Em permetreu que ho anunciï amb tota la satisfacció: el mamut de Viladecans ja rutlla! De moment, només va ser una gran reproducció penjada a la torre de guaita de Can Modolell, que és la seu de l’ajuntament, i una reproducció més petita escampada en infinitat de mocadors grocs que la gent prenia de les mans als qui els repartien. També, uns mamutets de xocolata que una pastisseria diu que va fer i que jo no he vist.
De moment, ja dic, només és això, però el cas és que ja existeix. Tot va començar quan, després d’anys de gemegar perquè la Festa Major de Viladecans era una festa sense personalitat i sense cap element significatiu i aglutinant, uns quants ens vam animar a engegar una cosa que tothom qui ho sentia, de Viladecans i sobretot de fora, deia que era una bestiesa: vam convocar una taula rodona amb els grups municipals representats a l’Ajuntament per parlar de la Festa Major. La taula, de fet, no va anar ni bé ni malament, però va servir, primer, per demostrar que és bona cosa que els partits parlin junts de temes ciutadans fora del marc de les campanyes electorals. I va servir, sobretot, per encendre un cert interès ciutadà. Petitó, però interès. De manera que els convocants i un parell d’entitats més vam trobar-nos a la sortida i vam quedar per parlar. I a la primera reunió un va dir que era important trobar un element que pogués ser considerat de tothom, que no se’l pogués apropiar cap grup, partit, sector social, etc., etc., etc. I ja va estar. Feia tot just un any que, tot construint una bassa de laminació, s’havien trobat a Viladecans (a tocar de Gavà, però dins el terme de Viladecans!) restes d’animals prehistòrics d’una certa importància, entre els quals hi havia restes de mamuts. I va quedar clar que faríem rodar la festa entorn d’un mamut.
Vam anar convocant més entitats, fins a ser-ne setze, vam engegar un blog que comença amb la troballa prehistòrica i va resseguint tot el procés que hem fet (podeu mirar-lo: http://elmamutdeviladecans.blogspot.com), i vam decidir anar amb una proposta a l’Ajuntament: per començar, aquest any, proposàvem que s’endarrerís la recepció oficial que es fa després del pregó, i en aquell moment es donés la benvinguda al mamut. Proposàvem aquest moment perquè aquest és, de fet, l’únic moment amb una certa consistència institucional de tota la festa. Però s’ha de dir que hi anàvem amb poc convenciment, perquè canviar coses que sempre s’han fet d’una determinada manera no és fàcil, i sobretot quan es tracta de l’administració pública. Però, per a sorpresa i alegria nostra, aquest cop no va ser així. Aquest cop vam trobar molt bona acollida, i totes les facilitats.
I vam tirar la cosa endavant. No hi havia temps ni diners per construir un mamut pròpiament dit, i això vam quedar amb la regidora que es deixava per a un any futur, però sí que hi havia temps per muntar tot un xou a la plaça a base d’exploradors que han pogut fotografiar el mamut i ens en porten la foto per penjar-la a la vista de tothom, i començar a donar la benvinguda a la bèstia amb una mica de gresca, i portar tots al coll un mocador amb la seva figura... Com que el muntatge de tot plegat ha estat molt col·lectiu, la barreja de la gresca de rebuda va ser tirant a inhabitual: primer uns balls de sevillanes i després el ball del Patatuf, que és una cosa típica de per aquests verals i que ara aconseguirem que sigui més coneguda...
Que per què serveix tot això? De moment, perquè entitats que mai no s’havien trobat juntes s’hi trobin, i a més ho facin sense cap convocatòria oficial, cosa que a Viladecans és una absoluta novetat. I després, perquè la Festa Major de Viladecans, que se celebra el 8 de setembre en honor de la Mare de Déu de Sales, sigui alguna cosa més que una suma d’actuacions musicals i actes esportius: la pobra Mare de Déu de Sales ha perdut gairebé tot protagonisme (tot i que alguna cosa caldrà fer per recuperar-la: és patrimoni col·lectiu!), però en tot cas Viladecans té tot el dret, i tota la necessitat, a tenir vida pròpia, elements de cohesió, protagonisme de tothom...
Ara, a veure què passa. Caldrà encertar el camí per desenvolupar aquesta llavor que acaba de néixer... De moment, però, i això és molt important, tota la gent que hi ha intervingut n’està contenta.
De moment, ja dic, només és això, però el cas és que ja existeix. Tot va començar quan, després d’anys de gemegar perquè la Festa Major de Viladecans era una festa sense personalitat i sense cap element significatiu i aglutinant, uns quants ens vam animar a engegar una cosa que tothom qui ho sentia, de Viladecans i sobretot de fora, deia que era una bestiesa: vam convocar una taula rodona amb els grups municipals representats a l’Ajuntament per parlar de la Festa Major. La taula, de fet, no va anar ni bé ni malament, però va servir, primer, per demostrar que és bona cosa que els partits parlin junts de temes ciutadans fora del marc de les campanyes electorals. I va servir, sobretot, per encendre un cert interès ciutadà. Petitó, però interès. De manera que els convocants i un parell d’entitats més vam trobar-nos a la sortida i vam quedar per parlar. I a la primera reunió un va dir que era important trobar un element que pogués ser considerat de tothom, que no se’l pogués apropiar cap grup, partit, sector social, etc., etc., etc. I ja va estar. Feia tot just un any que, tot construint una bassa de laminació, s’havien trobat a Viladecans (a tocar de Gavà, però dins el terme de Viladecans!) restes d’animals prehistòrics d’una certa importància, entre els quals hi havia restes de mamuts. I va quedar clar que faríem rodar la festa entorn d’un mamut.
Vam anar convocant més entitats, fins a ser-ne setze, vam engegar un blog que comença amb la troballa prehistòrica i va resseguint tot el procés que hem fet (podeu mirar-lo: http://elmamutdeviladecans.blogspot.com), i vam decidir anar amb una proposta a l’Ajuntament: per començar, aquest any, proposàvem que s’endarrerís la recepció oficial que es fa després del pregó, i en aquell moment es donés la benvinguda al mamut. Proposàvem aquest moment perquè aquest és, de fet, l’únic moment amb una certa consistència institucional de tota la festa. Però s’ha de dir que hi anàvem amb poc convenciment, perquè canviar coses que sempre s’han fet d’una determinada manera no és fàcil, i sobretot quan es tracta de l’administració pública. Però, per a sorpresa i alegria nostra, aquest cop no va ser així. Aquest cop vam trobar molt bona acollida, i totes les facilitats.
I vam tirar la cosa endavant. No hi havia temps ni diners per construir un mamut pròpiament dit, i això vam quedar amb la regidora que es deixava per a un any futur, però sí que hi havia temps per muntar tot un xou a la plaça a base d’exploradors que han pogut fotografiar el mamut i ens en porten la foto per penjar-la a la vista de tothom, i començar a donar la benvinguda a la bèstia amb una mica de gresca, i portar tots al coll un mocador amb la seva figura... Com que el muntatge de tot plegat ha estat molt col·lectiu, la barreja de la gresca de rebuda va ser tirant a inhabitual: primer uns balls de sevillanes i després el ball del Patatuf, que és una cosa típica de per aquests verals i que ara aconseguirem que sigui més coneguda...
Que per què serveix tot això? De moment, perquè entitats que mai no s’havien trobat juntes s’hi trobin, i a més ho facin sense cap convocatòria oficial, cosa que a Viladecans és una absoluta novetat. I després, perquè la Festa Major de Viladecans, que se celebra el 8 de setembre en honor de la Mare de Déu de Sales, sigui alguna cosa més que una suma d’actuacions musicals i actes esportius: la pobra Mare de Déu de Sales ha perdut gairebé tot protagonisme (tot i que alguna cosa caldrà fer per recuperar-la: és patrimoni col·lectiu!), però en tot cas Viladecans té tot el dret, i tota la necessitat, a tenir vida pròpia, elements de cohesió, protagonisme de tothom...
Ara, a veure què passa. Caldrà encertar el camí per desenvolupar aquesta llavor que acaba de néixer... De moment, però, i això és molt important, tota la gent que hi ha intervingut n’està contenta.
Josep Lligadas és escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada