Quan vaig entrar a casa vaig estar content de ser-hi, però també em vaig qüestionar si tot el que tinc, realment em fa falta. Acabava d’arribar d’un lloc amb poquíssimes coses materials, però tan ric en somriures, i esperit, que estava impressionat.El viatge als campaments saharauís ha estat magnífic i ara començo a pair algunes coses que he viscut. Per una banda, és una aventura moure’s a l’estil saharauí, però també és un aprenentatge vital. Un grup de quatre pinedencs del Cau de Pineda, ben enredats per en Toni, hem anat als campaments saharauís a viure com ells. Ni més ni menys. En Toni em va dir abans de marxar: “Als campaments saharauís, o hi tornes... o no hi tornes més”. I és ben veritat.Hi vaig anar ben nu, obert a tot, a descobrir, a sentir-me com ells en la mesura que pogués. I m’he trobat amb totes les portes obertes, amb ulls nets i mirada transparent, amb fortalesa d’esperit, amb cares netes de debò, encara que ben brutes de pols. Quina meravella sentir com riuen! Quina lliçó de germanor, de compartir-no tot. I quan dic tot, és tot. Però tot, és poc o molt, sobretot per uns ulls com els nostres, acostumats a l’abundància. Mireu... a les persones que tenen poques coses materials, no els fa falta gairebé res. Només la vida. I us puc assegurat que en tenen, i la viuen!Als campaments de refugiats dels saharauís, he tingut moments de tot. De riure molt i molt, d’ulls ben oberts, però també negats de llàgrimes. He tingut algun moment tovet com el dia que vaig veure en Lagzal, un nen que ha passat estius a Pineda, i que ens vam endur de campaments amb el Cau a Vallfogona del Ripollès. Li vaig prometre que l’aniria a veure a casa seva i així ha estat. Va ser un encontre molt emotiu i xocant pels dos, però el vaig veure tal i com l’imaginava. De veritat que va ser un moment potentíssim, no sé perquè, però és així. Quina canya de nanos!Al mateix poble, a Auserd, ens va venir a rebre un infant molt petit, potser de dos anys, en Mayud, brut, petitó, d’ulls oberts i que només deixava anar monosíl·labs. Tampoc no sé per què però hi vaig veure el poble saharauí sencer. Per mi, ell, significava què és el Sàhara. Dificil d’explicar però la seva mirada, l’empenta, el somriure, la soledat que desprenia, la força, la intel·ligència, la companyia que ens va donar tots els dies... uf! em va impressionar. El comiat va ser ploraner per mi. Veure’l des del cotxe destartalat i sense seients, i mirar-lo com corria darrere nostre per dir-nos adéu, em va fer plorar. Una duna el va fer desaparèixer de la meva mirada. Nosaltres, deixàvem enrera un món difícil, oblidat pels mals governs, fet pols, però alhora ple de força, d’energia i esperança. Justament un poble que corre per no aturar-se. Com en Mayud. Però segur que ell ara riu i és feliç. No ho sé però ho crec així. I la resta de persones i famílies que es van creuar al nostre camí ens van ajudar en tot i em van impressionar.El sol, el cel, els grocs, la pell dels saharauís, els seus amplíssims somriures, els seus ulls i la lluna, van donar color al nostre viatge. No pots restar indiferent. Només saps que hi tornaràs. Una amiga em deia: “Quan tornes del Sàhara no saps mai què explicar”. I això em va passar a mi. Costa explicar una cosa d’entre tantes. Com explicar un somriure, o un plor, el gust del te, o la sorra dins els ulls i les orelles?Només els puc donar les gràcies per aquesta experiència de vida, de demostració de superació cada dia. Perquè això també t’ajuda a tu des de casa i et qüestiones tantes coses! Potser un altre món, sí. Però tan llunyà i tan a prop!
Pep Basart és Cap de l’Agrupament Escolta i Guia Montpalau de Pineda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada