30 de nov. 2007

Coneixement?

Una expressió que encoratjava antany la gent a estudiar i a adquirir nous coneixements deia que “el saber no ocupa lloc”. Ara que l’aprenentatge continuat forma part de la vida de moltes persones perquè és una exigencia d’aquesta societat, aquest podria ser l’eslògan de moda de la societat del coneixement que serviria per promocionar el saber com a producte de consum. El negoci de la formació contínua, dels cursos, de les acadèmies, etc. ho agrairia.

Però no hi estic d’acord! Aquella expressió feliç va sent menys certa: aprendre, com a mínim, ocupa temps. També costa diners. Més encara, l’acumulació de coneixements no és sempre eficaç ni pressuposa un major grau de competència, com sovint ens volen fer creure amb l’associació automàtica dels conceptes formació=promoció laboral=diners=felicitat, ans el contrari, a vegades provoca el que en castellà en diuen “una empanada mental”.

Bé, no em proposo fer enfadar els defensors acèrrims de la cultura del coneixement, que no voldria minusvalorar, sinó només qüestionar aquesta idea que s’ha estès arreu que porta tanta gent a ocupar el temps lliure fent cursos de formació en comptes de practicar més la tertúlia; llegir llibres de pedagogia infantil i juvenil en lloc de participar a les AMPA; assistir a un munt de conferències de psicosociologia i d’autoajuda en comptes de conèixer i relacionar-se més amb els propis veïns d’escala; empassar-se els informatius de la tele i llegir revistes molt interessants i creure’s ben informat...

És evident que engolir més i més informació, perquè vivim en un bombardeig constant d’informacions diverses, no garanteix un millor criteri, ni més capacitat de discerniment, ni més equanimitat... Aquestes virtuts provenen més de l’experiència, vull dir, de la implicació directa amb la vida més que no pas de l’ensenyança a l’aula o de la lectura. Si bé la nostra societat canvia tan ràpidament de tecnologies, de modes, de productes, d’estratègies, que la gent es veu obligada a renovar constantment l’univers de coneixements, i això ha portat erròniament a creure que és més important la quantitat de coneixements que la qualitat. Proposo que ningú no es desanimi per no saber que és un “megapixel” o una “stockoption”, i que la gent provi d’opinar sobre les coses, sobre la guerra per exemple, sense haver vist la televisió ni haver escoltat cap tertúlia radiofònica.

Salvador Clarós

Publicat en el número 34, abril de 2003

Bacallà gratinat

Aquests darrers dies la cuina, bé, els seus estris, han estat la veu de la Pau (ep, la recepta va ser publicada l'abril del 2003, en plenes concentracions contra la guerra de l'Irak!). Per uns moments han canviat l’escalforeta dels fogons per la fredor de la nit per deixar sentir la veu dels que no volem ser còmplices de la guerra. Ja sabeu que em refereixo a “les cassolades”, les convocades i les espontànies. Algunes d’aquestes cassoles i altres estris han acabat els seus dies en aquestes jornades però ha estat per una bona causa (jo us demanaria que no les llenceu, que les guardeu com a record d’aquesta protesta que ens feia sentir col·lectiu i poble pacífic, en revolta contra la injustícia). Bé, i ja que estem a les acaballes de la Quaresma i enfilant la Setmana Santa (tot i que la revista la rebreu segurament després de Pasqua), no m’he pogut estar de proposar-vos un plat de bacallà senzill, ràpid i que no necessita cassola per això de no distreure-les de la missió que aquest dies tenen encomanada.

Ingredients (per a quatre persones): 4 lloms de bacallà dessalat; 1 ou; 3 o 4 alls; oli; llet (optatiu); farina; pebre; una mica de sofregit de tomàquet.

Preparació: Un cop dessalat el bacallà, s’empebra i es passa per farina per fregir-lo. Només cal fregir-lo volta i volta (2 minuts màxim). Es disposen els lloms en una safata resistent al forn. En el mateix oli es fregeixen, a foc molt lent, uns tres alls tallats a làmines primes fins a enrossir-los. Es reparteixen per sobre dels trossos de bacallà.

Prepararem una maionesa amb l’ou, l’oli i un all tallat (si voleu podeu afegir-hi un raig de llet que per aquest plat no hi va gens malament i així aconseguirem que quedi una mica més líquida). Cobrim els lloms de bacallà amb la maionesa i ho posem al forn a gratinar fins que la part de sobre quedi daurada.

Per servir-lo en el plat hi posarem una base de sofregit de tomàquet i el bacallà gratinat a sobre. Bona Pasqua.

Tere Jorge

Publicat en el número 34, l'abril del 2003

28 de nov. 2007

Experts o lliures?

Definitivament, la figura del savi ha desaparegut de l’esfera social. Segurament, per la impossibilitat d’encabir en un cervell humà l’enorme quantitat de coneixements existents avui al món. En substitució abunden els experts, que són aquella gent que saben força coses sobre alguna disciplina en concret i sovint, val a dir-ho, en cap altra. Els experts aconsellen sobre matèries tan delicades i alhora tan dispars com la conveniència d’invertir en borsa, sobre receptes informàtiques per als negocis, sobre problemes de salut, o sobre quin és el pal de golf que més ens convé, entre d’altres exemples. Una mostra de la necessitat d’experts, en aquest nostre món tecnològic i complex, són les cada dia més nombroses empreses de “consulting”: trafiquen amb el coneixement mitjançant experts per fer estudis de mercat, informes, dictàmens o previsions que aconsellen la millor manera de triomfar, de guanyar més o simplement de sobreviure en la jungla dels negocis i de les finances. El món, doncs, s’ha rendit davant l’autoritat il·lustrada dels experts, més que res perquè hom considera normal no entendre un borrall del que no és l’especialitat pròpia. S’ha estès la idea que la complexitat de les coses mostra un món només governable des del coneixement. Vet aquí la mitificació de la societat del coneixement que pressuposa que aquest esdevindrà el més important component i matèria primera de l’activitat productiva. Aquestes idees avalen el prestigi i la credibilitat que s’atribueix als experts.

Si en parlo és perquè, per a mi, han esdevingut una plaga de dimensió considerable. La seva opinió desautoritza sistemàticament qualsevol altre punt de vista que no vingui avalat per l’acreditació d’expert. S’imposen, doncs, com un cep víric que mata tota raó que no sigui la seva. Però, en realitat, sovint només són l’excusa perquè a l’hora de prendre les decisions són altres els vectors que operen de veritat: la por (en el cas Prestige); o bé els interessos econòmics i estratègics (en la guerra contra l’Iraq); o bé l’estalvi de recursos econòmics (probablement en el cas de l’accident de la nau Columbia); o bé la manca de llibertat (en les declaracions de Jiménez de Parga, o en la defensa feta per CiU del Pla Hidrològic Nacional). En tots aquests casos, fer veure que es tracta de decisions expertes és una excusa i prou. Què esperem doncs a confiar els llocs i les decisions de responsabilitat a homes i dones lliures, en comptes d’experts?

Salvador Clarós

Publicat en el número 33, febrer de 2003

27 de nov. 2007

Trinxat de la Cerdanya

Aquest és un plat de muntanya molt propi de l’hivern i, com el seu nom indica, típic de la Cerdanya. La cuina tradicional de la Cerdanya és purament rural derivada de productes del camp, l’hort i el bosc. Aquesta terra només dóna una collita, degut al fred intens i per tant no s’hi poden cultivar gaire varietat de productes. Això sí, els pocs que resisteixen són molt apreciats, entre ells els ingredients que utilitzarem per aquest plat: les patates (allà en diuen trumfes), les cols, els alls, etc. Presentar-vos avui aquest plat, a part de tractar-se d’un menjar molt bo, respon també, si m’ho permeteu, a un gest sentimental, ja que servidora i alguns amics subscriptors, hem compartit taula i vida en un petit poble de la Cerdanya que sempre estarà en el nostre record.

