Josep Lligadas, teòleg d'acció i cristià d'esquerres

Josep Lligadas, coordinador de l’Agulla, ha fet durant 10 anys les entrevistes que han aparegut a la revista. Ara ens ha donat un bon motiu per convertir-lo en entrevistat, després de guanyar aquest passat mes de desembre el XVIIIè Premi Joan Maragall de la Nit de Santa Llúcia, un premi d’assaig sobre Cristianisme i Cultura. Josep Lligadas (Viladecans, 1950) és doctor en Teologia, responsable de redacció del Centre de Pastoral Litúrgica i responsable de formació de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). És escriptor i té una cinquantena de llibres publicats de contingut teològic, litúrgic i pastoral, sobre la fe, l’eucaristia, oracions, sants, festes cristianes, els sagraments... També va ser capellà i des de fa tretze anys està casat. El treball premiat, que l’Editorial Cruïlla publicarà al maig, es titula “La política dels cristians”.
– Quina és “la política dels cristians” de què parles al llibre?

– És una reflexió sobre amb quins criteris un cristià ha d’afrontar el fet de fer política. Feia anys que tenia ganes d’escriure sobre el tema, perquè em molesta profundament el fet que quan es parla de cristianisme i política, sembla que s’hagi de parlar de defensar determinades postures eclesiàstiques. En canvi, el que ha de mirar un cristià quan fa política és defensar els objectius que Jesús tenia, els que ens presenta l’Evangeli.

– I quins són aquests objectius?

– A Jesús no li interessava la política. Ell estava en una societat on el govern s’obtenia per la via de les armes, del diner o per herència, i no pensava que les coses poguessin anar diferent. Per tant, el que transmet és que un, sigui quina sigui la societat on viu, ha d’intentar aconseguir que els pobres no pateixin tant, que els marginats no ho siguin, que el diner no ho governi tot, que els apallissats tinguin qui els cuidi... i que tothom sigui germà. Hem tingut anys de lluita per la democràcia i pels drets humans, i ara que sabem que podem intervenir en els criteris de govern d’una societat, hem d’intentar influir en aquests criteris, fent tot el possible perquè es realitzin els objectius que Jesús presenta..

– Però amb els pronunciaments dels bisbes darrerament, l’opinió pública pot tenir la imatge que els cristians són tots de dretes?

– Lamentablement, sí. I aquí hi ha diverses responsabilitats. En primer lloc, els bisbes haurien de reflexionar seriosament sobre quin Evangeli transmeten. I si mirem l’Evangeli de Jesús, els temes en què els bisbes fan incidència no són precisament els que més interessaven a Jesús. Un altre problema és que a la nostra societat sembla que li agradi la confrontació, i per tant, es dóna molt poca veu als plantejaments cristians més sensats i assenyats, que no agredeixen ningú. En això hi tenen també responsabilitat els partits d’esquerres, que podrien ajudar a que la veu cristiana no fos tan polaritzada.

– Com?

– Doncs per exemple, ICV, partit al qual estic vinculat, podria potenciar que els cristians que en formem part puguem tenir més ressò públic i puguem fer sentir una veu eclesial diferent. A més, penso –i ho dic en el llibre-, que l’Evangeli pot ser també una força que ajudi a donar consistència a les accions transformadores, i això, des de l’esquerra, s’hauria de saber aprofitar.

– S’amaga, doncs, el fet cristià, des de les opcions polítiques d’esquerra?Aquest és un dels problemes: una mena de tradició antireligiosa, fonamentada en actituds eclesiàstiques lamentables del llarg de la història, impedeix aprofitar tot el que podria aportar la força de l’Evangeli.

– Cap a on ens porta aquesta actitud de la jerarquia, o com creus que afectarà al conjunt de l’Església el desprestigi social actual?

No ho sé. No sé si canviarà i hi haurà un moment en què es veurà que això no va enlloc. En tot cas, el que em sembla clau és que la fe cristiana s’haurà de viure a nivell de comunitats fraternals igualitàries i també sense pretensions de poder.

– Una església democràtica seria millor?

– És que l’Església ha d’acabar sent democràtica perquè ho era al començament. A l’època en què les societats no eren democràtiques, a l’Església els bisbes eren elegits per votació popular. Doncs, amb més raó, hauria de ser així ara.

– Sigui o no democràtica, l’Església és la institució però l’essència és la fe. Qui és Déu per a tu?

– Déu és algú que està més enllà de tot el que jo pugui ser capaç de dir i d’imaginar, però al mateix temps és algú que sento personalment proper i que m’empeny, i en qui m’hi puc recolzar, i que em dóna confiança que aquesta vida que visc i estimo profundament no està destinada a desaparèixer malgrat la mort, sinó que està destinada a esdevenir plena en ell.

– Què t’ha marcat més de Jesús?

– Jesús mostra amb paraules i fets una manera de viure la vida humana que a mi em resulta profundament atractiva. Ell és qui m’ha dit què significa i què és Déu.

– Al teu llibre “Petit resum de la fe cristiana” dius que “Ser cristià és, sobretot, l’acció que l’Esperit realitza en nosaltres, en l’Església i en el món”...

– És que, per a mi, la fe no serviria de gaire si suposés viure una cosa externa a mi. Per tant, jo crec que això que dic de Déu i de Jesús es realitza en la persona, en l’Església i en el món. Això és l’Esperit.

– Però en un món tan injust i desigual, l’Esperit té molta feina. Què hem de fer si caiem en el desànim?

– Valorar dues coses: una, les petites coses valuoses de la vida quotidiana que ens fan sentir bé, des de la família o els amics a anar un dia d’excursió... això és vida de Déu. I juntament amb això, valorar i saber veure tot allò que ajuda a fer que la vida de tots sigui millor i més digna, tot acte d’amor i de servei, tota acció transformadora tant si surt bé com si no. I tenir paciència, perquè la plenitud de la vida només està en Déu, cosa que no eximeix de treballar molt, però tampoc pensar que si no ho arreglo tot, no serveix per res el que he fet.

– Creus que hi ha algun argument teològic que justifiqui que les dones no puguin exercir el sacerdoci?

– Jo crec que no, que els arguments que es donen són tots depenents d’una colla de prejudicis i pors que acabaran desapareixent un dia o un altre.

– Quan es parla del sacerdoci de les dones, molts s’escandalitzen. I ja no diguem quan parlem del matrimoni homosexual...

– El fet que sant Pau, d’acord amb l’antropologia del seu temps, no pugui entendre l’homosexualitat, no vol dir que no la puguem entendre nosaltres. Igual com sant Pau diu que les dones han d’estar sotmeses als marits... i si actualment algú defensa això li diríem que va contra els criteris evangèlics bàsics per molt que sant Pau ho digui. Doncs el mateix podem dir de l’homosexualitat.

– Parlem ara de la teva vida. Què et va marcar més quan eres petit?

Haver crescut en un ambient cristià actiu: pares que es movien a la parròquia, l’escoltisme... L’entorn et fa assumir la fe cristiana com una cosa teva, i alhora, viure-la indestriable de l’acció.

– I com a acció directa... et fas capellà.

– Precisament per això, com a acció més òbvia i clara que tenia a mà, partint molt de l’exemple d’un vicari de Viladecans que va fundar l’escoltisme al poble, Joaquim Palomera.

– Quin record tens del teu sacerdoci...? Què et feia més feliç?

– Tot. Vull dir, la possibilitat d’estar amb gent concreta, creant, cercant maneres de viure la fe i la vida, cercant allò que pugui transformar la vida pròpia i la col.lectiva. I juntament amb això, m’omplia el fet de presidir i ajudar a viure l’Eucaristia, que és el moment central de la fe.

– I que et costava més de viure?

– L’organització eclesiàstica. La dependència de les decisions que altres prenien per mi.

– Per què vas plegar?

– Se sumen dues coses: la incomoditat amb l’organització eclesiàstica i el fet de trobar i estimar una persona amb qui volia compartir la vida. Tot i així, aquelles coses que m’agradaven de fer com a capellà, no se me’n va posar en crisi cap.

– I bona mostra d’això és que continues treballant al Centre de Pastoral Litúrgica. Quina és la funció d’aquest Centre?

– El Centre de Pastoral Litúrgica és un lloc on publiquem material i llibres tant per la litúrgia com per la formació cristiana en general. M’hi sento feliç treballant aquí, pel bon ambient de feina i perquè moltes persones troben útil la feina que s’hi fa.

– Recentment has publicat el llibre “Quan ens fem vells”. Si no ho has viscut, com pots reflexionar sobre el fet d’aprendre a fer-nos grans amb felicitat?

– Un va per la vida amb uns criteris generals davant les coses, criteris de vida humana i del que significa ser cristià. Aleshores, si un intenta ser observador i posar-se a la pell dels altres, i si un és capaç d’escoltar les experiències dels altres, tot sumat, pot oferir reflexions sobre coses que un no viu, però que pot intentar entendre.

– Com et veus a tu mateix, d’aquí uns anys?

– Em fa por, perquè costa adonar-se que hi ha coses que hauràs de deixar que facin els altres, entendre que tens moltes limitacions que no tenies, convèncer-te que el fet de no poder fer tot el que feies ho has d’assumir amb pau. I no estic segur de si ho sabré fer. I a més, em preocupa que la vida s’allargui en excés, sense cap garantia de qualitat de vida.

– No vull que acabem sense parlar de L’Agulla. Com va néixer?

Va ser l’agost del 1996. Érem una colla de gent que pensàvem que tal com estàven les coses, calia crear pensament cristià d’esquerres. És a dir: no simplement pensament “progre” sinó pensament cristià que vol alhora una església més oberta i una societat més igualitària, més d’esquerres. De fet, ens va animar que en aquell moment a Itàlia es va forjar l’”Olivera”, que aplegava la política d’esquerres, i això va ser un element estimulant.

– En aquests deu anys fent entrevistes a L’Agulla, quina ha estat la que t’ha impactat més?

La primera, a Romuald Grané, un no creient, que llavors tenia 75 anys i que tota la seva vida havia lluitat per la democràcia i el socialisme, des del PSUC i ICV; també havia estat a la presó. Em va agradar molt sentir-lo explicar el que havia significat per a ell tot el que havia viscut, i les motivacions humanistes que tenia per actuar.

– I quin article recordes més especialment?

Molts. Crec que la gràcia de l’Agulla és que no hi ha grans firmes, ni grans elaboracions, sinó que reflecteix la diversitat de la vida i permet valorar experiències cristianes i polítiques que habitualment no són gaire valorades, perquè no es consideren prou importants.

