La revolució industrial va ser possible gràcies a dues condicions sense les quals no hauria mai proliferat una civilització tan intensament malversadora i fugaç. La primera, l’ús de fonts d’energia barata com el carbó, el petroli i el gas natural. La mà d’obra barata és la segona condició sense la qual no hauria triomfat el sistema productiu industrial. Des de la màquina de vapor fins a les turbines de gas de cicle combinat, passant pels motors de combustió dels cotxes, l’extraordinari poder energètic dels hidrocarburs ha proporcionat la força motriu que, en els darrers 150 anys, ha transformat la faç del planeta com no havia succeït en els 2 milions d’anys que fa que l’home l’habita.
Segons dades de 2007 de la petroliera americana Chevron, el 88% de l’energia primària del món prové del petroli, del carbó i del gas. El món consumeix 85 milions de barrils de petroli cada dia, o el que és el mateix, 160.000 litres per segon. Som petrolidependents. Aquesta civilització no sap viure sense els combustibles fòssils, i ha conreat la cobdícia, i ha tancat els ulls a les conseqüències devastadores de la cultura del carboni i del creixement fora de control. Els EUA no han ratificat l’Acord de Kyoto sobre canvi climàtic, tot i conèixer la seva responsabilitat. Per cert, la Chevron Oil encapçala la seva web http://www.chevron.com amb una exhaustiva informació sobre la responsabilitat social i el compromís corporatiu amb el medi ambient a Angola on la petroliera (això no ho diu la web) ha provocat un enorme desastre ecològic i humà. Costa una mica més de trobar a internet, però també està força documentada la relació amb la Chevron Oil de la senyora Condolezza Rice, secretària d’estat i del senyor Dick Cheney, vicepresident del govern dels Bush. Interessos econòmics en camps petroliers a la zona del mar Caspi i al Turkmenistan, una bona raó, més enllà de talibans i Al-Qaedas, perquè els EUA declaressin la guerra a l’Afganistan. (http://www.aztlan.net/oiltanker.htm), (http://www.corpwatch.org/article.php?id=2469)
El problema, al marge del canvi climàtic, que és el problema principal, és que el món es troba ara davant d’una crisi energètica sense precedents. La producció de petroli va caient cada dia perquè els camps on s’extreu el cru estan envellint, s’esgoten, i perquè el ritme de descobriment de noves reserves també es troba en franca caiguda des de fa decennis (veure Mariano Marzo, catedràtic de recursos energètics de la Universitat de Barcelona a http://www.fdacomin.org/esp/sem/sem_crisis.htm ). Això fa que cada vegada s’obtingui menys petroli per a una demanda que no para de créixer. Segons dades de l’Associació Americana de Geòlegs del Petroli (AAPG), el volum de les reserves de petroli descobertes està disminuint des dels anys 70 (primera crisi del petroli); en canvi, la corba de demanda mundial no ha deixat de créixer i ho continuarà fent. Es creu que el 63% de l’augment del consum previst per als propers anys vindrà dels països en vies de desenvolupament com la Xina, Índia i altres.Durant els anys 80 es va produir el punt fatídic on es tallen la corba tendencialment descendent de les descobertes de cru amb la corba tendencialment creixent de la demanda mundial. A partir d’aquell moment la demanda de petroli supera les reposicions per nous descobriments. La conseqüència és que per satisfer la demanda cal recórrer ara a les reserves descobertes i encara no explotades, però fins quan duraran? Es parla del zenit del petroli (pick oil) en referència al punt a partir del qual decreixen indefectiblement les reserves totals. A partir d’aquí comença un compte enrere en què no importa tant quan trigarem a extreure el darrer barril perquè no depèn tant de les reserves existents com de la magnitud de la demanda, com el fet que ha arribat el final del petroli barat perquè s’acaba i comença una escalada progressiva del preu del petroli i derivats. S’ensorra una de les dues condicions sobre les quals s’aguanta encara la civilització industrial.
Segons l’Institute for the Analysis of Global Security amb el barril de petroli a 100$ (actualment està al voltant del 65$ i pujant), l’OPEP podria comprar la General Motors amb els beneficis de 6 dies i el Bank of America amb els beneficis de 2 mesos. Aquesta dada suggerent fa pensar sobre què va guanyar l’OPEP durant la primera meitat de 2008, quan el barril va arribar a 150$, i també permet imaginar en quina butxaca es troben els bilions de dòlars del forat econòmic dels països de l’OCDE, que va provocar la crisi financera de la qual encara no n’hem sortit.
Quan el 1973 es produí el zenit del petroli en territori dels EUA, entrant en declivi els seus jaciments, els americans van orientar la política exterior i militar cap a qualsevol racó del món on hi hagués reserves de petroli. Els Bush, uns imbècils lacais dels grans interessos petroliers, han defensat fins a l’estupidesa un model de civilització insostenible. El president Obama, s’ha trobat ara amb el zenit mundial del petroli i, és clar, no té altra opció que desarmar l’economia del petroli i construir una altra base energètica que sostingui el model industrial, que és la base de l’estil de vida d’occident. No n’hi haurà prou amb reprogramar la política americana per a la transició cap a una altra energia. El que cal refundar és l’estil de vida occidental. Cal entendre que el petroli que ara s’acaba no és substituïble per res igual sinó per una altra societat completament diferent.
Salvador Clarós és sindicalista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada