Hi ha un moment, en la història de la religió, en què té lloc un pas històric d’una gran importància: el pas de començar a creure que aquella realitat intuïda que està més enllà de la realitat empírica i amb la qual els éssers humans intenten de relacionar-se, és una realitat única, personal, i que és a l’origen i al cor de la vida humana.
Aquest pas comença a realitzar-se a diversos llocs i en diversos moments, però on qualla de manera definitiva és en un poble concret, Israel, amb un personatge, Moisès, que farà de catalitzador.
Moisès és certament un personatge apassionant. En els llibres bíblics que parlen de les seves actuacions (bàsicament, Èxode i Nombres), és difícil discernir-hi quin és el fons realment històric. Però en tot cas la seva aportació és clara: ell serà el qui portarà a la descoberta d’aquesta realitat única, aquest Déu, entenent-lo com algú que guia la història i ofereix un projecte alliberador, que es farà visible en l’alliberament de les tribus hebrees que es trobaven a Egipte sotmeses a l’esclavatge del faraó. O, dient-ho amb termes més empírics, ell serà qui ajudarà aquelles tribus que havien aconseguit alliberar-se de l’esclavitud, a entendre allò que els havia passat com el senyal de la presència d’un Déu que els guiava i que es comprometia amb ells.
El procés, evidentment, no és d’un dia per l’altre, sinó que té un llarg recorregut. Al principi, aquest “Déu d’Israel” no és entès com un Déu únic en sentit absolut, sinó en el sentit que Israel, a diferència dels altres pobles, no creu en una diversitat de déus que actuen en diversos àmbits de la vida, sinó que creu en un Déu propi que és un de sol, i que a més el seu projecte és un projecte a favor dels esclavitzats.
Posteriorment, aquesta primera intuïció anirà esdevenint de més volada, i acabarà prenent un altre significat: que, al darrere de tota la realitat i tota la història humana, hi ha un únic Déu. És a dir, que tota la realitat és fruit d’un projecte de vida que està més enllà d’allò que veiem, i que aquest projecte de vida és obra d’aquesta realitat única i personal que anomenem Déu. I que aquest Déu, en un determinat moment de la història, ha volgut actuar mostrant el seu rostre amorós i alliberador en ells, el poble d’Israel, i els ha encomanat de fer realitat, en la seva vida com a poble, el mateix estil de vida alliberat i alliberador.
Aquesta seria la intuïció fonamental, que va apareixent entremig de tot un llarg camí social i cultural. I que va traient el cap constantment, malgrat que la vida, molt sovint, vagi per una altra banda. Molt sovint, en efecte, el que prevaldrà serà la consciència que, si Déu ha actuat en la seva història de poble, això vol dir que ells són els preferits de Déu, facin el que facin. I aquesta consciència es traduirà en un nacionalisme que oblidarà el caràcter alliberador de l’acció de Déu. O prevaldrà, també, el convenciment que el que Déu vol és el compliment estricte de les lleis que concretaven les seves crides alliberadores, i la lletra acabarà matant l’esperit. I així successivament.
Però en tot cas, l’aportació d’Israel serà ja decisiva. Serà haver descobert, i dit, que, al cor de la vida i la història humana, hi ha la presència d’algú que, més enllà de tot, la sosté i acompanya. I haver descobert, i dit, que aquest algú propugna un estil de vida i d’història en què no hi hagi amos i esclaus, vencedors i vençuts, sinó éssers humans lliures i que puguin viure dignament. I haver afirmat també –en alguns moments concrets, però amb molta potència: per exemple, en alguns dels profetes, i en especial l’anomenat Segon Isaïes– que aquesta voluntat de Déu era per a tots els pobles de la terra, convidats a unir-se a la crida que Israel havia rebut.
Aquest pas comença a realitzar-se a diversos llocs i en diversos moments, però on qualla de manera definitiva és en un poble concret, Israel, amb un personatge, Moisès, que farà de catalitzador.
Moisès és certament un personatge apassionant. En els llibres bíblics que parlen de les seves actuacions (bàsicament, Èxode i Nombres), és difícil discernir-hi quin és el fons realment històric. Però en tot cas la seva aportació és clara: ell serà el qui portarà a la descoberta d’aquesta realitat única, aquest Déu, entenent-lo com algú que guia la història i ofereix un projecte alliberador, que es farà visible en l’alliberament de les tribus hebrees que es trobaven a Egipte sotmeses a l’esclavatge del faraó. O, dient-ho amb termes més empírics, ell serà qui ajudarà aquelles tribus que havien aconseguit alliberar-se de l’esclavitud, a entendre allò que els havia passat com el senyal de la presència d’un Déu que els guiava i que es comprometia amb ells.
El procés, evidentment, no és d’un dia per l’altre, sinó que té un llarg recorregut. Al principi, aquest “Déu d’Israel” no és entès com un Déu únic en sentit absolut, sinó en el sentit que Israel, a diferència dels altres pobles, no creu en una diversitat de déus que actuen en diversos àmbits de la vida, sinó que creu en un Déu propi que és un de sol, i que a més el seu projecte és un projecte a favor dels esclavitzats.
Posteriorment, aquesta primera intuïció anirà esdevenint de més volada, i acabarà prenent un altre significat: que, al darrere de tota la realitat i tota la història humana, hi ha un únic Déu. És a dir, que tota la realitat és fruit d’un projecte de vida que està més enllà d’allò que veiem, i que aquest projecte de vida és obra d’aquesta realitat única i personal que anomenem Déu. I que aquest Déu, en un determinat moment de la història, ha volgut actuar mostrant el seu rostre amorós i alliberador en ells, el poble d’Israel, i els ha encomanat de fer realitat, en la seva vida com a poble, el mateix estil de vida alliberat i alliberador.
Aquesta seria la intuïció fonamental, que va apareixent entremig de tot un llarg camí social i cultural. I que va traient el cap constantment, malgrat que la vida, molt sovint, vagi per una altra banda. Molt sovint, en efecte, el que prevaldrà serà la consciència que, si Déu ha actuat en la seva història de poble, això vol dir que ells són els preferits de Déu, facin el que facin. I aquesta consciència es traduirà en un nacionalisme que oblidarà el caràcter alliberador de l’acció de Déu. O prevaldrà, també, el convenciment que el que Déu vol és el compliment estricte de les lleis que concretaven les seves crides alliberadores, i la lletra acabarà matant l’esperit. I així successivament.
Però en tot cas, l’aportació d’Israel serà ja decisiva. Serà haver descobert, i dit, que, al cor de la vida i la història humana, hi ha la presència d’algú que, més enllà de tot, la sosté i acompanya. I haver descobert, i dit, que aquest algú propugna un estil de vida i d’història en què no hi hagi amos i esclaus, vencedors i vençuts, sinó éssers humans lliures i que puguin viure dignament. I haver afirmat també –en alguns moments concrets, però amb molta potència: per exemple, en alguns dels profetes, i en especial l’anomenat Segon Isaïes– que aquesta voluntat de Déu era per a tots els pobles de la terra, convidats a unir-se a la crida que Israel havia rebut.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada