Manifest del grup de cristianes i cristians d'ICV

Davant l’actual situació eclesial i política, una colla de cristianes i cristians membres d’Iniciativa per Catalunya Verds, hem cregut convenient iniciar un grup de treball per aportar, des de la nostra doble perspectiva de creients i militants ecosocialistes, la nostra reflexió sobre la realitat que tots plegats vivim i sobre el futur que volem construir.
Com a punt de partida, volem afirmar el següent:
Per a nosaltres, el missatge de Jesucrist és un missatge d’alliberament, una invitació a treballar al servei d’una vida digna per a tothom. No l’entenem si no és a través del rostre d’aquells que avui més reflecteixen la seva presència: els pobres, els marginats, els exclosos. Aquest missatge a nosaltres ens porta a l’acció política per fer realitat aquesta vida més digna. I ens hi porta, concretament, dins ICV, perquè és aquí on creiem que aquesta acció es realitza més seriosament i més eficaçment.
En aquest sentit, creiem que la potència transformadora de la fe, que a nosaltres ens anima en la nostra acció política, pot portar també a d’altres creients a descobrir aquest mateix camí, i pot contribuir a empènyer-hi la nostra societat. Malgrat les circumstàncies tan diferents, ens sentim hereus de la tasca que van realitzar en aquesta línia persones com Alfons Comín o Joan Garcia Nieto, i volem continuar-la d’acord amb la realitat del moment actual.
Per això, a l’hora de valorar la realitat eclesial, creiem que val la pena destacar la molta gent que viu la seva fe com una empenta de transformació, i la concreten en l’acció política, o en altres actuacions amb voluntat transformadora. I igualment, creiem que val la pena valorar les tasques de cohesió social que es realitzen des dels llocs cristians: des de les més visibles, com les accions socials que es duen a terme des de les entitats religioses, fins a les més amagades, com les que realitzen moltes parròquies, comunitats o moviments cristians com a espais de trobada i d’acolliment.
En contrast amb això, volem remarcar el mal que ens fa l’actitud cada cop més conservadora i integrista de bona part de la jerarquia eclesiàstica i de determinats sectors de l’església catòlica. Afirmem que aquestes actituds no representen de cap manera la totalitat dels creients, encara que siguin les que tenen el poder i la visibilitat. I volem dir, també, que nosaltres estem convençuts que aquesta mena d’actituds s’allunyen notablement del missatge de Jesús, i sovint fins i tot el contradiuen.
Aquest allunyament del missatge de Jesús creiem que es dóna tant pel to com pel contingut. Pel to, perquè la pretensió d’imposar la pròpia visió i els propis criteris per damunt de la voluntat democràtica de la societat, té molt poc a veure amb la manera de fer de Jesús. I pel contingut, perquè els temes que aquests sectors conservadors i integristes propugnen com a fonamentals, no són de cap manera els que més preocupaven ni interessaven a Jesús; fins i tot, alguns d’aquests temes que sovint es presenten com a intocables per a la fe cristiana (per exemple, l’actitud negativa davant els mètodes anticonceptius, o davant les relacions homosexuals), nosaltres creiem que, des del punt de vista de l’evangeli, actualment són totalment indefensables.
En línia amb aquest darrer punt, volem afegir també que creiem que el missatge de Jesucrist, i la fe que se’n deriva, només tenen sentit com una oferta lliure que està a l’abast de qui la vulgui. I que per tant, no té cap sentit qualsevol mena de pretensió que les administracions públiques afavoreixin específicament la fe catòlica o les seves institucions, en el nivell que sigui.
Per això, volem que s’avanci al màxim en el camí de la construcció d’un estat laic. I això comporta replantejar els acords amb el Vaticà, igualar el tracte que reben les diferents religions, eliminar les connotacions cristianes en els actes oficials de les institucions públiques (des dels funerals d’estat fins a les preses de possessió dels càrrecs públics), suprimir l’ensenyament confessional de la religió a l’escola i substituir-lo per un adequat coneixement cultural del fet religiós, etc.
Aquesta voluntat laica, però, no creiem que hagi de voler dir pretendre que el cristianisme, o el fet religiós en general, sigui una cosa que hagi de quedar en la intimitat, sense cap visibilitat social. El cristianisme, com hem dit ja més amunt, té una fecunditat social notable, i forneix valors importants per a molta gent, de manera que seria un error intentar anul.lar aquestes energies vitals. I això mateix podem dir de les altres religions. I igualment, no tindria sentit voler amagar que el cristianisme ha creat entre nosaltres una tradició i una riquesa cultural que va més enllà del camp religiós: cal trobar les maneres de gestionar i viure col.lectivament aquesta riquesa, a la qual sens dubte caldrà també anar afegint, segons s’escaigui, les tradicions i riqueses que ens aportin les noves expressions religioses que s’estan implantant entre nosaltres.
L’important serà, en definitiva, que ningú no pugui imposar a ningú altre els seus propis criteris, plantejaments o doctrines; que tothom pugui viure amb igualtat allò que creu, allò que el motiva, allò que l’empeny; i que aquesta pluralitat pugui ser enriquidora, i no constrenyidora, per a tothom.
Aquestes són els criteris principals que basaran l’actuació d’aquest grup que ara iniciem. Ens trobem, sens dubte, en uns moments difícils per a molts creients, que veiem com la imatge pública de la nostra fe està monopolitzada per posicions conservadores i integristes. I entenem que a vegades costi d’entendre l’experiència cristiana que un bon nombre de militants d’ICV continuem compartint. Però tot i així, per a nosaltres aquesta experiència cristiana és molt valuosa, i creiem que des d’ella podem fer aportacions útils per a tots plegats. Amb el desig de contribuir a aquest objectiu que ens mou alhora com a creients i com a militants d’ICV: el treball per un món més digne i més feliç per a tothom.

Eusebio Argueta, Quim Cervera, Cesc Cònsola, Isabel Cruells, Marta Digon, Albert Farriol, Quitèria Guirao, Anna M. Luque, Josep Lligadas, Toni Mora, Aina Pascual, Montserrat Roca, Francisco Javier Ruiz, Mercè Solé i Jordi Valls
Barcelona, 6 de juliol de 2008

La meva vocació de carmelita descalça

Quan em van demanar un escrit sobre la meva professió solemne com a carmelita descalça, més que explicar en concret la professió, em sortia més escriure sobre el procés, llarg procés que m’ha portat a la professió, ja que la preparació de la celebració em va permetre sense buscar-ho explícitament, retornar a l’inici de la meva vocació. Recordava com en un taller que vaig fer en la Setmana Santa amb la JOC, vaig descobrir la pregària dels salms. I un salm, el 138, és molt al principi d’aquest procés. Alguns fragments d’aquest salm van començar a desvetllar en mi la consciència de l’amor de Déu per a mi. Consciència que anava esdevenint certesa, un sentiment profund d’ésser estimada des de sempre, d’ésser coneguda i acceptada incondicionalment, per ser jo, per sobre de tot el que pogués fer...
“heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu”
...d’ésser endevinada, prevista, respectada en el més pregon de mi mateixa...
“descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada”
...importantíssim per a mi, que sé des de sempre que em costa expressar en paraules allò que sento i tinc dins meu...
“teniu damunt meu la vostra mà”
...des de ben petita en la meva malaltia i en moltíssims moments de la vida he sentit que Ell era amb mi. I amb el pas dels anys, i més fortament en els darrers anys, ha anat creixent la consciència d’aquesta presència constant del Senyor en la meva vida. Fins al punt de poder dir-li al Senyor amb el salmista...
“Vós heu creat el meu interior,
m’heu teixit en les entranyes de la mare
us era tota jo ben coneguda,
res de meu no us passava per alt
quan jo m’anava fent secretament,
ja us afiguràveu els meus dies
abans que existís el primer”.
...i encara més, la consciència que ja mai podria fugir d’aquesta presència per més i malgrat el que fes...
Senyor, on aniria que el vostre esperit no hi fos present?
On fugiria que jo no estigués davant vostre?
... ha anat creixent la certesa que fes el que fes, fos on fos que anés...
“també allà m’hi vindríeu a buscar”
Fins arribar a saber tal com diu el profeta:
“Ets tan preciosa per a mi, tan valuosa i estimada... No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 4-5)
...i és aleshores, quan una se sap estimada amb aquest Amor, que surt de dins demanar-li al Senyor, una altra vegada ajudada pel salmista...
“una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l’encís del Senyor
i vetllar pel seu temple...
...Tu em parles dintre el cor:
“busqueu la meva presència!”
Buscar-la és el que vull, Senyor!”
És anar vivint en la comunitat, que sobretot Déu es va fent cada vegada més important en la meva i la nostra vida, es va convertint en l’Absolut, l’únic que em fa viure. És anar creixent cap a la plenitud, cap a l’essencial, cap a Ell...
“Esta pretensión del alma es la igualdad de amor con Dios, ...porque el amante no puede estar satisfecho si no siente que ama cuanto es amado...” (Joan de la Creu, CB 38, 3).
... amb una gran confiança...
“ Y no hay que tener por imposible que el alma pueda una cosa tan alta, que el alma aspire en Dios, como Dios aspira en ella, por modo participado” (Joan de la Creu, CB 39, 4)
... perquè sense cap dubte...
“Andando enamorada me hice perdidiza y fui hallada”

Maria Àngels Dresaire és carmelita descalça i va fer la professió solemne el passat 20 d’abril a Mataró

Alba lactància materna a Poblenou

Per fi, des del passat 17 d’abril, Alba Poblenou existeix. I molts de vosaltres us preguntareu: “Què és Alba Poblenou?”. Doncs ni més ni menys que un nou grup de suport a la lactància de l’Associació Alba Lactància Materna. Una ONG que fa més de deu anys que es dedica a oferir informació i suport a aquelles mares que volen alletar els seus fills, i és present a diferents barris de Barcelona (Sant Martí, Sant Andreu, Ciutat Vella i Sants) i a Vilanova i la Geltrú.
Ja fa tres anys que vaig començar a buscar local al barri, després d’haver fet el curs d’assessora i haver superat les meves pràctiques a d’altres grups de l’associació. Vaig demanar sala al centre cívic de Can Felipa, a la ludoteca Maria Gràcia Pont, al famós Centre de Barri (que només utilitzen uns quants...), i finalment vaig tenir la sort que la nova directora del centre cívic de Can Felipa, Anna Soteres, es va assabentar que buscava un espai. Ens va convocar a la presidenta i a mi a una reunió i vaig començar la setmana següent.
El grup el portem dues assessores en formació i jo mateixa, que coordinem i orientem la reunió. Som mares experimentades que hem alletat o estem alletant als nostres fills i que, a més, hem seguit la formació específica de la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna, avalada per l’Associació Catalana Pro Lactància Materna (ACPAM), fet que ens acredita per a ajudar altres mares.
Entre d’altres projectes i activitats de l’associació, a Poblenou fem reunions tots els dijous a la tarda (de 17 a 18:30h), en les quals les mares poden plantejar dubtes, compartir dificultats, experiències i, sobretot, rebre informació adequada en un ambient acollidor. També s’ofereix un espai de relació i es proporcionen els coneixements tècnics necessaris i el suport emocional, que en el cas de les mares que acaben de tenir el primer fill és essencial, per aconseguir iniciar i mantenir una lactància natural amb èxit. Les reunions són obertes a tothom i gratuïtes.
La creixent natalitat i interès per alletar els fills per part de les mares posa en relleu l’enorme demanda d’aquest tipus de tasca voluntària al barri. Sant Martí és un districte molt gran i en el grup de Sant Martí hi havia un gran volum d’assistència, amb una gran quantitat de mares derivades del CAP de Lope de Vega i Ramón Turró. A més a més, els desplaçaments per Sant Martí amb transport públic són pocs i de freqüència dilatada. Per aquestes raons vam decidir obrir un altre grup en el mateix districte.
El que em va motivar a involucrar-me en aquest tipus de voluntariat va ser el fet que sis dies després de tenir la meva filla no va haver-hi cap professional mèdic amb el coneixement suficient per ajudar-me a resoldre un tema de mala posició de la meva filla que em provocava unes clivelles molt doloroses i sagnants. L’ajuda em va arribar d’un grup de suport a la lactància materna (Alba Lactància Materna) que ho va resoldre en poca estona. També em va motivar veure el desconeixement i la quantitat de mites que sobre aquest tema hi ha en la nostra societat.
Per això espero que amb la nostra tasca normalitzem la lactància materna i ensenyem a iniciar-la i mantenir-la seguint les recomanacions de l’OMS i l’Associació Espanyola de Pediatria.
Per a més informació us podeu adreçar a l’Associació Alba Lactància Materna (tel. 690 144 500 - alba@grupslactancia.org - www.albalactanciamaterna.org), o a mi mateixa (tel. 680 337 153 - educaldu@telepolis.com).

Eva Pegenaute és mestra d’educació primària

Sembradors de llum

Estima,
perquè les flors poden néixer tan sols una vegada,
perquè cada matí amaga noves llums
i cada nit pot morir un estel.

Viu,
perquè un segon s’emporta com si res
el somni creat amb tant d’esforç,
el camí de revolts valent i atzarós.

Somia,
perquè la vida és un fil
que s’esquinça amb les veritats
que ens omplen de tristesa.

Creu,
perquè fins l’arbre més ferm i mil·lenari
necessita la claror
que el guiarà en la creixença.

Estima, viu, somnia, creu,
perquè el temps tot s’ho endú cap a la fosca
si no ens convertim en sembradors de llum.

Maria-Josep Hernàndez

Oikocredit, una experiència ecumènica de banca ètica

Ser cristià ens hauria de marcar en tot el nostre fer i ser, en totes les decisions, grans i petites, que prenem. A vegades ens resulta còmode pensar que podem ser cristians, seguidors de Jesús, a temps parcials: “ara sí, que vaig a missa o faig voluntariat, o em reuneixo amb el meu grup”; “ara no cal, que cal parlar de diners, d’estatuts i no semblar babaus”...
El tema dels diners sovint ens crea contradiccions. I és que en la nostra vida, ara i aquí, se’ns cola el consumisme, les trampes del mercat, la temptació dels diners, el mesurar les persones pel que tenen i no pel que són...
Per intentar viure més unificadament cal pensar quina és la nostra relació amb els diners... perquè els diners marquen moltes de les nostres decisions... Sovint quan obrim un compte corrent o domiciliem la nostra nòmina no pensem en criteris de justícia, d’ecologia, de solidaritat... No sempre els bancs i les caixes amb què treballem dediquen els nostres diners a inversions netes, amb aquelles que estaríem d’acord: empreses armamentístiques, amb mà d’obra infantil, que causen destrosses ambientals a qualsevol racó del planeta... També veiem que sovint les mateixes entitats posen traves quan alguna iniciativa social vol començar o créixer i demana crèdits...
Però des de fa uns anys, també a casa nostra tenim possibilitats de posar els nostres estalvis (per petits i minsos que siguin) en el finançament ètic i solidari: Oikocredit, Fiare, Triodos Bank, Coop 57, FETS...

Jo vull parlar-vos d’Oikocredit, l’entitat on jo col·laboro des de fa un any i que em permet viure d’una manera més “unificada” la meva relació amb el diner.
Oikocredit Internacional és una societat d’àmbit mundial. Fou creada el 1975 pel Congrés Mundial d’Esglésies i compta ara amb una seu central ubicada a Amesfoort (Holanda), 14 oficines regionals a Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i 34 associacions de suport a 18 països.
Aquesta organització atorga crèdits a centenars d’organit-zacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits, per al desenvolupament d’iniciatives productives que els interessats presenten a les diverses oficines que Oikocredit Internacional té a Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. Tots els projectes s’han d’adreçar al col·lectiu de persones més desafavorides, a fomentar la promoció de la dona dins de les organitzacions, a garantir el respecte pel medi ambient, i basat tot preferentment en una estructura cooperativista.
I és que Oikocredit té com a propòsit mobilitzar crèdit i recursos financers per promoure el desenvolupament de les zones més pobres del món. Els objectius són: a) treballar amb els pobres en la seva lluita per l’autodeterminació, a través de les seves empreses productives, mitjançant la concessió de préstecs, garanties i inversions en capital; b) donar l’oportunitat, a tot aquell que ho desitgi, de trobar un vehicle d’inversió que permeti participar activament en el desenvolupament; i c) ser un model de negoci viable per a un ordre econòmic més just, que demostri que una organització que actua amb principis ètics pot ser un model de negoci viable, una ajuda per als pobres i, al mateix temps, fer que esdevingui autosuficient.
Tot això no fóra possible sense els professionals de diverses nacionalitats que treballen a Holanda i aquells professionals locals de les oficines regionals a diferents països del Sud, majoritàriament provinents del món de la banca, la comptabilitat o el desenvolupament. Les oficines regionals fan un seguiment dels projectes, valorant la seva viabilitat i els seus resultats.

A Catalunya hi ha una d’aquestes associacions de suport (http://www.pangea.org/oikocredit) que permet que els fons que els socis hi dipositin serveixin per finançar microcrèdits per a projectes de desenvolupament bàsicament als països empobrits del Sud. No calen grans quantitats, des de 100 € un ja pot esdevenir soci... I els meus euros serveixen per finançar la cooperativa de Nicaragua que produeix cafè amb criteris ecològics i de comerç just (amb tot el que suposen els seus 10 principis: educació, paper de la dona, condicions laborals i econòmiques...), per al projecte d’una dona senegalesa que engega una cooperativa per a processar cacauets, coco i castanyes de cajú, per sostenir una entitat índia que dóna microcrèdits a persones que volen engegar una parada per vendre en el mercat, o tenir una vaca per comerciar amb la seva llet... Sempre Oikocredit col·lectius, preferentment cooperatives, donat que aquesta estructura permet als pobres participar directament en el funcionament i l’administració del projecte. El termini de finançament normalment és d’entre 5 i 10 anys, amb un període de gràcia de fins a dos anys, la qual cosa permet que l’empresa aconsegueixi una solidesa econòmica.
I els interessos? És clar, no cal esperar grans interessos... si ho mesurem en termes econòmics... Però en termes d’esperança, de justícia, de solidaritat, de construcció del Regne en el qual creiem... no és molt més “interessant”? Tot i així un dos per cent és l’interès que cada any se’ns ofereix, sempre que no hi hagi daltabaixos... Però la fidelitat de la gent senzilla i humil que rep un microcrèdit que li obre les portes a un futur de més dignitat és un exemple... I jo me’n refio més que d’un tauró de Wall Street...
A mi, a més, que Oikocredit sigui una iniciativa de banca ètica nascuda en el si del Consell Mundial de les Esglésies, m’il·lusiona i esperona. És una realitat ecumènica que esglésies, grups, moviments, cristians i cristianes amb diferents denominacions posin els seus estalvis plegats per tal de construir un altre món possible: és un pas més en aquest camí somiat d’unió de tots els que seguim Jesús.
No sé, pensa-t’ho, potser reflexionar sobre si gestionem els nostres diners en sintonia amb els nostres valors ens pot ajudar a avançar en aquest camí, sempre inacabat, de ser cristians i cristianes d’una peça... I de fer que els nostres petits gestos facin que el món sigui de mica en mica millor.

Maria Antònia Bogónez és secretària

Preguntes davant la crisi

No hi entenc en economia, però entre experiències repetides en la meva vida de les crisis cícliques del sistema capitalista, i pel que he llegit, em faig intuïtivament algunes preguntes davant aquesta nova i, sembla, profunda crisis econòmica:
No serà que el “dòlar” tenia por que l´”euro” li passés per sobre i això s´havia d´evitar?
No hi haurà com sempre en el capitalisme, en aquesta crisi, competència entre capitals?
No serà una crisi induïda pels nuclis econòmics més poderosos del món per tal que repercuteixi de nou en benefici seu i que com sempre al final la pateixin els mateixos?
Com és que els governs amb partits anomenats d´esquerra no informen al poble, no mobilitzen, no actuen amb estratègies que puguin fer avançar l´alternativa al sistema capitalista? No seria un signe clar de la posició política d´esquerres? Haurem d´aprendre que si s´obvia la crítica al capitalisme i els passos vers una alternativa, és que hi ha una adaptació pretesament “madura” a la realitat (conformisme? oblit de la utopia que sempre estimula la proposta i el fer polítics?).
Tardarem molt, partits, governs i població a prendre consciència que l´acumulació material consumista, el treball que ens ocupa tanta part del dia que no ens permet la bona conversa, l´educació dels fills i l´estar amb els malalts i la gent gran, està creant més pobresa, més depredació del planeta i a la vegada no ens deixa desenvolupar prou les qualitats que realment ens poden posar en camins de felicitat com són la humilitat, la tendresa, el tracte atent, l´amistat, l´art...?
Tardarem molt a plantejar de manera global autèntiques alternatives econòmiques, ecològiques, polítiques i culturals a aquest sistema capitalista que ens enfonsa, que s´ha fet l’“amo” del món, i que no pot trobar en el seu si el canvi, ja que està fonamentat en la reproducció de la pobresa, de la desigualtat i de la degradació de la natura?
Com avançar en la sensibilització més generalitzada de que el sistema econòmic vigent genera negoci d´armes i per tant necessita de l´engendrament de guerres o d´altres negocis prou expoliadors, degradants i destructors de les persones?
Quan era jove pensava que alguna de les crisis del capitalisme seria la darrera. Potser el desig, en l’època de la joventut, et fa capgirar la realitat. De més gran penses que algunes crisis són passatgeres i que alguna potser serà de les penúltimes, però que no veurem la darrera. De fet hem vist l´esfondrament de la URSS. De tota manera les crisis del capitalisme i les crisis que constatem de la forma institucional actual que té l´església, sembla que encara reforcin les institucions pròpies. Quan s´albirarà un real canvi?
Si en aquesta crisi el moviment obrer interna-cional, els moviments ecologista, pacifista, feminista i estudiantil, les organitzacions per una altra globalització, les ONG pel Tercer Món i d´altres propostes alternatives tinguéssim la coordinació i la maduresa suficient (és a dir, les condicions subjectives populars) que no tenim, li podríem donar un cop potser força “letal” al capitalisme.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

La crisi

Ens preguntàvem a la redacció de L’Agulla, parlant de la crisi econòmica actual, si el que hem d’esperar és que ara les empreses puguin desfer-se tranquil.lament dels treballadors i treballadores que vulguin, o fins i tot rebre ajudes de diversos tipus i que paguem entre tots, per després, quan la crisi s’hagi acabat, tornar a tenir grans ingressos sense cap control. Perquè resulta que, quan les coses van bé, les empreses poden fer el que els doni la gana en nom de la sacrosanta economia de mercat, mentre que, quan no van tan bé, aleshores les administracions –o sigui nosaltres, els contribuents– els han d’ajudar perquè el sistema no s’enfonsi. Quan les coses no van tan bé, la sacrosanta economia de mercat passa a ser una economia subvencionada, però només per a les empreses.De comentaris i d’opinions sobre la situació, tots plegats n’hem dit i sentit de totes menes. I en aquest número mateix de la nostra revista en trobareu alguns. Però en aquesta primera pàgina voldríem limitar-nos a aquest nivell més elemental. I és que no deixa de sorprendre’ns, com segur que sorprèn també a la majoria de ciutadans i ciutadanes que s’aturen a pensar-hi, aquesta manera de funcionar. I ens sorprèn que, per exemple, mentre als nostres governs els sembla la mar de normal intentar controlar els fluxos migratoris en nom de la necessitat d’evitar problemes de convivència, i es coordinen per a fer-ho, i miren de fer lleis conjuntes sobre el tema, no els sembli molt més normal controlar el funcionament de les empreses, i coordinar-se per fer-ho a nivell internacional, de cara a aconseguir que els beneficis que treuen en les èpoques bones serveixin no només per inflar les butxaques dels que en són propietaris sinó també per preveure poder-se sostenir en situacions no tan bones i no espatllar les vides de tota la gent que en depenen.Però és que potser l’economia de mercat –o sigui, el capitalisme– vol dir, en definitiva, que als pobres se’ls controla sempre mentre que als rics no se’ls controla mai sinó que, quan gemeguen, ens toca ajudar-los entre tots. No anem bé...

L'Església tancada

Un cap de setmana de juliol després de les manifestacions, concentracions i tancades dels sense papers al Pi i a la catedral.

Una vegada més es vol deixar constància de la greu situació en què viuen moltes persones entre nosaltres i denunciar una llei que no la resol. Faran un dejuni de 48 hores a la plaça de la catedral. Seran alguns, pocs, centenars. Al dejuni s’hi sumen uns quants cristians i algunes altres persones més, en total algunes desenes, poques, que volen fer costat als sense papers i denunciar l’actitud dels responsables de la catedral que van permetre-hi l’entrada de la policia i no van cercar una solució per l’estil de la del Pi.
Els dos dies de dejuni van transcórrer enmig d’una barreja de petites assemblees, lentes per les traduccions de les intervencions (urdu, anglès, àrab, castellà, català i alguna altra llengua), i de petites intervencions festives dels presents o d’algun passavolant, cants la majoria de vegades. En una assemblea hi hagué la breu intervenció testimoni del capellà del Pi, Tano de Casacuberta, que fou convidat a parlar. Manifestà que és essencial en el missatge cristià la indissolubilitat de l’amor a Déu i l’amor als altres, els més febles sobretot. Tot va transcórrer amb molta normalitat i el diumenge a la tarda els concentrats pararen el dejuni i deixaren la plaça.
Tot? No! Tot no va transcórrer amb normalitat: la catedral va estar tancada i barrada tot el cap de setmana, als fidels, als turistes, a tothom. L’església, tancada. Tot un trist símbol?
Sí, un trist símbol i una mesura d’aquelles, una més, d’aquelles que provoquen l’animadversió de gent senzilla: «És per culpa d’aquests d’aquí fora que està tancada».
Josep Pascual Publicat a l'octubre del 2004

Pensaments al caliu de l'escoltisme

L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.
Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”?
De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme?
Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses.
L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.
Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”.
Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...
Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat.
Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”.
Bona ruta i sempre a punt!

Josep M. Alcalde és advocat

A Càritas, els pobres i només els pobres

Fer una acció social on els pobres són el centre. No una política per complaure la jerarquia, ni per complaure els voluntaris, ni els professionals, ni les institucions polítiques. Ni per treure’n poder o protagonisme a benefici propi. Ni tan sols per pretendre “l’evangelització” dels pobres en el sentit d’apropar-los més a la institució eclesiàstica. Gratuïtat total.

Una política que va resultar tan prestigiosa precisament per això. Tota l’energia abocada només a buscar sortides satisfactòries per a les persones que s’adreçaven a Càritas en demanda d’ajut va fer que l’entitat esdevingués capdavantera en projectes eficaços que després alguns serveis públics adoptaren, va fer que un dels col·lectius més deixats (els beneficiaris de l’antic FAS, una pensió de misèria per a gent gran) millorés i molt la seva qualitat de vida; va fer que les administracions públiques es comprometessin en serveis d’atenció als pobres necessàriament cars. Fins i tot va fer que la “Caixa” (això sí que és un miracle!) incrementés amb una mena de vitalici la pensió als beneficiaris del FAS que es trobaven en situació més precària.
Una acció social encaminada a fer que les persones pobres se’n sortissin. Perquè persones autònomes, valorades, amb el suport i els recursos que la seva dignitat exigeix són persones lliures per estimar i per sentir, si així ha de passar, l’alè de l’Esperit, perquè se senten estimades gratuïtament per d’altres.
I una acció discreta. Càritas no solia convocar els mitjans de comunicació per explicar que bé que treballava, sinó per denunciar polítiques econòmiques i socials que portaven a la marginació i per col·locar les necessitats de la gent en primer terme.
Aquesta Càritas va ser la del tàndem Joan A. Ventosa com a director i Pilar Malla com a secretària general. M’ho ha recordat i m’ha emocionat reprendre els escrits de Mn. Ventosa, mort fa un parell d’anys. Els ha publicat l’Editorial Mediterrània amb aquest títol: Escrits. Vist amb perspectiva, es palesa que la seva lucidesa continua sent un punt de referència imprescindible, bàsicament perquè els principis que predica són absolutament coherents amb les pràctiques que va dur a terme mentre va estar al capdavant de la institució.
Més endavant aquesta línia ha estat abandonada: l’anomenada ”evangelització dels pobres” ha adquirit protagonisme, es busca un lligam més explícit amb l’Església, es deixen de banda els projectes “cars” per raons purament econòmiques, sense tenir present que determinats col·lectius necessiten els millors recursos si han de tirar endavant, la propaganda institucional adquireix molt de protagonisme, la pràctica professional passa a segon terme i es considera una qüestió purament tècnica i es busquen assessors externs perquè no es confia en la potencialitat de la pròpia casa... Fins i tot Càritas s’arrenglera al costat dels qui expulsen els immigrants de l’Església. La credibilitat de Càritas, que podia dir davant les administracions que calien certs recursos perquè ella mateixa els hi destinava i els prioritzava amb bons resultats, s’està perdent.
Certament la realitat social també ha canviat perquè és molt dinàmica i no és fàcil trobar sortides satisfactòries, però això també passava en l’època de Mn. Ventosa, en què els ajuntaments començaven a desenvolupar els serveis socials amb pretensions (era l’optimisme de l’època!) de poder fer-se càrrec sense forats de tot. Càritas era menystinguda per ser una entitat privada, de caràcter eclesial i associada a la beneficència. En aquest context costava obrir-se camí i obtenir un reconeixement. Jo crec que això va ser possible per l’autenticitat del treball que es dugué a terme i per les ganes de posar-se al servei dels pobres de la millor manera.

Ara que amb els canvis dels màxims responsables de l’església barcelonina s’obre una porta a l’esperança, val la pena rellegir i recordar aquests escrits de Mn. Ventosa que posaven en el centre de tota la nostra atenció els pobres i les seves necessitats. Confiem que els nous bisbes també recuperaran aquesta autèntica línia de servei.

Mercè Solé
Publicat l'octubre de 2004

Un viatge (de plaer) a Costa Rica

Costa Rica és un país centre-americà que rep el seu nom compost quan els conqueridors espanyols arriben a les seves platges (cap allà el 1502). Són rebuts per grups d’indígenes engalanats amb peces d’or, enmig d’un escenari de boscos tropicals exhuberants i platges paradisíaques.
Avui dia, l’or que va quedar sense expoliar, es conserva al “Museo del oro” de la ciutat de San José, que és la capital del país. Els grups d’indígenes viuen en reserves, relativament allunyats de la civilització, però els boscos i les platges continuen existint, amb una esplendor i abundància que sorprenen, sobretot venint d’on venim.
Costa Rica és un país de gent acollidora i amable; qualsevol paraula d’agraïment és contestada amb un “con mucho gusto” i la falta de senyalització de carrers i carreteres que acostumen a dificultar la localització de llocs i camins, es resolen preguntant a qualsevol persona, que segur que ens donarà tota mena de detalls per poder arribar allà on volem anar.
Quan fem camí per les carreteres del país, anem veient pobles molt dispersos, amb construccions molt modestes, enmig d’una verdor abundant. Sovint, ens trobem grups d’estudiants amb uniforme, al costat de la carretera, que anuncien la proximitat d’una escola, que n´hi ha per tot arreu. El dret a l’educació és una de les carácterístiques més significatives d’aquest país.
Costa Rica no té exèrcit, tot i que convé no oblidar que disposen del “mantell protector” dels Estats Units, en forma d’interessos econòmics, que probablement farien oblidar possibles ànsies expansionistes de qualsevol dels seus veïns (Nicaragua al nord i Panamà al sud).
Tenir l’oportunitat de visitar aquest país durant prop de dues setmanes, creiem que ha estat un privilegi. Hem recorregut el país de nord a sud i des de la costa Atlàntica a la costa del Pacífic.
La primera etapa del viatge va ser la visita al “Parque Nacional de Tortuguero”, al nord del país. El parc és una jungla travessada per diversos canals i rius que van a parar a l’Atlàntic. A les seves platges hi vénen a pondre els ous les tortugues (d’aquí ve el nom del Parc). Amb una mica de sort, i acompanyat per guies, pots arribar a veure alguns d’aquests rèptils d’una mida considerable, i que són una espècie protegida. També hi ha caimans, micos i una gran varietat d’ocells, que en tot moment criden l’atenció.
Sortint del Tortuguero, vàrem anar cap al sud seguint la costa Atlàntica fins arribar a la zona caribenya d’aquest país.
Cahuita, i Puerto Viejo, són poblacions al costat de la platja, que han servit d’inspiració a José M. Mendiluce per escriure una novel.la que es diu “Pura Vida”, i que pren el títol d’una forma de salutació freqüent entre els seus habitants). A prop d’aquestes poblacions, i anant cap l’interior, vàrem visitar una petita reserva indígena, Bribí, i ens van estar explicant els costums i els recursos naturals que hi ha per guarir determinades malalties.
Un cop vàrem deixar el Carib, vam travessar el país per anar cap al nord-oest, concretament a la zona volcànica de l’Arenal. Vam canviar les palmeres pels boscos tropicals, i les platges per les muntanyes. A la nit, uns petits fils de lava, sortint del cràter del volcà, ens recordaven que l’Arenal encara és viu.
I per acabar, la península de Corcovado, al Pacífic, al sud-oest del país, un racó de món on el turisme massiu no hi ha arribat, i que sigui per molts anys). Corcovado és un parc natural protegit, al qual només s’hi pot accedir pel mar. La visita ha de fer-se amb guia, i amb una mica de sort s’hi veuen tucans, papagais i els simpàtics micos “cara blanca”, i en el recorregut que fas a la propera illa del Caño, balenes i dofins.
Costa Rica és… boscos tropicals, platges solitàries, volcans en erupció, bona gent, sortides del sol per l’Atlàntic, postes del sol pel Pacífic… una meravella… Pura vida.

Jordi Nosàs és arquitecte i Anna Pomares treballadora social
Publicat l'octubre de 2004

L’ajuda als països en vies de desenvolupament, un negoci per a nosaltres

Sóc del 17% de la població que consumeix el 83% dels recursos d’aquest planeta. Aquest privilegi comporta un cert remordiment de consciència, així que de tant en tant em plantejo com es pot ajudar als països en vies de desenvolupament. Aquí teniu alguns exemples de com es pot fer la redistribució de recursos, de com a través de la cooperació es poden solucionar els problemes, no només dels països en vies de desenvolupament sinó, fins i tot, dels països desenvolupats:
• Ajuda monetària. El juny de 1988 Guinea Bissau va ajornar un negoci amb diversos països europeus i els EUA per importar quinze milions de tones de residus tòxics de companyies farmacèutiques. El pagament acordat era de 600 milions de dòlars, quatre cops el PIB del país i dos cops el seu deute extern. El cost estimat de disposar una tona de residus perillosos a EUA el 1988 era de 2.500 milions de dòlars.
• Ajuda social. A finals de 1991 quatre corporacions empresarials d’EUA van barrejar secretament 1.000 tones de residus industrials amb elevats nivells de cadmi i plom a un carregament de fertilitzants d’oxisulfats de zenc. Aquest carregament, que es dirigia a Bangladesh, estava finançat en part pel Banc de Desenvolupament Asiàtic, un afiliat del Banc Mundial. Quan ja s’havien usat una tercera part dels fertilitzants en granges mitjançant nens i nenes sense cap tipus de protecció, es va descobrir que hi havia 200.000 vegades més cadmi i 800.000 vegades més plom que el permès als EUA. La reacció dels EUA va ser demanar a les companyies que no afegissin res als fertilitzants, però no va demanar que els retornessin als EUA.
• Ajuda al desenvolupa-ment i promoció de la pau. El 1992 van començar a aparèixer informacions referents al fet que firmes europees havien exportat centenars de tones de residus perillosos a Somàlia durant la guerra civil. Aquests residus haurien estat abocats a la costa somalí. A part d’aquesta exportació es documenta un contracte entre firmes suïsses i italianes i oficials de salut del govern somalí de 80 milions de dòlars, que permetia a les companyies construir una incineradora i un abocador per residus perillosos amb una capacitat de deu milions de tones, a una mitjana de 500.000 de tones l’any.
• Ajuda per afrontar els problemes ambientals. El 1994 el promotor d’una companyia d’EUA volia convèncer les Illes Marshall perquè importessin el 10% de tots els residus que es produïen a la costa oest dels EUA. Segons la companyia nord-americana, els habitants de les Illes Marshall podrien construir a sobre dels residus i sobreviure a l’increment del nivell del mar que es produiria per l’escalfament global.
Bé, potser no és aquesta ajuda que més s’adiu als meus pensaments; potser m’hauria de plantejar què i per què consumeixo? Però és que em costa, certament, i no sabeu com! Potser hauria de reduir, reutilitzar i reciclar? Però és que em manca espai a casa, és que al mercat m’ho donen tot embolicat i és que no sé ni per on començar. Potser hauria de demanar un abocador al costat de casa on anés a parar tot el que llenço? Ai, no, això, segur que no!
Però, de debò, quin greu que em sap la vostra situació, deixeu-me ajudar-vos! O millor, no em deixeu ajudar-vos!!
(Els casos documentats de transport de residus de països desenvolupats cap als països en vies de desenvolupament els podeu trobar a “Anàlisi del règim de control dels moviments transfronterers de residus perillosos. Una aproximació a les aportacions de la temàtica ambiental a les relacions internacionals”, treball de recerca de l’autora d’aquest article, a la Universitat Autònoma de Barcelona, any 2004).

Laia Serra Publicat a l'octubre del 2004

La ruta del 38

Quan vaig acabar la carrera pensava que el món començava i s’acabava a l’hospital. Això era exactament el que m’havien ensenyat. Per sort, algú (que no era metge, evidentment) em va explicar que estava equivocat: “…Mira, nano, del que t’expliquen al que passa al carrer hi va un tros i per tant val més que et refiïs del que veus més que no pas del que et diuen”. Però d’aquest primer consell se’n va derivar una altre, no menys inetressant, que em va comentar algú altre (tampoc metge, és clar): “…Mira, nano, ves amb compte, que el que tu vius, veus i creus, no explica tota la realitat, només n’explica una part molt petita; la teva”. Un bon començament, vaig pensar; experimenta… però amb modèstia.
Després d’alguna substitució per aquí i per allà m’ofereixen una feina ben estranya. S’ha iniciat un projecte d’atenció sòcio-sanitària per atendre a usuaris de drogues en situació d’exclusió extrema. El finança l’Ajuntament però el gestiona una ONG (d’això se’n diu concertació). Ni el sou ni l’horari ni el conveni són un bon reclam (més concertació) però la feina m’atrau. Accepto i agafo per primera vegada, davant del Liceu, el 38, un autobús com els altres si no fos perquè és gratuït i acaba el seu recorregut en un dels llocs més foscos i sòrdids de la ciutat: Can Tunis. En un descampat entre el port i Montjuïc, sota mateix de la Ronda Litoral, s’hi acosten cada dia centenars de joves a consumir heroïna i cocaïna. El barri assorteix de matèria primera vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana; a 5 euros la dosi. Usuaris de drogues que, nevi o plogui, s’arriben a Can Tunis, una o dues o més vegades cada dia, per complir el ritual del consum.
A les nou plantem el nostre vehicle; un petit autobús reciclat cedit per l’Ajuntament i que amb prou feines pot passar la ITV. A dins hi treballem 7 o 8 persones fent cures, repartint material de venopunció o buscant un lloc perquè algú dormi calent aquella nit. Repartim una mitjana de 1.500 xeringues en un matí, atenem entre 15 i 20 usuaris cada dia (abscessos, cures, sutures…), sortim corrents a remuntar una sobredosi a la via del tren, traslladem gent a una dutxa (singular) que hem aconseguit concertar, repartim mitjons, entrepans, condons, llet calenta i paper de plata per fumar heroïna. Frego el terra de la furgoneta, canvio l’aigua del bidó de rentar-se les mans, busco un via per administrar naloxona, serveixo un got de llet amb galetes, suturo una orella, ensenyo com punxar-se de forma més segura, preparo quatre litres de café amb llet… en definitiva, poso en pràctica tot allò que no he après a la facultat.
A Can Tunis atenem una població de més de dues mil persones. La majoria d’elles sense metge de capçalera. Més de les dues terceres parts estan infectades pel VHC i una quarta part pel VIH. Viuen sota un pont i no es canvien la roba. Aquests homes-cargol caminen per la ciutat amb la motxilla a l’esquena pidolant uns cèntims per pagar-se la següent dosi o menjar un crostó de pa sec. Els hem vist moltes vegades davant del Liceu o prop de la catedral. Sembla estrany però tenen nom; es diuen Jose, Isabel, Jamal o Angelo i són de carn i ossos i amb una història per explicar. Ja fa mesos que convivim i no em resulten indiferents. Em fereix quan els expulsen de l’hospital per consumir en un racó, quan els pega un policia o quan no se’ls permet dormir en un alberg municipal. La seva situació és desesperada i la nostra tasca molt poc resolutiva però l’equip és collonut i ens avenim, la feina bruta no ens importa. Creiem en el que fem i això és suficient.
Però també ens fem preguntes, moltes preguntes. Per què uns recursos tant escassos? Per què no tenim ni electricitat ni aigua corrent? Per què l’Ajuntament, que ve (si ve) un cop l’any a visitar-nos, suspèn el programa d’un dia per l’altre i no passa res? Per què els expulsen de l’hospital? Per què no se’ns escolta mai quan demanem alguna cosa? Per què?... Per què?
Quan s’aconsegueix deshumanitzar i despersonalitzar un col.lectiu aquest té la batalla perduda. La idea de trobar-nos davant d’una cosa i no d’algú com nosaltres fa que no el considerem mereixedor de res. Aquesta deshumanització d’una minoria per part del grup porta a negar-li qualsevol tracte de favor i fins hi tot a criminalitzar-lo, i ha conduït a justificar autèntiques barbaritats. En aquest sentit l’exemple dels d’immigrants que moren a l’estret és molt representatiu. La visió de cossos foscos rígids i arrugats a la platja, dels quals desconeixem la seva vida, fa que ens puguem sentir diferents i per tant distanciar-nos-en i acceptar millor la seva tragèdia. Però la despersonalització és un procés tan criminal com l’anterior. Com va relatar colpidorament Primo Levi, aquest rebuig, aquesta violència constant cap a l’empestat, fa que l’individu perdi tota autoestima, tota fe en ell mateix, tota esperança en poder formar part del grup i es transformi, aïllant-se a poc a poc, en un cos que intenta sobreviure i res més. La responsabilitat d’evitar aquests dos processos depèn en bona part de nosaltres mateixos però, en última instància, de l’acció de l’Administració per engegar polítiques valentes, justes i a favor de ciutadans que, malgrat no tenir veu ni vot, mereixen la nostra ajuda per ser els més vulnerables.

Manel Anoro és metge
Publicat a l'octubre del 2004

La Franja de Ponent, un bon conjunt per recórrer de cap a cap (o a trossos)

La Franja de Ponent són les terres de parla catalana que pertanyen a l’Aragó. Tota una franja al llarg dels límits amb Catalunya, que va des del Pirineu fins al Maestrat, a tocar el País Valencià. Són quatre comarques: la Ribagorça, capital Benavarri, la Llitera, capital Tamarit de Llitera, el Baix Cinca, capital Fraga, i el Matarranya, capital Vall-de-roures.

I és un territori interessant, tant des des punt de vista del turisme convencional (hi ha esglésies romàniques, paisatges sorprenents, monuments antics), com des del punt de vista d’un turisme més d’aproximació a les persones i a la seva vida. I, en aquest darrer aspecte, té gràcia veure com a tot arreu es parla català, però es nota que costa que la gent visqui la seva llengua com una cosa valuosa i no com un residu provincià. Sort de les bones campanyes que fan sobre el tema diverses entitats locals i el mateix govern aragonès.

La proposta, doncs, seria recórrer alguna o algunes d’aquestes comarques, tant les capitals com anant poble per poble. J. Lligadas
Publicat al desembre del 2004

Uns quants llibres...

Afers de família. Rohinton Mistry. La Magrana, 146. Barcelona, 2003

La vida quotidiana d’una família parsi a Bombai, amb un peu a occident i un altre a la seva tradició. La fidelitat als origens, el fanatisme, l’ambient polític, la corrupció.... És aquí al mig on cal refer les relacions familiars, perdonar, educar els fills, tenir cura dels avis, arribar a fi de mes... Una novel·la que fa de molt bon llegir i que ajuda a entendre millor tot això de la multiculturalitat.
El malestar de la vida pública. Victòria Camps. Grijalbo. Barcelona, 1996. Manual de Civisme. Victòria Camps i Salvador Giner. Ariel. Barcelona, 1998
Ja són una mica antics aquests “manuals” i és probable que molts de vosaltres ja el conegueu. M’ha agradat llegir-los perquè m’ha semblat que formulaven bé “en laic” moltes coses que estem acostumats a sentir des d’una ètica cristiana. Penso que pot ajudar a trobar una forma de llenguatge que ens faci entendre millor... i en aquesta època d’esqueixaments entre església i societat civil, punts en comú bàsics per a la convivència. El Malestar de la vida pública fa referència a la política i als mitjans de comunicació... molt abans que arribessin als nivells de porqueria, crispació i banalització actuals. M. Solé

Publicat al desembre del 2004

Deixa'm que t'expliqui el Ramadà

Avui he estat parlant amb la Noura, una companya de feina. És una noia jove, té 26 anys i ha nascut al Marroc. És la tercera de cinc germans, els dos més petits encara viuen a Nador amb la seva mare. Ella està aquí a Catalunya des del 2001 i ara ja té els “papers”. Fa pocs dies que ha acabat el Ramadà i ella l’ha seguit. Aquest mes que ha durat el Ramadà no ha faltat ni un sol dia a la feina (treballa de dependenta amb un contracte de 40 hores, de dilluns a dissabte). Jo l’he vist a estones molt cansada i tenia ganes de parlar amb ella perquè m’expliqués la seva vivència d’aquest fet religiós, les seves dificultats de viure’l fora del seu país. Ella es considera una noia àrab moderna, vesteix molt a l’estil occidental però sempre amb detalls del seu país (el tipus de roba, els complements...).

Avui hem tingut una estona i hem estat compartint aquesta experiència. Primer m’ha explicat que el Ramadà és un dels cinc principis (preceptes) que indica l’Alcorà per tal d’acostar-se més a Déu i consisteix en fer dejuni, durant un mes, des que surt el sol fins que es pon. Durant aquestes hores no poden menjar ni beure res, ni aigua. Un cop es pon el sol ja poden menjar, i normalment fan dos àpats d’aliments molt calòrics (dolços, una sopa de verdures i llegums, etc...). Ella només feia un àpat. Es comença a fer el Ramadà a partir dels 14 anys, i els més grans de 60 anys o les persones amb problemes de salut o les dones gestants n’estan dispensades. La Noura insisteix molt en que tots els preceptes de l’Alcorà no són una obligació: si ho fas és perquè n’estàs convençut, i si no és així no cal fer-ho. El sentit d’aquest dejuni és experimentar el patiment dels més necessitats, de totes aqueslles persones en el món que tenen gana (i no només uns dies a l’any sino permanentment). Només fent aquesta experiència saps què és passar gana i aprens a compartir, a estar més a prop dels més pobres. En aquest moment diu una cosa que em sorprèn: “sigui quina sigui la seva raça o nacionalitat”, a prop de tots els pobres. Parlem de les dificultats de compaginar el Ramadà amb el ritme de treball d’un país d’una altra cultura i que per tant no contempla aquest fet. La Noura m’explica que és un xic més difícil, però que si per un és important pot fer-ho i complir alhora amb el seu compromís laboral. Ella ho ha demostrat. En el seu país durant el temps del Ramadà es treballa mitja jornada. A la tarda els homes van a la mesquita a pregar i les dones es reuneixen per preparar el menjar que compartiran les famílies veïnes quan es pongui el sol. Les dones van a la mesquita a la nit, després de sopar. Ells ho viuen com una festa. Els dies passen ràpids entre tanta activitat i aprofiten les estones de preparar i el mateix sopar per parlar d’aquesta experiència de pobresa. Cada divendres durant el Ramadà i després de la celebració religiosa cada família aporta el que pot, fruit del dejuni, per tal de comprar aliments a les famílies del poble que ho necessiten. Mai no es donen els diners sinó els productes que aquelles persones necessiten per alimentar-se. Tres dies abans d’acabar el Ramadà es torna a fer una altra aportació econòmica amb el mateix fi. La solidaritat és un dels valors importants que es treballen durant aquest temps.Aquí a Catalunya les dones que no treballen segueixen els costums del seu país i a les tardes es reuneixen per preparar el sopar. Els homes i les dones que treballen s’hi afegeixen després de sortir de la feina i d’aquesta manera intenten mantenir l’esperit d’aquesta celebració.

La Noura es lamenta que hi ha gent jove, àrabs nascuts aquí, amics seus, que no entenen que es faci el Ramadà i l’hi qüestionen. Ella creu que és una bona experiència que et fa valorar molt més el que tens i que no s’hauria de perdre encara que estiguis lluny de casa teva. Parlem d’altres dificultats que s’ha trobat en marxar del seu país. Ara pensa que això l’ha fet madurar i ser més responsable. Està molt agraïda al Casal del Raval on es va sentir acollida i va començar les classes de castellà i català. Allà la van ajudar a sentir-se segura i afrontar amb valentia la seva situació. Ara col·labora com pot amb l’Associació i darrerament ha fet una xerrada adreçada a joves en la qual, a través d’explicar la seva experiència, intentava motivar-los per aprofitar les oportunitats que els ofereixen per tirar endavant. Ella creu que hi ha moltes coses que ens uneixen i li ha causat molta alegria que algunes persones d’aquí hagin compartit amb ella l’experiència del Ramadà. A mí també m’ha alegrat. Gràcies Noura.

Tere Jorge

Publicat al desembre del 2004

Un tastet d'una nova Església

Joves en acció o, dit d’una altra manera, “En acción construye tu propia historia”. He tingut el privilegi d’assistir al 44 Consejo General de la JOC d’Espanya, que ha tingut lloc a Burgos del 4 al 8 de desembre. Certament feia goig. Dos centenars de joves preguntant-se des d’un compromís que és ja una realitat com arribar a d’altres joves per transmetre’ls dues coses vitals: la necessitat de canviar les coses perquè els joves puguin viure d’una manera més digna i la fe en un Jesús que fa seva l’experiència de lluita i el cost que això comporta fins a transformar plenament les dificultats.

Viure d’una manera més digna significa avui no quedar ofegats pel consumisme, aconseguir feines dignes, estables, que els permetin formar-se o comprometre’s en d’altres camps... No aquest canviar contínuament d’activitat, sense saber mai quin horari es farà, on es treballarà, ni amb quins ingressos es pot comptar... Guanyar la llibertat que permet orientar la pròpia vida d’acord amb un sentit de la solidaritat i de l’ètica.

I encara una altra cosa: la vivència real d’una Església compromesa, on els joves hi tenen un paper participatiu, amb iniciativa, corresponsable... una Església que s’estima el món (o sigui, els altres joves) i que hi vol arribar amb voluntat de compartir, de servir, sense desconfiances. Un Consell que funcionava d’una manera democràtica, amb l’esforç que suposa de preparació, de defensa d’esmenes, de respecte al torn de paraules, d’exercici responsable del vot... hores i hores.

I uns joves acompanyats per un grapat de consiliaris, alguns ja amb una certa edat, a qui no espanta estar allotjats molt austerament, anar de “mani” per Burgos o assistir estoïcament al ball. Jo me’ls mirava i pensava en alguns responsables d'Església que no fan més que rondinar, i que, llevat d’alguna lloable excepció, només saben fer-se presents presidint i fent sermons. Que sempre ho tenen tot a dir i res a escoltar. Quin contrast amb aquests capellans que han estat al costat dels joves, a les verdes i a les madures, generació rere generació i que han viscut canvis i pèrdues tant socials com eclesials sense que això els impedeixi estar al peu del canó!

Per això aquesta ha estat una experiència privilegiada. Un tastet d’Església jove, amb mordent i ganes, disposada a jugar-s’hi el tot per ser sal de la terra.

Mercè Solé
Publicat al desembre del 2004

Cristians i musulmans preguen en una mesquita

Un grup de cristians de diferents parròquies i entitats de Mataró vam compartir una de les pregàries amb el col·lectiu musulmà del barri de Rocafonda, que es trobava en plena celebració del Ramadà, el mes de dejuni i de purificació espiritual. La trobada, que va impulsar l’associació Justícia i Pau del Maresme per segon any consecutiu, es va fer a la mesquita que la comunitat musulmana té als afores de la ciutat, en un polígon industrial. L’objectiu, tal com va explicar el president de l’Associació Cultural Al-Houada, Dris Ahmadi, era fomentar el diàleg entre les dues religions i obrir les portes del temple, que acull quatre-cents fidels cada dia. La comitiva de cristians, entre la qual hi havia dos rectors de parròquies mataronines, així com la resta de musulmans, vam seguir la crida que va fer l’imam a l’oració. Dris Ahmedi, partidari que entre les dues confessions hi ha més punts en comú que diferències, va explicar que la mesquita de Rocafonda s’ha convertit en un enclavament per al desenvolupament de la cultura islàmica, on s’ensenya l’Alcorà i la llengua àrab. Justícia i Pau del Maresme pretén que aquest acte sigui un acte de l’Església de Mataró, i és amb aquest objectiu que es convida les parròquies i entitats cristianes delegant algunes persones, perquè després aquests puguin explicar l’experiència viscuda i això farà molt més que les paraules.Al final de la pregària un representant de l’Associació Al-Houada i un representant de Justícia i Pau del Maresme varen llegir uns textos d’agraïment i amb la intenció de continuar aquestes trobades. Es va fer entrega per part dels cristians d’un plat de ceràmica de la Mare de Déu de Montserrat com a símbol de la terra on viuen i d’un exemplar de l’Alcorà en català. La intenció, ara, és fer que la comunitat musulmana participi en algun dels actes cristians. Tot i que serà més difícil, treballarem perquè es faci realitat.De fet, Justícia i Pau del Maresme té com a línies de treball promoure i fomentar el diàleg interreligiós, crear espais d’opinió en la defensa de la Pau, la Justícia i els Drets Humans, i participar en les activitats, actes, coordinadores que treballen pels Drets Humans. Aquests objectius es treballen, sempre que es pot, tant a nivell d’església com a nivell social, implicant-nos o promovent juntament amb d’altres grups. És a dir, Justícia i Pau pot impulsar l’acció però implica d’altres entitats en el seu treball i això ho intentem fer tant en el camp social com el d’església.M. Dolors Fernàndez és presidenta de Justícia i Pau del Maresme

Publicat al desembre del 2004

La divisió del bisbat de Barcelona

En això d'anar publicant articles antics, de vegades el pas del temps es nota massa... Però ens ha semblat interessant "refrescar" com va anar tot plegat...

El 15 de juny del 2004, data en què es confirmà la divisió de la diòcesi, passarà a la història de la nostra església de Barcelona com un dels dies més nefasts. Em trobava a Prats de Cerdanya, participant de la trobada anual del Secretariat Interdiocesà de Catequesi, quan em vaig assabentar de la decisió romana. Els mals presagis es complien. Personalment em vaig sentir molt trist, més abatut que indignat. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig poder comprovar que eren molts companys, sacerdots i laics que compartien el mateix estat d’ànim.

El motiu no era el fet en ell mateix, sinó la manera de fer-ho i l’oportunitat. No vull entrar ara en les disquisicions de si era necessària aquesta divisió. Sobre si era necessària la desmembració de la diòcesi de Barcelona hi ha arguments en pro i contra. Durant molts anys se n’ha parlat, ja es va apuntar aquesta possibilitat en l’Assemblea de Preveres de 1977. El cert és que mai no hi hagut consens sobre aquest tema. Personalment sempre m’hi he mostrat en contra, però reconec que altres, tot adduint raons vàlides, la propugnaven.

El que no podem estar d’acord és que aquesta decisió, que afectarà tant a les vides de les nostres comunitats, s’hagi pres en un despatx de la Cúria romana, sense que els principals afectats hi hagin pogut opinar. Una decisió realitzada sense llum ni taquígrafs.

I a partir d’aquí és quan se’m susciten un seguit d’interrogants, interrogants als quals fins ara ningú no ha donat resposta.Quines són les veritables raons que ha portat a la Congregació dels Bisbes a prendre aquesta decisió? Dic la Congregació dels Bisbes, perquè tots sabem que és un abús carregar sobre els espatlles del sant pare aquesta resolució. Podem pensar que Roma ha volgut canviar l’estructura de l’església de Barcelona, degut a fets anòmals que protagonitzem els seus membres? I en aquest cas, quins són aquests fets que s’han de corregir?

El cardenal Ricard Maria Carles, uns dies abans, en el Consell Episcopal primer, i desprès en el Col·legi de Consultors, va comunicar als seus membres que era un fet imminent la divisió de la diòcesi. En aquesta informació, va dir que la primera comunicació sobre aquesta divisió la va tenir el dia 24 de març del 2004, quan va rebre una carta de la Nunciatura de Madrid. Per què no es van reunir els bisbes de Catalunya, per poder aportar a Roma les seves consideracions? Per què no es va reunir durant tot el curs passat el Consell Pastoral Diocesà, i només una (al setembre, molts mesos abans) el Consell Presbiteral? Per què aquest fet era desconegut pel Consell Episcopal de Barcelona? No era prou important aquest decisiò romana, que afecta a la vida de molts capellans i laics, perquè es silenciés?Com és que un fet com la divisió s’ha pres amb tanta pressa, sense cap mena d’estudi previ i ara s’ha d’improvisar tot? A Madrid, bisbat que sempre es cita com a referent, es van fer estudis previs, supervisats per l’aleshores arquebisbe. Aquí es van ficar un dia al llit units i es van despertar separats, i coincidint amb el canvi d’arquebisbe.

Per què es va nomenar administrador apostòlic durant el temps intermedi al bisbe Àngel Saiz Meneses, i no al bisbe Joan Carrera, quan per antiguitat i coneixement de Barcelona semblava que fos el més convenient?

Per què els bisbes de Catalunya no han cregut oportú dir res en públic sobre aquesta decisió? O el que succeeix a Barcelona, no afecta a totes les esglésies del Principat?

L’únic argument oficial que hem pogut escoltar és: la gran demografia del bisbat. Motiu no gens vàlid, i honestament crec que és fals. Tots els que estem en parròquies o moviments sabem i patim la gran davallada del nombre de cristians. Si la raó és aquesta, el gran nombre d’habitants, encara és més preocupant, ja que vol dir que encara es pensa amb criteris de cristiandat. Regir-se per aquests criteris fa que, com podem comprovar en els nostres dies, molts bisbes no encerten en el to ni la forma de posicionar-se davant de la societat.Fet el “bunyol”, utilitzant l’expressió de la revista Foc Nou, és el moment de caminar endavant. Ho farem havent rebut una ferida greu, una ferida que ja no se cicatritzarà, ja és per sempre. Conscients que amb aquesta decisió s’ha posat de manifest que estem molt lluny que en la nostra Església s’hagi assumit la teologia de l’Església local, i de la comunió, tan ben exposades en bonics documents: Vaticà II, Concili Provincial, i més concretament a Barcelona amb les dues assemblees, la de preveres i la diocesana.Acabo amb una petició, i un desig. La petició és que s’expliqui bé la situació personal dels preveres que treballen ministerialment en els nous bisbats, i també la dels laics que estan en moviments diocesans i delegacions. I el desig és davant el fet que tota divisió comporta tensions, que aquí també hi seran: el repartiment del patrimoni, la redistribució de les persones, la forma com s’hauran de regir institucions com el Seminari, tribunals etc. Hi ha el perill que nosaltres caiguem també en aquest parany, i tot volent defensar “els drets del nostre bisbat” ens barallem. Hem de fer tot el que sigui possible per mantenir entre tots l’amistat, i si discrepem que no sigui motivat per la divisió sinó per criteris pastorals.
Josep M. Jubany és rector de Santa Eulàlia de Mèrida,a l’Hospitalet de Llobregat

Publicat al desembre del 2004

Un viatge a Terra Santa

Del 26 de setembre al 4 d’octubre vaig tenir el goig de fer un viatge a Terra Santa, i voldria compartir l’experiència viscuda que encara resona al meu cor i ha canviat un tros del meu interior.

La presència dels cristians a Israel és de les situacions més impactants que he viscut., i la meva única reacció és el silenci cómplice de la seva situació d’impotència i de veure que a nivell internacional es fa poc o res.

He tingut en el meu interior un sentiment de contrast. Per una banda el sofriment d’un poble que es sent impotent davant la situació política i social; i d’altra banda el goig interior de compartir l’espai on va viure i estimar Jesús de Natzaret… i ho trasllado a la vida quotidiana on cada vegada menys podem explicar les situacions de la nostra vida amb simplicitat.

Des del meu punt de vista de ciutadana de Barcelona crec que cada dia més he d’agrair la situació de tranquil·litat que vivim. L’estat d’Israel, amb l’excusa de voler una seguretat externa, oprimeix amb murs i controls els palestins que viuen una situació de manca de llibertat i de poques esperances de futur, i la comunitat internacional deixa fer. Hem tret un mur a Europa, i allà n’estant construint un altre, il.legal i amb la força dels que apareixen com a poderosos, intel.ligents, estructurats, nets... davant la societat.

Podríem tornar a pensar, nosaltres creients en les benaurances: Què ens diu i ens demana tota aquesta situació? Jo, desde la meva petita parcel.la faré tot el que pugui per explicar-ho... Veig certament que a Israel es viuen els grans conflictes del món en un lloc petit on la política i les creences també fan un garbuix difícil de destriar.

Al Jordà vàrem poder sentir la joia de ser cristians batejats, com veure que altres segueixen al Crist des d’altres experiències i altres confessions cristianes...Sentia molt profundament que Déu és tan gran que necessita moltes manifestacions de la seva presència avui entre nosaltres.Una vegada explicada aquesta situació complexa, us diria la joia de descobrir amb els ulls les arrels profundes de la meva situació religiosa. Quan ara llegeixo l’evangeli i hi trobo Natzaret, Betlem, el mar de Galilea, el Tabor, Getsemaní… em vénen aquelles imatges que m’ajuden a identificar-me més amb el Jesús Déu Encarnat en la nostra Humanitat, i això vol dir un poble, un país, unes muntanyes, un cel i fins i tot més basíliques que a vegades destarotaven la meva innoccent imaginació, un altre contrast... entre allò que imaginem, allò que es va viure fa dos mil anys i allò que vivim avui.

Aquesta experiència a mi m’ha ajudat a sentir-me més cristiana, més persona, perquè al final del camí la tornada a la meva “Galilea” ha estat un retorn transformat, diferent. He tornat a la vida quotidiana amb il.lusió i realisme, amb agraïment i tristor al cor, amb nous lligams i una nova mirada envers el poble de Jesús.
Mireia Galobart és Religiosa de l’Infant Jesús i directora d’escola.
Publicat el desembre del 2004