16 de nov. 2009

D'on ve la nostra idea de Déu (1)

Servidor, ho aclareixo d’entrada, no és ni antropòleg, ni sociòleg, ni fenomenòleg de les religions, ni cap dels altres títols més o menys acadèmics que poden donar un cert dret a parlar en global de temes referits a la religió en la història humana. Però malgrat això, he pensat que en aquest repàs sobre temes de fe a què està dedicada aquesta última pàgina de L’Agulla, podria ser interessant de veure, en pla aficionat, la història de la idea de Déu al llarg del temps i fins arribar a nosaltres. No amb la pretensió d’una mirada neutra i objectiva, suposadament científica, sinó amb una mirada confessadament cristiana. Vull dir que quan parlo de la “nostra” idea de Déu, em refereixo a la idea del Déu en què jo com a cristià crec i en què bona part dels lectors de L’Agulla també creuen. Aquest serà, doncs, el tema que tractarem al llarg dels cinc números de L’Agulla d’aquest curs. I bé. Anem cap a un munt de segles enrere. Com neix la idea de Déu en els éssers humans? Cap de nosaltres no hi era, ni tenim documentació sobre aquells inicis, però no costa gaire de pensar, per tot el que ens ha arribat després, que en aquells primers humans amb una certa intel·ligència i capacitat de raonar, devia anar sorgint, davant la immensitat d’interrogants que el món i la vida els plantejaven, i davant la immensitat d’incerteses i també de pors que es trobaven davant seu, la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Alguna realitat que feia que les coses fossin tal com eren, que feia que determinats esdevenimens tinguessin lloc quan res no feia preveure’ls, que feia funcionar aquella maquinària incomprensible que era la natura i la vida que s’hi desenvolupava.Aquesta realitat superior no era imaginada com un únic ésser, sinó més aviat com un conjunt de forces que actuaven en el món i en la vida, un conjunt de forces que a poc a poc van anar identificant, atribuint-los camps d’actuació, imaginant amb determinades formes i ubicacions... Fins que, a poc a poc també, van anar pensant que, amb aquestes forces i realitats superiors, era possible entrar-hi en contacte d’alguna manera, i influir d’alguna manera en elles. És això el que expressa, segons una de les possibles interpretacions, la paraula “religió”: la religió és el fet de “relligar” els éssers humans amb la divinitat.Aquesta intuïda possibilitat d’entrar en contacte amb les forces superiors i d’influir d’alguna manera en allò que fan va obrir un nou i importantíssim camp en l’actuació humana. Va encetar una nova cultura. Ara, a més de tot allò que calia fer per viure segons les possibilitats que donaven les realitats visibles i empíriques, calia també dedicar una part de les energies a assegurar un adequat contacte amb les forces superiors per tal que els seus poders es decantessin de manera favorable als interessos dels qui les invocaven, i per evitar que els mals que podien arribar-los de tants llocs s’aturessin i no s’acarnissessin sobre ells. I a partir d’aquí, de maneres més elementals o més elaborades, van anar naixent tota la diversitat de formes religioses que han existit i existeixen.Alguns, d’aquesta història que aquí hem mirat de resumir, en dedueixen que, per tant, la idea de la divinitat és un simple fruit de les necessitats humanes. Una simple manera de cercar tranquil·litat i seguretat, sense cap fonament més enllà de la imaginació. Jo, en canvi, pensaria que més aviat és un bon resultat de la capacitat humana de recerca d’explicacions a les coses: la divinitat és una molt bona manera d’explicar coherentment el sentit d’aquesta complexa realitat que tots plegats vivim. Una explicació necessitada, això sí, de moltes purificacions, però no gens desassenyada...
Josep Lligadas

14 de nov. 2009

CUPA


CUPA (Candidatura Unitària Popular d’Arbúcies): la política sl servei del poble. Aproximació a trenta anys d’història. Diversos autors. CUPA. Girona, 2008.L’Edmon Ribatallada i la Carme Torelló, subscriptors de l’Agulla, ens han fet arribar aquesta publicació, que recull una experiència singular a Catalunya. Singular per la seva trajectòria. Singular per la seva durada. Singular per garantir una participació molt més real del que és habitual. Singular per saber conjugar amb força i coherència la tasca municipal amb la solidaritat internacional. Singular per atrevir-se a fer política sense “padrins”, sense el suport “dels meus” al govern o a la Diputació. Una manera de fer que es reconeix arrelada a la cultura popular, a l’escoltisme, a l’Assemblea de Catalunya, al sindicalisme... La CUPA va obtenir majoria absoluta a Arbúcies els anys 1979, 1983, 1987, 1991, 1995, 1999. El 2003 perd la majoria absoluta i passa de 6 a 3 regidors. El 2006 s’escindeix i el 2007 obté només 2 regidors.Vist així impressiona. Perquè certament hem viscut col·lectivament molts canvis: entomar el llegat dels ajuntament franquistes, amb pocs recursos (un dels punts de fricció més importants de la CUPA amb els empresaris d’Arbúcies va ser justament el cobrament d’impostos municipals); diverses crisis econòmiques, canvis en la vida ecònomica i industrial, una davallada de la participació, una certa identificació del nacionalisme català amb la dreta; l’arribada de treballadors immigrants; la progressiva institucionalització de la política i un pes creixent i abassegador dels mitjans de comunicació... entre moltes altres coses. A part del desgast que el govern sempre comporta.No sé si el llibre és fàcil de trobar. Però si podeu accedir-hi, us en recomano vivament la lectura. Tal com hi diu Ignasi Riera, “l’exemple d’Arbúcies és el d’una política municipal participativa, solidària –amb sensibilitat internacionalista– i d’esquerres (sense trampes). Ens hi aturem?” Mercè Solé

12 de nov. 2009

De Cotlliure a Portbou pel Coll dels Belitres

Un viatget per fer un sol dia o, si voleu, més. Aquesta proposta de viatge no és cap gran novetat, òbviament. Però és d’aquells recorreguts senzills que hom pot tenir al sarró per un dia lliure que convidi a sortir a escampar la boira.S’agafa l’autopista de la Jonquera i, arribats a França, se surt pel Voló, en direcció Portvendres. Ja dins de l’autovia, se surt per la primera sortida que indica Cotlliure, i això permet un recorregut per la carretera de la “Corniche”, que ofereix unes esplèndides vistes sobre el mar, amb l’església de Cotlliure al fons. A mig camí, abans d’arribar al poble, serà bo de desviar-se pel camí de l’ermita de la Consolació, un espai pacífic, amb un curiós hotel amb pinta monàstica i zona per fer-hi costellades. Si hi ha més humor, també es pot pujar fins a la torre de la Madeloc. I després, cap a Cotlliure, on potser tindrem problemes per aparcar, perquè allò sempre bull de gent. En tot cas, recórrer aquells carrers, estar-se vora el mar, mirar l’esplèndida llum mediterrània, és un plaer impagable. Seguidament, s’agafa la carretera de Portvendres, Banyuls, Cervera... i es contempla el mar, les vinyes, els pobles endreçats i agradables... Val la pena puntejar el recorregut amb alguna aturadeta.I després, a enfilar el Coll dels Belitres, en un paratge obert a tots els vents. Allà, des d’aquest any, ens podem aturar a visitar el memorial del pas dels republicans que per allà van anar cap a l’exili: una instal·lació molt ben feta, que, tot sigui dit, fa patir una mica perquè, si no es cuida, aviat es farà malbé.I després, la baixada cap a Portbou, amb la nova vista, igualment esplèndida, de la Costa Brava. Per cert, que Portbou podria estar més endreçat. I de Portbou, es pot triar: seguir la Costa Brava, visitar Cadaqués, tornar a la vida urbana que es pot trobar a l’amable ciutat de Figueres... Josep Lligadas

10 de nov. 2009

Milletades

La corrupció que s’ha destapat en el cas Millet posa de manifest, no només que l’estil “xoriço” afecta també la sacrosanta burgesia catalana, sinó que gens desinteressadament la classe política “cola el mosquit i s’empassa el camell”. Perquè les administracions públiques han fet molts esforços per mirar a l’altra banda: fent cas omís dels avisos anònims a Hisenda (2002!) sobre el diner negre que circulava al Palau; “passant” dels advertiments dels organismes oficials de control econòmic que alertaven d’irregularitats; desviant diners destinats a la cultura catalana a la fundació del partit de l’aleshores govern (CDC) en operacions legals però èticament il·legítimes; permetent que les empreses auditores estiguessin vinculades familiarment als auditorats; tolerant amb coneixement de causa que el muntatge del “holding” Millet impedís una total transparència; trobant normal que algú s’autoatribuís un sou d’un milió d’euros pagat amb diners públics. I amb uns patrons que suposo que es limitaven a fer ostentació del càrrec però que pel que es va veient: a) no estaven al cas dels temes econòmics; b) tampoc no ho estaven de com es gestionava la música; c) de potenciar la cultura catalana i la “cantera” del Palau o sigui l’Orfeó, res de res. Una immensa Fira de Vanitats que m’ha recordat les declaracions de la presidenta de Gescartera en el seu moment: “a mi que m’expliquen, jo només signava!”. Mercè Solé

8 de nov. 2009

Un sistema bipolar?

El capitalisme és un sistema bipolar. Les etapes del seu procés s´ubiquen entre fases eufòriques i fases de crisis. És un sistema més, que dualitza les situacions, els fets, les activitats, la realitat social. Separa, desiguala entre dos pols: treballadors-empresaris, rics-pobres, urbà-rural, privat-públic, progressistes-conservadors, dreta-esquerra... La introducció de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació que es basen en el sistema matemàtic binari (0-1, positiu-negatiu) reforcen aquesta dualització. La bipolaritzaciò va prenent camp en la política (dos grans partits que pretenen ser suficients i desmarquen els altres), en la geopolítica (abans URSS-EUA, ara davant de la realitat més multipolar es fa més díficil però s´intenta entre Occident i Islam, amb reduccions falsament culturals i religioses), en el teatre (dos actes amb descans intermedi, quan tradicionalment són tres actes: presentació, nus i resolució), i en la simplificació de molts molts conflictes de caire familiar, de barri, de nació, entre nacions...; en la llengua: bilingüisme... i així podríem anar exposant diferents camps de la realitat.Però sempre la realitat és més complexa, més diversa, sempre hi ha “el tercer” en qüestió (el tercer partit, la tercera posició, la tercera nació, la tercera persona, la via nova...) que interpel·la la bipolarització. De tal manera que sempre “el tercer” o el “quart” o el “cinquè” discuteix fins i tot el plantejament de base, els conceptes de la dualització, ja que no ens serveixen per analitzar el que passa (per exemple, els conceptes de privat i públic aplicats a l´escola). El dinamisme de la realitat és ternari (tesi, antítesi, síntesi) i trinitari, ja que està amarada d´un Amor que és donar (Pare), rebre (Fill) i donar i rebre (Esperit Sant). Ens convindria molt que des de l´esquerra plural (no n´hi ha una, ni dues, sinó com a mínim també tres) en el Gran Teatre del món, no ens deixéssim portar per les bipolaritzacions i ens conduíssim pel camí del plantejament, nus i resolució, sigui pel finançament, l´Estatut, o la gestió esquerrana de la crisi. Quim Cervera

6 de nov. 2009

Mossos


D’un temps ençà aquest cos policial català ha estat noticia: judicis, condemnes, actuacions exagerades i qüestionades, discrepàncies dins el mateix govern de la Generalitat… Als primers anys de la democràcia hom demanava el retorn d’aquesta institució com a alternativa a la “policia franquista i repressora”. Per desgràcia, sembla que tots els cossos policials del món són repressius, ja que formen part del sistema de domini de tot poder polític (normalment, braç del poder econòmic). Tanmateix hom esperaria que la principal missió fos de servei a la societat, a nivell de vigilància, prevenció, auxili, seguretat.De totes maneres, avui solament voldria apuntar dos aspectes relatius a la formació de les persones que volen ser membres d’aquest cos policial i que em resulten sorprenents (per no dir escandalosos):1. Els requisits previs per accedir a l’examen d’admissió. Copio directament de la plana web de la Generalitat: “Posseir el títol de graduat/da en educació secundària, de graduat/da escolar, formació professional de primer grau o equivalent, o qualsevol altre de nivell superior”.2. La preparació dins l’Escola de Policia: Durada 1 any (¡!)Amb el grau mínim de formació (ESO o FP de primer grau) ¿cóm es poden preparar unes persones, només amb un curs (1.200 hores lectives + 1.680 hores de pràctiques), per a ser “agents de l’autoritat”? Poden aprendre el mínim exigible sobre dret, legislació (general i catalana), defensa personal, psicologia, relacions humanes? Com podem encarregar l’ordre, el servei a la gent, la vigilància i altres tasques que corresponen a aquest cos? Com podem exigir un mínim de qualitat en una tasca tan important i delicada, amb aquests recursos formatius? Jesús Lanao

4 de nov. 2009

Pensar en negatiu


¿Heu pensat mai com seria si, en voler accedir a un lloc de treball, us mesuressin per allò que no sou capaços de fer en lloc de fer-ho per les vostres potencialitats? I si a més us passés amb la família? O si algú decidís sempre per vosaltres: el color dels mitjons, el lloc on heu d’anar, quins han de ser els vostres amics? O si s’arribés al consens general que no podeu tenir vida sexual ni parella?Doncs aquesta és la vida que sovint amb la millor de les intencions fem viure a les persones amb discapacitats. Perquè acompanyar i ajudar no és sinònim de minusvalorar o de decidir per l’altre.Ens ho feia notar Tomás Castillo, un psicòleg de la Fundació Amica, de Cantàbria, en una jornada de la Fundació Caviga de Viladecans. Mercè Solé

2 de nov. 2009

El Poblenou amb Palestina

L’exposició de festa major d’aquest any al barri del Poblenou de Barcelona ha estat dedicada a Palestina. A Gaza, bàsicament. L’he visitada i he assistit a un acte amb Alberto Arce, un dels poquíssims periodistes occidentals testimoni dels fets del gener passat.Una impressió: només fa nou o deu mesos de la desproporcionadíssima represàlia israeliana i que lluny que em quedaven els fets!Recuperació de memòria: Gaza assetjada i aïllada prèviament perquè no hi haguessin testimonis del que hi farien; arrasament de la plaça (!) de la Pau Gaza-Barcelona (pagada pel nostre ajuntament), l’únic gran espai de lleure d’infants, joves i adults de l’amuntegada població de Gaza; destrucció de dipòsits d’aliments de l’ajuda internacional de les Nacions Unides; bombardeig d’hospital; la immensa majoria del prop del miler i mig de morts són civils...Exemple de notícies que costa que arribin al gran públic: 3 de setembre, el banc central noruec retira fons d’empreses que col·laboren en el mur de l’apartheid; 5 de setembre, Ken Loach, Naomi Klein, Jane Fonda, David Byrne... denuncien que Israel es renta la cara al Festival de Toronto; 7 de setembre, Naomi Klein i Yael Lerer pel BDS (boicot, desinversions i sancions) a Israel; 17 setembre, els sindicats britànics en congrés voten a favor del boicot a Israel...Una recomanació: vegeu el documental Borrados del mapa / Erased, wiped off the map (www.wipeoffthemap.com/erased_spanish.html), que es va passar a Documentos TV el 30 de juny passat (un dia que La 2 feia un altre programa a Catalunya), el breu documental Barcelona-Gaza Peace Park (http://www.ambpalestina.blip.tv/) i Diario de guerra de un payaso (www.youtube.com/watch?v=M3OVLMPsU7U). També podeu entrar al web de palestina.cat i al bloc d’Alberto Arce. Josep Pascual (23.09.09)