Votar Cal·lígula

És la sensació que em fan els electors italians, amb tots els respectes, que voten pel seu Berlusconi. Ja sé que comparar Cal·lígula i Berlusconi és una brutalitat potser injustificable. La veritat és que l’associació d’idees m’ha vingut per l’afició de Berlusconi a les orgies i a les excentricitats. Encara no ha fet cònsol el seu cavall ni el seu cotxe, però potser tot arribarà. I va fent mans i mànigues per obtenir tot el poder a base de comprar els grans “constructors” d’opinió (mitjans de comunicació i equips de futbol) i de canviar les lleis per fer-se-les a mida i poder continuar abusant del diner públic en benefici propi. Sedueix polítics europeus (gràcies a això hem pogut conèixer l’exprimer ministre txec “al desnudo”, que diuen) i s’aprofita de les ganes de pujar de les fèmines del seu entorn. Es fa seves causes que li resultin rendibles políticament i indolores econòmicament com la de la defensa (¿?) de la vida d’Eluana Englaro. Paguen les seves factures els immigrants i els pobres, l’educació, els jutges que intenten fer honestament la seva feina... I la gent el continua votant, cosa que em fa pensar que realment cap alternativa és capaç d’engrescar la gent i ni tan sols d’unir tots els partits amb voluntat democràtica per tal d’aconseguir una política mitjanament higiènica. Deu ser un reflex de com vivim nosaltres, d’allò que ens compromet i d’allò que ens motiva. D’allò que valorem i d’allò que passa desapercebut. Un reflex de la nostra mirada, dels nostres valors, dels nostres costums. Mercè Solé