Memòria històrica: molts passos a fer

Darrerament se m’ha tornat a activar l’interès per tot el tema de la memòria històrica, entesa com la tasca de posar a la llum tot el que van significar aquells anys dolorosos de la guerra civil i de la postguerra, recuperant el record de tantes persones honestes que van patir i morir en aquella tragèdia, tant en la defensa de la legalitat republicana i democràtica com en la persecució religiosa que es va desencadenar a la rereguarda.
A part tot el que un pot anar llegint als diaris, a mi m’ha estat especialment rellevant la lectura del llibre El silenci de les campanes, del qual ja vaig parlar a L’Agulla darrera, que fa adonar del clima social que considerava que per aconseguir una Espanya democràtica era pràcticament imprescindible fer desaparèixer l’Església, cosa que els sectors més radicals van traduir en la implacable persecució de 1936. Però no ha estat només això. També m’ha impactat la reacció de membres rellevants de l’Església com és ara el cardenal Rouco, el qual, alhora que promou les causes de beatificació i canonització dels morts per la persecució religiosa, afirma que la voluntat de rehabilitar els morts republicans és reobrir ferides innecessàriament... També m’ha impactat, per l’altra banda, la reacció d’algun amic anticlerical que deia que els morts catòlics ja van tenir tots els anys de la dictadura per ser glorificats, i que ara no té sentit recordar-los. O una altra afirmació per a mi com a mínim dubtosa: que com que la legalitat estava del bàndol republicà, l’important és reivindicar les víctimes republicanes, i si es volen recordar les altres, si de cas que sigui en segon terme. I tot això unit als múltiples entrebancs que la dreta posa, suposo que per por de veure’s massa retratada, a l’hora de plantejar una recuperació del record i una rehabilitació sense reticències de tots els que van lluitar i morir en defensa de la democràcia.
Ja es veu, que tot plegat és una tasca difícil. Perquè de fet continuen en peu dues posicions que impedeixen de mirar amb una mínima objectivitat el que va passar llavors.
Una, la que des dels sectors més conservadors tant socials com eclesials, continua en el fons sense acceptar que la societat es regeixi pels intruments de la democràcia, i es creu amb dret d’imposar els seus criteris per molt que la majoria social legítimament expressada a les urnes vulgui una altra cosa. Aquesta posició és, en el moment actual, crec jo, la més perillosa i la que més mal fa.
I l’altra, la que continua pensant que l’Església catòlica en particular i les religions en general són un mal que hauria de ser eradicat, per la qual cosa intenta fer el possible per arraconar-les al màxim i mirar d’impedir-los tota visibilitat, sense gaire interès a valorar tot el pòsit cultural que prové de la història religiosa i tota la capacitat de cohesió social que les religions tenen, en comptes de mirar d’aprofitar-ho com una riquesa per a tots.
Ja dic, la primera posició és la que més mal fa, perquè crispa a vegades fins a límits difícils d’aguantar, i crea un clima que deu ser molt similar al que va propiciar l’aixecament militar de fa ja gairebé setanta-tres anys, tot i que per sort ara no sembla que es donin les condicions per a un disbarat com aquell. La segons posició no fa tant de mal, però entristeix i empipa, perquè un voldria que els sectors diguem-ne progressistes que promouen aquesta mena de visió de les coses, fossin una mica més oberts d’esperit...
Però el fet és que, amb tota aquesta situació, es fa difícil una recuperació de la memòria històrica que intenti entendre tot el que va passar, amb tota la seva complexitat, i amb tot el reconeixement a les persones que ho van viure i ho van patir. Si he de dir la veritat, crec que per part de la dreta en general i per part dels sectors més conservadors de l’Església en particular, és difícil que, almenys per ara, hi hagi gaire capacitat de canviar el xip. De manera que la meva esperança seria que des dels sectors progressistes i d’esquerres, i des de les institucions democràtiques, sí que hi hagués la capacitat de tenir una mirada realment àmplia per engegar un procés de reflexió i de recuperació de la memòria que ajudés a entendre tot el que va passar en aquells anys tan dolorosos per a tots. Valdria molt la pena.

Josep Lligadas és escriptor

Bajo presión

Bajo presión. Carl Honoré. Editorial RBA. Barcelona 2008.
Durant generacions, créixer no va ser gaire complicat: anaves a l’escola unes hores al dia, practicaves algun esport i tenies alguna afició, la resta del temps jugaves. O potser somniaves despert. Carl Honoré explica com el nostre plantejament modern de la infància és tot un fracàs: els nostres fills són més grassos, miops, més deprimits i estan més medicats que qualsevol altra generació anterior. Utilitzant als nens com a forma de reviure la nostra pròpia vida, o per compensar les nostres frustracions, hem destruït la màgia i la innocència del ser infant. Aquest llibre no és un manual per a pares. La seva intenció és tornar a definir què significa ser nen i ser pare al segle XXI.
La realitat és que els nens necessiten temps i espai per tal d’explorar el món per ells mateixos (igual que aprenen a pensar, a imaginar, tenir relacions i gust per les coses) en definitiva a saber què volen ser en comptes de ser el que nosaltres volem que siguin. Quan els adults volen controlar al mil·límetre la infància dels nens, aquests perden tot el que dóna satisfacció i sentit a la vida: les petites aventures, viatges secrets, jocs, contratemps, moments de soledat i també d’avorriment. Perden la llibertat de ser ells mateixos, i a més ho saben: “Sóc el gran projecte dels meus pares”, diu una nena de 13 anys, “fins i tot quan estic al seu costat, parlen de mi en tercera persona” .
Com a pares, sentim el deure d’empènyer, modelar i educar als nostres fills amb excés de zel per tal d’oferir-los el millor de tot i fer que ells siguin els millors per a tot. Aquesta forma de control permanent de l’educació dels nens rep diferents noms arreu del món. Alguns n’hi diuen “hiperpaternitat”. Altres l’anomenen pares helicòpter, perquè sempre donen voltes per sobre teu, vigilant.
El que Honoré ha descobert és que els adults han segrestat la infància dels nens d’una manera mai no vista fins ara. Bajo presión explora el perquè del fracàs del model infantil actual i ofereix propostes per ajudar-nos a trobar una solució. Tere Jorge

Estimar els enemics

El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:
Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com a enemic irreductible i perillós.
Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, correria el perill que es girés contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d’“enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s els Estats Units construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran...)
Els partits, associacions i institucions, en època de perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic” en un altre partit, associació o institució, que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys “de centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un enemic també per identificar el nacionalisme espanyol. I al revés, també. Els mitjans de comunicació, eines a favor de la cultura moderna liberal i consumista esdevenen uns instruments ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i l´art en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar” i “qualificar” d´antimodern tot allò que procedeix de l´Església catòlica. Dins de la mateixa Església catòlica també es produeix la dinàmica d’“amic-enemic” entre les diverses tendències internes. Ara bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions més obertes són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.
Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No copsava, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals? I que així actuem perquè ens mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions, de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al qual hem assignat el “rol” d´enemic, però que és un germà nostre.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Marina Rossell

Marina Rossell. Clàssics catalans. CD gravat en directe al Liceu
Sóc amant de la cançó d’autor, independentment de la llengua en què s’hagi compost i s’interpreti; sigui el francès, l’anglès, el castellà, el català o el bantú... perquè la cançó és un gran valor d’expressió de sentiments, de reivindicacions i de motivacions humanes; és la poesia sumada a la força expressiva de la música, que pot endolcir o sacsejar, entendrir o revoltar. Ara estic contenta perquè feia temps que en la cançó catalana no trobava un disc tan engrescador com aquest, i que tant reflecteixi el que és per a mi la cançó.
Marina Rossell ha publicat un CD amb un concert en directe gravat al Liceu, amb cançons plenes de dolçor i de força alhora. Hi té cançons pròpies, majoritàriament cançons d’amor; i també cançons populars reinventades, amb arranjaments innovadors, però sense passar-se (perquè els que de vegades volen ser tan moderns acaben sent carregosos). Jo diria que és un disc ple de llum mediterrània, amb fonaments molt catalans, però alhora universalista, en el so i en el missatge. Destacar també l’encert dels arranjaments musicals de tot el disc, que saben complementar les lletres amb qualitat i sense ofegar instrumentalment.
Crec que la Marina és una persona plena d’amor, que transmet amor parlant i cantant, i alhora, estima allò que fa i ho contagia. Del disc, em quedo especialment amb dues cançons que ha compost ella: “Mare de Déu del món”, una mena de pregària que ens convida a l’amor i a viure la vida intentant ser millors; i “Dies, idees i amor”, dolça i enèrgica. Si voleu fer-ne un tastet, visiteu la web www.marinarossell.com, on podeu escoltar tres temes del disc, entre aquests “Mare de Déu del Món”. Maria-Josep Hernàndez

Una breu estada a la Casamance (Senegal)

Són deu dies entre Nadal i Reis. Hi vaig amb un fill meu i la seva companya. L’objectiu és anar a veure in situ un germà meu que viu des del 92 al Senegal i, en concret, des de fa un any a la regió de la Casamance. És escolapi. Viu amb una petita comunitat en una casa a tocar d’una escola i un centre on viuen una trentena de nens que ca seva els queda molt lluny de l’escola. És una zona rural. Aquells dies la canalla feia vacances; per tant, ni a l’escola ni al centre on viuen hi ha nens i nenes. (Llàstima, penso.) Un cop allà, fora d’un dia o dos, no fem sinó anar amunt i avall amb els de la casa, anem allà on van i on ens porten: casaments, aniversaris de difunts, ordenacions de diaques, presentació de la primera edició del Nou Testament en diolà (llengua de bona part de la població), primeres misses de preveres en els seus pobles, preparacions de les festes corresponents, visita d’una granja i una explotació agrària, d’una casa de colònies en construcció, d’una granja escola (que ha viscut alts i baixos importants), visites a alguna família i a alguna petita comunitat de religioses... El temps de Nadal amb les vacances de la canalla, i dels estudiants en general, i que ara no és temps de pluges, fa que sigui una època de celebracions.
Amb una visita d’aquestes característiques no puc “parlar”, doncs, de la Casamance, sinó més aviat d’algunes impressions meves de fets, de situacions... Se’m fa difícil destriar-les, perquè se’m barregen les físiques –llum, foscor, estelada, relleu, vegetació, fauna, temperatures...– i les humanes –població, manera de viure, manera de guanyar-se la vida, habitatge, alimentació, llengües, sanitat, vies de comunicació, transport, presència de les religions, esdeveniments lúdics i culturals... (seguint la divisió tradicional de la geografia: física i humana). Des de totes aquestes perspectives o àmbits vaig ser “impressionat”. Els dies van ser intensos justament per la gran quantitat d’impressions fruit del contrast. Vet aquí una paraula clau: contrast. Per a mi que només he visitat alguns llocs de l’Europa occidental, el contrast va ser molt gran, molt ric, molt trasbalsador (tant pels contrastos físics com humans, seguint la comparació amb la geografia).
Pensant en L’Agulla, però, destacaré alguns d’aquests fets o situacions: L’acolliment de la comunitat i, en general, l’acolliment per part de tothom allà on anem (exceptuant un dia que vam estar en un lloc “turístic” de la costa; allà perseguien d’una manera abassegadora els forasters per vendre’ls algun souvenir). La senzillesa de la comunitat, en consonància amb la senzillesa de l’entorn en què viuen. El xoc, el descol·locament i el trasbals meus em feien pensar molt en la situació que viuen els senegalesos (i molts altres immigrants) quan vénen aquí (evidentment en unes condicions i situació precàries, que no tenen res a veure amb les meves). El diferent tarannà i enfocament d’accions portades per europeus: les unes encaminades a produir amb mà d’obra d’allà i direcció europea; les altres, encaminades a preparar gent perquè es faci responsable d’uns horts, uns camps o un bestiar. La desproporció entre el pes de l’ajuda real externa i la quantitat de cartells d’Estats (l’espanyol entre altres) i organitzacions “ajudants”. Veure un hospital acabat de fa un quant temps, però tancat perquè no se’l pot equipar. La vida de la canalla a l’aire lliure, sempre en colleta, campant-la. Hi ha pocs cotxes i poc transport públic, de pas incert: és habitual deixar pujar les persones que van a peu per camins i carreteres. La manera de viure la “festa”, molt viva, col·lectiva, fora de l’ordinari quotidià... I, per acabar, vull explicar-vos una petita anècdota: A la vora d’un camí hi havia un home que venia ceràmica, molt senzilla; n’hi vaig comprar; li demano si me la pot embolicar; va a buscar paper i torna amb una pàgina d’una revista i un full de llibreta: en aquell moment no sabia que em feia un dels regals que guardo amb més tendresa; al full hi havia un conte escrit per una criatura.

Josep Pascual és militant d’ACO

Tota una vida per Àfrica

Tota una vida per Àfrica. Josep Frigola. Cossetània Edicions. Col·lecció Tinter. Valls 2008.
Les pàgines d’aquest llibre són un recull de cartes, escrites per en Josep Frigola, tal i com diu ell mateix, “sense cap més pretensió que la de donar notícies als familiars i amics” des de l’Àfrica (Burkina Fasso i Níger). País a on va marxar, com a missioner de l’orde dels Pares Blancs, a finals de l’any 1965 i on viu des de fa més de quaranta anys.
Els escrits han servit per fer de pont, i ser portaveu de la realitat d’un país víctima sempre de la desinformació, sense grans protagonistes ni herois. Són el testimoni d’una persona que ho va deixar tot per viure amb la gent que més ho necessita, amb l’únic objectiu d’ajudar en l’autodesenvolupament de les persones, a partir dels nivells més bàsics i essencials: la sanitat i l’educació, independentment d’ideologies i creences. No és un llibre dogmàtic, són les reflexions d’una persona que la seva fe l’ha portat a fer allò que creu que diu l’evangeli, que ell anomena la missió.
A la seva darrera carta de primers de desembre del 2008, diu: “Crec, doncs, que en les comunitats creients d’arreu, immerses i difuses en la gran comunitat humana, hi ha d’haver un capgirament gairebé radical per posar-nos de debò, personalment i socialment, al servei dels més desheretats” ...
El llibre ens permet endinsar-nos en la realitat d’un continent, i la constatació que aquesta realitat no és pas millor, segurament tot el contrari, que fa 40 anys, qüestionar-nos el perquè de la seva situació, i quin sentit té ser missioner avui. Sempre amb un llenguatge molt ric, amb clars trets de l’Empordà, que no ha perdut amb el pas els anys. Amb un to vital que transmet optimisme, paciència i compromís. Lourdes Sellarès

Per Palestina

Camins de pau, camins sense dreceres
plens de boires i foscors. Trencats
homes i dones, infants desencaixats
i el nostre món ofegat en un gran plany.
Déu meu, és que no ho sents?
No sents el crit dels qui pateixen?
Què hem fet nosaltres
amb la nostra malentesa llibertat?
- Dissidents de la teva creació,
dissidents de Tu, que ens dius
que ets fet d’Amor.
És ferotge el plany del món
davant la sang dels infants morts
i les ànimes esquinçades de les mares.
No ho sents?
És ferotge el crit del món.
Des del meu immens no-res,
des del meu cor errant i senzill,
des de tots els meus interrogants,
només et prego
per un bri d’esperança.
9-1-2009

Maria-Josep Hernàndez

Aquesta nit passada, que ha precedit el darrer dia de l’any, he dormit malament. Mig en somnis mig despert, he vist coses angoixoses i a la vegada esperançadores. En llevar-me, he pensat que ho havia de posar per escrit per poder-ho enviar a la gent que m’estimo, abans que l’any s’acabi del tot, com si es tractés d’una darrera oportunitat que se m’oferia de regenerar-me a mi mateix. Aquí ho teniu, escrit d’una bursada, tal com raja del dolor i la confusió...
Em veig a la vegada al llit i en un entorn que mai no he vist, però que aquests darrers dies se m’ha fet d’alguna manera proper. Com passa sovint en els somnis, hi ha diversos escenaris alhora, barrejats. El primer, dins una casa que s’aguanta de miracle en un raval de Gaza. Cauen bombes de pertot arreu i les ruïnes fumegen. Dins l’habitació on som, hi ha molta gent amb cares espantades, els ulls oberts al terror. Se senten grans explosions, crits i plors. De sobte, un home, el pare de família, diu en veu alta i tranquil·la que ha d’anar a buscar pa per als seus fills. Es diu Salah i és un palestí que invoca Déu en la seva misericòrdia. S’aixeca i surt decidit sense que cap raonament el pugui deturar... “En el Nom de Déu únic, Al·lah”, li sento recitar mentre obre la porta i surt.
El segon escenari és fora de Gaza, just en la frontera. Una colla de blindats hi fan fila. Meïr, un noi jove jueu prega YHWH en el seu cor dividit. Ja fa dies que el patiment de tanta gent treballa el seu cor ple de dubtes. La seva pregària és pura: demana saber què ha de fer. El fet de ser soldat del Tsahal no l’eximeix de fer-se preguntes...
El darrer escenari és en un poblet no gaire lluny, a pocs quilòmetres dins la terra d’Israel. La Zahar és una jove dona palestina de fe cristiana, que hi viu des que es va casar amb un jueu. Tenen un nen de dos anyets, que dorm tranquil, mentre la mare vetlla i el pare és al treball en el torn de nit. És fosc a fora i per dins: la por és omnipresent, es mastega. La Zahar prega el Déu d’Israel, de Jesús, per combatre la por, per demanar la pau, el perdó...
Amb un pa rodó tret del món dels somnis sota el braç, Salah torna content cap a casa. Ja s’imagina l’alegria dels seus fills quan vegin l’aliment de cada dia. Aquella rialla que faran el compensa de totes les pors i humiliacions patides. És a poques passes de casa. Un xiulet seguit d’una explosió i Salah cau fulminat. La sang li raja de les moltes ferides i fa un bassal a terra.
Un míssil sortit de qui sap on impacta en la casa de Zahar, just en el moment que ella ha anat a la cuina a preparar el biberó per al seu fill. El nen ha rebut prou metralla per anar-se’n d’aquest món sense gairebé ni haver-lo vist. Un dolor sord creix dins el cor de Zahar, paralitzada a la porta de la cambra. L’odi li enfosqueix la mirada. La sang del seu fill, la que ella li ha donat, vessada, taca les robes del llitet i el terra. Ella se sent incapaç de dir res, muda de cop. El seu cor continua pregant amb la pregària del seu Senyor: perdonar? a qui i, sobretot, com?
Meïr es troba dividit entre obeir els seus comandaments o fer objecció de consciència i desertar del seu lloc militar. Sap bé la pena que l’espera si ho fa i posa en perill la seguretat dels altres. Veu desconfiança i por en els ulls dels seus companys, com si llegissin en el seu cor. Pot abandonar-los?
Entre el soroll i la fumarada dels meus somnis, una mena de terbolí giravolta sense parar i ho barreja tot. Un pa que havia de ser aliment per als fills, aliment de vida, és tacat de sang, una sang més eloqüent que la d’Abel el just, vessada per un nen innocent en el seu llitet, i el perdó demanat per una mare per a un món diferent. Tot plegat, posat damunt les balances que Meïr es mira angoixat, sense saber què decidir... Segons el que faci, li pot caure pena de mort...

Andreu Trilla

Déjame intentarlo

Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas. Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007.
Vivim com si fóssim “guapos per sempre”, és a dir, com si mai no tinguéssim limitacions, com si sempre fóssim joves i ens n’haguéssim de conservar, com si la mort no existís... En aquest context ens costen especialment de pair les limitacions psíquiques o físiques, tant és. La nostra dificultat per encaixar-ho es deixa notar, per exemple, en la necessitat continuada d’anar canviant la paraula que utilitzem per definir la gent que pateix cert tipus de limitació: subnormals, deficients, disminuïts, disca-pacitats, persones amb depen-dència... La bona intenció hi és, però els mots acaben convertint-se en insults.
Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples:

• La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana.
• La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal.
• La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació.
• La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent.
• Les persones no són classificables per la seva discapacitat.
• La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou.
• La discapacitat és un terme genèric a revisar.

En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen.
El llibre ve acompanyat d’un DVD que permet, per exemple, tractar el tema en fòrums i debats. De debò que està molt bé. Mercè Solé

Almenys, dues conclusions provisionals

Continuem parlant de la nostra crisi actual –la Terra n’arrossega de molt greus i de fa temps, de crisis, i molts països hi viuen permanentment–, perquè ara, a més de saber que existeix, veiem ja com està tocant molta gent, o potser fins i tot com ens està tocant ja a nosaltres mateixos. L’atur avança, les empreses fan reduccions de plantilla, comencem a veure petits negocis que tanquen... Això sí, els bancs gemeguen perquè no tenen els beneficis que voldrien, diuen que sort n’hi ha d’ells perquè si no tot això s’ensorraria i, en conseqüència, reclamen que els governs els continuïn abocant diners...

Almenys, de tot el que està passant, se’n podrien treure provisionalment dues conclusions.
La primera és clara: el sistema capitalista, a més d’injust i insostenible, és inepte. És injust perquè provoca molts i molts patiments, i no perquè siguin inevitables, sinó perquè el seu motor profund és l’egoisme més descarnat: només cal recordar com un alt executiu reconeixia no fa gaire que amb els diners que ara s’han abocat per fer front a la situació, hauria estat possible de resoldre el problema de la fam en el món sense problemes. És insostenible perquè la manera de viure capitalista no és un model de benestar vàlid per a tota la humanitat i ara sabem que és destructora de la Terra. I és inepte perquè els seus mecanismes suposadament tan eficaços per autoregular l’economia i fer que la riquesa creixi, s’han demostrat perfectament inútils i ens han portat a l’actual situació.
I la segona, més en el camp de la vida personal dels que ens limitem a patir les conseqüències dels desgavells dels amos del món, però que tanmateix podem anar tirant sense que aquest patiment ens destrossi la vida, seria la necessitat, i la crida, a reflexionar sobre el nostre propi sistema de vida. Segur que tenim canvis a fer, segur que podem viure més austerament amb més sentit de solidaritat amb la humanitat present i la futura, segur que podem donar més temps i/o més diners a la causa de la justícia, segur que hem de proposar-nos molt a fons evitar caure en l’egoisme que la por del futur genera, segur que ens anirà bé dejunar (bona paraula, ara que entrem a la Quaresma!) d’algunes, o moltes, coses...

L'Eucaristia, tot un repte (II)

Per repassar el que significa l’Eucaristia en la vida dels cristians, comencem per una història. És al llibre dels Fets dels Apòstols. Som a l’any 58, i l’apòstol Pau retorna del seu tercer viatge missioner. Va cap a Jerusalem, on serà arrestat i dut a Roma. Arriben a Tróada, i Lluc, l’autor dels Fets del Apòstols, explica:
“Vam arribar a Tròada, i vam quedar-nos-hi set dies. El diumenge, ens vam reunir per partir el pa. Pau, que havia d’anar-se’n l’endemà, els adreçava la paraula i va allargar la predicació fins a mitjanit. A la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties. Un noi que es deia Eutic seia a la finestra mort de son. Com que Pau es va allargar molt, la son el va vèncer i va caure daltabaix des del tercer pis, i l’aixecaren mort. Llavors Pau va baixar, es va estirar al damunt del noi i, tot abraçant-lo, digué: “Assereneu-vos, que el noi viu”. Pau se’n tornà a dalt, partí el pa i en menjà. Després va continuar la conversa força estona, fins a trenc d’alba, i se n’anà” (Fets 20,6-11).
El diumenge, a Tròada, com a la resta de comunitats cristianes, el costum està ben establert. Tothom es reuneix, i el que fan és escoltar els relats dels apòstols, o els escrits de l’Escriptura, i després parteixen el pa, que és com ells anomenen allò que Jesús va fer el dia abans de la seva mort en aquell sopar al cenacle. El dia que se’ns narra en aquest relat, la reunió té una emoció especial, perquè ve l’apòstol Pau. I a més, se’ns hi introdueix aquesta història de la resurrecció d’Eutic, per destacar la força de vida que Pau transmet. Però la reunió és la de sempre, la que des del principi ha estat el punt de referència de la comunitat cristiana.
De fet, el mateix Lluc, en l’evangeli que porta el seu nom, ens ofereix aquell magnífic relat de l’aparició de Jesús ressuscitat als dos deixebles que marxaven cap a Emaús (Lluc 24,13-35), que és com una escenificació del que és l’Eucaristia com a lloc de trobada amb Jesús: ell apareix enmig de la vida del creient, la seva paraula ajuda a descobrir el sentit de la fe i el sentit de la vida, i després, assegut a taula, ofereix el seu pa i el seu vi com a manera de descobrir-lo viu i d’entrar en comunió amb ell... I això, no com una invitació a quedar-se asseguts a taula disfrutant del moment: Jesús, diu el relat, els desapareix de davant seu, i ells surten corrents cap on hi ha la resta de la colla a dir-los allò que han vist i han experimentat...
De fet, tant el relat d’Emaús, que és un relat simbòlic, com el relat de Tròada, que és un relat de base històrica, com altres textos del Nou Testament que podríem citar, ens fan adonar d’una cosa molt evident. I és que en aquell món hostil en què s’anava obrint pas l’anunci de Jesús i de la fe cristiana, aquelles comunitats petites que miraven de viure la crida evangèlica tenien el moment de l’Eucaristia com el moment per refermar-se en la seva fe, per sentir-se a prop els uns dels altres, per viure la presència de Jesús enmig d’ells, i per sortir després a fer present, en la seva quotidianitat, tot allò que els movia.
No tot eren flors i violes, cal dir-ho. Hi havia eucaristies que eren un desastre (com les que Pau critica a 1 Corintis 11,17-34), i també, com més avançava el temps més apareixia una certa mandra per participar-hi (i l’autor de la carta als Hebreus ha d’escriure: “Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. I no deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum”, Hebreus 10,24-25). Però malgrat totes les misèries i deixadeses, tots plegats tenien clar que la trobada setmanal de l’Eucaristia era la manera principal de viure i refermar i expressar la seva fe...

Josep Lligadas

Laudes i vespres

Laudes i Vespres. Col·lecció Celebrar. CPL. Barcelona 2008
Cada cop conec més persones laiques que volen seguir la Litúrgia de les Hores. Per a mi té molt d’encant. D’una banda et permet conèixer millor els salms, seguir el temps litúrgic i tot plegat l’estructura reiterativa t’ajuda a anar aprofundint en allò que cantes o que llegeixes. De l’altra banda, a mi m’agrada aquesta sensació de “batec” eclesial universal.
Però la Litúrgia de les Hores presenta algunes dificultats pràctiques. Laics i laiques –i, pel que conec, alguns capellans i religiosos als quals he enganxat “in fraganti”– no ho resen pas en una capella o en un lloc tranquil i plàcid. Sovint arrosseguen el llibre corresponent, que té un pes i un volum considerables, amunt i avall. El tren, el metro i el bus són un espai utilitzat sovint, cosa força incòmoda per cert. Però per a mi la dificultat principal és que per als no iniciats la Litúrgia de les Hores és una mena de gimcana inacabable on, si l’encertes, l’endevines. No és gaire greu equivocar-se, però posats a fer més val anar sobre segur.
Per això em semblen tan útils els llibres de la col·lecció Celebrar que acaba de publicar el CPL: són llibres de butxaca, en un format agradable, en diversos volums segons els temps litúrgics (acaben de sortir Advent, Nadal i una part del Temps de durant l’any i s’estan preparant Quaresma, Setmana Santa i Pasqua), on tota la litúrgia resulta realment fàcil de seguir.
Finalment, només voldria assenyalar que el recentíssim sínode sobre la Paraula de Déu celebrat a Roma recomana amb entusiasme la difusió d’aquesta forma antiquíssima de pregària. He de confessar que em sorprèn profundament estar d’acord en alguna cosa amb els “grans jefes”. No sé si fer-m’ho mirar...

Mercè Solé

El silenci de les campanes

El silenci de les campanes. Jordi Albertí. Edicions Proa. Barcelona 2007.

Aquest és un llibre que cal llegir, per intentar entendre una mica més la nostra història i també moltes de les coses que estan passant ara. A mi m’ha impressionat. L’objectiu de l’autor és explicar la persecució religiosa que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil. Per fer-ho, dibuixa primer la doble història de l’anticlericalisme i de l’actuació de l’Església en els anys anteriors, des del segle XIX; un dibuix que a mi em sembla massa esquemàtic, però que en tot cas és una introducció útil. Després, ja més àmpliament, situa l’ambient antireligiós que es vivia en un ampli sector de la societat. I finalment, detalla com es va esdevenir la persecució als diferents llocs.
Tot plegat fa adonar que darrere tantes morts de clergues, religiosos i laics, hi havia un convenciment present en molts dirigents socials i polítics, que consideraven que la religió era, simplement, un mal social que calia eradicar. I que aquest convenciment estès, esdevenia justificació ideològica i anímica per a tantes actuacions tràgiques i sovint volgudament cruels.
També fa adonar, alhora, que aquest convenciment era conseqüència d’un altre convenciment: el dels dirigents eclesiàstics, que consideraven que l’Església tenia el dret de dirigir la vida de la gent, i no imaginaven que fos acceptable una societat sense aquest seu paper dirigent.
I finalment, fa adonar de la fe tan profundament arrelada i senzillament viscuda de molts dels que foren assassinats. Si enmig de tanta desgràcia s’hi ha de trobar alguna cosa positiva, sens dubte deu ser aquesta. I el que més fa pensar és veure com aquella fe en la majoria dels casos tan autèntica va ser vista com un enemic a combatre i a eliminar. I un pensa que això no hauria hagut de ser mai així, i caldria fer que no ho fos, ni ara ni en el futur. Però, mirant com van ara les coses, no sembla fàcil aconseguir-ho...

Josep Lligadas

Normes i ciutadans

Aquests dies, arran de la polèmica de si fer pagar o no les bosses de plàstic, he llegit alguns comentaris als diaris molt contraris a la progressiva normativització de la societat: tot ho paguen els ciutadans, de tot els fem culpables. I posaven com a exemple la limitació de velocitat a 80 km. Potser cal fer més pedagogia. Però em sembla una evidència que és un bé comú reduir la mortalitat a les autopistes, encara que això ens comporti l’increïble i enorme esforç i limitació a la nostra llibertat individual de pitjar amb menys entusiasme l’accelerador. Si no som capaços ni de fer això és que som una civilització certament estúpida i suïcida.

Mercè Solé

Sobre eleccions i referèndums

Tenint en compte la complexitat de la nostra societat, la quantitat de qüestions que en una localitat, nació, continent o a tot el planeta se’ns plantegen, i la voluntat de moltes persones, associacions i moviments de desenvolupar la democràcia en una orientació de molta més participació que en les eleccions, em pregunto com és que no es fan passos per introduir el vot a través dels mitjans i tècniques que ens permet avui dia la informàtica.
De fet internet amb tots els instruments que van sortint de xats, blogs, planes web, signar i adherir-se a manifestos, demandes... permet unes possibilitats enormes de participació. Ja sé que cal mesurar molt la manera de fer referèndums per fer preguntes a la població, per tal que no hi hagi trampes, corrupció i per tant cal controlar bé aquesta tipus de participació, i que cal mirar també la dimensió jurídica del tema i potser canviar algunes lleis. ¿Però no serà que no hi ha voluntat política per la por que fa aquest tipus de participació que no surti a l´inrevés del que ha previst el govern de torn, i que això creï precedents que podrien anar molt enllà, fins i tot a votar el president dels EUA, o un govern continental, o planetari directament? Altres factors hi deuen jugar, com és la minsa cultura informàtica dels polítics i de molts sectors de la població, i també les dificultats tècniques a resoldre, i que es tenen altres prioritats. Però tot això pot superar-se si hi hagués autèntica voluntat d´avançar vers una democràcia més popular, real, i quotidiana.
Un barri, carrer o districte podria votar si vol aquella obra, ara o en un altre moment, o com la vol, si vol aquella escola, pis de disminuïts, centre de salut o altres equipaments... Es podria exposar en els televisions locals, en els bars, a les cases, entitats del barri i s´obririen debats en què la consciència democràtica creixeria. A les famílies i a les escoles també es podria debatre més sobre totes aquelles qüestions que afectessin els ciutadans, properes o més llunyanes. Fins i tot es podrien fer vots ponderats per famílies segons el nombre de fills i, encara que fossin menors, ja aprendrien a participar a ser demòcrates i a veure’n els beneficis. Ara bé, tot això segur que és complex, demana temps, dedicació...i també deu ser “perillós”... però no hauríem d`avançar en aquesta senda?

Quim Cervera

Pirates de terra endins

Imagineu-vos que sou de viatge a Nova Zelanda. Us heu embarcat amb una expedició cap a un jaciment geològic molt important. No podíeu pas renunciar a una oportunitat tan desitjada encara que us portés lluny de casa per una temporada llarga. Durant la vostra absència un fet inesperat ha obligat la vostra família a abandonar la casa pairal on vau néixer i us vau fer gran, i on hi teníeu el vostre patrimoni intangible de records... A la tornada us trobeu amb el fet consumat. Mentre el vostre pare intenta explicar-vos per què es va haver de prendre aquella decisió, a la vista de la commoció que us ha ocasionat saber que ja mai més no tornareu a posar els peus a la casa estimada, la vostra mirada resta perduda, absent...
Sempre hi ha decisions que afecten els altres, el patrimoni sentimental o material de les persones. La major part de les decisions responen a una raó mercantil que empeny a vendre o a comprar o a ser comprat o venut. Hi ha doncs un preu que justifica tal o qual acte. Escudats en un preu, hem considerat que som els amos i senyors de tot el que posseïm, és a dir, hem proclamat el nostre dret a disposar legítimament d’allò que podem pagar!
Una comunitat que se sent legitimada a través del preu de les coses, a la vista que una coordenada tan temporal com aquesta deixa fora les generacions futures que per no ser-hi presents no poden licitar pels recursos naturals materials i energètics, és un món de pirates. Vull dir que el preu molt barat del petroli és la causa per la qual aquesta generació ha consumit en cent anys la meitat de les reserves planetàries d’aquest mineral, i ara es disposa a consumir la segona meitat. Les conseqüències per a les generacions futures no son només escassesa energètica sinó sobretot rescalfament atmosfèric pel canvi climàtic. És com si un escamot de pirates hagués assaltat una flota que encara no ha nascut privant-la de tot. Però la pirateria del nostre temps tranquil·litza la seva consciència proclamant que el coneixement i la tecnologia ja hi posaran remei. I si no és així?

Salvador Clarós

Caieu, fulles, caieu

Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal
i el cor el vol nu i glacial...

Neix l’hivern cantant les glòries
d’una verge amb mantell blau
que al sentí’s plena de gràcia
baixa els ulls, junta les mans
i es posa a adorar Déu
en son ventre virginal...
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s’acosta Nadal.

En les nits de desembre –tan llargues!–
els pastors s’estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra...
I en el cel hi ha l’estrella d’Orient.
En les nits de desembre –tan llargues!–
entre el vent i invisibles remors,
que n’hi caben de vols d’àngel
en els somnis dels pastors!
Van els àngels per la terra
i pel cel les resplendors.

Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot ocell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat.

Joan Maragall

Xevi Castellà: "Hi ha vida després d'un traumatisme cranioencefàlic"

Fa 15 anys, el 15 de setembre del 1993, Xevi Castellà va tenir un accident amb el tren a Calella de la Costa (l’Alt Maresme), quan va travessar el pas a nivell a peu. El tren no el va arribar a embestir, però el va xuclar quan passava a gran velocitat. Va caure de cap a terra i va patir un TCE, un traumatisme cranioencefàlic, que li va suposar 55 dies a l’UVI. Llavors va començar una lenta i dura recuperació, fins avui, que ja pot caminar i parlar, encara que lentament. Té ganes d’explicar la seva experiència, sobretot per poder ajudar a qui es pugui trobar com ell: “Sé el que és estar en una cadira de rodes sense parlar ni raonar, per això celebro la meva diada el 15 de setembre. Aquell dia vaig tornar a néixer.” I sovint aclareix, com una clara reivindicació: “No vull fer pena!”. En Xevi té ara 35 anys i viu a Pineda de Mar.

– Tens ganes de parlar de la teva experiència i la teva recuperació.
Sí, han passat 15 anys i ara, gràcies a la recuperació, puc parlar amb tu, puc estar una mica atent i puc dir el que penso, perquè abans se m’escapaven moltes coses. Encara ara tinc problemes d’atenció, i si no estiguéssim sols, aquesta entrevista no seria possible, perquè si em distrec, perdo fàcilment el fil de la conversa. Això d’ara (parlar-ho) em suposa molt d’esforç, però val la pena, perquè vull explicar i donar aquest missatge perquè qui pateixi això, sàpiga que pot sortir endavant.
– Creus que explicar la teva vivència és important per ajudar a d’altres persones?
És clar. Mira, quan vaig patir l’accident va ser com si quedés despullat. Tenia 20 anys, estudis, sabia anglès, tenia carnet i cotxe... però de cop i volta, em vaig veure així. Aquell mateix any havia aprovat la selectivitat. Ara haig de viure amb aquestes limitacions. Això és dur, perquè és un esforç continu, però com que ho tinc assumit, vaig endavant.
– L’accident va ser greu. Com va ser possible la teva recuperació?
Gràcies al treball al Guttmann, Can Ruti i l’Hospital General de Catalunya. Vaig aprendre-ho tot una altra vegada. A parlar, a aixecar-me, a caminar, a escriure... Cada petit triomf era molt important, com el dia que vaig aprendre a cordar-me de nou les sabates. Això que sembla anecdòtic, per a mi era molt. El que més m’agrada és valorar allò que tinc. També recordo el dia que vaig tornar a poder escriure a mà, per mi va ser molt important. Ara sóc un periodista amb el xassis tocat. El que em costa encara és el càlcul mental... Bé, però lluito molt, encara que hi ha coses que se me’n van del cap i en sóc conscient. El cap és la part més important que tenim. En Xevi m’aclareix ara d’on ve això de “periodista amb el xassis tocat”: Un dia, al Centre Ocupacional de la Gavina, d’Alella, vàrem anar a dinar i allà, la Montse, que és tieta d’en Quim, un amic meu que va en cadira de rodes, quan li vaig dir que una de les meves il·lusions és ser periodista, em va dir: Tu ets un periodista amb el xassis tocat.
– Dius que valores molt la vida.
Per a mi, des del primer minut del dia fins que me’n vaig al llit és important. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista llegeixi això a poc a poc. I sigui conscient que cadascú és cadascú. Penseu, per exemple, en algú com l’Isidre Esteve, no cal dir-li “pobret” sinó admirar-lo, dir-li: Ole els teus ous! En el meu cas, vaig necessitar la cadira de rodes, i sé el que és. Les cames connecten amb el cap, i si no hi connecten, no funcionen. Jo ara, em costa, però camino, i estic content.
- També vas començar estudis universitaris i vas tornar a fer esport.
Vaig estudiar a l’Autònoma, dos anys vaig fer primer de Periodisme. Però acabava amb el cap cansat. L’atenció em suposava un sobreesforç i ho vaig deixar. Parlo anglès, però haig de parlar i escoltar a poc a poc. Recordo el dia que vaig descobrir que assegut en un tamboret em podia dutxar jo sol! També feia piscina i gimnàs... Ara, a 2008, no faig Periodisme, però sí que faig gimnàs a diari i piscina dos cops per setmana per al manteniment físic. Jo lluito per la meva autonomia personal, i dic que sóc “un pensionista autònom”.
--T’has sentit ajudat.
Sí, penso en els que tinc a prop, i la família. I també l’entitat cristiana Fràter, del Bisbat de Girona. –En Xevi em diu que recordem que Pineda de Mar pertany al Bisbat de Girona– Ajuden persones amb discapacitats. Hi vaig des del 1999, és gent fantàstica, m’ajuda molt ser amb ells i m’omple molt les seves ganes de viure i de compartir. Fem també trobades durant l’any. Hi ha un mossèn que es diu Benet Galí, i hi ha un cap de colònies, en Mario Jurado, que va en cadira de rodes, i és el més vàlid que us pugueu imaginar. Aquests 15 anys he après molt i molt: en un principi em va caure el món a sobre i justament, una de les eines que m’han donat força és la Fràter de Girona. Amb ells vaig cada estiu de colònies a Sant Feliu de Pallarols: és un lloc on la llibertat és una eina indiscutible. Per què? Per donar fe d’unes vivències.
–Tu ets cristià.
Jo sóc creient, però agnòstic, en el sentit que crec en Déu però no en la religió. Sempre hi ha un dubte, un potser, i podem viure amb els dubtes, oi? No m’agraden les estructures de poder de la religió, em molesta la jerarquia eclesiàstica, la immensa riquesa del Vaticà, (coses que a la Fràter o a la meva parròquia no veig i per aquest motiu hi col·laboro). Això sí, tinc respecte i vull que aquest respecte sigui recíproc. Ho dic amb la meva la llibertat d’expressió, que és un dret humà: no vull trepitjar ningú, el món és prou gran per a viure-hi tots en pau.
– I participes cada diumenge a l’Eucaristia.
Sí, a la parròquia de Poblenou i amb el capellà, en Ramon, m’hi trobo bé. Si li dic això que t’he dit, ell em respon: “Sí, Xevi, i què?” Un dia recordo que en una missa vaig llegir la cançó d’Imagine, de John Lennon... Jo sempre dic que el Déu que porto a dins és amic amb el Déu de l’altre; i en canvi moltes guerres han estat causades per les religions, tant per part de cristians, com de musulmans. Però això no és Déu, les guerres no són Déu. Jo crec en el diàleg entre les religions.
– Has explicat que has anat diverses vegades a Lourdes. Què t’ha impactat d’allà?
Hi ha un moment en què veus un camí incert i et preguntes si ets l’única persona minusvàlida. Allà “s’agafa aire”. És un moment on el temps no té un preu, on la multitud de persones joves que hi ha prenen el protagonisme, són el veritable motor, tots ajuden i val la pena que s’expliqui. Crec que no es considera prou la gent jove, és una revolució en el silenci. Malauradament, hi ha qui es pensa que els joves són tots iguals, que “s’emborratxen” i només van a discoteques... Allà ja es veu que no: convido a les persones que veuen tan negativa la gent jove a venir a Lourdes. Després d’anar-hi, en parlarem, eh? Hi ha qui ajuda a donar de menjar, hi ha qui estira els carros... I va ser com mirar per un retrovisor: veia casos que eren com la meva història de fa uns 15 anys, assegut en una cadira de rodes sense poder vocalitzar, no poder raonar, lligat no podia ni moure el coll, bavejant i necessitant sempre a mà un mocador... Era veure el meu passat, em deia: “Quanta feina Xevi! Aquests 15 anys!”
-D’aquests 15 anys tens una anècdota relacionada amb Josep Maria Espinàs.
D’això fa 10 anys. El dijous 21 de maig del 1998, en el diari Avui va sortir una columna de l’escriptor Josep Maria Espinàs Supermans i pedres. L’escriptor em comparava en l’article amb el protagonista de Superman, ja que aquesta persona degut a un accident va quedar tetraplègic. Jo per aquells temps anava assegut en cadira de rodes per Calella de la Costa, i em vaig assabentar que ell feia la presentació d’un llibre. Hi vaig anar, allà ens vam conèixer, i d’aquí va venir l’article.
--Dius que la teva “diada” és el 15 de setembre, un fet que lligues amb una cançó.
Sí, és una cançó lenta com la meva vida. Tot i que sóc conscient que el temps passa molt ràpid, jo haig d’anar al meu ritme, a poc a poc. Tinc ganes d’ajudar els altres, perquè jo aquell dia vaig tornar a néixer. I la cançó amb què m’identifico, pel contingut de la lletra, és “El tren de mitjanit” de Sau. Han passat 15 anys i em permeto el luxe de celebrar-ho, ja que és la meva diada. Sóc viu i vull convidar-vos a viure la vida!
(Tenim damunt la taula la lletra de la cançó “El tren de mitjanit”. En Xevi es queda mirant el foli on està impresa...) Jo penso que aquesta cançó la van fer per mi (riu). Mira què diu: Sovint em sento atrapat pel meu propi malson i tinc ganes de cridar, cada dia en algun lloc surt el tren de mitjanit. I la lectura que faig és de com em sentia impotent per ser en una cadira de rodes. Però després la cançó parla d’esperança, i jo, igual, penso que hi ha més sortides, que cal anar endavant: Si ets llunàtic i estàs espantat, si vius als núvols i estàs deprimit, si la boira ja t’ha acompanyat, cada dia en algun lloc pots pujar al tren de mitjanit. N’he conegut molts com tu i jo és bo saber que no estem sols, això és bo…
– I l’altra cançó que t’agrada és “Imagine”...
Em provoca molts de sentiments positius: Imagina que no hi ha països, no és difícil de fer; ningú per qui matar o morir, ni tampoc religió. Imagina’t tota la gent vivint la seva vida en pau.... Diràs que sóc un somniador, però no sóc l’únic; i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres, i aleshores, només hi haurà un sol món. Jo m’identifico molt amb aquesta cançó, amb el que diu. També hi ha un grup musical de Banyoles, dels anys 90, que em van dedicar una cançó “Xevi” dins l’LP “Nostre espai” Encara, quan escolto aquesta peça em transporta als meus 20 anys, quan estudiava al Collell, on vaig fer el BUP juntament amb l’Esteve Alsius, un dels components del grup “Vas de bou”.
– De vegades has comentat que et sap greu, segons com et tracta la gent.
Em fa ràbia que em tractin com si fos babau, o que em diguin pobret. La compassió és sovint la mala eina que representa un obstacle. És molt difícil quan sents aquest obstacle. Jo ja sé la meva pena, no cal que m’ho recordin. Ja sé que tinc 35 anys, que els meus amics s’han casat i jo no, que haig de viure amb els meus pares perquè no podria viure sol, però... oi que jo ho sé i ho porto bé? Doncs, per què m’han de dir pobret, si visc i vaig endavant. No, no, “pobret” no serveix, és millor dir: “Escolta, necessites ajuda?”. Mira, de vegades haig de passar la ITV amb una doctora, al Guttmann, i allà m’hi vaig trobar l’Isidre Esteve i vam parlar d’això. No ens han de dir “pobrets”, ja som conscients del nostre “a poc a poc”... abans era com una patada pensar en això, però ara no.
--I que és el que més t’ajuda de la gent?
Em fa sentir bé, per exemple, parlar, poder fer aquesta entrevista. Sempre has de tenir en compte que el meu rellotge no és el teu, vaig més lentament, però oi que no passa res? I per això també estic tan bé a Pineda.
– Però fora de Pineda és difícil...
És clar, no porto un cartell dient el que em passa. De vegades, em paren amb el cotxe i em diuen: “Estàs bé?” Ja veus, puc estar genial, però camino com Las muñecas de Famosa se dirigen al portal. (Maria-Josep -em diu ara en Xevi mirant-me la llibreta-, apunta-ho això, perquè encara que parlem seriosament, podem fer broma, eh?) També un dia vaig passar molta vergonya a la platja, em van venir a rescatar... i jo estava nedant tranquil·lament, amb el meu estil no gens olímpic, eh... I sento el xiulet de la socorrista, i jo buscava si algú s’ofegava al meu voltant, i resulta que venien a salvar-me a mi! Quina vergonya vaig passar!
– Però no t’enfades...
No, dona, però de vegades... Mira, una altra anècdota (M’ensenya les claus de casa seva). Em costa una mica encertar amb la clau al pany, i em costa d’obrir la porta... i vaig veure un dia els policies que passaven, i tornaven a passar... aquells no em coneixien i ja me’n vaig adonar que m’estaven vigilant... perquè Jo no sóc tonto, com diuen els de Media Mark. Però de vegades, pel carrer, sento: A aquest tio, què li passa? i em sap greu. Jo no dono massa explicacions, però de vegades haig de dir que vaig tenir un accident.
-I ho vols explicar en un llibre.
Sí, i tant. I com tot a la vida, és difícil, però no és impossible. La meva il·lusió és explicar aquesta vivència per ajudar als altres. I fins i tot m’agradaria que es fes una pel·lícula. Després de 15 anys he aconseguit arribar aquí, a com estic ara, i altra gent ho ha de saber. També fa 10 anys que escric cartes a diaris (El Punt, El Periódico de Catalunya) i per dues vegades he fet xerrades a la universitat, una amb el títol: “La vida després d’un TCE, traumatisme cranioencefàlic”, i l’altre sobre logopèdia.
-I per això també has volgut fer aquesta entrevista.
Sí, i remarcant aquest missatge: Jo no vull fer pena, tinc el meu problema, no us l’afegiu als vostres. Hi ha gent que pateix, víctimes com les de l’accident de l’avió estavellat a Barajas. Hi ha els morts, però també víctimes vives, i les llàgrimes que desprenc són per ells, llàgrimes de sal. I la sal vol dir vida. Els que han tingut com jo un TCE hauran de lluitar molt, i tant de bo els pogués ajudar, perquè sé allò que han de passar. Però ells han de saber que hi ha vida després d’un accident greu, encara que la vida sigui més a poc a poc. El món va ràpid, sembla que el que no va ràpid no val res. Però la vida s’ho val! La vida és el més important. Viure és diferent de viure-ho, queda clar? Necessito d’explicar-ho a fi de que s’entengui el missatge vital. Why not?
– Per acabar, què diries als lectors?
Aquesta frase: “És amic meu aquell qui m’ajuda, no el qui em compadeix” (Thomas Fullet) Extret del full informatiu del 24 d’agost de 2008 de la parròquia de Poblenou de Pineda, on hi ha “Supermans i pedres”.
L’adreça electrònica del Xevi, per si voleu fer-hi algun comentari, és aquesta: ivexcaste211@terra.es

La Fundació + Arbres

La Fundació Més Arbres neix, ara fa 18 mesos, amb l’objectiu d’impulsar una nova cultura de l’arbre que contribueixi a un canvi d’actitud en la relació amb el nostre entorn. Aquesta nova cultura ha de situar l’arbre en el paper determinant que té per al manteniment de la vida al planeta, davant el model que hem creat els homes i que ens està portant a situacions ambientals critiques per la manca d’iniciatives sostenibles.
Conscient que plantar i mantenir arbres constitueix, al costat de la reducció de les emissions de CO2, un dels pilars bàsics de l’actuació personal i col·lectiva per a contrarestar les conseqüències de l’escalfament global a causa de l’increment de l’efecte hivernacle originat per les activitats humanes, la Fundació Més Arbres considera com la seva finalitat primordial promoure, donar suport, assessorar, gestionar i finançar iniciatives serioses i viables per a la plantació i manteniment d’arbres.
Per a impulsar la presa de consciència personal i social en temes de responsabilitat ecològica, la Fundació Més Arbres organitza cursos, seminaris, jornades, trobades i congressos. També col·labora en l’edició i distribució de material informatiu, divulgatiu i didàctic.
En aquest sentit cal destacar projectes com les agendes escolars i solidàries, mitjançant les quals més de 40.000 nens i nenes de tot l’estat, comprant-les a un preu de 3 euros, estan col·laborant en la campanya de plantació de la fundació; es plantaran més de 400.000 arbres i arbustos aquest 2009; més recentment, el nostre primer taller de nendo dango o pindolització de llavors a Alcaraz, que va aplegar a més de 100 persones per impulsar la gran olimpíada verda, projecte que consisteix en desenvolupar tallers de nendo dango per tota la península ibèrica que possibilitin que milers de persones en coneguin la tècnica.
El nendo dango es una tècnica que va evolucionar el pare de l’agricultura Masanobu Fukuoka i que consisteix en empastifar llavors en una capa d’argila, fer boles d’argila d’una grossor determinada depenent de la grandària de cada llavor. La finalitat és protegir-la una vegada dipositada en el terreny i evitar que sigui aliment d’ocells, rosegadors i altres animals. Les llavors estan protegides a l’espera de l’època plujosa, moment en el qual l’argila absorbeix l’aigua i la llavor i la utilitza per a poder germinar.
El procés de desertificació en el món és imparable: “Cal sembrar i sembrar si volem poder oferir un futur als nostres descendents”. Durant 60 anys, Masanobu Fukuoka va desenvolupar un mètode d’agricultura natural, i ara l’ha aplicat amb èxit per a frenar la desertificació.
Fukuoka deia: “Quan llancem nendo dango, sembrem com Déu. Quan fem nendo dango cal sentir que som Déu. Quan es fan els nendo dango estem ficant ànima a cada boleta d’argila i estem sembrant vida”.
La nostra forma de treballar aquesta nova cultura de l’arbre és fer pinya i establir xarxes amb empreses, particulars, entitats, i associacions d’àmbit local, estatal i internacional i administracions públiques per a crear i desenvolupar vies de col·laboració. Des del primer moment vam ser molt conscients que el projecte era massa ambiciós per fer-ho sols i massa necessari per fer-ho malament.
La Fundació Més Arbres té el compromís de funcionar com una organització ètica, eficient i no burocratitzada que ha d’optimitzar els recursos en la consecució de les nostres finalitats. Aquesta ètica no només té aquesta vessant interna, ja que alhora, i sent conscients del món injust en què vivim, el 10% dels nostres ingressos es destina a projectes de cooperació per al desenvolupament com el que tenim a San Juan (Bolívia). És urgent canviar aquest mon malalt, com diu en Pere Casaldàliga.
En aquest moments preparem ja la segona trobada internacional d’amics dels arbres i el taller peninsular d’agitadors mediam-bientals, on formarem un bon grapat d’agitadors i agitadores que plantaran arbres per tot l’estat.
Es pot col·laborar de diferents formes amb la fundació, i per això us animem a visitar la nostra web: www.mesarbres.cat. Aquí podreu trobar tota la informació actualitzada de les nostres activitats i l’evolució dels nostres projectes.

Oscar Rando

Espiritualitat feminista

“Mujeres y Teología” és una associació a nivell estatal de dones que compartim una doble militància: ser dones feministes i ser dones feministes creients. Cada any se celebra una trobada en una ciutat diferent. Aquest any va ser a la preciosa ciutat de Santander. Així que el cap de setmana del 24-26 octubre de 2008 vaig participar-hi per primera vegada.

El tema de fons a treballar va ser: “Buscar les fonts de la saviesa per regar les nostres vides. Espiritualitat Feminista en temps de globalització”. Per a mi varen ser un dies de reflexionar i compartir la meva/nostra espiritualitat femeninament alliberadora i transformadora.
Us adjunto algunes de les conclusions que es varen compartir a la cloenda de la Trobada.

Les aigües que nodreixen i reguen les nostres vides procedeixen de variades i riques fonts: algunes de deus amagades i fresques, altres d’alegres i juganeres cascades, o també d’aigües plàcides i transparents que corren ja tranquil·les a la posta de sol reposat de la vida. En aquestes fonts els hem posat un nom:

• La trobada amb el Déu que ens habita, la pregària, el silenci…
• La lectura de la Paraula de Déu de la Vida, sobretot a través d’aquelles sàvies dones testimonis creients d’aquest Déu Pare i Mare de la Bíblia.
• L’apropament amb Jesús de Natzaret, la seva aigua inesgotable de vida, d’esperança i compromís; el seu Evangeli com a referència constant de frescor i novetat.
• El patiment de la gent, la seva dignitat i lluita, enmig d’un món que es capfica en tapar i cegar les seves fonts.
• L’espai comunitari, l’amistat guaridora, el compartir des de dins, l’ajuda mútua…
• Les lectures il·luminadores, les trobades com aquesta, el grup de dones que em dóna la mà.
• La inseguretat que m’habita i que provoca el dubte i la necessitat de posar-me en camí, la recerca inquieta.
• La bellesa, allò bo que percebo i contemplo en el meu viure quotidià des de les meves entranyes de dona que sento.

Com a dones vetlladores i despertes, estem atentes per cuidar i defensar les nostres fonts, no podem permetre que se’ns assequin, ni tampoc que s’estanquin, ni es corrompin o enverinin. Per això necessitem:

• Discernir, confrontar a la llum de la Paraula i amb les altres el que anem vivint, el que està passant al nostre voltant.
• Buscar temps de silenci, de trobada amb nosaltres mateixes i amb el Déu que ens habita.
• Escoltar els nostres sentiments i atrevir-nos a ser el que som, alliberar-nos de les nostres pors.
• Mantenir viva l’esperança, l’alegria de ser dona.
• Mantenir-nos despertes, crítiques i amb paraula.
• Aprendre, formar-nos, llegir, participar en la recerca de les nostres fonts amb altres dones (i homes) que caminen al nostre costat.

Nosaltres, dones assedegades d’aquesta font d’on brolla una espiritualitat feminista alliberadora i transformadora del nostre món, ens comprometem:

• A viure des de la interioritat.
• A no permetre que es silencïi la veu de la dona en l’Església.
• A compartir les nostres aigües i i el que anem descobrint.
• A alliberar-nos de les nostres pors i atrevir-nos a ser des de la nostra autenticitat.
• A viure en coherència amb el que pensem i creiem.
• A involucrar-nos juntes en la transformació d’estructures patriarcals que contaminen i segueixen oprimint. Que cap patiment ens sigui llunyà.
• A seguir formant-nos, a aprendre les unes de les altres.
• A viure amb alegria i sentit de l’humor cada circumstància de la vida. A fruir i celebrar cada glopada d’aquesta aigua fresca i profunda que hem anomenat la font de la saviesa.

Marta Digón és militant d’ACO

"Muzungu"

Una de les experiències especialment dura que he viscut cada vegada que he viatjat a l’Àfrica és la de sentir-me mirat com a ric. No és estrany. Però és dur. Dur, sobretot, perquè abans que hi hagi possibilitat de conèixer-se, aquest “pre-judici” crea una barrera important i difícil de superar si l’estada és només puntual, de dues setmanes màxim.
A l’Àfrica Oriental, en els llocs on es parlen llengües de la família bantú, aquest personatge que jo encarno sense voler, blanc i ric, té un nom: “muzungu”. Jo, per tant, mentre sóc allà, per a molta de la gent que em veu o em troba sóc un muzungu. També per a molta gent de la JOC. I m’imagino que aquelles persones que saben que sóc capellà no canvien pas l’etiqueta: possiblement encara queda més reforçada, perquè la imatge que hi ha del clergat és la de personatges amb poder.
I, encara, un altre element que engrandeix la imatge pre-feta és el de representar una organització internacional amb seu a Europa. En aquest cas el problema ja no és només per a mi sinó també per al jove o la jove a qui acompanyo, encara que sigui africà/na, a qui se li suposarà, com a mi, que maneja el diner.
Abans de continuar, quatre coses per ajudar a situar-se. Normalment viatjo tot acompanyant el membre del Secretariat de la CIJOC (Coordinació Internacional de la JOC) que coordina la subregió. Els moviments JOC de l’Àfrica es coordinen en quatre subregions: Oest, Central, Est i Illes de l’Índic. I continuo.
L’etiqueta que ens posen al damunt, doncs, és una barrera per a la feina. Normalment viatgem en ocasió d’una trobada de la coordinació subregional. En aquestes trobades se’ns demana alguna aportació de cara a la formació de responsables i/o consiliaris. També quan la visita és a la JOC d’un país concret, es convoquen trobades de cara a la formació. Doncs bé, segons sigui de gran aquesta idea de que som “muzungu”, el nostre treball queda condicionat totalment. Hi ha persones que de nosaltres n’esperen diners, no pas una altra cosa. Hi podem arribar amb tota la il·lusió de compartir experiències de la JOC, de la revisió de vida, de... Jesucrist, i moltes vegades he tingut la sensació que tot això no interessa gens. Sortosament sí, hi ha gent a qui li interessa, però...
Per una altra banda, hi ha experiències ben gratificants com la de trobar i conèixer joves responsables que es comprometen de debò i que ens tracten de tu a tu. Això ho he trobat, per exemple, a Tanzània, on la JOC és molt gran numèricament. Era molt clar en el tracte entre ells i el jove de la CIJOC: podien discutir acaloradament, si convenia, de tu a tu. Amb mi sempre hi ha una mica més de distància, perquè a l’Àfrica el capellà sempre és algú que està en un altre nivell (pel que fa al tracte!). Sempre és agradable l’experiència de sentir-se i saber-se “germà”, igual, ni per damunt ni per sota. Però ho és especialment en els llocs on la concepció de que ets un muzungu provoca un servilisme intolerable que rebaixa les persones en la seva dignitat, cosa impròpia d’una societat humana, impròpia dels fills i filles de Déu.
Un fet “curiós”, per exemple, és que un dia que dos joves de l’equip nacional de la JOC de Tanzània descarregaven d’un cotxe els materials que necessitaven per a una trobada, em vaig posar a ajudar-los i em van deixar fer! Entre nosaltres el que és impensable és que, mentre els joves treballen, el consiliari s’ho miri. Doncs bé, entre els responsables de la JOC de Tanzània, també hi he trobat, almenys una vegada, aquesta mirada fraterna al consiliari.
Aquesta experiència positiva em queda confirmada per l’evangeli quan hi trobo això: Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: “Vosaltres no us feu dir ‘rabí’, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir ‘guies’, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.” (Mt 23,1.8-11).
I davant el problema que em mirin com a “muzungu”, la manera de fer de Pere i Joan, els apòstols, m’ajuda a adonar-me que he de tenir clara la meva identitat, per més que em diguin que sóc una altra cosa. És a dir, he de tenir clar què és el que porto i, per tant, què és el que poden esperar de mi i, en tot cas, què és el que he de donar: Jesucrist, i Jesucrist alliberador dels joves treballadors, el qui declara la dignitat de les persones, que les ajuda a posar-se dempeus perquè puguin caminar autònomament: Pere li va dir: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Fets dels Apòstols 3,6).

Josep Maria Romaguera és consiliari de la Coordinació Internacional de la JOC (CIJOC)

La feina dels capellans a les presons

La feina dels capellans a les presons no es pot entendre si prèviament no s’han canviat alguns clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A diferència de fa alguns anys, el capellà de presó no és cap funcionari. En cap cas és homologable al capellà castrense. La seva missió li és confiada pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és semblant al dels sacerdots que tenen cura dels malats en un hospital. El fet de no ser membre de cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha de donar compte a les autoritats penitenciàries de la seva actuació, només està obligat a complir les normes de funcionament del centre, però té el gran inconvenient que moltes vegades la seva tasca és vista amb molt de recel per l’administració de les presons.

El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos, sinó també per la formació i acompanyament dels voluntaris. La missió dels capellans i dels més de dos-cents voluntaris que treballen juntament amb ells a les presons la podem resumir amb els següents apartats.
Atenció a les persones. No hem d’oblidar que el qui compleix una condemna és una persona. Persona que té un nom ben concret. El pres es troba en una situació de molta precarietat. Precarietat per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats, etc. Viu en unes condicions sovint lamentables. Malgrat els avenços que s’han fet durant els darrers anys, les presons es troben massificades, cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat. Viuen separats de la família i dels éssers estimats, i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les darreres reformes del codi penal han suprimit la possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns casos, no sempre, tot això es veu agreujat per l’estigma social que viu la seva família.
Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar-los a recuperar la seva autoestima. A valorar-los com a persones. La majoria de la població reclusa prové de barris marginals, de famílies desestructurades, on el codi moral que regeix és diferent del que poden tenir la majoria de la població. Tot això ho han de tenir present els que col·laboren en les presons.
Es valora molt la relació personal. No sempre és senzill fer un seguiment individualitzat del pres. Els responsables de presons prefereixen un voluntariat organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada massa que els agents de pastoral es dediquin a l’acompayament personal dels reclusos.
Formació i temps lliure. S’organitzen activitats que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre, tallers de manualitats, activitats esportives), de formació (reforç escolar, classes de català i castellà)... També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos penitenciaris.
Atenció espiritual. És molt important la seva cura espiritual. Molts dels reclusos són persones creients, i a la presó viuen amb més intensitat vivències espirituals. D’aquí que té una gran importància la preparació i celebració de les misses. Alguns participen de catequesis preparatòries per rebre per primera vegada l’eucaristia, en algun centre s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o d’aprofundiment bíblic.
Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una atenció a les famílies dels detinguts, perquè aquestes generalment són unes altres persones castigades i amb freqüència suporten un pes més gran que la condemna dels seus familiars. En especial quan hi ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris fan de correus entre uns i els altres, i procuren que no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta feina s’hauria de veure reforçada per l’acció social de les parròquies. Seria molt convenient, especialment en els barris més marginals, que en les parròquies existissin grups de voluntaris que en col·laboració amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin qualsevol marginació.
La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó, sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El desig de tots els agents de la pastoral penitenciària és conscienciar la societat i les comunitats cristianes que no poden tancar els ulls davant el problema dels que es troben privats de llibertat. Els presos també formen part de la parròquia, i de la societat.
Una de les expressions que més es repeteix en les trobades de capellans i voluntaris és que tots els qui treballen pastoralment a la presó han de ser “astuts com les serps i innocents com els coloms”. Els voluntaris com els capellans poden ser molestos per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis directes o indirectes de les irregularitats que a vegades es donen en els centres. Irregularitats com són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida diària de les presons, o la desatenció o manipulació de la família dels presos, o la manca de recursos quan surten. També han de vetllar per no caure en les trampes que alguns reclusos els poden fer... No és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb les demandes que alguns presos fan, per interessos no sempre legítims.
I per no allargar-me més, només apuntar que la pastoral penitenciària no acaba en el moment en què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan surten de la presó es troben en un món hostil, sense recursos, sense família. El capellà i el voluntari sovint són l’únic punt de referència normalitzat que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració a la societat sigui el menys traumàtica possible.
Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les converses mantingudes amb alguns capellans de presons que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària (SEPAP) de Barcelona.

Una esperança anomenada Obama

El més bo d’Obama, abans mateix que sigui president, és que ens torna la il·lusió i l’esperança. Però no em digueu il·lús perquè tingui una il·lusió. Simplement penso que l’home, amb totes les seves limitacions, té algunes idees clares sobre el món on viu i sobre com contribuir a fer-lo una mica millor durant els anys que sigui president. Potser no és molt, però resulta interessant.

Obama no ho tindrà gens fàcil, perquè el moment és molt dolent i el món s’enfronta a una crisi profunda. És el llegat que li deixarà el pitjor president de la història, l’home que ha basat la seva acció en la venjança, l’obscurantisme, el menyspreu als drets humans i l’unilateralisme.
En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalisme fraternal. Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueixi colar-se mai en cap conclave! Potser per això es duen a terme sota pany i forrellat.
Ens falten, doncs, el papa bo i també el Khruixev que tancava la terna dels líders renovadors i agosarats dels anys seixanta. Tots tres van tenir l’enginy i la intel·ligència de combinar el que els convenia a ells i als seus seguidors amb el que li convenia al món en aquells moments. Malauradament, també és cert que tots tres van trobar resistències aparentment insalvables i van acabar malament. Esperem que les coses ens vagin millor en aquesta ocasió.
Una bona diferència, és que Obama pot trobar altres dirigents convençuts, com ell mateix, dels efectes beneficiosos del “poder tou”. Per a l’inventor d’aquest terme als anys noranta, el professor de Harvard Joseph Nye, “durant massa temps, els estudiosos han prestat una atenció excessiva als aspectes més durs del poder militar, econòmic i financer, i han ignorat la importància de les característiques nacionals que permeten que determinats països facin amics i influeixin en la gent millor que els altres”.
El que ha de fer el pròxim president, tal i com ho ha expressat Paul Kennedy, és reconèixer amb claredat quines han estat les esperances que li han donat tanta popularitat en tantes parts diferents del món: les esperances africanes que presti veritable atenció i ajudi de veritat el continent atribolat; els desitjos llatinoamericans que mantingui les polítiques liberals en comerç i immigració, faci alguna cosa per superar el punt mort en les relacions amb Cuba i mostri un veritable respecte per Amèrica Llatina; les aspiracions d’Europa, Canadà i Austràlia que es prengui seriosament les obligacions d’Estats Units amb les institucions i els tractats internacionals, inclosos els compromisos ambientals i antiproteccionistes; i les esperances dels àrabs moderats que ofereixi alguna cosa més que bones paraules als palestins.
Com es pot veure, molts deures per a un sol president i per a només quatre anys. L’inconvenient i el repte principals són justament fruit de la quantitat de problemes acumulats que ha deixat per resoldre o que ha creat de bell nou el president sortint. Però la il·lusió, avui per avui, no ens la treuran. Sense ingenuïtats, però continuem creient que un altre món és possible i si no pot ser amb el fons, almenys que ho sigui amb les formes.

Àlex Masllorens és periodista

És Nadal: ha nascut un infant en un pessebre

La crisi, que ja és novament aquí, és com una penitència que imposa el sistema a la desmesura, a l’excés. L’austeritat que des de fa un segle es reclama com un valor ètic ara és una estricta necessitat perquè el consumisme, per dir-ho en un mot representatiu d’aquesta civilització, mena cap a la destrucció i cap a l’esgotament. Amb tot ja s’han sentit algunes veus que demanen ajornar la lluita contra el canvi climàtic per tal de centrar els esforços i els recursos per a sortir de la crisi econòmica. És una curiosa manera de no entendre res. La crisi ambiental i la crisi econòmica és el mateix, és l’ocàs del model de desenvolupament.

La recessió econòmica ja és un fet global amb conseqüències per a moltes famílies que pateixen en quedar per sota del llindar de satisfacció de les necessitats bàsiques. Per a altres famílies serà un parèntesi marcat per la moderació a l’espera de reprendre novament el ritme de consum. Per a moltes altres arreu de la Terra, serà la continuació d’un estat de pobresa permanent.
El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques.
El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials, acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic. Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació. El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum. És per anar-hi pensant...

L'Eucaristia, tot un repte (I)

El curs passat vam encetar aquesta secció que volia ajudar a reflexionar sobre la fe que vivim, i ho vam fer amb un parell de temes que anaven molt arran de la vida: primer vam parlar de la política, i després de la família. Ara, en canvi, ens n’anirem cap a l’altra punta. Vull dir que ens dedicarem a reflexionar una mica sobre un aspecte de la fe cristiana que no “surt de la vida”, sinó que ens ve, diguem-ho així, “de fora”. Parlarem, durant uns quants números, de l’Eucaristia.
L’Eucaristia, és obvi, no neix de la nostra vida quotidiana. Si la celebrem, és perquè Jesús, abans de morir, enmig d’un sopar que tenia alhora les característiques d’un àpat ritual i un sopar de comiat, va agafar un tros de pa i després una copa de vi, i els va donar als seus seguidors dient-los unes paraules que donaven un especial significat a aquells aliments. I després els va encomanar de continuar fent allò en el futur.
L’Eucaristia neix, doncs, de la voluntat explícita de Jesús i de la vivència i la interpretació que van fer-ne els seus seguidors. Una vivència i una interpretació que al llarg dels segles s’ha anat transformant, estructurant, solidificant... fins a arribar a les actuals celebracions de l’Eucaristia, que certament queden força lluny de l’experiència que van viure els que van participar en aquell sopar de Jerusalem ara fa ja vora dos mil anys.
I queden força lluny per una raó molt òbvia: perquè el clima que hi havia entorn de Jesús en aquell sopar, queda també lluny del clima que hi ha a les nostres celebracions de l’Eucaristia. I no només en el cas de les celebracions més habituals i comunes de les nostres parròquies; també quan ens reunim un grupet de gent que tenim moltes coses en comú, i que mirem de viure intensament la fe, estem ben lluny de la proximitat humana i vital que hi havia entorn de Jesús, creada durant tant de temps d’anar junts i que aquell vespre esdevenia més viva que mai perquè tots tenien el sentiment que era a punt de passar alguna cosa determinant, segurament tràgica... No és un problema de ritus que pot semblar que treuen espontaneïtat: el sopar de Jesús també va ser ritual! Sinó que l’experiència de vida de la nostra comunitat (i això, ho torno a dir, tant si és la parròquia com si és el petit grup) és ben diferent...
Però encara hi ha un altre problema, més de fons. I és que celebrar l’Eucaristia és, en darrera instància, un reconeixement de la nostra incapacitat de viure, amb les nostres soles forces, el camí de l’Evangeli. A l’Eucaristia no hi anem només a expressar la nostra fe. Hi anem, sobretot, a rebre. A escoltar una Paraula que ens ve de Jesús, i a menjar un aliment en el qual afirmem reconèixer-hi la presència de Jesús. A nosaltres, el que ens sortiria de pensar espontàniament és que ja intentem viure l’Evangeli, i ja preguem quan ho creiem oportú. Per què, aleshores, hauríem de participar en aquesta trobada que no organitzem nosaltres al nostre aire, sinó que, diguem-ho així, ens ve donada? Per què la necessitem, l’Eucaristia?
Però resulta que l’Eucaristia és aquí, davant nostre. Des dels inicis, la comunitat cristiana ha considerat que trobar-se cada diumenge per celebrar-la era un element fonamental en el seu seguiment de Jesucrist. I així fins al dia d’avui. De manera que és important aturar-se a pensar-hi. Això mirarem de fer en els propers articles.

Josep Lligadas

Fent camí. Caminades contemplatives

Que organitzen les monges del monestir de Sant Benet, a Montserrat. Es tracta de trobar-se puntualment cap a les 9 del matí i sortir a caminar en silenci (totalment en silenci) per una ruta que elles preparen prèviament. Caminar i aturar-se, i llegir alguns textos i contemplar… fins al migdia, que es torna a prop del monestir. Dinar en comú, que cal que cadascú es porti… i cap a casa. Una molt bona idea que uneix la pregària amb la muntanya en un entorn tan suggerent com Montserrat. Cal inscriure’s prèviament. Podeu demanar informació a Conxita o Rosó, al correu cgomez37@gmail.com, o al telèfon 93.835.00.78 o al mòbil 618.59.32.57. Mercè Solé

Paulus. Oratori de Felix Mendelssohn Bartholdy

El vaig conèixer a la biblioteca i ha estat una sorpresa molt i molt agradable, que no sé si algú ha programat com a concert ara que convencionalment és l’any de sant Pau, en commemoració del segon mil·leni del naixement de l’apòstol.

És una obra al més pur estil dels oratoris de Bach i Händel, on poden reconèixer-se ben fàcilment uns quants corals luterans. Convé tenir present que Mendelssohn va ser el gran difusor dels oratoris de Bach a principis del segle XIX.
Podeu fer-ne algun tastet al youtube, on és fàcil trobar-ne alguns fragments. Mercè Solé