Ja sabíem que la crisi s’havia instal·lat entre nosaltres per quedar-se. Però darrerament es nota impaciència per girar full i tornar a la “normalitat”, és a dir, al consum habitual.
El país assisteix diàriament a un debat entre els grups polítics sobre si les mesures anticrisi del govern funcionen o no, assumint que la destrucció de llocs de treball és l’indicador principal de l’encert o del desencert. L’atur, que és la lògica conseqüència d’una política de creixement errònia que s’ha edificat sobre l’especulació, s’està fent servir ara com una arma llancívola que enfronta les receptes de l’esquerra amb les de la dreta. Per a la dreta, es creen més llocs de treball abaratint l’acomiadament i rebaixant els impostos a les societats. Els sindicats creuen que cal més pressió fiscal sobre els beneficis empresarials i no tant sobre les rendes del treball. Les universitats demanen més recursos i les empreses subvencions per a la investigació. El govern proposa augmentar impostos per fer front a l’augment de despesa social que representa tenir una població aturada de més de quatre milions de persones. Així estan les coses.
Ens hauríem de preguntar si, al marge de polèmiques estèrils, hem entès alguna cosa d’aquesta crisi i si som capaços d’assumir que, passat el primer embat de la crisi en el qual aquest govern com qualsevol altre ha procurat crear ocupació directa o evitar la destrucció de llocs de treball convertint el diner públic en salaris a través d’obra pública o bé en crèdit al consum o en ajudes a empreses per evitar acomiadaments, el que ens traurà de la crisi, exhaurit el diner públic per a polítiques de contenció de l’atur, és l’assoliment d’una economia basada en primer lloc en el decreixement del consum, i en segon lloc, en un major repartiment de la riquesa.
Ens hauríem de preparar sobretot per a una dura i difícil etapa d’adaptació al decreixement, en un nou concepte de desenvolupament humà lligat a la sostenibilitat, que augura també una major felicitat. El repte dels governs haurà de ser proveir per sobre de tot equitat. Tota una revolució!
El país assisteix diàriament a un debat entre els grups polítics sobre si les mesures anticrisi del govern funcionen o no, assumint que la destrucció de llocs de treball és l’indicador principal de l’encert o del desencert. L’atur, que és la lògica conseqüència d’una política de creixement errònia que s’ha edificat sobre l’especulació, s’està fent servir ara com una arma llancívola que enfronta les receptes de l’esquerra amb les de la dreta. Per a la dreta, es creen més llocs de treball abaratint l’acomiadament i rebaixant els impostos a les societats. Els sindicats creuen que cal més pressió fiscal sobre els beneficis empresarials i no tant sobre les rendes del treball. Les universitats demanen més recursos i les empreses subvencions per a la investigació. El govern proposa augmentar impostos per fer front a l’augment de despesa social que representa tenir una població aturada de més de quatre milions de persones. Així estan les coses.
Ens hauríem de preguntar si, al marge de polèmiques estèrils, hem entès alguna cosa d’aquesta crisi i si som capaços d’assumir que, passat el primer embat de la crisi en el qual aquest govern com qualsevol altre ha procurat crear ocupació directa o evitar la destrucció de llocs de treball convertint el diner públic en salaris a través d’obra pública o bé en crèdit al consum o en ajudes a empreses per evitar acomiadaments, el que ens traurà de la crisi, exhaurit el diner públic per a polítiques de contenció de l’atur, és l’assoliment d’una economia basada en primer lloc en el decreixement del consum, i en segon lloc, en un major repartiment de la riquesa.
Ens hauríem de preparar sobretot per a una dura i difícil etapa d’adaptació al decreixement, en un nou concepte de desenvolupament humà lligat a la sostenibilitat, que augura també una major felicitat. El repte dels governs haurà de ser proveir per sobre de tot equitat. Tota una revolució!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada