Haissa

Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme. Emili Ferrando. Ediciones Carena, Barcelona 2009.

Semblaria una mica precipitat això de recomanar un llibre que no he tingut temps de llegir, només de fullejar. Però el cert és que Emili Ferrando, militant de la GOAC, mestre i historiador, em mereix tota la confiança. La Haissa era una empresa de Badalona que va patir un incendi el 17 de maig de 1974 en el qual van morir sis persones. Haissa no comptava amb cap mesura de seguretat per als treballadors, que es van trobar assetjats pel fum i per les flames sense possibilitat de trobar sortides. En el seu enterrament es va produir un intent de manifestació que va acabar amb càrrega policial. Tota una època, un moment d’efervescència sindical i política que donaria pas poc després a la transició democràtica. Ferrando reconstrueix la vida a la fàbrica i al barri a partir d’entrevistes amb familiars dels qui van morir, veïns i antics treballadors a part de la documentació recopilada.Un esforç important de recuperació de la memòria històrica dels treballadors i de la ciutat de Badalona. Que ens hauria de servir per recordar que encara avui Espanya és al capdamunt del “rànquing” europeu d’accidents laborals i que, per tant, cal aprofitar tots els mitjans sindicals i legals per garantir la seguretat dels treballadors. Mercè Solé

Votar Cal·lígula

És la sensació que em fan els electors italians, amb tots els respectes, que voten pel seu Berlusconi. Ja sé que comparar Cal·lígula i Berlusconi és una brutalitat potser injustificable. La veritat és que l’associació d’idees m’ha vingut per l’afició de Berlusconi a les orgies i a les excentricitats. Encara no ha fet cònsol el seu cavall ni el seu cotxe, però potser tot arribarà. I va fent mans i mànigues per obtenir tot el poder a base de comprar els grans “constructors” d’opinió (mitjans de comunicació i equips de futbol) i de canviar les lleis per fer-se-les a mida i poder continuar abusant del diner públic en benefici propi. Sedueix polítics europeus (gràcies a això hem pogut conèixer l’exprimer ministre txec “al desnudo”, que diuen) i s’aprofita de les ganes de pujar de les fèmines del seu entorn. Es fa seves causes que li resultin rendibles políticament i indolores econòmicament com la de la defensa (¿?) de la vida d’Eluana Englaro. Paguen les seves factures els immigrants i els pobres, l’educació, els jutges que intenten fer honestament la seva feina... I la gent el continua votant, cosa que em fa pensar que realment cap alternativa és capaç d’engrescar la gent i ni tan sols d’unir tots els partits amb voluntat democràtica per tal d’aconseguir una política mitjanament higiènica. Deu ser un reflex de com vivim nosaltres, d’allò que ens compromet i d’allò que ens motiva. D’allò que valorem i d’allò que passa desapercebut. Un reflex de la nostra mirada, dels nostres valors, dels nostres costums. Mercè Solé

El tren dels somnis

Un antic vagó de tren, ara restaurat, recull les vivències i objectes dels qui vam arribar a Catalunya als anys 50, 60, i 70 amb aquest mitjà de transport Entorn a mig milió de persones procedents d’altres punts d’Espanya, van fer servir el tren que els havia de portar a Catalunya, especialment a l’àrea de Barcelona, per poder treballar. Al tren li dèiem el Sevillano, pel seu punt d’origen, i es convertia en el Catalán quan prenia rumb al Sud. Ara es pot visitar un dels vagons restaurat i que recrea en el seu interior com devia de ser, en aquells temps, a partir dels testimonis de les persones que van haver de viatjar cap a un destí que desconeixien i carregats la majoria de vegades amb les poques pertinences i el menjar i beguda que calia per passar vint-i-quatre hores i de vegades més i tot dins d’aquest vagons. Ara es pot visitar en el Museu d’Història de la Immigració a Catalunya, ja que forma part de l’exposició permanent d’aquest senzill museu situat en una antiga masia dins el municipi de Sant Adrià del Besòs. No hi trobareu grans i originals obres d’art, però sí la part més humana i oblidada del que va representar, per a tants de nosaltres, l’èxode massiu i dur de la llarga postguerra a Espanya. Ernestina Ródenas

El Bou i la Mula

El pessebre és un món. Aquest és un dels lemes que guien el treball del col·lectiu pessebrista El Bou i la Mula. Un col·lectiu que el formem persones de procedència diversa que tenim en comú la fascinació i l’estima cap aquesta tradició nadalenca. El pessebre és un món i aquest convenciment ens va portar a crear, aviat farà 10 anys, el col·lectiu d’opinió, recerca i difusió del pessebre El Bou i la Mula. Va ser el 4 de setembre de 1999 al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius. Des d’aleshores hem portat a terme una llarga llista de projectes, tots ells dirigits a complir els objectius que, d’entrada, ens vam marcar.

El primer d’aquests objectius era promoure la recerca sobre el pessebre. El pessebre és una tradició molt arrelada a casa nostra, amb una llarga història al darrere, i que ha generat al seu voltant un important patrimoni cultural, artístic i etnològic; però malgrat això, pràcticament no existeixen estudis seriosos que aprofundeixin en els diferents aspectes d’aquesta tradició. El pessebre, pel seu caràcter familiar (tot i que amb una important dimensió social) potser ha quedat oblidat pels estudiosos davant d’altres tradicions amb menys seguiment. Per això el nostre col·lectiu ha promogut diversos treballs de recerca, entre els quals val la pena destacar la catalogació d’una col·lecció de figures de pessebre (prop de 3.000 peces!) dins de l’IPEC (Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya).Un altre objectiu de la nostra entitat és fer difusió del pessebre. I difusió no només vol dir animar tothom a fer el pessebre, o donar-ne a conèixer la història, sinó sobretot mostrar totes les possibilitats que ens ofereix. Fer el pessebre no només és una magnífica oportunitat de realitzar una activitat que aplegui tota la família, sinó que té un gran potencial per treballar la fe en un grup de catequesi o reunir diverses generacions d’una entitat en un projecte comú. Al llarg d’aquests 10 anys hem recollit diverses experiències sobre el valor pedagògic del pessebre i per nosaltres ha estat molt important donar-les a conèixer. Ho hem fet amb diversos treballs (alguns dels quals han estat guardonats) i amb llibres com ara Fem el pessebre (Barcelona, La Galera, 2003) o Per Nadal, el pessebre (Barcelona, CPL, 2005). Dues fites del nostre col·lectiu que més ens satisfan són l’espai de ràdio sobre el pessebre que vam realitzar durant diverses temporades a Catalunya Cultura i el curs El pessebre: aspectes teològics, artístics, simbòlics i culturals que vam fer a la Universitat de Barcelona l’any 2006.

Tenim, també, l’objectiu de promoure el debat al voltant del pessebre. Si estimem aquesta tradició i volem que segueixi viva, cal saber-la renovar, repensar-la i donar-li nous llenguatges que l’apropin a la nostra societat. Ens entristeix veure com iniciatives engrescadores (i profundament tradicionals!) com eren els pessebres que fa uns anys es feien a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, van ser bandejades per polítics ineptes i per pretesos defensors de la tradició que l’única cosa que aconseguiran és quedar-se ells sols, fent el pessebre. I ens entristeix constatar com, en nom d’un mal entès laïcisme, es nega la possibilitat de fer el pessebre a algunes escoles. En la mesura de les nostres possibilitats hem intervingut en aquests i altres debats al voltant del pessebre i, en definitiva, hem fet articles, llibres, conferències... sempre amb l’objectiu de mostrar la riquesa del pessebre i d’avançar en el seu coneixement i gaudi.

I el darrer dels nostres objectius el formulem així: “Celebrar el pessebre”. És a dir, que tota la feina que fem com a col·lectiu no pot oblidar mai el seu component lúdic que, d’altra banda, és un dels trets intrínsecs del pessebre. Ens ho passem molt bé fent el pessebre, estudiant-lo i donant-lo a conèixer, i transmetre aquest “passar-s’ho bé” és una de les fites que ens marquem.Els darrers anys hem creat un espai a internet que incorpora, entre d’altres apartats, un bloc d’informació i opinió sobre el món del pessebre. I ens plau constatar com aquest espai s’ha convertit en la referència principal sobre el món del pessebre a Catalunya, on fins i tot s’hi adrecen les institucions oficials per a qüestions relacionades amb el pessebrisme!Ja haureu notat que som entusiastes del pessebre i que mai no pararíem de parlar-ne. Però cal cloure aquesta presentació i ho fem amb un fragment de la introducció del llibre Per Nadal, el pessebre: “Fer el pessebre és un moment per aturar-se, enmig dels atabalaments quotidians, i crear a casa, o al carrer, o a l’església, o en una residència de persones amb dificultats, o a qualsevol altre lloc, una presència amable i propera del Nadal. Amb tot el que té de força cristiana, i amb tot el que té, també, d’humanitat apta i comprensible per a tothom”.

Albert Dresaire
Ens podeu trobar a: http://www.elbouilamula.net/info@elbouilamula.net

A Poblenou de Pineda de Mar hem obert un menjador de Càritas

Diu que els budistes donen molta importància als pobres. Tan importants són els pobres per ells que la seva salutació en comptes d’un bon dia, és aquesta: “Has menjat?”. I a casa seva sempre tenen arròs fet i al portal de la casa un got i aigua per si passa un pobre. Els cristians als pobres també els donem una importància cabdal en la nostra atenció. Hi esmercem molts esforços en molts àmbits per atendre les seves necessitats.
Per què un menjador?
Des de Càritas ja feia un temps que ens anàvem plantejant quin tipus d’ajuda podíem fer a les famílies que no arribaven a final de mes. Avui, immersos en aquesta crisi econòmica i preveient que anava per llarg, i constatant que augmentaven les peticions d’ajuda i les angoixes entre els immigrants per no poder fer front a les despeses familiars, i que en segon lloc començaven a demanar ajuda algunes famílies de les que en diem “normalitzades” i que mai s’havien trobat en una situació d’atur i, per tant, en situació precària davant hipoteques, càrregues familiars, fills... ens va començar a angoixar el que nosaltres hi podíem fer.
Sabíem que en podíem fer una i era un menjador, però només pensar-ho ja ens venia pell de gallina sense que ningú s’atrevís a manifestar-ho.
Davant, però, el neguit que ens suposava atendre aquest augment d’angoixes, de demandes i davant la intensitat que anava prenent la crisi i per la durabilitat que podia tenir... ens vàrem tirar a dins l’olla i la vam començar a fer bullir.
Engegar la màquina
Poblenou és un barri que està situat al Maresme al costat de Calella i de Pineda. Sabíem que una cosa així no la podíem fer sols i vam proposar la idea a altres entitats del barri i dels voltants i també a possibles col·lectius d’immigrants que els podia interessar el menjador: així va néixer la idea amb les tres Càritas, dues comunitats musulmanes, tres associacions d’africans i evangelistes. Ens van passar moltes idees pel cap, des de fer bullir literalment l’olla cada dia a altres possibilitats. Una ens va anar bé: un càtering, per la seva senzillesa i la rapidesa amb què podíem posar-lo en marxa.
Posada en marxa
Comencem a donar veus que volem començar un menjador de Càritas i que necessitem voluntaris, apadrinament de dinars, col·laboracions de fleques... Comencen a ploure els voluntaris i ja no podem tirar enrere ni adormir-nos massa en aquest projecte. Ens hi posem de ple i al cap de tres mesos obrim el menjador. No només oferim menjar a qui pot passar gana sinó també a aquelles persones que viuen soles i els va bé una mica de companyia. A això ens hi ajuden aquelles persones voluntàries que venen a dinar al menjador ajudant a fer més “normal” i no “estigmatitzar” el menjador només en un tipus determinat de persones.

Després de tres mesos de funcionament

Els usuaris ens vénen derivats dels serveis d’acollida de tot tipus. Volem que els qui vénen estiguin connectats en algun dels Serveis per fer-los un seguiment. Ara ja passen de 25 persones a dinar cada dia. Som un equip de voluntaris per servir el menjador organitzats en cinc equips de treball de dilluns a divendres; tenim uns 70 apadrinaments de dinars (entre 5 i 40 euros mensuals); hi ha entitats que ens han fet donacions per col·laborar; unes 11 fleques que ens donen el pa, ens donen la fruita... i hem de dir que no hem tingut mai cap problema amb els usuaris.Ens en sortirem?Dificultats sempre n’hi ha: poder posar-nos d’acord tanta gent diversa i no sempre els mateixos servint el menjador; el compromís dels voluntaris que no defalleixi; acollir sense ser paternalista; poder finançar-nos a la llarga; ...tot un repte. Esperem que sí.

Ramon Masachs és capellà

parroquiapoblenou@telefonica.net

Esdevenir un altre Crist

Per al P. Chevrier (1826-1879), fundador del Pradó, ser deixeble i ser apòstol són inseparables. El camí que ens porta a ser veritables deixebles ens portarà a esdevenir “un altre Crist”, per tal que tothom pugui conèixer Jesucrist a través nostre, del nostre dinamisme vital. En altres paraules, tenir l’experiència de Pau, l’apòstol per excel·lència: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi “(Ga 2,20).

En definitiva, l’apostolat és alhora finalitat i conseqüència del discipulat.L’experiència original i la pedagogia espiritual de Chevrier, es fonamenta en el que s’anomena l’Estudi d’Evangeli. Si Jesucrist és el nostre Mestre i nosaltres volem ser els seus deixebles, podem aprendre-ho TOT contemplant el TOT que Ell va viure, va dir i va fer enmig de la gent senzilla del seu temps. I, Chevrier, posa també un accent especial en els tres misteris fonamentals de Jesucrist. Primer l’Encarnació –el Pessebre–, que suposa assumir la condició de l’home i triar-la en la pobresa i humilitat. Segon la Creu, viscuda com a expressió del lliurament total per amor al Pare i als homes i pas (pasqua) cap a la Vida. I tercer l’Eucaristia, possible per l’Encarnació i per la Pasqua, que és donació total com a expressió de l’Amor Gratuït de Déu. Chevrier deia als seus col·laboradors: “No pareu de repassar en el vostre cor aquests grans misteris de nostre Senyor: el Pessebre, la Creu i l’Eucaristia. En el Pessebre, aprendreu a despullar-vos de tot i a viure en la pobresa i l’oblit del món i de les coses de la terra. En la Creu, aprendreu a sofrir, a fer penitència i a morir a vosaltres mateixos: sofrir i morir amb nostre Senyor. En l’Eucaristia, aprendreu a conèixer la gran caritat de nostre Senyor, que ens dóna el seu cos, la seva ànima, la seva divinitat, i aprendreu a estimar els vostres germans i a sacrificar-vos per ells com Jesucrist”.

Els deixebles doncs, hem de tenir constantment els ulls fixats en Jesucrist per contemplar-lo i aprendre a viure estimant i servint els nostres germans: “Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jo 13,15).

L’estiu de 1866, Chevrier va anar, com solia fer, a fer recés una casa de pagès a Saint-Fons, prop de Lió. Aquell cop va anar-hi amb dotze infants pobres acollits a la casa del Pradó i un d’ells, que esdevingué sacerdot, va explicar molts anys més tard com aquella casa plena d’eines del camp i destinada als animals es va transformar. Chevrier va triar la quadra per capella i van posar el nen Jesús en la menjadora dels animals. Després hi va fer unes inscripcions a la paret que encara avui podem veure i que constitueixen el que anomenem “Mural de Saint-Fons”. Allà sintetitza com aquests tres misteris de la vida de Jesucrist han de ser els trets definidors del veritable cristià, tant pel que fa a l’estil de fer com a la manera de ser, per d’esdevenir “un altre Crist”. En la tradició del Pradó, les tres etapes del mural de Saint-Fons són també expressió dels consells evangèlics viscuts al servei de l’evangelització dels pobres; vocació en la qual també els laics hi participen. La Pobresa es vincula amb el Pessebre, l’Obediència amb la Creu i la Castedat amb l’Eucaristia. Ara bé, quan Chevrier ho plasmà en la caseta de Saint-Fons, l’Eucaristia quedà situada en el centre – i una porta, sense porta, ens dóna entrada a la capella. La perspectiva fa que tant el Pessebre com la Creu convergeixin cap a l’Eucaristia, el sagrament de l’Amor. Així es dibuixa un camí de seguiment de Jesús, que no és voluntarisme ni exigència ideològica, sinó resposta lliure a la seva invitació i desig interior per “esdevenir bon pa” pels altres i deixar-se “menjar”, consumir, en el servei apostòlic. En definitiva, viure el dinamisme de l’Amor de Jesús que ens farà humils i senzills, capaços de descentrar-nos de nosaltres mateixos i de donar-nos del tot sense defugir les conseqüències del pecat del món. Ens anima la certesa de que si ens “mantenim en el seu amor” (cf. Jo 15, 9), si circula dins nostre aquesta saba vital i vigorosa com circula en un arbre de debò, donarem naturalment fruits bons, abundants i duradors arreu, com el Pare ens ha confiat de fer (cf. Jo 15, 16).“Que n’és, de bonic, però, si n’és, de difícil! Només l’Esperit Sant ens ho pot fer entendre! Que el puguem rebre abundosament!”

Pim Queralt i Capdevila és membre de l’institut secular del Pradó

La parròquia, lloc de vida cristiana

Només fa un any i mig que sóc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, i això fa que no pugui parlar de gaires realitats perquè tot just estic entrant-hi. D’altra banda porto implicat en el món parroquial des de l’any 1970: fins a l’any 82 de seminarista i vicari a la parròquia de la Sagrera i del 82 fins el 2007 de rector: primer a la parròquia del Bon Pastor de Barcelona i després a les de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric simultàniament a l’Hospitalet i Esplugues. A la vegada he estat molt implicat als moviments de la JOBAC, JOC i ACO assumint responsabilitats en la consiliaria diocesana dels moviments i sempre acompanyant com a consiliari diferents grups, algun des de l’any 1973 fins ara. He viscut tot això, m’hi he implicat intensament i puc dir que ha estat la meva vida.

La parròquia ha estat per mi un lloc on he sentit que es movien moltes coses i a la vegada també on he tingut la sensació que la vida s’aturava. Ja es veu que en la parròquia les coses no són lineals, entren en contradicció, avancen però també retrocedeixen, s’obren portes immenses i també les veus tancar, hi ha una línia de futur però a la vegada la veus que es perd... podríem dir que com la vida mateixa.

Segurament aquesta és la clau per valorar la parròquia, que sempre hi és, com la vida, i la trobem al costat de la vida. Potser per aquí podem arribar a entendre que una institució tan antiga com és l’església, ens sorprengui, quan ja estem a punt d’enterrar-la i sorgeixi una i mil vegades amb nova vida. Per això en la parròquia he trobat Jesús.

En aquest sentit, jo puc dir que la parròquia m’ha fet experimentar i m’ha tocat a fons, allò que en els moviments tenim molt clar. Així: la parròquia m’ha donat el contacte amb els pobres, m’ha fet experimentar que l’evangeli tocava a aquell a qui mai no havia arribat, trobar-me amb gent molt diversa i que no entraven en els meus plantejaments, i experimentar que hi havia un camí possible, m’ha endinsat en el camí de l’espontaneïtat i del fer gratuït... A la vegada els moviments m’han ajudat a valorar bé tot això, a buscar marcs de referència que ens fessin avançar.

Ara que sóc en un tornar a començar, i per tant que estic amb els ulls ben oberts per endevinar, apreciar i fer camí, sento la parròquia com una crida a fer bullir l’olla, a tocar aquells ressorts que creïn animació, no es pot fer res si no aconseguim la implicació positiva, suggerint i per això estar obert, i la sento sobretot com la il·lusió perquè cada persona se senti tocada i trobi el seu lloc. També és el moment d’encetar processos o de saber-los captar quan ja estan en marxa, prestar-nos a acompanyar-ne sense posar condicions prèvies... I això avui crec que és la crida que tenim, perquè hem de reconèixer que no sabem cap on anem, com han de ser els espais i els moments de vida cristiana.

La parròquia ens suggereix unes quantes coses: portes obertes, com més millor; racó on un pugui trobar o fer el seu procés; espai on trobar la palanca que faci sortir d’un mateix; lloc on trobar algú; experimentar el goig de comptar amb altres, de fer projecte, de sentir el gust d’allò que he arribat a compartir; en definitiva, fer comunitat.

I com a significativa l’eucaristia, centre de la vida a la parròquia i on jo l’experimento com enlloc, encara que sembli estrany. Perquè a la parròquia l’eucaristia és lloc de diversitat a molts nivells: de persones, de moments, de motivacions, de manera de posar-s’hi... I per això és el lloc de sentir que estem caminant junts, quan sembla el contrari, ja que això no és exactament: “tots pensem el mateix”, “ho fem tot molt bé” i “tothom està molt amatent”. És el lloc que em refereix a la Paraula de Déu i que no és exactament “ja tinc clar què em demana Déu”, i per tant lloc de conversió que no és “ja sóc sant”; és trobada amb Jesús que m’ha convocat, també quan no en tinc ganes; és lloc de resar, que és deixar que ell faci; i és crida a la responsabilitat perquè m’encamina per un espai on hi són els altres i això ho he experimentat quan certes persones han trobat el seu lloc i semblava que no n’hi havia per a elles. Jo a la parròquia sempre m’he trobat movent-me, trobant noves motivacions, valorant les coses d’una altra manera, no sentint que estic perdent el temps i educant-me en la paciència de creure en el procés que cada persona necessita. I mai no he sentit que la parròquia en la qual jo estava era la millor. Però la condició ha estat implicar-m’hi sense posar condicions, jugant totes les cartes, que mai ningú no pensés que volia treure’n cap profit per afavorir altres realitats d’església, sabent apreciar el que es donava i buscant nous camins, “jo sóc de la parròquia”. No sé cap on ha d’anar la parròquia en el futur però del que n’estic segur és que per a mi i per a les persones amb qui comparteixo la vida de parròquia, aquest és el meu lloc de vida cristiana feta en comunitat.

Josep Soler Llopart és capellà

Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939).

Josep Benet. Edicions 62, Barcelona 2008. Josep Benet, cristià, catalanista, advocat, historiador, polític, el senador més votat a les primeres eleccions democràtiques... es-criu els seus records des de la infantesa a Cervera, passant per l’escolania de Montserrat, continuant per la Federació de Joves Cristians i acabant amb l’anada el front i la recuperació de les ferides que allà va rebre. I ho fa explicant què en pensa de les coses que van passant, i polemitzant, quan s’escau, amb altres versions amb les quals no està d’acord. Perquè el llibre té dos atractius simultanis: per una banda, la magnífica crònica dels fets que l’autor ofereix gràcies a la seva memòria, el seu arxiu i la seva capacitat de documentar-se; i per l’altra, l’esperit polèmic amb què va decidir escriure el llibre, pel seu desacord amb els plantejaments amb què es duen a terme les accions actuals de recuperació de l’anomenada “memòria democràtica”, especialment en el que es refereix al tractament dels molts esdeveniments lamentables que tingueren lloc en territori republicà. El llibre fa de molt bon llegir. I és una important aportació per a anar ampliant la mirada respecte al nostre complex i difícil passat. Josep Lligadas

Un "GIM" a Viladecans

No és un nou mètode gimnàstic ni una beguda. Un “GIM” és un “grup d’interacció multicultural”que neix com a conseqüència dels cursos de gestió multicultural que s’han dut a terme a la ciutat, organitzats per la Confederació d’Associacions de Veïns i promoguts pel Consell Municipal de la Convivència.De fet el primer curs va tenir una vuitantena de persones (alguns tècnics municipals, molts membres d’entitats, estudiants universitaris, persones interessades en general) formant-se un cop per setmana durant nou mesos. Això va permetre, a part de compartir experiències i d’adquirir coneixements, anar formant un grup cohesionat que no s’ha limitat a escoltar, sinó que ha intentat posar en marxa algunes de les iniciatives suggerides en el curs, amb els criteris apresos. Certament posar en pràctica allò que s’aprèn i amb les contradiccions, èxits i fracassos que comporta, és una bona manera d’avançar. La segona part del curs ha consistit en un seminari de cinc setmanes, sobre aspectes pràctics del treball multicultural, en què han participat unes vint persones ja formades anteriorment.

El pas següent, proposat per la CONFAVC ha estat organitzar-nos com a entitat, una entitat vinculada a la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans que actuï a la ciutat i que estigui coordinada amb altres “Gims” que han seguit un procés similar i que han nascut a diferents lloc de Catalunya per compartir experiències, reptes i recursos. Crec que la proposta conté elements ben interessants.

En primer lloc, és un luxe crear un grup de treball amb persones motivades i ja formades sobre un tema a voltes complex.Fins ara moltes d’aquestes persones col·laboraven amb el Consell Municipal de la Convivència, el qual té un ritme pausat, propi d’aquest tipus de consell, i depèn molt de la sensibilitat i bona disposició del consistori. Un canvi polític, de sigles o de voluntat, pot acabar amb aquest tipus d’activitat. Constituir-lo en entitat és d’entrada una pèrdua per al Consell, però a la llarga és una garantia d’estabilitat i de futur. Per a mi ha estat una bona tasca municipal, de les que prestigien la política, engegar un procés (fer que la gent es conegui, es formi i tingui iniciatives pròpies i independents) que es converteix en autònom i que a la llarga enriquirà el mateix Consell de la Convivència i contribuirà a cohesionar la ciutat. Això significa també una major maduresa del grup.De fet, llevat d’un parell d’excepcions, les associacions de veïns de Viladecans no han mostrat gaire interès pels temes multiculturals, o si l’han mostrat sovint ha estat d’una manera ben intencionada i políticament correcta però sense concreció. La vinculació amb el GIM i el suport de la CONFAVC sens dubte contribuiran, encara que sigui lentament o amb alguns desencontres, a anar situant de debò el tema multicultural dins del moviment veïnal.

Malgrat tot, les primeres reunions costen. Cal anar agafant confiança, resituar-se en un nou context. Però hi ha elements que ja de per si són molt positius com el fet que ja ara formen part del grup persones gitanes, marroquines, llatinoamericanes, un objectiu perseguit pel Consell de la Convivència però que fins ara no s’ha fet realitat. Tant de bo funcioni. Ja us ho explicarem.

Mercè Solé és treballadora social