlin junts de temes ciutadans fora del marc de les campanyes electorals. I va servir, sobretot, per encendre un cert interès ciutadà. Petitó, però interès. De manera que els convocants i un parell d’entitats més vam trobar-nos a la sortida i vam quedar per parlar. I a la primera reunió un va dir que era important trobar un element que pogués ser considerat de tothom, que no se’l pogués apropiar cap grup, partit, sector social, etc., etc., etc. I ja va estar. Feia tot just un any que, tot construint una bassa de laminació, s’havien trobat a Viladecans (a tocar de Gavà, però dins el terme de Viladecans!) restes d’animals prehistòrics d’una certa importància, entre els quals hi havia restes de mamuts. I va quedar clar que faríem rodar la festa entorn d’un mamut.
Vam anar convocant més entitats, fins a ser-ne setze, vam engegar un blog que comença amb la troballa prehistòrica i va resseguint tot el procés que hem fet (podeu mirar-lo: http://elmamutdeviladecans.blogspot.com), i vam decidir anar amb una proposta a l’Ajuntament: per començar, aquest any, proposàvem que s’endarrerís la recepció oficial que es fa després del pregó, i en aquell moment es donés la benvinguda al mamut. Proposàvem aquest moment perquè aquest és, de fet, l’únic moment amb una certa consistència institucional de tota la festa. Però s’ha de dir que hi anàvem amb poc convenciment, perquè canviar coses que sempre s’han fet d’una determinada manera no és fàcil, i sobretot quan es tracta de l’administració pública. Però, per a sorpresa i alegria nostra, aquest cop no va ser així. Aquest cop vam trobar molt bona acollida, i totes les facilitats.
I vam tirar la cosa endavant. No hi havia temps ni diners per construir un mamut pròpiament dit, i això vam quedar amb la regidora que es deixava per a un any futur, però sí que hi havia temps per muntar tot un xou a la plaça a base d’exploradors que han pogut fotografiar el mamut i ens en porten la foto per penjar-la a la vista de tothom, i començar a donar la benvinguda a la bèstia amb una mica de gresca, i portar tots al coll un mocador amb la seva figura... Com que el muntatge de tot plegat ha estat molt col·lectiu, la barreja de la gresca de rebuda va ser tirant a inhabitual: primer uns balls de sevillanes i després el ball del Patatuf, que és una cosa típica de per aquests verals i que ara aconseguirem que sigui més coneguda...
Que per què serveix tot això? De moment, perquè entitats que mai no s’havien trobat juntes s’hi trobin, i a més ho facin sense cap convocatòria oficial, cosa que a Viladecans és una absoluta novetat. I després, perquè la Festa Major de Viladecans, que se celebra el 8 de setembre en honor de la Mare de Déu de Sales, sigui alguna cosa més que una suma d’actuacions musicals i actes esportius: la pobra Mare de Déu de Sales ha perdut gairebé tot protagonisme (tot i que alguna cosa caldrà fer per recuperar-la: és patrimoni col·lectiu!), però en tot cas Viladecans té tot el dret, i tota la necessitat, a tenir vida pròpia, elements de cohesió, protagonisme de tothom...
Ara, a veure què passa. Caldrà encertar el camí per desenvolupar aquesta llavor que acaba de néixer... De moment, però, i això és molt important, tota la gent que hi ha intervingut n’està contenta.

Josep Lligadas és escriptor

El final de la civilització del petroli

La revolució industrial va ser possible gràcies a dues condicions sense les quals no hauria mai proliferat una civilització tan intensament malversadora i fugaç. La primera, l’ús de fonts d’energia barata com el carbó, el petroli i el gas natural. La mà d’obra barata és la segona condició sense la qual no hauria triomfat el sistema productiu industrial. Des de la màquina de vapor fins a les turbines de gas de cicle combinat, passant pels motors de combustió dels cotxes, l’extraordinari poder energètic dels hidrocarburs ha proporcionat la força motriu que, en els darrers 150 anys, ha transformat la faç del planeta com no havia succeït en els 2 milions d’anys que fa que l’home l’habita.

Segons dades de 2007 de la petroliera americana Chevron, el 88% de l’energia primària del món prové del petroli, del carbó i del gas. El món consumeix 85 milions de barrils de petroli cada dia, o el que és el mateix, 160.000 litres per segon. Som petrolidependents. Aquesta civilització no sap viure sense els combustibles fòssils, i ha conreat la cobdícia, i ha tancat els ulls a les conseqüències devastadores de la cultura del carboni i del creixement fora de control. Els EUA no han ratificat l’Acord de Kyoto sobre canvi climàtic, tot i conèixer la seva responsabilitat. Per cert, la Chevron Oil encapçala la seva web http://www.chevron.com amb una exhaustiva informació sobre la responsabilitat social i el compromís corporatiu amb el medi ambient a Angola on la petroliera (això no ho diu la web) ha provocat un enorme desastre ecològic i humà. Costa una mica més de trobar a internet, però també està força documentada la relació amb la Chevron Oil de la senyora Condolezza Rice, secretària d’estat i del senyor Dick Cheney, vicepresident del govern dels Bush. Interessos econòmics en camps petroliers a la zona del mar Caspi i al Turkmenistan, una bona raó, més enllà de talibans i Al-Qaedas, perquè els EUA declaressin la guerra a l’Afganistan. (http://www.aztlan.net/oiltanker.htm), (http://www.corpwatch.org/article.php?id=2469)

El problema, al marge del canvi climàtic, que és el problema principal, és que el món es troba ara davant d’una crisi energètica sense precedents. La producció de petroli va caient cada dia perquè els camps on s’extreu el cru estan envellint, s’esgoten, i perquè el ritme de descobriment de noves reserves també es troba en franca caiguda des de fa decennis (veure Mariano Marzo, catedràtic de recursos energètics de la Universitat de Barcelona a http://www.fdacomin.org/esp/sem/sem_crisis.htm ). Això fa que cada vegada s’obtingui menys petroli per a una demanda que no para de créixer. Segons dades de l’Associació Americana de Geòlegs del Petroli (AAPG), el volum de les reserves de petroli descobertes està disminuint des dels anys 70 (primera crisi del petroli); en canvi, la corba de demanda mundial no ha deixat de créixer i ho continuarà fent. Es creu que el 63% de l’augment del consum previst per als propers anys vindrà dels països en vies de desenvolupament com la Xina, Índia i altres.
Durant els anys 80 es va produir el punt fatídic on es tallen la corba tendencialment descendent de les descobertes de cru amb la corba tendencialment creixent de la demanda mundial. A partir d’aquell moment la demanda de petroli supera les reposicions per nous descobriments. La conseqüència és que per satisfer la demanda cal recórrer ara a les reserves descobertes i encara no explotades, però fins quan duraran? Es parla del zenit del petroli (pick oil) en referència al punt a partir del qual decreixen indefectiblement les reserves totals. A partir d’aquí comença un compte enrere en què no importa tant quan trigarem a extreure el darrer barril perquè no depèn tant de les reserves existents com de la magnitud de la demanda, com el fet que ha arribat el final del petroli barat perquè s’acaba i comença una escalada progressiva del preu del petroli i derivats. S’ensorra una de les dues condicions sobre les quals s’aguanta encara la civilització industrial.
Segons l’Institute for the Analysis of Global Security amb el barril de petroli a 100$ (actualment està al voltant del 65$ i pujant), l’OPEP podria comprar la General Motors amb els beneficis de 6 dies i el Bank of America amb els beneficis de 2 mesos. Aquesta dada suggerent fa pensar sobre què va guanyar l’OPEP durant la primera meitat de 2008, quan el barril va arribar a 150$, i també permet imaginar en quina butxaca es troben els bilions de dòlars del forat econòmic dels països de l’OCDE, que va provocar la crisi financera de la qual encara no n’hem sortit.

Quan el 1973 es produí el zenit del petroli en territori dels EUA, entrant en declivi els seus jaciments, els americans van orientar la política exterior i militar cap a qualsevol racó del món on hi hagués reserves de petroli. Els Bush, uns imbècils lacais dels grans interessos petroliers, han defensat fins a l’estupidesa un model de civilització insostenible. El president Obama, s’ha trobat ara amb el zenit mundial del petroli i, és clar, no té altra opció que desarmar l’economia del petroli i construir una altra base energètica que sostingui el model industrial, que és la base de l’estil de vida d’occident. No n’hi haurà prou amb reprogramar la política americana per a la transició cap a una altra energia. El que cal refundar és l’estil de vida occidental. Cal entendre que el petroli que ara s’acaba no és substituïble per res igual sinó per una altra societat completament diferent.

Salvador Clarós és sindicalista