25 de gen. 2008

Por de tenir por

La por és una de les més greus pulsions humanes. S’ha dit erròniament que la por és com un mecanisme de defensa que desincentiva pràctiques perilloses i actua a manera de prevenció de possibles mals o accidents. No és veritat! És més fàcil prendre mal quan es té por que quan no se’n té El que ens protegeix del perill no és la por sinó l’experiència. La idea de la por com a profilàctic és doncs un engany. Els que defensen malintencionadament aquesta idea pretenen frenar la immensa capacitat humana per fer el bé.

La por, al capdavall, és el que priva la gent de fer o de dir allò que creu. Negar-se un mateix és força problemàtic. En primer lloc, ens obliga a haver de defensar allò que realment no creiem, tasca aquesta bastant empipadora. I en segon lloc, ens priva del goig de l’honestadat. Posaré algun exemple: el directoret convida a escollir entre continuar al comitè d’empresa o bé mantenir el lloc de treball. L’endemà presentes la dimissió a la resta de companys del comitè, al·legant raons personals. O bé l’exemple següent: A la reunió de veïns d’escala volies recordar l’acord que es va prendre anteriorment per retirar els aparells d’aire condicionat dels balcons, però el teu veí, amb qui t’uneix una bona amistat, acaba d’instal·lar el seu, just al lloc prohibit. Prefereixes no dir res, i passar al tema següent.

Heu begut oli! Heu passat a formar part del club dels covards i dels mentiders.

Si consulteu el psiquiatre us dirà que la por es va instal·lar a casa vostra una nit llunyana, quan éreu un infant, i assistíreu arraulits sota el llençol a una processó de monstres i de fantasmes que us ompliren d’esglai. Però no us enganyeu, la por segurament data en el vostre haver personal des del dia que vau haver de prendre una decisió complexa. La primera infidelitat a un mateix us arrossegà sota el parapet d’un mantell de justificacions cada cop més feixuc de portar. On és el valerós cavaller que de jove desembeinà l’espasa de la veritat?

Si feu cas als amics... Bé, els amics, amb un sentit d’allò més pràctic, us diran allò de que fer l’heroi no serveix per a res, i que no digueu mai el que penseu sinó el que convé dir. Vet aquí el problema. Què és el que convé, ser lliure o ser feliç? Estrany dilema.

Salvador Clarós. Publicat en el número 49, abril de 2006