22 de maig 2008

Sense comunitat és impossible

L’elecció com a papa del cardenal Ratzinger ha provocat una decepció notable entre els sectors cristians progressistes, que desitjaven -desitjàvem-, amb més o menys esperança, que sortís triat algú que d’entrada semblés capaç de tenir un esperit més obert, més democràtic, més capaç d’entendre què passa al món, i més disposat a acceptar la necessitat d’un canvi de rumb eclesial, o, almenys, disposat a entendre que la fe cristiana es viu i s’expressa de moltes maneres.
No ha estat així, certament. Els cardenals reunits en conclave s’han mogut sobretot per la por davant el futur, i han optat per refermar les certeses que Joan Pau II va col.locar com a eixos del seu pontificat, sense cap concessió als desigs de canvi. Potser sí que, com diuen alguns per intentar donar-se ànims, ens endurem alguna sorpresa, però res no sembla indicar que hagi de ser així.
Davant aquesta situació, la reacció d’una part del catolicisme progressista ha estat la de desanimar-se definitivament, i manifestar el sentiment de desvinculació amb l’Església. “Jo amb aquesta gent no vull tenir-hi res a veure”, seria el resum d’aquesta posició. I la tal posició és comprensible, perquè certament la manera com actua l’alta jerarquia eclesiàstica no ajuda gaire a sentir-s’hi en comunió, però també cal dir que és una llàstima. Perquè un no és cristià principalment per vinculació amb la jerarquia, sinó que un és cristià, primerament, per vinculació amb Jesucrist i amb la comunitat cristiana, que és on es pot trobar Jesucrist. La jerarquia ha de servir per consolidar el conjunt de la comunitat, però no és ni de bon tros el punt de referència principal, per molt que en aquests temps mediàtics sembli que ho sigui.
De manera que, en aquests moments, és més important que mai, per una banda, refermar la fe en Jesucrist i mirar de viure el compromís que aquesta fe comporta. I per l’altra, tenir una real vinculació comunitària del tipus que sigui: des d’un grup de revisió de vida o una comunitat de base, a la participació en una missa dominical en què un s’hi senti còmode, passant per alguna tasca eclesial concreta. L’important és que això de ser cristià no tingui com a primer punt de referència visible el que puguin fer o deixar de fer les jerarquies; perquè si fos així, certament que la cosa no s’aguantaria.
Les jerarquies, un podrà sentir-les més a prop o més lluny, patir-hi més o menys, criticar-les si sembla oportú... Però no seran el més important.
(Publicat el juny del 2006)