Ja vaig dir en el primer article d’aquesta sèrie sobre l’origen de la nostra idea de Déu que jo parlava des d’un lloc concret: parlava des de la fe en Déu, i més específicament des de la fe cristiana. I ara, acabant el recorregut, miraré d’explicar això: quin és, i què significa, el Déu en qui creia Jesús i que va voler fer conèixer a la gent que el seguia per allà la Palestina de fa dos mil anys.
Jesús és, òbviament, un jueu, i un jueu profundament creient en el Déu d’Israel. Però que, d’entre les diverses maneres que en el seu temps s’entenia aquest Déu, en va viure una de concreta, i va portar aquesta vivència fins a les últimes conseqüències.
Jesús entenia que Déu havia escollit Israel com el poble que havia d’amarar-se d’una vivència de Déu alliberadora, amorosa i propera, i que havia de ser-ne testimoni de tal manera que els estrangers, els no jueus, descobrissin també aquesta vivència de Déu i la fessin seva.
En l’època en què va viure Jesús, la religió d’Israel està molt marcada, més que no pas per la vivència d’un Déu amorós i que convida a estimar, per la vivència d’un Déu que proposa un codi moral, legal i ritual que cal seguir, un Déu a qui cal acostar-se a través de determinades pràctiques. També, hi ha sectors que imaginen un Déu guerrer que proposa com a objectiu recuperar la independència d’Israel, però aquests sectors no son gaire nombrosos, encara que es fan notar. O altres sectors que es tanquen en un món separat de l’altra gent, en la recerca d’una puresa allunyada de la realitat. I així successivament.
Però, enmig de tot això, i de manera més difusa, hi ha unes capes importants de gent senzilla que espera que algú els transmeti una espurna d’esperança, en la línia d’aquelles esperances que els profetes havien transmès en altres èpoques.
Jesús recollirà aquest anhel difús, i el convertirà en centre de la seva acció i del seu missatge. L’evangeli de Lluc 4,18-19, per mitjà d’un text del profeta Isaïes, formularà aquest projecte de Jesús com un programa personal: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum...”. I aquest objectiu serà el que marcarà tota la seva vida: fer entendre que Déu és un Pare amorós que el que demana als qui vulguin acostar-se a ell és que, seguint els impulsos més nets del seu cor, treballin per fer que tothom pugui viure en pau, dignament, sense mals ni dolors. I que ho facin molt units a ell, a Déu, plens de la certesa que, encara que aquesta manera de viure els pugui comportar dificultats, incomprensions, o fins i tot persecucions, ell serà sempre al seu costat.
Jesús va voler transmetre aquest missatge als seus conciutadans israelites, amb el desig que Israel esdevingués així model d’actuació per al món sencer. Però es va trobar que aquest missatge rebia el rebuig frontal de tots els poders, tant religiosos (oficials o no) com civils. I va acabar manifestant el seu desencís més cru i radical respecte al seu poble: “Jerusalem, Jeruisalem, la que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats... La vostra casa quedarà deserta!” (Lluc 13,34-35).
Jesús, per tot això, va acabar clavar en una creu. Però la seva història no es va acabar aquí, i la seva manera d’entendre i viure Déu ha marcat decisivament la història humana. D’això parlarem en el proper i darrer article d’aquesta sèrie. Josep Lligadas
Jesús és, òbviament, un jueu, i un jueu profundament creient en el Déu d’Israel. Però que, d’entre les diverses maneres que en el seu temps s’entenia aquest Déu, en va viure una de concreta, i va portar aquesta vivència fins a les últimes conseqüències.
Jesús entenia que Déu havia escollit Israel com el poble que havia d’amarar-se d’una vivència de Déu alliberadora, amorosa i propera, i que havia de ser-ne testimoni de tal manera que els estrangers, els no jueus, descobrissin també aquesta vivència de Déu i la fessin seva.
En l’època en què va viure Jesús, la religió d’Israel està molt marcada, més que no pas per la vivència d’un Déu amorós i que convida a estimar, per la vivència d’un Déu que proposa un codi moral, legal i ritual que cal seguir, un Déu a qui cal acostar-se a través de determinades pràctiques. També, hi ha sectors que imaginen un Déu guerrer que proposa com a objectiu recuperar la independència d’Israel, però aquests sectors no son gaire nombrosos, encara que es fan notar. O altres sectors que es tanquen en un món separat de l’altra gent, en la recerca d’una puresa allunyada de la realitat. I així successivament.
Però, enmig de tot això, i de manera més difusa, hi ha unes capes importants de gent senzilla que espera que algú els transmeti una espurna d’esperança, en la línia d’aquelles esperances que els profetes havien transmès en altres èpoques.
Jesús recollirà aquest anhel difús, i el convertirà en centre de la seva acció i del seu missatge. L’evangeli de Lluc 4,18-19, per mitjà d’un text del profeta Isaïes, formularà aquest projecte de Jesús com un programa personal: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum...”. I aquest objectiu serà el que marcarà tota la seva vida: fer entendre que Déu és un Pare amorós que el que demana als qui vulguin acostar-se a ell és que, seguint els impulsos més nets del seu cor, treballin per fer que tothom pugui viure en pau, dignament, sense mals ni dolors. I que ho facin molt units a ell, a Déu, plens de la certesa que, encara que aquesta manera de viure els pugui comportar dificultats, incomprensions, o fins i tot persecucions, ell serà sempre al seu costat.
Jesús va voler transmetre aquest missatge als seus conciutadans israelites, amb el desig que Israel esdevingués així model d’actuació per al món sencer. Però es va trobar que aquest missatge rebia el rebuig frontal de tots els poders, tant religiosos (oficials o no) com civils. I va acabar manifestant el seu desencís més cru i radical respecte al seu poble: “Jerusalem, Jeruisalem, la que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats... La vostra casa quedarà deserta!” (Lluc 13,34-35).
Jesús, per tot això, va acabar clavar en una creu. Però la seva història no es va acabar aquí, i la seva manera d’entendre i viure Déu ha marcat decisivament la història humana. D’això parlarem en el proper i darrer article d’aquesta sèrie. Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada