D'on ve la nostra idea de Déu (2)

La religió, dèiem en el número passat de L’Agulla, neix del desig i la necessitat de trobar explicació als múltiples interrogants que plantejava la realitat que aquells primers éssers que podem anomenar humans es trobaven al davant, i també del desig i la necessitat de fer front i protegir-se davant les múltiples incerteses i pors en què vivien. D’aquí sorgeix la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Una realitat, unes realitats, amb les quals intenten entrar en contacte de diverses maneres, per influir-hi i tenir-les a favor.I a partir d’aquí, al llarg dels segles, anirem trobant desenvolupaments de tota mena d’aquesta intuïció bàsica. Desenvolupaments que, en general, consisteixen a imaginar, no un únic ésser que està a l’origen de la realitat i que d’alguna manera o altra la guia, sinó com un conjunt de forces, o d’essers diferenciats, que estan més enllà del món visible i d’alguna manera o altra hi actuen. Uns éssers que poden estar jerarquitzats, o que poden anar cadascun d’ells per lliure; uns éssers que creen proximitat i confiança, o que, al contrari, funcionen per capritxs i amb un cert menyspreu envers els humans; uns éssers que estan lligats a un poble determinat i l’ajuden enfront dels altres pobles, o que actuen a tot arreu “especialitzant-se” en un àmbit concret de la vida; uns éssers que exigeixen dels éssers humans actuacions difícils i fins i tot cruels a canvi de ser-los favorables, o que al contrari són bondadosos i acompanyen amb goig la vida; uns éssers que estimulen actuacions de domini i d’egoisme o que estimulen actuacions de bondat i generositat; uns éssers que serveixen per consolidar i refermar els poders constituïts, siguin estrictament religiosos o siguin polítics, o que en canvi poden ser vistos –però poques vegades!– com a possibles impulsors d’anhels de llibertat i justícia.És un camí difícil, el camí de la recerca de la divinitat. Un camí que es camina a les palpentes, seguint el guiatge del propi cor. Un camí que, en molts casos, esdevé clarament alienador i justificador d’opressions de tota mena. Però que, alhora, per a molta i molta gent, esdevé l’únic suport i l’únic alleujament en una vida massa dura i que d’altra manera esdevindria insuportable. Aquest caràcter tan ambigu de la religió farà que, almenys en llocs de pes cultural com serien Grècia i Roma, en determinats ambients més il·lustrats es comenci a mirar la religió amb un cert distanciament: la religió és vista com una construcció que no ajuda gaire a fer que la gent actuï d’acord amb uns ideals humanistes, i a més presenta uns déus amb uns instints i uns comportaments tan poc exemplars que acaba no semblant una cosa gaire seriosa. Cada cop més, la religió, en el món occidental, va esdevenint, per una banda, un refugi més o menys supersticiós davant les penalitats de la vida, però sense gaires elements humanitzadors i que facin créixer i avançar; i per l’altra, un mitjà de refermament de l’estructura social i política existent, una barrera contra qualsevol intent de trencar l’estratificació social i, en darrera instància, a mesura que el temps avança, una assegurança del poder omnímode de l’emperador. I una cosa semblant podem dir dels pobles anomenats bàrbars, i també dels pobles d’Amèrica. (No entrem en les religions orientals, que mereixerien una reflexió específica).En resum. La creença en una realitat que està més enllà de les coses visibles, i que té influència en la vida dels éssers humans és, diríem, una bona manera d’entendre el món i la vida humana. Però a mesura que es va anar concretant històricament, va anar-se fent, diríem també, més irracional i insostenible. I aquí és on hi entra l’aportació decisiva del judaisme, de la qual parlarem en el número vinent. Josep Lligadas

Recepta de la corrupció

Davant dels casos de corrupció confessada de Fèlix Millet, i de suposada corrupció de l´alcalde de Santa Coloma i altres membres del consistori, de Macià Alavedra, Lluis Prenafeta i altres, he pensat els ingredients del plat “sucós” i corrupte que són:Una passió humana sempiterna en la nostra condició: l´afany egoista de lucrar-se. Ningú n´està exempt. Ja l´evangeli ens recorda sovint que el bon Déu té gelos dels diners.Un marc en el qual tots hi som i ningú no en troba la gestió adequada i fa patir, com sempre, els més pobres: la crisi econòmica. “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Sempre hi ha qui s´aprofita de la política en benefici propi o pensant que es fa un servei a l´entitat, al partit, al municipi o al país.Les dificultats dels ajuntaments per obtenir fons, sobretot després d´estar malacostumats pels diners que venien legalment o il·legalment de la construcció.La deficitària resolució del finançament dels partits que han de cercar en transaccions, si no fraudulentes, sovint rocambolesques i delicades, els “dinerons” per pagar, a vegades, unes campanyes exageradament cares.La manca d´horitzó col·lectiu polític de Catalunya. Penso que és un ingredient fonamental, ja que no es veuen les possibilitats ni d´un futur federal (els federals espanyols es deuen haver amagat), ni d´un futur independentista (es necessita una majoria sensible a favor) en relació amb Espanya i amb Europa.Ho barreges tot plegat i ben amanit i sempre trobaràs algú que davant de tantes incerteses, cuini i es mengi el plat en favor propi i ni permeti compartir-lo sinó amb els seus més afins. Tot serà que aquest plat no ens l´hagin preparat per seguir demostrant que Catalunya va malament i per desprestigiar la política i la democràcia i si no és així també hi ha els “cuiners” mediàtics que el seguiran servint.Per tant, refusem el plat, perquè hi som al·lèrgics, i reforcem Catalunya i la democràcia des de la participació i la fidelitat honrada. Quim Cervera

Religioses

Per raons de feina he visitat algunes comunitats de religioses que viuen en barris. M’he anat trobant amb dones, algunes ja jubiladíssimes, que continuen lluitant amb energia i senzillesa als barris on viuen. Dones que tenen cura de fer del seu entorn un lloc de pau, que estan disponibles les 24 hores, que acompanyen persones sense llar, amb VIH, disminuïts, malalts mentals... O que són presents a les organitzacions socials, veïnals, feministes i polítiques, amb un sentit crític i una capacitat militant no gens comuna.Viuen molt austerament, comparteixen el que tenen, se les veu contentes, tenen la casa oberta i estan obertes elles mateixes a les novetats, tenen criteri social, eclesial i polític. Jo hi veig un sagrament de la presència de Déu entre nosaltres. I penso que té molt de sentit. Són invisibles perquè són febles i probablement tenen poc glamour als ulls d’una societat que valora l’aparença, la joventut el diner i sobretot el conformisme. Però precisament per la seva aparent feblesa i per la gratuïtat del seu gest, són signe per a tots nosaltres, perquè Déu no es manifesta en allò gran i poderós, sinó en els més petits. Mercè Solé

Salvador Espriu

A finals de novembre vaig anar –no m’ho podia pas perdre!–, a veure l’esplèndid espectacle de Salvador Espriu que feien al Teatre Nacional. L’Espriu, de fet, és el meu poeta fonamental, el que més porto a dins. I per això, en sortir, vaig pensar que, a aquestes altures, estaria bé de completar la meva biblioteca espriuana, sobretot en el camp de la poesia. Vaig pensar, ingenu de mi, que el millor que podia fer era comprar la seva obra poètica completa, que es va publicar fa temps en dos volums. No se’m va ocórrer que una cosa així pogués no estar al mercat. I no, no hi està. La poesia completa de l’Espriu està descatalogada i, tal com em va explicar una llibretera, com que Planeta ha comprat Edicions 62, que és qui tenia els drets, és difícil que es torni a publicar, perquè Planeta tendeix a dir, quan se li demanen coses d’aquestes, que “no és comercial”. Desolat, vaig intentar comprar alguns dels llibres solts que no tinc, i no en vaig trobar tampoc cap que estigués a la venda. L’únic que hi ha, publicat aquest juny per Edicions 62, és el recull Cicle líric. Més val això que res, és clar. O sigui que vaig comprar-me’l. I jo em pregunto que què està passant. A les èpoques de la dictadura, aquestes coses es publicaven, i bé es devien vendre. En canvi ara, amb tota la maquinària de la Generalitat funcionant i omplint el país de campanyes i de subvencions, els poetes catalans bàsics no existeixen. I per cert, algú ha vist mai a TV3 algun interès per aquests temes? “He mirat aquesta terra...”. Josep Lligadas

Les consultes sobiranistes

Les consultes sobre la independència de Catalunya que es van estenent arreu del país fan pensar en les dimensions internes de la política. Aquestes consultes en un temps de crisi econòmica i d´incertesa en l´encaix entre Catalunya, Espanya i Europa ens transporten de nou al que en podríem dir les dimensions “P” de la Política, tan necessàries i potser darrerament més oblidades. La Política, a més de les dimensions “G” (Gasiveria, Gestió, Girs tàctics, Govern ...) és també Passió, Pedagogia, Participació, Proposta Positiva, Programa...Potser la Població fa temps que s´està atipant de les lluites internes, dels individualismes, dels afanys de domini, de la crítica obsessiva als altres partits, sense proposar el propi programa, de les corrupcions, de la manca de llistes obertes, de les lentituds en les lleis electoral, territorial, de les incapacitats de gestió davant la crisi, etc. Les consultes instal·len de nou la utopia en la política i van donant la veu al Poble, obren esquerdes en el sistema massa rígid, posen qüestió estructures poc democràtiques. Tant de bo sorgissin altres iniciatives que apliquessin les dimensions “P” en les qüestions econòmiques, socials i culturals. Quim Cervera

Mar de fons

Arran dels segrests de pesquers, o d’amenaces de segrest, és molt oportú ampliar la perspectiva per observar aquest fenomen i aprofitar per conèixer més la realitat que hi ha al darrere. Per fer això destaco dos documents, un segurament de més conegut, «Los verdaderos piratas», del professor de la UB, Joaquim Sempere, perquè és un article aparegut al diari Público del 25 d’octubre passat, que la gent després ha fet circular per Internet: http://blogs.publico.es/dominiopublico/category/joaquim-sempere/L’altre és un document que, tot i presentar-se en roda de premsa fa un parell de mesos, ha passat desapercebut; es tracta de Interessos econòmics espanyols en les negociacions comercials Europa-Àfrica: La pesca al Senegal com a exemple, que és el resum d’una investigació exhaustiva que ha editat SETEM en un quadernet i que podeu descarregar-vos d’Internet i fer-ne difusió si ho creieu oportú (també l’hi trobareu en castellà i en francès): http://www.setem.cat/pdf/informe_eu-africa_pesca_cat.pdf

Josep Pascual

Aprenent (des del desànim)

Sovint em sento “aprenent” de creient, perquè mai no he sabut creure en tot el que se suposaria que hem de creure, i alhora, perquè mai no m’he sentit prou a l’alçada de compromís absolut que demana Jesús si volem dir-nos seguidors seus. I quan reconec les contradiccions internes i busco punts de guiatge, veig enfora tantes o més contradiccions. Miro cap a Jesús, que abraça, comprèn i acull, que ens ensenya un camí transparent i humà a seguir, malgrat les nostres limitacions. Però miro cap a la Església-institució i me n’avergonyeixo en veure-la tan rígida, condemnatòria, dogmàtica, lligada al poder i als interessos, i amb una mirada permanentment altiva i plena del convenciment de tenir la veritat absoluta en tot. Ja em fan por aquelles persones que estan absolutament convençudes de qualsevol cosa i no deixen lloc a cap “potser”... doncs tota una institució fa esgarrifança. I bé, què faig aquí? Jo sóc Església? No, aquesta no. Però és el que hi ha, són els que són, i surten per TV i transmeten que això que diuen ells és la fe. Això? Avui sento una solitud immensa, un garbuix de sentiments que no sé expressar. Aquesta reflexió la faig enmig del silenci de la pregària, asseguda en un racó al terra de l’església a una hora que sé que no hi haurà ningú, envoltada de quietud i sentint d’alguna forma l’energia que hi han deixat els que han passat aquests dies per la parròquia. Sento les rialles dels nens de la catequesi, sento la força de la gent de Càritas fent funcionar el menjador social, sento també les solituds i esperances dels usuaris del menjador, sento el dolor del tràgic comiat a una mare jove que ha mort, les pregàries compartides en veu alta, les pregàries interiors de cadascú, els cants, els silencis... Sento alguna cosa, no sé ben bé què és, que em fa continuar sentint allò que en diuen fe, implicada i compromesa, i aprenent dels que són humils, que són els savis veritables. No, no estic sola. Maria-Josep Hernàndez

Desafecció

Parlen pel micròfon i des de l’empostissat perquè els vegi i els senti tothom. Porten refinats vestits i arriben amb luxosos cotxes oficials per sentir-se més importants. I es fan acompanyar per xofers, escortes i secretaris per mostrar el seu poder. Fan discursos que la gent educada aplaudeix, més per convenció que altra cosa. Somriuen, donen la mà i marxen. No tenen temps per res més si volen complir amb una atapeïda agenda de treball. Es queixen d’un desafecte creixent cap a ells. Efectivament parlo dels polítics.

Amb la caricatura no voldria caure en la simplificació del tan sentit “són tots iguals”, ni tampoc fer abús d’un retrat incomplet amb ganes de manipular. Només em proposo fer notar quin és el sentiment que tenen els ciutadans quan aquells que se suposa que estan al seu servei, es presenten com si fossin els seus amos. L’exercici de la política és cada cop més vist com un estatus i un privilegi, quan la legitimitat del que representa el govern i l’administració pública no respon en democràcia a cap mèrit personal sinó a una delegació per part dels electors, és a dir, de la ciutadania. Quan els representants institucionals adopten els procediments i les mateixes formes d’exercici del poder que els amos i directors d’empresa, que els jerarques, que els monarques o els dictadors, en definitiva imiten a tots aquells que no es deuen a ningú més que al poder que els ha col·locat, ja sigui econòmic, eclesiàstic, militar... la democràcia no trontolla pel que s’ha vist però creix la desafecció ciutadana. I en el fons sí que trontolla perquè es torna cada cop menys democràtica, menys representativa. Cal revaloritzar la política. No fer marxa enrere sinó al contrari. Això sí, cal plantar-se i no anar a votar a ningú que no coneguem. Així evitarem que els que ens representen adoptin actituds com les descrites, i potser també ens estalviarem l’ensurt de veure que aquells que fins fa quatre dies eren tinguts per honorables han delinquit a l’empara del poder, i tenen ara causes judicials obertes o amb condemnes fermes, o estan simplement sota sospita d’haver-se enriquit o d’haver permès que altres ho fessin. I fer del polític algú pròxim i accessible vol dir canviar la llei electoral. Salva Clarós

Faisà al foie de pebre

Per Nadal arriben als nostres mercats tota una varietat d’aviram, que desterren per uns dies el quotidià i “socorrido” pollastre “vulgaris”, i ens permeten gaudir d’altres textures de carn. Avui us ofereixo una recepta que té com a protagonista el faisà, una au polígama (per si no ho sabeu els mascles poden tenir autèntics harems de nombroses femelles). Amb tant d’estrès i exercici no és estrany que la seva carn estigui molt treballada i calgui estovar-la per tal que no sigui massa eixuta.

Ingredients (per a 4 persones): 1 faisà; ¼ de kg. de llard de porc; 2 fetges d’ànec i/o pollastre; 1 llauna o tarrina de paté de pebre; 1 ampolla de vi de porto o vi de xerès; una barreja de bolets (els que més us agradin o els que trobeu)

Preparació: Quan comprem la peça que hem triat hem de demanar que la buidin de dins; un cop a casa la rentem bé i acabem de polir-la. Sofregim els fetges amb una mica de llard de porc i quan estiguem a punt de retirar-los del foc, hi afegim el paté de pebre i un raig de vi de porto o xerès. Un cop fet ho passem pel xino o la batedora i reservem la pasta resultant.Per una altra banda, posem una mica de vi de porto o xerès al foc molt suau per coure els bolets. Quan ja estiguin cuits afegim la pasta que teníem reservada i farcim l’interior del faisà, el cosim i lliguem les ales als pits de l’au perquè no s’obrin durant la cocció. La salpebrem i la posem en adob a la nevera durant 24 hores amb el vi de porto o xeres per tal que s’estovi i agafi perfum.Fregim la peça amb la resta de llard de porc donant-li voltes perquè quedi ben daurada per tot arreu. Afegim els sucs de l’adob i deixem coure a foc lent per reduir el vi i que la carn quedi ben cuita. Podem acompanyar aquest plat amb verdures al vapor o a la brasa i també amb patates al caliu. Tere Jorge