30 d’abr. 2010

Nota del Fòrum Joan Alsina sobre els abusos sexuals

Com a grup de preveres amb servei pastoral i de preveres fora d’exercici, sentim profunda pena pels menors abusats sexualment per preveres o religiosos i compartim l’íntim dolor de les seves famílies. Volem expressar la solidaritat amb tots ells, la indignació per accions tan iniqües i el rebuig del seu encobriment.
A la plaça de la Solidaritat d´Arbúcies hi ha un monument amb una frase gravada del bisbe Pere Casaldàliga: “La solidaritat ha de ser per sobre de tot la proclamació, la reivindicació i la implantació de la justícia”. Som solidaris de totes les víctimes i ens dol tan greu corrupció. El mateix Papa en el seu document dirigit a Irlanda ha dit que eren “actes criminals”… De fet, la societat civil, guiada per la valoració d’experts en psicologia i pedagogia, ha estat cada cop més sensible i més atenta als drets dels infants i ha posat en marxa dispositius jurídics i policials per protegir-los. Per tot això considerem necessari fer una reflexió en veu alta i clamar per la justícia.
1.- Ens avergonyeix com a persones i condemnem els abusos sexuals de menors. No bastaria perdonar-los en cas de penediment, cal que l’agressor pagui la pena i repari el mal causat en la mida del possible.
2.- Considerem que s’ha de separar l’agressor de qualsevol encàrrec o ofici on pugui continuar danyant els menors. Convindrà potser també exigir-li un seguiment i tractament mèdic escaient.
3.- Reprovem els qui tapen o amaguen o difereixen l’acabar amb aquests abusos. Per tant, cal també que es tinguin en compte i es defineixin les responsabilitats subsidiàries corresponents.
4.- Entenem que la contundència de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació en condemnar els abusos i el seu possible encobriment respon tant a la sensibilitat pel mal causat als nens i als familiars com a la protesta per l’escàndol d’una església sovint més inclinada a condemnar que a acollir, especialment en temes de moral sexual.
5.- Els abusos esmentats han tornat a posar en debat la llei del celibat exigit als preveres de ritus llatí. La gravetat i la bogeria de la conducta d’abús infantil, segons alguns experts, no sembla tenir relació amb aquesta condició imposada. De tota manera, hi ha molts altres extrems que demanen una reflexió i, segurament, un canvi en aquesta prescripció canònica del celibat occidental. El cardenal Martini, entre moltes altres veus, ha proposat de fer un Concili Vaticà III per replantejar qüestions com ara les que afecten als divorciats i a la gent en situació irregular dins l’Església.
5.- Ens agradaria que la Jerarquia de casa nostra digués una paraula clara i directa, i no només defensiva, en aquests moments. Certament que tots hem de fer una revisió i una autocrítica. És un problema de dignitat sacerdotal. L´abbé Pierre, el fundador dels Drapaires d´Emaús, va dir: “Si ens indignem, preguntem-nos primer nosaltres si som dignes”.
En el 10è aniversari cal posar-nos davant el mirall del nostre Joan Alsina per la seva claredat i coherència. També ens inspira i interpel·la Óscar Romero quan estem recordant els 30 anys del seu martiri. Més enllà d’ells, voldríem partir sempre del més preuat que tenim, que és l´Evangeli, les Benaurances, la Creu i el Manament Nou. Segur que Jesús no deixarà mai tranquil·la la nostra Església, urgint-li radicalment amor i justícia.

28 d’abr. 2010

Abusos sexuals: de tot menys rumors


Els fets ens encongeixen el cor, sobretot per la perversió i bogeria d’uns capellans i per la indefensió i vulnerabilitat de les víctimes, els infants. Els fets parlen per si sols, són reals i amb pederastes jutjats i condemnats, amb noms i cognoms. Un diari, el New York Times, ho ha destapat del tot (dic “del tot” perquè molt ja se sabia), però estirant el fil de la informació els mitjans espanyols han recordat, també amb noms i cognoms, casos de capellans condemnats a presó per abusos sexuals a Espanya i a Catalunya, que eren sabuts perquè les condemnes judicials són públiques i els diaris ho havien recollit. Concretament, a Espanya hi ha actualment 8 capellans condemnats i un total de 14 denúncies. Però quants casos més no han sortit ni sortiran mai a la llum?
Aquí arribem a la segona part del terratrèmol a l’Església, el que té l’epicentre al Vaticà: el pretès silenciament per evitar els judicis i evitar escàndols públics, una estratègia repetida arreu. I encara més: màximes autoritats del Vaticà parlant de rumors i enraonaries... I encara més: silenci absolut de qui més hauria de parlar, i clarament, sense metàfores ni possibles lectures entre línies. I encara més: queixant-se i victimitzant-se, fent al·lusions a una campanya en contra de l’Església. Campanya? Sí, òbviament, res no és casual ni sorgeix perquè sí, quelcom d’això també hi és, coneixent el funcionament dels mitjans i els eixos de poder. Però no hi hauria campanya efectiva sense uns fets greus que justament ha volgut tapar una institució que se sent capaç d’adoctrinar moralment creients i no creients. Per tant, la reacció mediàtica i social és directament proporcional a la mania persecutòria de la Jerarquia de l’Església amb la sexualitat humana (adulta, volguda i amb amor) que no sigui amb fins procreadors i dins del matrimoni, i també directament proporcional a l’ús que la pròpia Jerarquia ha volgut fer dels mitjans de comunicació organitzant actes eclesials de masses, pensats i calculats molt especialment per a les imatges televisives que s’oferiran. Qui es mou entre poders (polític i mediàtic) ha de saber quins riscos corre... menys riscos, però, per als caps d’Estat, que mentre exerceixen el càrrec tenen immunitat judicial a nivell mundial.
Abans de parlar de debats, reaccions i consideracions a l’entorn dels fets, vull fer un apunt: la reacció tàctica del Vaticà ha estat pèssima. Els periodistes que ens hem format també com a caps de comunicació sabem que les premisses bàsiques generals davant d’una crisi són: 1) formar un gabinet de crisi encapçalat pel cap polític o empresarial de l’organització i pel cap de comunicació, 2) sortir ràpidament a donar la cara, i dir la veritat (perquè s’acabarà sabent) i 3) reaccionar amb propostes clares de solució. Amagar el cap sota l’ala, negar evidències i fer servir mitges veritats s’acaba tornant més en contra que allò que ha generat la crisi, mentre que una resposta de comunicació veraç i eficient pot convertir la crisi en oportunitat, fins i tot es pot guanyar en credibilitat segons com es reaccioni: és l’ABC de la comunicació política i empresarial. Cadascú que tregui les seves conclusions sobre si les reaccions oficials que hi ha hagut a aquesta crisi han agreujat o no la situació...
Però deixem les arrels del cas i anem al que s’ha generat després: de debats mediàtics i no mediàtics a l’entorn dels abusos sexuals comesos per capellans n’hi ha hagut molts i una de les grans qüestions tractades àmpliament per moltes veus ha estat el celibat. Personalment, crec que s’ha de separar un debat de l’altre, ja que és cert que hi ha molts més casos d’abusadors de menors que no han adoptat cap compromís de celibat que no pas de casos de capellans: hi pot haver professors, policies, entrenadors, informàtics, familiars de criatures que n’abusen... És terrible pensar-ho, però n’hi pot haver i n’hi ha en qualsevol àmbit. Per tant, trobo desencertat portar cap aquí el debat i s’hauria d’evitar pels propis capellans que mai farien aquestes barbaritats. Una altra cosa és pensar que el celibat obligatori sigui una de les absurditats que s’ha muntat la Jerarquia que res no tenen a veure amb la fe ni amb la capacitat de liderar de forma encertada una comunitat cristiana. I una realitat plena de clarobscurs, ja sigui pels que ho segueixen per obligació i no per decisió lliure, com pels que no ho segueixen i tenen parella que han d’amagar eternament, com si estimar i sentir fos un delicte. I per cert, en això també hi ha hipocresia, perquè és sabut de casos que arriben a algun bisbe i la recomanació per al capellà acostuma a ser que “sobretot, que ho mantingui en secret, que no provoqui escàndol”.
Quanta hipocresia i quant dolor! De tot plegat, i posant sempre en primer terme el dolor de les víctimes i familiars, el que també fa mal és el desconcert de l’església de base allunyada de la Jerarquia, i el dolor que senten també els bons capellans i els homes i dones d’església que treballen amb coherència i humilitat al servei dels altres. Penso també en la tasca de petites i de grans parròquies i de molts petits o grans projectes solidaris nascuts de gent d’església. Es mereixen el descrèdit col.lectiu? Es mereixen un linxament mediàtic amb pals de cec? Es sap i es pot diferenciar Església de Jerarquia? Molts creients ens hem mirat sempre amb distància un sistema eclesial que no creiem proper a Jesús, però, què arriba enfora de les comunitats de base? La resposta és novament un signe més que som davant d’un model d’Església que s’està acabant. Ho he dit en articles anteriors i ara no cal repetir-se, però qui vulgui, que miri a un altre costat.
Ara només espero que tots els casos d’abusos a infants acabin als tribunals, i que els qui encobreixin aquests delictes d’extrema gravetat també hagin de respondre pels seus actes i pels seus silencis. També espero més pronunciaments públics, clars i contundents, condemnant els abusos i els silenciaments; pronunciaments que sorgeixin de col.lectius de capellans (com ha fet el Fòrum Joan Alsina), de col.lectius de cristians i moviments de creients (com han fet el moviment Internacional Som Església, Redes Cristianas, Església Plural...) i fins i tot de moviments parroquials, ja que l’altra veu de l’Església s’ha de fer sentir: és un acte de justícia i de veritat. I si als mitjans sembla que només interessen les notícies de la Jerarquia, insistim. I escampem els comunicats per l’altre gran mitjà: internet. I si a aquells que, en lloc de plegar de l’Església, la qüestionem sentint-nos-en part, alguns ens tracten de “dimonis”... què hi farem. Mireu, algú que estimo molt, el meu germà, em diu sovint dels meus escrits: “Tens raó, però per què et mulles en això? Val la pena?”. És cert que potser poc canviarà, però penso que d’alguna manera, els que hi creiem, hem de contribuir a l’únic futur possible: tornar als orígens del cristianisme i tornar a l’únic inspirador que hem de tenir que és Jesús.
Maria-Josep Hernàndez és periodista

24 d’abr. 2010

Espiritualitat en temps d'aigües tèrboles

No cal que perdem gaire temps a explicar que en la nostra època les aigües baixen tèrboles. Tampoc és el primer cop a la història, més aviat sembla que les impressions de la gent del temps passats generalment van ser semblants a les nostres. Han estat moltes les generacions que han sentit tant a fora com a dintre del seu cor que anem malament, que els poders fàctics i explotadors a tots els nivells s’imposen... i que si Déu no ho arregla estem abocats al desastre. Què pensaven aquells que vivien les guerres civils, el colonialisme, l’esclavatge, els desastres econòmics... de tots els temps?
Tot el que acabem de dir no significa una rebaixa per dir que les coses avui no van tan malament, però ens situa molt a prop de la condició humana i de les relacions socials; i per tant pot ajudar a relativitzar i fins fomentar un cert bon humor; condicions indispensables per afrontar amb serenitat qualsevol realitat que ens toqui de viure.
Com afrontar espiritualment un temps dur, injust i explotador? Podríem partir d’una comparació. Un grup d’excursionistes volen fer un cim important. Hi ha grans dificultats: gel, barrancs, vents molt forts... El grup si vol arribar a dalt ha de tenir un bon guia, ha d’estar ben cohesionat, ha de tenir previstes algunes estones de descans i ha de dur eines i equipatge adients per superar les dificultats. Si entre ells hi ha qui guia, qui canta, qui fa riure, que sempre està atent als més dèbils, que xiula optimisme... millor que millor. Totes aquestes coses ajuden per a la pujada.
Per afrontar el moment actual des de l’espiritualitat cristiana podem plantejar-nos el camí a dos nivells: el personal i el comunitari. Tots dos són indispensables, s’impliquen, comuniquen força i llum. Som persones i som església.
Comencem pel nivell personal. En primer lloc cal anar aclarint on vull anar, quin sentit li vull donar a la meva vida, a què soc cridat per l’Esperit, quina missió en el Regne de Déu, aquell de què parla Jesús i que ja està enmig nostre. Mala excursió farem si no ens anem aclarint amb aquestes realitats essencials. Per tant... discerniment, diàleg espiritual, recessos, exercicis... ens ajuden a aquests plantejaments, sense els quals podem donar moltes voltes, i el que és pitjor sentir-nos interiorment amb neguitoses arítmies espirituals. Per anar fent realitat la pujada enmig de dificultats ens cal dur un bon equip de muntanya i eines adequades. Generalment no les hem d’inventar, car abans el camí ja l’han fet moltes altres persones i ens han deixat la seva experiència. Portem segles d’experiència. Malament pujarem sense una relació freqüent i senzilla amb el nostre Guia, Jesucrist. Per això en temps durs... més pregària personal, més Paraula. L’oració té una dimensió terapèutica, cert; però molt més important és la dimensió afectiva, que ens va ajudant a mirar i a sentir segons la mirada i els sentiments de Jesús. A les Benaurances Jesús ens comunica una mirada al món i a les persones que realment és nova de debò. A la nostra motxilla a més caldrà afegir-hi dosis de paciència, constància, revisió, bon humor i aquelles càpsules tan necessàries conegudes amb el nom de: “tornem a començar”.
La pujada la fem tots. No és una caminada aïllada d’una persona que va a la seva; al contrari, és comunitària. Entrem en una temàtica inacabable que abasta des d’un grup de revisió de vida a l’Església universal, passant per la parròquia, el moviments... etc. I per tant ens cenyim al més proper, per exemple un grup de la JOC o de l’ACO. Però que quedi clar que les dimensions comunitàries són absolutament essencials si volem anar fent el camí que ens ha marcat Jesucrist.
Una espiritualitat comunitària?
L’espiritualitat comunitària és fonamentalment del present. Viu, en grup i relació, l’ara i aquí. Sap que hi ha un passat, sap que es projecta en un futur; però tots dos són en funció del present. Massa cops el passat eufòric i fins brillant pot esdevenir una trampa i un engany per afrontar el present. Massa cops el futur, que encara no existeix, neguiteja i comunica una por que frena al present. L’espiritualitat comunitària accepta d’entrada al present amb tota la seva riquesa i totes les seves limitacions, com la possibilitat del Regne avui. De l’acceptació realista i humil ens cal moure’ns vers aquells processos que ens vénen donats per la dinàmica interna de la realitat: veure, jutjar i actuar. És a dir, aplicar comunitàriament des de l’aportació de tots el tram d’evangelització possible amb la col·laboració de tots. I finalment sabent la pròpia precarietat la comunitat cerca en la Paraula i en la pregària la força de l’Esperit que ens mou.
Quan les aigües baixen tèrboles... major atenció a l’interior de la persona, a la trobada amb el Crist, a la presència comunitària i a la militància del veure, jutjar i actuar amb plena confiança amb l’Esperit.
Jesús Renau és jesuïta

22 d’abr. 2010

Meditació sobre una immigrant desconeguda


No sé qui ets, no sé com et dius, ni conec de quin país has vingut a Barcelona. Però et vaig veure l’altra tarda al carrer Roger de Llúria, a l’alçada d’Aragó, travessant el carrer mentre conduïes la cadira de rodes d’una senyora gran. Era capvespre i feia fred; la senyora duia un abric llarg de pells, un capell també de pell, guants i un bolso molt elegant. Tu anaves vestida molt senzillament amb una simple bufanda al coll, sense guants. Se’t veia jove i forta, potser una mica seriosa.
Pels teus trets, pel color de la teva pell, per la teva manera d’anar vestida, vaig comprendre clarament que no eres asiàtica, ni africana, ni tampoc de l’Europa oriental. Segurament eres llatinoamericana: equatoriana? boliviana? colombiana? peruana? No ho sé amb certesa.
Eres jove i duies una persona gran, anciana. Segurament a casa seva, la seva familia, et tracten bé –així ho espero–, et paguen un bon sou, més gran que el que rebies a Amèrica Llatina. M’imagino que ja tens els papers en regla i que no pateixes en sortir al carrer per por que la policia et detingui per il·legal i et retorni al teu país d’origen. Penso, però, en els que has deixat a la teva terra: has deixat els teus pares? has deixat els teus fills a la cura del teu marit o dels avis? Per què has abandonat el teu país, els teus costums, les teves tradicions, la teva familia? Segurament per guanyar més, i així poder pagar estudis dels teus fills, per poder comprar un trosset de terra i fer-te una caseta, per muntar un petit negoci quan hi retornis.
Però el preu de la teva estada aquí és molt alt: separació, soledat, trencaments culturals i humans. En veure’t dur la cadira de la vella dama em va semblar que tu representaves els països joves que ara ajuden el primer món, la vella Europa, culta i rica; decadent, però, en molts aspectes.
Fa 500 anys, l’Espanya colonial, concretament el Regne de Castella, va descobrir, conquerir, explotar, saquejar, violar i fins i tot extingir en bona part la població originària del continent americà. El Regne d’Aragó no va participar en la conquista, tot i que segurament no hagués actuat de manera gaire diferent: els historiadors afirmen que segles después, molts catalans es van enriquir a les Amèriques, amb el tràfic d’esclaus que treballaven la canya de sucre i el cafè.
Avui, després de 500 anys, els descendents –originaris o mestissos– d’aquells pobles, veniu a Espanya, convertits en servents, en els nous esclaus del segle XXI: teniu cura d’ancians, treballeu en la construcció, conreeu el camp, patiu també les conseqüències de l’actual crisi econòmica. Alguns són a l’atur, d’altres retornen al seu país d’origen… En realitat, però, tot i que no se sol dir gaire, aquí us necesiten: els immigrants sovint feu els treballs més durs i humiliants, els que ningú no vol fer. Què passaria si un dia tots els immigrants us declaréssiu en vaga? El país s’enfonsaria en el caos més absolut!
I aquells pobles llatinoamericans que entre llums i ombres van ser evangelitzats per l’església colonial, ara se sorprenen en veure que l’antiga metròpli catòlica està molt descristianitzada, molt secularitzada, molt agnòstica i freda pel que fa a religió. Segurament això t’estranya a tu, que cada dia pregues al “Diosito” i a la Mare de Déu, que estàs acostumada a posar espelmes als sants perquè protegeixin la teva familia. És molt posible que aquesta vella dama que tu acompanyes en la seva cadira de rodes, sigui una dona creient i piadosa, i que tingui més bona formació religiosa que tu; potser l’estaves duent a la veïna parròquia de la Concepció. Els seus fills i néts, però, molt probablement no sovintegen el temple.
Tu, segurament sense adonar-te, amb la teva fe senzilla, amb el teu tracte carinyós i dolç envers l’anciana, amb el teu sentit d’horadesa, d’austeritat, del compartir, amb el respecte que el teu poble té cap a les persones d’edat, els estàs evangelitzant.
A la gent que et va veure passar i travessar el carrer tot conduint la vella dama, no els devia cridar l’atenció: se’n veuen tants de casos semblants! No és tampoc la primera vegada que jo ho veig, però aquest cop em va tocar el cor, em va sacsejar perquè fa molts anys vaig tractar amb els espanyols que havien emigrat a Alemanya, i sé com van patir. I ara que visc a Bolivia veig el dolor de les famílies dividides per l’emigració, infants sense pares, sense l’afecte matern, i tants problemes humans, malgrat les trameses d’euros que reben mensualment. Això fa que als qui em pregunten si és possible viatjar a Espanya, jo els aconselli que es quedin al seu país, a la seva terra.
Tant de bo arribi un dia en què ningú no hagi d’abandonar el seu propi país per sobreviure, i s’acompleixin els desitjos del vell profeta Isaïes per al poble d’Israel que tornava de l’exili: “Edificaran cases i les habitaran, plantaran vinyes i en menjaran el fruit. No edificaran perquè un altre hi habiti; no plantaran perquè un altre s’ho mengi… i gastaran el que les seves mans hauran fabricat” (Is 65,21-22).
Tant de bo la vella dama que dus en cadira de rodes pugui un dia escoltar dels llavis del Senyor Jesús: “Jo era emigrant i em vas acollir” (Mt 25,35). Perquè l’orfe, la vídua i el foraster, sempre han estat els predilectes del Senyor, que amb ells s’identifica.
Mentrestant, jove emigrant desconeguda i anònima, segueix tenint cura de la vella senyora, amb carinyo. Tant de bo aviat puguis retornar a la teva pàtria!
Tot això pensava quan amb la cadira de rodes travessaves el carrer Roger de Llúria, tocant al carrer d’Aragó. M’hagués agradat saludar-te, parlar amb tu, però no hi va haver temps. Vas passar ràpidament abans que el semàfor es posés de color vermell. Et vaig perdre de vista..
Només va quedar el semàfor vermell com un senyal d’alerta per a tots nosaltres. Feia fred. En continuar caminant, vaig pensar que els pobres ens evangelitzen.
Víctor Codina és jesuïta i viu a Bolívia

20 d’abr. 2010

Prejudicis


Ens havien posat sobre avís: Ja veureu, així que sortiu a fer les Espanyes l’ambient que trobareu serà totalment hostil. El meu fill juga a handbol i aquest és el segon any que és al Barça. És un any agredolç perquè, per una banda, tens l’oportunitat (si tot va bé) de viatjar bastant participant en diferents campionats estatals i per l’altra banda, per a la majoria de nois serà el darrer any que estaran al club (el pas a juvenils representa desfer el grup i seleccionar els que el club veu amb més projecció). El que sí que és clar, és que les experiències que visquin durant aquesta temporada seran úniques i irrepetibles. Per tant el nostre missatge és: mai més no tindrem l’oportunitat de tornar a viure junts aquests dies, així que hem de disfrutar tots i cadascun dels moments.
Sota aquest lema vam fer la nostra primera sortida “a les Espanyes”, concretament a Antequera, per jugar la Minicopa del Rei, competició que es disputa paral·lelament a la Copa del Rei dels equips d’ASOBAL. Us haig de confessar que anava molt il·lusionada però amb aquella por de l’avís inicial: i si és veritat que l’ambient és tan hostil que no ens permet assaborir el moment? Estem parlant de nois de 15 anys que a la pista són competitius (i no oblidem que l’handbol és un esport de contacte) però que per sobre de les rivalitats comparteixen una mateixa passió: aquest esport d’equip. A vegades, som els adults els que projectem aquesta hostilitat als nostres fills i a les competicions més enllà de les pistes, però això mereixeria un article a part.
Bé, quan vam arribar a Antequera el primer que l’organització ens va dir, a tots els equips participants, és que volien que visquéssim la competició com una festa i una oportunitat per a la convivència entre equips de diferents comunitats que teníem el privilegi de poder participar a la minicopa: ens allotjàvem junts en un alberg de joventut magnífic, els equips que ens enfrontàvem en els diferents partits compartíem el mateix autocar abans i després del partit, fèiem els àpats junts. Ens va semblar un bon plantejament, potser d’entrada una mica estrany, però va funcionar a la perfecció. L’ambient va ser espectacular, les grades estaven plenes de gent animant als seus equips i el respecte va ser absolut. Jo crec que hi van influir diferents factors: l’esperit dels organitzadors i la bona predisposició dels participants. Personalment penso que també hem tingut la sort de formar un equip a banda de deportivament competitiu, humanament molt cohesionat i molt respectuós amb els equips contraris, i també, i això per a mi és fonamental, un grup de pares que no deixa d’animar als seus fills però que ni genera ni cau en provocacions externes al joc. Aquesta conjunció d’astres no sempre es dóna i com sabeu el Barça és un club que aixeca les més grans passions o els més ferotges odis, dins i fora de la nostra terra, i per això és tant important ser humils (jugadors, tècnics i pares) i treballar per disfrutar a la pista i fora d’ella.
Hi va haver moltes anècdotes que ens han fet riure, com per exemple el fet mediàtic que envoltava la competició: premsa, entrevistes, televisió i el “fenomen fan”: des del primer dia els demanaven autògrafs i els nois miraven endarrere preguntant: És a mi? Però si jo no sóc ningú...
Per a nosaltres ha estat una experiència fantàstica que ens ha ajudat a créixer com a equip i com a persones. Han estat tres dies molt intensos que valen més que deu entrenaments junts. Només volia compartir amb vosaltres aquesta reflexió que partia d’aquell avís inicial que penso que té molta part de prejudici, com tants altres que es creen fora d’aquí envers nosaltres. La convivència és possible i que dos nois, rivals en un partit, s’abracin, es felicitin i comentin el partit no té preu. No ho espatllem els adults.
Nota: pels interessats en els resultats vam guanyar la minicopa, però això també és anecdòtic.
Tere Jorge és administrativa

18 d’abr. 2010

Entendre la crisi


Ja sabíem que la crisi s’havia instal·lat entre nosaltres per quedar-se. Però darrerament es nota impaciència per girar full i tornar a la “normalitat”, és a dir, al consum habitual.
El país assisteix diàriament a un debat entre els grups polítics sobre si les mesures anticrisi del govern funcionen o no, assumint que la destrucció de llocs de treball és l’indicador principal de l’encert o del desencert. L’atur, que és la lògica conseqüència d’una política de creixement errònia que s’ha edificat sobre l’especulació, s’està fent servir ara com una arma llancívola que enfronta les receptes de l’esquerra amb les de la dreta. Per a la dreta, es creen més llocs de treball abaratint l’acomiadament i rebaixant els impostos a les societats. Els sindicats creuen que cal més pressió fiscal sobre els beneficis empresarials i no tant sobre les rendes del treball. Les universitats demanen més recursos i les empreses subvencions per a la investigació. El govern proposa augmentar impostos per fer front a l’augment de despesa social que representa tenir una població aturada de més de quatre milions de persones. Així estan les coses.
Ens hauríem de preguntar si, al marge de polèmiques estèrils, hem entès alguna cosa d’aquesta crisi i si som capaços d’assumir que, passat el primer embat de la crisi en el qual aquest govern com qualsevol altre ha procurat crear ocupació directa o evitar la destrucció de llocs de treball convertint el diner públic en salaris a través d’obra pública o bé en crèdit al consum o en ajudes a empreses per evitar acomiadaments, el que ens traurà de la crisi, exhaurit el diner públic per a polítiques de contenció de l’atur, és l’assoliment d’una economia basada en primer lloc en el decreixement del consum, i en segon lloc, en un major repartiment de la riquesa.
Ens hauríem de preparar sobretot per a una dura i difícil etapa d’adaptació al decreixement, en un nou concepte de desenvolupament humà lligat a la sostenibilitat, que augura també una major felicitat. El repte dels governs haurà de ser proveir per sobre de tot equitat. Tota una revolució!