Em pregunto què en sabem de la gent significativa que viu a prop nostre. Vull dir aquelles persones que tenen una presencia activa en la col·lectivitat petita del dia a dia. Per exemple, els que estan al capdavant de l’associació de mares i pares de l’escola, i gràcies als quals els nostres fills fan esport o activitats extraescolars; la secretària del centre cultural, que fa anys és la cara pública i amable d’aquella institució; el barber, que és parent d’un cosí llunyà; la filla del veí que ja ha complert els 16 i darrerament se la veu acompanyada per un xicot també del barri. El coneixement de les famílies, les seves relacions i avatars constitueix una de les formes del saber més imprescindibles i és el principal mecanisme de cohesió social, cosa que de vegades sembla que s’ignori, atès el desprestigi, potser hipòcrita, en què ha caigut l’acte de manifestar explícitament interès per la vida dels altres.
En canvi, cada dia sabem més coses d’aquells que, tot i distants de la nostra realitat quotidiana, ocupen completament els mitjans d’informació i comunicació fins al punt que la seva omnipresència a les llars els atorga un estatut de veïnatge virtual. Em refereixo a polítics, esportistes i gent famosa de la televisió. La permanent actualització de les seves facècies, servida per diaris, revistes i televisions, és més aviat un instrument d’estandarització d’opinions, comportaments i modes. Certament, més util per a la creació de majories electorals o de preferències de consum, però estèril des del punt de vista de la corresponsabilització social.
Fent que la gent estigui més pendent del que passa a l’Iraq, al parlament dels diputats o a la lliga de futbol, es transmet la percepció inconscient que el que mou el món és aliè i distant a un mateix. Situa l’individu com un espectador completament dependent de la informació, aquesta mercaderia de moda del segle XXI.
Igual que en la magnitud microscòpica de l’àtom, és en la infinitud del cosmos local on es defineixen les veritables lleis que ens governen. Mentre establim facilment i precipitadament connexions entre un atempat a l’altra punta del planeta amb la pujada del preu de la gasolina, estem desenfocant el primer pla de la vida en pro d’un paisatge fascinant però de fotografia, totalment incapaç de retornar-nos ni la més mínima sensació. Si no fos per por de ser desqualificat per simple i troglodita, un s’atreviria a recomanar més hores al bar i menys al sofà de casa o a internet.
Salvador Clarós
Publicat el desembre de 2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada