10 de març 2009

Verano azul

Verano Azul és una sèrie de producció espanyola de l’any 1981 i dirigida per Antonio Mercero. Ha sigut reposada múltiples vegades al llarg d’aquests 30 anys.
Aquest Nadal passat una amiga em va passar una adreça web on, d’una manera gratuïta, es poden baixar pel·lícules, documentals i sèries. El preu d’aquesta gratuïtat és que la imatge és de baixa qualitat o el so és insuficient, però “menos da una piedra”.
Tafanejant per la web vaig topar-me amb la sèrie “Verano Azul”. Ostres!, em varen venir molts records… total, que vaig veure paulatinament tots els capítols (19 en total). Poca feina, oi?
Al principi m’ho vaig plantejar com un mer “passatemps”, però de mica en mica em va anar captivant la idea de fer d’observadora i analitzar amb una mirada crítica aquell fenomen televisiu.
Els qui som de la generació dels 70 aquesta sèrie, d’una manera o una altra, ens va marcar. Més enllà de la frescor d’aquell moment i el sentit de l’humor dels personatges, hi ha tot un seguit d’inputs que ens vàrem empassar i que d’adults hem hagut d’anar transformant-los.
He pogut extreure’n les següents conclusions:
Patrons de comportament clarament diferenciats i marcats per l’època de principis dels 80. Les mares, a la platja, llegint les revistes del cor o bé fent ganxet, i els pares fent l’aperitiu al clàssic ‘xiringuitu’ de platja. Les mares en l’àmbit privat tenint cura de la casa (cuinant, parant taula…) i els pares sent merament usuaris (menjant, llegint, veient TV)
La relació de les mares/pares envers els seus fills i filles. La relació és diferent si es tracta de la filla o si es tracta del fill. A les filles se’ls demanen unes responsabilitats i unes actituds que als fills no se’ls demana o bé se’ls demana de manera diferent, pel simple fet de ser nois.
El divorci com a tema controvertit. La llei del divorci del 1981 va posar fi a la hipocresia de matrimonis malavinguts que forçosament havien d’estar junts… En diversos episodis, i sobretot en un especialment, el tractament del divorci és quelcom inaudit, un estigma moral (per a adults i pels nois i noies). I si no que li diguin a la pobra Desita 
La gran majoria de les nenes dels 70 volíem/volien ser “Bea”. Segurament pel perfil de nena guapa, obedient, disciplinada, correcta. I pels nens segurament volien ser “Javi”, noi líder, guapo (o no), fort.
El concepte de família. L’únic model familiar existent i acceptat era mare-pare-fill-filla. La concepció d’un altre fill fora d’aquest marc era com estrany i mal vist. Em vaig sorprendre de com la “pandilla” de noies i nois s’escandalitzen que una noia adulta decideixi ser mare soltera. El conservadurisme dels nois i noies respon al moment de la incipient democràcia.
L’educació sexual. Resulta impagable l’episodi on a la Bea li ve la menstruació. Se sobredimensiona aquest fet, segurament perquè s’arrossega del franquisme i d’una manera rància, el valor maternal de la dona per sobre d’altres valors de la dona en si ja importants. És molt ridícul veure una Bea fleuma amb el seu vestidet de floretes llegint a la platja mentre els nois se la miren com si fos una verge intocable…
Vull pensar i creure que aquestes constatacions, després de gairebé 30 anys, s’han anat transformant d’una manera sàvia i sana.
Serà divertit i curiós com d’aquí 30 anys les generacions futures valoraran sèries com Ventdelplà, Friends, Sexo en Nueva York….
Temps al temps.
Marta Digón és militant d’ACO i va nèixer el 1972