31 de gen. 2008

Espirals amb fruits de mar

Ja s’acosta l’estiu. Durant aquest mes les nostres agendes no donen l’abast per apuntar els diferents dinars o sopars de cloenda de curs de les diferents històries que hem estat treballant tot l’any. Fa molta il·lusió fer aquests tancaments a casa d’un o d’altre, cadascú porta alguna cosa i entre tots ho fem. Però sovint no disposem de gaire temps i la calor ens aconsella allunyar-nos dels fogons. Avui us deixo un plat fresc, molt senzill i ràpid de preparar. Un plat típic d’estiu “arreglado pero informal”.

Ingredients per a 4 persones:

320 gr. d’espirals de colors (uns 80 gr. de pasta per persona; si són de menjar podeu posar 100 gr.); 2 llaunes de musclos en escabetx; gambetes petites ja pelades; 4-5 barretes de cranc; 1 llauna d’anxoves; formatge tallat en daus petits; nous. Per a la vinagreta: oli d’oliva; vinagre; 1 culleradeta de mostassa de Dijon (granulada); unes 12 ametlles torrades

Preparació

Bullirem els espirals, els colarem i els deixarem refredar. A continuació amb una mica d’oli en una paella saltejarem les gambetes (amb una mica de sal i pebre) i en l’últim moment hi afegirem una mica de vi blanc. En un bol gran hi abocarem la pasta i barrejarem els diferents ingredients: les gambetes, els musclos (sense l’oli de l’escabetx), les barretes de cranc tallades a rodanxes, les anxoves tallades petites, els daus de formatge i les nous també tallades petites. És un plat fred i és recomanable guardar-lo en el frigorífic fins al moment de servir-lo.

Per a la vinagreta posarem en el pot de la batedora els ingredients, tenint en compte que sempre hem de posar el doble d’oli que de vinagre. Ho triturem.

En el moment de portar el plat a taula, aboquem la vinagreta per sobre i ho barregem bé tot.

Tere Jorge. Publicat al juny del 2005

30 de gen. 2008

Mandonguilles marineres

Ja hem passat la famosa “cuesta de enero” i ara només ens queden les onze “cuestas” restants. Sembla que només sigui al gener que tenim dificultats per superar el final de mes. El cert és que s’ha convertit en un tòpic. Doncs mireu, per desfer tòpics i aprofitar potser aquella mica de marisc o peix que ens queda al congelador després del Nadal us proposo fer unes mandonguilles de costa, criades al costat del mar. O és que sempre hem de fer mandonguilles de carn? A més, recordeu que arriba la Quaresma i hem de fer bondat. I a més, descobrireu que és una manera còmoda perquè els nens mengin peix.


Ingredients: peix blanc (preferentment rosada, rap i lluç); gambeta petita; musclos; ou batut; farina de galeta; farina; all, julivert, safrà i pinyons.


Preparació: Bullirem el peix amb aigua i sal. Farem un brou curt, és a dir amb poca aigua. No cal que bulli massa estona perquè ens interessa que el peix quedi consistent. El netejarem i esmicolarem. Afegirem tallats molt petits els musclos i les gambetes un cop cuits.

Tots aquests ingredients ben picats els barregem amb ou batut i farina de galeta, la quantitat que admeti fins que veieu que queda una pasta consistent. Farem boletes, és a dir les mandonguilles, i les passarem per farina abans de fregir-les. L’oli no ha d’estar excessivament calent i les enrossirem.

En aquest mateix oli, fem una picada de julivert, all, safrà i pinyons (o ametlles) i afegim de seguida una mica del brou de bullir el peix i les mandonguilles i deixarem que faci xup-xup, una estoneta, amb el foc molt baix.

Podeu afegir pèsols o patates fregides per acompanyar les mandonguilles, segons us convingui.

La quantitat de peix dependrà de la quantitat de mandonguilles que vulgueu fer.

Tere Jorge. Publicat el febrer de 2006

29 de gen. 2008

Addictes a l'aigua embotellada

Allà on vagis i allà on miris, ja sia una taula de despatx d’empresa, un taulell de botiga o la recepció de cal dentista, impacta veure ampolles d’aigua mineral. Un detallet “kitsch” que, per habitual, comença a ser inqüestionat al judici estètic, almenys en aquests entorns. És la moda de beure aigua embotellada a totes hores i en qualsevol lloc. Com més aigua millor, això si, de jaciment mineral, no fos cas que la calç, que tot ho espatlla, i altres impureses més indeterminades ens perjudiquin la salut. El cas és beure aigua en abundància, en petites dosis i amb molta freqüència, per això cal dur ampolletes quan es va a comprar, o en el cotxe, o dins la bossa de mà, per si ens agafa la set mentre som al metro. La meva àvia deia que l’aigua espatlla les carreteres! Però ara es veu que és al revés. Hi ha qui s’ha pres això de la “nova cultura de l’aigua” massa a la tremenda.

Amb el pretext de beure aigua, molta aigua, perquè és saludable, afavoreix la diüresi, elimina toxines, i fins i tot ajuda a mantenir la línia, i els metges ho recomanen molt i molt, es produeix un dels transvasaments més importants del país: hectòmetres cúbics d’aigua viatjant per les carreteres en camions que traslladen milions d’ampolles d’aigua quilòmetres i quilòmetres des de les plantes embotelladores. Però no toca ara fer el discurs de la insostenibilitat, que sempre acaba sortint en aquesta pàgina, sinó el de la inconsistència d’aquelles modes que no per representar una praxi generalitzada poden obtenir el beneplàcit social amb tanta facilitat i lleugeresa. En primer lloc, cal entendre que la gent no anava pas deshidratada abans que es popularitzés tant l’ampolleta d’aigua. S’ingerien els líquids necessaris en les menjades i en determinats moments, a l’hora del cafè amb llet, o la cervesa de mitja tarda o amb un simple vas d’aigua de l’aixeta. No pas ara que la gent s’amorra tothora a una ampolla d’aigua de forma quasi impulsiva, com el que es posa el cigarret als llavis. En fi! Una mostra més que això del respecte, l’educació i el senyoriu s’aguanta amb uns fils massa prims com per fer-ne causa. El que sempre haviem pensat!

El cas és que el discurs de l’aigua mineral és com el de l’esport o el de la dieta mediterrània: a la santificació per les bones pràctiques. Ja tenim l’arquetip a imitar: una dona que beu de dos a tres litres d’aigua, va al gimnàs i dina un plat d’hortalisses amanit amb un bon raig d’oli d’oliva. Mentre escric aquestes ratlles des d’una taula de bar no puc evitar sentir un crit que recorre el local: “Quin és el de salsitxes?”, i de la cuina respon una veu de dona: “Se nota, se siente, el de salchichas está caliente”.

Salvador Clarós. Publicat en el número 51, octubre de 2006

28 de gen. 2008

Salmó fumat

(Agraïm la inspiració a Eva Sannum)

Els reis vénen, vénen de la muntanya, i porten… Ara que s’acosten les festes nadalenques, us oferim una recepta casolana per tal de poder gaudir de salmó fumat a molt bon preu i sense gens ni mica de feina. Això ens permetrà acostar-nos a una altra monarquia que sembla ser que emparentarà amb la societat noruega. Nosaltres ens avancem a l’esdeveniment i els suscriptors de L’Agulla seran els primers a adpatar-se als temps que han de venir. I si mai el proper candidat a rei hagués de marxar del seu país, sempre ens quedarà el salmó fumat. Bones festes.

Ingredients:

Salmó fresc (sencer o una cua gran); 1 kg. De sucre; 1 Kg. de sal; 150 grams de boletes de ginebre (en castellà “enebro”), que es pot trobar en els herbolaris.

Preparació:

A la peixateria, fer obrir el salmó sencer o bé la cua per la meitat i treure l’espina gran. Abans de preparar-lo s’ha de rentar el salmó i amb unes pinces de depilar s’han de treure totes les espines que queden en els lloms (si no hi aneu en divendres o dissabte, és possible que a la peixateria us ajudin en aquesta feina). Es barreja en un recipient el sucre, la sal i el ginebre. En una plata, una mica fonda i suficientment gran per contenir el salmó, es cobreix la base amb la meitat de la barreja i es col·loca la primera meitat del salmó de manera que la part platejada quedi cap amunt; col·locar després l’altra meitat de salmó sobre la primera, tocant-se les cares platejades (ara tindrem la part asalmonada a la vista) i recobrir amb la resta de la barreja de manera que quedi completament enterrat el salmó. Deixar en el frigorífic durant 72 hores. Passat aquest temps, treure el salmó de la barreja i sobretot el ginebre que queda enganxat a la pell. Eixugar-lo bé amb paper de cuina i embolicar-lo amb un drap per guardar-lo en el frigorífic. Quan necessitem utilitzar-lo el tallem a filets com si es tractés del pernil. Queda molt bo si ho amaniu amb oli d’oliva.

Sembla màgic, oi?, però els reis també ho són.

