Torras i Bages a "La Campana de Gràcia"

Josep Maria Torras i Bages era un bisbe de dretes. Aspirava a recompondre el país tornant al model de l’Edat Mitjana, amb un important paper regenerador exercit per l’Església. I l’esgarrifava la idea de revolució. Però això sí, pensava que no era amb posicions integristes intransigents que tot això s’aconseguiria, sinó per mitjà de convicció, i d’arrelament al país. Tot plegat és, en definitiva, el que tan bé expressa la divisa que diu que ell mai no va formular però que resumeix magníficament el seu pensament: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Doncs bé. Segons explica Joan Bonet i Baltà al seu llibre L’Església catalana, de la Il•lustració a la Renaixença, a la pàgina 660, quan aquest bisbe va morir l’any 1916, un diari símbol de l’anticlericalisme barceloní, “El Diluvio”, va escriure: “La seva mort ha estat sentida per tots, puix que ha mort sense tenir enemics”. I un diari més anticlerical encara i a més sarcàstic, deia: “Ha mort el bisbe de Vic. És molt trist per a nosaltres, però la raó a un moro, i del doctor Torras no se’n pot dir mal. Era un savi, era un artista, la seva filosofia, fos la que fos, la dominava perfectament, era un enamorat de Catalunya, i ademés era un bon home, què hi farem?... Per a fer-nos la llesca, de tant en tant entre els bisbes surt algun Urquinaona”. Per situar-se, cal dir que el bisbe Urquinaona, que era de Cadis, va ser un model d’arrelament al país i a la vida de la gent, i per això quan va morir li van dedicar una plaça. I per entendre el llenguatge del text, cal dir que això de “la raó a un moro” vol dir “la raó cal donar-la a qui la té, ni que sigui un moro” (!). Doncs bé, fets aquests aclariments, una brevíssima reflexió: fins i tot en les situacions de més dures discrepàncies, si es descobreix en l’altre solidesa personal i bona voluntat, és possible un reconeixement mutu. Però això sí, aquesta solidesa personal i bona voluntat ha de ser real i s’ha de notar… Josep Lligadas

Patito Feo

El paradigma de la profunda idiotització que molts mitjans intenten fer (i amb èxit) als nens i nenes crec que és la sèrie de TV, Patito Feo. A l’estil dels culebrons sudamericans, amb accent inclòs, contamina cada dia el Disney Channel. Un grup de nenes, Las Divinas, dediquen tots els seus esforços a ser les més “guais”, i de passada, a ser felices fent tota mena de malifetes recargolades a les lletges i “no guais”, anomenades Las Populares. Tot plegat provoca que les nenes imitin conductes i actituds, per ser, lògicament, les “guais”. Com veieu, un missatge d’allò més constructiu, que ve acompanyat d’un merchandising brutal: samarretes, motxilles escolars, carpetes, jocs, collarets, col.leccions, revistes... Però, ai! Si resulta que a la vostra filla se li acut dir a les nenes de la seva classe que això és una porqueria, concretament: “És una merda! A mi no m’agrada”, la criatura quedarà automàticament exclosa dels interessos de totes les altres (i sort si s’entén bé amb els nens!).
A casa, en veure què passava, vam seure tots davant la tele: no ho havíem vist, però la nena, per lògica curiositat, sí. Esperpèntic! Vam riure de valent durant uns quants dies imitant els de la sèrie... I a la nena, seguint les instruccions literals dels mestres (perquè no s’anés barallant amb el món), li vam haver d’ensenyar a dir, de forma diplomàtica, que això a ella “no li agrada gens, però que li semblava fantàstic que a elles els agradés”. En resum: que no busqui brega i no els digui que això “és una merda”. Us recomano que mireu un dia per TV la porqueria que bombardeja els caps dels nens i nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la majoria de pares, entendreu quin futur més negre tenim a la societat. Maria-Josep Hernàndez

Independents, de què, de qui?

Davant dels desitjos i proclames independentistes no em puc estar de fer sempre la pregunta: “independents de què, de quí”? Enmig d’un món globalizat, les grans decisions que afecten la majoria de la humanitat (també, òbviament, els catalans) no es prenen als parlaments, atès que el “poder” polític està absolutament segrestat del poder econòmic. Aleshores, ¿quin espai “d’independència” podem assolir? En tot cas, a un nivell molt petit, irrellevant per a la transformació del sistema.Les accions de protesta haurien d’anar enfront dels poders econòmics. Per què no protestem contra La Caixa, Gas Natural, Repsol, Media Pro…? I poso aquests exemples perquè són propers (més “de casa”). Aquests són veritablement el poders fàctics, que condicionen els altres. Això ha quedat evidenciat amb la crisi… Aleshores ¿no hauríem de lluitar per una veritable democràcia econòmica? I plantejar eleccions dels dirigents d’aquests grups poderosos, puix funcionen (ni que sigui indirectament) amb els diners de tots plegats…Penso que ens equivoquem d’enemic. Ja sé que això sona excessivament simplista o marxista-leninista (!). Però, com diu aquell, “algú ho havia de dir”… Jesús Lanao

L'independentisme obligatori

Com he dit ja més d’un cop, servidor no és gens partidari de la independència de Catalunya, i considera un mal servei dedicar-se a intentar promoure-la. Potser la independència ens aportaria alguns beneficis col·lectius, però alhora provocaria un esquinçament tal que ens faria mal a tots, i sobretot als sectors més febles. I bé. La Mònica Terribas, directora de TV3, es veu que opina el contrari que jo, i per això utilitza el diner públic per promoure tant com pot l’opció independentista, com si volgués convèncer-nos que la cosa "normal" per a un català "normal" sigui voler la independència. L’exemple més obvi que hem viscut darrerament va ser el programa "Adéu, Espanya?", emès el passat 3 de juny i del qual al telenotícies de l’endemà en van continuar fent propaganda i ens van animar a mirar-lo per Internet. Jo li demanaria a la senyora Terribas, en nom de la pluralitat, que encarregui ara un altre reportatge, igual de llarg i de favorable, sobre les bondats del sistema federal, i dels beneficis que Catalunya aconseguiria amb un sistema així tot formant part d’Espanya. Josep Lligadas

Tinc temps?

Aquest és el nostre mal: si no tenim temps, si no trobem el temps, si no volem el temps…
– Per fer silenci enmig de tant brogit.
– Per escoltar. Hi ha qui necessita parlar i el món és ple de murs.
– Per abraçar l’amic o l’amiga. Si som més humans, estem més vius.
– Per pregar. Cadascú amb el seu llenguatge, amb la seva fe diversa. I en la pregària, saber donar gràcies i saber no pensar tant i escoltar més.
– Per ser tendres. Quina medicina per escampar pel món!
– Per la paciència. Tanta paciència que ens cal per anar per un molt tant esquerp, tan ple de judicis i prejudicis sobre l’altre, tan ple de duresa...
– Per reaccionar. Cal saber deixar-ho tot quan algú ens necessita, cal saber donar prioritat no pas al que ens omple l’agenda sinó al que ens diu el cor que hem de fer.
–Per fer un petó al nostre fill quan surt de l’escola, riure amb ell, fer-li pessigolles, parlar amb ell i plorar, si cal, amb ell.
–Per fer una trucada en lloc d’un mail: fa mandra agafar el telèfon, potser no és tan pràctic, potser trucarem en mal moment... però, oi que ens alegrem més quan sentim la veu d’un amic?
–I sobretot, cal tenir temps per dir "t’estimo" i dir-ho tantes vegades com ho sentim així. Maria–Josep Hernàndez

La maldat del capitalisme

Aquesta crisi, realment, ensenya moltes coses. I la més elemental és una que pràcticament ningú no diu. Fixem-nos-hi. Resulta que, després d’unes èpoques en que les grans empreses han anat acumulant beneficis, i els bancs s’han enriquit amb els seus préstecs, i entre uns i altres ens han dut a l’actual situació, la solució és retallar els sous dels funcionaris i dels treballadors d’empreses concertades (incloent-hi els que cobren sous més baixos) i les pensions dels jubilats. I, quan algú diu que almenys caldria apujar una mica els impostos dels més rics, sembla que aquest algú sigui un irresponsable. A veure. És possible que el sistema en el qual estem ficats obligui a fer això. Però si és així, això demostra palesament, més que cap discurs més o menys revolucionari, que aquest sistema és intrínsecament malvat. Jo no sé què s’ha de fer, davant aquesta situació. Però almenys, el que sí que crec que es pot i s’ha de fer, i tantes vegades com es pugui, és dir que no està escrit enlloc que aquest sistema sigui l’únic possible, fruit d’algun destí inexorable. I que, com que és intrínsecament malvat, la cosa més sensata seria intentar canviar-lo. Josep Lligadas

Krackòvia i Jesús

Dilluns a la nit un programa d’humor a TV3 fa paròdia del futbol. No el veig mai, però a casa el món del futbol és present i, malgrat que no m’agrada dinar o sopar amb la tele engegada, de vegades tots hem de cedir una mica. O sigui que el primer dilluns després de Setmana Santa em va tocar veure’l. No sóc de pell fina i acostumo a tenir sentit de l’humor, però jo crec que les coses tenen límits. El programa es va recrear una llarga estona fent un paral·lelisme amb el Sant Sopar que em va semblar llastimós: Jesucrist era Joan Laporta, Johan Cruyff era un apòstol, el successor de Laporta un altre, hi havia la figura de Judes....tot plegat amb força mala pata. Fins i tot parafrasejaven frases de l’Evangeli: “Preneu i mengeu-ne tots ...”, “d’aquí a tres dies ressucitaré...”. En una altra peça del programa, Cristiano Ronaldo del Real Madrid era “Crist” - “Déu” i s’apareixia... En general em va semblar innecessari i les bromes amb ben poca gràcia. Entenc que es riguin de nosaltres, els creients, i de l’Església que té tots els números, de tots plegats... però de Jesús? del Sant Sopar? D’algú que sabia que l’anaven a crucificar? Ni li veig la gràcia ni ho entenc. Maria-Josep Hernàndez

Una de perruqueries

Oooostres! –Em dic mirant al mirall. Ara sí que no em salvo d’anar a la perruqueria. Quin pal, quina mandra... i això que ja fa anys vaig conéixer un perruquer encantador i amb clientela poc tafanera que fa més portable el tràngol de veure’m allà tancada un parell d’hores. L’”Hola” i el “Lectures” es combinen perfectament amb una revista dirigida al món gai, però jo i la meva filla anem encantades a la perruqueria del Toni. El cas és que uns dies de febrer i març de molta angoixa interna (per circumstàncies que no vénen al cas i ben superades) em van comportar un amplíssim i visible grapat de cabells blancs al cap.... que, vaja, m’emprenyava encara que costi de reconèixer. Ho anava ajornant... però la meva filla, amb la insolència pròpia de la preadolescència, em va etzibar: “Mama, ja sembles l’avieta! I si vas al Toni?”. Però el Toni tenia la perruqueria plena i el meu cap necessitava una mà urgent. O sigui que, què hi farem... per un dia vaig haver d’anar a un altre lloc.

Mare-de-Déu-Senyor!!!! Mai més! A la perruqueria on vaig anar, prop de casa, les empleades –i tot de senyores que ni conec– resulta que sabien qui sóc, amb qui visc, on treballo, qui són els meus veïns... De mi i de mig poble! Em deia a mi mateixa: “Paciència, Maria-Josep, sigues tolerant, que ets tu, que ets molt reservada, que ja fa anys que no vius a Barcelona...”. Però el millor estava per venir: que si la vida d’aquest o de l’altre, que si l’atur, que si tu ho deus saber, que ets periodista... fins que van acabar parlant de Càritas i del menjar que es dóna al menjador de Càritas “per una gent que si no treballa és perquè no vol”, “és fomentar els delinqüents, la immigració, la crisi, perquè tenen la culpa de la crisi”. Us juro que em va semblar com si fos al mig d’una pel·lícula: em pot estar passant ara això? Amb el cap moll, acabat d’esbaldir del tint, em vaig aixecar: “Mira, noia, és que em feu venir mal de panxa de sentir-vos. Tantes coses que sabeu de mi, és per pensar que estàveu fent aquests comentaris expressament! Sí, sóc voluntària del menjador, sí, però si no ho fos m’emprenyaria igual, per tota la gent que hi ha allà. Ja em diràs què et dec. Apa, adéu”. Encara ric del silenci que es va fer. O poca gent m’ha vist emprenyada (això és cert) i van al·lucinar o realment no hi van caure i es van ficar de peus a la galleda. “Mama, què fas ja a casa, i amb el cap moll?” “Ai, és que no em trobava bé”. “És clar, ja t’he dit que havíes d’anar al Toni”. I no li vaig dir a la meva filla, que amb 10 anyets hagués baixat a la perruqueria a ficar-hi cullerada. En fi... Maria-Josep Hernàndez

