Injustícies mediàtiques

Han cremat fotos del Rei. Ho han fet davant les càmeres. El periodista és obligat a entregar les fotos. Els joves són jutjats.

Un dibuixant fa una portada a El Jueves del Príncep i la seva dona en una actitud sexual. Consideren que és greu i ofensiva. Es segresta la revista i el dibuixant és condemnat.
Però una dona és portada enganyada a un programa de televisió-escombraries (de grandíssima audiència, siguem realistes). Es troba el seu marit maltractador en el plató. Ella el rebutja i ell la mata dies després. Ara tothom es posa les mans al cap, però els mètodes d’El diario de Patricia i de merdes televisives similars ja eren ben coneguts. Els responsables del programa seran condemnats a res? Segurament, no, i el programa segueix en antena. I és que els més febles són vulnerables i anònims, i, és clar, no són de sang reial.

Maria-Josep Hernàndez

El poeta indecente

El poeta indecente. Àlex Masllorens. Deriva Editorial, Barcelona 2007.

L’Àlex ens ha enviat la seva nova novel·la, acabada de sortir del forn, a L’Agulla. La veritat és que fa de molt bon llegir. Si us agraden Oscar Wilde, Toulouse-Lautrec o sou fans del “Moulin Rouge” (sabíeu que el seu fundador va ser un terrassenc que es deia Josep Oller?) us ho passareu la mar de bé. La relació entre Oscar Wilde i Toulouse-Lautrec és el que motiva els dos protagonistes de la novel·la, una dona jueva supervivent de l’holocaust i un alemany la família del qual va col·laborar amb els nazis, a treballar junts per trobar els punts de contacte entre l’escriptor i el pintor. De fet el llibre esdevé un pretext per reflexionar sobre el sentit de l’art, sobre el paper dels artistes, sobre la pau i els mètodes per aconseguir-la, sobre el patiment i el perdó… I fins i tot sobre la família Masllorens. Hi trobareu moltes referències a l’actualitat i a Barcelona i la seva gent, cosa que ho fa encara més divertit.

Mercè Solé.

La missa de Festa Major

Aquest any, per la Mercè, els regidors d’ICV-EUiA de Barcelona van anunciar, en una mena d’acte profètic, que no anirien a la missa de festa major amb la resta del consistori. I van explicar que no hi anaven per defensar la separació dels afers religiosos dels institucionals i polítics, i la laïcitat de les institucions, i perquè així totes les religions se sentin bé.
De fet, val a dir que la missa de la Mercè és una celebració que mai no ha acabat de trobar el to ni el format adequats, i a més tampoc no ha arribat a tenir mai gaire ressò popular, de manera que la presència municipal hi queda també una mica estranya. Però més enllà del cas concret d’aquesta missa, el que crec que no s’aguanta són les argumentacions que es donen per no anar-hi. Perquè resulta que a molts llocs la presència del consistori a la missa de festa major, o en algun altre acte religiós de la festa, forma part d’una tradició ben arrelada que només des d’una perspectiva molt fonamentalista i ideologitzada es pot considerar com negativa: aquestes presències, de fet, hi són perquè aquell acte religiós no és només religiós, sinó que té un valor de símbol popular i forma part de les arrels de la festa. Seguint l’argumentació d’aquests regidors, també caldria propugnar el canvi de nom i de data de la festa major de Barcelona, perquè actualment se celebra amb ocasió d’una festa catòlica, la de la Mare de Déu de la Mercè. I també caldria defensar que se suprimeixi, per exemple, la festa del Dilluns de Pasqua a tot Catalunya i la del Dilluns de la Segona Pasqua a Barcelona, perquè són festes d’origen òbviament catòlic.
El cristianisme té un pes cultural molt fort a Catalunya, que va més enllà del fet religiós pròpiament dit. I voler negar-ho i fer com si no fos així, és un error notable. I el fet que determinades actuacions eclesiàstiques puguin resultar profundament antipàtiques, no és motiu per carregar-se tot un patrimoni popular pacíficament viscut per la majoria de la gent.

Josep Lligadas

Turisme de qualitat

Estic feta un embolic. Els mitjans de comunicació cada cop parlen més de “turisme de qualitat”, en principi en oposició al “turisme de borratxera”, que deia amb encert la Montserrat Tura. I per turisme “de borratxera” s’entén el turisme a flor de pell poc interessat en allò que visita i molt motivat a gaudir a baix preu de sol, platja (sembla que importa poc la seva qualitat), molt d’alcohol, i sexe amb propis i estranys. Un turisme que deixa molts guanys econòmics, però que acaba configurant un entorn de ciment, la destrossa del paisatge, la degradació de les “paelles” i de la “sangría”, una convivència amb el personal del país poc respectuosa i fins i tot problemes sanitaris. I on l’intercanvi de cultures desapareix engolit per la massificació més consumista.

Però el problema és que a aquest turisme es contraposa només el “turisme de qualitat”, entès com a turisme “de pasta” és a dir, el turisme en bons –i cars– hotels, amb compres al Passeig de Gràcia i amb assistència als millors festivals musicals, posem per cas, de la Costa Brava. I es parla amb preocupació del fet que les noves companyies aèries de baix cost porten molt de turisme a Catalunya, però aquest turisme gasta poc.
Doncs a mi això em sembla fantàstic. ¿O no ho és que molts treballadors –els menys precaris, tot sigui dit– puguin viatjar per Europa d’una forma molt més accessible que anys enrere? A mi, el “turisme de qualitat” més aviat m’evoca un interès per conèixer altres ciutats, altres paisatges, altres pobles, altres cultures… Un fer accessible el viatge a persones amb pocs mitjans. Un respecte per la natura i per la gent. Una aproximació a la vida quotidiana d’altres països i a les seves infrastructures. Un sortir de les rutes més turístiques, precisament (i aquí el fet que en els vols de baix cost s’utilitzin aeroports de ciutats considerades de segona fila em sembla molt interessant). També em sembla turisme de qualitat el dels campistes, el dels albergs, els d’Interrail. Per a mi la qualitat del turisme és, bàsicament, la qualitat humana.

Mercè Solé.

Al nostre bisbe de Barcelona

Ara que sou cardenal i la relació amb el bisbe de Roma i l’entorn vaticà de segur que serà un xic més fluida, no podríeu proposar des de dins mateix que es deixi de dir que els cardenals són “prínceps” de l’Església? Evangèlicament no es deu justificar per enlloc i seria enderrocar un petit obstacle dels tants que de vegades nosaltres mateixos ens posem al voltant nostre. I de fet és un detall sense importància que no ha de costar gens, i un detall és un gest, i els gestos de bona voluntat si reflecteixen aquesta voluntat bona mai no són inútils.

Josep Pascual

Voluntat

Vénen vacances o vacancetes. Algú ha vist que hi ha massa cues de gent per obtenir deneís i passaports i ha decidit ampliar l’horari de les oficines que els expedeixen. Res a dir. Al contrari, per a això hi ha persones amb capacitat per veure i decidir. Simplement, demanar que això també es faci amb les cues de forasters que demanen informació i papers. Tot és qüestió de voler veure i de voler prendre mesures.

Josep Pascual

L'amor ha de ser lliure

El que penso d’aquest mític lema dels anys 70 pertany a la meva estricta intimitat, i per tant, no ho comentaré. El que sí que mereix una puntada a L’Agulla és que per primer cop puc afirmar el meu total acord amb una campanya institucional amb motiu del Dia Internacional contra la Violència envers la dona. Altres campanyes s’han enfocat com si fossin anuncis contra els accidents de trànsit: imatges de dones amb cops de puny, crits i baralles a un anunci, situacions de violència vistes pels fills... Aquestes campanyes de poc serveixen i res no canvien, perquè qui ho pateix ja sap la realitat i qui no ho pateix, ho mira com si allò fos totalment aliè a la seva vida. En canvi, aquest any l’han encertat amb una campanya de prevenció, dirigida als joves i amb un llenguatge directe: “L’amor ha de ser lliure. De masclisme. De bronques. De gelosia. De control de trucades.” S’ajuda els joves a detectar i allunyar-se de bon principi de conductes de possessió, de domini, de control i agressivitat, conductes que malauradament part de la nostra societat considera com a inherents de les relacions de parella. Per això, per prevenir i fer prendre consciència, sí que calen campanyes. Per a les víctimes el que cal és atenció efectiva i recursos. La resta és comèdia, i amb això dels “Dies internacionals...” se’n fa molta, de comèdia.

Maria-Josep Hernàndez

Palabro navideño

No, no es un error de tipografía. He escrito “palabro” para llamar un poco la atención sobre algo que aparece en la escena del anuncio a los pastores, un texto central de la Navidad. Es un término griego, eudokía, que dice algo muy importante de Dios, pero como ha tenido malísima suerte en la traducción, se nos ha perdido por el camino y es una lástima. Tengan paciencia y se lo cuento. El palabro viene de un verbo que significa “parecer”, “considerar” y como tiene delante la partícula eu (bien, bueno…), habría que traducirlo como “buen parecer”, o “complacencia”. Así que lo que los pastores escucharon de los ángeles fue esta declaración: Gloria a Dios en el cielo y en la tierra paz a los hombres “de la eudokía”. O sea, algo así como esto: que estén tranquilos y confiados todos los seres humanos porque “le parecen bien” a Dios, le “caen en gracia” y se complace en ellos. Que “se derrite” cuando los mira, vaya. Este es el notición de la Navidad, el motivo por el que nos felicitamos unos a otros, nos hacemos regalos, cantamos villancicos o nos ponemos ciegos de langostinos.

Hasta aquí, todo perfecto y los que lo leían al principio, entendían estupendamente que la eudokía era cosa de Dios porque es algo que Él tiene dentro y por eso no puede evitar que le caigamos en gracia, independientemente de que seamos buenos, malos o regulares. Responder al notición y tratar de ser buena gente (tener “buena voluntad”) viene después: de entrada, lo que importa es alegrarnos, asombrarnos y llenarnos de agradecimiento al sabernos queridos tan gratuitamente.

Pero llegó San Jerónimo y tradujo el evangelio al latín: Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis”, y al pasar del latín al castellano, dejó de quedar claro que lo de la “buena voluntad” era cosa de Dios y pasó a significar otra cosa: que la paz de Dios está destinada a los hombres y mujeres que tienen “buena voluntad”, mientras que a los de “mala voluntad” y sinvergüenzas varios, palo y tentetieso. Eso ya no tenía ya casi nada que ver con el anuncio de aquella Noche, pero ahora encajaba mejor en nuestra mentalidad raquítica y plana, propicia a imaginar a un Dios parecido a nosotros: le cae bien la gente de “buena voluntad” y los otros, que se arrepientan y se porten bien y entonces les querrá también a ellos.

El remate llegó con la traducción del Gloria de la misa: “En la tierra, paz a los hombres que ama el Señor”. Es mal castellano y tendría que haber dicho: “Paz a los hombres a los que Dios ama” y como tal como está suena raro, casi todo el mundo dice (fíjense en la próxima misa a la que vayan): “Paz a los hombres que aman al Señor”. Y lo decimos no sólo porque suena mejor, sino porque coincide más con aquello que en el fondo seguimos pensando y creyendo.

Finalizados los lamentos, paso a las propuestas: agarrarnos esta Navidad a la eudokía de Dios, exponernos a la luz y el calor que emanan de ella. Refugiarnos bajo sus alas y sentirnos, junto con la humanidad entera, abrigados a su sombra. Flotar ahí como un niño feliz en el líquido amniótico del vientre de su madre. Recobrar la respiración larga y tranquila de quienes no tienen miedo y se saben a salvo. Y, aunque nos resulte difícil y casi incomprensible, creernos que el que Dios nos quiera no tiene que ver con nuestros esfuerzos, trabajos, virtudes, conductas solidarias o valerosos compromisos. Todo eso, o nace de eso que Jon Sobrino llama la “urgencia agradecida”, o se convierte en aquel recuento de méritos con los que el fariseo de la parábola se presentaba ante Dios.

Así que queridos Eudokios y Eudokias: a disfrutar de la Navidad, a comer turrón y a brindar con cava por la noticia y a dejar que de esa alegría nos nazca luego la “buena voluntad” y la gana de ser más majos. A la lotería no hace falta que juguemos: ya nos ha tocado el “Gordo”.

Dolores Aleixandre

Okupes

Tot sovint sentim parlar dels antisistema, uns activistes d’ampli espectre que, a diferència d’altres combatents socials, es caracteritzen per presentar una lluita que no focalitza cap objectiu concret sinó l’alternativa global. Quina? Això ja és una altra qüestió que no els pertoca a ells, perquè cercar alternatives és fer política, i la política resulta que és inherent al sistema. Arribats a aquest carreró sense sortida, caldrà acceptar que alguna cosa no funciona en aquest plantejament. D’entrada se m’acut que quan un ha decidit anar contra el “sistema” sencer és que ha perdut l’esperança de discriminar entre el bo i el dolent. És que ha renunciat a considerar la complexitat de les coses i, pres pel desànim, envesteix contra els molins de vent del poder, ja siguin ideològics, econòmics, polítics, culturals, àdhuc socials, simplement perquè creu que representen una amenaça.

La confusió augmenta quan es consideren antisistema els okupes. Ells es mouen en la intersticialitat del sistema, és a dir, entre els racons incòmodes i contradictoris com ara les cases abandonades. Intenten treure profit d’aquestes situacions, cosa ben legítima. Les seves accions persegueixen visualitzar la injustícia establerta. No volen, però, disputar el poder als injustos sinó només legitimar-se ells com a opció també vàlida. No hi ha manera més eficaç de fer volar pels aires una tesi que poder demostrar igualment la veracitat de l’antítesi. És per això que el okupes no son antisistema sinó una “cara” essencial del sistema: diguem-ne la “creu”.
No us crida l’atenció que els sectors progressistes de la societat, les esquerres -per dir-ho en paraules potser ara un pèl ambigües-, simpatitzin amb els okupes? Sobretot, quan aquestes esquerres tenen alguna petita parcel·la de poder és quan més simpatitzen amb els okupes. Serà que aquests polítics creuen que els okupes representen una punta de llança del canvi o bé perquè creuen d’amagat que aquesta dissidència pot empènyer un canvi social? Res de tot això. En realitat, els okupes només preocupen alguns directors de diaris i altres mediadors socials que els fan servir de “sparring” per exemplificar on estan els límits del dret a la propietat privada. Però a algunes esquerres en el poder el que realment els angoixa són els crítics actius del sistema, els que treballen des del teixit social plantejant constantment alternatives que generen incomoditat al propis polítics de l’esquerra. Per això intenten ignorar-los. Ignorats els crítics socials, visquen els okupes!

Salvador Clarós

Gambes amb “xispa”

Es diu que les gambes són les escombriaires del mar, perquè s’alimenten de restes d’altres crustacis, plantes o peixos. És, en definitiva, la llagosta dels pobres, i per Nadal, un dia o altre, apareix aquest crustaci a les nostres taules. En sabem molt poc d’elles i com sempre, ens pot arribar a sorprendre i ajudar-nos a entendre que “la natura és la natura” i no cal escandalitzar-se. No sé si sabeu que la vida de les gambes és molt curta (viuen al voltant de cinc anys) i que podem trobar gambes mascles i gambes femelles. A més, alguns mascles quan arriben a la meitat de la seva vida (aproximadament als dos anys), es poden transformar en femelles i que les femelles, com més velles són, més fèrtils (però tinguem en compte que la seva vida és molt curta). Tot això de forma molt natural. Viuen durant el dia enterrades a la sorra, no sé si ve d’aquí l’expressió posar-se com una gamba (a banda del sospitós “to vermellós” que adquireix l’individu). Bé, avui us faig arribar una recepta en què probablement les gambes no passarien el control d’alcoholèmia però que té l’èxit assegurat.

Ingredients: 4 gambes llagostineres per persona (poden ser congelades); un raig de whisky, vi blanc o vermut; el suc de 2 llimones; 3 grans d’all; julivert; 150 grams de mantega; un raig d’oli d’oliva; sal i pebre.

Preparació: En una paella desfem, a foc baix, la mantega (convé posar-hi una mica d’oli, perquè no es cremi la mantega) i posem a daurar les gambes, prèviament salpebrades, però només volta i volta. Passem per la batedora els alls i el julivert amb una mica d’oli (molt poc). Quan les gambes hagin agafat color, hi afegim la barreja d’all i julivert. Ho deixem uns minuts i abaixem el foc per afegir a la cassola el raig generós d’alcohol (whisky, vi blanc o vermut, segons el vostre gust o el que tingueu a mà). Deixem que s’evapori i hi afegim el suc de les llimones. Hem d’esperar uns minuts fins que el líquid s’hagi reduït i la salsa estigui ben lligada. No hem d’utilitzar cap estri de cuina per remenar aquesta cassola, sinó que ho farem agafant la cassola per les nanses i movent-la amb petits vaivens. Aquest plat s’ha de servir calent. Ja ho veieu: és un plat molt senzill i ràpid de fer i el resultat és per sucar-hi pa.

Tere Jorge

Plataforma "Salvem la Vall de la Riera de Pineda"

La plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda” va néixer l’any 2001 amb la voluntat d’incidir en les problemàtiques de caire mediambiental, urbanístic i territorial a la zona de l’Alt Maresme i, més específicament, al municipi de Pineda de Mar i les seves rodalies. En aquells moments, un grup de persones de procedència diversa decidí aplegar-se per denunciar els seriosos riscos que amenaçaven espais d’interès natural, paisatgístic i patrimonial davant un creixement urbanístic desmesurat i per la implantació poc raonada de determinades infraestructures. Aquests perills es focalitzaven en un paratge com la vall de la Riera de Pineda, l’àrea agrícola més extensa del municipi, situada entre la plana litoral i les derivacions de la serralada Litoral, a tocar del parc natural del Montnegre i el Corredor. És una raconada que és travessada per la tercera riera més important del Maresme i esdevé un bon connector ecològic i paisatgístic, entre la muntanya i la plana. A diferència de moltes altres rieres encara manté un bon grau de naturalització i és possible trobar bons retalls de vegetació de ribera i d’espècies tan característiques com l’aloc. A més a més, a la vall hi ha elements patrimonials històrics prou reconeguts com diversos masos centenaris, torres de defensa, ermites, les restes del castell de Montpalau o l’aqüeducte romà de Can Cua, entre d’altres.

La pretensió absolutament injustificada d’urbanitzar la vall i d’actuacions desencertades com fer passar els col·lectors d’una depuradora al llarg de 3 km. d’aquesta riera foren els detonants últims per determinar la formació de l’entitat. La urgència era més gran pel fet que ni a Pineda ni als municipis propers existien entitats similars. D’aleshores ençà s’han efectuat múltiples campanyes a favor de la preservació de l’indret i de la seva millora. La primera fou la recollida de més de 3.000 signatures i s’han dut a terme un bon nombre de xerrades informatives, visites o campanyes de neteja de la riera. Cal destacar aquí la restauració del molí fariner de Can Marquès que, de trobar-se totalment arruïnat, ara és un edifici posat en valor i amb una petita exposició a l’interior per entendre el seu funcionament. També la instal·lació de plafons explicatius dels elements patrimonials amb un interès més remarcable.
La preservació de la vall de la riera de Pineda serví per anar obrint l’interès per tractar problemàtiques territorials similars d’altres indrets del municipi i de les rodalies. Un dels objectius de la plataforma, com a entitat cívica desvinculada dels partits polítics, ha estat la d’influenciar activament, en la presa de decisions lligades al medi ambient i a l’ordenació del territori. Així, es mantenen reunions periòdiques amb els representants polítics de l’ajuntament, es forma part del Consell Municipal de Medi Ambient, s’edita un butlletí propi, “L’Aloc”, i es disposa de pàgina web. Igualment es participa en esdeveniments locals com la Fira d’Entitats o les 24 hores de Cultura. Per altra banda s’ha col·laborat en processos com l’elaboració de l’Agenda 21 local i s’ha intervingut en la fase d’informació pública de diversos projectes i plans, tant d’abast municipal com de més general. Hauríem de citar aquí plans parcials urbanístics, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), el Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya (PITC) o la instal·lació de la depuradora de l’Alt Maresme Nord promoguda per l’Agència Catalana de l’Aigua. En darrer terme la plataforma ha presentat alternatives i ha formulat les seves pròpies propostes vinculades a aquests plans.
Sent conscients que els problemes en que s’intervé són, sovint, l’expressió de dinàmiques que es donen a escala superior, la plataforma s’ha integrat en la coordinadora comarcal “Xarxa Maresme” que reuneix altres entitats similars. Igualment ha col·laborat amb el projecte Rius i en el Projecte Aloc, impulsat per a fomentar la coneixença i la preservació dels alocars arreu de les rieres del Maresme.
Tan sols ens resta convidar-vos a visitar la vall de la riera de Pineda per descobrir els seus racons. Serà, sens dubte, una bona ocasió per entendre la necessitat de la preservació i millora de paratges com aquest.
David Pavón
Per a més informació:
www.pangea.org/salvemlarieradepineda
C/e: salvemlariera@yahoo.es

Comunitats on conviure

Tot sembla indicar que les nostres societats no són llocs propicis per al creixement d’aquestes persones equilibrades, harmòniques, confiades, animoses, generoses que a tots, en el fons, ens agradaria ser. L’extensió de la cursa desenfrenada per la possessió, l’activisme desmesurat, l’oblit sistemàtic d’un mateix en la diversió, i la presència de formes extremes de violència són clars indicis d’una cultura que genera malestar als que hi vivim immersos.
Les causes d’aquesta situació són nombroses i complexes, però una d’elles rau, sens dubte, en la crisi de les comunitats naturals d’acolliment indispensables per al creixement i la maduració d’aquest animal extremadament vulnerable que som els éssers humans. Les manifestacions de violència, la marginalitat buscada o imposada, la manca de brúixola mental i moral que caracteritza tants joves té a veure, sense cap mena de dubte, amb la crisi de moltes famílies, la deterioració de tants centres escolars que els impedeix de complir amb la seva tasca educativa, la falta de credibilitat de les religions establertes i el desvertebrament de l’àmbit ciutadà.
Tal vegada, en el que segueix, pequi d’optimisme, però penso que en no pocs barris, parròquies aparentment no gens florents, amb un nombre reduït de fidels assidus amb edats més aviat avançades i que se senten incapaços de guanyar prosèlits en els seus ambients, estan realitzant amb ells la tasca valuosa de procurar-los un entorn humà en què se sentin acollits, reconeguts, estimats, protegits de la intempèrie sociocultural de l’entorn, rebent-hi raons per viure amb confiança. Són petites comunitats, en el si de parròquies amb un cercle molt més ampli de practicants dominicals, compostes per homes i dones que es coneixen, que es tracten i que a més d’aprendre a llegir les Escriptures, de realitzar petits serveis socials i d’oferir catequesi d’iniciació als més joves, es reuneixen amb freqüència, comparteixen en determinades ocasions festius àpats fraternals, es visiten quan estan malalts, surten de tant en tant d’excursió per gaudir de la natura i conèixer altres llocs i realitzen, a una escala senzilla i modesta, l’ideal de les primeres comunitats cristianes descrites en el llibre dels Fets.
L’acolliment dels que s’hi acosten, com està passant amb no pocs emigrants, mostra que han superat la temptació de l’esperit sectari. Alguns les consideren com una petita resta de la gran Església d’altres temps. A mi em semblen més aviat brots d’un cristianisme capaç d’actuar en el seu entorn per a la transformació de la societat inhòspita en què viuen.

Juan Martín Velasco
Article publicat a la revista Missa Dominical 2(2008)

Anarquisme i cristianisme

Benvolguts amics de L’Agulla.
Després de llegir l’article “Jesús, els cristians i la política”, estic més convençut que mai de que, si hi ha una ideologia que s’acosta al que proposava Jesús, aquesta és l’anarquista.
Ja sé que molts la titllen de massa idealista i poc pràctica, però... potser l’excessiu idealisme és un problema pels que demanem i lluitem perquè s’instauri el Regne de Déu a la terra?
És cert que en nom d’aquesta ideologia s’han fet actes i coses terribles, però, no es pot dir el mateix de la resta d’ideologies? i fins i tot de la majoria de creences?
Gràcies, Josep, per l’article, el guardaré ben guardat pel dia que, en el grup de revisió de vida, revisi la meva filiació anarcosindicalista. Anuncies una segona part, però les cites utilitzades en aquesta primera són prou contundents i aclaridores.
Aprofito per agrair a tots els que feu l’Agulla, el miracle de rebre-la periòdicament i poder-la llegir.
Rebeu una abraçada

Benjamí Mercader

Josep M. Puxan, un bon amic

Ja ho sabíem, que estava malalt. Tenia un càncer amb metàstasi, que s’anava medicant amb un nou tractament. Amb sornegueria, explicava que es prenia un parell de pastilles pel càncer i una dotzena més pels efectes secundaris d’aquestes pastilles. Però anava fent. L’aturada cardíaca del dilluns 5 de novembre ens va deixar tots ben parats i amb la necessitat de plorar-lo col·lectivament. No hi va haver enterrament, perquè havia deixat el cos a la ciència. I gairebé no hi va haver funeral. El dimecres següent, a la missa de difunts de la parròquia, es va pregar també per ell, amb una total discreció, com ell mateix havia deixat dit, entre tots els altres difunts. El bisbe Carrera va presidir l’Eucaristia i es va mossegar la llengua com hagués volgut en Puxan i va defugir qualsevol referència explícita a ell. L’església de Santa Engràcia, a Nou Barris, plena de gom a gom, va mantenir el to i la complicitat.
Alguns, però, no vam ser tant disciplinats. L’Agulla primer va muntar-li un petit homenatge en el seu bloc. Després vam muntar-li un bloc sencer, perquè tothom pogués expressar-se (http://puxan.blogspot.com). I encara un parell d’amics van organitzar una trobada de gent simplement per compartir-ne records, a la qual van assistir alguns dels seus germans.
Quan algú mor, semblem obligats a fer una mena de panegíric, però la veritat és que en Josep Maria Puxan va deixar una forta empremta en molta gent, i una empremta d’evangeli. En els seus 58 anys de vida, va passar els anys de capellà a Martorell i a les parròquies de Santa Maria Magdalena i de Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona. Va ser consiliari de la JOBAC, de la JOC i de l’ACO, amb diverses responsabilitats. I en la seva tasca parroquial va animar tot allò que es podia animar, posant-hi el cor, i, també, un cap assenyat. A mi em produïa una certa admiració que als seus cinquanta anys –l’edat en què vaig tenir la sort de tractar-lo– encara tingués energia per anar de colònies i per estar tan al costat dels més joves.
Sempre en moviments de treballadors cristians i en parròquies de barri sabia bé què era el treball que requeria esforç físic. Va ser conegut com a “Mossèn Garrafa” perquè va treballar molt de temps com a repartidor de vi fins a herniar-se. A mi m’impressionava també el seu esperit de pregària. Vam coincidir amb en Toni, la Cristina i en Javier a la comissió permanent de l’ACO i sempre encetàvem la reunió amb una pregària, que em sembla que ha estat de les més serioses en què mai he participat. Ell es llevava a les 6 del matí i ja s’hi posava. La seva era una pregària de les persones, de disponibilitat total, de posar davant de Déu el que entenia i el preocupava i de vegades el que no entenia i el que el feia sentir impotent. Sempre. Amb regularitat. Ens va explicar una vegada que un seminarista que hi havia a la parròquia l’havia denunciat a l’arquebisbe, perquè quan deia missa a primera hora del matí –amb la presència d’un molt reduït nombre de persones al voltant d’una taula– no es revestia com diuen els cànons. Diu que el cardenal Carles el va cridar per renyar-lo, però que després no va gosar ni tan sols treure el tema. Tenia la necessitat d’una vida espiritual intensa, que desenvolupava a monestirs diversos, com Puiggraciós i Solius.
Tot i la situació eclesial, especialment en l’època del cardenal Carles, en Puxan no era persona de crítica continuada o fàcil a l’Església. De fet el preocupava que els moviments i les parròquies estiguéssim pel que havíem d’estar: que fóssim acollidors, especialment amb els més pobres, que coneguéssim l’evangeli, que estiguéssim compromesos al servei de la gent. Tampoc no era especialment amable amb les jerarquies, a les quals segurament irritava amb la seva actitud una mica burleta. Li disgustava l’ambient llagoter i tan poc evangèlic que de vegades envolta “les altures”.
A part del seu sempre bon humor, assenyalaria la seva absoluta manca de protagonisme a l’hora de fer les coses. Defugia tot allò que el fes destacar i hi podies comptar sempre que s’havia de fer alguna cosa feixuga o desagradable. Era un treballador infatigable, que, no obstant, feia confiança a les persones i sabia treballar en equip. De fet ho va demostrar amb escreix en moments de crisi: quan va obrir la parròquia als immigrants sense papers perquè s’hi tanquessin, però comprometent-hi les entitats del barri interessades a fer-ho, conscient que ell ni era l’amo de la parròquia ni podia responsabilitzar-se sol de tot allò. Quan va haver de ser intervingut quirúrgicament va saber delegar en la comunitat parroquial totes les tasques pastorals. I n’estava orgullós, que la parròquia funcionés sense ell! Quan va recaure en la malaltia va saber plegar veles en moltes activitats, delegar de veritat. I cuidar-se, o almenys això deia. I des d’un segon o tercer terme continuava animant el personal. I va saber valorar l’amistat i les relacions humanes, que va cultivar fins al final.
Era conegut i estimat al barri. Recordo que alguna entitat totalment laica del barri me n’havia parlat en termes molt elogiosos, sense saber que ens coneixíem, pel seu esforç per mantenir una actitud positiva respecte als musulmans i a les persones immigrades en general.
De fet, en Puxan ja feia temps que formava part del meu santoral particular. No era pas perfecte ni té miracles coneguts, ni ningú al darrere amb molt de poder o de diners, i ha mort per un correntíssim càncer. O sigui que no prosperaria cap causa per beatificar-lo. Però no feia trampes, era honestíssim i ens va ensenyar com es podien viure, a fons, les benaurances. Segur que continuarà acompanyant-nos com ha fet sempre i que, com diu la Carme Gomà, en el bloc, el nostre retrobament serà una festa!

Mercè Solé és expresidenta de l’ACO (Acció Catòlica Obrera)

Refer la vida

“Ja sé prou que no em puc casar per l’Església. Sóc divorciada. De jove vaig quedar embarassada i els meus pares, contra la meva voluntat, em van obligar a casar-me. Vaig plorar molt. Al mig any de casada ja estava separada i obrint el procés de divorci. Ara, després de set anys, he decidit refer la meva vida. Ja fa temps que surto amb un jove amb qui em vull casar civilment. Tots dos som creients, i desitgem acompanyar el nostre casament pel civil amb alguna celebració religiosa. No sé si podrà ser. Però, especialment jo, vull donar gràcies a Déu per tot el que ha fet per a mi i per la meva filla, com m’ha acompanyat durant la vida, com m’ha donat l’oportunitat de refer-la trobant i estimant el qui serà aviat el meu espòs”. Què faria Jesús davant d’aquestes persones? Les exclouria del seu redós? Els negaria la seva benedicció? Ho va fer amb les persones i situacions semblants en què es va trobar? Tinc ben clara la resposta. La fe d’aquesta dona, el testimoni que ens dóna Jesús a l’Evangeli, la revelació que ens va fer de Déu Pare que ens estima, ens perdona, ens acull com a fills estimats, em va fer repetir les paraules de Jesús: “La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau” (Lc 7,50).I hem decidit preparar una celebració cristiana del seu casament civil, malgrat que no hi hagi encara la possibilitat de celebrar “com caldria” el sagrament del matrimoni. Davant de Déu seran els seus fills estimats que han constituït una nova família cristiana. Davant de l’Església...?
Oriol Garreta és rector de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó de Barcelona

La responsabilitat pública com a servei a les persones

Fa quatre anys escrivia en aquestes mateixes planes unes reflexions a l’entorn del meu recentment estrenat compromís polític com a regidor, i en deia “del compromís social al compromís polític”. Han passat quatre anys, quatre intensos anys en què he viscut intensament la política municipal de Sant Boi i les peculiaritats que envolten tant l’administració pública com els mateixos partits polítics. Tot un món!I després d’aquests quatre anys em trobo fent d’alcalde. Quin canvi! Sembla un pas petit, només un petit canvi de responsabilitat, però realment trobar-te liderant un projecte polític des d’un ajuntament, tenir la darrera responsabilitat, esdevenir el cap visible de tota l’actuació municipal, és un gran pas que necessita anar-se paint de mica en mica. Portem només uns mesos, però encara em sobta quan algú m’anomena “Sr. Alcalde”. Sona fort això i em fa respecte, el respecte del compromís amb un poble que t’ha donat la seva confiança i que espera que responguis a les expectatives creades.No sabeu quantes vegades he pensat en aquell diàleg de Plató que diu: “Entra en política quan siguis gran, quan tinguis experiència i saviesa, la vida resolta, els fills criats, quan hagis demostrat habilitat en algun ofici, i no hi vagis mai sol, ves-hi cuirassat amb un grup d’amics”. Quanta saviesa que traspuen els clàssics oi? Doncs aquest pensament el tinc molt i molt present. Aquest ja és una mica el camí que jo he triat per entrar en política i ara, assumint l’alcaldia, se’m fa molt més present i em demana, em demano a mi mateix saber aportar tota aquesta experiència i saviesa adquirida al llarg d’aquests anys, i transformar-la en una acció política oberta, propera, compromesa i eficaç. La política local és un compromís compartit. M’agrada el nou concepte de governança, és a dir, govern en xarxa, polítics i societat civil, cadascú des del seu lloc. Aquests anys m’han servit també per acostar-me a les diferents realitats de Sant Boi, per conèixer-les i per estimar-les. Acostar-te als grans reptes, però també ser proper a les coses del dia a dia, a les petites coses que fan avançar un poble i on descobreixes la veritable riquesa de la gent. Això és el que m’ha ajudat a créixer, l’escolta activa. No és el mateix deixar parlar que escoltar, oi? Quin repte més impressionant! I des que l’Agrupació del PSC em va proposar anar de cap de llista, fins al dia de les eleccions, quin procés més apassionant! Totes les reflexions personals i valoracions amb amics, l’aprovació de l’Assemblea, el pes de la pre-campanya i de la campanya, veure’t “penjat” dels fanals i sobretot ser conscient del grau de responsabilitat que estàs disposat a assumir.I tot aquest llarg camí m’ha portat a ser alcalde del meu poble. I alcalde, per què? Per ser el primer servidor de les persones de Sant Boi, per liderar aquest nou impuls que Sant Boi necessita i afrontar els nous temps que vivim amb la certesa de que som capaços de seguir transformant la nostra societat, de fer-la més humana, propera, solidària, justa... i no només amb bones paraules, sinó amb els petits avenços de cada dia. Jo sóc escolta, i una de les nostres fites és treballar per “deixar el món una mica millor de com l’hem trobat”, només una mica, però... us adoneu quina transformació tant gran representa la suma de tantes i tantes miques?I assumeixo aquest gran repte en uns moments difícils per a la política. Massa contradiccions, massa distància amb els ciutadans i ciutadanes, massa decisions allunyades del sentit comú han fet de la política una mena de pou negre que genera desconfiança i temor. Ens cal prestigiar de bell nou la política, perquè és l’art de governar amb seny i l’oportunitat de fer-ho de forma propera a aquells que ens han donat la seva confiança. Ens cal cercar complicitats i tenir clares les tres “C” que haurien de presidir les nostres actuacions: compromís, credibilitat i confiança.Quin gran repte per aquests propers quatre anys! Veri-tablement és un estímul personal que em porta a treballar per fer-me mereixedor d’aquest honor que el poble m’ha donat. No sé si hi ha honor més gran que fer d’alcalde del teu poble i tenir l’oportunitat de fer un pas més, juntament amb tots els homes i dones amb qui caminem plegats, colze a colze, cap a la “difícil i merescuda llibertat” com diu l’Espriu. A ser capaç de crear les condicions que ens facin sentir part d’un mateix poble, membres de la mateixa comunitat , siguin quins siguin els orígens de cadascú. Estic convençut que la il.lusió per fer-ho em donarà forces per afrontar les dificultats.

Jaume Bosch i Pugès és alcalde de Sant Boi de Llobregat

Ens han tancat l'empresa per poder guanyar més?

He treballat 33 anys a Braun Española, comprada per Gillette en el seu dia i que últimament va ser comprada per la Procter & Gamble (P&G), multinacional de productes de gran consum. El 30 de setembre d’aquest any 2007 em van acomiadar.La història d’aquest procés comença el juny de 2005 amb unes insinuacions de tancament de l’empresa, són rumors que no passen d’aquí, però el veritable gerro d’aigua freda ens el dóna Catalunya Ràdio a les 7h 30 del matí del dia 17 de març de 2006 llegint la noticia del diari Expansión. Podeu imaginar l’ensurt, i tots els adjectius que hi vulgueu posar, per intentar assimilar la notícia, quan des de la direcció deien que no en sabien res i que tot eren rumors. Així ens tenen fins el 19 de maig de 2006, que ens comuniquen oficialment el tancament.Argumenten que no som rendibles, que tot i que no tenim pèrdues (donem un 6% de benefici al grup, però ells volen el 12%,) creuen que en una projecció de cara al futur això ho podran aconseguir als països on tenen pensat portar la producció, amb una mà d’obra més barata. Desprès d’aquesta notícia, vam fer manifestacions, tancades, comunicats, etc. Paral·lelament se’ns va anar donant el calendari de tancament de l’empresa i el trasllat de les “línies de producció” a Polònia i a Txèquia.A Polònia hi aniria a parar el producte estrella de l’empresa conegut com “Minipimer” i a Txèquia les planxes de vapor. La meva impressió, després de quasi un any d’instal·lació i producció del Minipimer a Polònia, és que el resultat no és tan prometedor com “algú” havia pensat. Els està passant que comença a haver-hi competència i els treballadors, un cop n’han après, se’n van a treballar a altres empreses que els ofereixen millors sous, encara que només siguin 50 € de diferència. Els mes especialitzats, com que estan a 50-80 km de la frontera, marxen a treballar a Alemanya, on els sous ja són més elevats. Això comporta estar ensenyant contínuament a persones, que evidentment no fan la producció que tenen prevista, ni tampoc amb els estàndards de qualitat que exigeix un producte com és el Minipimer.També s’ha de dir que el factor sous més baixos no són així perquè sí. Falta molt per arribar als estàndards de seguretat i salut laboral que es tenien a la empresa d’Esplugues, ja sigui per manca de legislació estatal ja sigui per manca de conscienciació del propi treballador, i això evidentment repercuteix en inversions en les instal·lacions i en definitiva en la precarietat i en la manca de seguretat per al treballador. Les planxes de vapor estan començant aquest procés de trasllat en aquests mesos.Guanyaran més? Doncs no ho sé, però crec que no. Però en definitiva el que hi surt sempre perdent és el treballador que es veu obligat a patir i a rebre per totes bandes, per unes decisions preses en uns despatxos en els quals no entenen de sentiments ni de persones, sinó que tan sols veuen el 6% o el 12%, sigui al preu que sigui.En aquest cas crec que la decisió ja estava presa en el moment de la compra de Gillette per P&G. Fruit d’aquesta fusió van sortir declaracions dient que sobraven 6.000 treballadors d’un total de 140.000. El director general d’aquesta gran multinacional, Alan G. Lafley, en declaracions a El País de data 07-10-07 ja diu que “...menys electrodomèstics de cuina, planxes i coses així que volem abandonar”.Per què tant d’enrenou, em pregunto? Què hi ha darrere de tota la pantomima de muntar les línies en aquests països si després no en voldran saber res? Quants milers de dòlars s’han emportat uns pocs sense cap mena d’escrúpols a l’hora de fer la fusió? Tal com va dir Mark Maremont en el diari The Wall Street Journal el 02/02/2005, “James Kilts tenia milions de raons para vendre Gillette a Procter & Gamble. Unes 153 miliones de raons, per ser exactes”.

Miquel Àngel Jiménez és expresident de l’ACO (Acció Catòlica Obrera)

El bisbe Blázquez i la guerra civil

Cal agrair-li al bisbe Ricardo Blázquez el que va dir en el discurs inaugural de la sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el passat dia 19 de novembre. Parlant de les beatificacions de màrtirs de la guerra civil, va dir bàsicament dues coses. La primera, aquesta: “En moltes ocasions tindrem motius per donar gràcies a Déu pel que es va fer i per les persones que van actuar; i probablement en altres moments, davant actuacions concretes, sense erigir-nos orgullosament en jutges dels altres, haurem de demanar perdó i reorientar-nos (...). Els que ens han precedit com a cristians en l’Església poden haver estat testimonis lluminosos de l’Evangeli, i en altres ocasions poden haver fet allò que l’Evangeli desaprova”. I la segona, aquesta altra: “La beatificació dels màrtirs per l’autoritat apostòlica de l’Església no suposa desconeixement ni minusvaloració del comportament moral d’altres persones, sostingut amb sacrificis i radicalitat. Davant tota persona que lluita honradament per la llibertat dels oprimits, per la defensa dels pobres i per la solidaritat entre tots els homes, inclinem el nostre cap, i remetem a Déu el judici últim de la seva vida i de la nostra”.Són unes afirmacions molt importants. I que ho són, ho demostra molt clarament el fet de les presses amb què alguns altres membres de la jerarquia es van afanyar a dir que aquí no hi havia cap petició de perdó, sinó que les paraules s’havien tret de context. I no és veritat. Aquí, parlant en el context de la guerra civil, certament que no es demana directament perdó, però es diu que caldrà demanar-ne. I es diu que l’Església ha d’inclinar-se davant els qui han lluitat pels oprimits. I es diu que és Déu qui jutja la vida de les persones, i no només “la seva”, sinó també “la nostra”.Pot ser que aquest camí encetat pel bisbe Blázquez quedi tallat aquí. Però tant de bo que no sigui així. Tant de bo que la nostra Església, a Catalunya i a Espanya, sàpiga afrontar la seva pròpia història reconeixent tant les seves llums com les seves ombres, perquè aquesta és l’única manera que les llums puguin créixer i les ombres es puguin anar fonent.

Espàrrecs embolicats

L’espàrrec és un producte que, en la majoria dels casos, ha abandonat l’espaiós aire lliure dels boscos per acabar tots ben juntets en certs envasos claustrofòbics. També podem, però, trobar espàrrecs silvestres, si en sabem collir, o bé al mercat. Això sí, es torna a repetir aquesta curiosa tendència a la comunitat. Sempre els trobem en manats i ben juntets. Espero que la nostra societat, la civil i l’eclesial, no tinguin aquest concepte de comunitat claustrofòbica, on cal lligar els seus membres per tal que ningú es mogui més del compte.
Ingredients: 4 espàrrecs gruixuts per persona; 1 tall de pernil dolç o salat per cada dos espàrrecs; formatge ratllat (el tipus que més us agradi).
Preparació: Podeu utilitzar espàrrecs silvestres o envasats, verds o blancs (al vostre gust). Si són silvestres haureu de retirar la part més dura i escaldar-los durant uns minuts amb aigua i sal. Jo recomano que un cop escaldats es passin per la paella amb un bon raig d’oli d’oliva. Un cop teniu a punt els espàrrecs, els emparelleu i emboliqueu amb el tall de pernil dolç o pernil salat transversalment (com si els posséssiu una faixa). Els dipositeu en una plata de forn, els cobriu parcialment amb una mica de beixamel clareta i poseu el formatge ratllat per sobre. Es gratinen uns minuts abans de servir-los.
És un bon plat com a entrant per a aquestes festes nadalenques. Podeu combinar els tipus d’espàrrecs i els pernils de l’envoltori, servint un embolicat de cada tipus per persona. També podeu fer embolicats amb salmó fumat. Bé, ja sabeu... que la vostra imaginació us acompanyi.

Tere Jorge

Publicat en el número 42, desembre de 2004

Espai públic

En una ciutat, l’espai públic és el que resta per exclusió del privat. Afinant una mica més -disculpeu la meva obsessió pel rigor en les definicions- cal recórrer a l’àlgebra per veure que allò que considerem públic és el conjunt complementari d’aquell altre que està format per totes les propietats privades. Per tant -alerta que això no és balder- no existeix la ciutat sense aquest espai intersticial que omple com un continu tota la malla urbana. L’espai públic, en definitiva, és una zona integrada, imprescindible, perquè ocupa l’espai lliure, com si d’un vessament d’oli es tractés, i fa fluir les relacions, el trobament, és a dir, la convivència.

És el lloc de la ciutadania. El carrer, que és la xarxa pública primària, és el gran temple de la ciutadania perquè determina els trajectes i els paisatges que fan de suport físic a la vida de la gent. Avui a la ciutat les vies peatonals i les places fan aquesta funció. També el lloc de treball, el mercat, i l’associació o el centre lúdic ja sigui cultural, esportiu o d’entreteniment. Tots aquests llocs són l’escenari i la gran exposició de les experiències humanes. Són el lloc del diàleg i de la política, és a dir, on es construeixen els consensos quotidians i els valors de la comunitat.

El discurs sobre l’espai públic, per si algú ja s’ho estava preguntant, ve a tomb de la propera inauguració del gran escenari on s’hi recrearà la civilitat: el Fòrum de les Cultures. I just per a l’esdeveniment, s’han inventat un espai escindit de trenta hectàrees que ocupa una posició absolutament excèntrica i aliena als centres de la vida quotidiana.

Aquesta, com totes les fires, necessita un espai fet a mida. Precisament un dels retrets al Fòrum, per contradictori, és que s’intenti representar la realitat fora de si mateixa, convertint els conflictes en discursos i reduint l’experiència intercultural a unes emocions puntuals i fora de context. Els organitzadors semblen ignorar que el lloc de trobada entre les cultures i veritable espai públic és a peu de carrer al districte de Ciutat Vella, o a ple bulevard parisenc o al hall d’un hotel d’El Caire. Ni la plaça de catorze hectàrees del Fòrum ni el centre de convencions, ni l’ombra projectada per la pèrgola fotovoltaica poden recrear l’espai públic. Aquest és el drama de l’urbanisme del Fòrum, que ha fet un decorat en comptes de construir ciutat.

Salvador Clarós

Publicat en el número 39, abril de 2004

Bacallà a l’estil de la Selva

Cada any per aquesta època intento oferir-vos un plat de bacallà de la cuina tradicional d’arreu, que s’aparti una mica dels plats més coneguts i que vingui a ampliar el nostre coneixement en les possibilitats que ens ofereix aquest peix que agafa un especial protagonisme durant la Quaresma i la Pasqua. Potser és pel fet que el bacallà, parlo del salat, en certa manera ressuscita i reneix a un estat molt superior i molt més apreciat que quan era fresc. Coses que passen.

Ingredients (per a 6 persones): 12 trossos de bacallà; 100 gr. panses de Corint; 100 gr. de pinyons; 12 ametlles torrades; 2 cebes; 300 gr. de tomàquets; 2 pomes; 1 tassa de brou de peix o aigua; pa fregit; farina; oli, sal i pebre.
Preparació: Posem les panses en remull almenys dues hores abans de cuinar el plat (es poden posar en aigua o mosacatell). El bacallà el podem comprar dessalat o bé dessalar-lo nosaltres a casa posant-lo en remull durant dos dies i canviant l’aigua fins a tres vegades (fareu bé de consultar al bacallaner). L’escorrem i l’eixuguem ben bé, el passem per farina i el fregim. Reservem l’oli.
Per una altra banda escaldem les pomes durant dos minuts en aigua bullint. Les traiem i pelem i tallem en quatre trossos (netegem el cor) i de cada tros en fem dues o tres parts.
Tallem les cebes ben petites i les sofregim lentament en l’oli que teníem reservat. Quan estiguin ben toves, però sense enrossir, hi afegim el tomàquet (prèviament escaldat durant dos minuts i pelat). Deixem que es redueixi una mica i afegim les panses i els pinyons. A continuació incorporem l’aigua o el brou, la sal i el pebre al gust. Ho tapem tot i ho deixem coure durant 10 minuts.
Preparem la picada amb les ametlles, el pa fregit i una mica d’oli i afegim aquesta picada a la salsa junt amb el bacallà i els trossos de poma. Ho deixem coure 10 minuts més i ja estarà llest.

Tere Jorge

Publicat en el número 39, abril de 2004

El mòbil

Heu parat atenció a la dificultat de mantenir una conversa telefònica quan et truquen des d’un mòbil que es troba en condicions crítiques de cobertura o amb les bateries esgotades, o que possiblement és massa barat? Sovint, quan això passa, un es pregunta si la tecnologia digital sense fils ha vingut a millorar les telecomunicacions o a empitjorar-les. Bé, no voldria fer llenya fàcil d’aquesta petita revolució social anomenada familiarment “el mòbil” atacant precisament els seus fonaments tecnològics, sinó deixar constància que la qualitat no és la virtut més destacada d’aquest nou servei de telefonia. Quina és, doncs?

El mòbil és el segon invent més important de la humanitat, després del rellotge de polsera. Sí, sí, tots dos doten a l’individu de qualitats que aquest no posseeix de manera innata, i alhora esdevenen una extensió més de la persona: el rellotge de polsera va permetre sincronitzar amb precisió cada persona amb la resta de la humanitat, i dotar-nos d’una percepció còsmica que ens uneix amb el que passa a diversos llocs del planeta mitjançant la relació horària.

Semblantment, el mòbil ens ha dotat de la ubiqüitat. És a dir, ens fa accessibles en tot lloc i a tota hora. Això és important! Canvia el sentit de l’existència!! Alliberat de la limitació espacial, el que té mòbil, sap que ha entrat en una dimensió més espiritual a l’hora d’afrontar el dia a dia, minut a minut. Saber-se potencialment en contacte amb tota la humanitat engrandeix i, sobretot, assossega l’ànima de “llanero solitario” que portem a dins. L’avís, musical o rudimentari, tant és, sotraga el cor per l’aparentment inesperat, però anhelat, missatge.

Però el fet més important és el caràcter personal i intransferible de l’estri. Tant el rellotge com el mòbil han esdevingut nous atributs que resten units de forma inseparable fins el punt que s’hi manté una relació sensual. Talment com si et freguessis les mans o t’acariciessis la barbeta. El lligam, ja sigui a través d’una corretja física o d’una contrasenya secreta, els converteix en un tros de la pròpia carn. Són alguna cosa que, un, cofoi, no es resisteix d’ensenyar perquè expressen un tret de la personalitat.

El consell i desig d’un servidor, que no en té de mòbil, encara, és imitar James Bond, el personatge més modern de la història, perquè ha unit rellotge i mòbil en la mateixa andròmina, cosa que pel que sembla li val un reconeixement digne d’admiració per part de l’altre sexe.

Salvador Clarós

Publicat en el número 38, febrer de 2004

Panada

Les panades eren a l’Edat Mitjana una forma de conservació d’aliments i s’utilitzaven habitualment en cuina noble i reial. També a les masies es coïen el propi pa. Aquest fet, que es feia habitualment cada quinze dies, requeria una dedicació quasi exclusiva i un tragí constant, així que, aquell dia, calia fer un dinar que no necessités gaire cura, que pogués aprofitar el forn encès i que no distragués de la feina principal que era fer el pa. D’aquesta manera va néixer la coca (una versió més popular que la panada) feta amb el que es tingués en aquell moment.
Val la pena recuperar doncs, aquesta agradable forma d’aprofitament de sobrants i restes, sobretot ara després de la tìpica i tòpica “cuesta de enero”.
Ingredients: 500 gr. de farina;1 culleradeta i mitja de llevat; 250 ml. d’aigua tèbia; 1 culleradeta i mitja de sal; 2 cullerades d’oli d’oliva. Per al farcit: restes de verdures, tonyina amb sobres de samfaina, la carn bullida del caldo sofregida amb ceba, pernil i tomàquet. Al cap i a la fi admet tot allò que la vostra imaginació sigui capaç d’inventar.
Preparació: Primer dissoldrem, en un bol, el llevat en quatre cullerades de l’aigua tèbia que utilitzarem per a la massa. Ho deixarem reposar durant 5 minuts fins que el llevat comenci a fer bombolles i hi incorporarem la resta de l’aigua. Barrejarem la farina amb la sal i l’anirem incorporant a poc a poc per evitar els grumolls. Quan tingui un cos, s’hi ha d’afegir l’oli d’oliva i amassar sobre una superfície enfarinada durant 10 minuts, afegint-hi farina si cal, fins que la massa tingui una textura elàstica. En farem una bola i la deixarem reposar tapada amb un drap, durant una hora i mitja aproximadament (veureu que ha duplicat el seu tamany). Dividirem la massa en dos blocs. Estirarem el primer amb un corró i el posarem sobre la plata del forn (que haurem untat amb oli). Hi posarem al damunt el farciment escollit i ho taparem amb l’altre bloc de massa, també estirat. És important que abans de ficar-la al forn dobleguem els extrems, com si féssim una vora, i els tanquem pressionant amb una forquilla per evitar que surti el farciment. Punxem la superfície amb la forquilla i la pintem amb ou batut. Ja la podem posar al forn, a uns 180 graus, durant una mitja hora aproximadament.

Tere Jorge

Publicat en el número 38, febrer de 2004

Sostenibilitat social

Un dels eixos d’exposició i debat del Fòrum Universal de les Cultures és el desenvolupament sostenible. Es tracta d’un concepte que s’ha fet conegut d’ençà que els homes hem pres consciència de la finitud dels recursos del planeta i de la necessitat de moderar les nostres pautes de consum per tal de no exhaurir-los. Diem que l’explotació d’un recurs és sostenible si aquesta explotació es fa a un ritme no superior al de la seva reposició natural. Per exemple, el consum sostenible d’aigua potable és aquell que permet satisfer les nostres necessitats sense que això suposi malmetre els ecosistemes fluvials, o no provoqui l’exhauriment dels aqüífers subterranis.

Per analogia, i amb perdó del lector per la meva passió per les definicions, voldria parlar de la convivència sostenible: direm que una comunitat és socialment sostenible si aquesta és capaç d’existir a través del temps sense conflictes que comprometin la seva convivència pacífica. Cal que es donin unes mínimes condicions físiques d’existència, unes pautes de relació entre les persones, uns valors... en cas contrari, la societat en lloc de perpetuar-se es veu abocada a l’autodestrucció. És força interessant la idea perquè denota que perquè hi hagi convivència calen uns mínims, i també que cal mantenir-los en el decurs del temps.

Si es prescindeix temporalment d’aquestes condicions mínimes, per exemple prescindim de la justícia, l’equitat, la tolerància... apareixeran efectes destructors que, si bé es podran contrarestar també per un temps amb mesures policials repressives o d’extermini, faran créixer el germen del conflicte fins a fer esclatar la crisi. És el cas de les dictadures. És el cas dels imperis globals que volen conquerir la pau amb guerres preventives. És el cas de grups econòmics multinacionals que exploten la mà d’obra. És el cas de governs amb majoria absoluta que ho sotmeten tot, amb arrogància, al seu dictat. El que alguns ara anomenen terrorisme serien els primers símptomes d’escalfament de la societat global.

Podríem dir que la societat, avui global, és a dir, el Món, serà sostenible o no serà. Proposo que, com en el cas de la sostenibilitat mediambiental, cadascú analitzi personalment com l’interpel·len les relacions laborals, les desigualtats econòmiques, les presències de la immigració en el propi barri, l’urbanisme del nostre pais, el benestar propi i aliè... i vegi quins límits ha de respectar o quines renúncies cal fer per una convivència sostenible.

Salvador Clarós

Publicat en el número 37, desembre de 2003

La festa de la JOC

Fa un parell de dies, ens fèiem ressò de la invitació de la JOC de la zona sud (Hospitalet i Cornellà) per celebrar el seu 30 aniversari. Aquí en teniu el programa. I, algunes indicacions més per col·laborar-hi de forma virtual (enviant-los la vostra adhesió a l'acte) o bé econòmicament (ja se sap que aquestes coses costen "pasta" i que la gent jove més aviat fa feines precàries):

Si no hi podeu assistir però voleu enviar-nos la vostra felicitació per llegir-la a la festa, podeu enviar un correu a joczonasud@yahoo.es Assumpte: felicitació
Si voleu col·laborar personalment o com a col·lectiu en el muntatge de la festa, al mateix mail envieu l'assumpte: col·laboració

Si desitgeu fer una aportació econòmica, podeu fer-ho en el següent nº de compte de La Caixa de Pensions : 2100-3110-25-2500073115 amb el concepte bo d'ajut , qui ho desitgeu també els podreu adquirir durant la festa en format molt especial.

Rotllos tricolors

Avui que es parla tant de concentració, matisos, colors, tendències, etc. des del racó de la cuina també volem fer-hi la nostra aportació, i donat que per cuinar, s’ha de fer amb sabata plana perquè els peus toquin ben bé a terra (seria poc fiable un menjar fet amb sabates de taló), aquí va la nostra proposta: tres elements, tres colors, tres sabors que, mantenint la seva identitat, fan un únic plat novedós. Ja és hora que “progressem”, superem el típic rostit de sempre i ens arrisquem a fer coses “diferents”.

Ingredients (per a quatre persones): Un bistec de vedella gran per persona (normalment si no està molt oberta la part de la “culata” va molt bé); una truita a la francesa per a cada bistec; un tall de pernil per a cada truita (si és bo millor). Per a la salsa: 100 gr. d’ametlla crua, dos alls i una ceba grossa; 1 got de vi blanc; 1 got de brou de pollastre o carn.

Preparació: Es fan les truites i es reserven en un plat. Salem i empebrem els bistecs segons els gustos i els estenem sobre una fusta. A sobre de cada bistec, hi col·loquem la truita a la francesa i a sobre de la truita el tall de pernil. Una vegada tenim aquests tres pisos, amb molta cura, enrotllem el bistec ben fort i el lliguem amb cordill de cuina (per això necessitem que el bistec sigui gros i que la carn no s’obri). Posem els rotllos en una paella amb oli. Un cop daurats els reservem. En aquell mateix oli, hi fregirem les ametlles, els alls i la ceba. Ho passarem per la batedora amb una mica de brou.
A la cassola hi col·locarem els rotllos i els regarem amb el vi blanc, hi afegirem la picada i el got de brou i ho deixarem coure una mitja hora aproximadament. Si veiem que s’espesseix massa la salsa hi podem afegir més brou.
Traiem els rotllos i els deixem refredar. Un cop freds, traiem el fil de cuina i els tallem en rodanxes ni primes ni gruixudes. El resultat és sorprenent.
Servim les rodanxes de carn tricolor en una plata i la salsa a part, ben calenta. L’acompanyament el decidiu vosaltres.

Tere Jorge

Publicat en el número 37, desembre 2003

Addiccions

Ara, els paquets de cigarretes porten una inscripció que adverteix que fumar és perillós i et pot ocasionar tal o tal altra desgràcia. Trobo que aquesta mesura, que ha estat imposada caigui qui caigui, peti qui peti, té la seva ironía i, per descomptat, serveix a la finalitat que s’han proposat els seus promotors, les autoritats sanitàries: avergonyir els consumidors de tabac, perquè veuràs, a ningú no ens agrada anar exhibint públicament que tens els dies comptats per culpa de l’addicció al tabac!

La ironia, i això és el que m’interessa, és que si bé aquest dimoni de societat és capaç d’obligar els consumidors de tabac a dur gravada aquesta mena d’esquela en vida per dissuadir-los del consum de tabac, per una altra banda, no en prohibeix la fabricació i distribució sino que hi participa cobrant impostos, que després dedicarà segurament a combatre els perjudicis econòmics que el tabaquisme ha ocasionat! Aquestes pràctiques, en principi contràries a la raó i contradictòries, i a les quals estem ben acostumats, recolzen en el dogma següent: “La racionalitat i els drets humans són els valors fonamentals sempre que no interfereixin en el negoci”. Certament, el món dels negocis és una altra cosa, l’empresa està exempta del judici moral. Si de cas hi ha alguna culpa, deu ser dels treballadors o dels consumidors.

Doncs bé, ja que un dels més greus problemes que s’estan descobrint i denunciant avui entre la població treballadora és l’estrès i la crisi d’ansietat que desemboca en la greu malaltia de la depressió, per efecte de la creixent addicció al treball i a la pressió a què estan sotmesos els treballadors, als quals se’ls demana cada vegada més productivitat en unes condicions cada vegada més incertes i precàries, proposo que les autoritats laborals obliguin les empreses a retolar en un lloc ben visible del full de nòmina que “treballar massa pot provocar greus malaties mentals i socials; ocasiona danys irreparables en l’entorn familiar; empobreix culturalment parlant; és objecte d’insolidaritat amb els que treballen menys o no treballen”. Igualment, proposo que siguin obligatoris, en les empreses, cursets de desintoxicació per l’addicció al treball entre el personal que sobrepassi l’horari pactat en conveni col·lectiu d’empresa o de sector. Fa uns anys també hauríem vist inversemblant la invitació a no fumar en els paquets de cigarretes!

Salvador Clarós

Publicat en el número 36, octubre de 2003

Faves i pèsols i..

Són un dels matrimonis culinaris més ben trobats i potser d’aquells que algú diria que “aquests dos no arribaran lluny, són tan diferents…”. Les faves són amargues, un xic dures i el pèsol és tan dolç i tendre que es fon en el paladar. Realment fan una parella que es compensa molt bé, si ho saben portar. Primer són les faves, després els pèsols (pel que fa a la collita, vull dir) i en una mateixa època es troben. Avui ofegarem faves i pèsols tot “en cru” i d’aquest coure conjuntament en sortirà un plat únic, un projecte comú que parteix de la diferència de característiques dels dos membres de la parella. “Como la vida misma”, no trobeu?

Ingredients (per a quatre persones): 1 kg. de faves; 1 kg. de pèsols; una ceba grossa de Figueres o una ceba tendra; 100 gr. de cansalada viada; botifarra negra; 100 gr. de catalana; una cabeça d’alls; una fulla de llorer; un pom de menta fresca.

Preparació: En una cassola de fang es rosseja a foc lent la ceba tallada molt fina. S’hi afegeix la cansalada tallada petita i es deixarà daurar, ni molt ni poc, just que no quedi crua i doni gust a l’oli. Després s’hi afegiran tots els ingredients en cru: les faves, els pèsols, una cabeça d’all sencera, la menta, la fulla de llorer, sal i pebre al vostre gust. Es cobreix d’aigua i es deixa coure, tapat, a foc lent. Si els pèsols i les faves són molt tendres, amb 10 o 15 minuts n’hi ha prou; si no, esperarem que la fava estigui cuita. Quan ja està quasi a punt, s’afegeix la botifarra negra tallada a trossos i la catalana (el negre i el rosat d’aquests embotits fa lluir molt el plat). Deixarem que es cogui de 2 a 5 minuts, perquè no s’esparraqui la botifarra negra. I ja el tenim. Com podeu veure no té cap dificultat.

Nota: L’únic perill és que hi poséssiu poca aigua i s’enganxés en el moment de la cocció. Una manera d’evitar-ho és, evidentment, vigilar-ho, i en comptes de tapa posar-hi un plat amb aigua i llorer que servirà per anar afegint aigua aromatitzada si cal.

Tere Jorge

(publicat en el número 36, octubre de 2003)

Atenció: la JOC ens convida!

La Joventut Obrera Cristiana (JOC) Zona Sud celebra 30 anys!!!

Han estat 30 anys que molts heu compartit amb nosaltres, participat en els equips de revisió de vida, de iniciació, participant als barris en les festes majors, en les mobilitzacions socials, implicats en el barri,... 30 anys organitzant-nos amb altres joves, descobrint el sentit de l'organització col·lectiva, de la classe obrera i de la presència de Jesús en el nostre dia a dia. En definitiva, descobrint que "un jove treballador val més que tot l'or del món".

Per això volem celebrar-ho en companyia de les persones que ens estimem i ens estimen (amics, familiars, exjocistes, església, institucions, veïns...). En definitiva, aquells que ens heu vist créixer al llarg d'aquests 30 anys.

I com ho farem? Com sempre: Farem una festa al carrer, participativa i oberta al barri i a cadascun de vosaltres. Alguns ja ens coneixeu però us agradarà retrobar-vos amb nosaltres perquè us expliquem que hem fet durant aquests darrers anys, altres tindreu diferents oportunitats per coneix-se'ns i finalment, altres compartireu amb nosaltres una agradable estona contents que el barri segueixi tenint una joventut activa i compromesa. Tots esteu convidats.

El diumenge 23 de desembre és el dia escollit per celebrar aquest meravellós 30è ANIVERSARI.

Moltes gràcies i fins el 23 de desembre a la plaça de la Sènia al barri de Collblanc!!!
Per a més informació podeu adreçar-vos a joczonasud@yahoo.es.

Béns invisibles

Hi ha béns que no es poden adquirir en el mercat, i per tant no tenen assignat cap valor econòmic i sembla que no comptin encara que, en realitat, formen part d’una dimensió essencial del benestar. Estic parlant de les relacions entre les persones, és a dir, del clima humà d’una col·lectivitat determinada. Per exemple, anar a comprar a les botigues del barri ofereix una possibilitat de trobada i d’intercanvi entre la gent. Ser d’una associació o centre cultural és participar de l’acció cívica que transmet valors i enriqueix les persones. Pertànyer a una nissaga antiga del barri és estar ubicat, integrat i reconegut pel col·lectiu. Són béns essencials que proporcionen una qualitat en les relacions humanes de les quals en depèn una convivència feliç.

Es tracta de béns invisibles, a ulls del mercat. Els indicadors econòmics utilitzats per determinar la qualitat de vida, que tanmateix serveixen per fixar el preu de l’entorn vital, no mesuren aquests paràmetres perquè no estan basats en el consum. La ciència comptable d’ara no és capaç de determinar el valor de les principals components del benestar. En canvi, sí que és sensible a valors tangibles com ara el preu de l’habitatge; a la proximitat de grans superfícies comercials o centres lúdics; als espais privats i vigilats per tal d’assegurar la seguretat dels seus propietaris... Curiosament, té en compte tot allò que impulsa l’aïllament i la privacitat. Un dels indicadors utilitzats avui per determinar la situació benestant d’un col·lectiu és la contractació que fa aquest col·lectiu de serveis de telefonia, internet i plataformes de TV de pagament. No conec cap auditor social que per mesurar el grau de benestar es fixi en els hàbits de relació entre les persones. O en la utilització intensiva de l’espai públic entès com un signe clar de civisme.

Ara la gent està disposada a pagar per obtenir serveis que aparentment han d’incrementar el seu benestar. Alguns, emmirallats per l’espectacularitat de l’oferta, opten per anar a viure a barris nous amb vivenda unifamiliar, piscina, camp d’esports, vigilància privada, etc. No han calibrat, però, els avantatges de pertànyer a una comunitat antiga, amb tradició i amb valors que, encara que econòmicament invisibles, aporten benestar. La meva proposta és que preguntem al nostre agent immobiliari sobre les riqueses cíviques i culturals de la comunitat veïnal ofertada i que rebutgem aquells palaus que no estiguin envoltats d’un entorn de veritable qualitat social i humana.

Salvador Clarós

Publicat en el número 35, juny de 2003

Sopa de meló

Ha arribat la calor (això va ser publicat al juny, però encara que ara siguem a l'hivern, mantenim l'esperança que la calor tornarà!)No sé vosaltres, però jo sóc molt sopera i a l’estiu no vull renunciar a la cullera. Per això avui us proposo una sopa freda un xic diferent del que estem habituats. Es tractaria de transformar una fruita de temporada en un primer plat refrescant i original. A més, com podreu veure, és un plat molt senzill i és que la calor ja ho té també això i és que no fa gaire il·lusió passar-se molta estona a la cuina. Bon estiu!
Ingredients (per a vuit persones): 1 meló madur; 1 ampolla de cava petita (benjamín); crema de llet (un brick petit); sal; pernil salat o salmó fumat; menta fresca (optatiu).

Preparació: S’obre el meló, es pela i es treuen les llavors. El tallem a trossets en un recipient, hi afegim el cava i la crema de llet i un pessic de sal. Ho triturem amb la batedora i reservem la crema resultant a la nevera. A l’hora de servir-la hi afegirem el pernil salat o el salmó fumat (segons us agradi) tallat en tires molt primes, com si fossin virutes.

Consells: Aquesta crema és bona ben freda. Per aconseguir-ho podeu tenir el meló a la nevera abans d’obrir-lo. També, una vegada feta la crema podeu abocar-ne una part i omplir una cubitera. Quan aneu a servir la sopa hi afegiu els glaçons de crema de meló. Si us n’agrada el gust s’hi pot afegir un parell de fulles de menta fresca.

Tere Jorge

Publicat en el número 35 juny de 2003.