Del sacrifici de braus al "sacrifici" de persones

L´altre dia veient la plaça de braus de Les Arenes de la plaça Espanya, per on passo sovint i em vaig adonant del lent procés de les obres del nou centre comercial, que ara pel que sembla s’ha aturat, em va venir una imatge suggerent.Les Arenes ha estat molt de temps tancada però havia estat una plaça on es sacrificaven braus en les tradicionals curses, amb tot el ritual ancestral procedent, possiblement, dels sacrificis d’animals als déus. La mateixa paraula sacrifici prové de fer quelcom sagrat. Normalment el vessament de sang dels animals tenia moltes connotacions psicològiques i antropològiques, que fins i tot podia contenir l´agressivitat humana acumulada, per no llançar-la vers els propis contemporanis propers. La sang, en els sacrificis de diferents religions, sobretot mediterrànies, s´aspergia una part a la gent i una altra part vers al cel, vers als déus. Així es significava que compartien la vida humans i divinitats (la sang és un dels signes de la vida). Els déus d´alguna manera es solidaritzaven amb les joies i penes dels humans. Els humans rebien ajuda, llum, força dels déus. I els déus així aplacaven les seves “ires” contra la població imperfecta i infidel. Era un ritual cruent però impedia la violència dels déus i dels humans contra ells mateixos. És veritat que en algunes religions es sacrificaven persones, dones, infants, o com a Roma, es feia espectacle de lluites entre gladiadors, o entre bèsties i persones, que acabaven amb la mort. De fet, el nom d´Arenes, ens transporta a aquest tipus de circs on es realitzaven aquests espectacles.Doncs bé, resulta que en el mateix terreny, en la mateixa arena de les Arenes ara es construeix un “temple” comercial, no massa lluny d´altres. El Granvia 2 està a prop i, no tan lluny, els grans centres del Prat, Gavà, Viladecans, Cornellà... Ens trobem, avui dia, a Barcelona i entorns, amb una concentració d´espais dedicats al “sagrat” consum, a “l´adorable” diner, a l’espectacle del comerç. Uns locals on hi pots trobar de tot per comprar, però també per disfrutar del cinema, del joc, de l´esport... Unes noves Arenes que demanen, com totes les “religions” que adoren el “sagrat” de l´època, sacrificis, veneració, dejunis, cues per arribar a “tocar” l´objecte “divinitzat” i cues per tornar a casa. En definitiva, un mateix espai ha transicionat del sacrifici de braus al sacrifici de persones. Passa sovint que els territoris canvien de mans, de propietat, de formes, però hi ha com un “fantasma del passat” que reapareix per dedicar aquell mateix espai a una funció perdurable que satisfà i omple una dimensió humana i social. En aquest cas la del sacrifici. Es tracta de cohesionar el personal, amb un mecanisme de construcció de la identitat, de la pertinença i vinculació a la nostra societat (si no consumeixes no ets ningú) i amb un procés de diferenciació i de reconeixement mutu (ets “etiquetat”, valorat, d´una capa social o una altra segons el que consumeixes, on consumeixes i com consumeixes). Tot plegat demana molts “sacrificis”: paciència, cues, temps dedicat, diners, aguantar la massificació d´aquests llocs, soroll, dependents que no saben atendre´t bé (“miri l´etiqueta”, et diuen!), etc. I anem seguint, a base d´un conjunt de premis i càstigs que sovint acríticament ens empassem: descomptes “falsos”, concursos, rebaixes, regalets... És la nova forma d´escurar-nos els nostres petits estalvis, la nova manera d´explotar-nos, la sublim acció per fer-nos “vessar la sang, la vida”, en favor dels nous déus del diner, del capital, de la banca que com sempre tenen els seus “sacerdots” que se n´aprofiten. Només cal veure com es tapen avui dia els responsables de la crisi, corruptes il·legals i els legals dins d´una legislació capitalista que és bàsicament usurera i injusta per al poble.La mort de Jesús també ha estat interpretada per molts com un “sacrifici”, com el darrer “sacrifici”. No crec que sigui la millor manera d´interpretar-la, ja que es fa difícil oblidar la relació amb la necessitat d´aplacar Déu, o de pagar un “rescat” pels pecats dels humans. Nosaltres cristians creiem en un Déu misericordiós (que té un cor gran pels “miserables”), no en un Déu que necessita ser aplacat o que demana “sang”. Però amb tot, les teologies basades en la mort de Jesús com a sacrifici, pensen que amb ell, s´ha acabat l´època dels sacrificis. Ningú s´ha de sacrificar més, ni pels déus, ni per ningú. Jesucrist no solament ha realitzar el darrer sacrifici (segons aquests teòlegs) sinó que ha sentenciat a mort el model sacrificial i per tant sacerdotal (els que es cuidaven de sacrificar). Ningú no té dret a situar-se per sobre d´una altra persona i exprimir-la, inferioritzar-la amb premis i càstigs. Tots som iguals i germans limitats, que se´ns crida a “adorar” i a confiar en un Déu que ens és Pare-Mare, que no vol sacrifics sinó justícia i pau. La nostra identitat és la de germans i germanes. La mateixa vida si la volem entregada als altres ja ens porta renúncies en nom del servei.Els sacrificis de braus eren cruents. El sacrifici de les persones en els centres comercials no són cruents, però no són més crus i cruels que els altres? Aquests sacrificis de persones no maten, però no ens van matant l´esperit, el “cor” per dins? No ens estan degradant el millor de nosaltres mateixos? A veure si haurem de tornar als braus, com a “bocs expiatoris”!

Quim Cervera és capellà i sociòleg