25 de set. 2008

La ruta del 38


Quan vaig acabar la carrera pensava que el món començava i s’acabava a l’hospital. Això era exactament el que m’havien ensenyat. Per sort, algú (que no era metge, evidentment) em va explicar que estava equivocat: “…Mira, nano, del que t’expliquen al que passa al carrer hi va un tros i per tant val més que et refiïs del que veus més que no pas del que et diuen”. Però d’aquest primer consell se’n va derivar una altre, no menys inetressant, que em va comentar algú altre (tampoc metge, és clar): “…Mira, nano, ves amb compte, que el que tu vius, veus i creus, no explica tota la realitat, només n’explica una part molt petita; la teva”. Un bon començament, vaig pensar; experimenta… però amb modèstia.
Després d’alguna substitució per aquí i per allà m’ofereixen una feina ben estranya. S’ha iniciat un projecte d’atenció sòcio-sanitària per atendre a usuaris de drogues en situació d’exclusió extrema. El finança l’Ajuntament però el gestiona una ONG (d’això se’n diu concertació). Ni el sou ni l’horari ni el conveni són un bon reclam (més concertació) però la feina m’atrau. Accepto i agafo per primera vegada, davant del Liceu, el 38, un autobús com els altres si no fos perquè és gratuït i acaba el seu recorregut en un dels llocs més foscos i sòrdids de la ciutat: Can Tunis. En un descampat entre el port i Montjuïc, sota mateix de la Ronda Litoral, s’hi acosten cada dia centenars de joves a consumir heroïna i cocaïna. El barri assorteix de matèria primera vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana; a 5 euros la dosi. Usuaris de drogues que, nevi o plogui, s’arriben a Can Tunis, una o dues o més vegades cada dia, per complir el ritual del consum.
A les nou plantem el nostre vehicle; un petit autobús reciclat cedit per l’Ajuntament i que amb prou feines pot passar la ITV. A dins hi treballem 7 o 8 persones fent cures, repartint material de venopunció o buscant un lloc perquè algú dormi calent aquella nit. Repartim una mitjana de 1.500 xeringues en un matí, atenem entre 15 i 20 usuaris cada dia (abscessos, cures, sutures…), sortim corrents a remuntar una sobredosi a la via del tren, traslladem gent a una dutxa (singular) que hem aconseguit concertar, repartim mitjons, entrepans, condons, llet calenta i paper de plata per fumar heroïna. Frego el terra de la furgoneta, canvio l’aigua del bidó de rentar-se les mans, busco un via per administrar naloxona, serveixo un got de llet amb galetes, suturo una orella, ensenyo com punxar-se de forma més segura, preparo quatre litres de café amb llet… en definitiva, poso en pràctica tot allò que no he après a la facultat.
A Can Tunis atenem una població de més de dues mil persones. La majoria d’elles sense metge de capçalera. Més de les dues terceres parts estan infectades pel VHC i una quarta part pel VIH. Viuen sota un pont i no es canvien la roba. Aquests homes-cargol caminen per la ciutat amb la motxilla a l’esquena pidolant uns cèntims per pagar-se la següent dosi o menjar un crostó de pa sec. Els hem vist moltes vegades davant del Liceu o prop de la catedral. Sembla estrany però tenen nom; es diuen Jose, Isabel, Jamal o Angelo i són de carn i ossos i amb una història per explicar. Ja fa mesos que convivim i no em resulten indiferents. Em fereix quan els expulsen de l’hospital per consumir en un racó, quan els pega un policia o quan no se’ls permet dormir en un alberg municipal. La seva situació és desesperada i la nostra tasca molt poc resolutiva però l’equip és collonut i ens avenim, la feina bruta no ens importa. Creiem en el que fem i això és suficient.
Però també ens fem preguntes, moltes preguntes. Per què uns recursos tant escassos? Per què no tenim ni electricitat ni aigua corrent? Per què l’Ajuntament, que ve (si ve) un cop l’any a visitar-nos, suspèn el programa d’un dia per l’altre i no passa res? Per què els expulsen de l’hospital? Per què no se’ns escolta mai quan demanem alguna cosa? Per què?... Per què?
Quan s’aconsegueix deshumanitzar i despersonalitzar un col.lectiu aquest té la batalla perduda. La idea de trobar-nos davant d’una cosa i no d’algú com nosaltres fa que no el considerem mereixedor de res. Aquesta deshumanització d’una minoria per part del grup porta a negar-li qualsevol tracte de favor i fins hi tot a criminalitzar-lo, i ha conduït a justificar autèntiques barbaritats. En aquest sentit l’exemple dels d’immigrants que moren a l’estret és molt representatiu. La visió de cossos foscos rígids i arrugats a la platja, dels quals desconeixem la seva vida, fa que ens puguem sentir diferents i per tant distanciar-nos-en i acceptar millor la seva tragèdia. Però la despersonalització és un procés tan criminal com l’anterior. Com va relatar colpidorament Primo Levi, aquest rebuig, aquesta violència constant cap a l’empestat, fa que l’individu perdi tota autoestima, tota fe en ell mateix, tota esperança en poder formar part del grup i es transformi, aïllant-se a poc a poc, en un cos que intenta sobreviure i res més. La responsabilitat d’evitar aquests dos processos depèn en bona part de nosaltres mateixos però, en última instància, de l’acció de l’Administració per engegar polítiques valentes, justes i a favor de ciutadans que, malgrat no tenir veu ni vot, mereixen la nostra ajuda per ser els més vulnerables.
Manel Anoro és metge
Publicat a l'octubre del 2004