Comunitats on conviure

Tot sembla indicar que les nostres societats no són llocs propicis per al creixement d’aquestes persones equilibrades, harmòniques, confiades, animoses, generoses que a tots, en el fons, ens agradaria ser. L’extensió de la cursa desenfrenada per la possessió, l’activisme desmesurat, l’oblit sistemàtic d’un mateix en la diversió, i la presència de formes extremes de violència són clars indicis d’una cultura que genera malestar als que hi vivim immersos.
Les causes d’aquesta situació són nombroses i complexes, però una d’elles rau, sens dubte, en la crisi de les comunitats naturals d’acolliment indispensables per al creixement i la maduració d’aquest animal extremadament vulnerable que som els éssers humans. Les manifestacions de violència, la marginalitat buscada o imposada, la manca de brúixola mental i moral que caracteritza tants joves té a veure, sense cap mena de dubte, amb la crisi de moltes famílies, la deterioració de tants centres escolars que els impedeix de complir amb la seva tasca educativa, la falta de credibilitat de les religions establertes i el desvertebrament de l’àmbit ciutadà.
Tal vegada, en el que segueix, pequi d’optimisme, però penso que en no pocs barris, parròquies aparentment no gens florents, amb un nombre reduït de fidels assidus amb edats més aviat avançades i que se senten incapaços de guanyar prosèlits en els seus ambients, estan realitzant amb ells la tasca valuosa de procurar-los un entorn humà en què se sentin acollits, reconeguts, estimats, protegits de la intempèrie sociocultural de l’entorn, rebent-hi raons per viure amb confiança. Són petites comunitats, en el si de parròquies amb un cercle molt més ampli de practicants dominicals, compostes per homes i dones que es coneixen, que es tracten i que a més d’aprendre a llegir les Escriptures, de realitzar petits serveis socials i d’oferir catequesi d’iniciació als més joves, es reuneixen amb freqüència, comparteixen en determinades ocasions festius àpats fraternals, es visiten quan estan malalts, surten de tant en tant d’excursió per gaudir de la natura i conèixer altres llocs i realitzen, a una escala senzilla i modesta, l’ideal de les primeres comunitats cristianes descrites en el llibre dels Fets.
L’acolliment dels que s’hi acosten, com està passant amb no pocs emigrants, mostra que han superat la temptació de l’esperit sectari. Alguns les consideren com una petita resta de la gran Església d’altres temps. A mi em semblen més aviat brots d’un cristianisme capaç d’actuar en el seu entorn per a la transformació de la societat inhòspita en què viuen.

Juan Martín Velasco
Article publicat a la revista Missa Dominical 2(2008)