Quins bisbes?

La revista Foc Nou ha tingut el bon encert de dedicar el número de gener a les reaccions que ha provocat el nomenament com a bisbe de Sant Sebastià de José Ignacio Munilla, un basc que des de fa tres anys era bisbe de Palència i que representa l’ala més conservadora i integrista de l’episcopat espanyol. I que, com s’ha vist després amb les seves desgraciades declaracions sobre la tragèdia d’Haití, ha demostrat no tenir cap idea del que les paraules signifiquen en el llenguatge de les persones normals. Aquest nomenament va venir unit al del nou arquebisbe d’Oviedo, que va recaure en el franciscà Jesús Sanz Montes, antic bisbe d’Osca i Jaca, que entre els seus antecedents s’hi compta haver defensat, en una carta als seus diocesans, i amb el llenguatge fatxenda propi del diari El Mundo, la presumpta autoria d’ETA en l’atemptat de l’11-M.
Doncs bé. Sembla que això no només passa a Espanya. La confirmació la tenim en el recent nomenament del nou arquebisbe de Brussel·les, que substitueix el cardenal Godfried Danneels. El cardenal Danneels, un home obert i amb voluntat d’entendre què passa al món i per què passa, i que més d’un cop ha manifestat les seves discrepàncies amb la línia del papa actual, ha estat substituït pel bisbe de Namur, André-Mutien Léonard, l’home més conservador de tot l’episcopat belga, que s’ha destacat en els darrers temps de manera especial per les seves preses de posició contra l’homosexualitat. Amb tot plegat, l’integrisme català ja ha trobat un bon eslògan: “Volem un Munilla o un Léonard per Barcelona!”.
Una de les característiques de tots aquests bisbes és, pel que sembla, la seva capacitat per omplir seminaris. Però, com molt bé diu a Foc Nou un laic biscaí, “evidentment, aconseguiran que hi hagi més seminaristes, però d’un perfil molt determinat, completament fora de sintonia amb el món; dels seminaris en sortiran bitxos raros al servei d’una religiositat tradicional que probablement crearan empatia amb alguns sectors però que seran incapaços d’anunciar l’Evangeli amb eficàcia enmig de la societat actual”. Pel que es veu, això és el que ens espera. Caldrà resistir. Josep Lligadas

Repensar la solidaritat

Col·laborar amb la Càritas de Viladecans durant aquest temps de crisi ha resultat tota una aventura: la demanda d’atenció s’ha triplicat i cada setmana et preguntes com resistirem sense fer fallida. De fet, molta gent ha incrementat considerablement els seus donatius i això ha ajudat força. I és una bona cosa i convé estar-ne agraït. Però corrent el risc de ser políticament incorrecta, crec que convindria revisar algunes de les solidaritats rebudes i dels serveis prestats.
1. Algun partit ha desenvolupat campanyes a tot Catalunya contra la crisi i a favor de Càritas, de vegades sense consultar què feia falta i utilitzant el nom de l’entitat... Però no ha fet el més important i el que li pertoca: proposar mesures polítiques per prevenir noves crisis i per redistribuir la riquesa, i aplicar-les en els llocs on governa. I no s’hi val a fer campanya a costelles dels pobres.
2. Entitats comercials i institucions públiques han desenvolupat en alguns llocs costoses campanyes, en les quals es parla més de qui fa el donatiu que del que li passa a la gent. I en alguns casos sospito que ha costat més la campanya que el que s’ha recollit.
3. La distribució d’aliments és el que té el pes simbòlic més important, i de seguida toca la fibra sensible, però ens enganyem tots plegats si pensem que això resol el problema. En primer lloc perquè el que es dóna a la gent és un ajut però resulta insuficient. La gent ha de pagar subministraments, transports, lloguers... Fan falta diners. I, sobretot, fa falta feina, pensions dignes i habitatges assequibles.
4. Hi ha qui diu, i potser té raó, que els pobres s’han tornat del morro fi. O que gasten massa en llum i en aigua. I que haurien de portar una vida més senzilla. Però no serveix de gaire pretendre que els altres (ep, ells i no pas nosaltres) es moguin amb els paràmetres d’estalvi i d’austeritat que en la nostra infantesa eren valuosos, però que ara tots hem perdut de vista. Més aviat hauríem de preguntar-nos si nosaltres mateixos no malbaratem moltes coses, si valorem el que tenim, si compartim el que podem... Penso que aconseguirem transmetre aquests valors no pas per la via d’imposar-los als altres, sinó de viure’ls nosaltres. De fet, a casa, que de petita les havíem passat força magres i ens costava arribar a final de mes, el cinema setmanal, aquest luxe superflu del qual està clar que podíem prescindir aplicant normes de racionalitat a la nostra economia, mai no faltava. I per això em costa jutjar a la lleugera aquestes economies dubtoses d’alguna de la gent que ve a demanar ajuda. Mercè Solé

Obres a Rivadeneyra

Barcelona està foradada per tot arreu. Hi ha mils d´obres que impedeixen a vianants i vehicles el pas pacífic, contemplatiu, pràctic i serè. Sorolls, gimcanes per cercar el metro o el pas del semàfor, alts i baixos, barreres, tanques ben lletges, perills de caure... I sembla que no solament no s´acaben sinó que en posen més: ara, amb l´AVE, la línia 9 i el “Plan E”, l´obra augmenta.
Ara bé, si hi ha un lloc a Barcelona que en uns potser 20 anys pocs temps ha estat sense foradar, és el tros de la Plaça Catalunya que va de Canaletes al carrer Rivadeneyra i que sovint s´allarga fins al Portal de l´Àngel. Per cert, és un indret on es mostra el civisme i la paciència de la gent, ja que malgrat alguns altercats, hi ha molt pocs conflictes, quan allà hi conflueixen els autocars dels turistes, els cotxes que entren al pàrking de la plaça, els que van al pàrking del Racc, la parada de taxis, una immensitat de busos, els cotxes que donen la volta a la plaça, i la gent que passeja, turisteja (lloc de cites de molts estrangers) i va a treballar, o a comprar.
Fa temps que haig d´anar sovint, per feina, al carrer Rivadeneyra, i baixo al metro a Catalunya. Ara fa poc, després de molts anys d´obertures i reobertures de la vorera, han posat el cartell del “Plan E” per renovar el carrer Rivadeneyra. Han estat tres mesos per construir i instal·lar una senzilla barana a l´entrada del pàrking del Racc. Altres cops han obert, sembla ser, per posar canyeries, fils elèctrics o per fer obres als passos del metro... Quasi sempre hi he observat forats en aquest castigat espai barceloní.
Jo diria que el que allà passa és tota una altra cosa. El Sr. Alcalde de Barcelona o algun regidor despert han descobert que allà a sota d´aquest lloc hi ha or, del brillant o del negre, i de tant en tant n´han d´extreure per poder sufragar els dèficits de l´Ajuntament i omplir més les seves arques. Esperem que sigui per poder pagar millors experts logístics que els que han pensat aquesta concentració conflictiva de forats, vehicles, pàrkings i persones, en aquest indret del cor de la ciutat. Quim Cervera

Caixes masclistes

L’altre dia vaig fer un cop d’ull a uns fulletons de Caixa de Catalunya amb el títol “Dona. Saps com sóc. Saps què vull”. No sé si saben com som ni què volem, però vaig descobrir que l’entitat ofereix uns serveis que no sé si gosarien oferir als homes: el “pack noces”, per gestionar els regals dels casaments i els crèdits per pagar els “bodorrios”. El “préstec naixement” per quan “decideixes” tenir un fill (només tu?), també l’ajut “excedència”, per quan tu (i només tu) demanes l’excedència per dedicar-te a la família. També hi ha “solucions” per a la gestió de reparacions de la llar, telefarmàcia, consultes telefòniques a especialistes i assistència tècnica informàtica i tecnològica. La veritat és que si fos una oferta adreçada a tots dos sexes em semblaria interessant i tot. El problema és que continuen pensant que les dones: a) som bledes i només nosaltres pensem amb il·lusió en casaments i festes; b) l’atenció als fills i a la família continua sent tasca femenina; c) no sabem fer un arranjament de la casa ni gestionar-lo, tampoc no hi entenem de noves tecnologies. Després probablement la mateixa Caixa a través de la seva fundació farà no sé quants programes innovadors per a la promoció de la dona i per eradicar el masclisme. Però en la seva tasca diària fomenten els clixés més estúpids. Em vaig sentir senzillament insultada. Mercè Solé

Homosexuals a les presons de la postguerra

Us explico una història que he conegut darrerament, arran d’una entrevista que li vaig fer per a una revista viladecanenca al fill del qui va ser secretari d’Esquerra Republicana de Viladecans durant la guerra, que es deia Josep Iturrioz i li deien el Manquet perquè havia perdut els dits d’una mà en un accident a la impremta on treballava.

Josep Iturrioz va ser detingut l’abril de 1939 i tancat a la Model. I com que era un home d’empenta, va aconseguir guanyar-se la confiança del director de la presó fins a ser nomenat responsable d’higiene. I aquí ve la història. A la presó hi havia un sector on es concentraven tots els homosexuals detinguts, ja que, com és prou sabut, l’homosexualitat era un delicte. I ell es va adonar que els homosexuals eren els qui tenien les cel·les més netes. I va decidir encomanar-los la neteja general de la presó. I amb això, a més de tenir la presó més neta, va aconseguir que els homosexuals deixessin de ser objecte de les burles i vexacions de què sovint eren objecte. Una bona iniciativa, sí senyor. Josep Lligadas

Recepta de la corrupció

Davant dels casos de corrupció confessada de Fèlix Millet, i de suposada corrupció de l´alcalde de Santa Coloma i altres membres del consistori, de Macià Alavedra, Lluis Prenafeta i altres, he pensat els ingredients del plat “sucós” i corrupte que són:Una passió humana sempiterna en la nostra condició: l´afany egoista de lucrar-se. Ningú n´està exempt. Ja l´evangeli ens recorda sovint que el bon Déu té gelos dels diners.Un marc en el qual tots hi som i ningú no en troba la gestió adequada i fa patir, com sempre, els més pobres: la crisi econòmica. “A río revuelto, ganancia de pescadores”. Sempre hi ha qui s´aprofita de la política en benefici propi o pensant que es fa un servei a l´entitat, al partit, al municipi o al país.Les dificultats dels ajuntaments per obtenir fons, sobretot després d´estar malacostumats pels diners que venien legalment o il·legalment de la construcció.La deficitària resolució del finançament dels partits que han de cercar en transaccions, si no fraudulentes, sovint rocambolesques i delicades, els “dinerons” per pagar, a vegades, unes campanyes exageradament cares.La manca d´horitzó col·lectiu polític de Catalunya. Penso que és un ingredient fonamental, ja que no es veuen les possibilitats ni d´un futur federal (els federals espanyols es deuen haver amagat), ni d´un futur independentista (es necessita una majoria sensible a favor) en relació amb Espanya i amb Europa.Ho barreges tot plegat i ben amanit i sempre trobaràs algú que davant de tantes incerteses, cuini i es mengi el plat en favor propi i ni permeti compartir-lo sinó amb els seus més afins. Tot serà que aquest plat no ens l´hagin preparat per seguir demostrant que Catalunya va malament i per desprestigiar la política i la democràcia i si no és així també hi ha els “cuiners” mediàtics que el seguiran servint.Per tant, refusem el plat, perquè hi som al·lèrgics, i reforcem Catalunya i la democràcia des de la participació i la fidelitat honrada. Quim Cervera

Religioses

Per raons de feina he visitat algunes comunitats de religioses que viuen en barris. M’he anat trobant amb dones, algunes ja jubiladíssimes, que continuen lluitant amb energia i senzillesa als barris on viuen. Dones que tenen cura de fer del seu entorn un lloc de pau, que estan disponibles les 24 hores, que acompanyen persones sense llar, amb VIH, disminuïts, malalts mentals... O que són presents a les organitzacions socials, veïnals, feministes i polítiques, amb un sentit crític i una capacitat militant no gens comuna.Viuen molt austerament, comparteixen el que tenen, se les veu contentes, tenen la casa oberta i estan obertes elles mateixes a les novetats, tenen criteri social, eclesial i polític. Jo hi veig un sagrament de la presència de Déu entre nosaltres. I penso que té molt de sentit. Són invisibles perquè són febles i probablement tenen poc glamour als ulls d’una societat que valora l’aparença, la joventut el diner i sobretot el conformisme. Però precisament per la seva aparent feblesa i per la gratuïtat del seu gest, són signe per a tots nosaltres, perquè Déu no es manifesta en allò gran i poderós, sinó en els més petits. Mercè Solé

Salvador Espriu

A finals de novembre vaig anar –no m’ho podia pas perdre!–, a veure l’esplèndid espectacle de Salvador Espriu que feien al Teatre Nacional. L’Espriu, de fet, és el meu poeta fonamental, el que més porto a dins. I per això, en sortir, vaig pensar que, a aquestes altures, estaria bé de completar la meva biblioteca espriuana, sobretot en el camp de la poesia. Vaig pensar, ingenu de mi, que el millor que podia fer era comprar la seva obra poètica completa, que es va publicar fa temps en dos volums. No se’m va ocórrer que una cosa així pogués no estar al mercat. I no, no hi està. La poesia completa de l’Espriu està descatalogada i, tal com em va explicar una llibretera, com que Planeta ha comprat Edicions 62, que és qui tenia els drets, és difícil que es torni a publicar, perquè Planeta tendeix a dir, quan se li demanen coses d’aquestes, que “no és comercial”. Desolat, vaig intentar comprar alguns dels llibres solts que no tinc, i no en vaig trobar tampoc cap que estigués a la venda. L’únic que hi ha, publicat aquest juny per Edicions 62, és el recull Cicle líric. Més val això que res, és clar. O sigui que vaig comprar-me’l. I jo em pregunto que què està passant. A les èpoques de la dictadura, aquestes coses es publicaven, i bé es devien vendre. En canvi ara, amb tota la maquinària de la Generalitat funcionant i omplint el país de campanyes i de subvencions, els poetes catalans bàsics no existeixen. I per cert, algú ha vist mai a TV3 algun interès per aquests temes? “He mirat aquesta terra...”. Josep Lligadas

Les consultes sobiranistes

Les consultes sobre la independència de Catalunya que es van estenent arreu del país fan pensar en les dimensions internes de la política. Aquestes consultes en un temps de crisi econòmica i d´incertesa en l´encaix entre Catalunya, Espanya i Europa ens transporten de nou al que en podríem dir les dimensions “P” de la Política, tan necessàries i potser darrerament més oblidades. La Política, a més de les dimensions “G” (Gasiveria, Gestió, Girs tàctics, Govern ...) és també Passió, Pedagogia, Participació, Proposta Positiva, Programa...Potser la Població fa temps que s´està atipant de les lluites internes, dels individualismes, dels afanys de domini, de la crítica obsessiva als altres partits, sense proposar el propi programa, de les corrupcions, de la manca de llistes obertes, de les lentituds en les lleis electoral, territorial, de les incapacitats de gestió davant la crisi, etc. Les consultes instal·len de nou la utopia en la política i van donant la veu al Poble, obren esquerdes en el sistema massa rígid, posen qüestió estructures poc democràtiques. Tant de bo sorgissin altres iniciatives que apliquessin les dimensions “P” en les qüestions econòmiques, socials i culturals. Quim Cervera

Mar de fons

Arran dels segrests de pesquers, o d’amenaces de segrest, és molt oportú ampliar la perspectiva per observar aquest fenomen i aprofitar per conèixer més la realitat que hi ha al darrere. Per fer això destaco dos documents, un segurament de més conegut, «Los verdaderos piratas», del professor de la UB, Joaquim Sempere, perquè és un article aparegut al diari Público del 25 d’octubre passat, que la gent després ha fet circular per Internet: http://blogs.publico.es/dominiopublico/category/joaquim-sempere/L’altre és un document que, tot i presentar-se en roda de premsa fa un parell de mesos, ha passat desapercebut; es tracta de Interessos econòmics espanyols en les negociacions comercials Europa-Àfrica: La pesca al Senegal com a exemple, que és el resum d’una investigació exhaustiva que ha editat SETEM en un quadernet i que podeu descarregar-vos d’Internet i fer-ne difusió si ho creieu oportú (també l’hi trobareu en castellà i en francès): http://www.setem.cat/pdf/informe_eu-africa_pesca_cat.pdf

Josep Pascual

Aprenent (des del desànim)

Sovint em sento “aprenent” de creient, perquè mai no he sabut creure en tot el que se suposaria que hem de creure, i alhora, perquè mai no m’he sentit prou a l’alçada de compromís absolut que demana Jesús si volem dir-nos seguidors seus. I quan reconec les contradiccions internes i busco punts de guiatge, veig enfora tantes o més contradiccions. Miro cap a Jesús, que abraça, comprèn i acull, que ens ensenya un camí transparent i humà a seguir, malgrat les nostres limitacions. Però miro cap a la Església-institució i me n’avergonyeixo en veure-la tan rígida, condemnatòria, dogmàtica, lligada al poder i als interessos, i amb una mirada permanentment altiva i plena del convenciment de tenir la veritat absoluta en tot. Ja em fan por aquelles persones que estan absolutament convençudes de qualsevol cosa i no deixen lloc a cap “potser”... doncs tota una institució fa esgarrifança. I bé, què faig aquí? Jo sóc Església? No, aquesta no. Però és el que hi ha, són els que són, i surten per TV i transmeten que això que diuen ells és la fe. Això? Avui sento una solitud immensa, un garbuix de sentiments que no sé expressar. Aquesta reflexió la faig enmig del silenci de la pregària, asseguda en un racó al terra de l’església a una hora que sé que no hi haurà ningú, envoltada de quietud i sentint d’alguna forma l’energia que hi han deixat els que han passat aquests dies per la parròquia. Sento les rialles dels nens de la catequesi, sento la força de la gent de Càritas fent funcionar el menjador social, sento també les solituds i esperances dels usuaris del menjador, sento el dolor del tràgic comiat a una mare jove que ha mort, les pregàries compartides en veu alta, les pregàries interiors de cadascú, els cants, els silencis... Sento alguna cosa, no sé ben bé què és, que em fa continuar sentint allò que en diuen fe, implicada i compromesa, i aprenent dels que són humils, que són els savis veritables. No, no estic sola. Maria-Josep Hernàndez

Milletades

La corrupció que s’ha destapat en el cas Millet posa de manifest, no només que l’estil “xoriço” afecta també la sacrosanta burgesia catalana, sinó que gens desinteressadament la classe política “cola el mosquit i s’empassa el camell”. Perquè les administracions públiques han fet molts esforços per mirar a l’altra banda: fent cas omís dels avisos anònims a Hisenda (2002!) sobre el diner negre que circulava al Palau; “passant” dels advertiments dels organismes oficials de control econòmic que alertaven d’irregularitats; desviant diners destinats a la cultura catalana a la fundació del partit de l’aleshores govern (CDC) en operacions legals però èticament il·legítimes; permetent que les empreses auditores estiguessin vinculades familiarment als auditorats; tolerant amb coneixement de causa que el muntatge del “holding” Millet impedís una total transparència; trobant normal que algú s’autoatribuís un sou d’un milió d’euros pagat amb diners públics. I amb uns patrons que suposo que es limitaven a fer ostentació del càrrec però que pel que es va veient: a) no estaven al cas dels temes econòmics; b) tampoc no ho estaven de com es gestionava la música; c) de potenciar la cultura catalana i la “cantera” del Palau o sigui l’Orfeó, res de res. Una immensa Fira de Vanitats que m’ha recordat les declaracions de la presidenta de Gescartera en el seu moment: “a mi que m’expliquen, jo només signava!”. Mercè Solé