Veïnes i monges és el títol d’un senzill llibre que acaba de sortir i que he tingut la sort de coordinar. La idea de fer-lo va sortir de la Rafi Cáceres, l’actual presidenta de l’ACO, que va assistir a una trobada de les religioses en el món obrer i va quedar impactada pels testimonis que va escoltar.
Ara sembla que les monges es posen de moda. El magnífic llibre Monges, editat per Fragmenta, ens apropa a la valenta realitat de moltes dones que estan lluny de ser les “fleumes” que indiquen els estereotips. La veritat és que algunes de les dones que hi escriuen tenen vides ben singulars: fer el noviciat en una haima, viure la pobresa des del carrer, “liderar” alguns projectes… són vides que ens criden l’atenció i que frapen fins al punt de canviar la concepció que tenim de les monges en general. La Teresa Forcades, una monja ben mediàtica, contribueix també a modificar aquesta imatge.
El llibre que ens ocupa té un caire molt diferent d’aquest tipus de testimoniatges. S’inscriu en una col·lecció (Emaús CPL) que ja ha anat publicant alguns reculls d’aquesta mena: ser capellà avui, testimonis de parelles, de militants de moviment, de vida monàstica.… Veïnes i monges recull el dia a dia d’algunes religioses de les que viuen en barris i que la gent de parròquies i dels moviments en el món obrer (JOC, ACO, GOAC…) tenim ocasió de tractar sovint.
Porten una vida que en molts aspectes es diferencia poc de la nostra. És fàcil de reconèixer-s’hi. Fan feines semblants, viuen en pisos com els nostres. Compren a les mateixes botigues. Planxen, renten, se’ls crema el dinar, i van a les mateixes caòtiques reunions d’escala de veïns que nosaltres. Treballen o viuen l’atur, es jubilen, es formen, i fan la declaració de la renda. Viuen, però, cèlibes i en comunitat, fan pregària de forma més sistemàtica que nosaltres i procuren viure l’Evangeli ben a fons. Viuen de manera molt senzilla, tenen la casa oberta a tothom qui s’hi vulgui apropar, pateixen una mica de “reunionitis” i practiquen allò de l’austeritat i del compartir que nosaltres sempre diem però que a la pràctica ens costa tant de fer. A casa seva sovint hi trobes visites que tractes poc perquè en la nostra atrafegada vida no hi caben: perquè pateixen una malaltia mental, perquè estan sols, perquè estan malalts, perquè formen part d’aquelles famílies desestructurades que sempre et compliquen la vida.
En conec unes quantes de monges d’aquestes, sempre les he valorat i algunes han estat persones molt estimades que m’han marcat profundament. Però fins ara tendia a pensar que eren una espècie en extinció, que l‘evolució de la nostra societat portaria segurament a d’altres formes de viure l’evangeli i que abans aquest era un camí que triaven perquè oferia possibilitats laborals, de formació, d’estil de vida, etc. que per a moltes dones (predestinades a la vida familiar i matrimonial) hagués estat impossible d’altra manera.
Doncs crec que m’equivocava. Perquè en aquesta aproximació que he fet hi he vist una forma profètica de viure l’evangeli. Profètica per la seva autenticitat, per la seva gratuïtat i perquè només des de la fe es pot entendre que en aquesta senzillíssima vida hi ha el Jesús més pregon. Un Jesús que no és present en les grans coses, sinó en les petites. I perquè el seu testimoni no és només un testimoni piadós (també ho és, certament), sinó que hi trobes elements saníssims i esperançats: ganes de festa, bona comunicació, i també compromís polític, feminisme, ganes de renovació. I encara més. La majoria de congregacions s’han reduït considerablement i les religioses s’han fet grans. No les veig patir gaire pel futur institucional, més aviat hi ha confiança i hi ha també noves fòrmules, com les experiències intercongregacionals, és a dir fer comunitat o dur determinades accions entre religioses de “marques” diverses, amb l’esforç de deixar de banda protagonismes i costums molt arrelats, pel bé comú. Tant de bo des de la política sabéssim fer una cosa semblant!
Jo crec que aquesta mena de vida rebrotarà, encara que tingui accents molt diferents. Perquè val la pena, perquè és un signe, sagrament, de l’Església més autèntica. Gràcies a totes elles.
Ara sembla que les monges es posen de moda. El magnífic llibre Monges, editat per Fragmenta, ens apropa a la valenta realitat de moltes dones que estan lluny de ser les “fleumes” que indiquen els estereotips. La veritat és que algunes de les dones que hi escriuen tenen vides ben singulars: fer el noviciat en una haima, viure la pobresa des del carrer, “liderar” alguns projectes… són vides que ens criden l’atenció i que frapen fins al punt de canviar la concepció que tenim de les monges en general. La Teresa Forcades, una monja ben mediàtica, contribueix també a modificar aquesta imatge.
El llibre que ens ocupa té un caire molt diferent d’aquest tipus de testimoniatges. S’inscriu en una col·lecció (Emaús CPL) que ja ha anat publicant alguns reculls d’aquesta mena: ser capellà avui, testimonis de parelles, de militants de moviment, de vida monàstica.… Veïnes i monges recull el dia a dia d’algunes religioses de les que viuen en barris i que la gent de parròquies i dels moviments en el món obrer (JOC, ACO, GOAC…) tenim ocasió de tractar sovint.
Porten una vida que en molts aspectes es diferencia poc de la nostra. És fàcil de reconèixer-s’hi. Fan feines semblants, viuen en pisos com els nostres. Compren a les mateixes botigues. Planxen, renten, se’ls crema el dinar, i van a les mateixes caòtiques reunions d’escala de veïns que nosaltres. Treballen o viuen l’atur, es jubilen, es formen, i fan la declaració de la renda. Viuen, però, cèlibes i en comunitat, fan pregària de forma més sistemàtica que nosaltres i procuren viure l’Evangeli ben a fons. Viuen de manera molt senzilla, tenen la casa oberta a tothom qui s’hi vulgui apropar, pateixen una mica de “reunionitis” i practiquen allò de l’austeritat i del compartir que nosaltres sempre diem però que a la pràctica ens costa tant de fer. A casa seva sovint hi trobes visites que tractes poc perquè en la nostra atrafegada vida no hi caben: perquè pateixen una malaltia mental, perquè estan sols, perquè estan malalts, perquè formen part d’aquelles famílies desestructurades que sempre et compliquen la vida.
En conec unes quantes de monges d’aquestes, sempre les he valorat i algunes han estat persones molt estimades que m’han marcat profundament. Però fins ara tendia a pensar que eren una espècie en extinció, que l‘evolució de la nostra societat portaria segurament a d’altres formes de viure l’evangeli i que abans aquest era un camí que triaven perquè oferia possibilitats laborals, de formació, d’estil de vida, etc. que per a moltes dones (predestinades a la vida familiar i matrimonial) hagués estat impossible d’altra manera.
Doncs crec que m’equivocava. Perquè en aquesta aproximació que he fet hi he vist una forma profètica de viure l’evangeli. Profètica per la seva autenticitat, per la seva gratuïtat i perquè només des de la fe es pot entendre que en aquesta senzillíssima vida hi ha el Jesús més pregon. Un Jesús que no és present en les grans coses, sinó en les petites. I perquè el seu testimoni no és només un testimoni piadós (també ho és, certament), sinó que hi trobes elements saníssims i esperançats: ganes de festa, bona comunicació, i també compromís polític, feminisme, ganes de renovació. I encara més. La majoria de congregacions s’han reduït considerablement i les religioses s’han fet grans. No les veig patir gaire pel futur institucional, més aviat hi ha confiança i hi ha també noves fòrmules, com les experiències intercongregacionals, és a dir fer comunitat o dur determinades accions entre religioses de “marques” diverses, amb l’esforç de deixar de banda protagonismes i costums molt arrelats, pel bé comú. Tant de bo des de la política sabéssim fer una cosa semblant!
Jo crec que aquesta mena de vida rebrotarà, encara que tingui accents molt diferents. Perquè val la pena, perquè és un signe, sagrament, de l’Església més autèntica. Gràcies a totes elles.
Mercè Solé és treballadora social
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada