Molts ens preguntem perquè Berlusconi continua guanyant les eleccions a Itàlia. Possiblement ha “embruixat”, ha mig “atontat” a mig país a través de la televisió i altres mitjans. No està passant això també al nostre país? Molta gent no solament no llegeix ni llibres, ni revistes especialitzades que poden augmentar l´esperit crític, sinó que tampoc llegeix els diaris que poden aportar un contrapunt a les informacions (les propagandes interessades, millor) televisives.
La divisió de l´equerra italiana entre el Partit Democràtic, la Refundació Comunista, Esquerra i Llibertat, Itàlia dels Valors i els Radicals, segur que també hi juga un paper. Gianni Vattimo va dir: “El dia que l´esquerra deixi de dividir-se per qualsevol ximpleria tornarà al poder”. Què se n´ha fet de l´alta qualitat i experiència democràtica dels italians? De la gran capacitat negociadora? I del pes específic del comunisme de rostre humà, gestat de fa anys des de Gramsci i Berlinguer?
Pels anys setanta esperàvem el compromís històric entre el PCI i la Democràcia Cristiana, i tardava... Ara que no solament s´ha produït sinó que en un mateix partit (PD) hi ha els comunistes i demòcrates cristians, a més de socialistes i altres forces, resulta que sorgeix el “tifó” Berlusconi i arrasa. És clar que el PD ha pres el costum “divisori” de les esquerres i ens trobem amb un ventall de partits que divideixen l´electorat conscient, sensible, humà, l´italià obert, tolerant i demòcrata de tota la vida.
Sembla que hi ha una esperança que té cara de dona. Debora Serracchiani, de 38 anys, jove, que pot recuperar el fil d´aquesta profunda tradició i unir el que estava dividit. Una dona que creu en els bases i en el poble. Una dona que pot unir els dos esperits: el comunista i el demòcrata cristià en un país difícil on a l´Església encara li costa acceptar la separació entre religió i política. Esperem que l´alè catòlic d´universalitat i unitat i l´alè comunista de fraternitat de tots els humans, es fecundin mútuament en l´evangélica comunió d´energies al servei del poble i n´aprenguem la lliçó.
La divisió de l´equerra italiana entre el Partit Democràtic, la Refundació Comunista, Esquerra i Llibertat, Itàlia dels Valors i els Radicals, segur que també hi juga un paper. Gianni Vattimo va dir: “El dia que l´esquerra deixi de dividir-se per qualsevol ximpleria tornarà al poder”. Què se n´ha fet de l´alta qualitat i experiència democràtica dels italians? De la gran capacitat negociadora? I del pes específic del comunisme de rostre humà, gestat de fa anys des de Gramsci i Berlinguer?
Pels anys setanta esperàvem el compromís històric entre el PCI i la Democràcia Cristiana, i tardava... Ara que no solament s´ha produït sinó que en un mateix partit (PD) hi ha els comunistes i demòcrates cristians, a més de socialistes i altres forces, resulta que sorgeix el “tifó” Berlusconi i arrasa. És clar que el PD ha pres el costum “divisori” de les esquerres i ens trobem amb un ventall de partits que divideixen l´electorat conscient, sensible, humà, l´italià obert, tolerant i demòcrata de tota la vida.
Sembla que hi ha una esperança que té cara de dona. Debora Serracchiani, de 38 anys, jove, que pot recuperar el fil d´aquesta profunda tradició i unir el que estava dividit. Una dona que creu en els bases i en el poble. Una dona que pot unir els dos esperits: el comunista i el demòcrata cristià en un país difícil on a l´Església encara li costa acceptar la separació entre religió i política. Esperem que l´alè catòlic d´universalitat i unitat i l´alè comunista de fraternitat de tots els humans, es fecundin mútuament en l´evangélica comunió d´energies al servei del poble i n´aprenguem la lliçó.
Quim Cervera és capellà i sociòleg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada