La transició econòmica, política, cultural, religiosa
La transició econòmica, política, cultural, religiosa l’experimentem tots i totes, personalment i col·lectivament.
Cada persona i grup social transita amb els seus ritmes i posicions d´una situació a una altra, d´una cultura dominant de cristiandat a una cultura dominant liberal i moderna, d´uns valors forts a uns altres, d´un monopoli del camp religiós per part de l´Església catòlica a un pluralisme religiós i cultural.
Les institucions eix en les cultures dominants
Quin és l’edifici que arriba més amunt, a Barcelona? La basílica del Sagrat Cor del Tibidabo o la torre de comunicacions de Collserola? És la torre de Collserola, i això és un magnífic signe de la situació actual.
L´Església com a institució ha estat l´eix en la cultura dominant de Cristiandat, ha estat la que ha creat, i tutelat les normes, els valors, les creences, l’ètica, el pensament, les formes de viure, de sentir i d´actuar.
Els mitjans de comunicació són les institucions-eix en la cultura dominant liberal-moderna i també creen i tutelen en molta part, avui, les formes de sentir, de pensar i d´actuar de la població, i competeixen amb la família, l´escola i les esglésies en el seva tasca socialitzadora i educadora.
L´Església tenia la funció social de mitjà de comunicació i per tant d´empresa de publicitat de productes ideològics, simbòlics, religiosos, ètics, de comportaments, de normes, de valors, i de creences (justificacions, i legitimacions) i a vegades també de productes polítics i econòmics, materials...
Els mitjans de comunicació o empreses de publicitat avui, sobretot en les masses, tenen un funció quasi-religiosa, i es comporten com una església (de fet han substituït a l´església) que justifica i legitima una societat global de consum, una societat del tecnoconeixement i de la informació (?), que reprodueix la desigualtat i la depredació de la natura; que consola, ajuda a fantasiar, a desitjar millors “vides”, i està repleta de credulitats (el que és “televisible” és més fort, segur, acceptable, veritable que el que és “invisible” i que el que és purament “visible”).
Totes dues són institucions amb funcions integradores com tota religió té: “relliguen” (cohesionen i socialitzen, segons la cultura de l´època) i “rellegeixen” la realitat (la filtren, seleccionen, dogmatitzen, ordenen, simplifiquen, amaguen, falsifiquen, segresten) i ho fan al servei dels interessos de la mateixa institució i del sistema establert. Utilitzen normalment la part irracional, més sentimental i visceral de les persones.
Cal distingir entre Església alta (Conferències Episcopals, Cúries, la “COPE” i altres...) i Església baixa (les persones, grups, comunitats i moviments que es poden sentir reflectits en L´Agulla i altres...) com cal distingir els grans mitjans de comunicació (potències econòmiques, com la COPE i altres...) dels petits mitjans locals, familiars, de barri, de moviments, associacions, de grups (com els que s´expressen en L´Agulla)... L´Església baixa i els mitjans petits, tot i que també poden legitimar, i justificar el sistema, estan més ben situats per la seva relació amb les capes socials baixes, per deslegitimar, i estimular la crítica, el canvi, i les alternatives a favor d´elles.
Les arrels dels conflictes entre l´Església i els mitjans de comunicació
Els conflictes no vénen tant dels continguts diferents que una i altres manifesten, sinó sobre tot per “l´enveja” que l´Església té, ja que els mitjans l´han substituïda, i l´han desplaçada a ser una institució no eix, en procés de marginació social, cultural, i religiosa, i per tant també política i ètica.
L´Església, un cop la societat laica, democràtica, pluralista s´ha emancipat quasi totalment de la seva tutela, ja no sols no és la creadora de cultura, sinó que ni tan sols pot intervenir i influir en el terreny públic. Així l´Església és vista i tractada pels mitjans (aquí es nota perfectament el conflicte, el desplaçament i l´estratègia de retirar-la) d´antiquada i que manifesta posicions morals i de coneixement no atractives. Si a més l´Església a vegades ho posa “en bandeja” la cosa es fa més fàcil.
L´Església (l´alta Església), arraconada estratègicament, cerca de mil maneres retrobar el poder social perdut a través de temàtiques en les quals pot recuperar poblacions que encara que no siguin plenament catòliques, puguin estar d´acord amb els seus plantejaments (avortament, terrorisme, nacionalisme perifèric, matrimonis homosexuals, classes de religió, concordats, presència pública en manifestacions conservadores...). Normalment són temàtiques de caire sexual, moralista, i de política pre-democràtica.
L´Església té el dilema de continuar influint socialment, o bé de crear els seus propis mitjans de comunicació (COPE, diaris, ràdios, televisions pròpies), o bé de produir programes per vendre´ls a les empreses de la comunicació, o influir directament dins dels mitjans, i això demana molts diners i a la vegada assumir les “regles de joc” que són majoritàriament poc o gens evangèliques (l´afany de lucre capitalista, la potenciació de la irracionalitat).
Els mitjans de comunicació no dubtaran en destacar aquells fets d´Església que reforcen aquesta imatge retrògrada, o com a complement exòtic algunes manifestacions eclesials més obertes, però sense anar a fons, convertint-ho tot en mercadeig i teatre del dolent. El conflicte està cantat (són com dos nens que es barallen).
La baixa Església s´ha adequat més a la societat moderna tot i que en molts aspectes n´és crítica i participa en la construcció de la cultura de la solidaritat, de la pau, de la vida i en això també té els seus mitjans de comunicació petits (com L´Agulla), amb el preu de ser minoritaris, però amb l´avantatge que en ells es diu lliurement el que es pensa, i s’és més evangèlic i més a favor de les capes més necessitades de la societat (l´Eglésia dels pobres demana mitjans pobres). Quim Cervera
Quim Cervera és capellà i sociòleg
La transició econòmica, política, cultural, religiosa l’experimentem tots i totes, personalment i col·lectivament.
Cada persona i grup social transita amb els seus ritmes i posicions d´una situació a una altra, d´una cultura dominant de cristiandat a una cultura dominant liberal i moderna, d´uns valors forts a uns altres, d´un monopoli del camp religiós per part de l´Església catòlica a un pluralisme religiós i cultural.
Les institucions eix en les cultures dominants
Quin és l’edifici que arriba més amunt, a Barcelona? La basílica del Sagrat Cor del Tibidabo o la torre de comunicacions de Collserola? És la torre de Collserola, i això és un magnífic signe de la situació actual.
L´Església com a institució ha estat l´eix en la cultura dominant de Cristiandat, ha estat la que ha creat, i tutelat les normes, els valors, les creences, l’ètica, el pensament, les formes de viure, de sentir i d´actuar.
Els mitjans de comunicació són les institucions-eix en la cultura dominant liberal-moderna i també creen i tutelen en molta part, avui, les formes de sentir, de pensar i d´actuar de la població, i competeixen amb la família, l´escola i les esglésies en el seva tasca socialitzadora i educadora.
L´Església tenia la funció social de mitjà de comunicació i per tant d´empresa de publicitat de productes ideològics, simbòlics, religiosos, ètics, de comportaments, de normes, de valors, i de creences (justificacions, i legitimacions) i a vegades també de productes polítics i econòmics, materials...
Els mitjans de comunicació o empreses de publicitat avui, sobretot en les masses, tenen un funció quasi-religiosa, i es comporten com una església (de fet han substituït a l´església) que justifica i legitima una societat global de consum, una societat del tecnoconeixement i de la informació (?), que reprodueix la desigualtat i la depredació de la natura; que consola, ajuda a fantasiar, a desitjar millors “vides”, i està repleta de credulitats (el que és “televisible” és més fort, segur, acceptable, veritable que el que és “invisible” i que el que és purament “visible”).
Totes dues són institucions amb funcions integradores com tota religió té: “relliguen” (cohesionen i socialitzen, segons la cultura de l´època) i “rellegeixen” la realitat (la filtren, seleccionen, dogmatitzen, ordenen, simplifiquen, amaguen, falsifiquen, segresten) i ho fan al servei dels interessos de la mateixa institució i del sistema establert. Utilitzen normalment la part irracional, més sentimental i visceral de les persones.
Cal distingir entre Església alta (Conferències Episcopals, Cúries, la “COPE” i altres...) i Església baixa (les persones, grups, comunitats i moviments que es poden sentir reflectits en L´Agulla i altres...) com cal distingir els grans mitjans de comunicació (potències econòmiques, com la COPE i altres...) dels petits mitjans locals, familiars, de barri, de moviments, associacions, de grups (com els que s´expressen en L´Agulla)... L´Església baixa i els mitjans petits, tot i que també poden legitimar, i justificar el sistema, estan més ben situats per la seva relació amb les capes socials baixes, per deslegitimar, i estimular la crítica, el canvi, i les alternatives a favor d´elles.
Les arrels dels conflictes entre l´Església i els mitjans de comunicació
Els conflictes no vénen tant dels continguts diferents que una i altres manifesten, sinó sobre tot per “l´enveja” que l´Església té, ja que els mitjans l´han substituïda, i l´han desplaçada a ser una institució no eix, en procés de marginació social, cultural, i religiosa, i per tant també política i ètica.
L´Església, un cop la societat laica, democràtica, pluralista s´ha emancipat quasi totalment de la seva tutela, ja no sols no és la creadora de cultura, sinó que ni tan sols pot intervenir i influir en el terreny públic. Així l´Església és vista i tractada pels mitjans (aquí es nota perfectament el conflicte, el desplaçament i l´estratègia de retirar-la) d´antiquada i que manifesta posicions morals i de coneixement no atractives. Si a més l´Església a vegades ho posa “en bandeja” la cosa es fa més fàcil.
L´Església (l´alta Església), arraconada estratègicament, cerca de mil maneres retrobar el poder social perdut a través de temàtiques en les quals pot recuperar poblacions que encara que no siguin plenament catòliques, puguin estar d´acord amb els seus plantejaments (avortament, terrorisme, nacionalisme perifèric, matrimonis homosexuals, classes de religió, concordats, presència pública en manifestacions conservadores...). Normalment són temàtiques de caire sexual, moralista, i de política pre-democràtica.
L´Església té el dilema de continuar influint socialment, o bé de crear els seus propis mitjans de comunicació (COPE, diaris, ràdios, televisions pròpies), o bé de produir programes per vendre´ls a les empreses de la comunicació, o influir directament dins dels mitjans, i això demana molts diners i a la vegada assumir les “regles de joc” que són majoritàriament poc o gens evangèliques (l´afany de lucre capitalista, la potenciació de la irracionalitat).
Els mitjans de comunicació no dubtaran en destacar aquells fets d´Església que reforcen aquesta imatge retrògrada, o com a complement exòtic algunes manifestacions eclesials més obertes, però sense anar a fons, convertint-ho tot en mercadeig i teatre del dolent. El conflicte està cantat (són com dos nens que es barallen).
La baixa Església s´ha adequat més a la societat moderna tot i que en molts aspectes n´és crítica i participa en la construcció de la cultura de la solidaritat, de la pau, de la vida i en això també té els seus mitjans de comunicació petits (com L´Agulla), amb el preu de ser minoritaris, però amb l´avantatge que en ells es diu lliurement el que es pensa, i s’és més evangèlic i més a favor de les capes més necessitades de la societat (l´Eglésia dels pobres demana mitjans pobres). Quim Cervera
Quim Cervera és capellà i sociòleg