Ingredients (per a quatre persones): Patates (600 g.), col (400 g.), 4 talls de cansalada, dos grans d’all, oli.

Preparació: Es posa a bullir la col, una mitja hora, en una olla amb aigua i sal (es recomana que la col es desfulli en comptes de tallar-la a trossos amb el ganivet; ens facilitarà el trinxat). Afegirem les patates pelades, rentades i tallades i deixarem bullir durant ¼ d’hora més.

Mentrestant en una paella amb oli fregirem la cansalada tallada en tiretes petites. Quan siguin ben rosses, hi afegirem els alls trinxats. Quan comencin a daurar-se ho apartarem del foc.

Un cop bullides, escorrerem la col i les patates, reservant una mica d’aigua per si ens fes falta. Aixafarem bé la col i les patates de manera que quedi ben barrejat i uniforme (textura semblant a un puré). Aquest procés s’ha de fer ràpid i en calent i si ho necessitem per lligar-ho es pot afegir una mica del suc que hem reservat.

Un cop fet el trinxat, hi afegirem la cansalada i els alls i part del suc d’oli. Ho posarem a la paella i deixarem que es torri de la part inferior (cosa que coneixerem per les vores daurades). Finalment ho girarem, com fem amb la truita, de manera que quedi el torrat a la part superior. S’ha de servir calent. (Si us agrada molt torrat podeu girar-lo vàries vegades perque es torri per les dues bandes)

Amb un plat així podem combatre, d’una manera sana, el fred de l’hivern. No us sembla?

Tere Jorge

Publicat en el número 33, febrer de 2003

26 de nov. 2007

Temps d'estalviar

Una definició de consum humanament sostenible –ara que està de moda el concepte sostenibilitat- podria ser: El consum d’un bé és sostenible si satisfà una necessitat sense generar una altra necessitat més costosa de satisfer que la primera, o dit amb més simplicitat, que els beneficis siguin superiors als perjudicis. Per exemple: comprar el diari cada matí pot ser perfectament sostenible perquè satisfà la necessitat d’entreteniment i d’informació, i la despesa que ocasiona és suportable. Ara bé, prendre un diari gratuït, que no llegeixes, només perquè és gratuït, pot esdevenir una pràctica insostenible perquè l’explotació de primeres matèries, la despesa energètica i l’impacte mediambiental que ha generat la seva producció i distribució és completament inútil, i a més, consolida la pràctica insostenible justificada per una demanda aparent. El mateix podem aplicar a qualsevol pràctica de consum a l’hora d’anar a comprar.

A les lleis del mercat, que diuen que les corbes de l’oferta i la demanda sempre es troben en un punt-el preu-, hi podem afegir una proposició que m’acabo d’inventar: Quan el preu és suficientment baix (pel que sigui, això ara no m’imteressa) apareix una demanda absurda per innecessària, que indueix a un consum completament insostenible. És el cas de les botigues de “tot a cent”. Sovint els preus no reflecteixen els costos reals dels béns perquè aquests s’han produït o distribuït sense quantificar les despeses mediambientals o de treball digne o les taxes de redistribució territorial o cultural, etc. Comprar massa joguines als infants és una pràctica insostenible perquè malgrat que satisfà algunes necessitats del comprador com quedar bé o no defraudar les expectatives, no serveix per augmentar la felicitat, ans el contrari indueix al malbaratament.

Vet aquí la conveniència de tenir bones pràctiques a l’hora del consum , perquè només així premiarem o castigarem aquells productors o ofertants segons els criteris de tipus ètic, mediambiental, etc. El dia que els ciutadans (abans consumidors) s’adonin que poden regular el mercat segons els seus valors ètics, hauran dinamitat els principis del capitalisme neoliberal.

Salvador Clarós

Publicat en el número 27, desembre de 2001

25 de nov. 2007

Pollastre a l'estil àrab

Ara, en aquests dies (atenció, l'any 2002!) coincideixen dos fets culturals importants. Per a la tradició cristiana comencen les festes de Nadal. Per a la tradició àrab acaben les festes del Ramadà. Dues festes, dues tradicions, dues cultures que conviuen en un mateix país. Avui us oferim una recepta, que ja feia la meva àvia, i que per a mi representa una síntesi entre la cultura culinària del nostre país i la cultura àrab. Tant de bo fos tan fàcil també en termes de convivència, sintetitzar les dues tradicions i extreure el millor de cada una d’elles per poder enriquir-nos mútuament. Sigui aquest plat un exemple.

Ingredients per a quatre persones: pollastre (es calcula un quart de pollastre per persona tallat a octaus); dues cebes grans; una branca de canyella; mitja cabeça d’all; 200 grams d’ametlles crues; panses, prunes; julivert; comí en pols; pebre negre; un got de vi blanc; dues fulles de llorer; oli d’oliva (un got); dos ous durs.

Preparació:

Es fregeixen els alls sencers i les ametlles, s’aparten i es posen a escórrer perquè deixin anar l’oli. Es fregeix el pollastre, que prèviament hem salat, fins que quedi ros i es reserva dins la cassola. Tallem les cebes a rodanxes no gaire primes i les sofregim lentament amb una branca de canyella. La reservem junt amb el pollastre. Es tritura amb la batedora un grapat d’ametlles, els alls fregits, el julivert, el vi blanc, i l’oli de fregir el pollastre i ho aboquem per sobre a la cassola. Afegim el comí en pols, el pebre i sal al gust. Afegim les dues fulles de llorer i aigua fins que cobreixi el pollastre. Ho tindrem 5 minuts a foc viu fins que arrenqui el bull i uns vint minuts a foc molt lent, fins que es redueixi a la meitat la salsa. Al final hi afegim les panses i/o prunes perquè no es desfacin. Al moment de servir-lo repartim la resta d’ametlles i els ous durs tallats a barques.

Tere Jorge

Publicat en el número 32, desembre de 2002

24 de nov. 2007

Temps d'anar a comprar

Us heu fixat que antigues botigues de mobles s’han convertit ara en “estudis d’interiorisme”? Això respon a una raó ben simple i interessant: en comptes de limitar-se a exposar mobles i despatxar el producte demanat, el comerciant dedica una mica de temps a escoltar al client i fa alguns croquis senzills perque el client vegi que hi ha una millor ordenació de l’espai. Amb una mica de sort, l’hàbil botiguer, en comptes de vendre només un llit, ven l’habitació sencera. El nostre comerciant ha convertit una botiga de mobles en un negoci de “solucions” i el valor que ha afegit al seu negoci és gràcies al “coneixement” en decoració, bon gust, habilitat per dibuixar... Ara el valor de la seva feina ja no depèn del cada vegada més petit marge de venda del moble sinó del producte intangible resultant d’una inversió en temps i coneixement.

En el comerç de mobles, també ha aparegut el concepte contrari: el model Ikea. Res de coneixement ni de temps per atendre al client, el qual s’ha d’espavilar, decidir el que vol i fins i tot ha d’enfilar-se a una prestatgeria d’un gran magatzem per servir-se allò que desitja. El negoci està pensat per facturar a l’engròs, i el client que no ha trobat facilitats per la banda del comerciant, fins al punt que de fet ni tan sols no l’ha vist, torna cofoi cap a casa amb la certesa que, en l’absència de venedor, ell ha esdevingut l’únic i autèntic dissenyador de la seva llar. El nostre heroi comenta als amics que tal cosa l’ha comprat a Ikea per tal de rebre l’aprovació i reconeixement en haver hagut d’escollir entre tres mil objectes diferents i haver encertat.

Hi ha encara un altra possibilitat: les tendes de mobles reciclats. Per aquests llocs també s’hi perden des d’hipotètics buscadors de tresors, fins a somiatruites de tota mena. Però en general, qui hi compra sap que hi ha una institució beneficiària que és Càritas, o una cooperativa o una xarxa de comerç solidari. I la compra d’un moble usat esdevé un compromís amb el món.

El que passa és que en el fet de comprar no hi intervenen només els gustos, sinó sobretot els valors. Hom adquireix aquells hàbits de consum que identifica amb valors emergents o de moda, o bé valors exclusius i excloents de classe o de grup social. Cal demanar, i estic convençut que aquesta és una lluita cabdal del segle XXI, una actitud responsable a l’hora del consum per tal de reorientar les nostres compres cap a aquells ofertants que competeixen amb ètica, respecte i dignitat. Seria molt demanar que per començar rebutgem l’oferta comercial d’empreses de països que es reserven dret a veto o que no compleixen les resolucions de l’ONU?

Salvador Clarós

Publicat en el número 31, octubre de 2002

23 de nov. 2007

Sopa de fredolics

És una de les riqueses de la nostra terra que compta amb boscos pròdigs en aquest preuat producte (menyspreat en altres indrets). Podem trobar una gran varietat de bolets que neixen encara malgrat la destrucció ecològica que pateixen. També és molt tradicional la figura del boletaire, expert buscador i gelós coneixedor dels llocs on cal cercar cada espècie, capaç de no deixar rastre del seu pas pel bosc i incapaç de la més mínima destrucció. No confondre mai amb una altra figura, per desgràcia cada vegada més freqüent, molt més sorollós i de tarannà destructor que es belluga pel bosc: parlo del pixa-pins o camaco que, amb la seva ignorància fa disminuir la collita de bolets.

Malgrat aquests inconvenients, el bolet és com una promesa, davant l’hivern que s’apropa, que en la mort cíclica de la natura i de l’aparent humitat podrida de les fulles, sempre hi ha un renaixement constant.

Ingredients per a quatre persones: un litre i mig de brou lleuger de pollastre; fredolics o qualsevol altre bolet aromàtic (uns 250 g. aproximadament); dues cebes; llesquetes de pa (unes quatre); per a la picada: all, julivert, safrà, avellanes torrades, mig got petit de vi ranci

Preparació

Primer s’han de sofregir les cebes en oli tebi i a foc molt suau fins que agafin aquell color daurat (ho podem fer fins i tot el dia abans i conservar-ho en un pot de vidre a la nevera). Caldrà estofar els bolets en una olla juntament amb el sofregit de ceba. Hi afegirem les llesquetes de pa tallades molt fines i donarem uns tombs per afegir el brou i fer arrencar el bull. Cal que ho fem bullir mitja hora a foc lent. Cinc minuts abans d’acabar, hi tirarem la picada dissolta en una mica de brou i el vi ranci. Rectificarem de sal i batrem el conjunt per aconseguir una sopa homogènia. Es pot acompanyar d’alguns bolets sofregits que haurem reservat, uns daus de pa fregit i fins i tot unes virutes de pernil salat.

Tere Jorge

Publicat en el número 31, octubre de 2002

21 de nov. 2007

Temps per gaudir

El temps d’oci, és a dir, aquell que dediquem a activitats no productives, és una part important de la vida de les persones, per això és especialment alarmant el creixement tan espectacular que s’està produint de les noves formes d’oci basades en l’entreteniment en detriment d’altres activitats culturals i participatives, de creativitat i de relació humana.

Hi ha l’evidència que va en augment el temps que dedica la gent a passar l’estona sense cap altre proposit: ja sigui davant el televisor, parlant per telèfon cel·lular, amb videojocs o navegant per internet. No es tracta de carregar contra la tecnologia que està a la base de les noves formes d’entreteniment, sinó de parar atenció als efectes socials “danyosos” que es deriven del comerç de l’entreteniment. Algú ha advertit ja del risc que corren els infants per l’exposició perllongada i indiscriminada als continguts televisius. No conec però que s’hagi dit res dels mateixos perills en la gent adulta.

L’entreteniment avui es comercialitza mitjançant productes de consum intangibles, en forma de serveis, de software o de continguts audiovisuals. La indústria que els produeix ha acaparat en pocs anys els principals fluxos financers especulatius, i ha protagonitzat el boom de l’anomenada bombolla tecnològica, trasbalsant els mercats arreu del planeta. Alguns indicadors, com ara l’índex d’audiència o els rànquings de popularitat donen una idea, no només del negoci que mou l’entreteniment, sinó també del seu impacte social.

L’entreteniment, que és un producte de consum, i com a tal, subjecte a interessos comercials, condiciona ara fortament el nostre estil de vida perquè amenaça de substituir el temps d’acció creativa o de tertúlia, de lectura o meditació... per la simple contemplació passiva d’un univers fantàstic que tan sols suscita emocions. L’augment de la demanda d’entreteniment és proporcional a la disminució de la vida social. És una mesura del grau de privacitat.

Proposo l’autocrítica respecte del consum que fem particularment d’aquests productes, no com a censura o autoprohibició absurda, sinó com a mitjà per recuperar el control i la llibertat d’elecció davant la temptació d’anar engolint, sense més plantejaments, allò que se’ns presenta fàcil, reclam de curiositat, gratuït o simplement ofereix el plaer de la banalitat.

Salvador Clarós Publicat en el número 30, juny de 2002



20 de nov. 2007

Arròs mediterrani (o de la costa)

Segons la tradició d’origen bíblic, els tres fills de Noè, Sem, Cam i Jafet, van donar lloc a tres llargues descendències que es van estendre per tot el món. Cada un d’ells es va instal·lar en un continent i també es van repartir els tres cereals més importants: Sem, que era el primogènit, es va reservar l’arròs i es quedà a viure a l’Àsia; Cam, va triar el mill i es va instal·lar a l’Àfrica; i Jafet, va triar Europa i el blat. Cada un d’aquest cereals ha constituït la base alimentícia dels habitants d’aquestes primitives parts del món. El cas és que l’arròs és l’aliment de major consum en el nostre planeta (no se sap si és perquè Sem va ser el més prolífic dels tres germans o per les pròpies qualitats del cereal, que és amic i company de tota mena d’ingredients). En definitiva un aliment amable, no rebutja ni és rebutjat per cap ingredient, i ens treu ràpidament de bastants compromisos.

Ingredients: arrós (1 got d’aigua ple d’arrós per a cada dues persones); una llauna d’anxoves; xampinyons laminats; un grapat de nous; mig paquet de formatge ratllat; un all; julivert; una pastilla de caldo de carn; oli d’oliva (un got i mig); un ou.

Preparació:

Es fa bullir l’arròs (per cada got d’arròs n’utilitzarem dos d’aigua) aproximadament durant 16 minuts i el posem a escórrer.

En un plat barrejarem les anxoves, els xampinyons, les nous, l’all i el julivert, tot tallat a trossets molt petits. Hi afegim el formatge ratllat i la pastilla de caldo de carn també ratllada. En una paella posem a escalfar l’oli d’oliva. Quan estigui ben calent, apartem la paella del foc, i saltegem (dos minuts) la barreja dels ingredients que hem preparat. És molt important que el foc estigui apagat i que remenem contínuament els ingredients per evitar que es cremin i es faci una pasta. De seguida tirarem el contingut de la paella per sobre de l’arròs, que tindrem en una cassola al foc. Ho barrejarem bé i, quan ja estigui calent, s’hi afegeixen un o dos ous batuts (depèn de la quantitat d’arròs) remenant fins que qualli. S’ha de servir de seguida.


Nota:
És recomanable passar l’arròs per aigua freda, una vegada el tinguem a l’escorredora, perquè desprèn el midó i queda més “al dente”.

Tere Jorge

Publicat al número 30, juny del 2002

19 de nov. 2007

Temps d'afinar la consciència

La vida quotidiana està plena de contradiccions. Per exemple un dels indicadors del grau de benestar de les persones és la despesa energètica, perquè s’associa a més calefacció, millors vacances, equipaments mecanitzats. En canvi, el consum d’energia també va directament lligat a l’escalfament global del planeta i tothom sap prou que el manteniment del paisatge i la conservació dels sistemes naturals té molt a veure amb el benestar.

Una manera intencionadament comprometedora d’entendre l’impacte de l’activitat humana sobre el planeta és mitjançant el càlcul de les emissions per càpita de contaminants, indicador aquest que ha popularitzat el famós tractat de Kyoto sobre l’escalfament global del planeta. Per fer-ho fàcil m’he inventat el següent enunciat en forma de metàfora: Cada persona porta associada una xemeneia a través de la qual llença a l’atmosfera un fum que és més negre i més abundant com més riquesa té. És evident que per les xemeneies dels ciutadans rics en surt més fum perquè les emissions de carboni -principal responsable de l’escalfament global- depenen principalment de l’energia consumida en els desplaçaments i transports, en la calefacció i en la transformació dels productes que consumim. La manca de compromís de la gent de la nostra societat, que som grans consumidors d’energia i també grans contaminadors, es deu en part a l’escassa consciència que tenim tots de l’enorme quantitat de fum que surt de la xemeneia personal. Tots ens movem entre la innocència de creure que no som els actors directes de l’escalfament global, i la mala fe de negar-ho directament per tal de no comprometre el propi benestar.

Però les dades que ens ofereixen els científics com el professor Christopher Flavin, president del Worldwatch Institute, apunten a la previsió de canvis climàtics importantíssims durant el segle actual, atès que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera ha arribat al nivell més alt en com a mínim 420.000 anys, i la tendència és a incrementar-se encara més. Tenim avui l’oportunitat d’orientar el benestar personal cap a un estil de vida que redueixi la despesa energètica en lloc d’incrementar-la. Tenim la responsabilitat de castigar les opcions polítiques que no assumeixin amb propostes serioses la reducció d’emissions de carboni i no incorporin de forma significativa alternatives d’energia neta i renovable.

Salvador Clarós

Publicat en el número 29, abril de 2002

18 de nov. 2007

Terrina al gust

(o com aprofitar i reciclar escorrialles)

Ja ha arribat la primavera, i amb ella el canvi d’hora, la pujada de les temperatures (suposem), que fa que vingui de gust menjar plats freds, la pluja (esperem) que ajuda la terra a donar bons fruits (i bones verdures), la declaració de la renda (inevitable) que fa que ens plantegem estrènyer-nos el cinturó… Bé. Si barregem tots aquests ingredients primaverals entendreu el motiu d’aquesta recepta que vol oferir una sortida airosa i saborosa a aquelles escorrialles o “culets” de menjar que sovint acaben a les escombraries; això sí, després de passar un període prudencial ignorats a la nevera.

Base: 2 ous, dues llesques de pa de motllo, 1 llauna de llet evaporada (llet “Ideal”), 1 cullerada de tomàquet fregit, sal, pebre.

Per qualsevol terrina que vulguem fer seguirem uns passos comuns, és a dir, agafarem els ingredients relacionats a la base i els barrejarem en un bol amb l’ajut de la batedora elèctrica de manera que obtinguem una barreja bastant líquida. A continuació barrejarem els ingredients que faran de cada terrina una sorpresa diferent. A mi, m’agrada deixar una part dels ingredients sencers per poder trobar-ne els trossos. S’aboca tot en un motllo adient i es pot fer en el microones, 15 minuts a màxima potència, o bé al forn, al bany maria, durant una mitja hora aproximadament. Aquí us oferim algunes possibilitats i que la vostra imaginació en faci més.

Terrina de peix: Amb els “culets” d’un plat de peix a la cassola, d’una sarsuela, etc. O bé fent bullir aquelles rodanxes que queden al congelador (es poden combinar diferents tipus de peix). Un cop bullit o si aprofitem peix guisat, s’ha d’esmicolar i netejar les espines.

Terrina d’espàrrecs i tonyina: Es poden utilitzar espàrrecs de llauna o, ara que és el temps, naturals (s’han de sofregir primer). Si trieu la primera opció, només heu d’escórrer l’aigua dels espàrrecs i l’oli de la toninya de llauna i afegir-ho a la barreja de base.

Terrina d’espinacs amb panses i pinyons: Es tracta d’aprofitar les escorrialles d’aquest plat quan el fem com a primer o bé fer-ho expressament aprofitant que ens queda una mica d’aquesta verdura. Simplement s’ha d’afegir a la barreja de base. Procureu escórrer-les bé de l’oli de sofregir-les perquè no us quedi oliosa.

Terrina de verdures: Es poden aprofitar “culets” de samfaina o d’escalivada o fer un sofregit amb diferents verdures: albergínia, carbassó, pebrot verd o vermell, pastanaga i saltejar-les amb una mica de pernil salat o beicon. S’han d’escórrer bé perque no deixin anar oli.

Terrina al teu gust: Aquí pots escriure la teva i si t’hi animes ens la fas arribar.

Tere Jorge

Publicat al número 29, abril de 2002

17 de nov. 2007

Temps de peatonalitat

Entre els valors més cotitzats de la globalització s’hi troba la capacitat de mobilitat i les facilitats en el transport. Desplaçar-se milers de quilòmetres setmanalment per atendre els compromisos laborals és una cosa que està a l’ordre del dia entre determinats col·lectius a l’empresa. Consumir productes que vénen d’altres països o continents és el més normal. Desplaçar-se diàriament a una altra ciutat per anar a treballar, anar a estudiar o a comprar també és el més habitual. Les limitacions físiques van caient, i això ens fa cofois i cosmopolites. Les raons d’aquesta embranzida globalitzadora que s’ha accentuat en el darrer decenni té a veure amb la reenginyeria industrial, i fins i tot social, si se’m permet l’expressió. M’explicaré: el món sencer és una enorme fàbrica global connectada per una espessa xarxa de transport de persones i de mercaderies. Les carreteres, els aeroports i les línies d’alta velocitat son un bé estratègic, per això se’n parla tant. El veritable mèrit del transport no és la seva capacitat de portar coses d’un cantó a l’altre, sinó fer-ho de manera barata i eficaç, però produint uns enormes costos tant humans com mediambientals. Vet aquí el crit d’alerta!

El transport és el principal responsable de les emissions de CO2 que produeixen l’escalfament del planeta. Vet aquí l’impacte mediambiental!

El transport està a la base de l’estil de vida de la gent a les conurbacions metropolitanes que concentren la població a barris dormitori, concentren el comerç en grans àrees a les quals cal anar-hi amb cotxe, les oficines al centre de la ciutat i l’oci en parcs temàtics que son autèntiques fabriques d’entreteniment. Se m’acudeix que la qualitat de vida segurament és inversament proporcional al nombre de kilòmetres o al temps emprat diàriament en els desplaçaments. Vet aquí l’impacte humà!

Per què no reivindicar el que alguns anomenen ara amb to menys pejoratiu la “ciutat densa”? És a dir, la concentració urbana que fa possible el trajecte a peu, i que troba en el comerç tradicional i de proximitat el millor amic i aliat, i practica les relacions en la trama asociativa i cultural. Per cert, proposo que una altre dia parlem de la inconveniència d’aquest succedani de la cultura anomenat entreteniment.

Salvador Clarós,

publicat en el número 28, febrer de 2002

16 de nov. 2007

Bacallà quaresmal

(recuperant tradicions)

El bacallà era antigament un plat d’estalvi, de poc preu, i per tant molt present en la cuina de les classes populars i que es menjava un cop a la setmana en les cases riques per “equilibrar” el pressupost familiar.

Aquest és un plat d’antiga tradició, que era costum menjar per Divendres Sant (i també els divendres de Quaresma), rere l’excusa de l’abstinència de la carn. Resulta difícil creure que es pogués prendre com a penitència el fet de menjar aquest i altres excel·lents plats de bacallà. En fi, “doctores tiene la Iglesia”.

Ingredients: 1 o 2 talls per persona de lloms de bacallà (es pot comprar ja dessalat); 2 cebes grans; pèsols; carxofa (mitja o 1 per persona); 1 llimona; llorer; safrà, julivert, all i un grapat d’ametlles torrades: 1 got petit de vi ranci; ous durs (mig o un per persona)

Preparació:

Primer prepararem un sofregit de ceba, tallada a tires primes i fregida molt lentament fins que quedi ben tova i enrossida (diuen les àvies que, si es fa meitat oli meitat llard, s’obté un gust especial). L’apartarem. Enfarinarem i fregirem el bacallà que tindrem ja dessalat. No el fregiu massa, ben bé volta i volta.

Tallarem les carxofes a quarts i les deixarem en remull amb aigua i llimona perque no s’ennegreixin.

En una cassola de terra colarem l’oli de fregir el bacallà, hi posarem la ceba, una fulla de llorer, els pèsols i les carxofes, tot a foc suau tapat perque s’estovi una mica. Prepararem menstrestant una picada d’all, safrà, julivert i ametlles torrades, la diluirem amb el vi ranci i la tirarem a la cassola. Aleshores hi posarem els talls de bacallà i ho mig cobrirem d’aigua. Deixarem que es cogui uns vint o trenta minuts a foc lent i al darrer moment afegirem els ous durs partits per la meitat. Ho servirem una mica reposat però encara calent.

Que vagi de gust.

Tere Jorge, publicat en el número 28, febrer de 2002

15 de nov. 2007

Temps de llençar

Una casa pot ser vista com un petit ecosistema equilibrat que s’alimenta d’energies mitjançant les xarxes elèctrica, del gas, i també per les finestres com a captadors solars. També es nodreix de recursos materials: el subministrament d’aigua potable i el cistell d’anar a comprar. Els col·lectors o desguassos principals son el clavegueram i el cubell o els cubells de les escombraries. El que gestiona aquest miniecosistema és el benestar. Les tècniques emprades per aconseguir-lo tenen a veure amb la cultura i l’estil de vida: la gastronomia, els hàbits i rituals de consum… d’ells depèn en alguna mesura la felicitat!

Els béns que calen per gestionar el benestar són els mínims possibles, atesa la limitació de recursos humans –nosaltres mateixos- de què disposem per fer la gestió. La primera regla d’or, pel que fa als recursos, per aproximar el precari equilibri és que pels col.lectors de sortida hi ha de circular diàriament la mateixa massa que circula pels d’entrada. Dit en altres paraules, que no s’acumuli matèria a l’interior de la llar. El consell per aquells que creuen tenir massa coses és que procurin durant una temporada augmentar el flux de sortides respecte al d’entrades. Guanyar espai és millorar l’entorn vital, sobretot en aquest moment en què el trànsit de la societat industrial a la societat del coneixement ens convida a una vida més basada en la comunicació i les relacions que en la manipulació d’andròmines.

La segona regla és l’explotació rentable i fa referencia a la gestió humana del benestar: equilibrar la balança de despeses i beneficis, és a dir, cal evitar que un excés d’hores dedicades a treballar de forma assalariada per disposar d’uns certs nivells de renda familiar no ens impossibiliti de gaudir dels seus beneficis. És preferible guanyar menys i així no haver de contractar tants serveis i gaudir també de la pròpia gestió del benestar.

Finalment, la tercera regla és el consum sostenible: no compris res que no siguis capaç de reutilitzar o reciclar. Es tracta d’una apel.lació a la responsabilitat personal. En cas contrari arribarà el moment en què haurem de pagar no només a l’hora de comprar sinó també a l’hora de llençar. No és preferible que ens plantegem no comprar aquelles coses que després no sabríem on llençar? Proposo que un altre dia reflexionem sobre la inconveniència de les botigues de “tot a cent”.

Salvador Clarós

Publicat en el número 26, octubre de 2001

14 de nov. 2007

LLom a la mostassa

(“Com el gra de mostassa, així és el Regne de Déu”)

Per a 6 persones:

1 kg. de cinta de llom en un tros (millor si és de dos colors); mostassa de Dijon (aquella que és granulada); un got de vi blanc; sal; oli. Per acompanyar: pastanagues, xampinyons o patates tallades a daus

Per començar s’ha de lligar la cinta de llom amb fil gruixut. Es sala la carn i s’unta la carn amb la mostassa de manera que quedi completament coberta. En una plata de forn es preparen les verdures o patates (s’han de salar) que hem triat per acompanyament i es posen en cru junt amb la carn. Una vegada ho tenim llest, es rega tot amb un bon raig d’oli, el vi blanc i mig got d’aigua. Ho posem al forn a una temperatura de 180º aproximadament durant una hora (si el forn ho permet, es pot posar forn i grill alhora). Si veiem que es consumeix el suc es pot anar regant amb aigua.

Passat aquest temps, s’agafa una agulla (o objecte similar) i es punxa la carn per comprovar que no sagni (és a dir, que és definitivament morta). Es deixa refredar una mica.

Finalment, separarem les verdures, traurem el fil de la carn i la tallarem a filets no gaire gruixuts. El suc que queda, que tindrà també la mostassa que ha anat caient durant la cocció, serà la salsa que posarem ben calenta sobre la carn i les verdures al moment de servir-la.

Per tenir en compte: El temps de forn dependrà del punt que vulguem donar-li a la carn. Com a referència s’ha de tenir en compte que cada kg, de carn necessita una hora de forn.

Tere Jorge

Publicat en el número 26, octubre de 2001

13 de nov. 2007

La Bicicleta

Avui fem propaganda, descaradament. La M. Josep, il·lustre membre d'aquesta redacció, pren part en un grup d'animació que es diu La Bicicleta, que, per cert, acaba d'estrenar web. Els que hem tingut l'ocasió d'escoltar-los els agraïm molt la seva feina: per la seva qualitat, flexibilitat per adaptar-se al personal, repertori i valors que transmet. De veritat que és una bona opció d'animació per a grans i petits.
I d'altra banda, en els temps que corren, en què tothom va enganxat de forma individual a uns auriculars o altres, no està de més escoltar un grup: a) en directe; b) que canta i que fa cantar i que c) canta bé. I que recupera repertoris significatius per a molts.
Un goig. Ja ho sabeu.

12 de nov. 2007

Jesús, els cristians i la política (I)

Comencem en aquest número una secció que voldrà ajudar a reflexionar sobre aspectes diversos del sentit i la vivència de la fe cristiana. I començarem parlant de fe i política. Amb una constatació: a Jesús no li interessava gens l’acció política, ni creia que per mitjà de l’acció política es pogués aconseguir una vida millor per a les persones.
Quan en parla, la seva anàlisi és demolidora: “Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors...” (Lc 22,25; també Mt 20,25 i Mc 10,42). Segons Jesús, tot govern és de per si despòtic, i a més, els qui l’exerceixen tenen el cinisme de pretendre que la gent consideri que les coses que fan les fan pel bé del poble. Ni tan sols sembla creure en la possibilitat que arribi aquell governant just que havien anunciat els profetes, el “rebrot legítim de David, que defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 33,15), el Messies que “farà justícia els desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres” (Is 11,4). I quan la multitud que el segueix se’l volen endur per fer-lo rei, perquè veuen en ell aquest Messies amb capacitat i ganes de treballar pel bé de la gent, la seva reacció és fugir a la muntanya (Jo 6,15). L’únic moment en què Jesús reivindica aquesta condició messiànica i a més ho fa de manera pública i solemne, és en la seva entrada a Jerusalem poc abans de la passió (Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc 19,28-40; Jo 12,12-16): allà escenifica la profecia de Zacaries 9,9, que parlava d’un rei bo i humil que entraria no a cavall, que és l’animal de la guerra, sino muntat en un ase, que és l’animal del treball quotidià; però aquesta reivindicació ve precisament després d’haver anunciat diverses vegades que el seu messianisme es realitzaria per mitjà de la seva entrega personal fins a la mort; ell serà efectivament aquest rei bo, però no ho serà per mitjà de l’establiment de cap nou sistema de poder...
Per a Jesús, de fet, la manera de fer d’aquells que actuen en la gestió de la cosa pública, és exactament l’antimodel d’allò que han de fer els seus deixebles, i la imatge contrària d’allò que ha de ser la seva comunitat: “Però vosaltres no heu d’actuar pas així...” (Lc 22,26; també Mt 20,26 i Mc 10,43).
En definitiva, doncs, i dit amb llenguatge actual, Jesús “no creu en la política”. Jesús no sembla pensar que hi pugui haver organitzacions socials i polítiques que siguin millors i altres de pitjors. Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l’elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia, i contra tota mena de dolor i de mal.
I aleshores ve la pregunta. Si això és així, l’acció política que duen a terme els cristians, ¿no ha de buscar cap fonament en l’evangeli? Evidentment que la resposta és que sí que li ha de buscar. Però d’això en parlarem en el proper número.
Josep Lligadas

11 de nov. 2007

Historia de la Liturgia

Historia a.de la Liturgia. Xabier Basurko. Biblioteca Litúrgica 28. CPL, Barcelona 2006.
Tot i ser un llibre “per a estudiosos” i de ser gruixudet (unes 700 planes), es llegeix molt bé i resulta una apassionant història, no només de la litúrgia, sinó de l’Església. Ajuda a entendre les distorsions que al llarg dels segles els cristians hem anat fent del missatge de Jesucrist i a aprofundir en el sentit de la nostra actual litúrgia. És un bon instrument de formació, sens dubte. Mercè Solé

10 de nov. 2007

Eben

Eben, Ryszard Kapuscinski, Editorial Empúries, Barcelona 2006
L’edició original polonesa d’aquesta obra sobre l’Àfrica de bona part de la segona meitat del segle xx es va publicar el 2001, o sigui que el recull dels diversos capítols està fet amb una gran perspectiva; aquest gran periodista, nascut el 1932, va morir a principi d’aquest any 2007.
Us recomano vivament la lectura d’Eben. Àfrica és una gran desconeguda. I el periodista ens l’acosta d’una manera àgil i rigorosa, amb informació de primera mà, fruit dels molts anys de viure a diversos punts del continent. I de viure-hi a prop de la gent, convivint-hi, lluny dels circuits turístics típics i tòpics.
La colonització, l’accés a la independència, els governs, els exèrcits, les persones amb el seu tarannà, la vida quotidiana, els sentiments profunds, les massacres continuades i sovint ignorades, les olors, els colors..., res de tot això s’escapa de la mirada de Kapuscinski.
L’obra és un primer pas per conèixer Àfrica seriosament. La lectura d’aquest llibre ajuda a contextualitzar molt més la informació (poca) que ens arriba del nostre continent veí tan pròxim físicament. El continent d’origen de moltes persones que intenten tirar endavant vivint entre nosaltres. I llegir aquest llibre segur que també ens ajudarà a contextualitzar-los humanament.
Ah, i si us vaga, busqueu informació sobre aquest interessant periodista i les seves obres. Poseu el seu nom al cercador i podreu espigolar, entre força informació, una bona entrevista que se li va fer el 2002 i altres articles sobre ell. Josep Pascual

Què són els sentiments?

Què són els sentiments? Oscar Brenifier. Il·lustracions de Serge Bloch. Editorial Edebé. Col·lecció Superpreguntes
El regal més bonic i intel·ligent que ens han fet a casa darrerament és aquest llibre. Què són els sentiments? és un treball genial dirigit a infants i adolescents a fi que, compartint una estona amb els pares, aprenguin a pensar per ells mateixos sobre aspectes fonamentals de la vida. El llibre està dividit en sis capítols: Proves d’amor, Gelosia, Conflicte, Amor, Amistat i Timidesa. Cada capítol és una pregunta amb sis respostes diferents, que generen noves preguntes. L’objectiu no és trobar cap resposta encertada... sinó pensar per un mateix i ajudar a fer sorgir amb normalitat preguntes sobre els sentiments positius i negatius, i desenvolupar-ne la conversa i el diàleg. Com saps que els teus pares t’estimen? Estàs gelós dels teus germans i germanes? Et fa por parlar davant de la classe? És millor estar sol o amb amics? És bo estar enamorat? Per què et baralles amb els qui t’estimes? Us recomano el llibre, no només per a pares i fills. Al cap i a la fi, les grans preguntes que es fan els nostres infants són les mateixes que ens podem fer nosaltres... L’autor és doctor en Filosofia i ha treballat especialment en la pràctica filosòfica per a nens. Les il.lustracions són genials. De la mateixa col.lecció trobareu també Què és la vida? i Què és el bé i el mal, també molt interessants. Maria-Josep Hernàndez

8 de nov. 2007

Després haurem de córrer tots (i totes)

Estic llegint un llibre magnífic de Xavier Basurko, Historia de la Liturgia (en trobareu més informació a l’Airejar d’aquest número). Partint de la litúrgia ofereix una bona perspectiva de l’Església catòlica i de com el missatge cristià original s’ha anat empolsegant i desempolsegant progressivament al llarg dels segles. M’ha cridat molt l’atenció veure com va costar fins al Concili Vaticà II que les celebracions es fessin en la llengua vernacla, amb uns arguments del tot surrealistes. Fins i tot Joan XXIII s’havia pronunciat en algun moment en contra. I ara (motus proprios a part, que difícilment progressaran gaire) seria impensable tornar al llatí. De vegades penso que tota aquesta jerarquia que ara es manifesta a favor de l’obligatorietat del celibat i contra l’ordenació de les dones, amb uns arguments igual de surrealistes que els de la llengua, un bon dia canviarà de parer. I aleshores tindran feina els capellans perquè no els obliguin a casar-se. I les dones perquè no les obliguin a ordenar-se. Som així. Que l’Esperit hi faci més que nosaltres! Mercè Solé.

5 de nov. 2007

Al cel menjant xocolata

A l'Agulla estem de dol. Se'ns ha mort un bon amic, en Josep M. Puxan, capellà i rector de la parròquia de Santa Engràcia, a Nou Barris, Barcelona. Consiliari de l'ACO i de la JOC. La notícia és molt recent i estem encara força commocionats. En Josep M. patia un càncer, ja fa temps. Havia reduït activitats però continuava al peu del canó. Ell i la medicació brutal que prenia. De fet l'han trobat mort a peu d'ordinador. Per a molts de nosaltres, en Josep M. ha estat un punt importantíssim de referència: per la seva voluntat d'estar a prop de la gent, per la seva senzillesa, capacitat d'escoltar, per l'austeritat i manca absoluta de protagonisme, per la generositat i per la seva alegria... No feia gaire discursos, simplement vivia les coses amb dedicació i goig. Començava el dia a les 6 del matí, pregant, i el finalitzava a les tantes de la nit després de la darrera reunió. Sempre era a punt en el moment de fer les feines més pesades de les quals mai no s'escaquejava: des de carregar i descarregar a fer allò que fa tanta mandra després d'una trobada complicada: tornar al local a desar-ho tot.
Només li coneixíem, a part de l'Evangeli, una única passió: la xocolata, que per sort nostra compartia amb tots nosaltres. Ens endolçava la vida preparant trufes i portant-nos pastissos. De vegades era tan auster que ens descol·locava. Fins al final ha estat així, perquè ha donat el seu cos a la ciència i per tant suposem que alguna cosa es farà però pròpiament un enterrament, no.
Treballava per a l'autonomia de la gent. No se sentia imprescindible. Al moviment, a l'ACO, vam tenir ocasió de comprovar-ho. A la parròquia van veure-ho quan va caure malalt. A tall d'improvisat homenatge, i perquè és una manera més de sentir-lo a prop, publiquem un parell de col·laboracions que ens va fer a l'Agulla. Una quan va fer 50 anys i una altra quan, fa un temps, el van haver d'operar i va haver de deixar sola la parròquia. Josep M., gràcies per tot el que ens has arribat a donar. Que visquis en Déu!

Un mes sense rector

La nostra comunitat de Santa Engràcia ha viscut durant un mes l’absència obligada del rector, a causa d’una operació quirúrgica una mica complicada, però ja prevista des de feia un cert temps.
Actualment, de manera habitual, en aquesta parròquia el rector viu sol a la “rectoria”, cosa que vol dir que, habitualment també, és ell qui obre la casa al matí, abans de missa, i la tanca al vespre quan s’han acabat totes les reunions.
Organitzar la parròquia de manera que tot seguís el seu ritme era tot un repte.
Ja hi havia l’experiència habitual d’absències d’una setmana (exercicis espirituals, colònies amb infants o adults, vacances....) però mai en ple curs ni d’un mes. Ja era típica la “graella” on quedaven especificats tots els petits serveis i qui n’era responsable. Des de les coses més senzilles com qui obre i qui tanca la casa fins a les celebracions.
Hi ha l’experiència de la “celebració de la Paraula” d’alguns dies feiners; la presideix o el diaca o bé alguna religiosa.
Hi ha l’experiència dels companys capellans de les parròquies de l’entorn amb qui hi ha un treball de molta col·laboració. Especialment amb la parròquia de Santa Maria Magdalena amb qui compartim responsabilitats i amb Sant Sebastià amb qui fem equip. També amb Sant Josep Obrer, sobretot i, quan convé, amb la Santíssima Trinitat. Encara hi ha els companys salesians de Sant Bernat i un capellà jubilat que col·labora quan li demanem. Hi ha un bon treball d’equip, i una bona disponibilitat habitual a suplir-nos per facilitar la presència, fins i tot en cap de setmana, en activitats de la parròquia o dels moviments.
Hi ha un grup de litúrgia, poc nombrós, però eficaç i amb un responsable que realment fa de responsable del grup. Estan acostumats a estar al cas de tot el que suposa cada celebració, de buscar persones per a diferents serveis i de preparar tot el necessari. Acostumats, quan convé, a obrir i tancar l’església i la casa.
La majoria de grups d’adults, que normalment compten o bé amb un capellà o diaca, o bé amb un matrimoni o religiosa que els fan de consiliaris, també són capaços de reunir-se encara que no hi hagi els consiliaris.
L’economia, en el seu funcionament habitual, ja té la seva pròpia dinàmica així com les qüestions pràctiques de neteja i manteniment.
I com a persona clau, la que atén el despatx interparroquial, contractada per a fer aquest servei però que ho viu, més que com una feina, com un servei a la comunitat. Ella assegura l’atenció constant en els dies i horaris de despatx, més enllà de la qüestió dels papers, estant atenta a tot el que viuen les persones que s’acosten a la parròquia, acostumada a fer aquest servei i que la gent de la comunitat compti amb ella com a punt de referència. (Anècdota: un dia el rector va al bisbat per a un paper, cosa que no fa mai, i la persona que l’atén li diu: «Ah, tu ets de la parròquia de la Carme!»).
L’acolliment de parelles ja té la seva dinàmica, amb un treball conjunt amb les tres parròquies que formem equip. Els malalts són atesos a través del grup de “pastoral de la salut”, cada persona fa el seguiment de dos o tres malalts als quals visita i porta la comunió. El voluntariat per a gent gran té també unes persones de referència, el capellà no n’és ni de bon tros la peça clau.
Els moviments, la JOC i l’ACO, tenen el seu ritme, compten habitualment amb el consiliari però també són prou autònoms i responsables per a reunir-se sense ell.
I una sèrie d’activitats com l’esplai, l’agrupament escolta, el taller de dones i el casal diari - reforç escolar que tenen la seva vida pròpia.
En tot això només calia fer un bon organigrama, repartir encara algun joc de claus més (ja n’hi ha molts de repartits per evitar que els grups i activitats depenguin sempre de la presència del capellà a la casa) i coordinar-ho tot.
Hi havia una situació nova amb la catequesi. La de després de 1a Comunió, amb un únic grup, podia seguir perfectament sense necessitat del capellà. També la catequesi de joves que ja té la seva pròpia coordinació a nivell d’arxiprestat i amb uns responsables i un capellà. Amb aquests només calia assegurar la qüestió pràctica de “tancar la casa” quan marxés el darrer grup. Responsabilitat que va assumir una parella de la JOC, que cada divendres passava a les 11 de la nit a fer una volta per la casa, vetllar que hi hagués llums i estufes apagades i tancar. El mateix que d’altres persones feien la resta de dies de la setmana.
L’equip de catequistes que per primera vegada havia d’afrontar l’absència de capellà era el de Primera Comunió. Per costum el capellà hi era sempre, a l’hora de preparar els temes, en una part de les reunions amb els pares, en les celebracions, a l’hora d’obrir i tancar, preparar les sales i el material necessari. Quan es va plantejar que tot havia de funcionar sense al capellà, en un primer moment semblava que no podia ser. Aviat es van adonar que tot era possible i que només calia preparar bé les coses (per sort hi havia temps per a fer-ho) i organitzar-se.
Amb aquest estil de comunitat, que no s’improvisa en quatre dies, el Consell Pastoral assumia la responsabilitat que “tot tirés endavant”, un petit equip s’oferia a fer de “comitè d’emergència” per a coordinar totes les petites coses del dia a dia i afrontar els imprevistos que es poguessin presentar.
En aquest equip hi havia també el company capellà de Santa Maria Magdalena que va estar en contacte permanent amb els diferents responsables, acompanyant però sense posar-se mai en el lloc de ningú.
Tot quedava força lligat. “Marxa tranquil, tot funcionarà”.
I així ha estat, però ha estat molt més. Una vivència molt rica per a una comunitat, que si sempre s’ha sentit la comunitat com a seva, ara molt més. Amb el goig de veure realment que tot ha tirat endavant. Els ha tocat afrontar uns imprevistos; durant aquest temps la persona que porta el dia a dia de l’economia ha estat ingressat d’urgències a l’hospital; a un company capellà que tenia algunes celebracions, li han avançat una operació prevista per més endavant; un dissabte al vespre per una confusió d’horaris el capellà que havia de celebrar va arribar a misses dites i ja s’havia fet una celebració de la Paraula amb tots els ets i uts.
El retorn del rector era motiu d’alegria per a tots.
El goig d’un capellà que ha estat durant pràcticament un mes fora amb la tranquil·litat que tot havia de funcionar, i realment així ha estat. Poder pensar en la comunitat, però sense patir-hi gens: passi el que passi ja se’n sortiran.
I el goig d’uns laics i religioses que han assumit la responsabilitat de la comunitat.
Aquestes ratlles més enllà d’exposar una experiència volen ser una aposta de futur, un futur que tenim la responsabilitat d’anar preparant sense por a nous plantejaments.
Vetllar per unes comunitats responsables i preparades, conscients que qüestions avui per avui tancades demà poden obrir-se (la història de l’Església ens ensenya que el que avui s’ha dit que “això de cap manera”, demà es tira endavant), i que calen persones i grups formats i preparats per a continuar essent constructors de comunitat amb els nous estils que anirem trobant i que els temps i les circumstàncies ens aniran ensenyant.
Una qüestió fortuïta ha esdevingut una gran lliçó per a una comunitat, capellà inclòs, que ha viscut el que en situació normal encara és força impensable.
Però és en aquests moments quan un s’adona més clarament que tot això no es dóna perquè sí, sinó que és fruit de molts anys d’anar vivint i creixent tots junts en un estil de comunitat i en una manera d’entendre l’Església; l’estil iniciat fa anys per d’altres companys capellans.
Ah! la parròquia de Santa Engràcia és la parròquia del barri de Prosperitat, de Nou Barris, de Barcelona. Un barri amb vint-i-cinc mil habitants. Un barri on conviu un petit nucli de població nascuda aquí -ara hem complert els 75 anys de la parròquia-, amb una majoria de famílies que provenen de la immigració dels anys 50-60 i ara amb famílies dels que ens hem acostumat a anomenar “nous-veïns”. Una parròquia molt “normaleta” i amb capellans normalets.

Josep M. Puxan és rector de la parròquia de Santa Engràcia

Des dels 50 anys, mirant endavant!

Quan un dia mires el camí que has fet, t’adones de la diversitat de coses que has viscut; dels diferents moments de la teva vida; de com has anat vivint unes responsabilitats i deixant-ne unes altres; de com una época has dedicat unes energies a un estil de compromisos i unes èpoques a uns altres. Et fas conscient de com la mateixa vida, l’edat, les forces físiques, l’experiència o inexperiencia t’han anat fent viure un camí, a cada moment ple de vida, de dedicació, de persones, d’il·lusions i de fracassos. T’adones de la vida compartida amb moltíssimes persones i veus com les persones avui esperen de tu coses diferents de quan tenies 25 anys; i també t’adones que el que ofereixes no és el mateix que oferies llavors.

És el moment de valorar què és el que t’ha anat mantenint la il·lusió i en un mateix camí intentat fer amb coherencia. Què és el que t’ha fet viure, què és el que et fa estar en comunió malgrat les vivències abismals de vivències i plantejaments, què és el que t’ha permès viure els moments més difícils i les relacions més complicades… Hi ha i hi ha hagut un fil conductor difícil de definir: una espiritualitat, una manera d’anar llegint la vida, la Paraula de Déu, les relacions amb les persones, els esdeveniments.

Hi ha l’estona sagrada de pregària diària, el recés periòdic, fugir de tant en tant encara que només siguin vint-i-quatre hores, els exercicis una vegada a l’any, la revisió de vida amb el grup de companys, la revisió de vida amb molts grups de l’ACO i de la JOC, moltes homilies preparades. Hi ha un treball de fons, d’anar escoltant en silenci, d’anar remirant la vida amb ulls del Pare, sentint-te unit a tot un poble que ha viscut la seva experiencia com a relació amorosa amb Déu, hi ha un deixar-te portar per la mateixa pregària d’aquest poble, la pregària de Jesús i de l’Església. I intentant que mai res no sigui separat de la resta: l’experiència de Jesús i la meva, la de les persones, la de tantes vides compartides; l’experiència del poble d’Israel i la del nostre poble, la d’un grup, la d’un barri, la de l’Església.

I al final tot això et dóna com una gran llibertat interior, et va fent crèixer en el que vius com a esencial en el teu ser cristià i ser capellà: sóc fill de Déu. Unit profundament a Jesucrist, vivint dia a dia la força de l’Esperit, vivint el goig de la missió d’anar anunciant el Regne.

El goig d’iniciar cada jornada, en aquesta hora quieta del dia, sense presses, diexant que el teu cor experimenti la joia de tenir Déu per Pare, d’agrair tot el que dia a dia reps, contemplar el que ahir vas rebre, posar-te a les seves mans per a poder ser testimoni del seu amor en tot el que faràs… per aquella velleta que vindrà a missa, per aquell butaner que trucarà oferint-te el butà, pel grup que avui tenim reuni´`o, pels companys capellans amb qui dinarem, per les persones que vindran a la missa de difunts, per aquells infants de catequesi i la catequista…

Des dels 50 anys, mirant endavant…!

Josep M. Puxan,

Febrer 2000

4 de nov. 2007

L'Església som nosaltres

EP! no confoneu! aquests "nosaltres" no som nosaltres, són "altres" nosaltres.
Vaig haver de llegir-ho dues vegades i en dos escrits del vaticà diferents. El dia 24 del juliol passat, abans d'abandonar les Dolomites, per tornar a Castelgandolfo ( quantes segones residències té el papa?) el Benet XVI es va reunir amb uns dos cents sacerdots i els va dir: "L'Església som nosaltres mateixos", no sé si en llatí o en italià, però no importa, encara que fos en etrusc algú també el traduïria.
El bisbe de Roma, el Papa m'ha exclòs, m'ha tret de l'Església ja que és, segons ell, l'estament eclesial, i jo només sóc un laic d'anar a peu. En la meva parròquia només tenim un membre d'aquesta Església: el nostre benvolgut rector (i dubto molt ho consideri un honor).
Ja ho veieu, la setmana passada jo tenia dues esglésies, ara només en tinc una, just la que, si era necessari, deia que escolliria. Amb aquesta mentalitat del papa, podem esperar canvis? Essent caritatiu, vull pensar que fou un lapsus, però se sap que els lapsus solen presentar la realitat del què es pensa.
Tanmateix estic tranquil, Jesús de Natzaret no va fundar una església, ens va dur el Regne de Déu, i aquest abarca la terra, i d'aquest Regne en formo part , perquè és per els qui en volen ser, per els qui fan el que poden per ser-ne, fins i tot molts en són sense saber-ho: tots aquells que estimen sense egoismes. Perquè el Regne de Déu, és amor, és amistat, és servei voluntari, i tot això ho trobo en la comunitat que m'ha acollit, la meva petita església.
La setmana passada deia que l'Església Romana em dolia, avui ho fa un xic més. 

Francesc Gimbernat

1 de nov. 2007

La meva Església

Tinc dues Esglésies. Una de gran i una de petita; però ambdues són la meva Església. La gran és la católica, apostòlica i romana; la que tot assegurant que és de Crist, no gosa dir-se cristiana, i té raó perquè ben poca cosa de Crist li queda. D’un regne que no és d’aquest món n’ha fet un estat terrenal, el papa es deixa dir “sant” sabent que només Déu és sant i “pare” quan Jesús va dir: no digueu a ningú pare perquè només teniu un pare, el del cel. És “mestre” infal.lible sabent que l’únic mestre és el Fill de l’home. El papa diu ser el servent dels servents i l’últim de tots, però té ministres, ambaixadors, governadors (bisbes) arreu del món, palaus i assalariats en les seves oficines; i mana sobre centenars de milions de consciències, ovelles sense bel i unes poques cabres lligades a la post i amb morrió posat. Però és la meva mare, m’ha infantat a la fe, m’ha fet conèixer Jesús.
I la petita església, amb cabres trescant els penya-segats de l’heterodòxia (que és la dòxia evangèlica, però), i les ovelles belant i pasturant en les fresques fondalades de les benaurances. Església que ve, cosa nova que el Pare està fent. Una església on els bisbes seran el que eren els apòstols, missioners de la Bona Nova, els preveres la gent de seny com el seu nom indica, i el sacerdoci serà retornat al Crist universal i tots els membres del seu cos místic en participaran. D’aquesta església en formo part, perquè en vull ser i no perquè me n’han fet, en sóc perquè maldo a seguir Jesús de Natzaret que no va ser moltó dòcil, sinó cabra rebutjada pels teòlegs i els sacerdots de la seva església, i en aquesta església de l’esperança, el trobo.
L’Esperit de Déu, que es va escapar per les finestres del Vaticà II, encara està lliure i no el tornaran a engabiar. Ell farà la nova Ésglésia, l’Església dels pobres, dels necis segons els homes, però savis segons Déu; l’Església de les benaurances retrobades, menys explicades potser, però vives i viscudes. Si he de triar em quedo amb aquesta, però em dol l’altra. Francesc Gimbernat