Vols ser cristià?

• Doncs deixa de preocupar-te per tu mateix i comença a preocupar-te pels altres, aquells que hi ha al teu voltant: la família, els amics, els veïns, la gent del carrer, persones que encara no coneixes però que saps que et necessiten. Al cristià no li preocupa ser ric, ni poderós, ni famós o influent. L’autèntic cristià escull voluntàriament la pobresa i comparteix les seves riqueses amb els necessitats. La felicitat no te la donaran els béns materials, sinó poder estar amb la gent que estimes. Si vols ser cristià, aprèn a compartir.

• El cristià no es deixa vèncer per les adversitats ni pel sofriment.
• Conserva l’esperança, i davant del mal segueix creient en la victòria del bé.
• El cristià és solidari, plora amb el qui plora i acompanya el qui pateix.
  
• El cristià no creu en la llei del més fort, sinó en la llei de l’amor. Lluita amb constància, però sense violència ni agressivitat.
  
• El cristià no és rancorós, sap perdonar les ofenses, i no torna mal per mal.
• El cristià no accepta la injustícia ni la mentida. Es rebel·la contra l’odi i l’opressió. Desitja i lluita amb passió per un món més just i més humà.
• El cristià és sensible i atent al mal dels altres, és solidari amb els seus germans en els triomfs i en els fracassos, en les penes i alegries.
  
• El cristià es compromet amb els dèbils i necessitats.
  
• El cristià és de cor noble i sincer, senzill i incapaç de fer mal. Actua sense manipulació ni dobles intencions. Es lliura sense buscar premis ni recompenses.
  
• El cristià és honrat i diu la veritat, malgrat que això el pugui perjudicar. Defensa els drets dels més dèbils, denuncia les injustícies i falsedats, encara que per això s’hagi de veure perseguit o calumniat.
  
• El cristià confia en Déu, i prega per ell, pels seus germans, i també pels seus enemics.

Vols ser cristià? Doncs segueix aquestes normes de vida. Però viu-les amb naturalitat, i no amb angoixa. Si un dia t’equivoques, demana perdó i procura millorar. Recorda que només Déu és perfecte; la resta, en tenim prou amb intentar-ho.

Aquest escrit tan encertat i planer alhora, ha estat publicat recentment als fulls parroquials de les parròquies del Barri Vell de Girona i al Full de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar. L’amic Pere Domènech, de Girona, ha fet recerca però no hem pogut esbrinar-ne l’autor o autora. A nosaltres ens ha semblat molt adient compartir-lo amb tots els lectors de L’Agulla.

Hem tornat de la Serra Andina

Hi hem anat aquest estiu, durant dos mesos, a fer una experiència de servei i de família però el que no teníem previst era tornar a casa amb un tresor. Som un matrimoni amb tres fills, dos bessons de 15 i una de 9 anys. Treballem de mestres. Ens havíem preparat, tal com vam explicar ja a L’Agulla, per enfrontar-nos amb la duresa de la pobresa, però hem descobert persones riques d’humanitat i de generositat. L’austeritat, la simplicitat material, la duresa del dia a dia, permeten aflorar la dimensió humana de la persona, que el nostre món acomodat, ostentós i ambiciós ofega.Hem col·laborat en un Institut Superior Pedagògic (ISPP) en la formació de mestres a la Cordillera del Perú. L’Operazione Matto Grosso (OMG), l’ONG que ens ha acollit, està inspirada en el model educatiu de sant Joan Bosco i pretén potenciar les capacitats dels nois i noies i donar-los una formació que els permeti viure dignament en el seu món. S’intenta desmitificar la idea de que per tenir una vida millor cal emigrar a la ciutat o a Europa.El treball educatiu s’inicia amb l’”Oratorio”. Els dissabtes i diumenges es reuneixen els nens i les nenes per cantar, jugar, fer catequesi i menjar plegats. Són grups força nombrosos, alegres, generosos i molt participatius. Ens ha cridat fortament l’atenció l’ordre, la disciplina i el respecte amb què actuen. Dins d’aquestes trobades es dedica tot un matí a ajudar als pobres. La mateixa comunitat ha decidit quina és la persona o família que té més necessitats del poble, i en grups de tres o quatre van a ajudar. Per anar a l’Oratorio els nois, els catequistes i els voluntaris han de caminar grans distàncies.Els nois i les noies després d’haver cursat la primària poden entrar a estudiar en els Tallers. Viuen en règim d’internat, al matí reben les classes de Secundària i a les tardes aprenen un ofici. S’insisteix especialment en educar els hàbits de responsabilitat, d’organització, d’higiene, de treball ben fet i altres valors que no es troben en la vida de la Sierra. Les famílies necessiten molta mà d’obra per treballar la “chacra”: els camps i per cuidar els animals. És l’única activitat de la gran majoria de la població. Els nois i les noies gairebé se senten en culpa si no es queden a treballar a casa i van a l’escola. Per això totes les activitats que promou l’OMG són totalment gratuïtes. Els nois i noies dels tallers un cop han acabat la seva formació poden treballar en les Cooperatives creades per la mateixa OMG amb els fons recollits en els camps de treball a Itàlia. Vendre el fruit del seu treball fa possible que tinguin un salari just. Cobren una part en diners i una part en aliments per obra feta.Nosaltres hem estat en l’ISPP d’Aczo, un petit poble a 2.800 metres a la Sierra Andina en el Departament d’Ancash. S’hi arriba després de tres dies de viatge des de Lima per pistes de terra i pols. En aquesta casa hi conviuen 18 noies d’uns 20 anys, 3 assistentes i la Beatrice que és la voluntària italiana que fa de directora. Actualment estan fent el tercer curs dels cinc de la seva formació de mestres. Durant la nostra estada els hem fet classes de didàctica. El seu sistema educatiu és molt precari en tots sentits. No es treballa la manipulació, l’experimentació ni el raonament. No hi ha recursos i els pocs llibres que l’Estat dóna no responen a la realitat ni als interessos dels nens de la Cordillera. Els professors dicten definicions i normes i els nens les aprenen de memòria. L’absentisme dels alumnes i també dels mestres és molt freqüent. També hem acompanyat en la programació, la realització i l’avaluació de les pràctiques en les escoles rurals dels pobles i caserius de la zona. Per arribar a una de les escoles, la de Miopampa, un grup de cases disperses en una gran vall a 3.800 metres calia pujar caminant una hora i mitja cada dia. Només s’hi arriba per una estret corriol, no hi ha llum elèctrica i a l’arribar-hi tocàvem el xiulet per convocar els nens per tal que sabessin que aquell dia hi havia professors. Durant el matí fèiem classe i preparàvem el menjar. Donàvem als nens un plat calent de sopa de verdures, patates bullides i arròs. Per a la majoria era l’únic àpat del dia.Els nostres fills han conviscut i han treballat en tota mena de feines que mai havien fet: rentar roba al riu, segar amb la falç, separar el gra de la palla tirant-la enlaire, vacunar cuis (conillets d’índies), transportar llenya o pedres per construir murs, rentar els nens, etc. Són feines manuals que ocupen molt de temps i es realitzen a l’aire lliure. Esperem que els hagi ajudat a valorar el sentit de la vida i a saber què és el més important.Hem tingut la sensació que hem pogut col·laborar en algunes coses molt concretes, però també hi hem descobert un tresor:- Ens hem sentit acollits per les diferents persones que hem trobat; aquesta actitud no està relacionada amb la quantitat de coses que tenim sinó amb el que som.- Hem tingut la possibilitat de viure una vida provisional, sense gaires seguretats i això ens ha permès començar a entendre què és la providència.- La vida senzilla i amb una certa austeritat et fa ser més obert als altres, més disponible, et fa sentir més lliure.- El valor del treball ben fet, de l’esforç, de l’autosuperació i de que l’art no és només cosa de rics.- Nosaltres que pensem tenir-ho tot i saber-ho tot, ens hem descobert fràgils, vulnerables. Aquells que consideràvem “pobres” són els que ens han donat la mà, o ens han parlat quan no teníem paraules o alè...- El silenci, la tranquil·litat, per descobrir la presència d’un Déu bondadós, que té compassió.- La gratuïtat. Hem conviscut amb moltes persones que donen el seu temps, la seva vida pels pobres.En la pregària de les 6 del matí, del darrer dia que estàvem a Aczo, es llegeix l’evangeli que toca, Mt 19,16. Un home ric pregunta què ha de fer per guanyar la vida eterna. Jesús li respon que cal complir els manaments. Això ell ja ho compleix. Però Jesús li contesta: “Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel”.Un cop hem tornat a casa volem i podem seguir col·laborant amb les necessitats que allà hem descobert. Sabem que la nostra aportació no resoldrà les mancances i carències del tercer món, però de ben segur que algunes persones concretes es beneficiaran de la nostra acció. D’altra banda també volem, com a família, conservar i fer créixer el tresor que hem descobert: la felicitat d’ajudar als que ho necessiten.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres. Els seus fills David, Francesc i Marta, encara estudiants.

En record i homenatge a Lluís M. Xirinachs

La mort de Lluís Maria Xirinacs ha suposat una molt significativa pèrdua pel patrimoni polític i cultural de Catalunya, i en especial per l’esquerra a Catalunya. I em sabria greu que la consideració de la seva figura i el que ha aportat quedés reduït a la proposta política de l’independentisme que és el que amb més insistència es ressalta aquests díes.Xirinacs fou una persona atípica en gairebé totes les facetes:Polític atípic però realment polític. Capdavanter de la lluita contra el franquisme, detingut repetides vegades i a la presó, impulsor de l’Assemblea de Catalunya, impulsor també d’innombrables iniciatives de revolta política contra el sistema, la darrera de les quals fou la campanya “Jo em planto”, l’any 2000. Però polític molt poc a l’ús. Capaç d’entendre les pròpies limitacions i per tant dúctil i molt capaç de pacte. Però no d’un pacte a qualsevol preu ni sobretot al servei dels propis i petits interessos de grup. Després de la publicació La traïció dels liders explicant documentadament els tripijocs de la transició era obvi que mai més podria formar part de la política actual en ús. Independentista atípic, però independentista. La independència de les nacions no era per a ell un principi-primer, sinó una conseqüència de principis per ell més fonamentals, com el dret a la llibertat, la lluita contra l’opressor i de retruc estar, sempre, a favor de l’oprimit. Cal recordar el lloc on Xirinacs situava l’independentisme per no donar una falsa imatge del seu pensament. Òbviament sabia que la sobirania política, si no inclou, per exemple, la sobirania econòmica, és ineficaç. Per això tota proposta de sobirania exigeix, deia, el canvi de regles de joc dels organismes que regeixen l’economia mundial.Pacifista atípic, però pacifista. Les llargues vagues de fam, les famoses sentades davant la presó, l’impuls a l’objecció de consciència contra el servei militar, la seva nítida trajectòria de no-violència i el seguiment de la doctrina Gandhi, el van fer referent del pacifisme a Catalunya i candidat per tres vegades al Premi Nobel de la Pau. Les seves paraules de comprensió amb ETA van ser interessadament malinterpretades des de gairebé tots els sectors polítics de l’arc parlamentari. Però va dir, senzillament, que la violència dels grossos (Estat) és més condemnable que la violència dels petits. Intel.lectual atípic, però intel.lectual. Biòleg, filòsof, teòleg, sociòleg, amb capacitat d’exercici matemàtic, amb més de quinze llibres publicats. Contra la tendència actual de fragmentació i compartimentació de la ciència, i de la reducció de la ciència a tècnica, treballava últimament en una mena de “Construcció universal de la ciència” en què biologia, desenvolupament humà, processos econòmics, epiritualitat, etc. confluien en una unitària visió del món. I alhora, intel.lectual que mai va deixar el carrer, que s’alimentava de la vida i intentava incidir en els moviments des de la seva comprensió global del món.Religiós atípic, però profundament religiós. Probablement la recerca del transcendent era la raó profunda de la seva personalitat. Sacerdot catòlic, profund coneixedor de la bíblia i de la història de les religions, sobretot de les orientals. La capacitat de seducció de la seva persona i de la seva proposta només té l’explicació si bevia la fonamentació en fonts més profundes que les de les estratègies contingents. La profunditat d’aquesta dimensió el va fer probablement del tot lliure davant de les institucions religioses i les seves normes. Personatge atípic i per això mateix incòmode.Lamento extraordinàriament la seva pèrdua. Cap país hauria de poder deixar passar desapercebuts personatges així. Catalunya, país tan petit, menys que cap. Des d’aquesta petita nota li dóno el meu petit homenatge.

Jaume Botey és professor de la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona

La clase obrera

¿Existe la clase obrera? Es una pregunta muy compleja, que alguien hizo en la Cornellá de los tiempos del añorado García Nieto a principios de los ochenta. Era un estudio en el que su autora –de cuyo nombre desgraciadamente no consigo acordarme– planteó interrogar a los trabajadores de la fábrica más roja del cinturón rojo sobre su identidad social y política. Era un trabajo hecho a pie de obra, a ras de tierra, sobre cómo se veían los protagonistas más activos de la transición, la punta de lanza del movimiento obrero del Baix Llobregat, un fenómeno estudiado incluso por el MIT, Massachussets Institute of Technology. Aquel rico yacimiento electoral del PSUC políticamente se veía a sí mismo… de centro izquierda. Aquella plaza inexpugnable del sindicalismo de Comisiones Obreras al ser preguntada sobre la clase social a la que creía pertenecer respondió mayoritariamente que a la clase media.Aquello no se vivió en el Baix Llobregat sindical como una tragedia, sino todo lo contrario. La clase obrera había iniciado el camino de la ascensión social y la labor política y sindical había propiciado la conquista de la autoestima. El Baix Llobregat –Siemens representaba entonces la quintaesencia de la comarca– no se resignaba a ser un ghetto fabril de la inmigración esxtremeña y andaluza a la cola de la renta per cápita de Catalunya, sino que aspiraba a ser una comarca de ciudadanos de primera. Sospecho que Juan García Nieto no fue ajeno a esa lectura, con su gran capacidad de encontrar las líneas estraté-gicas de avance del cada día del Baix.Sin embargo, en mi opinión, en esa búsqueda de normalización social del trabajador combativo también se produce la pérdida progresiva de identidad colectiva. En la evolución del voto del Baix –cito el Baix porque me parece un ejemplo generalizable– se percibe ese viaje a la “normalidad”, donde el voto pasa a ser el resultado de un estado de opinión transversal, más que una opción de clase. Siempre ha habido explota-dores y explotados, pero el sentimiento de clase ha ido unido a la revolución industrial. Las formas de producción, la fábrica, la relación con el trabajo, socializaba la conciencia de clase, el sentimiento de pertenencia a un colectivo con el que compartía problemas y aspiraciones. Las nuevas formas de segmentación de la identidad del trabajo, la subcontrata, la externalización, la introducción de nuevas escalas salariales, dispersa el antaño colectivo más o menos uniforme en antiguos y nuevos, unos sin algunos derechos, y los otros con esos mismos derechos condenados a extinguirse con una generación de trabajadores, los dispersa en falsos autónomos, en empleados fijos, en empleados temporales, en ETT, los últimos de la fila, cuyo reino nunca es de este mundo.Ante este proceso de eliminación de las señas de grupo, la televisión irrumpe como el gran consejero, que le da pautas de comportamiento y le empuja a tomar las grandes decisiones de consumo individuales como forma de falsa identidad social. Creo que no existe el sentimiento de clase y no se vislumbran los mecanismos para compensar las presiones que nos llevan en la dirección de reforzar la individualidad. Todo y así, aunque seamos incapaces de vislumbrar el sujeto de cambio del futuro, para dar identidad, cara y ojos al proceso de transformación social, siguen plenamente vigentes los valores de igualdad, equidad y solidaridad. Quizás hoy no exista ese fantasma que recorría Europa, pero sí existe un lazo invisible que nos une a muchas gentes del mundo, a creyentes y no creyentes. Un sentimiento global de que el mundo ha de cambiar de base. El problema es que aun no le hemos puesto nombre. No es un problema menor, porque lo que no se nombra es como si no existiese. Pero haberlo, haylo.

José Luis Atienza es treballador de banca

Reflexió a l'entorn de l'educació per a la ciutadania

Aquest nou curs escolar 2007-2008 diferents alumnes d’arreu de l’estat tindran la possibilitat d’apropar-se al teixit social que vol configurar una manera de fer i de sentir a través de la nova assignatura de l’Educació per a la Ciutadania. Teixit que pot passar del ’Jo al nosaltres’, de la ‘pobresa’ a la ‘participació ciutadana’. Unitats didàctiques com l’‘Espanya democràtica’ a la temàtica tan sensible com necessària, com són els ‘Drets Humans’. És una matèria que ha de rebre l’alumnat de cinquè i sisè de primària i els dels tres primers cursos d’ESO. Aquest repte afectarà al món docent i a la credibilitat dels centres educatius. Alguns centres religiosos, pocs, podrien aigualir temes, com la sexualitat i la igualtat de gènere, a fi de no contradir les directrius de la Conferència Episcopal Espanyola. Sortosament, la matèria d’Educació per a la Ciutadania va més enllà d’una crítica desaforada i gens justificada. Els nous signes dels temps ens situen de ple en una societat secularitzada i plural. L’Església catalana ha de ser conscient que la societat viu d’esquena al cristianisme i aquesta realitat obliga a fer l’esforç necessari d’un llenguatge adient vers una societat, la catalana, oberta a un sincretisme religiós. Condemnar i generar un discurs agre tal i com fan sectors de la CEE, ens inhabilita i ens complica l’anunci de les benaurances i de la Bona Nova. La societat actual viu a la recerca de nous referents, i segurament part del desconcert general i del seu allunyament del missatge cristià recau en les conductes no gens acollidores per part d’una certa jerarquia que no ha entès les veritables necessitats humanes i la importància d’un discurs alliberador i acollidor. L’Educació per a la Ciutadania seguirà no absenta de diferents valoracions per part del món acadèmic. Ens podem preguntar per la seva necessitat o conveniència, però tots sabem de tradicions culturals que pressionen fortament a fi de consolidar un estil de vida que xoca amb societats més tolerants i permissives com la catalana. El tractament i la difusió dels Drets Humans és innegociable en qualsevol situació educativa. L’alumnat els ha de conèixer independentment de les seves creences o increences. Apropar-se per conèixer, i conèixer per comprendre, heus ací el repte d’aquesta nova matèria. Dignitat humana, causes de la pobresa, medi ambient, participació ciutadana, societats democràtiques, lluita contra la discriminació i respecte a la diferència són eixos que el docent haurà de treballar i ser-ne el pont en un món plural, que es manifesta en la mateixa aula, en la mateixa escola i en la mateixa societat. L’alumnat a voltes ens ve impregnat de cultures que res tenen a veure amb les estructures democràtiques i de respecte, d’igualtat entre home i dona que trobem a la Catalunya del segle XXI. Les editorials tenen un repte molt important, la de construir uns llibres que ajudin al diàleg i al respecte per la diversitat de creences. Donat que els currículums ens venen marcats per llei, podem afirmar que el marge de maniobra serà petit, però cal estar atents que els seus continguts s’ajustin a la societat canviant de manera objectiva. Podríem trobar un món editorial que fes respirar unitats didàctiques gens compromeses, i en canvi ofegar, per raons d’objecció o de principis, altres unitats pedagògiques sobre la igualtat de drets i deures entre persones del mateix gènere.Per tant, la capacitat d’implicació de la comunitat educativa serà la clau de volta d’uns bons resultats a llarg termini. Tota novetat curricular requereix un estudi a fons de les seves possibilitats d’encaix en els centres educatius, tenint present que les realitats varien considerablement segons el territori.Una proposta de coordinació amb el docents de tot Catalunya independentment de la peculiaritat de cada centre serà del tot necessària. Aquí la mateixa administració educativa haurà de cercar eines i mecanismes per motivar el treball docent. Caldrà una web especialitzada on trobar materials i compartir experiències com a punt de partida. Hem d’evitar que la matèria caigui en una simplificació de continguts, com en temps de l’Ètica, i que en cap cas sigui la complementació de cues horàries dels nous docents.Tinguem ben present que una de les justificacions de l’Educació per a la Ciutadania és la vertebració d’una futura societat de persones responsables, amb criteri propi, participatives, amb drets i deures, íntegres a través de l’autoestima i del respecte a la dignitat de la persona.Aquest repte fa anys que Catalunya l’ha assumit amb rigor i amb perspectiva de cohesió social. Donada la pluralitat cultural en què ens hem trobat immersos històricament, invertir en les persones hauria de ser la finalitat de tota societat, i més si aquesta es proclama defensora dels drets humans, però cal estar alerta amb no uniformar les cultures. Caldrà un esforç per comunicar-nos i per entendre’ns. Professorat, alumnat, pares i mares, tot un repte en un espai concret: els centres educatius.

Bernat Villaronga és president de la FERC (Federació d’Ensenyants de Religió de Catalunya)

Nicaragua

Aquest mes d’agost hem estat amb uns amics a Nicaragua. Malgrat que era un viatge amb la intenció només de conèixer el país, tenim ganes d’explicar el que hem vist; ja que Nicaragua et deixa una sensació difícil d’oblidar. Hem viatjat per altres llocs que també ens han agradat, però en tornar de Nicaragua tenim un sentiment diferent, d’estimació, de pertinença. La seva magnífica gent, la seva hospitalitat ens fan sentir avui una mica “nicas”.Nicaragua és un país de poetes i volcans. De poetes com el seu heroi nacional Rubén Darío, omnipresent com Sandino per tot el territori; com Alfonso Cortés o Gioconda Belli. Fins i tot la revolució sandinista tenia també una gran càrrega poètica. I de volcans, dotzenes de volcans que travessen el país de nord a sud, set dels quals encara actius, que fan que el país estigui, també geològicament, en construcció.Nicaragua és un país jove, molt jove, en el qual la majoria de la gent no va viure la revolució i pràcticament la meitat de la població va néixer després del final de la guerra. Els “nicas” tenen actualment diferents opinions sobre el que va significar la revolució i l’actuació dels governs sandinistes; però sembla que la majoria està d’acord en, com a mínim, dues coses. Per una part el gran esforç d’alfabetització i desenvolupament cultural del país realitzat; que fa que, malgrat ser Nicaragua avui un dels països més pobres d’Amèrica, tingui un potencial humà dificilment comparable al dels altres països de Centreamèrica. I per l’altra, l’esperit de dignitat i independència creat en el procés revolucionari.Els “nicas” també se senten orgullosos d’una altra cosa que ens pot semblar paradoxal; i és que malgrat la pobresa i un passat tan convuls com el de les altres nacions centreamericanes, és un dels països amb menys violència i més segur de la zona. Segons ells, fins i tot el menys violent de tota Amèrica Llatina. Un país on, deixant a banda la caòtica Managua, es pot passejar segur a la nit per les principals ciutats, tot i que les freqüents apagades de llum les deixen pràcticament a les fosques.Nicaragua té tots els atractius possibles: uns paisatges variats; selves i boscos tropicals; llacs immensos plens d’illes idíliques, entre ells el segon més gran d’America Llatina; volcans actius i extingits; platjes pràcticament solitàries; fantàstiques ciutats colonials i, a més, per a nosaltres una història apassionant i molt propera. Un tresor que són conscients que cal cuidar. A tot arreu, potser per l’exemple de Costa Rica, es parla de turisme sostenible, encara que, com sempre, l’amenaça de l’especulació hi és present. Però per sobre de tot hi ha la gent: acollidora i sempre disposada a donar la seva opinió de tot (els encanta discutir de política!). Hem anat trobant gent (guies, personal dels hotels...) que estimen el seu país, el coneixen i et fan compartir d’una manera engrescadora la seva estimació i el seu coneixement.Però a més Nicaragua té un miracle: Solentiname. Quan parles avui amb algun dels poc més de 1.000 habitants de Solentiname, tots et diuen que la història de l’arxipèlag té un abans i un després de l’arribada de Ernesto Cardenal. Solentiname és un conjunt de 36 illes paradisíaques, la majoria deshabitades quan, als anys 60, hi arribà Ernesto Cardenal. La majoria dels seus habitants viuen pobrament de la pesca, pràcticament aïllats de la resta del país. El Padre, com l’anomenen els “nicas”, fundà una comunitat cristiana que després va ser coneguda a tot el món en recollir en un magnetofon les intervencions dels feligresos, donant així origen, per una banda, al llibre El evangelio de Solentiname; i, també, amb la col·laboració de Carlos Mejia Godoy, a la Misa Campesina. A més, Ernesto Cardenal, amb l’ajuda d’un pintor colombià, ensenyà també a pintar amb l’estil primitivista a molts dels antics pescadors, en especial a moltes dones. Els quadres es venen, encara ara, per tot el món. Els anys 70 membres de la comunitat prengueren una part molt activa a la revolució assaltant el cuartel de San Carlos i la resposta de Somoza fou fulminant: bombardejà les illes.Avui, i gràcies a l’ajuda internacional i de l’associació de defensa de Solentiname, encara amb la col.laboració de Ernesto Cardenal, Solentiname manté la seva vida comunitària, els seus pintors i artesans encara exposen i venen quadres. Quan nosaltres hi érem, vam veure una exposició d’uns 20 pintors diferents, i ens deien que estaven fent un mural gran per a Metges Sense Fronteres. I mentrestant la població creix, i noves iniciatives, com la creació d’una escola de secundària a l’illa Mancarrón que, per evitar els desplaçaments entre les illes, funciona de forma intensiva de dissabte al matí fins diumenge tarda, tiren endavant. La gran ajuda internacional abocada en una població petita ens fa pensar, però, que la dependència d’aquesta ajuda és molt gran i ens preocupa el que podria passar si faltés, ja que pensem que molta de l’ajuda és deguda a la personalitat d’Ernesto Cardenal.Com a Solentiname, tota Nicaragua necessita encara molta col·laboració i el futur és incert. La corrupció dels polítics conservadors (els dos últims presidents estan encausats), i alguns dels comportaments del nou govern de Daniel Ortega, com la sobtada amistat amb el seu gran ex-enemic el cardenal Obando, fa que molts “nicas” no siguin gaire optimistes. Però saben també que tenen molts actius: l’educació, la pau, un país amb moltes possibilitats, tant agrícoles, com ramaderes, energètiques i turístiques.Potser en un futur no molt llunyà podrant fer-se realitat els versos de Carlos Mejia Godoy que hem sentit cantar per tot el país:“Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer,però ahora que ya sos libre Nicaragüita, yo te quiero mucho más”

Jaume Rovira és químic i Margarida Prats professora de secundària

Mares solteres

Arran de l’acord pressupostari pel qual es proposava de concedir més ajuts als infants de famílies en situació precària, entre les quals s’hi incloïen les mares solteres, el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola es va sentir obligat a sortir immediatament a la palestra per qüestionar aquesta decisió, perquè segons ell afavoria la proliferació de famílies incorrectes, és a dir, les que no estaven formades per un pare i una mare convenientment casats i amb fills adequadament tinguts.Després, però, el mateix secretari va corregir més o menys aquesta presa de posició, i va manifestar que els infants mereixien tenir tots els ajuts que necessitessin. Però la primera reacció ja havia fet el seu efecte, i certament que resultava profundament significativa de la mentalitat que mou una part notable de l’episcopat. I és la idea que, per damunt de tot, el que cal és defensar les normatives sexuals oficials, que es fonamentem sempre en la consideració que la relació sexual és de per si una cosa dolenta que només se salva quan es realitza dins els cànons determinats per l’Església i amb la voluntat específica de tenir fills. Per això, les mares solteres i els seus fills, en principi no haurien de tenir cap ajuda. Després, quan es veu que això és objectivament un disbarat, es recula i s’intenta maquillar la reacció inicial, que és la que ha sortit realment del fons de l’ànima. Davant sortides de to com aquestes, que encara que no sempre resultin tan òbvies de fet sovintegen més del que hom desitjaria, segurament que la millor cura fóra una de ben senzilla: mirar més l’evangeli, veure quines eren les preocupacions de Jesús, i intentar fer servir els seus mateixos criteris a l’hora de valorar què és important i què no en la vida de la nostra societat.

Voluntariat

Accepcions: 1. Treball que es fa voluntàriament. O sigui perquè un o una vol. Sense cap pressió externa. 2. Treball que es fa sense res a canvi, en contraposició a treball remunerat. 3. Fenomen altament valorat a la nostra societat, al qual s’associen conceptes com eficàcia i solidaritat. Sol contraposar-se a acció política (moguda per «obscurs» interessos) a professionalitat (identificada amb corporativisme i «funcionarisme»). Capaç de fer qualsevol cosa, pot moure el món.

Associada a ONG i noves formes d’organització en general. Tot i que se s’assemblen, la paraula «voluntarisme» sol interpretar-se en sentit negatiu i dissociada de voluntariat.

Mals usos del voluntariat (per part, sobretot, de les entitats i ONG): 1. No tots els voluntaris i voluntàries tenen la possibilitat de participar formalment en la presa de decisions de les entitats a què pertanyen. 2. Alguns i algunes voluntàries ocupen llocs de treball que podrien ser ocupats per persones en atur. 3. Qui ha tingut un lloc amb poder a la societat de vegades tendeix a voler-lo perpetuar fent de voluntari o voluntària en una entitat social. 4. En el camp social força gent es considera espontàniament «master» en treball o educació social pel fet de tenir altres estudis o bona voluntat... i no valoren que els pobres mereixen una atenció de qualitat.Per pensar: «Que una sociedad como la nuestra alabe como lo hace el compromiso voluntario es indicador de que tal compromiso sirve en muchas ocasiones a intereses claramente funcionales, compatibles con los objetivos culturales y políticos actualmente dominantes» (¿A quién le interesa el voluntariado? I. Zubero. Cáritas Española. Madrid, 2000).

Algunes constatacions pràctiques: 1. De feina voluntària fa molts anys que se’n fa. 2. La generositat i eficàcia de molts voluntaris i voluntàries està fora de dubte. 3. La major part de partits, associacions i entitats que coneixem funcionen gràcies a la voluntat decidida de moltes persones que hi dediquen temps i esforç perquè els dóna la gana. Es parlava abans de militància i de compromís, paraules que suggereixen un rigor i globalitat no ben vistos en el relativisme cultural en què ens movem. 4. La xarxa veïnal i familiar ha esdevingut -i continua esdevenint encara en molts casos- un servei proper, preventiu i eficaç a la persona en situació de feblesa.

Conclusió: Que moltes gràcies a tots els voluntaris i voluntàries que fan un molt bon servei, i que són molts. Però alerta, que sota aquest nom també s’hi amaguen unes quantes perversions.

Mercè Solé

Valors

La solidaritat o la humilitat son valors, però les qualitats contràries, és a dir, l’individualisme o l’ambició també ho són. No es tracta d’antivalors, que no existeixen per contradicció lògica ja que el mateix judici pressuposa l’existència prèvia d’una jerarquia de valors. Es tracta doncs d’altres valors diferents i alternatius. Qualifiquem com a valor allò que serveix per a una finalitat concreta, sigui la que sigui. Així, l’ambició, per exemple, val per als negocis. I també la bondat, la veritat i l’autenticitat poden ser valors puixants per al món dels negocis sempre que siguin reconeguts com a tals pel col·lectiu. No hi ha absència de valors sinó valors no reconeguts o no desitjats. Qui determina, doncs, implícitament un sistema moral de valors és el pacte social. El conjunt de valors que adopta una col.lectivitat la identifica i alhora dibuixa l’horitzó utòpic d’aquella societat. Pot passar que la pràctica social disculpi la infidelitat al sistema de valors oficialment vigent (hipocresia). Per exemple, tenim els drets humans com a valor fonamental però en canvi acceptem i promovem que siguin violats en determinades circumstàncies o en països del tercer món. O els drets constitucionals, com el dret al treball, a la vivenda o a la cultura pròpia quan no són degudament vigilats i defensats per les institucions de l’Estat. Aleshores parlem de crisi de valors.
Salvador Clarós

Treball

En física, és l’esforç que costa moure o desplaçar alguna cosa, és a dir, el resultat d’aplicar una força, vencent la lògica resistència que presenta sempre tota massa a ser moguda o desplaçada. El treball exigeix doncs un esforç, que en l’ésser humà, acaba produint suor i cansament. Això és cert només en l’anomenada classe obrera, ja que el concepte treball s’ha definit també com l’esforç intel.lectual sostingut. Fins i tot rep aquest nom tota dedicació o tasca remunerada, encara que no produeixi res. És clar que la resistencia a ser moguts també la practiquen els treballadors quan se’ls exigeix més del compte. Aleshores aquests exerceixen l’acció contrària a treballar, és a dir, la vaga. En el sistema d’economia capitalista, el mercat assigna els béns i el treball les rendes, però hi ha doctrines crítiques com la marxista que demostra la falta de linealitat en la correspondencia entre les rendes i el treball. Es defineix un factor P (plusvàlua) que fa que els propietaris o inversors percebin també rendes. L’atur, en contraposició al treball, és consequència de desajustaments entre l’oferta i la demanda en el mercat laboral, i ha esdevingut el principal factor d’injustícia social, només corregida parcialment per un altre factor S (subsidi) que l’estat socialdemòcrata ha incorporat per evitar mals majors. El treball en la seva concepció original tendeix a desaparèixer: segons l’OCDE, s’estima que sobre el 2010 només un 10% dels treballadors es dedicaran a fabricar o a traslladar objectes, la resta es dedicarà al tractament de la informació i el coneixement, i una part de persones hauran emigrat cap a l’oci uns, cap a l’atur altres. Uns pocs, sempre en països allunyats i pobres, sembla que produiran els béns de consum, l’energia i els serveis necessaris. La globalització, una força poc coneguda que tendeix a cohesionar els elements planetaris, redistribuirà el treball i les rendes, sempre segons el criteri de la màxima injustícia, que és la llei del més fort, llegat cultural del segle que acabem de deixar.
Salvador Clarós

Teologia

(Aquesta paraula va dedicada a l’estimat Evangelista Vilanova, que ens acabava de deixar en el moment d'escriure-la)

Biologia significa ciència sobre la vida o els éssers vius (“bíos” en grec vol dir vida), psicologia significa ciència sobre la consciència i el comportament (“psíque” vol dir ànima, esperit), geologia significa ciència sobre la terra (“guéos” vol dir terra)… o sigui que teologia deu significar ciència sobre Déu, ja que “théos” vol dir, efectivament, Déu. Però no acaba de quadrar. Perquè aquesta ciència sobre Déu no es pot basar, com les altres ciències, en dades més o menys empíriques i en comprovacions més o menys afinades. Aquí, del que es tracta, és d’anar aprofundint un misteri incomprovable. O sigui que a la teologia se la pot anomenar ciència només per aproximació. Podríem dir que la teologia és l’intent de conèixer, no qui és o què és Déu, sinó el que nosaltres creiem sobre ell. Per tant, la teologia serà diferent segons des de quina creença es parteixi. I tindrà uns aspectes que l’acosten a les altres ciències (per exemple, els orígens i formació dels textos bíblics), i altres aspectes, la majoria, que són l’intent difícil de formular una cosa que va més enllà de qualsevol intent d’aproximació empírica, però que, en canvi, és fonamental per als creients: l’intent de creure amb més solidesa, amb més profunditat, amb més amplitud, amb més autenticitat.

Josep Lligadas

Solidaritat

Paraula emergent. Valor que s´ha anat expandint i potser també diluint. Té una base etimològica d´arrel més jurídica i una altra de més sociològica. Pot implicar més un acord “in solidum”, en ferm, com si es tractés d´un contracte, un compromís que no es pot trencar, o bé pot indicar més una actitud de compartir, de fer-se càrrec, de viure-ho més personalment, de quedar-hi implicat.

Tothom vol ser solidari. Organitzacions, polítiques, activitats... Solidaritat si us plau! Aleshores la solidaritat va quedant segrestada per un pensament “oficial”, el políticament correcte, que et diu quan tu o el teu col.lectiu esteu en el camí de la veritable solidaritat. Si és així com podem sortir de la teranyina de l´ambiguïtat en què pot haver caigut aquest valor de moda?
Criteris per desenmascarar falses solidaritats i per ser també autocrítics:
La solidaritat que exercim a qui serveix? Al poder dominant? Als pobres reals? Al propi grup, corporació, interessos...? Hi ha solidaritats ben diferents , oi? Com vivim la solidaritat que ens sembla que fem? Ens produeix guanys, tensions, compromisos, conflictes...? Ens fa què? Amb qui construïm solidaritats, amb qui les compartim? Cap a quina direcció l´enfoquem, és a dir, quin model de món tenim dibuixat i amb quines condicions el voldríem deixar? Perquè també podria passar que les nostres solidaritats tinguin com diverses afiliacions, segons convingués en cada cas, als nostres interessos confessats o inconfessats.
En aquest moment de “convulsions violentes globals”, és molt important analitzar i reconèixer cap a quin horitzó van les solidaritats personals i col.lectives. i tenir en compte que puc establir diverses solidaritats a la vegada i no ser contradictòries entre elles, perquè estan orientades a la mateixa solidaritat humana global. Em sembla que no cal posar exemples.
Notes: 1. Ser d´una ONG que vol construir solidaritat no és cap garantia, però pot ajudar. 2. Recomano Para comprender la solidaridad, de Marciano Vidal. Ed. Verbo Divino. Estella, 1996. i 3. “El segle XXI serà un món solidari, obert i plural... o no serà”.

Josep M. Fisa
(Publicat en el número 26, octubre de 2001)

Prevenir

Popularment la paraula prevenir l’aplicàvem sobretot a la salut. I no es tractava pas mai de matar el qui podia contraure la malaltia per evitar que s’estengués! Enteníem que calia buscar les causes de la malaltia i, quant als malalts, procurar curar-los o millorar-los les condicions en què es trobaven.

Darrerament en el món occidental en què ens movem, parlant de conflictes, confrontacions, delinqüència, desequilibris, etc., sembla que prevenir vulgui dir tallar d’arrel allò que jo sospito que ara o més endavant perjudicarà els meus interessos: entre estats es viola el dret internacional amb guerres preventives, en la petita delinqüència es tracta fonamentalment d’aplicar mà dura i prou, en la confrontació política es fan lleis de partits a la carta. No es pregunten pas per les causes!
Amb aquesta prevenció tiren endavant (de moment), avancen, diuen que van bé; però ens amaguen que solament fan que enverinar, dividir, contenir pressions amb murs i obstacles (però no desactivant les pressions)...
Si us plau, per prevenir mals de debò de la humanitat (no solament els “nostres”) anem a les causes d’aquests mals, cerquem-les honestament i gastem-nos aquí els calés. Deu ser feina dels cristians i de les esquerres ajudar a fer entendre això als nostres companys i companyes de feina, al veïnat, a les nostres esglésies, partits, sindicats i organitzacions.

Josep Pascual
(Publicat en el número 38, febrer de 2004)

Proselitisme

Actitud passada de moda que recordem amb una certa repugnància: a l’Església, evangelitzar a cops de creu, amb prepotència, des del poder; en el camp social o polític, “forçar” adeptes en qualsevol camp amb “machaconería”, potser amb manipulació, ignorant la llibertat de l’altre. El diccionari defineix proselitisme com a “zel a fer prosèlits”. I de “prosèlit” diu: “nou adepte d’una religió”.

Però potser hem passat d’un extrem a l’altre. Envoltats de la políticament correcta tolerància –si més no, verbal-, presoners d’una certa inseguretat, conscients de les contradiccions dels col·lectius en què treballem, submergits en l’individualisme, considerem privades moltes coses que no ho són (la fe, la nostra adscripció sindical o política...) i no gosem exposar-les a la llum i ens fa vergonya convidar ningú a participar-hi. Ens fa por ser poc respectuosos? Ens fa por no agradar? Ens sentim febles? Certament, faríem bé de perdre la por a mostrar públicament alguna cosa més que les nostres preferències per Bisbal o Bustamente o pel Barça o l’Espanyol.

El respecte a l’altre ens ha de permetre despullar-nos, fer confiança, anar a fons... si volem establir les bases d’un diàleg sincer i profund. Mostrar-nos com som pot fer-nos vulnerables però és una bona alternativa a la frivolitat i al pensament únic, i una manera de crear espais de relació sòlids. Convidar la gent a compartir allò que és important per a nosaltres no és envair el seu espai, sinó avançar en la fraternitat. Em sembla.

Mercè Solé
(Publicat en el número 33, febrer de 2003)

Popular

Ho he preguntat a alguns professors de la meva escola i un m´ha dit: “ordinari, baix, de poc nivell, de poca categoría....”. És a dir, és una paraula tan “popular” que es pot fer servir per a tot. La pots posar al costat del que sigui i resisteix sense parpellejar. Per exemple, al costat d´un partit, al costat d´un pallasso, al costat d´una revolució... no passa res. Fins i tot la pots posar al costat d´una classe social.
Si tu la poses al costat d´un personatge de sang blava no s´hi amoïna gens i si la poses al costat d´un ciutadà corrent d´un barri, també li escau i és ben acceptat.
Serveix tant, és tan útil, que es fa difícil demostrar que molt sovint provoca oxímorons extraordinaris i descomunals. (Oxímoron: figura retòrica que contradiu el que s´acaba d´afirmar. El profesor Arcadi Oliveras ha fet un recull d´oxímorons quan es refereix a l´armamentisme i al cinisme de l´imperi; per exemple, si es diu “intel.ligència militar” podríem topar-nos amb un oxímoron. Tanco parèntesi). Qui s´atreviria a dir, per exemple, que “pujada d´impostos popular” o “república popular saudí” o “partit popular” són oxímorons? Potser estem en un “règim monàrquic popular” i no n´érem coneixedors!
Siguem seriosos. És veritat que el significat de les paraules s´ha anat pervertint gràcies a la “popularitat” dels mitjans de comunicació i al poc ús del diccionari, però “popular” té un ventall de possibilitats semàntiques tan important que ens ha de fer molt vigilants. La gent que estimem el poble i ens identifiquem amb la seva manera de ser, de viure i de pensar, és a dir, que en formem part... no ens hem de deixar entabanar quan les nostres arrels les volen transplantar a terrenys erms o les volen empeltar per continuar xuclant la saba que no els pertany. El fruit encara menys! La terra, les arrels, la saba i els fruits per als qui els treballen!

Josep M. Fisa
(Publicat en el número 37, desembre 2003)

Política

Paraula prostituïda, mal utilitzada per aquells que volen justificar el que fan des del poder.

A petita escala, pot ser un grup que té una ideologia i vol treballar en una determinada línia per aconseguir “una societat millor”, els diferents partits polítics. El problema comença quan passen de ser un grup “per treballar” en una causa, a tenir el poder. A partir d’aquest moment, l’amnèsia col·lectiva sembla la malaltia més freqüent, com ara els constipats per a la resta de mortals. La prioritat en molts casos (“salvo honrosas excepciones”) deixa de ser l’ideal pel qual es treballava, per passar a ser “d’aquí no em mou ningú”. I així ens trobem amb tota una colla d’anomenats polítics que tenen com a únic objectiu tornar a guanyar les eleccions perquè si no, què farien? En aquests casos, qui acostuma a perdre el nord més fàcilment son els partits d’esquerres, perquè els de dretes tenen claríssim cap a on van.
A escala personal (de persona), no tota la classe política és així, però certament els d’aquest estil no beneficien en res ni a la societat ni a la resta de persones que encara volen aconseguir, si més no, que la petita societat on ens movem no sigui tan injusta. Però aquests són els que fan la feina silenciosa de cada dia, els de la base, com en els castellers, són els que no es veuen però suporten el pes de l’organització del grup polític.
A nivell internacional (mundial), ja és esgarrifós el que s’arriba a fer en nom de la política. En aquest cas, el sistema polític és un immens teatre on s’utilitza una gran mascarada per justificar tots els tripijocs econòmics, abusos comesos contra països en inferioritat de condicions o malmetre el planeta, entre moltes altres coses.
Certament el desencís és general: es pot comprovar en l’elevat índex d’abstenció que es produeix cada vegada que hi ha eleccions. Caldria fer-nos dues preguntes: com hem arribat fins aquí? i, com deien els de Sau, això és pot canviar ?
Perquè, certament, la política és imprescindible. La política sense prostituir, vull dir. La política entesa com a acció per transformar les coses al servei d’una vida més digna per a tothom, i que es pot fer tant des de les organitzacions polítiques com des de molts altres llocs d’acció social.
Elena Carrasco
(Publicat en el número 28, al febrer de 2002)

Plataforma

Solem emprar “plataforma” en sentit figurat per referir-nos al lloc de trobada i, al mateix temps, base d’acció d’un col·lectiu que expressa alguna reivindicació. El concepte de plataforma va lligat a resistència: plataforma antitransvasament, plataforma papers per tothom, plataforma del no a la guerra, o plataforma contra l’especulació... Apleguen grups socials d’ampli espectre, no perquè les causes que defensen tinguin necessàriament un suport massiu o majoritari, sinó perquè la gent que les defensa és de procedència heterogènia pel que fa a filiació política o tradició cultural-ideològica. La plataforma contra la construcció d’una presó en tal o qual poble, per exemple, està formada per un col·lectiu certament minoritari, globalment mirat, però localment important i compacte.

L’aparició ara freqüent d’aquestes estructures socials, a diferents punts del territori, basades en el que Oriol Nel·lo anomena “identitats de resistència”, posa en evidencia la proliferació de conflictes socials diversos. D’altra banda, fa palesa també la insuficiència democràtica dels actuals mecanismes de participació, de debat, i de presa de decisions. I en tercer lloc, manifesta una vocació apolítica o antipolítica de les respostes ciutadanes, que resten desconnectades de plantejaments o consensos per la transformació social, limitant-se a la recerca de solucions particulars.
Igual passa al si de l’Església: dones pel sacerdoci, bisbes catalans, fòrum Oriol, gent contra la divisió de la diòcesi de Barcelona... Es tracta també de col·lectius sense estructura orgànica, al servei d’una reivindicació i, normalment, sense plantejaments globals o alternatius, sinó amb aportacions crítiques o propostes concretes i parcials davant d’uns fets determinats o d’una imposició consolidada.

Salvador Clarós
(Publicat en el número 40, al juny de 2004)

Perdó II (de Déu)

Al darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, hi ha la visió del cel nou i la terra nova. En aquest disseny final del món volgut per Déu hi trobem una de les característiques del perdó que ve de Déu: es tracta d’una nova creació: Les coses d’abans han passat. Jo faig que tot sigui nou. Resulta fora del nostre abast imaginar una mena de perdó així, que no guardi memòria de la culpa, que llevi tot rastre del mal comès, que sigui una restauració perfecta, un restablir l’harmonia i la bellesa del viure. El nostre perdó és escarrassat i maldestre, fàcilment rebroten les punxes del mal. El perdó de Déu fa que tot sigui nou.

Una altra característica del perdó de Déu és la sobreabundància, l’escreix de gràcia i misericòrdia. En els encontres de Jesús amb els pecadors de l’evangeli, a penes si hi ha acusació, examen fiscalitzador; basta una paraula, un retorn sincer, un reconeixement de la culpa, i immediatament brolla la paraula i el do del perdó que cobreixen per complert la ferida i van més enllà: junt amb el perdó hi ha la guarició, aixeca’t, camina, que hi vegis, ves-te’n en pau, ningú no et condemna...
També la gratuïtat, la iniciativa immerescuda, no és un perdó que cerqui una inversió profitosa, una reciprocitat, un premi a un mèrit, sinó que és una pura iniciativa arriscada: Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres quan encara érem pecadors.
Per últim un punt enigmàtic: el perdó de Déu està en relació amb el nostre perdonar. Setanta vegades set, sempre, li diu Jesús a Pere que ha de perdonar. Però en la pregària del Parenostre ensenya: Perdona les nostres ofenses així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen. Es posa ell límits, o vol que eixamplem els nostres?

Josep M. Domingo
(Publicat en el número 29, abril de 2002)

Perdó (I)

Sempre que penso en aquesta paraula em ve a la memòria un fragment de l’obra teatral de Salvador Espriu Primera història d’Esther. Al final d’aquesta breu «improvisació per a titelles» basada en el relat bíblic hi ha un monòleg adreçat als «patricis i vilatans de Sinera» que de fet és una admonició al públic present, als lectors, i als habitants de la petita pàtria del poeta, i en aquest monòleg hi trobem aquestes paraules: «Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».

Coneixem les circumstàncies de composició d’aquesta obra. Tot just acabada la guerra civil del 1936-39, amb el reguitzell de morts i venjances comeses, amb l’esfondrament del món civil i cultural del poeta, en els moments més desesperats per a la nostra llengua, es proposa d’escriure una mena de testament moral i literari. I li surten aquestes paraules d’una gran noblesa: «Atorgueu-vos sense defallences una almoina recíproca de perdó i tolerància». Hi ha aquí uns elements molt definitoris del perdó: una almoina, un do, una caritat recíproca, que es rep i es dóna, sempre, sense defallences, basant-se en l’engruna de veritat i de raó que l’altre sempre té, fins i tot quan m’ofèn. En el pla d’una ètica civil em sembla un text molt suggeridor.
En el pla d’una moral cristiana la frase més lapidària que recordo, perquè evoca tota una història de perdó i reconciliació, és la de Pau a la carta als colossencs (3,12-14): «Suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres».

Josep M. Domingo
(publicat en el número 28, febrer de 2002)

Participació

Requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de veritat. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Canvia la percepció de la realitat, perquè el punt de vista s’eixampla. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

Requereix esforç, ganes d’aprofundir, reflexió, capacitat d’escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides.
És l’únic revulsiu «anti-cúpules» organitzatives que es coneix. Quan el poder permet una participació real, pot descansar sobre bases sòlides i s’afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat.
Obre horitzons. Estimula. Porta a assumir petites o grans responsabilitats. Comporta prendre decisions i actuar. Comparteix riscos. Necessita transparència i espais adequats.
No confondre amb la «participació-de-baixa-intensitat», o sigui, el vot, i prou. Ni confondre amb el consum (vegeu votacions televisives), ni tampoc amb els «òrgans consultius» mai vinculants dels quals s’espera la legitimació del poder. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals.
Ah, i convida a fer alguna festeta de tant en tant entre els participants...

Mercè Solé
(Publicat en el número 36, octubre de 2003)

Monja

Buscant al diccionari la paraula monja, veiem que ve del llatí monaca, i la trobem definida com a religiosa de qualsevol dels ordes aprovats per l’església que es lliga per vots solemnes. En els seus orígens, una monja era una persona que vivia sola. Però una soledat, i un silenci que obre a tot el món, que porta, no a estar fora del món aïllada, sinó en comunió profunda amb tot el creat i amb el Creador. Encara que no tingui les dedicacions específiques d’altres religioses, com ara l’ensenyament, la sanitat o la tasca directament pastoral.
Aquesta soledat es viu en comunitat. La dimensió comunitària, de vida fraterna i de comunió que és tan important com la soledat.
Però la primera cosa que m’ha vingut al cap en pensar què és una monja, és que una monja és una dona. Cal destacar aquest “ser dona”, amb totes les possibilitats (immenses) i limitacions que això comporta. A aquesta condició de dona cal afegir-hi l’acció de Déu, haver estat tocada per Déu; estar totalment enamorada de Déu, del Déu de Jesucrist, que et porta a viure de cara a Déu, i que això et fa descobrir el rostre del món, de tota la humanitat. Una monja és una dona feliç, i que vol que aquesta felicitat arribi a tothom. Compromesa a viure al costat dels petits d’aquest món com Jesús va fer-ho.
Segur que algunes d’aquestes coses que dic del que és ser monja, podríem dir que també són característiques de qualsevol cristià. Hi estic d’acord, perquè crec que una monja és una dona, cristiana, com qualsevol altra; o ho hauria de ser. El que passa és que una monja ho deixa tot per buscar de manera palpable i radical Déu, és a dir, Déu és l’Absolut de la nostra vida. I és un viure gens espectacular, petit, amagat i allunyat de tots els paràmetres que la societat en què vivim considera útils i efectius, que omplen la vida d’una persona, perquè l’Amor de Déu sigui l’únic realment visible. No fem, no tenim, només Som. Som signe de Déu, de la presència de Jesús Ressuscitat en aquest món, entre les dones i homes d’aquest món.
I les estructures? Aquestes han d’ajudar la vida; si deixen d’ajudar a fer possible aquesta vida, aleshores se’n busquen de noves que siguin vàlides. Al llarg de la història ja han anat canviant, i hauran de continuar canviant si volem que siguin vives.
Àngels Dresaire
(Publicat en el número 43, febrer de 2005)

Mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació han rebut diversos noms: mass media, tècniques d´informació i comunicació, xarxa mediàtica… segons el desenvolupament que han anat tenint i segons l´accent que es vulgui posar de tota la seva complexitat.

Per començar cal dir que diferents autors ens demostren que no són mitjans ben bé, sinó “empreses”, amb tot el que significa d´afany de lucre dins del sistema capitalista. Altres ens recorden que més que de comunicació són de propaganda a vegades política, sovint ideològica de la cultura dominant, i sobretot publicitat comercial. Els anuncis són molt millors tècnicament i estèticament que molts programes de televisió, que per altra banda avui dia estan passant per una època fortament degradant.
Les empreses de propaganda, doncs, són els agents més importants de socialització que transmeten la cultura dominant liberal moderna, sobretot en la seva versió més vulgar i popular de cultura de masses, és a dir, la modernitat en tant que té una vessant materialista possessiva, consumista. Per tant, aquestes empreses competeixen fortament amb l´escola i amb la família a l‘hora de transmetre normes, valors i creences (símbols, costums, festes, tradicions...).
Per altra banda, si ho comparem amb altres èpoques, les “empreses de propaganda cultural” substituirien l´agent socialitzador que ha estat l´Església durant segles al nostre país, i en altres països altres confessions religioses. Ho fan de manera més eficaç i perfecta: la ideologia dominant arriba a cada llar, sense necessitat de desplaçar-se, en un clima còmode, i a la vegada amb la sensació que pots escollir canal, quan de fet donen els mateixos valors a tots ells, i en general a cada programa. De fet si abans a cada barri, a cada poble, a cada muntanya hi havia una església, santuari o ermita, avui dia hi ha un repetidor de televisió, i en els llocs més alts per demostrar el seu domini.
De totes maneres, podríem dir que, com que tant la televisió, com internet, arriben a molta gent, i al darrere hi ha diferents empreses amb competència, a vegades es poden colar informacions, actituds, propostes que no siguin les que pot i vol controlar el govern de torn, com va passar amb les informacions de televisions occidentals als països de l´Est Europeu, o amb el que els arriba del que fem i som el Primer Món a les televisions del Tercer Món, i darrerament a Espanya amb l´atemptat de l´11-M a Madrid.
Esperem que la xarxa mediàtica tingui cada cop més escletxes per on s’hi puguin colar altres formes de cultura dominada, més humils, més del poble real.
Quim Cervera
(publicat en el número 39, abril de 2004)

Llibre

Un llibre és una cosa que es compra molt per Sant Jordi, i que no queda clar si s’utilitza per a l’ús per al qual va ser concebut inicialment, és a dir, per a ser llegit i per a crear un cert pòsit de cultura i pensament. Ara, per Sant Jordi, el llibre s’està convertint sobretot en complement del negoci de la xarxa mediàtica que acabem de comentar: els senyors i senyores que s’han fet famosos per la tele, fan llibres més o menys afortunats, i aquests llibres són els que més es venen. O sigui que els televisors troben annexos més o menys afortunats en el format clàssic.

Però també n’hi ha d’altres: per pensar, per distreure’ns, per formar-nos, per estimular-nos a llegir-ne d’altres, per riure, per explicar... De barats, de caríssims, de disseny (per als quals necessites gairebé instruccions per llegir-los). De llargs i de breus. Hi ha llibres que portes a passejar sense acabar mai de llegir-los. N’hi ha que caminen amb tu pel carrer perquè no els pots deixar. N’hi ha que són només perquè els autors surtin al diari el dia de la presentació. O per bescantar l’adversari o adversària. O per fer l’hagiografia d’algú...

En fi, tants caps, tants llibres. I hi ha escrits que són per acabar d’omplir els espais en blanc. O no?

(D'aquesta Paraula, no en recordem ni l'autor ni la data de publicació i ens fa mandra buscar-los, però per si de cas us recomanem les entrevistes de l'Agulla publicades pel CPL a la col·lecció Emaús. No som mediàtics, però fem el que podem!)

Llibertat

Els diccionaris diuen que llibertat és la facultat que tenim els humans per elegir la pròpia línia de conducta, de la qual en som responsables, i d´optar entre diferents possibilitats. Seguint aquests pous de ciència lingüística, ser lliure vol dir que no estàs pres, que no ets esclau, que no estàs depenent d´autoritats arbitràries, o de condicions, o obligacions, que no tens prohibicions, ni impediments. En accepcions més “lliures”, llibertat pot voler dir o té relació amb espontaneïtat, manca de formalismes, familiaritat, confiança (llibertat d’esperit, en diem).
Després hi ha les llibertats concretes reconegudes, segons la filosofia del drets humans: llibertat d´expressió, de reunió, de premsa, d´associació, religiosa, etc., que responen a les conquestes fetes pel “liberalisme”, ideologia dominant avui dia a casa, i arreu, que entén la llibertat en la forma individualista (la meva llibertat comença i acaba on comença i acaba la de l´altre). No s’entén la llibertat com una conquesta col·lectiva. De totes maneres, haver arribat a unes condicions socials que fan possible que cada persona pugui decidir, sobretot pel que fa a la seva consciència, és un pas important. Hem de reconèixer, per altra banda, que, al nostre món, uns tenen més llibertat que altres, o uns poden fer més coses que altres. I que a vegades més que llibertat d´expressió o de premsa, el que hi ha és llibertat d´empresa de premsa.
¿Caldria potser recordar que pels antics anarquistes una persona no era lliure si n’hi havia una de sola en el món que no ho era, perquè era esclava de la fam, o de l´explotació d´altres homes? ¿No hauriem de caminar vers aquesta forma d´entendre la llibertat que va sòlidament unida a la germanor i que no es pot construir si no és entre tots i per a tots?
L´escena del noi que s’escapa, a l´hort de les Oliveres, deixant que li prenguin el llençol, i surt tot nu (Marc 14, 51), és una imatge cinematogràfica de la llibertat. El llençol perdut, és la mortalla de la mort que es desprèn i el noi fugit és una de les més belles imatges de l´esperit jove, sempre viu, del ressuscitat, de la resurrecció de tots, els que anhelem la llibertat dels fills de Déu (Romans 8, 18-25): la transparència total, l’alliberament de les pors i prejudicis, la desaparició de tot dolor i tristesa, el recentrament en el que és fonamental, l´infantament de la persona i la societat noves en el Crist viu.

Quim Cervera
(publicat en el número 29, abril de 2002)

Humilitat

Una virtut que avui no està de moda és la humilitat. Però segons la meva experiència jo la col.locaria com a clau per obrir el cor de les bones relacions amb aquells que ens envolten... l’actitud de senzillesa, de servei, d’abaixament, ajuda a sentir-nos solidaris, iguals, companys dels altres.
No voldria que penseu que parlo de posició de servilisme, sinó de gest d’apropament (com quan ens acostem a un nen petit), d’una actitud interior que brolla d’aquella persona que ha viscut el patiment en el seu propi cor... Patir ens ensenya a viure la humilitat com a fortalesa, perseverança i reconeixement de les pròpies debilitats. El qui ha patit viu la fragilitat humana.
La veritable humilitat significa un cert i lloable rebaixament de si mateix per convicció, sense complexos, només per coherència amb el seu ésser íntim.
Patir ensenya a ser humil i senzill de cor: la persona no desitja ser reconegut pels altres, vol mantenir-se en l’anonimat, sense enlluernar per una única motivació, apropar-se als altres... estimar-los d’igual a igual.
El veritable amic et demostra la seva amistat posant-se a la teva situació, buscant el teu bé i estant el teu servei.
Déu es rebaixa per estimar-nos, servir-nos, i això és la nostra font d’alliberament i salvació.

Mireia Galobart
(publicat en el número 35, juny de 2003)

Habitatge

“Habitar. Viure, estar-se (en una casa, un poble...)”. Per la definició ja es veu que es tracta d’una acció elemental, bàsica, fonamental, que afecta tota persona. Per tant, la possibilitat d’accedir a un lloc on habitar, l’habitatge, hauria d’estar a l’abast de tothom, sense esforços “extraordinaris”.

Què falla per què hàgim arribat on hem arribat? Per què no s’ha vetllat que es complissin de debò els mínims tan mínims d’habitatge protegit? Per què es deixa la satisfacció d’una necessitat tan elemental a mercè de la llei de l’oferta i la demanda? Per què es deixa especular amb l’habitatge? Per què no es colla de valent qui compra un habitatge que no necessita? Per què el sòl públic no ha servit per fer de contrapès i no ha servit per abaratir costos, en comptes d’entrar en el joc dels preus de mercat (amb l’excusa d’eixugar dèficits però fent més precària la satisfacció d’un dret bàsic)?
Per què algú s’escandalitza de l’okupació, dels pisos en què hi viu gent amuntegada, del jovent que veient tan lluny l’accés a l’habitatge malversa els sous precaris en consum?

Estem jugant amb un dret tan fonamental com el dret a l’educació i la salut.
Josep Pascual
(Publicat en el número 42, el desembre del 2004)

Feminisme (II)

Sempre hi ha hagut dones en l’Església al servei de la comunitat de creients.

Algunes amb càrrecs: «presbíteres», diaconesses, «sacerdotes», bisbesses (vegeu l’estudi de Teresa Forcades i Vila, monja benedictina, Una perspectiva feminista dels orígens cristians, Quadern 16, Quaderns d’Espai Obert, Barcelona 2002, en venda a la llibreria Claret). Altres amb missió apostòlica: ja des de Maria Magdalena, primera dona que va veure Crist Ressuscitat i el va anunciar.
La història les ha silenciades, i el poder eclesial les ha volgut apartar dels llocs de més responsabilitat. Abadesses que administraven territoris, doctores i fundadores, han viscut, amb molt sofriment, les acusacions i la marginació, pel sol fet de ser dones.
La Bíblia, «paraula de Déu» per a jueus i cristians, conté en les seves pàgines grans dosis de violència contra les dones. Violència «justificada», ja que la dona és la causa del pecat i la desgràcia de l’home, segons la interpretació que es fa del relat de la creació d’Adam i Eva en determinats textos bíblics.
S’imposava una revisió dels textos sagrats i de la doctrina tradicional de l’Església des de la perspectiva de les dones. I va néixer la teologia feminista a mitjan segle xx.
La teologia feminista vol revisar, des d’una perspectiva crítica i de gènere, tots els continguts rebuts fins ara i contrastar-los amb la vivència de Déu que té cada persona, cada col·lectiu, per oferir alternatives d’interpretació teològica que permeti superar les contradiccions i buits deixats per la teologia oficial.
Les feministes dins l’Església, tenim molta feina a fer. Cal alliberar les dones de les culpabilitats ancestrals amb què se’ns ha carregat sempre. Hem de recuperar la llibertat de consciència i de discerniment. Hem de buscar la paritat entre gèneres dins l’Església, per accedir a tots els nivells de serveis a les comunitats, fins i tot presidir l’eucaristia si cal.

El feminisme es un procés imparable, que pot enriquir molt les nostres parròquies, les nostres diòcesis, els nostres moviments.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 31, octubre del 2002)

Feminisme (I)

És una paraula relativament moderna que identifica un conjunt de moviments que tenen en comú voler millorar la situació de la dona dins la societat i que aquesta societat accepti els seus drets per poder emancipar-se.
Cal distingir entre femení i feminisme. El primer concepte agrada molt, no molesta, no qüestiona, i és considerada la qualitat per excel·lència que han de tenir les dones; s’ha exagerat fins a la «tonteria» aquest «valor», que ha acabat girant-se contra les mateixes dones.
El feminisme, en canvi, no deixa indiferent a ningú, és una paraula que provoca reaccions: de menyspreu unes, de ridiculització unes altres, d’exageració en la majoria de casos, tant entre els homes com entre les dones mateixes, que no volen identificar-se amb un moviment que ho qüestiona tot i que aparentment trenca l’ordre establert.
Les dones feministes han de ser molt valentes per poder defensar les seves posicions en els camps polític, social, de dret civil, dins les esglésies, en el treball, en la família.
Les feministes organitzades qüestionen tots els aspectes de la vida social, des del llenguatge (androcèntric) en què se suposa que el gènere predominant és el masculí, i l’altre, el femení, es dóna per sobreentès i resta silenciat, fins a la forma de fer política, economia, relacions humanes, sexuals, projectes de família, i fins a la teologia i la imatge mateixa de Déu (figura androcèntrica per excel·lència).
El feminisme més que un pensament que pot generar una ideologia és una acció contínua i intensament revolucionària que sobrepassa els més avançats projectes sobre «l’home i el seu alliberament» que han anat sorgint al llarg de la història, perquè inclou la dona, igual en possibilitats i en drets, i amb la força de fer propostes de canvi i renovació.
Ernestina Ródenas
(publicat en el número 30, juny del 2002)

Feixisme

El feixisme a Itàlia (fascio), el nazisme (nacionalsocialisme) a Alemanya, el falangisme (franquisme, nacional-catolicisme) a Espanya, apareixen i sobretot es consoliden pels anys trenta del segle XX, en moments de crisi social, econòmica, política, cultural i religiosa. Sorgeixen com a moviments populistes, dirigits força autoritàriament per líders carismàtics (Mussolini, Hitler, Franco…), que en nom dels interessos d´un “idealitzat”, “mitificat” poble (“socialisme???”) de fet s´enfronten al comunisme, com a força a la qual se li té por, i són recolzats per una bona part de les respectives burgesies de cada pais. És un pensament conservador, anticomunista, i antidemocràtic, que en molta part fonamentat en la por psicològica al canvi, necessita d´un símbol patern fortament autoritari, per imposar-se, per eradicar els “enemics”, i amb un maquillatge “masclista”, “valent”, i presentat com estant “a favor dels pobres”.
Produeixen, en el context de buit cultural, una atracció en les masses i en les capes mitjanes, i en alguns intel·lectuals, a través d´una filosofia de la vida, d´uns comportaments sexuals, d´una estètica, i d´una religió (amb signes orientalistes, i de la mitologia saxona en el cas alemany, o amb una adulteració del catolicisme en el cas italià i espanyol). Per altra banda, els “executors” directes, fins i tot violents, són procedents de les capes baixes de la societat, la majoria joves, com “mercenaris” disposats a tot, sense res a perdre, i amb necessitat d´acció “forta” i “dura”, i dirigits pels “militars”, “para-militars”, “ideòlegs”. En aquest sentit podem qualificar de feixisme altres tendències més contemporànies que també fan el mateix aprofitant-se dels exclosos, pre-delinquents (neo-feixismes, bandes terroristes...).
¿No serà que el feixisme reapareix en moments de canvi, d´inseguretat, i expressa pulsions internes dels humans, radicades en les nostres dimensions agressives, primàries, anti-tolerants, xenòfobes… que arrela allà on ens costa gestionar la llibertat nostra i la dels altres, la diferència de pensament, de ritme, de forma de ser, d´actuar i de parlar? ¿No serà que, quan les institucions i els models culturals es posen en qüestió, necessitem de líders que aglutinin masses en grans concentracions, per tal que, gregàriament, puguem sentir que som algú, que participem d´algun fet històric universal, i que així es defensa i es resguarda allò que hem construït com a sagrat?

Joaquim M. Cervera
(publicat en el número 44, a l'abril del 2005)

Federalisme

Es coneix per federalisme el corrent de pensament que propugna una forma de govern basada en el pacte entre diferents comunitats històriques. Es pot realitzar a partir de la unió de comunitats diferents o per la fragmentació d’una unitat política preexistent. Un Estat Federal és compatible amb l’existència de diversos sentiments nacionals, no solament dels països que l’integren, sinó de la mateixa unitat resultant. D’aquí que sigui diferent de la Confederació, perquè mentre l’Estat Federal parteix d’una afinitat històrica que s’expressa a través del pacte i és més difícilment dissoluble sense el consens de totes les parts, l’Estat Confederal és la plasmació d’un acord polític entre estats plenament sobirans, que es pot trencar lliurement per la sola iniciativa d’una de les parts contractuals.

Un sistema polític federal reserva la noció de sobirania per la construcció resultant de la unió de les parts (l’Estat Federal). El sentiment nacional d’un país organitzat federalment es projecta bàsicament a l’exterior, identifica el conjunt i canalitza i enforteix les identitats internes. Els components de l’Estat Federal -anomenats també estats- vetllen per la preservació de les seves particularitats, però generalment no arriben a qüestionar la construcció política que els engloba. Es produeix una clara divisió de competències entre les parts: algunes s’atribueixen en bloc a l’estat federal (normalment, la política exterior i la defensa) i la resta als estats lliures (les competències més properes a la ciutadania). El règim federal es diferencia totalment del sistema autonòmic, el qual no neix d’un pacte constitutiu, sinó d’un procés de descentralització d’una unitat precedent que no es qüestiona. El règim autonòmic de l’Estat Espanyol és molt complex perquè l’estat central i els autonòmics apleguen diversos nivells de decisió sobre una mateixa competència. El federalisme asimètric, que no s’ha dut a la pràctica enlloc, contemplaria uns distribució desigual de competències atenent a la voluntat diferencial de les diferents parts. És com un híbrid entre el règim federal i l’autonòmic.
El federalisme neix en el segle XIX com a alternativa al liberalisme jacobí. En l’Estat Espanyol, quan la revolució liberal entronitzà un estat monàrquic, conservador i centralitzat, el federalisme encarnat pel Partit Republicà Democràtic Federal de Francesc Pi i Margall (1824-1901) representà un corrent polític democràtic, tolerant i amb un alt contingut social.

Josep Fernández
(Publicat en el número 27, desembre del 2001)

Fe cristiana

La fe és dubte, és tensió i no cal amagar-ho. Precisament els dubtes es superen tot travessant-los i és quan la fe s’enforteix i té sentit. No és un tranquil.litzador de consciències. Cal que la fe transformi la nostra manera de sentir i viure la realitat perquè puguem parlar d’una fe autèntica. Tenir fe és confiar en un Déu que ens estima sense condicions. Creure en un Déu fidel, que no es desentén de l’home/dona encara que l’home/dona no sigui capaç d’entrendre o d’escoltar la seva Veu. Creure en un Déu que és acollida permanent, gratuïta i desinteressada: ens ha donat un espai, una casa (el món) i un temps (la vida, la història) per anar fent aquest camí, per créixer, per realitzar-nos, per cercar la seva Veu. Creure en un Déu que és perdó infinit i que és més dins nostre en la mesura en què perdonem i demanem ser perdonats. Creure en un Déu que ens crida a través dels altres. L’experiència de Déu passa per la trobada amb els altres perquè ells són la imatge de Déu. L’amor a Déu exigeix l’interès per les altres persones, l’amor als altres. És a través dels altres que Déu ens interpel·la i ens exigeix.

Creure en un Déu que no és la fita sinó aquell que camina al costat nostre (com féu Jesús en el Camí d’Emaús): Déu ja hi és des del principi i és constant, respectuós, fidel, mai no ens deixa en el nostre camí, en tot cas som nosaltres que sortim del camí en alguns moments, busquem dreceres, ens desviem, dubtem, tornem al camí principal i ens tornem a retrobar amb Déu. La condició de creient, doncs, passa per reconèixer a cada moment que l’horitzó de la felicitat és a l’abast, tant més a prop com més justos, més compassius, pacificadors... som. Però la fe és també un procés d’enamorament d’un Déu que a través de Jesús ens estima, que està compromés amb els homes/dones, fins a donar la seva vida, i que, i és el més important, ressuscita i ens deixa la missió de transmetre la fe, des de l’amor, com una força alliberadora.

Tere Jorge
(Publicat en el número 34, abril 2003)

Fe

No descobrim res de nou si afirmem que vivim en un món complex i contradictori on es fa molt difícil defensar que hi ha opcions o valors més desitjables que altres. La incertesa, l’angoixa davant les situacions del món, la recerca de sentit i de referents, la inestabilitat, conformen el context social quotidià. I és en aquest context on es donen diferents alternatives per calmar el neguit existencial i de supervivència.

En aquest món plural i desorientat, la indiferència és un dels símptomes més preocupants. S’accepta que tothom és lliure per creure el que vulgui, mentre no molesti als altres. Es poden creure les coses més inversemblants i ser socialment acceptat i fins i tot aplaudit (com és el cas d’alguns polítics i sobretot de les seves actuacions).
Entenc que la fe, va més enllà de l’acceptació incondicional d’unes veritats (això seria una fe cega), és una opció de vida que ens fa comprometre amb el món. No és una fe d’obligacions, sinó de vivències, d’acions. No és una ideologia (les ideologies poden arribar a separar les persones i el món). La fe no és arrossegar tothom cap a la meva veritat. Hi ha diferents camins de fe, perque entre altres coses, la fe és do que no s’imposa sinó que es descobreix i la nostra missió és desvetllar, interpel·lar, provocar. Cadascú ha de cercar i donar lliurement la resposta a la crida que sent.
L’homogeneïtat, la globalització, el pensament únic sobre el destí del món i dels homes, és un terrible emprobriment per a la societat, i això mateix ho podem aplicar a la nostra Església quan anteposa altres missatges al del Déu-Amor que es revela a l’home. Jugar a ser Déu, imposant respostes genèriques i interessades, d’una o altra ideologia, als problemes del món i a la realitat concreta és, en dues paraules, mala fe.
Per acabar només dues reflexions, potser més des de la vessant cristiana: l’important no es que tothom cregui en Déu sinó que Ell confia i creu en l’home, en cadascú de nosaltres. I l’altra, és que tenir aquesta vivència de fe (ser cristià) pot ser genial sempre que ho visquem amb pau i alegria en la nostra vida de cada dia. Atenció si ens hem de sentir dir que més que celebrar la fe, la patim. Llavors és que no n’hem estat bons testimonis.

Tere Jorge
(Publicat el febrer del 2003)