La Bicicleta

Avui fem propaganda, descaradament. La M. Josep, il·lustre membre d'aquesta redacció, pren part en un grup d'animació que es diu La Bicicleta, que, per cert, acaba d'estrenar web. Els que hem tingut l'ocasió d'escoltar-los els agraïm molt la seva feina: per la seva qualitat, flexibilitat per adaptar-se al personal, repertori i valors que transmet. De veritat que és una bona opció d'animació per a grans i petits.

I d'altra banda, en els temps que corren, en què tothom va enganxat de forma individual a uns auriculars o altres, no està de més escoltar un grup: a) en directe; b) que canta i que fa cantar i que c) canta bé. I que recupera repertoris significatius per a molts.
Un goig. Ja ho sabeu.

Jesús, els cristians i la política (I)

Comencem en aquest número una secció que voldrà ajudar a reflexionar sobre aspectes diversos del sentit i la vivència de la fe cristiana. I començarem parlant de fe i política. Amb una constatació: a Jesús no li interessava gens l’acció política, ni creia que per mitjà de l’acció política es pogués aconseguir una vida millor per a les persones.
Quan en parla, la seva anàlisi és demolidora: “Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors...” (Lc 22,25; també Mt 20,25 i Mc 10,42). Segons Jesús, tot govern és de per si despòtic, i a més, els qui l’exerceixen tenen el cinisme de pretendre que la gent consideri que les coses que fan les fan pel bé del poble. Ni tan sols sembla creure en la possibilitat que arribi aquell governant just que havien anunciat els profetes, el “rebrot legítim de David, que defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 33,15), el Messies que “farà justícia els desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres” (Is 11,4). I quan la multitud que el segueix se’l volen endur per fer-lo rei, perquè veuen en ell aquest Messies amb capacitat i ganes de treballar pel bé de la gent, la seva reacció és fugir a la muntanya (Jo 6,15). L’únic moment en què Jesús reivindica aquesta condició messiànica i a més ho fa de manera pública i solemne, és en la seva entrada a Jerusalem poc abans de la passió (Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc 19,28-40; Jo 12,12-16): allà escenifica la profecia de Zacaries 9,9, que parlava d’un rei bo i humil que entraria no a cavall, que és l’animal de la guerra, sino muntat en un ase, que és l’animal del treball quotidià; però aquesta reivindicació ve precisament després d’haver anunciat diverses vegades que el seu messianisme es realitzaria per mitjà de la seva entrega personal fins a la mort; ell serà efectivament aquest rei bo, però no ho serà per mitjà de l’establiment de cap nou sistema de poder...
Per a Jesús, de fet, la manera de fer d’aquells que actuen en la gestió de la cosa pública, és exactament l’antimodel d’allò que han de fer els seus deixebles, i la imatge contrària d’allò que ha de ser la seva comunitat: “Però vosaltres no heu d’actuar pas així...” (Lc 22,26; també Mt 20,26 i Mc 10,43).
En definitiva, doncs, i dit amb llenguatge actual, Jesús “no creu en la política”. Jesús no sembla pensar que hi pugui haver organitzacions socials i polítiques que siguin millors i altres de pitjors. Ell denuncia la injustícia, però no proposa cap alternativa social que l’elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat contra la injustícia, contra la hipocresia, i contra tota mena de dolor i de mal.
I aleshores ve la pregunta. Si això és així, l’acció política que duen a terme els cristians, ¿no ha de buscar cap fonament en l’evangeli? Evidentment que la resposta és que sí que li ha de buscar. Però d’això en parlarem en el proper número.

Josep Lligadas

Historia de la Liturgia

Historia a.de la Liturgia. Xabier Basurko. Biblioteca Litúrgica 28. CPL, Barcelona 2006.

Tot i ser un llibre “per a estudiosos” i de ser gruixudet (unes 700 planes), es llegeix molt bé i resulta una apassionant història, no només de la litúrgia, sinó de l’Església. Ajuda a entendre les distorsions que al llarg dels segles els cristians hem anat fent del missatge de Jesucrist i a aprofundir en el sentit de la nostra actual litúrgia. És un bon instrument de formació, sens dubte. Mercè Solé

Eben

Eben, Ryszard Kapuscinski, Editorial Empúries, Barcelona 2006
L’edició original polonesa d’aquesta obra sobre l’Àfrica de bona part de la segona meitat del segle xx es va publicar el 2001, o sigui que el recull dels diversos capítols està fet amb una gran perspectiva; aquest gran periodista, nascut el 1932, va morir a principi d’aquest any 2007.
Us recomano vivament la lectura d’Eben. Àfrica és una gran desconeguda. I el periodista ens l’acosta d’una manera àgil i rigorosa, amb informació de primera mà, fruit dels molts anys de viure a diversos punts del continent. I de viure-hi a prop de la gent, convivint-hi, lluny dels circuits turístics típics i tòpics.
La colonització, l’accés a la independència, els governs, els exèrcits, les persones amb el seu tarannà, la vida quotidiana, els sentiments profunds, les massacres continuades i sovint ignorades, les olors, els colors..., res de tot això s’escapa de la mirada de Kapuscinski.
L’obra és un primer pas per conèixer Àfrica seriosament. La lectura d’aquest llibre ajuda a contextualitzar molt més la informació (poca) que ens arriba del nostre continent veí tan pròxim físicament. El continent d’origen de moltes persones que intenten tirar endavant vivint entre nosaltres. I llegir aquest llibre segur que també ens ajudarà a contextualitzar-los humanament.
Ah, i si us vaga, busqueu informació sobre aquest interessant periodista i les seves obres. Poseu el seu nom al cercador i podreu espigolar, entre força informació, una bona entrevista que se li va fer el 2002 i altres articles sobre ell. Josep Pascual

Què són els sentiments?

Què són els sentiments? Oscar Brenifier. Il·lustracions de Serge Bloch. Editorial Edebé. Col·lecció Superpreguntes
El regal més bonic i intel·ligent que ens han fet a casa darrerament és aquest llibre. Què són els sentiments? és un treball genial dirigit a infants i adolescents a fi que, compartint una estona amb els pares, aprenguin a pensar per ells mateixos sobre aspectes fonamentals de la vida. El llibre està dividit en sis capítols: Proves d’amor, Gelosia, Conflicte, Amor, Amistat i Timidesa. Cada capítol és una pregunta amb sis respostes diferents, que generen noves preguntes. L’objectiu no és trobar cap resposta encertada... sinó pensar per un mateix i ajudar a fer sorgir amb normalitat preguntes sobre els sentiments positius i negatius, i desenvolupar-ne la conversa i el diàleg. Com saps que els teus pares t’estimen? Estàs gelós dels teus germans i germanes? Et fa por parlar davant de la classe? És millor estar sol o amb amics? És bo estar enamorat? Per què et baralles amb els qui t’estimes? Us recomano el llibre, no només per a pares i fills. Al cap i a la fi, les grans preguntes que es fan els nostres infants són les mateixes que ens podem fer nosaltres... L’autor és doctor en Filosofia i ha treballat especialment en la pràctica filosòfica per a nens. Les il.lustracions són genials. De la mateixa col.lecció trobareu també Què és la vida? i Què és el bé i el mal, també molt interessants. Maria-Josep Hernàndez

Després haurem de córrer tots (i totes)

Estic llegint un llibre magnífic de Xavier Basurko, Historia de la Liturgia (en trobareu més informació a l’Airejar d’aquest número). Partint de la litúrgia ofereix una bona perspectiva de l’Església catòlica i de com el missatge cristià original s’ha anat empolsegant i desempolsegant progressivament al llarg dels segles. M’ha cridat molt l’atenció veure com va costar fins al Concili Vaticà II que les celebracions es fessin en la llengua vernacla, amb uns arguments del tot surrealistes. Fins i tot Joan XXIII s’havia pronunciat en algun moment en contra. I ara (motus proprios a part, que difícilment progressaran gaire) seria impensable tornar al llatí. De vegades penso que tota aquesta jerarquia que ara es manifesta a favor de l’obligatorietat del celibat i contra l’ordenació de les dones, amb uns arguments igual de surrealistes que els de la llengua, un bon dia canviarà de parer. I aleshores tindran feina els capellans perquè no els obliguin a casar-se. I les dones perquè no les obliguin a ordenar-se. Som així. Que l’Esperit hi faci més que nosaltres! Mercè Solé.

Al cel menjant xocolata

A l'Agulla estem de dol. Se'ns ha mort un bon amic, en Josep M. Puxan, capellà i rector de la parròquia de Santa Engràcia, a Nou Barris, Barcelona. Consiliari de l'ACO i de la JOC. La notícia és molt recent i estem encara força commocionats. En Josep M. patia un càncer, ja fa temps. Havia reduït activitats però continuava al peu del canó. Ell i la medicació brutal que prenia. De fet l'han trobat mort a peu d'ordinador. Per a molts de nosaltres, en Josep M. ha estat un punt importantíssim de referència: per la seva voluntat d'estar a prop de la gent, per la seva senzillesa, capacitat d'escoltar, per l'austeritat i manca absoluta de protagonisme, per la generositat i per la seva alegria... No feia gaire discursos, simplement vivia les coses amb dedicació i goig. Començava el dia a les 6 del matí, pregant, i el finalitzava a les tantes de la nit després de la darrera reunió. Sempre era a punt en el moment de fer les feines més pesades de les quals mai no s'escaquejava: des de carregar i descarregar a fer allò que fa tanta mandra després d'una trobada complicada: tornar al local a desar-ho tot.

Només li coneixíem, a part de l'Evangeli, una única passió: la xocolata, que per sort nostra compartia amb tots nosaltres. Ens endolçava la vida preparant trufes i portant-nos pastissos. De vegades era tan auster que ens descol·locava. Fins al final ha estat així, perquè ha donat el seu cos a la ciència i per tant suposem que alguna cosa es farà però pròpiament un enterrament, no.
Treballava per a l'autonomia de la gent. No se sentia imprescindible. Al moviment, a l'ACO, vam tenir ocasió de comprovar-ho. A la parròquia van veure-ho quan va caure malalt. A tall d'improvisat homenatge, i perquè és una manera més de sentir-lo a prop, publiquem un parell de col·laboracions que ens va fer a l'Agulla. Una quan va fer 50 anys i una altra quan, fa un temps, el van haver d'operar i va haver de deixar sola la parròquia. Josep M., gràcies per tot el que ens has arribat a donar. Que visquis en Déu!

Un mes sense rector

La nostra comunitat de Santa Engràcia ha viscut durant un mes l’absència obligada del rector, a causa d’una operació quirúrgica una mica complicada, però ja prevista des de feia un cert temps.

Actualment, de manera habitual, en aquesta parròquia el rector viu sol a la “rectoria”, cosa que vol dir que, habitualment també, és ell qui obre la casa al matí, abans de missa, i la tanca al vespre quan s’han acabat totes les reunions.
Organitzar la parròquia de manera que tot seguís el seu ritme era tot un repte.
Ja hi havia l’experiència habitual d’absències d’una setmana (exercicis espirituals, colònies amb infants o adults, vacances....) però mai en ple curs ni d’un mes. Ja era típica la “graella” on quedaven especificats tots els petits serveis i qui n’era responsable. Des de les coses més senzilles com qui obre i qui tanca la casa fins a les celebracions.
Hi ha l’experiència de la “celebració de la Paraula” d’alguns dies feiners; la presideix o el diaca o bé alguna religiosa.
Hi ha l’experiència dels companys capellans de les parròquies de l’entorn amb qui hi ha un treball de molta col·laboració. Especialment amb la parròquia de Santa Maria Magdalena amb qui compartim responsabilitats i amb Sant Sebastià amb qui fem equip. També amb Sant Josep Obrer, sobretot i, quan convé, amb la Santíssima Trinitat. Encara hi ha els companys salesians de Sant Bernat i un capellà jubilat que col·labora quan li demanem. Hi ha un bon treball d’equip, i una bona disponibilitat habitual a suplir-nos per facilitar la presència, fins i tot en cap de setmana, en activitats de la parròquia o dels moviments.
Hi ha un grup de litúrgia, poc nombrós, però eficaç i amb un responsable que realment fa de responsable del grup. Estan acostumats a estar al cas de tot el que suposa cada celebració, de buscar persones per a diferents serveis i de preparar tot el necessari. Acostumats, quan convé, a obrir i tancar l’església i la casa.
La majoria de grups d’adults, que normalment compten o bé amb un capellà o diaca, o bé amb un matrimoni o religiosa que els fan de consiliaris, també són capaços de reunir-se encara que no hi hagi els consiliaris.
L’economia, en el seu funcionament habitual, ja té la seva pròpia dinàmica així com les qüestions pràctiques de neteja i manteniment.
I com a persona clau, la que atén el despatx interparroquial, contractada per a fer aquest servei però que ho viu, més que com una feina, com un servei a la comunitat. Ella assegura l’atenció constant en els dies i horaris de despatx, més enllà de la qüestió dels papers, estant atenta a tot el que viuen les persones que s’acosten a la parròquia, acostumada a fer aquest servei i que la gent de la comunitat compti amb ella com a punt de referència. (Anècdota: un dia el rector va al bisbat per a un paper, cosa que no fa mai, i la persona que l’atén li diu: «Ah, tu ets de la parròquia de la Carme!»).
L’acolliment de parelles ja té la seva dinàmica, amb un treball conjunt amb les tres parròquies que formem equip. Els malalts són atesos a través del grup de “pastoral de la salut”, cada persona fa el seguiment de dos o tres malalts als quals visita i porta la comunió. El voluntariat per a gent gran té també unes persones de referència, el capellà no n’és ni de bon tros la peça clau.
Els moviments, la JOC i l’ACO, tenen el seu ritme, compten habitualment amb el consiliari però també són prou autònoms i responsables per a reunir-se sense ell.
I una sèrie d’activitats com l’esplai, l’agrupament escolta, el taller de dones i el casal diari - reforç escolar que tenen la seva vida pròpia.
En tot això només calia fer un bon organigrama, repartir encara algun joc de claus més (ja n’hi ha molts de repartits per evitar que els grups i activitats depenguin sempre de la presència del capellà a la casa) i coordinar-ho tot.
Hi havia una situació nova amb la catequesi. La de després de 1a Comunió, amb un únic grup, podia seguir perfectament sense necessitat del capellà. També la catequesi de joves que ja té la seva pròpia coordinació a nivell d’arxiprestat i amb uns responsables i un capellà. Amb aquests només calia assegurar la qüestió pràctica de “tancar la casa” quan marxés el darrer grup. Responsabilitat que va assumir una parella de la JOC, que cada divendres passava a les 11 de la nit a fer una volta per la casa, vetllar que hi hagués llums i estufes apagades i tancar. El mateix que d’altres persones feien la resta de dies de la setmana.
L’equip de catequistes que per primera vegada havia d’afrontar l’absència de capellà era el de Primera Comunió. Per costum el capellà hi era sempre, a l’hora de preparar els temes, en una part de les reunions amb els pares, en les celebracions, a l’hora d’obrir i tancar, preparar les sales i el material necessari. Quan es va plantejar que tot havia de funcionar sense al capellà, en un primer moment semblava que no podia ser. Aviat es van adonar que tot era possible i que només calia preparar bé les coses (per sort hi havia temps per a fer-ho) i organitzar-se.
Amb aquest estil de comunitat, que no s’improvisa en quatre dies, el Consell Pastoral assumia la responsabilitat que “tot tirés endavant”, un petit equip s’oferia a fer de “comitè d’emergència” per a coordinar totes les petites coses del dia a dia i afrontar els imprevistos que es poguessin presentar.
En aquest equip hi havia també el company capellà de Santa Maria Magdalena que va estar en contacte permanent amb els diferents responsables, acompanyant però sense posar-se mai en el lloc de ningú.
Tot quedava força lligat. “Marxa tranquil, tot funcionarà”.
I així ha estat, però ha estat molt més. Una vivència molt rica per a una comunitat, que si sempre s’ha sentit la comunitat com a seva, ara molt més. Amb el goig de veure realment que tot ha tirat endavant. Els ha tocat afrontar uns imprevistos; durant aquest temps la persona que porta el dia a dia de l’economia ha estat ingressat d’urgències a l’hospital; a un company capellà que tenia algunes celebracions, li han avançat una operació prevista per més endavant; un dissabte al vespre per una confusió d’horaris el capellà que havia de celebrar va arribar a misses dites i ja s’havia fet una celebració de la Paraula amb tots els ets i uts.
El retorn del rector era motiu d’alegria per a tots.
El goig d’un capellà que ha estat durant pràcticament un mes fora amb la tranquil·litat que tot havia de funcionar, i realment així ha estat. Poder pensar en la comunitat, però sense patir-hi gens: passi el que passi ja se’n sortiran.
I el goig d’uns laics i religioses que han assumit la responsabilitat de la comunitat.
Aquestes ratlles més enllà d’exposar una experiència volen ser una aposta de futur, un futur que tenim la responsabilitat d’anar preparant sense por a nous plantejaments.
Vetllar per unes comunitats responsables i preparades, conscients que qüestions avui per avui tancades demà poden obrir-se (la història de l’Església ens ensenya que el que avui s’ha dit que “això de cap manera”, demà es tira endavant), i que calen persones i grups formats i preparats per a continuar essent constructors de comunitat amb els nous estils que anirem trobant i que els temps i les circumstàncies ens aniran ensenyant.
Una qüestió fortuïta ha esdevingut una gran lliçó per a una comunitat, capellà inclòs, que ha viscut el que en situació normal encara és força impensable.
Però és en aquests moments quan un s’adona més clarament que tot això no es dóna perquè sí, sinó que és fruit de molts anys d’anar vivint i creixent tots junts en un estil de comunitat i en una manera d’entendre l’Església; l’estil iniciat fa anys per d’altres companys capellans.
Ah! la parròquia de Santa Engràcia és la parròquia del barri de Prosperitat, de Nou Barris, de Barcelona. Un barri amb vint-i-cinc mil habitants. Un barri on conviu un petit nucli de població nascuda aquí -ara hem complert els 75 anys de la parròquia-, amb una majoria de famílies que provenen de la immigració dels anys 50-60 i ara amb famílies dels que ens hem acostumat a anomenar “nous-veïns”. Una parròquia molt “normaleta” i amb capellans normalets.

Josep M. Puxan és rector de la parròquia de Santa Engràcia

Des dels 50 anys, mirant endavant!

Quan un dia mires el camí que has fet, t’adones de la diversitat de coses que has viscut; dels diferents moments de la teva vida; de com has anat vivint unes responsabilitats i deixant-ne unes altres; de com una época has dedicat unes energies a un estil de compromisos i unes èpoques a uns altres. Et fas conscient de com la mateixa vida, l’edat, les forces físiques, l’experiència o inexperiencia t’han anat fent viure un camí, a cada moment ple de vida, de dedicació, de persones, d’il·lusions i de fracassos. T’adones de la vida compartida amb moltíssimes persones i veus com les persones avui esperen de tu coses diferents de quan tenies 25 anys; i també t’adones que el que ofereixes no és el mateix que oferies llavors.

És el moment de valorar què és el que t’ha anat mantenint la il·lusió i en un mateix camí intentat fer amb coherencia. Què és el que t’ha fet viure, què és el que et fa estar en comunió malgrat les vivències abismals de vivències i plantejaments, què és el que t’ha permès viure els moments més difícils i les relacions més complicades… Hi ha i hi ha hagut un fil conductor difícil de definir: una espiritualitat, una manera d’anar llegint la vida, la Paraula de Déu, les relacions amb les persones, els esdeveniments.

Hi ha l’estona sagrada de pregària diària, el recés periòdic, fugir de tant en tant encara que només siguin vint-i-quatre hores, els exercicis una vegada a l’any, la revisió de vida amb el grup de companys, la revisió de vida amb molts grups de l’ACO i de la JOC, moltes homilies preparades. Hi ha un treball de fons, d’anar escoltant en silenci, d’anar remirant la vida amb ulls del Pare, sentint-te unit a tot un poble que ha viscut la seva experiencia com a relació amorosa amb Déu, hi ha un deixar-te portar per la mateixa pregària d’aquest poble, la pregària de Jesús i de l’Església. I intentant que mai res no sigui separat de la resta: l’experiència de Jesús i la meva, la de les persones, la de tantes vides compartides; l’experiència del poble d’Israel i la del nostre poble, la d’un grup, la d’un barri, la de l’Església.

I al final tot això et dóna com una gran llibertat interior, et va fent crèixer en el que vius com a esencial en el teu ser cristià i ser capellà: sóc fill de Déu. Unit profundament a Jesucrist, vivint dia a dia la força de l’Esperit, vivint el goig de la missió d’anar anunciant el Regne.

El goig d’iniciar cada jornada, en aquesta hora quieta del dia, sense presses, diexant que el teu cor experimenti la joia de tenir Déu per Pare, d’agrair tot el que dia a dia reps, contemplar el que ahir vas rebre, posar-te a les seves mans per a poder ser testimoni del seu amor en tot el que faràs… per aquella velleta que vindrà a missa, per aquell butaner que trucarà oferint-te el butà, pel grup que avui tenim reuni´`o, pels companys capellans amb qui dinarem, per les persones que vindran a la missa de difunts, per aquells infants de catequesi i la catequista…

Des dels 50 anys, mirant endavant…!

Josep M. Puxan,

Febrer 2000

L'Església som nosaltres

EP! no confoneu! aquests "nosaltres" no som nosaltres, són "altres" nosaltres.

Vaig haver de llegir-ho dues vegades i en dos escrits del vaticà diferents. El dia 24 del juliol passat, abans d'abandonar les Dolomites, per tornar a Castelgandolfo ( quantes segones residències té el papa?) el Benet XVI es va reunir amb uns dos cents sacerdots i els va dir: "L'Església som nosaltres mateixos", no sé si en llatí o en italià, però no importa, encara que fos en etrusc algú també el traduïria.
El bisbe de Roma, el Papa m'ha exclòs, m'ha tret de l'Església ja que és, segons ell, l'estament eclesial, i jo només sóc un laic d'anar a peu. En la meva parròquia només tenim un membre d'aquesta Església: el nostre benvolgut rector (i dubto molt ho consideri un honor).
Ja ho veieu, la setmana passada jo tenia dues esglésies, ara només en tinc una, just la que, si era necessari, deia que escolliria. Amb aquesta mentalitat del papa, podem esperar canvis? Essent caritatiu, vull pensar que fou un lapsus, però se sap que els lapsus solen presentar la realitat del què es pensa.
Tanmateix estic tranquil, Jesús de Natzaret no va fundar una església, ens va dur el Regne de Déu, i aquest abarca la terra, i d'aquest Regne en formo part , perquè és per els qui en volen ser, per els qui fan el que poden per ser-ne, fins i tot molts en són sense saber-ho: tots aquells que estimen sense egoismes. Perquè el Regne de Déu, és amor, és amistat, és servei voluntari, i tot això ho trobo en la comunitat que m'ha acollit, la meva petita església.

La setmana passada deia que l'Església Romana em dolia, avui ho fa un xic més. 

Francesc Gimbernat 

La meva Església

Tinc dues Esglésies. Una de gran i una de petita; però ambdues són la meva Església. La gran és la católica, apostòlica i romana; la que tot assegurant que és de Crist, no gosa dir-se cristiana, i té raó perquè ben poca cosa de Crist li queda. D’un regne que no és d’aquest món n’ha fet un estat terrenal, el papa es deixa dir “sant” sabent que només Déu és sant i “pare” quan Jesús va dir: no digueu a ningú pare perquè només teniu un pare, el del cel. És “mestre” infal.lible sabent que l’únic mestre és el Fill de l’home. El papa diu ser el servent dels servents i l’últim de tots, però té ministres, ambaixadors, governadors (bisbes) arreu del món, palaus i assalariats en les seves oficines; i mana sobre centenars de milions de consciències, ovelles sense bel i unes poques cabres lligades a la post i amb morrió posat. Però és la meva mare, m’ha infantat a la fe, m’ha fet conèixer Jesús.

I la petita església, amb cabres trescant els penya-segats de l’heterodòxia (que és la dòxia evangèlica, però), i les ovelles belant i pasturant en les fresques fondalades de les benaurances. Església que ve, cosa nova que el Pare està fent. Una església on els bisbes seran el que eren els apòstols, missioners de la Bona Nova, els preveres la gent de seny com el seu nom indica, i el sacerdoci serà retornat al Crist universal i tots els membres del seu cos místic en participaran. D’aquesta església en formo part, perquè en vull ser i no perquè me n’han fet, en sóc perquè maldo a seguir Jesús de Natzaret que no va ser moltó dòcil, sinó cabra rebutjada pels teòlegs i els sacerdots de la seva església, i en aquesta església de l’esperança, el trobo.
L’Esperit de Déu, que es va escapar per les finestres del Vaticà II, encara està lliure i no el tornaran a engabiar. Ell farà la nova Ésglésia, l’Església dels pobres, dels necis segons els homes, però savis segons Déu; l’Església de les benaurances retrobades, menys explicades potser, però vives i viscudes. Si he de triar em quedo amb aquesta, però em dol l’altra. Francesc Gimbernat

Primera Comunió

La “Primera Comunió” no és anar a catequesi, ni fer religió a l’escola, ni fer oracions a casa. ”Combregar” és participar de les eucaristies de la comunitat que es troba els diumenges.

Figureu-vos que els pares tenen moltes ganes que el seu fill o filla sigui “anxaneta” dels Castellers. Què hauran de fer? Primer, cal que els agradi el món dels castellers, després caldrà anar als llocs on fan els castells, participar-hi... i el nen hi haurà de ser, anar a assajar, fer castells, i els pares també ajudar a fer el castell... i això no es fa pas només perquè el nen pugui fer d’anxeneta un sol dia, sinó que voldran que continuï fent castells una festa rere l’altra. Doncs, la “Primera Comunió” és semblant. Els pares s’haurien de preguntar: Per què han de fer la “Primera Comunió”? Serà la primera i l’última? O anem a missa regularment? Els familiars i convidats que vindran, alguna vegada van a missa? Estem disposats a participar de la celebració del diumenge? Si no heu anat mai a missa, si no aneu a missa, si no us plantegeu d’anar a missa... tampoc hi ha motiu de fer la “Primera Comunió”. Ramon Masachs

Educació per a la humilitat

No hi va haver ni treva estival. La persecució de la dreta política i eclesiàstica a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania va sumar els reforços de “l’ex-Santa Inquisició” en ple mes d’agost. Concretament, els contraris a l’assignatura van rebre el suport del secretari de la Congregació de la Doctrina de la Fe del Vaticà, l’arquebisbe Angelo Amato, en la seva visita a Madrid. Això els va donar ales per tornar a posar el crit al cel (al seu cel) i preparar una nova ofensiva abans de l’inici del curs. Però molt soroll per res. La incidència de la crida a “l’objecció de consciència” ha estat mínima, encara que hagin aconseguit un ressò mediàtic desproporcionat. En fi, a veure si la jerarquia es posa a estudiar una mica d’”Educació per la Humilitat”. Serà bo per al conjunt de l’Església. Maria-Josep Hernàndez

Escampar tendresa

En aquesta societat de l’individualisme i la hipocresia, de l’ambició i la fredor, aniria molt bé que ens atrevíssim a escampar tendresa. En la coneixença entre les persones, en el gest solidari, en l’amistat, entre pares i fills, en l’amor profund, en la sexualitat... la tendresa ens aporta proximitat i ens fa ser més feliços i donar més felicitat. Aquesta “afecció plena de dolcesa que hom sent envers algú” (segons queda definit al Diccionari de l’IEC) és la millor medecina davant d’aquest món. No entenc estimar un fill sense manifestar-li tendresa, no entenc que un amic o amiga pugui sentir caliu sense tendresa, no entenc una parella convivint sense expressar-se tendresa, ni entenc que es pugui fer l’amor de debò sense tendresa. Però hi ha qui estima molt i li costa exterioritzar-ho amb el gest. En canvi, la tendresa no té gènere ni edat, ni dóna motius per avergonyir-nos. O sigui que si voleu ser més feliços, no n’hi ha prou amb estimar i amb ser solidari: si us plau, sigueu tendres! Maria-Josep Hernàndez

Tractar per igual pobres i rics?

Joan Herrera, que ha tornat a ser elegit per Iniciativa per Catalunya com a cap de llista pel Congrés de Diputats, en una entrevista es venia a referir que si un govern, o cap de govern d´un partit anomenat d´esquerres tracta per igual a rics que a pobres deixa de ser d´esquerres.

Em va semblar una breu, senzilla, clara i exacta definició de l´esquerra. Avui s´ha posat de moda el discurs de l’aniquilació de la tensió i del llenguatge de “dretes i esquerres”. Se’ns fa difícil també definir i detectar pensament i actituds veritablement d´esquerres en un temps d´indefinicions, i de confusions sovint induïdes. Per això aquestes “perles” als mitjans són d´agraïr.
La frase del Joan Herrera denota que parteix de l´existència de rics i de pobres i del fet que hi ha conflicte d´interessos econòmics, de poder, culturals, i entre cosmovisions i orientacions sobre el viure ben diferents. Per tant si hi ha diferència i conflicte entre “rics i pobres”, des del poder polític, si s´autopercep d´esquerres, no es poden tractar per igual, ja que l´abisme entre uns i altres demana unes polítiques de compensació envers els pobres. El discurs del diputat contribueix positivament al pensament i a la reflexió, malgrat anar contracorrent.
Per altra banda, la actitud que trasllueix aquest pensament coincideix amb el tracte de favor del Déu de la Bíblia i de molts altres llibres religiosos, envers els més necessitats. Conflueix amb la voluntat de tantes persones, grups i comunitats que intenten construir un món més just i amb més pau, des del crit dels més pobres, des del protagonisme alliberador dels mateixos. Hauria de ser voluntat comuna també de tota la nostra església, que hauria d´estar al servei precisament prioritari d´aquesta proposta i en això malauradament encara tenim molt de camí a recórrer. Joaquim M. Cervera

Herència, encara?

L’esser humà és l’única espècie viva que llega als seus successors el dret a la propietat. Però això té un límit. Pensem per exemple en la societat rural agrària de Rwanda. La terra és el recurs per a la supervivència, i passa de pares a fills, però cada generació ha de dividir el patrimoni familiar pel nombre de fills que té, que no sol ser poc. El resultat de les successives divisions ha arribat en l’actualitat a un límit: ja no és rendible, i en conseqüència la població es veu obligada a emigrar. Al Brasil, per la mateixa raó, i també degut a la caiguda del rendiment agrari del sòl, les famílies pageses que no emigren cap a barris de barraques a les ciutats, es veuen obligades a incendiar la selva per obtenir més sòl disponible. Però això també té un límit. El que els passa als joves rwandesos i als pagesos del Brasil permet anticipar que la pràctica de la transmissió patrimonial no és sostenible en el temps.
Si definim el concepte fictici ppmm (patrimoni per càpita mitjà mundial) que seria igual a dividir el sòl disponible del planeta entre el nombre total d’individus, veurem que el ppmm disminueix en proporció a l’augment de la població. La població mundial s’ha duplicat en els darrers 50 anys. Això vol dir que el ppmm s’ha reduït en aquest mateix període a la meitat, i ho continuarà fent de manera progressiva i accelerada amb tendència a l’exhauriment. Aquest exercici especulatiu amb el ppmm, que és un concepte fictici inventat, ajuda a entendre algunes coses, però el problema de la transmissió patrimonial a casa nostra és més complexa.
Aquí, el patrimoni augmenta sobtadament per efecte de l’acumulació de la riquesa especulativa i, com que aquest patrimoni es continua llegant d’una generació a una altra, a diferència del que passa a Rwanda on la transmissió del patrimoni de pares a fills acaba empobrint tothom, aquí la tendència és a acumular-se en poques mans, mentre la resta té veritable dificultat per accedir a aquell bé més elemental: la vivenda. Podríem dir que aquesta opció és més pragmàtica per més que injusta. Però no menys insostenible.
Tenint en compte que una de les descobertes de la postmodernitat liberal és la consciència de l’individu enfront del col·lectiu, de la nissaga i de la tradició, caldria anar pensant, en coherència, en la desimbricació de la propietat heretada. L’hereu universal de l’home és l’home i no “un home” concret. Això potser faria replantejar com cada u administra en vida el seu patrimoni personal, i dinamitzaria potser de passada l’economia.
Salvador Clarós

Sopa de castanyes

Arriba la tardor i “és el temps de les castanyes”. No voldria pas que caigués en l’oblit que nosaltres aquí celebrem Tots Sants i la festa dels difunts, i ho dic perquè darrerament quan arriba la tardor cada vegada sento parlar més de zombies (personatges que no estan ben bé difunts), bruixes, carbasses i disfresses. De tal manera que una ja no sap si és carnestoltes, si això és Hollywood o si és un “aquelarre”. Tenim una gran facilitat per incorporar, sense cap mena de problema, certes festes o tradicions que no tenen res a veure amb la nostra cultura i que ni tan sols es justifica, que jo sàpiga, per la gran quantitat de població anglòfona que viu al nostre país. En canvi posem el crit al cel en quan es parla de ser tolerants i acostar-nos a les tradicions i costums de gent d’altres cultures que viu i treballa a la nostra terra. Què tindran uns que no tinguin els altres? Per ajudar a recuperar les nostres tradicions avui us ofereixo una sopa de castanyes, un fruit molt saludable i nutritiu que tradicionalment mengem torrat en aquella paella foradada.

Ingredients per a 4 persones: 450 gr. de castanyes; 1 ceba; fonoll fresc; 50 gr. de mantega; 50 gr. de formatge fresc; 1 litre de brou de pollastre; nata líquida; pebre i sal. Per decorar: xampinyons, dauets de pernil salat...
Preparació: Traiem la primera pell de les castanyes i les posem al foc amb aigua freda. Passats uns 20 minuts les traiem de l’aigua i els traiem la segona pell. Les tallem en trossets molt petits. També tallarem la ceba i el fonoll molt fins. Posem la mantega en una cassola; quan s’hagi fos, sofregirem les castanyes i la ceba durant uns 10 minuts, després hi afegim el fonoll i ho daurem tot uns minuts més. Posem a escalfar el brou de pollastre i quan estigui ben calent hi tirem el formatge fresc i li donem unes quantes voltes fins que es desfaci. Aboquem el brou dins la cassola on tenim el sofregit de castanyes. Rectifiquem de sal i pebre al nostre gust i deixem coure durant una mitja hora més. Uns minuts abans de servir-la hi afegim un mica de nata líquida.
Podem posar dins la sopa uns “tropezones”, sofregint uns xampinyons i uns dauets de pernil salat.
Tere Jorge

El Banc de Recursos

Banc de Recursos és una ONG, dedicada a l’aprofitament solidari de recursos tecnològics. Neix, precisament, a partir d’aquesta realitat injusta i desigual d’excedents (del Nord) i de necessitats (del Sud).Oferim suport tècnic (material i humà) a diferents projectes del Tercer Món i a entitats del “nostre Quart Món”. Això és possible gràcies a la reutilització de màquines i eines en bon ús així com d’altres excedents industrials o comercials que cedeixen empreses col·laboradores. Amb això aconseguim dotar d’instruments i de tècniques que potenciïn les capacitats productives, d’atenció sanitària, d’educació i formació tècnica dels pobles del Sud.El “Pont Solidari” es realitza de diverses maneres:1) Projectes propis. Banc de Recursos és el responsable de tot el procés (des de l’admissió dels equipaments fins a la seva utilització pels destinataris del país del Sud)2) Suport a projectes d’altres ONG. Subministrament de materials i gestió logística de trameses (normalment contenidors)3) Coordinació d’ofertes amb demandes d’entitats del anomenat “Quart Món”: mobiliari i equipament d’oficina i altres materials.4) Assessorament a petites ONG o grups solidaris en tot el que fa referència a trameses i logística per països del Sud.5) Cooperants tècnics per algun projecte nostre en el país d’execució.Podríem dir que som una ONG de serveis als tres grups implicats en la tasca solidària: els donants (empreses i particulars) els receptors i la societat en general, puix evitem enviar a la deixalleria molts estris i màquines útils.La sensibilització la desenvolupem a partir de l’acció concreta d’absorció de materials: No tot el que ens “sobra” és útil pel Sud (cal saber les necessitats i preveure el manteniment), els costos de tramesa es justifiquen en funció del valor dels materials, aquests costos algú els ha de pagar... Això significa implicar-se més enllà de la donació (que ens deixa tranquils de no haver de llençar l’ordinador o la màquina de cosir...). Val a dir que aquest objectiu no és fàcil puix significa “rascar-se la butxaca” per part del donant. La tasca de l’entitat la realitzen, fonamentalment, voluntaris (joves o jubilats) que aporten la seva experiència i capacitat professional en les diverses àrees de la gestió (relació amb empreses, supervisió de les ofertes, logística, comunicació, comptabilitat, etc.). Així s’aconsegueix, també, un aprofitament tècnic i professional de persones amb experiència.

Per a més informació:
www.bancderecursos.org.Estem a Gran de Gràcia, 167, pral, 2ona. 08012 Barcelona Tf. 93 217 71 54 C/e:bancderecursos@yahoo.es

Vols ser cristià?

• Doncs deixa de preocupar-te per tu mateix i comença a preocupar-te pels altres, aquells que hi ha al teu voltant: la família, els amics, els veïns, la gent del carrer, persones que encara no coneixes però que saps que et necessiten. Al cristià no li preocupa ser ric, ni poderós, ni famós o influent. L’autèntic cristià escull voluntàriament la pobresa i comparteix les seves riqueses amb els necessitats. La felicitat no te la donaran els béns materials, sinó poder estar amb la gent que estimes. Si vols ser cristià, aprèn a compartir.

• El cristià no es deixa vèncer per les adversitats ni pel sofriment.
• Conserva l’esperança, i davant del mal segueix creient en la victòria del bé.
• El cristià és solidari, plora amb el qui plora i acompanya el qui pateix.
  
• El cristià no creu en la llei del més fort, sinó en la llei de l’amor. Lluita amb constància, però sense violència ni agressivitat.
  
• El cristià no és rancorós, sap perdonar les ofenses, i no torna mal per mal.
• El cristià no accepta la injustícia ni la mentida. Es rebel·la contra l’odi i l’opressió. Desitja i lluita amb passió per un món més just i més humà.
• El cristià és sensible i atent al mal dels altres, és solidari amb els seus germans en els triomfs i en els fracassos, en les penes i alegries.
  
• El cristià es compromet amb els dèbils i necessitats.
  
• El cristià és de cor noble i sincer, senzill i incapaç de fer mal. Actua sense manipulació ni dobles intencions. Es lliura sense buscar premis ni recompenses.
  
• El cristià és honrat i diu la veritat, malgrat que això el pugui perjudicar. Defensa els drets dels més dèbils, denuncia les injustícies i falsedats, encara que per això s’hagi de veure perseguit o calumniat.
  
• El cristià confia en Déu, i prega per ell, pels seus germans, i també pels seus enemics.

Vols ser cristià? Doncs segueix aquestes normes de vida. Però viu-les amb naturalitat, i no amb angoixa. Si un dia t’equivoques, demana perdó i procura millorar. Recorda que només Déu és perfecte; la resta, en tenim prou amb intentar-ho.

Aquest escrit tan encertat i planer alhora, ha estat publicat recentment als fulls parroquials de les parròquies del Barri Vell de Girona i al Full de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar. L’amic Pere Domènech, de Girona, ha fet recerca però no hem pogut esbrinar-ne l’autor o autora. A nosaltres ens ha semblat molt adient compartir-lo amb tots els lectors de L’Agulla.

Hem tornat de la Serra Andina

Hi hem anat aquest estiu, durant dos mesos, a fer una experiència de servei i de família però el que no teníem previst era tornar a casa amb un tresor. Som un matrimoni amb tres fills, dos bessons de 15 i una de 9 anys. Treballem de mestres. Ens havíem preparat, tal com vam explicar ja a L’Agulla, per enfrontar-nos amb la duresa de la pobresa, però hem descobert persones riques d’humanitat i de generositat. L’austeritat, la simplicitat material, la duresa del dia a dia, permeten aflorar la dimensió humana de la persona, que el nostre món acomodat, ostentós i ambiciós ofega.Hem col·laborat en un Institut Superior Pedagògic (ISPP) en la formació de mestres a la Cordillera del Perú. L’Operazione Matto Grosso (OMG), l’ONG que ens ha acollit, està inspirada en el model educatiu de sant Joan Bosco i pretén potenciar les capacitats dels nois i noies i donar-los una formació que els permeti viure dignament en el seu món. S’intenta desmitificar la idea de que per tenir una vida millor cal emigrar a la ciutat o a Europa.El treball educatiu s’inicia amb l’”Oratorio”. Els dissabtes i diumenges es reuneixen els nens i les nenes per cantar, jugar, fer catequesi i menjar plegats. Són grups força nombrosos, alegres, generosos i molt participatius. Ens ha cridat fortament l’atenció l’ordre, la disciplina i el respecte amb què actuen. Dins d’aquestes trobades es dedica tot un matí a ajudar als pobres. La mateixa comunitat ha decidit quina és la persona o família que té més necessitats del poble, i en grups de tres o quatre van a ajudar. Per anar a l’Oratorio els nois, els catequistes i els voluntaris han de caminar grans distàncies.Els nois i les noies després d’haver cursat la primària poden entrar a estudiar en els Tallers. Viuen en règim d’internat, al matí reben les classes de Secundària i a les tardes aprenen un ofici. S’insisteix especialment en educar els hàbits de responsabilitat, d’organització, d’higiene, de treball ben fet i altres valors que no es troben en la vida de la Sierra. Les famílies necessiten molta mà d’obra per treballar la “chacra”: els camps i per cuidar els animals. És l’única activitat de la gran majoria de la població. Els nois i les noies gairebé se senten en culpa si no es queden a treballar a casa i van a l’escola. Per això totes les activitats que promou l’OMG són totalment gratuïtes. Els nois i noies dels tallers un cop han acabat la seva formació poden treballar en les Cooperatives creades per la mateixa OMG amb els fons recollits en els camps de treball a Itàlia. Vendre el fruit del seu treball fa possible que tinguin un salari just. Cobren una part en diners i una part en aliments per obra feta.Nosaltres hem estat en l’ISPP d’Aczo, un petit poble a 2.800 metres a la Sierra Andina en el Departament d’Ancash. S’hi arriba després de tres dies de viatge des de Lima per pistes de terra i pols. En aquesta casa hi conviuen 18 noies d’uns 20 anys, 3 assistentes i la Beatrice que és la voluntària italiana que fa de directora. Actualment estan fent el tercer curs dels cinc de la seva formació de mestres. Durant la nostra estada els hem fet classes de didàctica. El seu sistema educatiu és molt precari en tots sentits. No es treballa la manipulació, l’experimentació ni el raonament. No hi ha recursos i els pocs llibres que l’Estat dóna no responen a la realitat ni als interessos dels nens de la Cordillera. Els professors dicten definicions i normes i els nens les aprenen de memòria. L’absentisme dels alumnes i també dels mestres és molt freqüent. També hem acompanyat en la programació, la realització i l’avaluació de les pràctiques en les escoles rurals dels pobles i caserius de la zona. Per arribar a una de les escoles, la de Miopampa, un grup de cases disperses en una gran vall a 3.800 metres calia pujar caminant una hora i mitja cada dia. Només s’hi arriba per una estret corriol, no hi ha llum elèctrica i a l’arribar-hi tocàvem el xiulet per convocar els nens per tal que sabessin que aquell dia hi havia professors. Durant el matí fèiem classe i preparàvem el menjar. Donàvem als nens un plat calent de sopa de verdures, patates bullides i arròs. Per a la majoria era l’únic àpat del dia.Els nostres fills han conviscut i han treballat en tota mena de feines que mai havien fet: rentar roba al riu, segar amb la falç, separar el gra de la palla tirant-la enlaire, vacunar cuis (conillets d’índies), transportar llenya o pedres per construir murs, rentar els nens, etc. Són feines manuals que ocupen molt de temps i es realitzen a l’aire lliure. Esperem que els hagi ajudat a valorar el sentit de la vida i a saber què és el més important.Hem tingut la sensació que hem pogut col·laborar en algunes coses molt concretes, però també hi hem descobert un tresor:- Ens hem sentit acollits per les diferents persones que hem trobat; aquesta actitud no està relacionada amb la quantitat de coses que tenim sinó amb el que som.- Hem tingut la possibilitat de viure una vida provisional, sense gaires seguretats i això ens ha permès començar a entendre què és la providència.- La vida senzilla i amb una certa austeritat et fa ser més obert als altres, més disponible, et fa sentir més lliure.- El valor del treball ben fet, de l’esforç, de l’autosuperació i de que l’art no és només cosa de rics.- Nosaltres que pensem tenir-ho tot i saber-ho tot, ens hem descobert fràgils, vulnerables. Aquells que consideràvem “pobres” són els que ens han donat la mà, o ens han parlat quan no teníem paraules o alè...- El silenci, la tranquil·litat, per descobrir la presència d’un Déu bondadós, que té compassió.- La gratuïtat. Hem conviscut amb moltes persones que donen el seu temps, la seva vida pels pobres.En la pregària de les 6 del matí, del darrer dia que estàvem a Aczo, es llegeix l’evangeli que toca, Mt 19,16. Un home ric pregunta què ha de fer per guanyar la vida eterna. Jesús li respon que cal complir els manaments. Això ell ja ho compleix. Però Jesús li contesta: “Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel”.Un cop hem tornat a casa volem i podem seguir col·laborant amb les necessitats que allà hem descobert. Sabem que la nostra aportació no resoldrà les mancances i carències del tercer món, però de ben segur que algunes persones concretes es beneficiaran de la nostra acció. D’altra banda també volem, com a família, conservar i fer créixer el tresor que hem descobert: la felicitat d’ajudar als que ho necessiten.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres. Els seus fills David, Francesc i Marta, encara estudiants.