Tere Jorge. Publicat al desembre del 2001

27 de gen. 2008

Conciliar

Per què el dilluns ha de ser un dia especialment feixuc a l’oficina, i quan us pregunten “què, com va?” heu de fer cara de pansits i contestar: psseee....és dilluns! I per què els dijous heu de mostrar una enigmàtica esperança al rostre, mentre sospireu “ja falta menys”? I el divendres, ¿cal fer un posat de derrota definitiva i mirar el rellotge, tot badallant, com si hagués començat algun compte enrere? S’entreveu una infelicitat perquè en lloc de viure el moment present, s’està constantment anhelant altres moments diferents, a vegades potser mitificats.

Si es parla tant de conciliar la vida laboral amb la personal, la familiar i amb totes les altres vides... és perquè no hem assumit que de vida només n’hi ha una, encara que té diferents moments i diferents intensitats i diferents qualitats. I harmonitzar-la no és només una qüestió de compatibilitats horàries sinó sobretot una qüestió d’actitud. No! no estic pas fent una crida a la resignació. Més aviat, una crida a l’autoreivindicació a ser tu mateix l’amo i senyor del teu temps independentment del lloc a on et trobis i de l’activitat que practiquis. Si vas a treballar amb la convicció d’anar a malvendre una estona de la teva vida, aleshores t’has convertit en un prestador de temps. I és clar, no hi ha preu que compensi tant valuosa mercaderia. El temps de la pròpia vida, considerat com un recurs limitat que s’esgota dramàticament per si sol com un gibrell d’aigua foradat, o més pròpiament dit, com un rellotge de sorra, és la veritable dimensió espacial de l’home. Vull dir que és el que defineix els límits del seu poder. Sacrificar doncs el temps de la vida diària per diners, pensant que, arribat el cap de setmana o les esperades vacances, fruiràs en escreix és un error. El temps passat ja és irrecuperable. El dèficit d’experiència i de felicitat que ha deixat és una mesura de la pròpia buidor.

L’expressió tan sovint utilitzada de “perdre el temps” revesteix un dramatisme equivalent a “perdre la vida”. Serà aquesta una raó de les avui tant freqüents simptomatologies de l’estrès, l’angoixa, la depressió? Potser el que cal conciliar o ben administrar no son només els horaris sinó la intensitat i la qualitat del temps. Atenció a això! El temps no és neutre, té qualitats. Ni tampoc és absolut, es dilata i es contrau. No és només una variable depenent de la posició relativa de l’observador, sinó també de la intensitat amb que aquest el consumeix. Si no controlem les “qualitats” del temps podríem emmalaltir.
Salvador Clarós. Publicat en el número 50, juliol de 2006

26 de gen. 2008

Sardines sorpresa

Us heu parat mai a pensar com i per què l’home per primera vegada es va atrevir a enfrontar-se a la immensitat del mar per treure aquella mena de éssers llefiscosos, plens de punxes per fora i per dins i incorporar-los a la seva alimentació? Ben cert que devien tenir molta gana. Gràcies a aquesta imperiosa necessitat dels nostres avantpassats, avui nosaltres disfrutem dels regals del mar. Diuen els antropòlegs que els països que mengen carn són de naturalesa més guerrera que els que s’alimenten de peix i vegetals i que això de viure de cara al mar dóna una amplitud d’esperit i de cap que els d’interior no tenen. Em sap greu per totes aquelles comunitats de l’estat que no poden disfrutar del mar i potser per això quasi sempre estan en peu de guerra.

Pel plat d’avui utilitzarem un peix molt popular: la sardina, però dedicat especialment a aquells que, del peix, els hi sobren les espines.

Ingredients: Sardines (heu de calcular quantes unitats voleu per persona, tenint en compte que necessiteu dues sardines per a cada unitat); patates (per mig quilo de sardina, quatre patates grosses); un rovell d’ou; alls; ceba; una llauna de tonyina; una llauna d’anxoves.

Preparació: Bullirem les patates per fer un puré. Mentre les patates estan bullint haurem de preparar les sardines de la següent manera: treure’n el cap i les tripes i obrir-les per treure-li completament l’espina del mig (si us teniu guanyada la peixatera potser us ho fa; de tota manera, no és complicat). Netegem bé les sardines, les escorrem i salpebrem al gust.

Per fer el puré afegirem a les patates el rovell d’ou, la tonyina esmicolada, les anxoves tallades petites i l’all i la ceba en cru però passat per la batedora (us podeu ajudar d’una mica de patata per triturar-ho). Ho barregem tot per fer el puré.

Finalment disposem la meitat de les sardines obertes, amb la banda carnosa cap amunt i distribuim el puré per sobre tapant amb una altra sardina (la part carnosa tocant al puré). És com fer uns llibrets. Quan tenim les parelles muntades, les passem per farina, generosament, perque quedin ben tancades i les fregim.

Com sempre us dic, la imaginació és una de les bases de la cuina. Aquí us he proposat una manera de fer el puré del farciment, però vosaltres, amb la base de les patates, en podeu provar d’altres.

Tere Jorge. Publicat l'octubre de 2005

25 de gen. 2008

Por de tenir por

La por és una de les més greus pulsions humanes. S’ha dit erròniament que la por és com un mecanisme de defensa que desincentiva pràctiques perilloses i actua a manera de prevenció de possibles mals o accidents. No és veritat! És més fàcil prendre mal quan es té por que quan no se’n té El que ens protegeix del perill no és la por sinó l’experiència. La idea de la por com a profilàctic és doncs un engany. Els que defensen malintencionadament aquesta idea pretenen frenar la immensa capacitat humana per fer el bé.

La por, al capdavall, és el que priva la gent de fer o de dir allò que creu. Negar-se un mateix és força problemàtic. En primer lloc, ens obliga a haver de defensar allò que realment no creiem, tasca aquesta bastant empipadora. I en segon lloc, ens priva del goig de l’honestadat. Posaré algun exemple: el directoret convida a escollir entre continuar al comitè d’empresa o bé mantenir el lloc de treball. L’endemà presentes la dimissió a la resta de companys del comitè, al·legant raons personals. O bé l’exemple següent: A la reunió de veïns d’escala volies recordar l’acord que es va prendre anteriorment per retirar els aparells d’aire condicionat dels balcons, però el teu veí, amb qui t’uneix una bona amistat, acaba d’instal·lar el seu, just al lloc prohibit. Prefereixes no dir res, i passar al tema següent.

Heu begut oli! Heu passat a formar part del club dels covards i dels mentiders.

Si consulteu el psiquiatre us dirà que la por es va instal·lar a casa vostra una nit llunyana, quan éreu un infant, i assistíreu arraulits sota el llençol a una processó de monstres i de fantasmes que us ompliren d’esglai. Però no us enganyeu, la por segurament data en el vostre haver personal des del dia que vau haver de prendre una decisió complexa. La primera infidelitat a un mateix us arrossegà sota el parapet d’un mantell de justificacions cada cop més feixuc de portar. On és el valerós cavaller que de jove desembeinà l’espasa de la veritat?

Si feu cas als amics... Bé, els amics, amb un sentit d’allò més pràctic, us diran allò de que fer l’heroi no serveix per a res, i que no digueu mai el que penseu sinó el que convé dir. Vet aquí el problema. Què és el que convé, ser lliure o ser feliç? Estrany dilema.

Salvador Clarós. Publicat en el número 49, abril de 2006

24 de gen. 2008

Mandonguilles amb sèpia i marisc

El plat que us presentem avui és un “mar i muntanya” molt tradicional a la cuina de la nostra terra. Com quasi sempre passa amb els plats de categoría té un origen senzill i casolà. És un plat original fora de les nostres fronteres, provocat per la imaginació que moltes vegades no es pot descobrir des de l’opulència. És un plat menestral, solidari, de colles i que intenta acostar sabors molt diferents obtenint un conjunt de bon gust.

Ingredients per a 4 persones

1 kg. de carn picada de porc; 3 sípies; 12 gambes; 4 ous; molla de pa; all; pebre; julivert; 1 ceba grossa; 3 tomàquets; una mica de brou; ametlles torrades.

Preparació

Barrejarem molt bé la carn, que haurem salpebrat, amb l’all i el julivert trinxats, l’ou batut i la molla de pa. Fem unes boletes no gaire grosses, les enfarinem i les fregim en oli abundant.

Fem un sofregit amb la ceba ratllada, el tomàquet i una mica d’oli de fregir les mandonguilles. Después d’uns minuts, afegim les mandonguilles, les sípies tallades petites i brou fins que ho cobreixi, i ho deixem coure 30 minuts (millor en una cassola de fang). A continuació hi afegim les gambes i ho deixem uns cinc minuts a foc lent. Afegim la picada, deixarem coure cinc minuts més i ja està a punt.

Tere Jorge. Publicat l'abril del 2005

23 de gen. 2008

Drets i oportunitats dels immigrants

Pel seu interès, transcrivim aquest comunicat de Càritas Espanyola, una entitat que treballa ben seriosament amb i per als immigrants des de fa moltíssims anys.


CÁRITAS RECLAMA DERECHOS Y OPORTUNIDADES
PARA LOS MIGRANTES ANTE LA JORNADA MUNDIAL DE LAS MIGRACIONES

Cáritas. 18 de enero de 2008.- Con ocasión de la Jornada Mundial de las Migraciones, que se celebra el 20 de enero, la Confederación Cáritas Española quiere reafirmar la naturaleza universal de los derechos y la igualdad de oportunidades para todos --eje de nuestra campaña institucional para este año 2008--, especialmente para los inmigrantes, cuya situación nos sigue interpelando a toda la comunidad cristiana y al conjunto de la sociedad.

A través de nuestro trabajo diario en los centros y servicios gestionados por las 68 Cáritas Diocesanas y las más de 6.000 Cáritas Parroquiales que integran nuestra Confederación, constatamos un progresivo endurecimiento de las condiciones en las que los migrantes ejercen su derecho a buscar un futuro mejor y de mayor dignidad para ellos y los suyos. Queremos recordar, y así lo reconoce la Doctrina Social de la Iglesia, que el acceso universal a los bienes abarca a toda la familia humana y a todos los pueblos, por encima de cualquier circunstancia local o nacional.

Riesgos para la dignidad de los migrantes

Las actuales políticas estatales, sin embargo, tienden fortalecer los mecanismos de control de fronteras y a extender la sombra de la sospecha a todo aquél que llega de fuera, lo que vulnera la dignidad que, como persona, asiste a quien no cumple con los requisitos administrativos establecidos para su llegada. Dentro de este proceso de restricciones cada vez más estrictas, constatamos cómo las migraciones van perdiendo su dimensión de oportunidad para el desarrollo económico, social y cultural que históricamente han tenido, a medida que se habla cada vez más de los fenómenos que su llegada origina en las sociedades de acogida en lugar de analizar las condiciones de vida de los migrantes en sus países de origen.

Para Cáritas, la condición de irregularidad administrativa no debe suponer nunca menoscabo alguno de la dignidad del migrante, cuyos derechos no pueden ser ignorados ni vulnerados. Nos preocupa, por ese motivo, el déficit cada vez mayor de transparencia, información y garantías básicas tanto en los espacios de acogida (especialmente en los Centros de Internamiento para Extranjeros), como en los procedimientos establecidos para tramitar las diferentes situaciones administrativas y jurídicas de estas personas. En el caso de los menores y de las personas pendientes de reagrupación familiar, queremos recordar que, más allá de la gestión política, nos encontramos con valores y derechos reconocidos universalmente que deben ser objeto de especial atención.

Un fenómeno global

El fenómeno cada vez más global de las migraciones forzadas de millones de personas habla directamente del ser y la acción de Cáritas, volcada en la lucha contra la desigualdad y la pobreza. Los desastres naturales, la dificultad de acceso a los recursos básicos, la precariedad material, los conflictos políticos, la violencia o la falta de oportunidades son algunas de las numerosas causas por las que tantos seres humanos abandonan sus hogares, sus redes familiares y, en muchos casos, sus países.

Nuestro propio modelo de desarrollo es responsable también de este fenómeno, que se ve alimentado por la escandalosa desigualdad de las actuales estructuras económicas, lastrada con una lacerante hipocresía que, por un lado, sostiene la necesidad y utilidad de dar cabida a mano de obra extranjera y, por otro, ignora que detrás de cada par de manos se encuentra un ser humano, sujeto de dignidad y derechos.

Es urgente, por ello, que cada ciudadano y el conjunto de los agentes sociales y políticos tomemos plena conciencia de que, mientras las condiciones de injusticia y desigualdad sigan vigentes, las personas no dejarán de migrar hacia dónde existan mejores oportunidades de vida. Para ello, es necesario que los Estados se comprometan de manera activa y eficaz en la protección de los derechos de los migrantes. Y una buena forma de hacerlo es mediante su adhesión a la Convención Internacional de los Trabajadores Migrantes, y a la puesta en marcha de las medidas necesarias para su efectiva protección.

Salir al encuentro

Para Cáritas hablar de migrantes supone, fundamentalmente, hablar con los migrantes, salir a su encuentro, conocer sus historias vitales, reconocer sus oportunidades de construcción conjunta de una sociedad nueva; significa despejar los estereotipos y los miedos infundados que dominan el discurso público sobre la inmigración; e implica alejar el hecho migratorio de la disputa partidista y electoral, y trasladarlo al debate social. Lo que está en juego es nuevo modelo de convivencia donde existan, de forma real, las mismas oportunidades y los mismos derechos para todos, sea cual sea su origen.

La acción de la red Cáritas Española en el ámbito de las migraciones gira en torno a cuatro grandes campos de actividad: la acogida, la integración, la formación y el acompañamiento, y el codesarrollo. Con este modelo de trabajo, se pretende no sólo favorecer la integración social de los inmigrantes que llegan a nuestro país, sino colaborar con las Cáritas de sus lugares de origen para incidir directamente en las causas sociales y económicas que provocan la emigración.

Durante el último año, la Confederación Cáritas invirtió en los distintos programas de atención a inmigrantes que existen en todo el Estado un total de 9.138.181 euros y atendió a 180.254 destinatarios.

22 de gen. 2008

Mongetes amb bacallà

Com ja és tradició d’aquesta columna, quan arriba la Quaresma us ofereixo un plat de bacallà, intentant recuperar tradicions, receptes d’antic per no perdre la memòria històricoculinària que guarda la cuina de l’àvia i que també ens dóna identitat com a poble. Aquest és un tema interessant ara que no queda massa clar si Europa serà una “grande” amb diferents identitats o una identitat amb “petites” pobreses. En fi, no sé, crec que m’he fet un embolic. Per si de cas i abans que la Constitució reguli sobre l’alimentació i pretenguin que mengem tots els mateix (cuina europea¿?), disfrutem de la nostra passió per la cuina de pagès.

Ingredients per a 4 persones: 400 gr. de mongeta blanca (100gr. per cap); 1 ceba i 2 porros; pebre vermell; all; 1 ou dur; nou moscada; bacallà esqueixat; pebrot vermell; escalivat; 1 fulla de llorer.

Preparació: Posarem en una paella amb oli, la ceba i els porros tallats molt fins, els salarem i taparem perquè deixin anar el suc. Aquest sofregit poc habitual rep el nom de porrada. Quan estigui ben fet (és a dir, una mica fosquet), hi afegirem una picada d’all, pebre vermell, el rovell de l’ou dur i la nou moscada. Hi afegirem el bacallà esqueixat a tires. Remenarem uns minuts abans d’incoporar les mongetes (que hem tingut en remull 12 hores), una fulla de llorer i l’aigua tot just que les cobreixi. Ens han de quedar més avia sequetes. Ho deixem coure fins que les mogetes estiguin fetes.

Per servir aquest plat, posarem les mongetes en una cassola de terrissa i per sobre hi disposarem tires de bacallà, pebrot vermell escalivat, la clara de l’ou dur a talls petits. Ho posarem uns moments al forn perquè s’acabi d’assecar bé i ho servirem tot seguit.

Tere Jorge. Publicat el febrer de 2005

21 de gen. 2008

Més sobre el mòbil

“Encara no tens mòbil?”. “Doncs no!”, responc a la pregunta que sona quasi com un retret.

“Tu deus ser una de les poques persones que encara no en tenen...”, conclou l’enjogassat interlocutor amb gest d’incomprensió, i comença a sospitar que sóc un esnob reaccionari o un rebel. “Sempre m’he resistit a allò que acaba per fer-se imprescindible per viure -contesto a la desesperada-. El mòbil s’ha fet irresistible i necessari quasi com una pròtesi que sense ella quedem disminuïts en les nostres capacitats. És doncs l’home un ésser disminuït o incomplet? És més home l’homo mobilis?”.

La meva ofensiva dialèctica ha deixat temporalment desarmat a l’inquisidor. Però aviat torna a la càrrega: “No cal renunciar a res essencial pel fet d’incorporar una nova tecnologia a la tasca quotidiana. Hem assumit tantes i tantes coses supèrflues, que a hores d’ara no les qüestionem perquè milloren o dulcifiquen la tasca diària, i el mòbil en seria una més”.

El cas -ho he de reconèixer- és que el mòbil està tenint un impacte innegable en la vida de la gent. És un objecte interclassista, i això el fa modern i el fa políticament i democràticament correcte. Està bé, m’heu vençut! No hi ha raons per oposar-s’hi. Fins i tot jo mateix acabo trucant a un mòbil quan no localitzo a la persona i ja estic cansat de sentir la cantarella del contestador automàtic. Ara bé: la tecnologia inalàmbrica ha posat a les nostres mans una arma letal: tot s’accelera, tot es precipita bo i eliminant el trajecte necessari per assimilar i digerir, i omplir la vida de misteri i de fantasia. La tardança del missatger en portar notícies albira un camí ple de fades que et fa somniar, i ple de corsaris que alimenten el temor. L’home que recorre la capriciosa senda lenta i plena de revolts en comptes de la drecera, guarda un regal en el seu cor que ja comença a assaborir des del primer pas fins el darrer. El mòbil ha renyit amb l’humanisme perquè és fill de la pèrfida postmodernitat. La seva prosaica i convulsa sintonia anuncia l’immediat. No és pacient sinó dret i telegràfic. Delator i poc cerimoniós. Mal educat.

Salvador Clarós. Publicat en el número 48, febrer de 2006

20 de gen. 2008

Rotllo de formatge, herbes i espàrrecs

Sembla que va ser ahir que donàvem la benvinguda al nou any i ja hi tornem. Aquest final d’any ha estat força mogut: estatut, constitució, llei d’educació, Cope, pluges, i tot el que no sabem… Ui! Em sembla que m’estic embolicant. S’acosta Nadal. Aquest any les festes cauen en cap de setmana (això hauria d’estar prohibit). No tindrem prou dies per complir amb els recorreguts gastronòmics familiars i la cosa es complica. Us oferiré un plat bastant lleuger, molt atractiu i saborós que us farà quedar molt bé com a primer. Ja veureu que és un suggeriment molt enrotllat, per si la cosa estava poc embolicada.

Ingredients: 175 gr. de mató; 150 ml. de nata líquida; 4 ous (hem de separar els rovells de les clares); 400 gr. d’espàrrecs verds (en conserva); 150 gr. de pernil salat (podeu substituir-lo per salmó fumat); 200 gr. de gruyère ratllat; 3 cullerades grans d’herbes (podeu escollir entre el julivert, l’orenga o herbes provençals segons us agradi); sal; pebre negre; paper vegetal per cuinar (dues làmines); mantega i formatge parmesà ratllat per cobrir un motllo.

Preparació: Preescalfar el forn a 200 graus, mentre preparem el rotllo. Folrar un motlle amb paper vegetal que untarem amb la mantega i el formatge parmesà ratllat per sobre; el motlle ha de ser quadrat o rectangular amb unes mides aproximades de 22 cm x 32 cm. En un bol hi posarem uns 60 gr. de mató i hi afegirem la nata líquida barrejant fins que quedi uniforme. Hi afegim els rovells un per un sense deixar de batre. Afegim el formatge gruyère, les herbes que hem triat i salpebrem al nostre gust. A part muntem les clares a punt de neu i les afegim a poc a poc a la crema anterior. Una cop feta, aboquem la crema resultant en el motlle que ja teníem preparat. Ho posarem al forn fins que pugi (aproximadament uns 12-15 minuts). Quan estigui llest, es deixa refredar i el desmotllem sobre l’altra làmina de paper vegetal (que també haurem preparat de la mateixa manera: és a dir, untat amb mantega i formatge parmesà). A poc a poc traurem el paper que ens ha quedat a sobre. Mentre deixem que la base es refredi, preparem el farcit. S’han d’escórrer molt bé els espàrrecs perque no deixin anar gens d’aigua. Barregem la resta del mató (115 gr.) amb dues cullerades d’aigua. Estendrem la crema resultant sobre la base i a sobre hi anirem posant els espàrrecs aliniats (en horitzontal). Hi afegim el pernil salat tallat en trossets petits. Suaument anirem enrotllant la base sobre si mateixa fins que ens quedi com un braç de gitano (no tingueu por, ja que els espàrrecs no es mouran perquè quedaran enganxats a la crema de mató). Aquest plat es pot servir fred o calent tallat a rodanxes. L’acompanyament és cosa vostra.

Tere Jorge. Publicat el desembre del 2005

19 de gen. 2008

Televisió Digital Terrestre

Què és la TDT? Doncs és un nou sistema de transport del senyal de TV que, utilitzant el mateix espai radioelèctric, i per tant la mateixa antena, permet transmetre molts més canals gràcies a que aquests aniran ara codificats numèricament (el que en diem sistema digital). La tecnologia digital en televisió té notables avantatges respecte de l’analògica perquè permet processar el so i les imatges de forma més còmoda i barata, evitant interferències i pèrdua de qualitat en la transmissió. La “T” de terrestre és per diferenciar-lo dels sistemes de transmissió per cable o per satèl·lit. Així doncs, la TDT utilitza la mateixa infraestructura de cobertura que la televisió actual, amb la mateixa xarxa de centres emissors i reemissors desplegats pel territori. Per a l’usuari, el canvi es limita a la necessitat d’incorporar un descodificador digital en el receptor (pecata minuta), i els terminis d’implantació definitiva (l’apagada analògica) s’han fixat comptant que s’haurà renovat pràcticament el parc de receptors.

El pas al nou sistema de televisió digital terrestre ve motivat per una reestructuració de la indústria audiovisual que, aprofitant els avenços tecnològics, albira noves oportunitats de negoci i de poder mediàtic. La gran penetració que tenen avui els missatges a través de la televisió, ha desfermat una lluita des de poders fàctics i famílies polítiques pel control dels mitjans i de l’opinió pública. No estem només davant d’un canvi de tecnologia sinó sobretot d’un repartiment del pastís mediàtic del país. La TDT permetrà adjudicar noves llicències per a nous canals, desbloquejant la saturada banda de teledifusió de UHF.

Hi ha un canvi de model empresarial que vol convertir el que era una cadena de TV amb el seu propi centre de producció de programes, informatius i mitjans de cobertura nacional o autonòmica, en una simple empresa exhibidora de continguts. M’explicaré. La programació es fa en base a programes comprats a empreses terceres, normalment són programes d’entreteniment de la qualitat que tots coneixem, i que m’abstindré de valorar. I per uns informatius que vehiculen, mitjançant un locutor “estrella” la ideologia i els missatges que interessen al promotor i propietari. Ja ens podem doncs imaginar el que ens espera. El meu consell és el de sempre: menys televisió i més lectura i més conversa, si no ens volem convertir en un país d’analfabets. Això sí, molt informats.

Salvador Clarós. Publicat en el número 47, desembre de 2005

18 de gen. 2008

Seguretat

Ara es parla de “seguretat” en comptes de vigilància o espionatge, conceptes avui desaconsellables per tronats, que en democràcia farien grinyolar notòriament el discurs i el tòpic de la “llibertat”. Ens agrada més, doncs, posar l’èmfasi en el dret democràtic a la “seguretat”, és a dir, a estar segurs i protegits contra amenaces externes. Tot i així no podem evitar sentir-nos vigilats pel cada vegada més nombrós col·lectiu de gent uniformada que hi ha per tot arreu. I tampoc no podem deixar de sentir-nos espiats per enginys captadors d’imatges, instal·lats ara fins i tot pels carrers, això quan no assaltats via internet en el propi domicili per programes intrusos que no paren de furgar les entranyes del nostre PC. Amb tot, no paren les denúncies d’inseguretat ciutadana, i la gent demana més i més protecció contra les bretolades i contra potencials i desconegudes amenaces. Com quedem, doncs? volem que ens vigilin o no?

Ens sentim insegurs davant d’allò que desconeixem. I cada vegada desconeixem més el nostre entorn proper. Mirem amb hostilitat la colla de joves o d’adolescents que freqüenta el portal de casa perquè no sabem que son fills dels nostres veïns. Desconfiem quan truquen a la porta perquè no ens han presentat mai el carter del barri. Ens malfiem de la caixera del supermercat i li fem repassar el compte perquè es nova, la canvien cada dos per tres. I alhora, una càmera vigila les prestatgeries perquè no es fien de nosaltres, no ens coneixen. Recelem dels nouvinguts musulmans que han obert una botiga a sota de casa on abans hi havia el colmado de tota la vida. Aquell home sí que era bona persona, però es va jubilar. Llàstima, el coneixíem bé a ell i a la parella de gats negres que jeien sota el taulell. Fins i tot ens fiava si no portàvem prou diners. Quina mala sort, avui han canviat l’empleat de la Caixa d’Estalvis. En el seu lloc, una noieta jove m’ha lliurat una targeta tot dient-me quasi a cau d’orella que és la meva agent personal de banca. No sé ben bé què vol de mi... Sort que el metge del “seguro” és el de sempre.

La recepta per no tenir por no és vigilar més, sinó conèixer més l’entorn i fer-lo propi. Un consell, doncs, és eixamplar les relacions tant com es pugui i crear una veritable xarxa social de proximitat. No deleguem la vigilància en agents uniformats sinó assumim-la com una responsabilitat personal.

Salvador Clarós. Publicat en el número 46, octubre de 2005

17 de gen. 2008

Patates emmascarades

Durant la temporada boletaire entre els mesos de setembre i octubre a diferents poblacions del Berguedà es celebren festes i mercats dedicats als bolets. Això dóna pas també a un tipus de cuina amb molta personalitat i a vegades bastant desconeguda. Avui descobrirem un plat que està a mig camí entre les patates d’Olot i el trinxat de la Cerdanya i que té la gràcia de combinar un gran nombre d’ingredients típics de la comarca. Una curiositat: al Berguedà, malgrat el canvis provocats per la revolució industrial han aconseguit mantenir la tradició del cultiu dels cereals fins als nostres dies. Els segadors viatjaven en colles cap a la Cerdanya i competien entre elles per veure quina treballava amb més eficàcia. Al final de l’estiu, l’home que portava la camisa més suada rebia un premi a l’esforç (en fi, la camisa en qüestió devia caminar sola). Com veureu, el d’avui és un plat consistent en si mateix, però és que els treballadors del camp “suaven la samarreta”.

Ingredients per a quatre persones: 1 kg. de patates; 150 g. de llardons; 150 g. de botifarra negra o blanca del perol; 4 talls de cansalada; 100 g. de fredolics; 150 g. de col; un o dos grans d’all; julivert.

Preparació: En una cassola amb aigua i sal es couen les patates, pelades i tallades a trossos, juntament amb la col. Mentrestant es fregeix la cansalada amb poc oli fins que estigui ben cruixent. Quan la treieu cal posar-la sobre paper de cuina per treure-li l’oli sobrant. A la mateixa paella posem la botifarra tallada a trossos i els llardons; afegim els fredolics amb l’all i el julivert picats. Ho cuinem a foc mitjà durant una estona.

Quan les patates i la col siguin ben cuites, les escorrem i les posem en un recipient per aixafar-les bé. Un cop fet, afegim el sofregit de botifarra i fredolics que hem preparat abans. Es barreja tot i es formen amb la mà petites hamburgueses que fregirem (amb poc oli), acompanyades, a l’hora de servir-les, de les rostes de cansalada que teníem reservades.

Tere Jorge. Publicat en el número 51

16 de gen. 2008

Ecotaxes

Alguns municipis –no és el cas de Barcelona, encara- estan incorporant una taxa per la recollida dels residus sòlids urbans. Estava anunciat de fa temps que acabaríem pagant per la recollida de les escombraries de casa. És la conseqüència d’una mala cultura de residus: amagar-los i també treure’ls de la consciència moral dels ciutadans. Una cultura que ha derivat en pràctiques del tot insostenibles com els abocadors o la incineració, simplement perquè ens hem despreocupat de les seves conseqüències en el dia de demà. Ara ja és demà pel que fa a l’àrea metropolitana de Barcelona perquè els abocadors de Vacarisses i del Garraf ja són quasi plens i urgeixen alternatives que comportaran un canvi de model.

Efectivament, el model vigent està esgotat, entre altres raons, perquè no hi ha cap poble ni ciutat que vulgui destinar una part del seu terme municipal a abocador de tota la comarca. S’imposa doncs substituir els abocaments pel tractament dels residus per recuperar-ne el màxim volum possible per la seva reutilització i, en últim terme, la fracció final de rebuig que no es pot reciclar dipositar-la, altament compactada, en un magatzem. Aquest tractament, que es fa en els anomenats “ecoparcs”, obliga a separar des de l’origen els diferents tipus de residu, ja sigui brossa orgànica, envasos de plàstic o de vidre, el paper... Els materials tractats es converteixen en adobs, combustibles o materials novament útils per als processos de manufactura en la indústria.

El nou model de gestió dels residus implica un cost d’explotació i de tractament, al marge de les inversions de capital que cal fer, que justifiquen la implantació de taxes per tal de traslladar aquest cost al ciutadà. És una manera de no continuar amagant el problema de les escombraries i fer-hi front amb totes les seves conseqüències. Es tracta d’un dels eixos de política mediambiental que s’ha proposat el govern de la Generalitat. El que està per veure és com fer-ho perquè pagui més qui més llença. Aquesta discriminació, que no és tan fàcil de portar a la pràctica, seria sens dubte el principal revulsiu per a l’austeritat, que és la primera i més fonamental estratègia mediambiental. És a dir, reduir el consum al nivell imprescindible. Mentre això no arriba haurem de continuar regulant des de la consciència de cada u.

Salvador Clarós. Publicat en el número 44, abril de 2005

15 de gen. 2008

Timbal tebi d'escalivada

Ja sabeu com m’agrada proposar plats que fusionin diferents cuines i tradicions. Avui us ofereixo un plat que combina dos països mediterranis: la cuina catalana tradicional, arrelada als productes de la terra (de l’hort) i la més sofisticada i, a voltes vanitosa, cuina francesa. Tot plegat forma un bon timbal que ens aportarà un esclat de sensacions al paladar molt adient a aquests dies de revetlla. Gairebé podem comparar el plat d’avui amb aquestes fonts lluminoses de colors, que junt amb altres artilugis pirotècnics fan les delícies d’una minoria i provoca un bon ensurt a la resta. Espero que sigui un deliciós ensurt.

Ingredients per a quatre persones:
Per al timbal: 4 pebrots vermells, 4 pebrots verds, 4 cebes de figueres, 2 albergínies, 4 talls de formatge de cabra de dos dits de gruix (és aquest formatge rodó).
Per fer el paté d’olives (Tapenade): 1 llauna d’olives negres sense pinyol, 1 all, 1 cullera de cafè de tàperes, 6 anxoves de llauna, ½ cullerada de cafè de conyac o brandi, pebre i sal, oli d’oliva.
Preparació: Posem a escalivar les verdures al forn. Les deixem refredar i traiem la pell dels pebrots i les albergínies. Per tal que els pebrots no perdin gens del seu sabor, tindrem preparat un got d’aigua per anar-nos rentant els dits quan li retirem la pell i les llavors (mai no posarem el pebrot sota l’aigua). Tallem totes les verdures en tires i les disposarem per capes formant unes muntanyetes o timbals (una per persona).
A sobre hi posarem una capa de paté d’olives, que farem de la següent manera: agafem tots els ingredients de la Tapenade i ho triturem amb el batedor elèctric, afegint-hi l’oli d’oliva fins que aconseguim una pasta consistent.
Ja només queda col•locar el tall de formatge a sobre de cada timbal i posar-ho al grill uns minuts fins que el formatge es comenci a fondre (dos minuts aproximadament).
Tere Jorge
(Publicat en el número 50)

14 de gen. 2008

Una altra visió del desastre

No voldria semblar cruel i insensible al referir-me a la crisi del Carmel, però sí expressar, en consideració a tot el que he vist i escoltat aquests dies passats de l’esfondrament, que a la pèrdua de la llar i de la majoria de béns de les persones afectades s’hi ha posat un plus de dramatisme. Aquell dramatisme que agrada ensenyar quan davant de la catàstrofe convé lluir un rostre humà, feble, desemparat...Unes vides assaltades per la fatalitat i la mala sort en contrast amb la resta de mortals. Se’ns fa cada cop més difícil acceptar la fatalitat, l’accident, la desgràcia, malgrat que la dissort conviu irremeiablement enmig nostre. Cerquem seguretat i responsables de la nostra seguretat. I quan aquests fallen, vestim l’episodi de drama i embolcallem les víctimes amb humanitat. Per què serà que la faç humanitzada sempre vessa llàgrimes i convida a la misericòrdia, quan en el dia a dia els humans s’etziben patacades en plena competició pels primers llocs en el rànquing del benestar?

Sorprèn, doncs, la dimensió del rebombori. No per la seva transcendència i gravetat política, que en té i molta. Més ara que, a més de resoldre responsabilitats civils i morals per rescabalar els afectats de les pèrdues i els planys, el que es persegueix fonamentalment és instrumentalitzar partidàriament el fet. El desaforament, des del meu parer, és perquè aquest accident, en correspondència als danys ocasionats, no guarda linealitat amb altres vicissituds conegudes. Jo hi veig en el rebombori una certa concessió a l’espectacle. Al capdavall, tots tenim dret al nostre petit “tsunami” particular. Com una necessitat de crear un col·lapse emocional col·lectiu, d’un episodi que, per més molest que sigui per a les famílies afectades, no ha generat, per sort, cap mal irremeiable.

Però no voldria treure importància social al fet, sinó fer una reflexió a tomb de les fotografies del moblatge entre la runa i dels comentaris posats en boca de les víctimes. Em pregunto si no vivim massa dependents de les quatre tonteries que tenim entre la casa i el garatge. Em pregunto per què havent perdut totes les andròmines personals i atuells familiars, hom parla de començar de nou. I del feixuc que és començar de nou sense res! Quan, de fet, l’únic que és realment important ho portem posat. Parlo de la memòria personal, dels coneixements propis, dels afectes... Allò que ens pertany només a nosaltres i a ningú més. Em pregunto si aquesta enorme identificació de la persona amb les seves pertinences no és la causa del sentiment d’inseguretat i del dramatisme amb que s’afronta tot.

Salvador Clarós. Publicat en el número 43, febrer de 2005

13 de gen. 2008

Caparccio de meló amb ametlles

Explica la història que, una vegada, un cuiner venecià va tallar molt i molt prim un filet de bou per servir-lo a una comtessa que, ja en aquells temps, estava “de règim”. Es veu que estava tan ben presentat, que les persones que acompanyaven la noble turmentada van comentar que semblava l’obra d’un pintor famós de la ciutat anomenat Carpaccio.

A partir de llavors s’anomena carpaccio un plat elaborat amb làmines molt primes de carn o peix on és molt important la imaginació de l’artista per tal de vèncer la primera impressió de la menja crua. Com ja sabeu, sempre intentem ser una mica més originals i us ofereixo un carpaccio de fruita de doble ús.

Ingredients per a 4 persones: Dos melons dels que s’anomenen “gàl.lia” (els petits rodons); 4 cullerades grans de mel líquida; 1 cullerada grossa de vi dolç (oporto, màlaga o licor de taronja); 100 gr. d’ametlles filetejades; 200 gr. de mozzarella; una mica d’alfàbrega o menta (al gust).

Preparació: En una paella, hi posem les ametlles filetejades i les remenem de manera continuada perquè quedin rostidetes però no es cremin (es fan de seguida). Tallem els melons en làmines tan primes com sigui possible (us serà més fácil si els teniu al frigorífic fins al moment de tallar-los) i les disposem en forma de ventall en els plats. Hi incorporem la mozzarella, també en làmines primes o bé ratllada. Hi afegim una cullerada de mel per sobre de cada plat i hi afegim el licor que hem triat. Finalment hi incorporem les ametlles i la menta o alfàbrega picada.

Aquest plat tant es pot servir com a postres o com com a entrant. Si el serviu com a entrant, podeu afegir-hi pernil salat (sempre en làmines molt primes) i substituir el vi dolç per un de sec. No oblideu que estem treballant sobre el concepte de “carpaccio”.

Tere Jorge. Publicat en el número 49, l'abril del 2006


12 de gen. 2008

Aquesta mercaderia anomenada informació

Em pregunto què en sabem de la gent significativa que viu a prop nostre. Vull dir aquelles persones que tenen una presencia activa en la col·lectivitat petita del dia a dia. Per exemple, els que estan al capdavant de l’associació de mares i pares de l’escola, i gràcies als quals els nostres fills fan esport o activitats extraescolars; la secretària del centre cultural, que fa anys és la cara pública i amable d’aquella institució; el barber, que és parent d’un cosí llunyà; la filla del veí que ja ha complert els 16 i darrerament se la veu acompanyada per un xicot també del barri. El coneixement de les famílies, les seves relacions i avatars constitueix una de les formes del saber més imprescindibles i és el principal mecanisme de cohesió social, cosa que de vegades sembla que s’ignori, atès el desprestigi, potser hipòcrita, en què ha caigut l’acte de manifestar explícitament interès per la vida dels altres.

En canvi, cada dia sabem més coses d’aquells que, tot i distants de la nostra realitat quotidiana, ocupen completament els mitjans d’informació i comunicació fins al punt que la seva omnipresència a les llars els atorga un estatut de veïnatge virtual. Em refereixo a polítics, esportistes i gent famosa de la televisió. La permanent actualització de les seves facècies, servida per diaris, revistes i televisions, és més aviat un instrument d’estandarització d’opinions, comportaments i modes. Certament, més util per a la creació de majories electorals o de preferències de consum, però estèril des del punt de vista de la corresponsabilització social.

Fent que la gent estigui més pendent del que passa a l’Iraq, al parlament dels diputats o a la lliga de futbol, es transmet la percepció inconscient que el que mou el món és aliè i distant a un mateix. Situa l’individu com un espectador completament dependent de la informació, aquesta mercaderia de moda del segle XXI.

Igual que en la magnitud microscòpica de l’àtom, és en la infinitud del cosmos local on es defineixen les veritables lleis que ens governen. Mentre establim facilment i precipitadament connexions entre un atempat a l’altra punta del planeta amb la pujada del preu de la gasolina, estem desenfocant el primer pla de la vida en pro d’un paisatge fascinant però de fotografia, totalment incapaç de retornar-nos ni la més mínima sensació. Si no fos per por de ser desqualificat per simple i troglodita, un s’atreviria a recomanar més hores al bar i menys al sofà de casa o a internet.

Salvador Clarós

Publicat el desembre de 2004

11 de gen. 2008

Parc temàtic

Si haig de triar alguna cosa que expressi l’estil de viure d’ara, triaria el “parc temàtic”. Sí, tot ho classifiquem per temes! M’explicaré: aquest producte lúdic, híbrid entre parc d’atraccions i museu o exposició, s’ha inventat per a tots aquells tipus que en un moment o altre del cicle setmanal es pregunten “què farem diumenge que ve?”. Sí, sí, sí... aquesta és una pregunta molt freqüent, només cal que fem memòria tots plegats.

Aquesta pregunta la genera un cert model de societat, la nostra, fruit de la cultura del treball, que organitza el temps i l’espai destinant un moment i un lloc per a cada cosa. Així, el parc temàtic seria la sala de jocs, com el bar o la discoteca és el lloc de les relacions, i l’oficina, l’espai per produir. Les nostres relacions amb els altres i amb l’entorn queden condicionades per aquesta absurda separació de rols que imprimeix rigidesa a la forma que tenim de relacionar-nos i de percebre la vida. Fixem-nos si és així que fins i tot ens vestim i ens maquillem segons el lloc i el moment. La indumentària per anar al parc temàtic seria xandall i vambes. L’explicació que us donaran és que és més còmode, però no és veritat. La raó és que amb americana i corbata un se sentiria desubicat.

El més important en el parc temàtic és no perdre pistonada i engolir tota aquella densitat d’experiència, de coneixements, de sensacions i d’emocions que esdevenen. En entrar, el món s’accelera, i a un li entra l’angoixa de no ser capaç de veure-ho tot. El problema, doncs, sempre és el temps... Els parcs temàtics s’han fet pels tipus que no tenen temps els dies de cada dia de parar-se a contemplar una posta de sol, o escoltar el cant dels ocells, o parar atenció a un immigrant carregat de fantàstiques i inversemblants històries dignes d’un guió cinematogràfic. En definitiva, tots aquells que se’ls escapa la vida perquè passen massa de pressa o no atinen a freqüentar els llocs veritables de la vida. Per a ells, una recreació virtual de la història, de la cultura, dels espais del planeta sempre és una invitació a repensar la pròpia existència, malauradament, però, sense possibilitat d’interacció per falta de lligams amb la realitat. L’alternativa és trencar el motlle compartimentat de les relacions temàtiques i fruir cada dia sense haver de pagar entrada.

Salvador Clarós

Publicat en el número 40, juny de 2004

10 de gen. 2008

Peix blau en escabetx

L’escabetx és una salsa o un adob amb una base de vinagre que serveix per a posar en conserva carns o peixos. El seu origen és molt antic. En poblacions marineres, per aprofitar els dies d’una pesca abundant, es preparaven en conserva diferents tipus de peix (preferentment blau). Amb el pas del temps, la recepta ha quedat com un excel·lent plat fred que millora d’un dia per l’altre.

Ingredients (per a 4 persones): 16 sardines mitjanetes; 2 cabeces d’all; 1 ceba grossa; 1 culleradeta de pebre vermell; 2 fulles de llorer; 2 nyores: mig litre d’oli d’oliva; 4 cullerades grosses de vinagre; 4 cullerades de vi blanc; 8 grans de pebre negre.
Preparació: Demanem a la peixateria que ens treguin el cap de les sardines i netegin les tripes. Un cop a casa les tornem a netejar i les salem amb sal gruixuda. Les enfarinem i les fregim. En el mateix oli posem els alls sense pelar i quan estiguin daurats, hi afegim la ceba tallada a tires fines i el llorer. És recomanable seguir aquest ordre perquè cada cosa necessita el seu temps per a daurar-se. Hi afegim el pebre negre i la nyora i a darrera hora hi afegim el pebre vermell (apartant la paella del foc i remenant-lo ben bé perquè no es cremi) i el vinagre.
Quan hagi fet una mica de xup-xup hi afegim les sardines i ho deixem coure uns cinc minuts a foc lent. Ho tastem per comprovar si cal afegir-hi més sal o vinagre, segons el gust. Una vegada fet ho deixem refredar.

Nota: Es pot utilitzar qualsevol peix blau com el seitó, el verat o la tonyina.

Tere Jorge

Publicat en el número 41, octubre de 2004

9 de gen. 2008

Balanç d'un desastre

Confesso que, ara que ja s’ha acabat, no he pogut resistir-me a fer un cert balanç del Fòrum. Per prudència voldria defugir la temptació -no sé si ho aconseguiré- de dictar sentencia d’absolució o de condemna definitiva, ja que la complexitat de l’esdeveniment el fa refractari a judicis simplificadors amb voluntat instrumental i malintencionada. Vet aquí que ressalta més encara l’actitud premonitòria d’una majoria social que ha militat en la indiferència, i que ha renunciat fins i tot al judici final. Parlo de tots aquells a qui el Fòrum no ha sabut il·lusionar ni tampoc aïrar -no és el meu cas-. Aquells als quals el director Jordi Oliveras interpreta innocentment i amb lamentació exculpatòria: “Ha estat -el Fòrum- una bona idea mal explicada”. Amb perdó, ja se n’ha de ser de ruc!

El missatge de la multitud indiferent és la resposta a una iniciativa que, patrocinada per les principals institucions de govern, es proposava rivalitzar amb el moviment no governamental (les ONG). Déu meu, quina ingenuïtat! Mentre que avui la societat demana accions i compromisos, els organitzadors del Fòrum s’han quedat a l’estació del diàleg, convertint el Fòrum en un esdeveniment de perfil antic. Mentre vigoroses capes socials donen testimoni, en el camp no governamental, amb accions i alternatives solidàries responent directament a reptes com la fam, la incultura o la degradació del medi ambient, les institucions de govern retornen al discurs, al relat, que els porta, com no podia ser d’altra manera, a estrellar-se directament contra el mur de la contradicció. No han après les lliçons de la modernitat!

D’aquesta manera han convertit el Fòrum en poca cosa més que una fira de mostres social. Els organitzadors ja ho sabien, però segurament esperaven enlluernar al públic mitjançant l’espectacle. Vet aquí un altre error: no han entès encara que aquest ja no és el segle de les idees sinó el dels valors. El fracàs no es mesura pel nombre d’entrades que s’han deixat de vendre, perquè això confirmaria encara més el caràcter mercantilista de l’esdeveniment, que tan esforçadament han intentat negar. Ni tampoc l’èxit, pel nombre de diàlegs o de conferenciants, un altre desencert, aquest per excés. El que eleva el desastre a una dimensió quasi deconeguda és l’absència de compromís dels nostres intel.lectuals i governants, que ens arrossega a tots cap a la banalitat.

Salvador Clarós

Publicat en el número 41, octubre de 2004

8 de gen. 2008

Gaspatxo escalivat

El “gazpacho” és un dels plats més tradicionals a Andalusia i Extremadura, però que pràcticament hem integrat d’una manera total. Avui el presentem una mica catalanitzat: hi posarem pebrot vermell en comptes de verd i escalivarem totes les verdures en comptes de posar-les crues. Aquest gaspatxo més que per beure serà per menjar i pot ser un exemple de la capacitat integradora de la cuina catalana. Ja ho hem dit en altres ocasions, però moltes vegades en la senzillesa dels fogons s’amaguen grans filosofies de vida. Tant de bo la integració social fos igualment creativa i sapiguessim aprofitar els millors ingredients que cada cultura pot aportar.
Ingredients: 1 kg. de tomàquets madurs; 4 grans d’all; 2 pebrots vermells; 1 ceba gran; orenga; la molla d’una barra de pa de quart mullada amb vinagre; oli; sal i pebre.
Preparació: Escalivarem tots els elements vegetals: els tomàquets, els pebrots, la ceba i els alls. Un cop estan escalivats els pelem i ho posem tot en un bol gran per poder passar el pimer o si ho preferiu podeu treballar-ho amb morter. Afegim l’oli i el vinagre al gust però sempre mantenint les proporcions (per a cada cullerada de vinagre n’hi haurà tres d’oli).
Tot seguit, afegim la molla de pa i ho passem novament perquè quedi ben fet, ben picat. Hi afegim aigua segons ens agradi d’espès, tot i tenint en compte que es tracta d’una variant de gaspatxo dens. Al moment de servir-lo hi afegirem un raig d’oli d’oliva i un pessic d’orenga per sobre. Es pot servir amb una mica de bacallà esqueixat i unes tàperes.

Tere Jorge

Publicat en el número 40, juny de 2004.

Usura?

No fa gaire vaig tenir ocasió d’assistir a una reunió convocada pel bisbe de Sant Feliu de Llobregat, que ens va convidar els membres de l’Equip de Pastoral Obrera a compartir amb ell la nostra valoració sobre la crisi i els seus efectes sobre els veïns i veïnes de la diòcesi. Ell es va a preparar a fons la reunió, i tenia molt presents tots els documents de la Doctrina Social de l’Església. Ens plantejava si l’actitud de bancs i caixes es pot qualificar d’usura.
Avui me n’he recordat, en rebre l’enèsima carta de “la Caixa” oferint-me un préstec immediat de 2.000 € sense donar explicacions i sense presentar cap mena de documentació, un préstec que puc tramitar per via informàtica sense ni tan sols passar per l’oficina. Enlloc no em diuen, per cert, què em costarà la broma...
De fet, veig que bancs i caixes continuen amb els mateixos paràmetres que han fet tan greu la nostra crisi: incitant al consum... Posen pegues als préstecs que són vitals, com els que permeten l’accés a un habitatge o sortir d’un mal pas a les empreses perquè no volen assumir riscos. I simultàniament ens impulsen a endeutar-nos compulsivament, a un preu que a ells sí, ben segur, que els resultarà rendible. Independentment que tinguem altres deutes o altres obligacions.
En un moment en què ens cal un esforç per definir prioritats econòmiques personals i col·lectives, i un model de desenvolupament sostenible, bancs i caixes continuen exercint el seu paper de voltors mentre es llepen les ferides del darrer ensurt econòmic ara que els governs ja els han assegurat el futur.
Mercè Solé

7 de gen. 2008

Jesús, els cristians i la política (II)

Els criteris evangèlics duts a la pràctica pels deixebles de Jesús, van provocar un fort contrast amb la manera de fer de l’imperi romà. L’amor que Jesús predicava per a totes les persones, que de fet significava posar en un pla d’igualtat a pobres i rics, no era de cap manera un pensament comú en aquell imperi tan estratificat i en què el sentiment de compassió i de proximitat als pobres era considerat cosa de gent de poca altura. I l’afirmació de Jesús com a únic Senyor, qüestionava allò que cada cop era vist com a més determinant en la cohesió de l’imperi: l’emperador com a amo absolut de tot, divinitat última a la qual tothom havia de retre obediència, submissió i culte. Com diu el professor italià Mario Pesce, “el missatge de Jesús, si bé no era polític en els mètodes, de fet esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències indirectes”. A Jesús no li interessava la política, però darrere el seu missatge hi ha continguts i conseqüències d’una forta incidència política.
Ara, afortunadament, les coses són molt diferents de com eren en temps de Jesús i dels primers cristians. Paraules com “govern”, o “autoritat”, o “política”, ja no volen dir el mateix que volien dir llavors. Entremig, llargues i doloroses històries de lluita per la llibertat, per la dignitat, per la justícia, per la igualtat de tots els éssers humans, fins a aconseguir que, almenys en una part del món, el poder polític i la gestió de la cosa pública siguin considerats com un afer que correspon a tots els ciutadans i ciutadanes, i no com un privilegi que s’aconsegueix per naixença o per la força de les armes o del diner.
De fet, com en temps de Jesús, continuen existint els poderosos que dominen les nacions, i el diable continua repartint autoritat i glòria als qui l’adoren, com li va proposar a Jesús a la muntanya de les temptacions (Mt 4,8-10; Lc 4,5-8). El sistema d’aquest món continua essent un sistema basat en uns poders que fan que milions de persones visquin sotmeses als horrors de la fam, de la guerra i de la impossibilitat d’aspirar a una vida mínimament digna i feliç; i que fan també que, allà on no es donen aquests horrors, també siguin presents injustícies, insensateses i dolors provocats per la duresa de cor dels que busquen poder i riquesa per damunt de tot.
Però, davant d’aquesta situació, nosaltres hem après una cosa que Jesús no sabia ni sospitava. I és el fet que és possible actuar per canviar aquestes situacions, no només veient-les i denunciant-les, i no només acostant-se als qui les pateixen i alleujant el seu patiment, i no només treballant per transformar el cor de les persones. Ara, nosaltres sabem que és possible actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciutadans, i no només els interessos d’uns pocs.
Però, com? Alguns, com diu Benjamí Mercader a la pàgina 7 d’aquest mateix número de L’Agulla, defensen que allunyant-se al màxim del poder, com Jesús. Altres, en canvi, com expressa Jaume Bosch a la pàgina 4, creuen que el que cal és utilitzar bé el poder. Al proper número, en l’últim article d’aquesta sèrie, reflexionarem sobre aquest tema.

6 de gen. 2008

Kronos Karavan


Kronos Karavan. Quartet Kronos amb Zakir Hussain, Taraf de Haidouks, Kayhan Kalhor, Ziya Tabbassian, Ali Jihad Racy, Souhail Kaspar, Martyn Jones. Publicat l’any 2000.
El Quartet Kronos és un quartet clàssic nord-americà amb 40 anys d’història aparentment d’allò més formal: dos violins, viola, violoncel. Tots músics de primera. S’han especialitzat en música contemporània (Riley, Glass, Gorécki, Pärt, Piazzola…), però el que em resulta més atractiu és la seva manca de prejudicis. Mirant la seva discografia, el quartet fa incursions a la música africana, a la música gitana, mexicana i fins i tot a Bollywood. Ha col·laborat també en bandes sonores del cinema.
Us recomano “Caravan”, un viatge musical amb compositors nascuts a Iugoslàvia, Portugal, Índia, Mèxic, Romania, Hongria, Califòrnia, Argentina, Iran i Líban. Osvaldo Golijov, argentí, és qui dóna unitat a les composicions. El quartet compta amb la col·laboració d’instrumentistes dels països orientals i són una mostra de virtuosisme conjunt i de música en majúscula. En fi, un goig. Mercè Solé

5 de gen. 2008

Folgueroles, la Damunt, Sant Jordi de Puigseslloses... a la recerca de mossèn Cinto.

Hi vam ser a principis d’octubre, a l’inici de la tardor, i el clima i el paisatge eren molt amables. Ara, que deu fer més fred i hi deu haver més boira, potser seria més incòmode: si voleu anar-hi, més valdrà esperar que arribi la primavera. Però en tot cas, la sortida val la pena.
Folgueroles, prop de Vic, és, com tothom sap, el poble de mossèn Jacint Verdaguer. A dintre l’església, sobre la pica baptismal, hi ha una fotocòpia dins un plàstic penjat amb un cordill, que reprodueix la seva partida de baptisme, amb una laudatòria anotació al marge que hi va fer el bisbe Torres i Bages. Podrien posar el record de manera més digna, sens dubte... El poble és agradable de visitar, i repassar les indicacions dels llocs on va estar mossèn Cinto. I, sobretot, visitar el museu, que el porten unes noies que transmeten un gran entusiasme pel personatge. Al final, passen un vídeo en què s’hi evoca tant el Verdaguer èpic i entusiasta del final del poema del Canigó, com el Verdaguer quotidià que des de Sant Petersburg compara el Neva d’aigües “emperesides... que un dubta a vegades si caminen avant o enrere”, amb el Ter i el Llobregat que “treballen i ajuden als pobles que s’han assegut en ses riberes”.
Un altre lloc clau és l’ermita de la Damunt, enmig d’un bell paisatge que, diu Verdaguer, li va fer descobrir el que era la poesia. I, sobretot, l’altra ermita, la de Sant Jordi de Puigseslloses, que cal arribar-hi per un camí força complicat, però que és tota una sorpresa: una ermita enganxada en un dolmen, al capdamunt d’un turó “rodó com fet amb un torn”, que domina tota la plana de Vic, i des de la qual es veu “l’altívol Montseny i la meitat dels nostres Pirineus”. Allà és on mossèn Cinto va voler dir la seva primera missa: l’acte central de la fe cristiana celebrat en un lloc que enfonsa les arrels en les més antigues històries dels homes i dones que han viscut en aquesta terra... Certament, mossèn Cinto dóna per molt.
Josep Lligadas

La pell de la memòria

La pell de la memòria. Jordi Sierra i Fabra. Ed. Baula, 1995 (català); Ed. Edelvives, 2006 Colección Alandar (castellà). Narrativa juvenil.
Jordi Sierra es defineix com “anticonvencional, franctirador, inclassificable, inetiquetable i individualista”, però el cert és que ens ajuda a pensar i conèixer el món en què vivim a través dels sentiments que provoca en el lector i sobretot s’adreça especialment al lector juvenil. Potser amb l’esperança que quan siguin adults ho facin millor que nosaltres.
Només obrir el llibre trobem aquesta frase: “Cadascuna de les parts d’aquesta història està succeint ara mateix”. I, per desgràcia, té tota la raó. Aquesta història dura i tendra alhora, ens transporta a l’Àfrica amb la intenció d’explicar a través dels ulls innocents d’un nen d’onze anys, el Kalil Mtube, com viu una situació dramàtica, el seu propi drama, quan el seu pare el ven com a esclau, i per tant és arrencat de casa seva i obligat a treballar brutalment. En Kalil haurà de recórrer un llarg camí abans d’aconseguir la llibertat. Aquesta novel·la no pretén ser un estudi social, polític, ni religiós, sinó simplement la veu transparent d’un de tants protagonistes de l’horror humà.
És una bona proposta com a regal de Nadal per als nostres joves, és una història que no els deixarà indiferents ja que reflecteix l’explotació, la lluita per sobreviure i el desempar a què estan sotmesos una bona part de la població mundial.
A més cal dir que el 0,7% de la venda d’aquest llibre es destina a la construcció de l’escola que l’ONG “Solidaridad, Educación, Desarrollo” (SED) gestiona a San Julián (El Salvador).
Tere Jorge

3 de gen. 2008

Ser dona i musulmana

Ser dona i musulmana. Dolors Bramon. Ed. Cruïlla i Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2007.
La condició de les dones en les societats islàmiques és una de les qüestions que més ha interessat i escandalitzat els homes i les dones de les societats occidentals. Hi ha molts tòpics, prejudicis i buits en la percepció que tenim d’aquesta qüestió, i sovint ens n’arriben només els aspectes més polèmics.
Dolors Bramon, que és professora d’estudis àrabs i islàmics a la Universitat de Barcelona, tracta el tema amb molt de respecte. Ens vol acostar al món musulmà per fer-nos conèixer aquesta cultura i religió tan desconeguda per la majoria de nosaltres.
Amb el seu estudi sobre la situació de les dones en el món islàmic, desfà molts tòpics, argumentant amb coneixement el lloc que ocupen les dones en els diferents països de tradició islàmica.
Fa una clara distinció entre el que hi ha escrit a l’Alcorà i el que s’imposa com a llei i que prové de les tradicions patriarcals de cada país, moltes anteriors a l’arribada de l’islam, i que encara perduren en moltes cultures.
Sorprèn comprovar que en la major part de l’Alcorà es dóna valor i reconeixement a les dones, i que, en canvi, si hi ha alguna part que va en contra de les dones és aquesta la que ha passat davant de tot i s’ha convertit en llei discriminatòria i culpabilitzadora de les dones. Els homes musulmans s’aprofiten d’aquestes aleias per fer prevaler el seu domini sobre elles.
Això m’ha fet pensar en la nostra tradició cultural dita cristiana, que també ha abusat llargament de textos de l’Antic i el Nou Testament per carregar a les dones el farcell pesat de la culpa i tenir-les en la inferioritat. Encara avui no som aptes per presidir l’assemblea eucarística de les nostres comunitats cristianes.
Us recomano la lectura de Ser dona i musulmana, lectura fàcil per la claredat i senzillesa amb què està escrit tot i l’amplitud i complexitat del tema.
I per acabar, val la pena recordar que Dolors Bramon, l’any 2001, ja va publicar Obertura a l’islam, una introducció al coneixement de l’islam: conceptes fonamentals, evolució, vida religiosa, branques de l’islam i corrents de pensament.
Ernestina Ródenas

2 de gen. 2008

La vida no és una pel·lícula

En una pel·lícula, si no passa res, no hi ha res a filmar, no hi ha història. En canvi, a la vida real, no cal que passi res: simplement, la vida pot anar transcorrent i se’ns pot escolar entre els dits. Malauradament, allò que ens portarà dolor es presentarà sobtadament i sense cercar-ho. En canvi, allò que ens farà feliços cal atrevir-se a anar-ho a buscar o a obrir-li la porta. Voleu una prova? Doncs recordeu algun moment feliç i pregunteu-vos: ha estat fruït de l’atzar?
Massa sovint pensem però no ens atrevim parlar. Massa sovint esperem, però no som capaços de fer un sol pas. Massa sovint somiem però ens neguem els somnis. I pensem, esperem, somiem... i la vida va passant. Des de la gratitud a la vida que ens ha estat donada, no deixem la vida passi com si res. La vida no és una pel·lícula i per tant, el dia que ens acomiadem no podrem rebobinar i tornar a prémer el “play”.
Maria-Josep Hernàndez

1 de gen. 2008

Anar a 80

Reduir la velocitat de l’entorn de Barcelona a 80 km. per hora deu ser, segurament, una de les mesures més impopulars del tripartit, degudament contestada a tots els mitjans de comunicació, alguns com si els anés la vida, com a “El Club” de TV3. Però el cert és que, essent conscients que aquesta reducció per si sola no resoldrà les coses, sinó que calen moltes altres mesures, no deixa de sorprendre’m tanta ràbia col·lectiva. Passar de 120 a 80 des del nus del Llobregat fins als túnels del Garraf són tres minuts, segons publicava “El Periódico”. Els que vivim a la zona, veiem que poques vegades podem anar a 120 per l’autopista, perquè és de les que van plenes. Si amb la reducció millora la qualitat de vida de conductors actius i “passius”, o sigui dels veïns metropolitans, on és el problema? Recordo que a “El Club” algú comentava que sempre acabaven pagant els més febles, referint-se als conductors d’automòbils. Però jo com a més febles en aquest cas entenc tots els qui tenen o poden tenir problemes de salut, molts dels quals segurament ni condueixen ni tenen cotxe propi. En totes les crítiques que s’han fet a aquesta reducció de velocitat, sempre es diu que el que cal és tenir una bona xarxa de transport públic. Però el que no es diu és que una bona xarxa de transport públic comporta necessàriament dificultar l’ús del cotxe privat. De fet una de les coses observables en tota la crisi de Renfe al Baix Llobregat és que, quan finalment s’han posat les piles, les línies regulars d’autobús han millorat considerablement: molt millor servei, noves línies i prioritat absoluta a la via pública. Això no hagués servit de res si la gent hagués respost massivament a la manca de trens amb l’ús del seu cotxe, perquè tots haguéssim estat col·lapsats.
Mercè Solé