28 d’ag. 2008

Velles òperes, noves produccions

A mi m’agrada molt l’opera. Tinc un abonament al Liceu i espero algunes representacions amb il·lusió, com el recent Parsifal. Formo part del públic normalet, no gaire entès, però que pot fruir enormement de l’espectacle. Per això cada cop em sento més maltractada per aquesta obsessió de presentar “noves versions” de les òperes clàssiques. Noves versions a la pràctica significa que els decorats, el vestuari i la direcció escènica prenen molt més protagonisme que la música i els seus intèrprets. I que sovint ens sotmeten a una mena d’esquizofrènia artística que vol dir que mentre el text i la música expressen una cosa, l’escena en diu una altra, de vegades oposada. Exemple: mentre la música del Parsifal va recreant l’esplendor de la natura i la verdor de la primavera, tu estàs veient una mena de túnel del Carmel, amb metro inclòs. O que mentre la música expressa la mort d’un personatge, el productor (o productora, en aquest cas, com era la Núria Espert en Turandot fa pocs anys) decideix que aquest personatge no té per què morir i en canvia el desenllaç...
He de confessar que algunes produccions agosarades m’han agradat, com aquella vegada que van presentar tot el Lohengrin com una història d’un curs de primària en una escola. Però la majoria de vegades em sento tractada com si jo fos incapaç d’entendre allò que tinc al davant. Perquè a sobre tots aquests invents vénen acompanyats de la necessitat de “traduir” els clàssics a l’actualitat, com si els espectadors no fóssim capaços d’entendre les coses també amb profunditat, també amb actualitat, també des de dins. Ja ho sé, que es tracta de trobar un equilibri, i que noves versions poden aportar riquesa, però de vegades el que aporten és frivolitat.
I és que jo, que no tinc gaires recursos per veure gaires Parsifals arreu del món, quan vaig a escoltar aquesta obra, hi vaig a veure Wagner, no el productor “X”. En valoro especialment la música, i em sap greu que quan es programa una representació amb uns intèrprets de primeríssima qualitat com ha estat el cas a Barcelona, m’amarguin la representació a base de provocar un trencament entre allò que veig i allò que escolto.
Bé. Deu ser un problema menor en el món. Amb els anys em dec fer cada cop més conservadora... Hauré de fer com una bona amiga, que confessa que de vegades tanca els ulls i es limita a escoltar la música... Però no em puc estar de pensar en el conte aquell del vestit nou de l’emperador. Mercè Solé
Publicat al febrer del 2005

2 comentaris:

Silveri Garrell ha dit...

Recordo quan van estrenar de nou el Liceu després de l'incendi, van fer una òpera on van assistir totes les altes autoritats, Aznar, Pujol amb les esposes y moltes més personalitats fins i tot el Rei em sembla.. Després l'opera s'acabava amb el "suicidi" d'un dels principals personatges. En sortint del Teatre Liceu bona part de les cares del públic és veien desencaixades i preguntant al Pujol els periodistes sobre la qualitat de l'Obra, en Pujol amb cara de decebut contesta que l'obra havia acabat molt malament amb un "suicidi" i no era un final gaire agradable. Vertaderament van triar per estrenar el Liceu una representaciò que ja els hi regalo. Jo no hi vaig mai, parlo pel que vaig veure en la tele.

Redacció ha dit...

Hola, Silveri,
Com ha provat l'estiu? A mi de les òperes m'agrada sobretot la música, i no em fa nosa l'element de cartó-pedra i de carrincloneria que hi ha a moltes d'elles. És que penso que sovint es busquen tres peus al gat...
Suposo que l'òpera de què parles deu ser Turandot. Per cert, que la Núria Espert li va canviar el final.
Mercè Solé