Límits

Una de les raons al·legades en contra del límit de velocitat a vuitanta per hora en algunes vies metropolitanes és que no és veritat que amb la reducció s’estalvia combustible i, en conseqüència, es disminueix la pol·lució. Com que no hi ha millor comprovació que l’empírica, ho he mesurat en el meu propi vehicle, aprofitant que ara els cotxes disposen d’instruments per conèixer el consum. L’estalvi derivat de mantenir el cotxe a vuitanta en lloc de mantenir-lo a cent-vint, durant 10km, en el meu cotxe és de 0,3 litres de gasoil. La conclusió és que mentre la demora per anar a vuitanta en aquest recorregut és de dos minuts i mig, pràcticament irrellevant, la despesa globalment mirada és notable i té impacte. Per exemple, per a un volum de 50.000 cotxes diaris en el cinturó de Barcelona, el quasi terç de litre de diferència representaria 15.000 litres d’estalvi de gasoil cada 10km. Aquest experiment no demostra res però confirma la sospita: no hi ha justificació racional per a tanta i tanta resistència a reduir la velocitat, tot i que és comprensible per la creença encara fortament arrelada en molta gent que tota limitació, reducció o renúncia és contrària al progrés i a la llibertat individual de decidir, de fer un negoci, de fruir... Els que veuen la limitació en termes de pèrdua i no de guany no han entès encara la dimensió global del món. La globalització és una manifestació dosmilista de la interdependència creixent. És en si mateixa ja un límit que arriba a condicionar petites coses del dia a dia com per exemple la velocitat d’un desplaçament.Però el principal desencontre és amb un mateix. Si algú es pensa que posar acotació o limitar el marge de certes decisions va en contra de la capacitat de decidir, va enganyat. Els que malporten el límit d’anar a vuitanta també malportaran altres limitacions, per exemple aquelles que imposa el propi cos per raó de l’edat. La llibertat és com un cavall blanc que galopa a cor què vols per un immens prat verd, però el cavall no és menys lliure pel fet de no volar. Interpretant el gran humanista francès Antoine de Saint-Exupéry: qualsevol pot donar l’ordre perquè es pongui el sol; només cal que fer-ho en el moment oportú per ser puntualment obeïts. I és que en realitat allò que et fa feliç se circumscriu en un minúscul escenari, dins del qual la llibertat és infinita.

Salvador Clarós

Bacallà "ajoarriero"

Ja hem enterrat la pobra sardina i sense adonar-nos-en estem en plena Quaresma. Aquest any tenim la sensació d’anar molt de pressa, capricis del calendari que vol que aquest trimestre sigui ben curt, i si ens descuidem (a alguns ens passa) encara no hem desmuntat el Pessebre i ja tenim aquí la Setmana Santa. Però a L’Agulla no hem badat i des d’aquesta columna no faltarem al costum d’oferir-vos una recepta de bacallà rescatat dels plats de cuina tradicional. En aquest cas de la tradició d’un país veí, el País Basc, i concretament dels “arrieros” que eren una mena de comerciants ambulants que baixaven de Bilbao a Saragossa, acompanyats de la seva mula o del seu ase per poder arribar el primer i vendre millor les mercaderies que transportaven. Ja veieu que les presses i la competència no són res nou.

Ingredients per a 4 persones: 1 kg. de bacallà, dessalat; 6 alls; 2 nyores; 4 pebrots “del piquillo”, o pebrot vermell; 3 patates mitjanes; 4 cullerades de tomàquet triturat; 4 ous; oli d’oliva

Preparació: En una cassola de fang hi posem l’oli i els alls. Quan es comencin a enrossir, hi afegim el bacallà desfilat en tires primes (és convenient que un cop dessalat, aconseguim treure-li tota l’aigua possible) i li donem unes voltes per tal de sofregir-lo una mica. El reservem. En una altra paella posem a coure en oli les patates tallades a daus. Han de quedar molt toves però sense crosta. Això ho aconseguirem escalfant l’oli i un cop calent abaixant el foc, llavors hi afegirem les patates i les deixarem coure fins que s’estovin amb el foc ben baix. A la cassola on tenim reservat el bacallà hi afegim el tomàquet triturat, la polpa de les nyores, els pebrots escalivats tallats a tires i les patates “confitades en oli”. Deixem que es cogui tot junt a foc molt lent, rectifiquem de sal. Si veiem que queda molt sec podem afegir-hi una mica d’aigua. El plat ja es pot servir, però si us agrada, podeu afegir-hi uns ous batuts (un per persona) i els barregem igual que si volguéssim fer un “revoltillo”.

Grup Tres Torres. Viladecans té història?

Viladecans és una població del Baix Llobregat que té, segons el cens, uns 62.000 habitants. La quarta població de la comarca, després de Cornellà, Sant Boi i El Prat.Viladecans ha crescut a un ritme brutal, des del petit poble de pagès que era fa cinquanta anys, amb una xarxa social feble, a l’acumulació de gent de tota procedència que és ara. Però tot i així, Viladecans té història, i vestigis històrics ben dignes de ser admirats. Té, sobretot, tres torres: la Torre del Baró, medieval, a la plaça de la Vila; la Torre Roja, als afores del poble però ara ja integrada al teixit ciutadà, la part central de la qual és medieval també; i la Torre Modolell, una casa-palau construïda al segle XIX per l’arquitecte figuerenc Josep Azemar per a la senyora Magdalena Modolell, il.lustre barcelonina que era propietària de mig poble, que també es troba a la plaça de la Vila i que ara és seu de l’ajuntament.D’aquestes “tres torres” ve el nom del grup, nascut ara farà quatre anys i agafat de l’associació de veïns del mateix nom que va ser punt de referència social i polític als temps de la transició. I l’objectiu és preservar i difondre el nostre patrimoni històric i cultural. No només el que representen les tres torres (ara estem batallant perquè la remodelació que l’ajuntament vol fer de la Torre Modolell no li faci perdre la personalitat), sinó molts altres elements que cal aconseguir que no es perdin, perquè això és bàsic de cara a mantenir els nostres punts de referència. Per no perdre els orígens, vaja. És allò de la Balenguera: “Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar...”. Perquè no volem que Viladecans sigui una acumulació de gent juxtaposada, sinó una conjunció d’històries: des dels pagesos que van fer possible que els aiguamolls del delta del Llobregat esdevinguessin conreables, fins als magribins, romanesos i llatinoamericans d’avui, passant pels altres immigrants, els majoritaris, vinguts de tot Espanya i que al llarg del segle XX van canviar radicalment la fesomia del poble.L’ajuntament de Viladecans no ha estat mai gaire sensible a aquesta necessitat de conservació històrica, i ha permès molta destrucció. Fins al punt que, quan el grup vam anar a Hisenda de Cornellà a inscriure’ns i demanar l’exempció de l’IVA, el funcionari, en llegir els objectius del grup, es va posar a riure: “Però si a Viladecans no queda res!”. Per sort, no és així. I per sort també, sembla que l’ajuntament ara ja té més sensibilitat. Al grup no som gaires, però la feina que fem diríem que té una eficàcia notable. Ara, a més d’evitar que desaparegui cap altre vestigi històric (el perfil dels carrers del centre, alguna cosa de caire modernista, una casa de façana magníficament simètrica i amb els símbols maçònics al capdamunt, l’ermita de la Mare de Déu de Sales, la masia de Cal Menut...), i de vetllar pel seu adequat manteniment, tenim el repte de la difusió: que la gent de Viladecans sàpiga les riqueses històriques que té, i tingui ganes de disfrutar-les, i que la gent de fora sàpiga que Viladecans també mereix ser visitat. I això es fa amb una senyalització adequada, uns materials senzills a repartir, etc. Tenim molta feina per davant, però ens agrada molt fer-la.

El nostre contacte:trestorresviladecans@telefonica.net

La jerarquia catòlica i l'obsessió per la llei

En el segle IV de la nostra era, en el llarg període que va des de l’Edicte de Milà de l’emperador Constantí (313 d.C.) fins al de Tessalònica de l’emperador Teodosi (380 d.C.), l’Església deixà de ser una comunitat de creients per a convertir-se en una puixant institució de l’estat romà. Sota la protecció dels emperadors, que descobriren el potencial cohesionador i adoctrinador de la nova fe per a donar solidesa a les estructures caduques de l’estat, els bisbes aprofitaren la llibertat de cultes instaurada per l’edicte de Milà i el recolzament de successius emperadors per abolir la tolerància religiosa i convertir-se en l’única religió oficial, que és el que imposà Teodosi amb el sobredit edicte. A finals de la quarta centúria, doncs, es convertí en un organisme directament implicat en les estructures de govern de l’imperi, carregat de privilegis i fortament jerarquitzat. Fou gràcies al suport de l’emperador romà, o dels seus successors els monarques germànics, que es produí la progressiva i massiva evangelització de la societat europea. La conversió significà, en la pràctica, una profunda mutació social: el canvi de les tradicions i costums (o almenys la seva adaptació a la moral cristiana), la imposició del calendari cristià i, fins i tot, la cristianització del paisatge. En definitiva, un notable procés de control i enquadrament de la població a instàncies de la institució eclesial. Les masses rurals van experimentar aquests canvis i abandonaren el paganisme sota la pressió mancomunada de l’Església i el poder civil, i en determinades ocasions després de conquestes militars i conversions forçades. Un element fonamental de la radical transformació de l’Església fou l’adopció del dret romà. Si en segles anteriors l’Església féu servir la filosofia grega, particularment el Platonisme, per a configurar el discurs teològic, a partir del segle IV s’apoderà del romanisme per a configurar les pròpies institucions i imposar la seva visió del món i la societat. El llegat jurídic romà, forjat en la llunyana època republicana, fou hàbilment depurat i s’eliminaren els elements més odiosos per a la nova concepció cristiana.L’element clau de la romanització jurídica és el concepte, adoptat com un fet fora de tota qüestió, de l’existència d’un dret natural immutable –lògicament d’origen diví–, previ i superior a la legislació positiva de les nacions. Contra el dret positiu dels pobles (iuris gentium) s’alçà el dret natural de procedència divina (iuris naturalis). Amb semblant argumentari l’Església va poder laminar la sobirania del poder polític, atès que el dret positiu s’havia d’adequar forçosament al dret natural superior, definit a partir dels atributs que Déu atorgà a l’home des del mateix moment de la seva creació. Cal matisar que aquesta concepció fou acceptada per emperadors i monarques perquè, de fet, no limità la seva autoritat sinó que l’enfortí, al considerar que el poder dels prínceps davallava directament de Déu. Això ha rebut el nom de com la teoria descendent del poder, magistralment definida per bisbes de la talla d’Agustí d’Hipona i Isidor de Sevilla.Amb unes premises com aquestes, l’Església aconseguí en pocs segles que el poder secular sancionés uns marcs legals plenament adaptats a la seva doctrina. Això s’observa molt avançat durant el regnat de Carlemany, un monarca franc elevat pel bisbe de Roma a la dignitat imperial el dia de Nadal de l’any 800. Des d’aleshores aquest monarca desplegà una intensa tasca legislativa que tenia l’únic objectiu de convertir en llei civil, els principis del dret natural. De manera que al llarg de l’edat mitjana tots els països europeus sancionaren, mitjançant lleis civils, la superioritat i infal.libilitat de l’Església, la inviolabilitat de l’estament clerical, determinades pràctiques religioses públiques i privades, desplegament d’una fiscalitat eclesiàstica universal basada en el delme, sancionament de determinades concepcions de la vida, el matrimoni i la família, visió patriarcal de la societat, condemna i persecució de l’homosexualitat, etcètera. Veiem, doncs, la importància de la llei per a l’Església, entesa fonamentalment com un mitjà per a manifestar en la societat la justícia divina, creadora de la llei i no creada per ella. A través de la llei els governants eduquen i corregeixen, per tal que la societat s’adequï al pla de Déu. No és d’estranyar, per tant, que l’Església restés atrapada dins d’una determina concepció jurídica de les relacions socials, fora de les quals hi ha poc més que el buit.Tot començà a canviar arran de la Il·lustració i les revolucions liberals del segle XIX, avenços notoris que van ser mal digerits per la jerarquia romana; recordem allò de “el liberalismo es pecado”. Acceptada a desgana l’autonomia de la societat civil, l’Església redoblà els seus esforços per controlar la producció legislativa per tal que aquesta no s’aparti dels principis del dret natural, definits per la pròpia jerarquia com a immutables. Per a aquest objectiu, a l’església mai no li han mancat aliats, arribant a fusionar-se amb règims polítics més que indesitjables. L’argumentari sempre és el mateix: la defensa a ultrança de la dignitat humana tal com fou establerta pel Creador i la preservació de la salut pública i el bé comú. No importa que en els actuals estats no confessionals aquest discurs no serveixi, atès que l’Església representa els seus membres però no és una institució representativa del conjunt de la societat. Ella mateixa se segueix considerant una “societat perfecta” prèvia a l’estat i no vinculada a cap instància secular. I en aquest punt ens trobem avui en dia. I desenganyem-nos, els bisbes, tal i com són educats i reclutats, mai no abandonaran la seva obsessió per la llei ni deixaran de vigilar estretament el “Boletín Oficial del Estado”. Passats segles, encara veiem la jerarquia catòlica obsedida pels codis civil i penal.El poble de Déu, els laics, poc tenim a dir en aquesta lluita permanent dels bisbes contra l’estat. Al llarg del segle XIX, com a conseqüència dels canvis liberals i de la separació entre Església i estat, hem passat de vassalls de la monarquia pontíficia a tropa de combat. Ens criden cotínuament a defensar la fe i el dret natural, ja sigui a través del vot, de la participació en partits catòlics, de determinat associacionisme religiós en bona part sectari i, fins i tot, com ha succeït darrerament, mitjançant manifestacions i agitació. Cal resistir per a manifestar que un sector del poble de Déu no nega l’autonomia de la comunitat política i que vol participar-hi democràticament a partir de les pròpies conviccions, no pas des d’una opció de força i de la cridòria, sinó amb humiliat i des del testimoni de la vida corrent. Almenys nosaltres no estem obsedits per la llei.

Josep Fernández Trabal és historiador

Un llibre que promet

El proper dijous, 21 de febrer, a les 7 del vespre, a la llibreria Alibri (Balmes, 26) de Barcelona, es farà la presentació d'un llibre interessant, que es diu Escola, religió i poder. El trencaclosques que no encaixa. És un plantejament agosarat i una bona mostra que l'Església és molt més plural del que semblaria llegint els diaris. La nota de presentació de l'editorial Viena diu:
Sabem prou que vivim en una societat plural i diversa, i que cada vegada ho serà més. Això implica una adaptació urgent de l’escola en tots els àmbits, incloent-hi el de l’ensenyament de la religió. Tanmateix, la jerarquia eclesial s’ha negat una vegada i una altra a replantejar la manera com s’imparteix l’assignatura de Religió i s’entossudeix a mantenir criteris de vint-i-cinc anys enrere. En aquest marc, els autors d’aquest llibre, cristians que aposten per una nova relació entre escola i religió, han volgut obrir un debat que se centra en com es pot convertir aquesta matèria en una classe de cultura religiosa que no divideixi els alumnes per raó de creença i permeti un millor coneixement de l’altre en un entorn plural. Per obrir el diàleg, han entrevistat prop d’una vintena de persones d’àmbits molt diversos, del sacerdot a l’ateu, del polític al mestre, del musulmà al catòlic, que expressen un ventall molt gran d’opinions i ens mouen a reflexionar sobre com hauria de ser l’ensenyament de la religió en l’àmbit educatiu. Enric Canet és escolapi. És director de Recursos Humans i Voluntariat al Casal dels Infants del Raval de Barcelona i pertany a la comunitat de La Mina. Col·labora a Catalunya Ràdio i és coautor de Tertúlia de capellans (2005, Viena Edicions). Jordi Puig és llicenciat en Sociologia per la UAB. És tècnic del Centre Interreligiós de Barcelona i de l’Àrea de Diàleg Interreligiós d’UNESCOCAT. Pere Vilaseca és mestre. Coordina el projecte de Cultura Religiosa de l’Escola Pia de Catalunya i pertany a l’equip de Coordinació Pedagògica i Pastoral d’aquesta.

Un jueu català desconegut: Nakhmànides

Un dels requisits de la nostra identitat caldria que fos el coneixement de la nostra història. En canvi, és probable que l’educació rebuda es basi en un paradigma d’identitat monocultural. En altres paraules, associem el passat català únicament amb el món cristià, i desconeixem altres minories culturals i religioses que formaven –i tornen a formar– part de Catalunya.Catalunya fou la geografia de força jueus a l’Edat Mitjana. Aquí parlarem d’una d’aquestes figures il·lustres del judaisme català: Moshé ben Nakhman, conegut com a Nakhmànides (Catalunya 1194 – Israel 1270).L’obra de Nakhmànides és nombrosa, i està poc traduïda. Inclou comentaris a la Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia jueva), comentaris d’altres llibres bíblics, textos i comentaris d’obres cabalístiques, jurisprudència jueva, poesia i epístoles. Va tenir com a deixeble un altre il·lustre jueu català: Shlomo ben Adret (un altre gran rabí desconegut).Fou la major autoritat rabínica de la seva època, a la seva Girona natal i arreu de Catalunya. Li plantejaven interrogants sobre com conciliar la llei jueva amb la llei del regne, qüestions de la vida quotidiana, preguntes sobre l’arribada de la redempció; requeriments als quals Nakhmànides responia a la seva comunitat jueva gironina, catalana i mundial.Encara que en fou admirador, va ser crític amb la filosofia racionalista de Maimònides. Considerava la revelació superior a la filosofia. Entre els seus comentaris bíblics destaquen els ensenyaments místics de la càbala. Els textos de Nakhmànides no són fàcils de llegir: un llenguatge força críptic, la profusió de cites de tots els textos del judaisme i les constants insinuacions esotèriques de les seves interpretacions pels iniciats al món cabalístic. Un text molt interessant de llegir és “La disputa de Barcelona”, escrit en hebreu pel nostre autor, en el qual es reprodueix la controvèrsia que tingué lloc l’any 1263. Aquell any, Nakhmànides va ser obligat a disputar públicament a Barcelona amb Pau Cristià, un convers al cristianisme. Hi van assistir Jaume I i Ramon de Penyafort. Jaume I felicità Nakhmànides pel nivell argumental. No obstant això, l’antisemitisme dels jerarques eclesiàstics, especialment els dominics, van pressionar i obligar Nakhmànides a marxar de Catalunya.La disputa durà quatre dies, però fou una ocasió perquè succeïssin manifestacions contra la religió jueva: prèdiques cristianes a les sinagogues, retirar de les funcions públiques els jueus i la censura cristiana dels textos rabínics. Aquesta disputa constituí un antecedent de les matances de 1391 i l’expulsió dels jueus de Sefarad el 1492. Disputes i prèdiques formaren un tot indissociable: el procés d’exclusió de la minoria jueva de la societat majoritària cristiana.Potser aquestes mesures antijueves, com ara l’expulsió de Nakhmànides de terres catalanes, es desconeixen. Però allò que avui no es desconeix són els seus mecanismes: l’expulsió i la segregació. L’exclusió dels immigrants és una realitat problemàtica de la nostra societat, com ho és el rebuig social que encara pateixen els jueus al segle XXI.Seria una bona opció començar estudiant la història de Catalunya per no continuar cometent els errors del passat. Defensar la nostra identitat no és només conèixer-la sinó també criticar-la i transformar-la.

Verònica Vives és investigadora de la Universitat de Barcelona i professora del curs de Gestió Multicultural(gestiomulticultural@yahoo.es)

Baby Down, la nina amb síndrome de Down

Fa unes setmanes, els mitjans de comunicació es feien ressò d’un informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona on es diu que el nombre de naixements de nens amb la Síndrome de Down a Catalunya (SD) ha disminuït en un 70%. El mateix informe indica que, del total de casos de SD diagnosticats durant el primer trimestre de l’embaràs només un 4% segueixen el curs normal de l’embaràs. Això és degut a que des de fa uns anys s’aplica un cribratge universal per a la SD. Aquesta prova es practica a totes les dones embarassades entre les setmanes 12 i 14 de gestació, amb independència de l’edat i altres criteris de risc, per valorar el risc de tenir un fill amb SD. Atès que aquest cribratge té una taxa relativament alta de falsos positius, si el resultat de la prova es positiu s’ofereix a la dona la possibilitat de practicar-li una amniocentesi. D’aquesta manera es poden detectar amb molta fiabilitat les anomalies cromosòmiques i, en particular, la trisomia del cromosoma 21 que és la causant de la SD. En cas de detectar alguna anomalia s’ofereix a la dona la possibilitat legal d’avortar. Jo sóc la mare de l’Andreu, un noi de vint-i-sis anys amb SD. Malgrat que és ben conscient de la seva situació, l’Andreu és molt feliç, ho veu tothom i ell ho expressa sovint amb el seu llenguatge limitat. És alegre, transmet alegria i anima l’ambient allà on és. Té una família que l’estima i el recolza. Té amics, molts amics, de totes les edats i condicions. Tothom qui el tracta acaba apreciant-lo (amics nostres, dels seus germans, de la família, veïns, botiguers i vellets del barri, gent de la parròquia on durant uns anys ha fet de sagristà, indigents...)Es un gran “culé” i segueix totes les lligues i campionats de futbol. Va a veure els partits amb els amics al bar de sota casa. Quan s’acosta algun partit del Barça sempre troba algun veí pel carrer que li parla del Barça. Compra el diari Sport i segueix les transmissions d’en Puyal.És un fan de l’Antoni Bassas i de Catalunya Ràdio. Gràcies a ells ha aprés a interessar-se pels temes d’actualitat. Sap on és Moçambic, què és el canvi climàtic i està assabentat dels problemes de l’arribada de l’AVE a Barcelona. Va gaudir molt un dia que va anar als estudis de Catalunya Ràdio i va coincidir amb en Quim Monzó. Busca a Internet informació sobre l’emissora i els programes que emet.Malgrat que no afina ni una nota, té una gran sensibilitat per la música. Tot tipus de música, des del rock a l’òpera i la música simfònica. És espectacular veure com gaudeix quan va al Liceu (fins i tot escoltant Wagner!).Des de fa un any treballa a mitja jornada en una pizzeria, amb contracte laboral indefinit. Està plenament integrat en el món del treball i té molt bona relació amb els companys de feina; que per cert són d’orígens, colors i llengües molt diversos. La seva incorporació al món laboral ha provocat uns canvis en la seva personalitat espectaculars. Recentment ha començat una relació amb una noia, ell diu que té “nòvia”.No voldria, amb aquesta descripció, oferir una visió idíl·lica ni de l’Andreu ni de les persones amb SD. La seva vida i la nostra no han estat senzilles. D’altra banda, la SD pot comportar problemes físics i psíquics que limitin de forma molt severa la vida de les persones afectades. Però, entre les persones que no tenen la SD també n’hi ha que no tenen sort ni possibilitats de desenvolupar una vida “normal”. N’hi ha que estan afectades per altres discapacitats físiques o intel·lectuals. N’hi ha que pateixen malalties, algunes des del naixement, altres que apareixen després. Hi ha delinqüents, persones conflictives, addictes a drogues, inadaptats, etc. Però, per això, no els privem pas de viure.Reprenent el fil de la notícia ressenyada al començament d’aquest article, penso que d’aquí a uns anys ja no existiran persones amb la SD i les que visquin (perquè s’hagin “escapat” del cribratge o per decisió dels pares) seran tan minoria, que tornaran a ser uns éssers estranys. Tots els esforços fets els darrers anys perquè les persones amb discapacitats intel·lectuals assoleixin la màxima autonomia possible i s’integrin en la societat perdran la seva continuïtat. Penso en els esforços fets per les famílies, els educadors i les entitats que treballen donant suport a les persones discapacitades. Penso també en l’esforç fet per les administracions, que encara que poc generós, també hi ha estat. Però sobretot, penso en l’esforç fet per les pròpies persones amb SD o amb qualsevol altra discapacitat. És difícil que puguem valorar el que els ha costat aconseguir que individualment i com a col·lectiu hagin arribat a la situació actual.Davant d’aquesta situació em formulo algunes preguntes:El fet de poder diagnosticar la SD en fase prenatal, ens autoritza a privar a aquestes persones de viure? Per què no volem que existeixin? És que ens molesten? Ho fem per elles o per nosaltres? Ens fa por la feina que requereix la promoció d’aquestes persones? Què farem si un dia podem conèixer el gen de la delinqüència, el del càncer, el de la lletgesa, el del mal humor... Privarem de néixer a totes les criatures que ho facin amb “una etiqueta” de dificultat?Amb raó ens sentim cofois dels esforços (científics, politics, econòmics, etc.) que es fan per evitar l’extinció d’algunes espècies d’animals o plantes. D’altra banda estem fent esforços per extingir el col·lectiu de les persones amb la SD. Com s’entén tot això?.El passat dia dels Reis, el Periódico de Catalunya, en un article titulat “Jugar amb la realitat”, entre altres coses, parlava de la Baby Down, una nina amb els trets característics de la SD. Segons l’autor de l’article, aquesta joguina està pensada per promoure entre els infants la tolerància envers les persones amb SD. Com explicarem a aquests infants que molts nadons amb SD no arriben a néixer?Volem controlar el curs de la humanitat però no podem. No seria millor que, en lloc d’esforçar-nos a eliminar el que ens molesta, ens esforcéssim a entendre i valorar la diversitat, la feblesa, la contrarietat, l’esforç?

Paquita Montaner és metgessa

L'11-M i els beneficis de la mentida

La màquina del tren de la mentida, en l’anomenada “teoria de la conspiració” dels atemptats de l’11-M, va ser el diari El Mundo, i els vagons que s’hi val afegir van ser la COPE, Telemadrid i el diari electrònic Libertad Digital. Aquests mitjans, en crisi demostrada d’audiència o de vendes fa tres anys i mig, han reflotat gràcies a construir i alimentar les tesis conspiradores dels atemptats. El Col.legi de Periodistes acaba de publicar un interessant informe amb testimonis directes dels mitjans, on s’analitza la repercussió externa de la campanya contra la investigació oficial, i alhora la “neteja” interna de periodistes “no afins”, que no donaven crèdit a la versió de l’autoria d’ETA, que es va sostenir fins a la sacietat, i que, un cop desmuntada en el judici, va acabar apuntant fins a les “clavegueres” de l’Estat, insinuant també la implicació de forces i cossos de seguretat en l’atemptat més sagnant. I és que la sang va ser dolor per a molts i benefici per a altres. La “versió alternativa” es va convertir en bandera del PP per intentar recuperar el poder que van perdre, justament, en unes hores pre-electorals en què Acebes defensava a capa i espasa que seguien la pista d’ETA (que els anava millor electoralment), mentre les forces de seguretat els donaven informació de la pista islamista (en un moment en què estaven molt recents les massives manifestacions contra la guerra de l’Iraq). I de la mà, el PP i aquests mitjans, s’han alimentat mútuament fins avui: el PP per intentar tornar a governar i aquests mitjans per aconseguir una escalada empresarial en el panorama dels mass media a Espanya. A l’EGM (Estudio General de Medios) veurem que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal Espanyola, no ha parat de créixer gràcies a la política informativa de l’11-M. Justament, dos dies abans dels atemptats, el director general de la COPE reconeixia la “situació econòmica delicada” de l’emissora, sent la tercera ràdio generalista a Espanya després de la SER i Onda Cero. Després de l’11-M han anat escalant, fins arribar al segon lloc de l’EGM. I fins ara no han parat de créixer. Respecte a El Mundo, una font propera a Pedro J. Ramírez admet que l’11-M ha estat un “filó” que els han portat a xifres rècord de vendes, mentre que els seus diaris competidors de dretes (que no es van apuntar al tren de la teoria de la conspiració), l’ABC i La Razón, han baixat. Prova d’aquest agermanament entre mitjans afins és que un matí, des de la COPE, Jiménez Losantos va animar els subscriptors de l’ABC a donar-se de baixa i canviar de diari. Resultat: 10.000 baixes a l’ABC. Aquests mitjans han rendibilitzat al màxim “anar junts a la contra” i ja no està tan clar l’objectiu polític de la victòria del PP a les generals. Tant Pedro J. Ramínez com els responsables de la COPE són conscients que el negoci els funciona millor anant a la contra, ja que des de l’arribada del PP al govern el 1996 fins el 14 de març del 2003 van viure un període “d’alts i baixos” que no van remuntar fins l’11-M.De l’excel.lent treball d’inves-tigació a càrrec de Jordi Rovira, del Col·legi de Periodistes, es poden extreure algunes “perles” inquietants per al món del periodisme, de la política i de l’Església catòlica: – Periodistes expulsats. Aquell matí de l’11-M, Jiménez Losantos no donava pas als periodistes que estaven a Atocha cobrint la informació. Només entraven els seus tertulians. Dissabte, durant la jornada de reflexió, els periodistes de la COPE, encapçalats per la cap d’informatius, Blanca Maria Pol, informaven puntualment de les manifestacions populars al carrer. Però aquella llibertat informativa estava a punt de canviar. La COPE va optar per apuntar tota l’emissora a defensar la teoria de la conspiració: programes i informatius dient tots el mateix, amb homogeneïtat ideològica. La cadena va ser reestructurada i la cap d’informatius va acabar al carrer, així com tres quartes parts de la plantilla de periodistes de l’emissora. Actualment han estat substituïts per joves estudiants recomanats des de la presidència de l’emissora, propers a Losantos i al cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Maria Rouco. Aquesta situació és molt similar a Telemadrid (“Tele-Espe”, en referència a Esperanza Aguirre) i a El Mundo, on es va fer una autèntica “neteja” de periodistes.– Fuerza Nueva. Centenars d’internautes es van agrupar al voltant d’un bloc a internet, impulsat per Libertad Digital amb el títol “Los enigmas del 11-M”, i s’autoanomenen “Peones Negros”. Els serveis d’informació de l’Estat investiguen la seva relació amb la ultradreta. - Rouco i la COPE. El treball remarca la clara vinculació i amistat dels cardenals Rouco i Cañizares amb Jiménez Losantos i, en especial, amb César Vidal, tertulià del programa de Losantos i que acabà fent-se amb el programa de la nit, La Linterna, un cop la COPE expulsa el periodista conservador de l’Opus Dei, José Apezarena, considerat un bon professional i que sempre s’ha mostrat convençut que ETA no tenia res a veure amb l’11-M. -El Mundo TV i Telemadrid. No van tenir cap mena d’escrúpols per fer manipular les imatges d’una reconstrucció dels atemptats a fi que encaixessin amb les seves teories conspiratòries. Algunes empreses d’efectes especials i professionals es van negar a participar en els dos documentals produïts i emesos. Per acabar, remarcar que en el judici de l’11–M es va posar de manifest que hi havia advocats que defensaven la “teoria de la conspiració”. Però, qui va pagar aquests advocats? I quan el judici va tirar per terra la teoria de l’autoria d’ETA, aquests mitjans ni van rectificar ni van fer cap revisió de tot el que havien dit. I és que aquesta teoria, tan rendible per a la COPE, El Mundo, Telemadrid i Libertat Digital, no s’ha acabat amb la lectura de la sentència. El Col·legi de Periodistes de Catalunya, el mateix dia que acabava el judici, va fer pública una nota en què s’apuntava que s’havia posat en evidència “la gravetat de la vulneració sistemàtica de les normes bàsiques del periodisme”, per part d’aquests mitjans, que han actuat impunement i sense cap condicionant ètic ni moral, i a més, han sortit beneficiats.I el més perillós i preocupant és que aquests poders (mediàtic, polític i episcopal) han pres nota de com pot beneficiar-los la tergiversació: mentre els mitjans implicats continuen creixent, observem, per exemple, l’estratègia del PP en aquesta campanya electoral respecte a la llengua i recordem les declaracions apocalíptiques dels bisbes, dient que “la democràcia està en perill”, en la manifestació contra Zapatero a Madrid. I després, que ens parlin de moral...

Maria-Josep Hernàndez és periodista.

Podeu llegir l’informe complet a www.periodistes.org

Ens cal un estat laic

Aquest és un editorial escrit amb tristesa, perquè tot el que hem viscut a la nostra Església darrerament fa molt de mal. Els nostres bisbes han traspassat totes les línies vermelles que marquen els límits de la dignitat eclesial. Primer va ser el míting del 30 de desembre a Madrid, en què, amb l’excusa de defensar l’anomenada “família cristiana”, es va usar el nom de Déu en va per atacar el govern Zapatero i per dir que l’única democràcia vàlida és la que se sotmet al dictat de l’integrisme catòlic. I després, el 31 de gener, la nota en què, sense cap contenció, i a base de ressaltar molt intencionadament uns determinats temes, es donava en definitiva com a única opció possible de vot per al 9 de març la del Partit Popular, fins al punt que un polític habitualment tan proper als plantejaments de la jerarquia eclesiàstica com és Josep Antoni Duran Lleida va protestar: amb els criteris de la nota episcopal, fins i tot el vot a Convergència i Unió quedava pràcticament exclòs. I els bisbes catalans no van ser capaços de marcar cap mena de distància davant el pronunciament, sinó que, al contrari, li van donar suport. Sort de l’abat de Montserrat, que ens va salvar la dignitat.Això s’ha d’aturar. Els bisbes espanyols, i els bisbes catalans, no poden continuar així. Han de reflexionar, i adonar-se del desprestigi en què estan enfonsant l’Església i l’Evangeli que diuen defensar.Cal esperar que arribi un moment en què els bisbes siguin capaços de fer aquest pas. Però mentestant, qui s’ha de moure, i de manera immediata, és el govern espanyol. Segons han publicat els diaris, un dirigent socialista ha dit que no es denunciaven els acords amb la Santa Seu per respecte als molts votants socialistes que són catòlics. Doncs, si realment ha dit això, aquest dirigent socialista s’equivoca. Segur que la majoria d’aquests catòlics que voten socialista tenen ganes que la jerarquia eclesiàstica no continuï disfrutant de tots els privilegis que li permeten anar difonent un cristianisme tan llunyà de l’Evangeli. El govern socialista, si després del 9 de març torna a governar, ha d’emprendre decididament el camí cap a un estat que sigui autènticament laic, i no s’ha d’arronsar com ha fet fins ara davant la prepotència episcopal. I poden estar segurs que molts catòlics els ho agrairem de tot cor.

Davant les situacions de feblesa

Tinc 52 anys, estic casada, sóc mare de tres fills i treballo com a metgessa en un hospital des de fa més de 25 anys. Durant tot aquest temps la meva tasca ha estat fonamentalment assistencial, fet que m’ha donat l’oportunitat de tractar de prop amb persones en situació de feblesa i precarietat.
Sovint, quan ho miro retrospectivament, aquesta proximitat “professional” amb la feblesa la veig com una sort. En canvi, en el dia a dia, en cada situació concreta acostumo a viure-ho amb sentiment de duresa i d’aclaparament.
El que fa febles les persones són els problemes i la incapacitat o la impossibilitat de resoldre’ls. Inicialment, la feblesa amb la qual jo m’enfronto cada dia, és la derivada dels problemes de salut de les persones que acudeixen al hospital. Sovint, però, aquesta situació inicial és només la punta de tot un iceberg de problemes que viu la persona: història personal, dèficits o desarrelament culturals, problemes familiars, addicció a l’alcohol o a les drogues, problemes laborals, atur, pobresa econòmica, solitud, marginació, etc.
Com em situo jo davant d’aquestes realitats? En primer lloc, comptant amb les limitacions personals i institucionals, intento dur a terme una actuació mèdica correcta. A més, tracto de fer-me propera als meus pacients i als seus familiars. Amb això em podria sentir satisfeta, però l’esperit de l’evangeli m’empeny a anar una mica més enllà.
Tornant al símil de l’iceberg i revisant les meves actituds penso que la meva intenció sempre ha estat tractar d’estirar-lo per fer aflorar les febleses amagades que sovint són més condicionants que les afeccions somàtiques. Altres vegades, però, no he fet l’esforç de descobrir res que no fos visible i algunes vegades fins i tot he empès avall l’iceberg per no descobrir res més.
Per què tinc por de descobrir les febleses humanes? Per moltes raons: la falta de temps, les presses, els meus propis problemes, la por a la interpel·lació personal, i sobretot la por de descobrir quelcom que no podré resoldre, ja que això em provoca una gran sensació d’aclaparament. Davant d’aquestes situacions que em generen impotència, només veig possible una actitud: l’acompanyament. Acompanyar és escoltar, dedicar temps, fer sentir a l’altre la nostra proximitat, pregar. Si endurim el nostre cor, enfonsarem l’iceberg i les febleses no suraran, continuaran submergides. Si ens estovem, l’iceberg sortirà a la superfície de l’aigua, afloraran el problemes, descobrirem les febleses dels altres, tindrem l’oportunitat d’ajudar-los i de descobrir les nostres pròpies febleses, serem més rics espiritualment i estarem en el camí de Jesús.

Paquita Montaner és metgessa
Article publicat al febrer de 2007

Valors, escola i societat

Fa un temps Zapatero va plantejar allò de l’“Aliança de Civilitzacions” i Rajoy, amb sarcasme, i manca de respecte cap al món educatiu, li va contestar que allò era una “redacción de niño de escuela”. Rajoy no anava massa errat pel que fa a la percepció errònia que té la societat del món escolar (infants i joves babaus). En general el món escolar és com una poc coneguda illa de valors enmig d’una societat amb força contravalors; i d’això no se n’és gaire conscient.
Cada vegada més (i amb algunes excepcions), el món escolar, tant en centres públics com en concertats, treballa seriosament els valors de respecte a la diferència, de solidaritat, de convivència, de col·laboració, de compartir, de treball en equip, de pau, de respecte al medi ambient, d’acollida als nouvinguts, de la mediació en els conflictes, de la necessitat de l’esforç per assolir objectius, de millora d’hàbits saludables, d’escoltar, de millorar les habilitats socials, de participació, d’interès per la cultura, d’educació vial, educació en el consum responsable, etc. Però, el medi que envolta l’escola, ¿va en aquest sentit o va en el contrari?
El món escolar, ha apostat seriosament per la utilització del català com a llengua vehicular d’ensenyament, amb l’objectiu que als 16 anys tot l’alumnat hagi assolit bé les dues llengües oficials. ¿Fan el mateix esforç la resta de la societat, els mitjans de comunicació, el món empresarial, els poders jurídic, executiu i legislatiu, el comerç, i un llarg etcètera?
Arriben nous reptes, com l’ús de les TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació), i mentre a l’interior de l’escola s’hi fa l’aposta per un ús racional, científic, cultural, de recerca i d’eina d’aprenentatge, a fora es ven tot el contrari. D’altra banda, gairebé tot el món depèn del programari propietat de Microsft (comprat o piratejat), mentre que el món escolar es comença a plantejar l’ús del programari lliure (sorgit de la col·laboració). ¿Van en aquest sentit les empreses, el comerç, el consum o les administracions més enllà de l’educativa?
El món educatiu, en silenci, va fent la seva tasca. Malauradament només són notícia les agressions, el bullying, els conflictes, la minoria de professorat cremat, etc.. ¿Quantes vegades es fan públiques les actuacions del dia a dia en valors com els que he citat abans? ¿Quantes vegades es demana l’opinió a alumnes, famílies i equips docents sobre el que pensen de l’àmbit escolar?
Ah, me n’oblidava: certes instàncies eclesials quan parlen del món escolar només es fan ressò de si es fa Religió (catòlica, és clar) o no. Quin contrasentit, amics: mentre a la majoria de les escoles es treballen valors (certament evangèlics) sembla que el que importa és si es fa Religió (que se’n fa), no si es fa cultura de les religions, o si es treballen seriosament valors, o valorar aquestes “illes” de valors.
Potser a tots plegats ens cal una mica de seny i valorar i no menysprear “la redacción del niño de escuela” que és llavor de canvi enmig de la nostra societat. ¿No us sona allò del gra de mostassa...?

Jaume Gubert és professor d’institut

Enric Vilà, cristià i homosexual

(entrevista publicada el febrer del 2007)

Enric Vilà Lanao va néixer a Barcelona el 9 d’agost de 1965, i des de fa anys viu a Sitges. És màster en Ciències Empresarials per Esade, i treballa a Promocions, una xarxa d’entitats dedicada a la inserció laboral de col·lectius amb dificultats i altres vessants socials; de fet, sempre ha treballat en entitats d’aquest estil: abans va ser la Fundació Un Sol Món, i abans Amics de la Gent Gran i la Fundació Congost Autisme. També ha començat aquest any a estudiar Teologia, a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. I és el portaveu de l’ACGIL, l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes.

- Explica’m què és i què fa l’ACGIL.

- Tenim un doble objectiu: normalitzar el fet homosexual dins l’Església i fer present el ser cristià dins la comunitat gai-lèsbica. Això comporta acollir i acompanyar les persones que vénen a l’associació per compartir aquesta vivència, sensibilitzar la societat sobre el fet cristià gai… Fem xerrades, conferències, tallers de teologia, també pregàries, eucaristies, recessos. Hi ha un consiliari, que és un capellà de la diòcesi de Barcelona, però que és millor no posar el seu nom (és que sembla que siguem de la secreta: no és fàcil tenir un presència pública com a homosexual…). A l’associació hi ha principalment gent de tradició catòlica, però també s’hi han incorporat ara alguns protestants. I hi ha tant noies com nois, cosa que és una novetat: abans només érem nois, però ara cada cop surten més cristianes lesbianes. Pertanyem a la Coordinadora Gai Lesbiana, tenim la seu a Barcelona, i en forma part gent de tot Catalunya.

- Quants sou?

- Socis una cinquantena, simpatitzants un centenar, i assistents regulars uns vint-i-cinc, i a vegades arribem a trenta. Dels vint-i-cinc més fixos deu són dones i quinze homes. Ens trobem cada dilluns al vespre. I en aquest moment, tot i ser de la Coordinadora, fem les reunions al Casal Lambda, que és una de les altres associacions d’homosexuals que hi ha a Barcelona.

- Els homosexuals no cristians, com us miren?

- Dins el món gai-lèsbic tant hi ha creients com no creients. Però la presència de creients causa perplexitat, i la primera pregunta és si ser cristià i ser gai és compatible. I la resposta és que sí, evidentment, naturalment. Però si rasques una mica, la pregunta que hi ha en el fons és: com podeu continuar pertanyent a l’Església catòlica, dient la jerarquia el que diu sobre l’homosexualitat i els homosexuals? I aquí ve quan s’ha d’argumentar que l’Església no és només la jerarquia, sinó que és molt més. Que el Poble de Déu són les bases de cristians. I que el que és important és seguir Jesús i l’Evangeli. I per ser més clars, en definitiva, quan hi ha estridències respecte a certes preses de posició dels bisbes, cal recordar que, tal com va dir el concili Vaticà II al número 16 de la Constitució sobre l’Església en el món d’avui, la consciència és, en últim terme, el criteri decisori per a qualsevol acció. Jesús no va dir cap paraula sobre l’homosexualitat. Una altra cosa és la sodomia, i nosaltres estem en contra de la sodomia.

- Què vols dir, amb això de la sodomia?

- La sodomia, a l’Antic Testament, està lligada a la prostitució sagrada en els temples, o a la humiliació dels enemics en cas de guerra, o al no acolliment de l’estranger, que és el que s’explica que va passar a Sodoma. No és de cap manera una relació entre iguals. I nosaltres defensem l’homosexualitat, que és relació d’amor entre iguals, i no la sodomia.

- I amb els altres cristians, com us hi trobeu?

- No es poden fer generalitzacions. Et trobes amb dos tipus de perfils. Per una banda, la gent que no fa cap problema de l’homosexualitat, que té clar que l’important és l’amor, i que té el discurs sobre la sexualitat posat al dia. Homosexualitat, aleshores, és equiparat a naturalitat. Hi ajuda el fet que hi ha homosexuals a totes les capes de la societat i a tots els llocs, i que qui més qui menys té a prop algun familiar que ho és. En això, l’homosexualitat és molt democràtica…

Però hi ha també un altre perfil, que no ho entén, i dins aquests que no ho entenen hi ha els que no ho volen entendre ni acceptar de totes totes. Moltes vegades hi ha aquí un desconeixement de persones, o de la realitat, o senzillament un seguiment estricte del pensament oficial, sense cap esperit crític. I això va lligat al fet que tinguem una jerarquia majoritàriament conservadora, que desconeix completament la realitat.

- Parlem de la jerarquia.

- Com a homosexuals tenim enveja d’ETA. Tot terrorista, en algun moment, pot esperar tenir la possibilitat de trobar-se amb el govern i dialogar i pactar alguna cosa. En canvi els homosexuals, amb la jerarquia catòlica, no. Sembla que no sigui possible que les associacions de gais i lesbianes puguem trobar-nos amb algun bisbe i parlar: en aquest moment, no hi ha diàleg. Ara ja no ho demanem, perquè hi ha hagut tantes negatives… I quan hi ha hagut alguna entrevista, ha hagut de ser secreta. Pensem que això ha de canviar, i és desitjable que canviï, perquè no es pot ignorar aquesta realitat.

I no és només la jerarquia, sinó que també hi ha grups eclesials com per exemple l’Opus Dei, que no hi ha manera de parlar amb ells del tema. Però no només els grups conservadors: ens resulta sorprenent, per exemple, el fet que Cristianisme i Justícia no hagi tractat el tema ni vulgui tractar-lo. Nosaltres creiem que a una entitat com Cristianisme i Justícia li tocaria…

- Per què creus que la jerarquia té aquesta posició?

- Hi ha por. L’essència de tot és que tots els temes de sexualitat i ètica sexual estan lligats a la por. I hi ha una sèrie de debats eclesials pendents que en aquest moment no es poden fer perquè vivim en un hivern eclesial, i estan congelats en espera d’una primavera que tard o d’hora arribarà. El contrari de ser creient no és no ser creient, és tenir por. I la por paralitza.

- Com heu viscut tota la qüestió de la legalització del matrimoni homosexual?

- Et deixa molt parat que divuit bisbes es manifestin en contra del matrimoni homosexual, com si aquesta fos la seva gran prioritat. I això, a la comunitat gai-lèsbica la subleva. No parlo ara dels homosexuals cristians. A tota la comunitat gai-lèsbica la subleva aquesta animadversió dels bisbes a l’equiparació de drets dels homosexuals amb els heterosexuals.

El més paradoxal des del punt de vista creient és que es beneeixin animals per Sant Antoni, i es beneeixin vaixells i supermercats, i en canvi l’amor entre dues persones creients que s’estimen no pot ser beneït. En aquest moment estem en contacte amb capellans catòlics gais dels Països Baixos que estan celebrant cerimònies de benedicció per a parelles gais o lesbianes, i aquí ja ho estem fent també. No estem parlant de matrimoni cristià, només de benedicció. Perquè la gent cristiana que es casa civilment, és natural que també vulgui celebrar-ho cristianament amb la comunitat. I caldrà que l’Església tard o d’hora s’ho plantegi, perquè és una demanda que anirà creixent.

- Parlem de la teva fe cristiana. Quin ha estat el teu procés?

- La fe m’ha vingut per diversos factors: per la família, per l’educació rebuda, i sobretot per diversos moments de conversió. Un no neix cristià de per vida, sinó que els valors cristians que t’han transmès els has d’anar assumint com a propis. Entre els 15 i 18 anys jo vaig veure molt clar que el que em sostenia en aquesta vida era el seguir Jesús, que això era el que em donava sentit. Després, diverses circumstàncies adverses van anar fent que m’hi agafés més fort. I ara, el que em nodreix sobretot són els testimonis que la vida em va oferint. L’Esperit es fa present a través de les persones.

- Amb quina gent has anat vivint aquest camí cristià?

- Jo sóc un producte totalment típic dels jesuïtes: el col.legi Sant Ignasi, la comunitat Berchmans, Esade, Intermón… la meva trajectòria està molt vinculada als jesuïtes, i a més sóc nebot de jesuïta. Tot i que he de dir que la descoberta de franciscans, benedictins i dominics ha estat un enriquiment molt fructífer, perquè crec que el tema de l’homosexualitat el tenen més ben après que els jesuïtes.

- I actualment?

- Actualment, la meva comunitat és l’ACGIL, tot i que tinc també altres camps de relació com a cristià. Per exemple, he començat a estudiar Teologia.

- El fet de ser cristià i homosexual, com l’has viscut?

- Jo vaig descobrir la meva homosexualitat des de molt jove, als 12 o 13 anys, i això va anar molt paral.lel a la primera descoberta del meu ser cristià. I totes dues descobertes van ser per contrast: sóc homosexual per contrast amb el que és ser heterosexual, sóc cristià per contrast amb el que és no ser-ho. Al principi, les dues vivències van topar per desconeixement, per no saber com enquadrar-ho. I això es va resoldre amb assessorament tant psicològic com espiritual. I així ho he viscut des de sempre, i no hi ha hagut cap més conflicte.

- Per què estudies Teologia?

- Metafòricament et diria que si un té set necessita beure aigua. I si un té set d’aprofundiment en la fe, ho pot fer de moltes maneres. Jo, a més de la vivència, que és el principal, necessitava el coneixement de la raó. Per això m’hi vaig posar. I he de dir a més que la vivència de l’homosexualitat suposa també un nou repte en aquest aprofundiment, de cara a donar una millor resposta al que això significa.

- Sortint per un moment del tema cristià, m’agradaria preguntar-te com veus la situació de l’homosexualitat a nivell social.

- Sobre el paper, ja hi ha l’equiparació de drets i deures, ja hi ha un alt grau de reconeixement legislatiu. Però a la pràctica, encara hi ha discriminacions, i encara no s’ha aconseguit la igualtat real. I això, a dos nivells. El primer, perquè hi ha agents de la vida social que no estan per la feina, des del jutge que no vol casar homosexuals per objecció de consciència, fins als skins que apallisen una parella de nois perquè van agafats per la mà. I el segon, perquè els mateixos homosexuals no s’atreveixen a exercir els seus drets: hi ha encara molta gent a l’armari, per pors del tipus que sigui. En aquest moment hi ha gais que s’estan casant civilment d’amagat de les seves famílies: s’estan fent bodes públiques clandestines!

- Com veus el futur?

- L’última conferència que vam fer es titulava: “Hi ha un futur rosa per a l’Església?”. La nostra contribució com a gais i lesbianes dins l’Església hauria de ser com un color més dins una Església entesa com una diversitat de colors. Per la mateixa riquesa de l’Església.Va costar segles l’abolició de l’esclavatge, va costar anys acceptar l’anestèsia… L’acceptació de l’homosexualitat no serà cosa de dies, però tard o d’hora s’haurà de reconèixer. Nosaltres estem pel diàleg, per foragitar la por, i donem una mà estesa perquè això sigui possible, pel bé de tots i totes.

Uns bisbes que mostren actituds tan poc cristianes...

De fet no m'agrada utilitzar el bloc de l'Agulla per fer-hi constar les meves opinions personals, perquè normalment tot el que hi afegim ha estat ja publicat i és fruit del treball de tota la redacció. Però aquesta vegada no me'n puc estar.

Ahir vaig assistir a un debat a ICV sobre l'estat laic que, francament, em va agradar molt. De fet no sé si els organitzadors n'eren gaire conscients, però la sala estava plena de gent cristiana, de parròquies, "de per lliure" i sobretot de moviments com l'HOAC, l'ACO i la JOC. Hi van participar Jofre Villanueva, del Moviment Laic i Progressista, Juan José Tamayo, teòleg prou conegut, i Xavier Pedrós, membre de la GOAC. A part, és clar, de Joan Herrera.
Es va parlar molt dels privilegis de l'Església catòlica, del seu reiterat incompliment d'autofinançar-se i de l'increment de pressupost que se li havia concedit per part del govern socialista. A mi, francament, em sembla que tenien tota la raó, que els cristians hem de pagar les nostres despeses i que sembla que la jerarquia no es refiï de la nostra capacitat per fer-nos-en càrrec. De fet, fa bé de no refiar-se'n, perquè si bé estic disposada a col·laborar amb els nostres moviments i la meva parròquia, penso que a un altre nivell estaria bé engegar una campanya de l'estil, "cap dona ni un cèntim" fins que canviïn unes quantes coses: sobre la dona, sobre l'organització de l'Església, i sobre les seves prioritats. El xantatge econòmic seria una menudència al costat del xantatge ideològic que ens fan, atribuint-se per cert una representativitat que no tenen.
Al marge d'això a mi el tema de la laïcitat tal com es planteja no m'acaba de fer el pes. Potser hi ha gent molt cremada amb l'Església, i segurament amb raó, però a mi em sembla que no és bo arraconar exclusivament a l'àmbit privat una dimensió, com la religiosa, que també és col·lectiva. Penso que és bo que parròquies, moviments, oratoris musulmans, centres de culte de qualsevol tipus estiguin oberts, siguin coneguts, ocupin de tant en tant espais i atenció públiques, es relacionin, participin de la vida ciutadana. Sense privilegis, és clar i amb esperit crític, també. Però no acabo d'entendre com, posem per cas, el club de fans de qualsevol "triunfito" pot gaudir d'un reconeixement públic, d'una presència de les autoritats i fins i tot del suport municipal, com em consta que ha passat en algun lloc, i en canvi una parròquia no. De fet sospito que en la nostra aparentment secularitzada societat la dimensió religiosa s'aplica al Barça, per exemple. Que s'ha convertit en una mena d'idolatria col·lectiva gens qüestionada.
I encara va sortir en el debat d'ahir un altre tema que em sembla contradictori amb la pretesa discreció de la laïcitat: Joan Herrera demanava que els cristians de base manifestessim més i més la nostra opinió públicament com a Església. Em sembla una bona cosa que la veu de la jerarquia no sigui l'única. Però falta que la gent i, sobretot, els mitjans de comunicació, ens vulguin escoltar. I em sembla que també la veu dels cristians "normals" s'ha de manifestar no només en funció de l'última declaració episcopal sinó sobre tantes altres coses... De fet aquesta és una de les pretensions de l'Agulla, que tampoc no voldríem parlar només des de la ideologia o de la teoria, sinó a partir del nostre compromís i dels nostres encerts i dubtes. En fi.
Quan al vespre vaig arribar a casa i vaig escoltar la notícia del comunicat, em va caure l'ànima als peus, però per contra em va semblar d'allò més encertat el comentari de Joan Herrera: "uns bisbes que mostren actituds tan poc cristianes..."
Mercè Solé

Espirals amb fruits de mar

Ja s’acosta l’estiu. Durant aquest mes les nostres agendes no donen l’abast per apuntar els diferents dinars o sopars de cloenda de curs de les diferents històries que hem estat treballant tot l’any. Fa molta il·lusió fer aquests tancaments a casa d’un o d’altre, cadascú porta alguna cosa i entre tots ho fem. Però sovint no disposem de gaire temps i la calor ens aconsella allunyar-nos dels fogons. Avui us deixo un plat fresc, molt senzill i ràpid de preparar. Un plat típic d’estiu “arreglado pero informal”.

Ingredients per a 4 persones:

320 gr. d’espirals de colors (uns 80 gr. de pasta per persona; si són de menjar podeu posar 100 gr.); 2 llaunes de musclos en escabetx; gambetes petites ja pelades; 4-5 barretes de cranc; 1 llauna d’anxoves; formatge tallat en daus petits; nous. Per a la vinagreta: oli d’oliva; vinagre; 1 culleradeta de mostassa de Dijon (granulada); unes 12 ametlles torrades

Preparació

Bullirem els espirals, els colarem i els deixarem refredar. A continuació amb una mica d’oli en una paella saltejarem les gambetes (amb una mica de sal i pebre) i en l’últim moment hi afegirem una mica de vi blanc. En un bol gran hi abocarem la pasta i barrejarem els diferents ingredients: les gambetes, els musclos (sense l’oli de l’escabetx), les barretes de cranc tallades a rodanxes, les anxoves tallades petites, els daus de formatge i les nous també tallades petites. És un plat fred i és recomanable guardar-lo en el frigorífic fins al moment de servir-lo.

Per a la vinagreta posarem en el pot de la batedora els ingredients, tenint en compte que sempre hem de posar el doble d’oli que de vinagre. Ho triturem.

En el moment de portar el plat a taula, aboquem la vinagreta per sobre i ho barregem bé tot.

Tere Jorge. Publicat al juny del 2005

Mandonguilles marineres

Ja hem passat la famosa “cuesta de enero” i ara només ens queden les onze “cuestas” restants. Sembla que només sigui al gener que tenim dificultats per superar el final de mes. El cert és que s’ha convertit en un tòpic. Doncs mireu, per desfer tòpics i aprofitar potser aquella mica de marisc o peix que ens queda al congelador després del Nadal us proposo fer unes mandonguilles de costa, criades al costat del mar. O és que sempre hem de fer mandonguilles de carn? A més, recordeu que arriba la Quaresma i hem de fer bondat. I a més, descobrireu que és una manera còmoda perquè els nens mengin peix.

Ingredients: peix blanc (preferentment rosada, rap i lluç); gambeta petita; musclos; ou batut; farina de galeta; farina; all, julivert, safrà i pinyons.

Preparació: Bullirem el peix amb aigua i sal. Farem un brou curt, és a dir amb poca aigua. No cal que bulli massa estona perquè ens interessa que el peix quedi consistent. El netejarem i esmicolarem. Afegirem tallats molt petits els musclos i les gambetes un cop cuits.

Tots aquests ingredients ben picats els barregem amb ou batut i farina de galeta, la quantitat que admeti fins que veieu que queda una pasta consistent. Farem boletes, és a dir les mandonguilles, i les passarem per farina abans de fregir-les. L’oli no ha d’estar excessivament calent i les enrossirem.

En aquest mateix oli, fem una picada de julivert, all, safrà i pinyons (o ametlles) i afegim de seguida una mica del brou de bullir el peix i les mandonguilles i deixarem que faci xup-xup, una estoneta, amb el foc molt baix.

Podeu afegir pèsols o patates fregides per acompanyar les mandonguilles, segons us convingui.

La quantitat de peix dependrà de la quantitat de mandonguilles que vulgueu fer.

Tere Jorge. Publicat el febrer de 2006

Addictes a l'aigua embotellada

Allà on vagis i allà on miris, ja sia una taula de despatx d’empresa, un taulell de botiga o la recepció de cal dentista, impacta veure ampolles d’aigua mineral. Un detallet “kitsch” que, per habitual, comença a ser inqüestionat al judici estètic, almenys en aquests entorns. És la moda de beure aigua embotellada a totes hores i en qualsevol lloc. Com més aigua millor, això si, de jaciment mineral, no fos cas que la calç, que tot ho espatlla, i altres impureses més indeterminades ens perjudiquin la salut. El cas és beure aigua en abundància, en petites dosis i amb molta freqüència, per això cal dur ampolletes quan es va a comprar, o en el cotxe, o dins la bossa de mà, per si ens agafa la set mentre som al metro. La meva àvia deia que l’aigua espatlla les carreteres! Però ara es veu que és al revés. Hi ha qui s’ha pres això de la “nova cultura de l’aigua” massa a la tremenda.

Amb el pretext de beure aigua, molta aigua, perquè és saludable, afavoreix la diüresi, elimina toxines, i fins i tot ajuda a mantenir la línia, i els metges ho recomanen molt i molt, es produeix un dels transvasaments més importants del país: hectòmetres cúbics d’aigua viatjant per les carreteres en camions que traslladen milions d’ampolles d’aigua quilòmetres i quilòmetres des de les plantes embotelladores. Però no toca ara fer el discurs de la insostenibilitat, que sempre acaba sortint en aquesta pàgina, sinó el de la inconsistència d’aquelles modes que no per representar una praxi generalitzada poden obtenir el beneplàcit social amb tanta facilitat i lleugeresa. En primer lloc, cal entendre que la gent no anava pas deshidratada abans que es popularitzés tant l’ampolleta d’aigua. S’ingerien els líquids necessaris en les menjades i en determinats moments, a l’hora del cafè amb llet, o la cervesa de mitja tarda o amb un simple vas d’aigua de l’aixeta. No pas ara que la gent s’amorra tothora a una ampolla d’aigua de forma quasi impulsiva, com el que es posa el cigarret als llavis. En fi! Una mostra més que això del respecte, l’educació i el senyoriu s’aguanta amb uns fils massa prims com per fer-ne causa. El que sempre haviem pensat!

El cas és que el discurs de l’aigua mineral és com el de l’esport o el de la dieta mediterrània: a la santificació per les bones pràctiques. Ja tenim l’arquetip a imitar: una dona que beu de dos a tres litres d’aigua, va al gimnàs i dina un plat d’hortalisses amanit amb un bon raig d’oli d’oliva. Mentre escric aquestes ratlles des d’una taula de bar no puc evitar sentir un crit que recorre el local: “Quin és el de salsitxes?”, i de la cuina respon una veu de dona: “Se nota, se siente, el de salchichas está caliente”.

Salvador Clarós. Publicat en el número 51, octubre de 2006

Salmó fumat

(Agraïm la inspiració a Eva Sannum)

Els reis vénen, vénen de la muntanya, i porten… Ara que s’acosten les festes nadalenques, us oferim una recepta casolana per tal de poder gaudir de salmó fumat a molt bon preu i sense gens ni mica de feina. Això ens permetrà acostar-nos a una altra monarquia que sembla ser que emparentarà amb la societat noruega. Nosaltres ens avancem a l’esdeveniment i els suscriptors de L’Agulla seran els primers a adpatar-se als temps que han de venir. I si mai el proper candidat a rei hagués de marxar del seu país, sempre ens quedarà el salmó fumat. Bones festes.

Ingredients:

Salmó fresc (sencer o una cua gran); 1 kg. De sucre; 1 Kg. de sal; 150 grams de boletes de ginebre (en castellà “enebro”), que es pot trobar en els herbolaris.

Preparació:

A la peixateria, fer obrir el salmó sencer o bé la cua per la meitat i treure l’espina gran. Abans de preparar-lo s’ha de rentar el salmó i amb unes pinces de depilar s’han de treure totes les espines que queden en els lloms (si no hi aneu en divendres o dissabte, és possible que a la peixateria us ajudin en aquesta feina). Es barreja en un recipient el sucre, la sal i el ginebre. En una plata, una mica fonda i suficientment gran per contenir el salmó, es cobreix la base amb la meitat de la barreja i es col·loca la primera meitat del salmó de manera que la part platejada quedi cap amunt; col·locar després l’altra meitat de salmó sobre la primera, tocant-se les cares platejades (ara tindrem la part asalmonada a la vista) i recobrir amb la resta de la barreja de manera que quedi completament enterrat el salmó. Deixar en el frigorífic durant 72 hores. Passat aquest temps, treure el salmó de la barreja i sobretot el ginebre que queda enganxat a la pell. Eixugar-lo bé amb paper de cuina i embolicar-lo amb un drap per guardar-lo en el frigorífic. Quan necessitem utilitzar-lo el tallem a filets com si es tractés del pernil. Queda molt bo si ho amaniu amb oli d’oliva.

Sembla màgic, oi?, però els reis també ho són.

Tere Jorge. Publicat al desembre del 2001

Conciliar

Per què el dilluns ha de ser un dia especialment feixuc a l’oficina, i quan us pregunten “què, com va?” heu de fer cara de pansits i contestar: psseee....és dilluns! I per què els dijous heu de mostrar una enigmàtica esperança al rostre, mentre sospireu “ja falta menys”? I el divendres, ¿cal fer un posat de derrota definitiva i mirar el rellotge, tot badallant, com si hagués començat algun compte enrere? S’entreveu una infelicitat perquè en lloc de viure el moment present, s’està constantment anhelant altres moments diferents, a vegades potser mitificats.

Si es parla tant de conciliar la vida laboral amb la personal, la familiar i amb totes les altres vides... és perquè no hem assumit que de vida només n’hi ha una, encara que té diferents moments i diferents intensitats i diferents qualitats. I harmonitzar-la no és només una qüestió de compatibilitats horàries sinó sobretot una qüestió d’actitud. No! no estic pas fent una crida a la resignació. Més aviat, una crida a l’autoreivindicació a ser tu mateix l’amo i senyor del teu temps independentment del lloc a on et trobis i de l’activitat que practiquis. Si vas a treballar amb la convicció d’anar a malvendre una estona de la teva vida, aleshores t’has convertit en un prestador de temps. I és clar, no hi ha preu que compensi tant valuosa mercaderia. El temps de la pròpia vida, considerat com un recurs limitat que s’esgota dramàticament per si sol com un gibrell d’aigua foradat, o més pròpiament dit, com un rellotge de sorra, és la veritable dimensió espacial de l’home. Vull dir que és el que defineix els límits del seu poder. Sacrificar doncs el temps de la vida diària per diners, pensant que, arribat el cap de setmana o les esperades vacances, fruiràs en escreix és un error. El temps passat ja és irrecuperable. El dèficit d’experiència i de felicitat que ha deixat és una mesura de la pròpia buidor.

L’expressió tan sovint utilitzada de “perdre el temps” revesteix un dramatisme equivalent a “perdre la vida”. Serà aquesta una raó de les avui tant freqüents simptomatologies de l’estrès, l’angoixa, la depressió? Potser el que cal conciliar o ben administrar no son només els horaris sinó la intensitat i la qualitat del temps. Atenció a això! El temps no és neutre, té qualitats. Ni tampoc és absolut, es dilata i es contrau. No és només una variable depenent de la posició relativa de l’observador, sinó també de la intensitat amb que aquest el consumeix. Si no controlem les “qualitats” del temps podríem emmalaltir.
Salvador Clarós. Publicat en el número 50, juliol de 2006

Sardines sorpresa

Us heu parat mai a pensar com i per què l’home per primera vegada es va atrevir a enfrontar-se a la immensitat del mar per treure aquella mena de éssers llefiscosos, plens de punxes per fora i per dins i incorporar-los a la seva alimentació? Ben cert que devien tenir molta gana. Gràcies a aquesta imperiosa necessitat dels nostres avantpassats, avui nosaltres disfrutem dels regals del mar. Diuen els antropòlegs que els països que mengen carn són de naturalesa més guerrera que els que s’alimenten de peix i vegetals i que això de viure de cara al mar dóna una amplitud d’esperit i de cap que els d’interior no tenen. Em sap greu per totes aquelles comunitats de l’estat que no poden disfrutar del mar i potser per això quasi sempre estan en peu de guerra.

Pel plat d’avui utilitzarem un peix molt popular: la sardina, però dedicat especialment a aquells que, del peix, els hi sobren les espines.

Ingredients: Sardines (heu de calcular quantes unitats voleu per persona, tenint en compte que necessiteu dues sardines per a cada unitat); patates (per mig quilo de sardina, quatre patates grosses); un rovell d’ou; alls; ceba; una llauna de tonyina; una llauna d’anxoves.

Preparació: Bullirem les patates per fer un puré. Mentre les patates estan bullint haurem de preparar les sardines de la següent manera: treure’n el cap i les tripes i obrir-les per treure-li completament l’espina del mig (si us teniu guanyada la peixatera potser us ho fa; de tota manera, no és complicat). Netegem bé les sardines, les escorrem i salpebrem al gust.

Per fer el puré afegirem a les patates el rovell d’ou, la tonyina esmicolada, les anxoves tallades petites i l’all i la ceba en cru però passat per la batedora (us podeu ajudar d’una mica de patata per triturar-ho). Ho barregem tot per fer el puré.

Finalment disposem la meitat de les sardines obertes, amb la banda carnosa cap amunt i distribuim el puré per sobre tapant amb una altra sardina (la part carnosa tocant al puré). És com fer uns llibrets. Quan tenim les parelles muntades, les passem per farina, generosament, perque quedin ben tancades i les fregim.

Com sempre us dic, la imaginació és una de les bases de la cuina. Aquí us he proposat una manera de fer el puré del farciment, però vosaltres, amb la base de les patates, en podeu provar d’altres.

Tere Jorge. Publicat l'octubre de 2005

Por de tenir por

La por és una de les més greus pulsions humanes. S’ha dit erròniament que la por és com un mecanisme de defensa que desincentiva pràctiques perilloses i actua a manera de prevenció de possibles mals o accidents. No és veritat! És més fàcil prendre mal quan es té por que quan no se’n té El que ens protegeix del perill no és la por sinó l’experiència. La idea de la por com a profilàctic és doncs un engany. Els que defensen malintencionadament aquesta idea pretenen frenar la immensa capacitat humana per fer el bé.

La por, al capdavall, és el que priva la gent de fer o de dir allò que creu. Negar-se un mateix és força problemàtic. En primer lloc, ens obliga a haver de defensar allò que realment no creiem, tasca aquesta bastant empipadora. I en segon lloc, ens priva del goig de l’honestadat. Posaré algun exemple: el directoret convida a escollir entre continuar al comitè d’empresa o bé mantenir el lloc de treball. L’endemà presentes la dimissió a la resta de companys del comitè, al·legant raons personals. O bé l’exemple següent: A la reunió de veïns d’escala volies recordar l’acord que es va prendre anteriorment per retirar els aparells d’aire condicionat dels balcons, però el teu veí, amb qui t’uneix una bona amistat, acaba d’instal·lar el seu, just al lloc prohibit. Prefereixes no dir res, i passar al tema següent.

Heu begut oli! Heu passat a formar part del club dels covards i dels mentiders.

Si consulteu el psiquiatre us dirà que la por es va instal·lar a casa vostra una nit llunyana, quan éreu un infant, i assistíreu arraulits sota el llençol a una processó de monstres i de fantasmes que us ompliren d’esglai. Però no us enganyeu, la por segurament data en el vostre haver personal des del dia que vau haver de prendre una decisió complexa. La primera infidelitat a un mateix us arrossegà sota el parapet d’un mantell de justificacions cada cop més feixuc de portar. On és el valerós cavaller que de jove desembeinà l’espasa de la veritat?

Si feu cas als amics... Bé, els amics, amb un sentit d’allò més pràctic, us diran allò de que fer l’heroi no serveix per a res, i que no digueu mai el que penseu sinó el que convé dir. Vet aquí el problema. Què és el que convé, ser lliure o ser feliç? Estrany dilema.

Salvador Clarós. Publicat en el número 49, abril de 2006

Mandonguilles amb sèpia i marisc

El plat que us presentem avui és un “mar i muntanya” molt tradicional a la cuina de la nostra terra. Com quasi sempre passa amb els plats de categoría té un origen senzill i casolà. És un plat original fora de les nostres fronteres, provocat per la imaginació que moltes vegades no es pot descobrir des de l’opulència. És un plat menestral, solidari, de colles i que intenta acostar sabors molt diferents obtenint un conjunt de bon gust.

Ingredients per a 4 persones

1 kg. de carn picada de porc; 3 sípies; 12 gambes; 4 ous; molla de pa; all; pebre; julivert; 1 ceba grossa; 3 tomàquets; una mica de brou; ametlles torrades.

Preparació

Barrejarem molt bé la carn, que haurem salpebrat, amb l’all i el julivert trinxats, l’ou batut i la molla de pa. Fem unes boletes no gaire grosses, les enfarinem i les fregim en oli abundant.

Fem un sofregit amb la ceba ratllada, el tomàquet i una mica d’oli de fregir les mandonguilles. Después d’uns minuts, afegim les mandonguilles, les sípies tallades petites i brou fins que ho cobreixi, i ho deixem coure 30 minuts (millor en una cassola de fang). A continuació hi afegim les gambes i ho deixem uns cinc minuts a foc lent. Afegim la picada, deixarem coure cinc minuts més i ja està a punt.

Tere Jorge. Publicat l'abril del 2005