La present situació de crisi està tenint una durada superior a la que esperàvem i ha adquirit una profunditat major del que ens pensàvem. A finals de 2008 pensàvem que el 2009 seria un any molt complicat –com així ha estat– i que seria l’any de la crisi. La gent es desitjava directament un "feliç 2010", mirant de passar de llarg del 2009. Ara estem a 2010 i continua sent un any complicat, ple d’interrogants i de reptes.
Com diu el professor Niño Becerra, en el seu apocalíptic llibre "El crash del 2010" (publicat el març de 2009), en darrera instància, la intensitat d’una crisi és en gran mesura una situació de percepció. Es viu pitjor anar a pitjor quan s’ha accedit a un nivell de vida mitjà-elevat que quan s’està vivint en un entorn miserable. Hem de pensar que si aquells primers proletaris que vivien en la més absoluta misèria sense esperança ni futur veiessin com es viu de bé ara, no s’ho creurien i no entendrien que al que avui està succeint ho anomenem crisi. I si no volem anar tan lluny en el temps, només ens cal agafar una "patera" en direcció contrària per trobar-nos amb una realitat semblant. Amb aquest comentari no voldria menystenir totes les persones que s’ho estan passant molt malament al nostre país, i sóc conscient que el faig des de la meva pertinença al conjunt dels privilegiats, és a dir, dels que tenen feina i habitatge dignes, i no tenen problemes econòmics (com a molt, tenen la por a tenir-los). Per tant, la crisi ens afecta a tots, però no d’igual manera. Aquí repassarem, simplement enunciant-les, algunes de les seves causes i conseqüències.
Per què estem on estem? Causes de la crisi
Després d’una dècada o més d’una bonança econòmica que semblava no tenir fi, a l’agost de 2007 els EUA fan públic que com a conseqüència de les hipoteques d’alt risc o "subprime" hi ha entre 1 i 3 milions de ciutadans que poden ser embargats i quedar-se sense habitatge. Com que aquests crèdits hipotecaris corrien per tot arreu en forma de participacions bancàries (que al final han tingut el mateix valor que les de la loteria de Nadal), això desencadena una crisi financera internacional sense precedents recents. Des d’aquell moment, es van produint tot un seguit de males notícies entre les quals destaca al setembre de 2008 la fallida de Lehman Brothers –la major de la història– que era un dels quatre grans bancs d’inversió dels EUA.
A Espanya ja feia temps que es parlava de "bombolla immobiliària" i ens vam voler creure allò de que no es produiria un esclat de la bombolla sinó un "aterrizaje suave". La realitat ha estat que la crisi financera internacional ha precipitat la caiguda en picat del sector immobiliari, que era un dels puntals de creixement de l’economia nacional. Només una dada: a finals del anys 90 es construïen 350.000 habitatges/any i el 2007 se’n van construir 850.000.
De tota manera, costa de creure que uns milers o milions de persones que no poden pagar la seva hipoteca puguin desencadenar per si mateixes una crisi d’abast mundial. Això és el diu en Joan Majó –enginyer i exministre d’Indústria– en el seu llibre titulat "No m’ho crec" (publicat a l’abril de 2009). Ens ve a dir que un simple refredat només acaba en pneumònia quan el pacient ja està malalt ó molt baix de defenses.
Quines causes, doncs, podem assenyalar?
En primer lloc, el propi funcionament del nostre sistema econòmic, el capitalisme. El capitalisme es basa en que l’home està guiat per l’egoisme i la cobdícia, i això exigeix una expansió constant de l’economia que, òbviament no és possible. El sistema havia donat per suposat que les matèries primeres eren inesgotables, que sempre serien barates i que la demanda de béns i serveis seria il·limitada, de manera que els beneficis empresarials i personals mai no pararien de créixer. Això és el que en aquests moments està en crisi. El nostre model de creixement s’ha esgotat, semblantment al que passa amb els nens, que paren de créixer quan ja es fan grans. No estic dient que aquest sistema no ens hagi portat coses bones en relació a sistemes anteriors, sinó que té defectes i conseqüències que són greus.
D’altra banda, en els darrers temps hem viscut un miratge basat en un hiperconsum que estava animat per l’hiperendeutament, així com en el recurs al sector serveis per donar feina a uns treballadors cada vegada menys necessaris. L’especulació financera ha estat el combustible i el lubricant de tot el sistema. La nostra sensació de prosperitat estava cimentada en una piràmide de deutes. Això és el que s’anomena "efecte riquesa". En conjunt, en aquests anys hem augmentat ingressos i consum, però hem actuat com a nous rics sense pensar en el futur.
Els habitatges s’havien convertit en un actiu especulatiu, i no en un bé de primera necessitat. Havíem convertit la propietat d’un pis en la destinació normal de l’estalvi personal, sobretot enlluernats per la seva contínua revalorització.
Venim d’una situació viciada per un creixement basat sobretot en sectors de poca productivitat i poc valor afegit, entre ells la construcció.
On estem? Algunes conseqüències de la crisi
La crisi financera internacional ha produït una crisi de confiança entre els mateixos bancs, i d’aquests cap als seus clients (a qui estaré deixant els diners?). A diferència d’abans, el crèdit és ara escàs i car. El sector privat (empreses i particulars) està en un procés de desendeutament forçós.
La crisi ha generat nous reptes, com ara l’augment del dèficit públic i l’augment de l’atur, que pot tardar anys a tornar als valors previs a la recessió.
En comparació amb les Espanyes, a Catalunya hem patit la crisi de la construcció –que tenia un pes important i ha arrossegat altres sectors–, però també una forta crisi industrial, que no ve d’ara, amb processos de desinversió i deslocalització d’empreses que tots coneixem. Entre el primer trimestre de 2008 i el tercer de 2009 es van destruir a Catalunya 225.000 llocs de treball, dels quals 180.000 han estat a la indústria i 110.000 a la construcció. Val a dir que a Catalunya la utilització de la capacitat productiva s’ha situat al 2009 al voltant del 70%, quan en el quart trimestre del 2007 estava en el 81%.
A Espanya, la taxa d’estalvi sobre la renda disponible està en màxims històrics (18%), per motius de precaució. La gent té por que les coses vagin més malament, i estalvia més que abans. Tot i la caiguda de l’ocupació, la renda familiar disponible hauria caigut només un 0,2% al 2009, gràcies a l’escàs augment de preus, la reducció dels tipus d’interès, les prestacions per desocupació i les diferents mesures fiscals. En canvi en el mateix període el consum privat ha retrocedit un 5%.
I finalment, s’ha produït una caiguda històrica de les compres a l’exterior (18,8% en termes reals, quan en la crisi de 1993 van caure el 5,2%). Això redueix el nostre dèficit amb l’exterior, la qual cosa és bona per a nosaltres i dolenta per als nostres proveïdors estrangers.
Com diu el professor Niño Becerra, en el seu apocalíptic llibre "El crash del 2010" (publicat el març de 2009), en darrera instància, la intensitat d’una crisi és en gran mesura una situació de percepció. Es viu pitjor anar a pitjor quan s’ha accedit a un nivell de vida mitjà-elevat que quan s’està vivint en un entorn miserable. Hem de pensar que si aquells primers proletaris que vivien en la més absoluta misèria sense esperança ni futur veiessin com es viu de bé ara, no s’ho creurien i no entendrien que al que avui està succeint ho anomenem crisi. I si no volem anar tan lluny en el temps, només ens cal agafar una "patera" en direcció contrària per trobar-nos amb una realitat semblant. Amb aquest comentari no voldria menystenir totes les persones que s’ho estan passant molt malament al nostre país, i sóc conscient que el faig des de la meva pertinença al conjunt dels privilegiats, és a dir, dels que tenen feina i habitatge dignes, i no tenen problemes econòmics (com a molt, tenen la por a tenir-los). Per tant, la crisi ens afecta a tots, però no d’igual manera. Aquí repassarem, simplement enunciant-les, algunes de les seves causes i conseqüències.
Per què estem on estem? Causes de la crisi
Després d’una dècada o més d’una bonança econòmica que semblava no tenir fi, a l’agost de 2007 els EUA fan públic que com a conseqüència de les hipoteques d’alt risc o "subprime" hi ha entre 1 i 3 milions de ciutadans que poden ser embargats i quedar-se sense habitatge. Com que aquests crèdits hipotecaris corrien per tot arreu en forma de participacions bancàries (que al final han tingut el mateix valor que les de la loteria de Nadal), això desencadena una crisi financera internacional sense precedents recents. Des d’aquell moment, es van produint tot un seguit de males notícies entre les quals destaca al setembre de 2008 la fallida de Lehman Brothers –la major de la història– que era un dels quatre grans bancs d’inversió dels EUA.
A Espanya ja feia temps que es parlava de "bombolla immobiliària" i ens vam voler creure allò de que no es produiria un esclat de la bombolla sinó un "aterrizaje suave". La realitat ha estat que la crisi financera internacional ha precipitat la caiguda en picat del sector immobiliari, que era un dels puntals de creixement de l’economia nacional. Només una dada: a finals del anys 90 es construïen 350.000 habitatges/any i el 2007 se’n van construir 850.000.
De tota manera, costa de creure que uns milers o milions de persones que no poden pagar la seva hipoteca puguin desencadenar per si mateixes una crisi d’abast mundial. Això és el diu en Joan Majó –enginyer i exministre d’Indústria– en el seu llibre titulat "No m’ho crec" (publicat a l’abril de 2009). Ens ve a dir que un simple refredat només acaba en pneumònia quan el pacient ja està malalt ó molt baix de defenses.
Quines causes, doncs, podem assenyalar?
En primer lloc, el propi funcionament del nostre sistema econòmic, el capitalisme. El capitalisme es basa en que l’home està guiat per l’egoisme i la cobdícia, i això exigeix una expansió constant de l’economia que, òbviament no és possible. El sistema havia donat per suposat que les matèries primeres eren inesgotables, que sempre serien barates i que la demanda de béns i serveis seria il·limitada, de manera que els beneficis empresarials i personals mai no pararien de créixer. Això és el que en aquests moments està en crisi. El nostre model de creixement s’ha esgotat, semblantment al que passa amb els nens, que paren de créixer quan ja es fan grans. No estic dient que aquest sistema no ens hagi portat coses bones en relació a sistemes anteriors, sinó que té defectes i conseqüències que són greus.
D’altra banda, en els darrers temps hem viscut un miratge basat en un hiperconsum que estava animat per l’hiperendeutament, així com en el recurs al sector serveis per donar feina a uns treballadors cada vegada menys necessaris. L’especulació financera ha estat el combustible i el lubricant de tot el sistema. La nostra sensació de prosperitat estava cimentada en una piràmide de deutes. Això és el que s’anomena "efecte riquesa". En conjunt, en aquests anys hem augmentat ingressos i consum, però hem actuat com a nous rics sense pensar en el futur.
Els habitatges s’havien convertit en un actiu especulatiu, i no en un bé de primera necessitat. Havíem convertit la propietat d’un pis en la destinació normal de l’estalvi personal, sobretot enlluernats per la seva contínua revalorització.
Venim d’una situació viciada per un creixement basat sobretot en sectors de poca productivitat i poc valor afegit, entre ells la construcció.
On estem? Algunes conseqüències de la crisi
La crisi financera internacional ha produït una crisi de confiança entre els mateixos bancs, i d’aquests cap als seus clients (a qui estaré deixant els diners?). A diferència d’abans, el crèdit és ara escàs i car. El sector privat (empreses i particulars) està en un procés de desendeutament forçós.
La crisi ha generat nous reptes, com ara l’augment del dèficit públic i l’augment de l’atur, que pot tardar anys a tornar als valors previs a la recessió.
En comparació amb les Espanyes, a Catalunya hem patit la crisi de la construcció –que tenia un pes important i ha arrossegat altres sectors–, però també una forta crisi industrial, que no ve d’ara, amb processos de desinversió i deslocalització d’empreses que tots coneixem. Entre el primer trimestre de 2008 i el tercer de 2009 es van destruir a Catalunya 225.000 llocs de treball, dels quals 180.000 han estat a la indústria i 110.000 a la construcció. Val a dir que a Catalunya la utilització de la capacitat productiva s’ha situat al 2009 al voltant del 70%, quan en el quart trimestre del 2007 estava en el 81%.
A Espanya, la taxa d’estalvi sobre la renda disponible està en màxims històrics (18%), per motius de precaució. La gent té por que les coses vagin més malament, i estalvia més que abans. Tot i la caiguda de l’ocupació, la renda familiar disponible hauria caigut només un 0,2% al 2009, gràcies a l’escàs augment de preus, la reducció dels tipus d’interès, les prestacions per desocupació i les diferents mesures fiscals. En canvi en el mateix període el consum privat ha retrocedit un 5%.
I finalment, s’ha produït una caiguda històrica de les compres a l’exterior (18,8% en termes reals, quan en la crisi de 1993 van caure el 5,2%). Això redueix el nostre dèficit amb l’exterior, la qual cosa és bona per a nosaltres i dolenta per als nostres proveïdors estrangers.
Xavier Domènech és economista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada