A la Roser, la meva germana, no li va costar gaire de convèncer-nos que l’acompanyéssim a Bòsnia aquest estiu. La Roser té a Bòsnia una família i molts amics d’ençà del projecte de reconstrucció que la Plataforma Solidària del Maresme va impulsar a la comarca de Hadzici, a 15 km. de Sarajevo, entre el 1996 i el 2002. Aquella guerra i el moviment de solidaritat que va generar, especialment a Catalunya, ens va deixar molt lligats afectivament a aquest país dels Balcans.
I vam agafar les tres nenes i el cotxe, i cap a Bòsnia, que només són 3.000 kilòmetres! Sort del DVD de doble pantalla que vam adquirir especialment per aquest viatge!
Sabíem que Bòsnia és molt bonic perquè n’havíem vist moltes fotografies, i també sabíem que la família de la Roser ens esperava amb els braços oberts. Però les nostres expectatives s’han vist superades amb escreix en tots els sentits. L’acolliment que hem rebut per part de les famílies bosnianes amb les quals hem conviscut ha estat emocionant, i els llaços que hem creat amb ells tenen vocació de durar per molt temps.
Pel que fa a la realitat social, política o econòmica, amb dotze dies de ser-hi no tenim prou coneixement per fer-ne una anàlisi veraç. Sabem que hi ha un índex molt elevat d’atur, que el territori de Bòsnia està governat per tres administracions ètnicament diferenciades, que governar i tirar endavant un país d’aquesta manera és molt difícil... però nosaltres vam tornar enamorats de Bòsnia i esperançats sobre el seu futur. El que passa és que a la tornada, un diari va publicar un article extremadament pessimista sobre Bòsnia d’un periodista bosnià que viu a Madrid, i això ens va deixar una mica consternats i desorientats. Si el voleu llegir, el trobareu a http://www.elperiodico.cat/envN.asp?p=46&i=CAT&n=641546&h=090902
En tot cas, nosaltres vam veure un país en què la destrucció causada per la guerra no és tan evident com ens imaginàvem. És clar que no vam ser a la part més trinxada de Mostar, però en general, als pobles la gran majoria de cases són noves o estan reconstruïdes. Per veure cases destruïdes i abandonades, que lògicament també n’hi ha, ens hi havíem de fixar, perquè en molts casos han anat quedant mig cobertes per la vegetació o tapades per construccions noves.
Sarajevo mereixeria un article sencer. Aneu-hi. La sensació és d’estar en un lloc únic, històric, transcendent, on encara és possible somniar amb la convivència pacífica entre cultures i religions. En canvi, de tornada a casa, en parlar de Bòsnia i dels bosnians amb amics i coneguts, més d’una vegada ens hem trobat justificant que els bosnians són musulmans però «són diferents dels altres», o «són musulmans culturalment però majoritàriament no són molt practicants», perquè és tan potent i tan estès el prejudici contra els musulmans al nostre entorn, que sembla que no pugui ser que hi hagi musulmans que siguin acollidors, familiars, carinyosos, senzills i entranyables com els bosnians amb els quals nosaltres hem tingut la sort de conviure durant gairebé dues setmanes i que ja formen part de la nostra vida.
A Bòsnia hem viscut amb una certa contradicció la nostra identitat cristiana, perquè si bé és cert que en aquell paisatge es combinen esglésies, mesquites i alguna sinagoga –moltes més mesquites que esglésies–, la guerra es va presentar al món com una guerra de religions. I en aquesta pretesa guerra de religions, els bosnians musulmans varen ser víctimes d’un intent brutal de genocidi per part del cristians. Des dels turons dels voltants de Sarajevo, els serbobosnians bombardejaven les mesquites però respectaven les esglésies, tant les catòliques com les ortodoxes.
Com a cristians, ens dol saber això i veure com també després de la guerra, avui mateix, al territori de Bòsnia sota administració croata, la creu de Jesús s’erigeix com a signe d’identitat en clara confrontació amb la identitat de la població musulmana. I si bé és cert que la identitat musulmana de la població de Bòsnia també s’ha reforçat com a conseqüència del conflicte, els nostres amics, bosnians musulmans, ens han transmès en tot moment un gran desig de pau per sobre de tot i malgrat tot: malgrat que el 49% del seu territori va ser segregat i està sota control de les repúbliques sèrbia i croata de Bòsnia, malgrat que les banderes de Sèrbia i de Croàcia són omnipresents en aquestes parts del territori de Bòsnia, malgrat que l’alfabet ciril·lic serbi sigui cooficial a tot el territori de Bòsnia... I si, malgrat tot això, ells desitgen la pau per damunt de tot, a nosaltres només ens queda pregar amb ells a Déu / Al·là perquè mai més cap altra guerra ètnica torni a esclatar en aquest petit país.
I vam agafar les tres nenes i el cotxe, i cap a Bòsnia, que només són 3.000 kilòmetres! Sort del DVD de doble pantalla que vam adquirir especialment per aquest viatge!
Sabíem que Bòsnia és molt bonic perquè n’havíem vist moltes fotografies, i també sabíem que la família de la Roser ens esperava amb els braços oberts. Però les nostres expectatives s’han vist superades amb escreix en tots els sentits. L’acolliment que hem rebut per part de les famílies bosnianes amb les quals hem conviscut ha estat emocionant, i els llaços que hem creat amb ells tenen vocació de durar per molt temps.
Pel que fa a la realitat social, política o econòmica, amb dotze dies de ser-hi no tenim prou coneixement per fer-ne una anàlisi veraç. Sabem que hi ha un índex molt elevat d’atur, que el territori de Bòsnia està governat per tres administracions ètnicament diferenciades, que governar i tirar endavant un país d’aquesta manera és molt difícil... però nosaltres vam tornar enamorats de Bòsnia i esperançats sobre el seu futur. El que passa és que a la tornada, un diari va publicar un article extremadament pessimista sobre Bòsnia d’un periodista bosnià que viu a Madrid, i això ens va deixar una mica consternats i desorientats. Si el voleu llegir, el trobareu a http://www.elperiodico.cat/envN.asp?p=46&i=CAT&n=641546&h=090902
En tot cas, nosaltres vam veure un país en què la destrucció causada per la guerra no és tan evident com ens imaginàvem. És clar que no vam ser a la part més trinxada de Mostar, però en general, als pobles la gran majoria de cases són noves o estan reconstruïdes. Per veure cases destruïdes i abandonades, que lògicament també n’hi ha, ens hi havíem de fixar, perquè en molts casos han anat quedant mig cobertes per la vegetació o tapades per construccions noves.
Sarajevo mereixeria un article sencer. Aneu-hi. La sensació és d’estar en un lloc únic, històric, transcendent, on encara és possible somniar amb la convivència pacífica entre cultures i religions. En canvi, de tornada a casa, en parlar de Bòsnia i dels bosnians amb amics i coneguts, més d’una vegada ens hem trobat justificant que els bosnians són musulmans però «són diferents dels altres», o «són musulmans culturalment però majoritàriament no són molt practicants», perquè és tan potent i tan estès el prejudici contra els musulmans al nostre entorn, que sembla que no pugui ser que hi hagi musulmans que siguin acollidors, familiars, carinyosos, senzills i entranyables com els bosnians amb els quals nosaltres hem tingut la sort de conviure durant gairebé dues setmanes i que ja formen part de la nostra vida.
A Bòsnia hem viscut amb una certa contradicció la nostra identitat cristiana, perquè si bé és cert que en aquell paisatge es combinen esglésies, mesquites i alguna sinagoga –moltes més mesquites que esglésies–, la guerra es va presentar al món com una guerra de religions. I en aquesta pretesa guerra de religions, els bosnians musulmans varen ser víctimes d’un intent brutal de genocidi per part del cristians. Des dels turons dels voltants de Sarajevo, els serbobosnians bombardejaven les mesquites però respectaven les esglésies, tant les catòliques com les ortodoxes.
Com a cristians, ens dol saber això i veure com també després de la guerra, avui mateix, al territori de Bòsnia sota administració croata, la creu de Jesús s’erigeix com a signe d’identitat en clara confrontació amb la identitat de la població musulmana. I si bé és cert que la identitat musulmana de la població de Bòsnia també s’ha reforçat com a conseqüència del conflicte, els nostres amics, bosnians musulmans, ens han transmès en tot moment un gran desig de pau per sobre de tot i malgrat tot: malgrat que el 49% del seu territori va ser segregat i està sota control de les repúbliques sèrbia i croata de Bòsnia, malgrat que les banderes de Sèrbia i de Croàcia són omnipresents en aquestes parts del territori de Bòsnia, malgrat que l’alfabet ciril·lic serbi sigui cooficial a tot el territori de Bòsnia... I si, malgrat tot això, ells desitgen la pau per damunt de tot, a nosaltres només ens queda pregar amb ells a Déu / Al·là perquè mai més cap altra guerra ètnica torni a esclatar en aquest petit país.
Marta Loire és militant d’ACO de Mataró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada