29 de jul. 2008

La meva fe en Jesucrist ressuscitat


Una experiència “salvadora”
Possiblement és un sentiment-experiència d’anar-me sentint “alliberat, curat, sanat”, el que millor expressa la meva vicència actual de fe en Jesucrist ressuscitat.
És una sensació, una experiència fonda de curació-sanació progressiva. I tota aquesta vivència se m’ha anat fent més viva, a mesura que m’he anat fent més gran. I quan més dèbil i “cascat” et vas notant físicament (encara que és veritat que no em puc pas queixar). A mesura que m’he anat fent més gran, més “sanat” (salvat) em sento per dins.
Potser d’aquí, d’aquesta “vivència salvadora”, en deuen sortir les ganes de donar gràcies, i d’agraïment per tot el que he rebut.
És veritat que aquesta vivència es fa difícil d’explicar, perquè, sens dubte, es tracta d’una experiència espiritual. I això em portava a pensar en el que diu Pau a 2Cor 4,6: “Encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més”. Abans ho llegia i no em deia gran cosa, i és ara que m’ho començo a creure, potser perquè en faig l’experiència. Intentaré explicar-me, partint dels miracles de Jesús, sobretot de les dues “resurreccions” de la filla de Jaire i Llàtzer.
Els miracles-curacions de Jesús
Tots sabem el sentit que tenen i el sentit que Jesús els donava: la seva relació amb la presència del Regne. “Es posà dret”. “Hi veié”. “I la lepra el va deixar”. “En van sortir set dimonis”, etc. Jesús apareix lluitant a favor de “la salut integral de la persona”, en frase d’Armand Puig. Jesús allibera d’allò que no deixava viure amb dignitat. Alguns “curats” van seguir-lo. A d’altres, la majoria, els cura i els convida a anar-se’n en pau. A d’altres els fa tornar a la vida normal: “Torna a casa teva i explica el que Déu t’ha fet” (Lc 8,38).
El que vull ressaltar és que no tots els curats van seguir Jesús, ni molt menys. Potser van tornar a ser “coixos, paralítics, cecs, endimoniats…”. I segurament van tornar a pecar (“No hi tornis més…”, Lc 11,24-26). Possiblement que d’aquí deuria venir la insistència de Jesús en el “vetlleu”.
De totes les curacions, segurament que les més aparatoses són les tres resurreccions, millor dit, revivificacions, que surten als evangelis. En vull destacar dues que, per la seva semblança, m’han ajudat a comprendre aquest sentit que dono a curació-sanació-salvació, i la seva relació amb la fe en Jesucrist ressuscitat: la de la filla de Jaire (Mc 5,35-43) i la de Llàtzer (Jn 11,1-38):
* “La nena no és morta, sinó que dorm” //“Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo”
* “No tinguis por. Tingues només fe” // “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà”.
* “I els digué que donessin menjar a la noia” // “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”
Subratllo, sobretot, aquestes dues frases que Jesús diu al final dels dos textos, perquè m’hi sento molt identificat, tant amb la noia, com amb Llàtzer, ja que hi veig reflectit, en certa manera, el meu procés de fe fins avui.
- Jo estava com lligat, no mort o enterrat però sí “adormit” (anys de la postguerra civil, fe practicona i no centrada en Jesucrist, moral asfixiant dels anys 50, món petit i tancat…). Fins que Jesús em va “agafar la mà” (com a la noia), em va “cridar” (com a Llàtzer).
- Llavors va venir aquest “doneu menjar a la noia”, i el “deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Penso que va ser a partir d’aquest “miracle” de Jesús, i ajudat per altres, que em vaig anar aixecant i caminant, i menjant un aliment que fins llavors no havia tastat.
I és pensant en tot això que em surt un profund agraïment i una pregària: “Gràcies a Tu, i als que a través teu, m’han acompanyat, ajudat, estimat” (alimentat, deslligat, ensenyat a caminar). Sense ells no sé on seria ara. Com n’estic d’agraït a tots ells!
I és aquesta experiència de sentir-se ajudat, acompanyat, que m’ha fet prendre consciència de formar part d’un Cos: l’Església. I estic completament convençut que la fe en Jesús ressuscitat ens ha vingut a través d’ella. Això m’ho crec sincerament.
Jordi Fontbona és capellà obrer jubilat
Publicat l'abril de 2005