Hi ha signes d’estabilització dels preus dels pisos i repunt de les vendes. Revifa la venda de cotxes. S’entreveu, encara que no immediata, una tornada al consum. Per altra banda s’han iniciat les sessions preparatòries de la conferencia de les parts del conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que tindrà lloc el desembre pròxim a Copenhaguen. Mentre que per una banda, polítics i banquers ens diuen que cal que tornem a consumir perquè no hi ha cap altra alternativa per sortir de la crisi resulta que, d’aquí a tres mesos encara no, el món haurà de prendre una de les decisions més transcendentals de la història per mirar de frenar el canvi climàtic, que inevitablement comporta, com sap tothom, consumir menys. De l’acord de Copenhaguen en matèria de canvi climàtic en dependrà que a partir de 2015 deixin de créixer les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que baixin ràpidament en un 40% abans de 2020 en els països més industrialitzats i que aquests prenguin compromisos per finançar els països empobrits perquè desenvolupin energies netes, aturin la deforestació, i s’adaptin a un canvi climàtic ja inevitable.
D’ençà de Kioto (1997), l’acord que ara serà substituït pel de Copenhaguen, queda palès que s’ha fet curt tant en el seu compliment, en algunes absències significatives com la dels EUA i també en les previsions. Ara s’ha vist que l’escalfament i el desglaç de l’Àrtic s’accelera i les conseqüències del canvi climàtic poden ser dramàtiques si no s’actua amb urgència. Les alarmes ja estan enceses però l’incentiu al consum, sobretot d’automòbils de gasolina, que són els principals responsables de l’escalfament global, o la construcció de noves autovies, aeroports, l’augment de creuers d’oci i de vols “low cost”, la pressió incessant per a comprar més electrodomèstics... és francament desconcertant. Mentre es deia al començament de la desfeta financera que aquesta crisi econòmica, sense precedents, faria canviar les regles del joc, és a dir dels mercats, i acabaria per sempre amb la societat del malbaratament i la disbauxa financera, els nostres polítics diuen que la salvació serà la represa del consum. Tindrà raó Franny Armstrong, la directora de la pel·lícula documental The Age of Stupid (l’Era de l’estupidesa) que acaba d’estrenar?
D’ençà de Kioto (1997), l’acord que ara serà substituït pel de Copenhaguen, queda palès que s’ha fet curt tant en el seu compliment, en algunes absències significatives com la dels EUA i també en les previsions. Ara s’ha vist que l’escalfament i el desglaç de l’Àrtic s’accelera i les conseqüències del canvi climàtic poden ser dramàtiques si no s’actua amb urgència. Les alarmes ja estan enceses però l’incentiu al consum, sobretot d’automòbils de gasolina, que són els principals responsables de l’escalfament global, o la construcció de noves autovies, aeroports, l’augment de creuers d’oci i de vols “low cost”, la pressió incessant per a comprar més electrodomèstics... és francament desconcertant. Mentre es deia al començament de la desfeta financera que aquesta crisi econòmica, sense precedents, faria canviar les regles del joc, és a dir dels mercats, i acabaria per sempre amb la societat del malbaratament i la disbauxa financera, els nostres polítics diuen que la salvació serà la represa del consum. Tindrà raó Franny Armstrong, la directora de la pel·lícula documental The Age of Stupid (l’Era de l’estupidesa) que acaba d’estrenar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada