Prejudicis

Ens havien posat sobre avís: Ja veureu, així que sortiu a fer les Espanyes l’ambient que trobareu serà totalment hostil. El meu fill juga a handbol i aquest és el segon any que és al Barça. És un any agredolç perquè, per una banda, tens l’oportunitat (si tot va bé) de viatjar bastant participant en diferents campionats estatals i per l’altra banda, per a la majoria de nois serà el darrer any que estaran al club (el pas a juvenils representa desfer el grup i seleccionar els que el club veu amb més projecció). El que sí que és clar, és que les experiències que visquin durant aquesta temporada seran úniques i irrepetibles. Per tant el nostre missatge és: mai més no tindrem l’oportunitat de tornar a viure junts aquests dies, així que hem de disfrutar tots i cadascun dels moments.
Sota aquest lema vam fer la nostra primera sortida “a les Espanyes”, concretament a Antequera, per jugar la Minicopa del Rei, competició que es disputa paral·lelament a la Copa del Rei dels equips d’ASOBAL. Us haig de confessar que anava molt il·lusionada però amb aquella por de l’avís inicial: i si és veritat que l’ambient és tan hostil que no ens permet assaborir el moment? Estem parlant de nois de 15 anys que a la pista són competitius (i no oblidem que l’handbol és un esport de contacte) però que per sobre de les rivalitats comparteixen una mateixa passió: aquest esport d’equip. A vegades, som els adults els que projectem aquesta hostilitat als nostres fills i a les competicions més enllà de les pistes, però això mereixeria un article a part.
Bé, quan vam arribar a Antequera el primer que l’organització ens va dir, a tots els equips participants, és que volien que visquéssim la competició com una festa i una oportunitat per a la convivència entre equips de diferents comunitats que teníem el privilegi de poder participar a la minicopa: ens allotjàvem junts en un alberg de joventut magnífic, els equips que ens enfrontàvem en els diferents partits compartíem el mateix autocar abans i després del partit, fèiem els àpats junts. Ens va semblar un bon plantejament, potser d’entrada una mica estrany, però va funcionar a la perfecció. L’ambient va ser espectacular, les grades estaven plenes de gent animant als seus equips i el respecte va ser absolut. Jo crec que hi van influir diferents factors: l’esperit dels organitzadors i la bona predisposició dels participants. Personalment penso que també hem tingut la sort de formar un equip a banda de deportivament competitiu, humanament molt cohesionat i molt respectuós amb els equips contraris, i també, i això per a mi és fonamental, un grup de pares que no deixa d’animar als seus fills però que ni genera ni cau en provocacions externes al joc. Aquesta conjunció d’astres no sempre es dóna i com sabeu el Barça és un club que aixeca les més grans passions o els més ferotges odis, dins i fora de la nostra terra, i per això és tant important ser humils (jugadors, tècnics i pares) i treballar per disfrutar a la pista i fora d’ella.
Hi va haver moltes anècdotes que ens han fet riure, com per exemple el fet mediàtic que envoltava la competició: premsa, entrevistes, televisió i el “fenomen fan”: des del primer dia els demanaven autògrafs i els nois miraven endarrere preguntant: És a mi? Però si jo no sóc ningú...
Per a nosaltres ha estat una experiència fantàstica que ens ha ajudat a créixer com a equip i com a persones. Han estat tres dies molt intensos que valen més que deu entrenaments junts. Només volia compartir amb vosaltres aquesta reflexió que partia d’aquell avís inicial que penso que té molta part de prejudici, com tants altres que es creen fora d’aquí envers nosaltres. La convivència és possible i que dos nois, rivals en un partit, s’abracin, es felicitin i comentin el partit no té preu. No ho espatllem els adults.
Nota: pels interessats en els resultats vam guanyar la minicopa, però això també és anecdòtic.

Tere Jorge és administrativa