Una de perruqueries

Oooostres! –Em dic mirant al mirall. Ara sí que no em salvo d’anar a la perruqueria. Quin pal, quina mandra... i això que ja fa anys vaig conéixer un perruquer encantador i amb clientela poc tafanera que fa més portable el tràngol de veure’m allà tancada un parell d’hores. L’”Hola” i el “Lectures” es combinen perfectament amb una revista dirigida al món gai, però jo i la meva filla anem encantades a la perruqueria del Toni. El cas és que uns dies de febrer i març de molta angoixa interna (per circumstàncies que no vénen al cas i ben superades) em van comportar un amplíssim i visible grapat de cabells blancs al cap.... que, vaja, m’emprenyava encara que costi de reconèixer. Ho anava ajornant... però la meva filla, amb la insolència pròpia de la preadolescència, em va etzibar: “Mama, ja sembles l’avieta! I si vas al Toni?”. Però el Toni tenia la perruqueria plena i el meu cap necessitava una mà urgent. O sigui que, què hi farem... per un dia vaig haver d’anar a un altre lloc.

Mare-de-Déu-Senyor!!!! Mai més! A la perruqueria on vaig anar, prop de casa, les empleades –i tot de senyores que ni conec– resulta que sabien qui sóc, amb qui visc, on treballo, qui són els meus veïns... De mi i de mig poble! Em deia a mi mateixa: “Paciència, Maria-Josep, sigues tolerant, que ets tu, que ets molt reservada, que ja fa anys que no vius a Barcelona...”. Però el millor estava per venir: que si la vida d’aquest o de l’altre, que si l’atur, que si tu ho deus saber, que ets periodista... fins que van acabar parlant de Càritas i del menjar que es dóna al menjador de Càritas “per una gent que si no treballa és perquè no vol”, “és fomentar els delinqüents, la immigració, la crisi, perquè tenen la culpa de la crisi”. Us juro que em va semblar com si fos al mig d’una pel·lícula: em pot estar passant ara això? Amb el cap moll, acabat d’esbaldir del tint, em vaig aixecar: “Mira, noia, és que em feu venir mal de panxa de sentir-vos. Tantes coses que sabeu de mi, és per pensar que estàveu fent aquests comentaris expressament! Sí, sóc voluntària del menjador, sí, però si no ho fos m’emprenyaria igual, per tota la gent que hi ha allà. Ja em diràs què et dec. Apa, adéu”. Encara ric del silenci que es va fer. O poca gent m’ha vist emprenyada (això és cert) i van al·lucinar o realment no hi van caure i es van ficar de peus a la galleda. “Mama, què fas ja a casa, i amb el cap moll?” “Ai, és que no em trobava bé”. “És clar, ja t’he dit que havíes d’anar al Toni”. I no li vaig dir a la meva filla, que amb 10 anyets hagués baixat a la perruqueria a ficar-hi cullerada. En fi... Maria-Josep Hernàndez