"Muzungu"

Una de les experiències especialment dura que he viscut cada vegada que he viatjat a l’Àfrica és la de sentir-me mirat com a ric. No és estrany. Però és dur. Dur, sobretot, perquè abans que hi hagi possibilitat de conèixer-se, aquest “pre-judici” crea una barrera important i difícil de superar si l’estada és només puntual, de dues setmanes màxim.
A l’Àfrica Oriental, en els llocs on es parlen llengües de la família bantú, aquest personatge que jo encarno sense voler, blanc i ric, té un nom: “muzungu”. Jo, per tant, mentre sóc allà, per a molta de la gent que em veu o em troba sóc un muzungu. També per a molta gent de la JOC. I m’imagino que aquelles persones que saben que sóc capellà no canvien pas l’etiqueta: possiblement encara queda més reforçada, perquè la imatge que hi ha del clergat és la de personatges amb poder.
I, encara, un altre element que engrandeix la imatge pre-feta és el de representar una organització internacional amb seu a Europa. En aquest cas el problema ja no és només per a mi sinó també per al jove o la jove a qui acompanyo, encara que sigui africà/na, a qui se li suposarà, com a mi, que maneja el diner.
Abans de continuar, quatre coses per ajudar a situar-se. Normalment viatjo tot acompanyant el membre del Secretariat de la CIJOC (Coordinació Internacional de la JOC) que coordina la subregió. Els moviments JOC de l’Àfrica es coordinen en quatre subregions: Oest, Central, Est i Illes de l’Índic. I continuo.
L’etiqueta que ens posen al damunt, doncs, és una barrera per a la feina. Normalment viatgem en ocasió d’una trobada de la coordinació subregional. En aquestes trobades se’ns demana alguna aportació de cara a la formació de responsables i/o consiliaris. També quan la visita és a la JOC d’un país concret, es convoquen trobades de cara a la formació. Doncs bé, segons sigui de gran aquesta idea de que som “muzungu”, el nostre treball queda condicionat totalment. Hi ha persones que de nosaltres n’esperen diners, no pas una altra cosa. Hi podem arribar amb tota la il·lusió de compartir experiències de la JOC, de la revisió de vida, de... Jesucrist, i moltes vegades he tingut la sensació que tot això no interessa gens. Sortosament sí, hi ha gent a qui li interessa, però...
Per una altra banda, hi ha experiències ben gratificants com la de trobar i conèixer joves responsables que es comprometen de debò i que ens tracten de tu a tu. Això ho he trobat, per exemple, a Tanzània, on la JOC és molt gran numèricament. Era molt clar en el tracte entre ells i el jove de la CIJOC: podien discutir acaloradament, si convenia, de tu a tu. Amb mi sempre hi ha una mica més de distància, perquè a l’Àfrica el capellà sempre és algú que està en un altre nivell (pel que fa al tracte!). Sempre és agradable l’experiència de sentir-se i saber-se “germà”, igual, ni per damunt ni per sota. Però ho és especialment en els llocs on la concepció de que ets un muzungu provoca un servilisme intolerable que rebaixa les persones en la seva dignitat, cosa impròpia d’una societat humana, impròpia dels fills i filles de Déu.
Un fet “curiós”, per exemple, és que un dia que dos joves de l’equip nacional de la JOC de Tanzània descarregaven d’un cotxe els materials que necessitaven per a una trobada, em vaig posar a ajudar-los i em van deixar fer! Entre nosaltres el que és impensable és que, mentre els joves treballen, el consiliari s’ho miri. Doncs bé, entre els responsables de la JOC de Tanzània, també hi he trobat, almenys una vegada, aquesta mirada fraterna al consiliari.
Aquesta experiència positiva em queda confirmada per l’evangeli quan hi trobo això: Aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: “Vosaltres no us feu dir ‘rabí’, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir ‘guies’, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.” (Mt 23,1.8-11).
I davant el problema que em mirin com a “muzungu”, la manera de fer de Pere i Joan, els apòstols, m’ajuda a adonar-me que he de tenir clara la meva identitat, per més que em diguin que sóc una altra cosa. És a dir, he de tenir clar què és el que porto i, per tant, què és el que poden esperar de mi i, en tot cas, què és el que he de donar: Jesucrist, i Jesucrist alliberador dels joves treballadors, el qui declara la dignitat de les persones, que les ajuda a posar-se dempeus perquè puguin caminar autònomament: Pere li va dir: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Fets dels Apòstols 3,6).

Josep Maria Romaguera és consiliari de la Coordinació Internacional de la JOC (CIJOC)

La feina dels capellans a les presons

La feina dels capellans a les presons no es pot entendre si prèviament no s’han canviat alguns clixés que sovint es poden tenir sobre ells. A diferència de fa alguns anys, el capellà de presó no és cap funcionari. En cap cas és homologable al capellà castrense. La seva missió li és confiada pel bisbe. Per buscar alguns paral·lelismes, és semblant al dels sacerdots que tenen cura dels malats en un hospital. El fet de no ser membre de cap cos de funcionaris és bàsic: és una persona que se sent vocacionada per a aquesta pastoral, no ha de donar compte a les autoritats penitenciàries de la seva actuació, només està obligat a complir les normes de funcionament del centre, però té el gran inconvenient que moltes vegades la seva tasca és vista amb molt de recel per l’administració de les presons.

El capellà de presó, no sols ha de vetllar pels presos, sinó també per la formació i acompanyament dels voluntaris. La missió dels capellans i dels més de dos-cents voluntaris que treballen juntament amb ells a les presons la podem resumir amb els següents apartats.
Atenció a les persones. No hem d’oblidar que el qui compleix una condemna és una persona. Persona que té un nom ben concret. El pres es troba en una situació de molta precarietat. Precarietat per estar privat de llibertat, i viure en un marc, la presó, on tot està regulat: horaris, visites, activitats, etc. Viu en unes condicions sovint lamentables. Malgrat els avenços que s’han fet durant els darrers anys, les presons es troben massificades, cosa que impossibilita tenir un mínim d’intimitat. Viuen separats de la família i dels éssers estimats, i això comporta grans problemes d’afectivitat. Les darreres reformes del codi penal han suprimit la possibilitat de la reducció, per treball o estudis, de dies de reclusió, i això fa que hagin perdut molts al.licients. Els dies són molt monòtons. I en alguns casos, no sempre, tot això es veu agreujat per l’estigma social que viu la seva família.
Els voluntaris tenen com a primera missió ajudar-los a recuperar la seva autoestima. A valorar-los com a persones. La majoria de la població reclusa prové de barris marginals, de famílies desestructurades, on el codi moral que regeix és diferent del que poden tenir la majoria de la població. Tot això ho han de tenir present els que col·laboren en les presons.
Es valora molt la relació personal. No sempre és senzill fer un seguiment individualitzat del pres. Els responsables de presons prefereixen un voluntariat organitzador d’activitats conjuntes, i no els agrada massa que els agents de pastoral es dediquin a l’acompayament personal dels reclusos.
Formació i temps lliure. S’organitzen activitats que tenen diferents objectius. De caire lúdic (teatre, tallers de manualitats, activitats esportives), de formació (reforç escolar, classes de català i castellà)... També se’ls acompanya i se’ls facilita hostatge (en el cas que ho necessitin ) en el períodes de permisos penitenciaris.
Atenció espiritual. És molt important la seva cura espiritual. Molts dels reclusos són persones creients, i a la presó viuen amb més intensitat vivències espirituals. D’aquí que té una gran importància la preparació i celebració de les misses. Alguns participen de catequesis preparatòries per rebre per primera vegada l’eucaristia, en algun centre s’han format grups per a l’estudi de l’evangeli, o d’aprofundiment bíblic.
Atenció a les famílies. Paral·lelament, hi ha una atenció a les famílies dels detinguts, perquè aquestes generalment són unes altres persones castigades i amb freqüència suporten un pes més gran que la condemna dels seus familiars. En especial quan hi ha fills petits. Molt sovint els capellans i voluntaris fan de correus entre uns i els altres, i procuren que no es trenquin els llaços d’afecte i estima. Aquesta feina s’hauria de veure reforçada per l’acció social de les parròquies. Seria molt convenient, especialment en els barris més marginals, que en les parròquies existissin grups de voluntaris que en col·laboració amb els agents de pastoral penitenciària tinguessin cura d’aquestes famílies. S’ha d’evitar que pateixin qualsevol marginació.
La “veu dels sense veu”. Com em diu un capellà que fa anys que exerceix el seu ministeri a la presó, sovint són la “veu dels sense veu”. Els reclusos no tenen veu ni en la societat civil, ni en l’Església. El desig de tots els agents de la pastoral penitenciària és conscienciar la societat i les comunitats cristianes que no poden tancar els ulls davant el problema dels que es troben privats de llibertat. Els presos també formen part de la parròquia, i de la societat.
Una de les expressions que més es repeteix en les trobades de capellans i voluntaris és que tots els qui treballen pastoralment a la presó han de ser “astuts com les serps i innocents com els coloms”. Els voluntaris com els capellans poden ser molestos per als serveis penitenciaris, ja que són testimonis directes o indirectes de les irregularitats que a vegades es donen en els centres. Irregularitats com són la no rehabilitació dels reclusos, o una mala gestió, o l’explotació laboral; o els maltractaments psicològics, provocats per l’abús de poder en la vida diària de les presons, o la desatenció o manipulació de la família dels presos, o la manca de recursos quan surten. També han de vetllar per no caure en les trampes que alguns reclusos els poden fer... No és senzill combinar la “bona fe” del voluntari amb les demandes que alguns presos fan, per interessos no sempre legítims.
I per no allargar-me més, només apuntar que la pastoral penitenciària no acaba en el moment en què el pres obté la llibertat. Moltes vegades, quan surten de la presó es troben en un món hostil, sense recursos, sense família. El capellà i el voluntari sovint són l’únic punt de referència normalitzat que tenen. Cal vetllar també perquè la reintegració a la societat sigui el menys traumàtica possible.
Josep M. Jubany és delegat de Pastoral Social de la diòcesi de Barcelona. Aquest escrit és deutor de les converses mantingudes amb alguns capellans de presons que formen part del Secretariat de Pastoral Penitenciària (SEPAP) de Barcelona.

Una esperança anomenada Obama

El més bo d’Obama, abans mateix que sigui president, és que ens torna la il·lusió i l’esperança. Però no em digueu il·lús perquè tingui una il·lusió. Simplement penso que l’home, amb totes les seves limitacions, té algunes idees clares sobre el món on viu i sobre com contribuir a fer-lo una mica millor durant els anys que sigui president. Potser no és molt, però resulta interessant.

Obama no ho tindrà gens fàcil, perquè el moment és molt dolent i el món s’enfronta a una crisi profunda. És el llegat que li deixarà el pitjor president de la història, l’home que ha basat la seva acció en la venjança, l’obscurantisme, el menyspreu als drets humans i l’unilateralisme.
En el ja famós discurs de la nit electoral, davant la multitud que es va reunir a Chicago per festejar la victòria, Obama es va referir sobretot a la causa de la pau i va reivindicar “la convicció que estem connectats com un sol poble”. En un país tan dividit com el seu, la idea que no hi ha bons i dolents només perquè pensin de diferent manera, és un gran avenç. I n’hi haurà més. D’aquí a unes setmanes, l’únic defensor de Bush, en tot el món, serà un altre expresident caspós de cabell engominat.
Aquesta benevolència entorn de la gestió d’Obama no durarà sempre, “of course”. També li arribaran els problemes, les decisions equivocades, les crítiques i el desgast. Però de moment ha fet una defensa aferrissada dels drets humans, a l’interior del país i també per a aquells que “m’escolten avui reunits al voltant d’una ràdio en els racons oblidats del nostre planeta”. Com ha escrit Roger Cohen al New York Times, “no es pot proclamar la llibertat alhora que es tortura. No es pot fomentar la democràcia alhora que es fa desaparèixer la gent. No es pot prescindir de la transparència i la regulació tan essencials per als mercats moderns de capital i continuar pretenent que un és el far de la lliure empresa”.
A mi aquest moment històric em recorda el començament dels anys seixanta, quan van coincidir J.F.K, Joan XXIII i Nikita Khruixev. No és que els temps siguin iguals, perquè la història mai no es repeteix exactament igual; ni falta que fa, tenint en compte com va acabar tot allò. Però l’estat d’ànim de molta gent al món té algunes similituds. I a mi m’agrada. Eren els anys de les protestes contra la guerra i a favor del pacifisme (fes l’amor i no la guerra). De l’oposició als blocs militars i a les dictadures. De l’antimilitarisme i l’internacionalisme fraternal. Dels hippies i les comunes. De l’amor lliure, la píndola i l’alliberament de la dona. I, és cert, també de l’LSD i els falsos paradisos.
També va ser el temps de Joan XXIII i el seu fracassat aggiornamento. Aquesta és la part trista de la història, la nostra creu. No hi ha un Obama dins l’Església, perquè a l’Església els negres no voten, ni les altres minories. Ni menys encara les dones. Només una colla d’homes carques i estirats, convençuts de ser “el último mohicano” i de tenir la sagrada missió de salvar la vinya devastada per les gossades de senglars. Hem de reconèixer que en aquestes condicions serà difícil que l’Esperit aconsegueixi colar-se mai en cap conclave! Potser per això es duen a terme sota pany i forrellat.
Ens falten, doncs, el papa bo i també el Khruixev que tancava la terna dels líders renovadors i agosarats dels anys seixanta. Tots tres van tenir l’enginy i la intel·ligència de combinar el que els convenia a ells i als seus seguidors amb el que li convenia al món en aquells moments. Malauradament, també és cert que tots tres van trobar resistències aparentment insalvables i van acabar malament. Esperem que les coses ens vagin millor en aquesta ocasió.
Una bona diferència, és que Obama pot trobar altres dirigents convençuts, com ell mateix, dels efectes beneficiosos del “poder tou”. Per a l’inventor d’aquest terme als anys noranta, el professor de Harvard Joseph Nye, “durant massa temps, els estudiosos han prestat una atenció excessiva als aspectes més durs del poder militar, econòmic i financer, i han ignorat la importància de les característiques nacionals que permeten que determinats països facin amics i influeixin en la gent millor que els altres”.
El que ha de fer el pròxim president, tal i com ho ha expressat Paul Kennedy, és reconèixer amb claredat quines han estat les esperances que li han donat tanta popularitat en tantes parts diferents del món: les esperances africanes que presti veritable atenció i ajudi de veritat el continent atribolat; els desitjos llatinoamericans que mantingui les polítiques liberals en comerç i immigració, faci alguna cosa per superar el punt mort en les relacions amb Cuba i mostri un veritable respecte per Amèrica Llatina; les aspiracions d’Europa, Canadà i Austràlia que es prengui seriosament les obligacions d’Estats Units amb les institucions i els tractats internacionals, inclosos els compromisos ambientals i antiproteccionistes; i les esperances dels àrabs moderats que ofereixi alguna cosa més que bones paraules als palestins.
Com es pot veure, molts deures per a un sol president i per a només quatre anys. L’inconvenient i el repte principals són justament fruit de la quantitat de problemes acumulats que ha deixat per resoldre o que ha creat de bell nou el president sortint. Però la il·lusió, avui per avui, no ens la treuran. Sense ingenuïtats, però continuem creient que un altre món és possible i si no pot ser amb el fons, almenys que ho sigui amb les formes.

Àlex Masllorens és periodista

És Nadal: ha nascut un infant en un pessebre

La crisi, que ja és novament aquí, és com una penitència que imposa el sistema a la desmesura, a l’excés. L’austeritat que des de fa un segle es reclama com un valor ètic ara és una estricta necessitat perquè el consumisme, per dir-ho en un mot representatiu d’aquesta civilització, mena cap a la destrucció i cap a l’esgotament. Amb tot ja s’han sentit algunes veus que demanen ajornar la lluita contra el canvi climàtic per tal de centrar els esforços i els recursos per a sortir de la crisi econòmica. És una curiosa manera de no entendre res. La crisi ambiental i la crisi econòmica és el mateix, és l’ocàs del model de desenvolupament.

La recessió econòmica ja és un fet global amb conseqüències per a moltes famílies que pateixen en quedar per sota del llindar de satisfacció de les necessitats bàsiques. Per a altres famílies serà un parèntesi marcat per la moderació a l’espera de reprendre novament el ritme de consum. Per a moltes altres arreu de la Terra, serà la continuació d’un estat de pobresa permanent.
El món té ara mateix una població i un índex de creixement demogràfic molt superior al que l’ecosistema pot suportar de manera sostenible. Som uns 7.000 milions sobre el planeta i podríem arribar a ser 14.000 milions abans de meitat de segle. Vet aquí un important tema de reflexió amb connotacions ètiques revestides de dramatisme ambiental i econòmic, que curiosament no forma part, com els matrimonis homosexuals o la manipulació genètica per exemple, dels debats que ocupen els governs, l’Església i també les tertúlies mediàtiques.
El factor clau és la població. Els sistemes tancats, i la Terra ho és pel que fa als materials, acaben estabilitzant-se en un punt d’equilibri o bé es col·lapsen. A la nostra generació li correspon decidir quin és aquest punt d’equilibri pel que fa a població i a consum energètic. Kyoto és una aproximació a aquesta presa de decisió, però només una feble aproximació. El que sembla despendre’s de les altes discussions governamentals d’escala planetària, ens referim a la encara recent reunió dels G20, és com i quan sortirem d’aquesta crisi que afecta les no tant pobres butxaques dels consumidors per poder continuar l’escalada del consum. És per anar-hi pensant...

L'Eucaristia, tot un repte (I)

El curs passat vam encetar aquesta secció que volia ajudar a reflexionar sobre la fe que vivim, i ho vam fer amb un parell de temes que anaven molt arran de la vida: primer vam parlar de la política, i després de la família. Ara, en canvi, ens n’anirem cap a l’altra punta. Vull dir que ens dedicarem a reflexionar una mica sobre un aspecte de la fe cristiana que no “surt de la vida”, sinó que ens ve, diguem-ho així, “de fora”. Parlarem, durant uns quants números, de l’Eucaristia.
L’Eucaristia, és obvi, no neix de la nostra vida quotidiana. Si la celebrem, és perquè Jesús, abans de morir, enmig d’un sopar que tenia alhora les característiques d’un àpat ritual i un sopar de comiat, va agafar un tros de pa i després una copa de vi, i els va donar als seus seguidors dient-los unes paraules que donaven un especial significat a aquells aliments. I després els va encomanar de continuar fent allò en el futur.
L’Eucaristia neix, doncs, de la voluntat explícita de Jesús i de la vivència i la interpretació que van fer-ne els seus seguidors. Una vivència i una interpretació que al llarg dels segles s’ha anat transformant, estructurant, solidificant... fins a arribar a les actuals celebracions de l’Eucaristia, que certament queden força lluny de l’experiència que van viure els que van participar en aquell sopar de Jerusalem ara fa ja vora dos mil anys.
I queden força lluny per una raó molt òbvia: perquè el clima que hi havia entorn de Jesús en aquell sopar, queda també lluny del clima que hi ha a les nostres celebracions de l’Eucaristia. I no només en el cas de les celebracions més habituals i comunes de les nostres parròquies; també quan ens reunim un grupet de gent que tenim moltes coses en comú, i que mirem de viure intensament la fe, estem ben lluny de la proximitat humana i vital que hi havia entorn de Jesús, creada durant tant de temps d’anar junts i que aquell vespre esdevenia més viva que mai perquè tots tenien el sentiment que era a punt de passar alguna cosa determinant, segurament tràgica... No és un problema de ritus que pot semblar que treuen espontaneïtat: el sopar de Jesús també va ser ritual! Sinó que l’experiència de vida de la nostra comunitat (i això, ho torno a dir, tant si és la parròquia com si és el petit grup) és ben diferent...
Però encara hi ha un altre problema, més de fons. I és que celebrar l’Eucaristia és, en darrera instància, un reconeixement de la nostra incapacitat de viure, amb les nostres soles forces, el camí de l’Evangeli. A l’Eucaristia no hi anem només a expressar la nostra fe. Hi anem, sobretot, a rebre. A escoltar una Paraula que ens ve de Jesús, i a menjar un aliment en el qual afirmem reconèixer-hi la presència de Jesús. A nosaltres, el que ens sortiria de pensar espontàniament és que ja intentem viure l’Evangeli, i ja preguem quan ho creiem oportú. Per què, aleshores, hauríem de participar en aquesta trobada que no organitzem nosaltres al nostre aire, sinó que, diguem-ho així, ens ve donada? Per què la necessitem, l’Eucaristia?
Però resulta que l’Eucaristia és aquí, davant nostre. Des dels inicis, la comunitat cristiana ha considerat que trobar-se cada diumenge per celebrar-la era un element fonamental en el seu seguiment de Jesucrist. I així fins al dia d’avui. De manera que és important aturar-se a pensar-hi. Això mirarem de fer en els propers articles.

Josep Lligadas

Fent camí. Caminades contemplatives

Que organitzen les monges del monestir de Sant Benet, a Montserrat. Es tracta de trobar-se puntualment cap a les 9 del matí i sortir a caminar en silenci (totalment en silenci) per una ruta que elles preparen prèviament. Caminar i aturar-se, i llegir alguns textos i contemplar… fins al migdia, que es torna a prop del monestir. Dinar en comú, que cal que cadascú es porti… i cap a casa. Una molt bona idea que uneix la pregària amb la muntanya en un entorn tan suggerent com Montserrat. Cal inscriure’s prèviament. Podeu demanar informació a Conxita o Rosó, al correu cgomez37@gmail.com, o al telèfon 93.835.00.78 o al mòbil 618.59.32.57. Mercè Solé

Paulus. Oratori de Felix Mendelssohn Bartholdy

El vaig conèixer a la biblioteca i ha estat una sorpresa molt i molt agradable, que no sé si algú ha programat com a concert ara que convencionalment és l’any de sant Pau, en commemoració del segon mil·leni del naixement de l’apòstol.

És una obra al més pur estil dels oratoris de Bach i Händel, on poden reconèixer-se ben fàcilment uns quants corals luterans. Convé tenir present que Mendelssohn va ser el gran difusor dels oratoris de Bach a principis del segle XIX.
Podeu fer-ne algun tastet al youtube, on és fàcil trobar-ne alguns fragments. Mercè Solé

Coloquios nocturnos en Jerusalén

Carlo M. Martini i Georg Sporschill. San Pablo, Madrid 2008.

El recull de diverses converses entre el cardenal Carlo Martini, ex arquebisbe de Milà, i un company seu jesuïta. Martini, ja jubilat, viu a Jerusalem, i mena una vida tranquil·la volgudament en un lloc conflictiu, epicentre de moltes de les confrontacions dels nostres dies. M’ha impressionat la pau que transmet i la confiança en la gent, en els joves, en la gent que pateix, en la mateixa Església, en les persones no creients o d’altres creences. No és una confiança estúpida, és el convenciment que Déu és més gran i, si ens hi llancem a fons, encara que sigui des de perspectives diferents, ens fa lliures, solidaris i feliços, transformant la nostra pròpia mancança i infidelitat. Parla sense agror de les coses a canviar dins l’Església, i també es mostra capaç d’entendre les necessitats dels homosexuals, els canvis en les famílies… Sembla que li preocupa molt més la influència desmobilitzadora del consum en els joves que els seus costums sexuals. Es nota que és un arquebisbe que tota la vida, abans i durant el seu ministeri, ha visitat presos i drogaaddictes, ha pres part en negociacions difícils amb terroristes i ha estat en contacte amb joves. En els temps que corren, aquest llibre és terapèutic. Mercè Solé

Vivir y pensar en la frontera. El blog de Juan Masiá Clavell

És el blog d’un jesuïta, autoritat reconeguda internacionalment pel seu treball en bioètica (reconeguda també per la jerarquia de l’Església, a la seva manera, quan el van fer plegar de les seves responsabilitats en una universitat eclesiàstica espanyola; tal com està el pati vol dir que diu coses interessants i fonamentades, cosa que no significa que sigui dipositari de la veritat absoluta, que ell no sembla pretendre pas). Juan Masiá viu al Japó i és des d’allà que va compartint les seves reflexions, des de l’evangeli del dia fins a la classe d’Educació de la Ciutadania. Va bé sentir parlar de l’Església des d’un entorn on és minoritària. Mercè Solé
Trobareu el blog enllaçat amb aquest blog de l'Agulla...

Joan XXIII, cinquanta anys

El 28 d’octubre de 1958 va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Angelo Giuseppe Roncalli, que va prendre el nom de Joan XXIII. Ara fa just cinquanta anys. Quan va ser elegit ell en tenia 76, i tothom va entendre que, després d’un papat tan llarg i de tanta altura com el de Pius XII, els cardenals havien optat per un home gran, que durés poc temps i servís com de vàlvula de descompressió. Un papa de transició, es deia. Però ves per on, resulta que aquell papa de transició va capgirar l’Església. Mai no sabrem fins on pensava que calia canviar les coses, ni si tenia previsions gaire concretes, però sí que sabem que no va arribar al papat per sorpresa i sense saber que potser li tocaria aquesta tasca. I també sabem que era un home que creia que calia provar camins nous per anar endavant, tal com ja va escriure en el seu diari quan encara era seminarista, un dia de Sant Esteve: admirava aquell primer màrtir perquè havia estat capaç d’entendre que la comunitat cristiana s’havia de deslligar del judaisme i encetar una cosa nova, oberta a tothom... Ara que estem en evidents temps d’involució, en què els profetes de calamitats que tanta angúnia li feien al papa Roncalli sembla que estiguin ocupant cada cop més l’espai eclesial, haurem d’agrair-li a Déu que ens vagi donar aquell home que va posar en marxa un procés de canvi irreversible. Perquè, per molta involució que ens vingui, algunes coses ja estan definitivament adquirides, com ara la capacitat de pensar i opinar diferent de les doctrines més o menys oficials... Josep Lligadas

Contrastos

Aquest estiu vaig ser un parell de dies a Brussel·les i, amb l’Ernestina, veterana de la JOC, vam voler anar a visitar la tomba de Cardijn. Està enterrat en una església, lluny del centre, que és on hi ha enterrats els belgues il·lustres i això vol dir que també hi ha enterrats els reis belgues (els reis són il·lustres per definició). La casualitat va fer que s’escaigués que aquell dia feia anys que havia mort el rei Balduí i s’hi celebrava un funeral, al qual van assistir el rei i la reina actuals, la vídua del rei Balduí i tota la família reial. Nosaltres vam arribar moments abans que ho fessin els reis i a la porta ningú no ens va dir res ni ens van regirar la motxilleta.
Vam entrar, vam trobar l’espai dedicat al fundador de la JOC: una pedra senzilla, una fotografia, la frase en francès i en neerlandès «Una jove treballadora, un jove treballador, val més que tot l’or del món» i unes flors. Era en un lateral a prop de l’altar major i allà ens vam quedar. La missa no la va presidir cap bisbe ni cap cardenal, sinó un canonge (ens van dir), que després vam veure a la TV en camisa i corbata parlant de l’acte. Acompanyant els celebrants hi havia dues acòlites, que no eren pas criatures sinó dues dones joves. Això sí, hi havia un cor i un grup de cambra que van interpretar fragments del Rèquiem de Mozart. I la celebració va ser tota celebrada en francès i en neerlandès, sermó inclòs. Sortint no vaig poder evitar de fer comparacions amb el nostre Estat espanyol. Josep Pascual

Mitjans de comunicació i mercat

Fa uns quants dies una persona força vinculada als mitjans de comunicació em comentava la situació greu que pateixen els mitjans públics de comunicació. Afirmava que amb la potència del mercat els “productes culturals” d’una certa qualitat estan en perill de desaparició per la pressió econòmica. I que això no depèn de la persona que sigui directora d’un mitjà radiofònic o televisiu perquè es troba immersa en aquest món mercantilitzat inevitablement (la roda fatídica: audiència-publicitat- programa). Tot això venia a tomb d’un cas concret, que fa pensar: un no renovament de contracte amb una “estrella” radiofònica d’un programa de gran audiència a Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del tema i de les formes (més o menys encertades) de no renovar el contracte, resulta que aquest programa el fa (més ben dit, el feia) una empresa privada, que el ven a l’emissora pública, amb el ganxo del professional, que podrà viure tota la vida amb el que ha guanyat aquests anys amb l’esmentat programa… Els tertulians que hi participaven també poden viure (si no tenen grans despeses) amb el que cobren per estar una o dues hores comentant l’actualitat dins el programa. Probablement això està dins la “lògica” del mercat però crec que: 1) Cal donar-ho a conèixer (als radiooients que es lamentaven de la pèrdua… i a tots els ciutadans que paguem una part de les despeses dels mitjans públics); 2) Cal demanar una certa coherència als professionals “progres”, capaços de qüestionar polítics i pressupostos… menys el seu, és clar. Jesús Lanao

Frivolitat

Com si no fos prou terrible la notícia de l’avió estavellat a Barajas, ens hem d’assabentar que alguns dels que van accedir al lloc de l’accident a socórrer els damnificats van gravar amb els mòbils imatges de vídeo per després intentar vendre-les als mitjans de comunicació. Com si no fos prou lamentable que cada dia hi hagi persones que fugin de la realitat drogant-se o emborratxant-se, llegeixo al diari que dos treballadors d’ambulàncies de Barcelona van despullar i van abusar d’una jove de 20 anys en coma etílic, això sí, gravant les imatges amb el mòbil i mostrant-les amb fanfarroneria als companys de feina.

Només són dos exemples de la frivolitat amb què actuen persones sense escrúpols, persones adultes que suposadament haurien de ser responsables humanament i professionalment parlant. I en relació amb això, em ve al cap que en molts entorns laborals ser persona i actuar amb ètica... no és precisament un fet que puntuï gaire per accedir o ascendir en un lloc de treball, o per caure socialment “simpàtic”; de vegades és més aviat el contrari: els elements més impresentables, i fins i tot malèvols, són els “ben vistos”, el “graciosos”, el “trepes”... (o potser el que fa por als insegurs com ells). I estem parlant del món dels adults, no d’adolescents malcriats. Com combatre tot això? Maria-Josep Hernàndez

Avantatges socials injustos?

La nostra societat ofereix una sèrie d’avantatges i/o serveis a determinats col·lectius, com és el cas de pensionistes i jubilats, que d’entrada són d’agrair. Tanmateix la universalitat d’aquests avantatges o serveis pot ser injusta. Avui em vull referir, en concret, als dels transports urbans de Barcelona i rodalies. Una persona, jubilada, més gran de 65 anys, té dret a la tarifa reduïda (T-4), independentment de la pensió que cobri. Això si gestiona el seu carnet de pensionista a través dels Ferrocarrils de la Generalitat. En canvi, si ho fa per mitjà de l’Ajuntament de Barcelona, solament pot obtenir la reducció si cobra menys de 1.000 € al mes. Penso que hi ha dues incongruències bastant notables: primera, la diferència de criteris entre la Generalitat i l’Ajuntament; segona, que l’avantatge el tinguin pensionistes amb jubilació alta i, en canvi, no hi hagi cap reducció per a aturats, immigrants sense feina, etc. En aquest sentit hi veig una gran injustícia. És clar que aquests col·lectius més fumuts no acostumen (o no poden) anar a votar… Jesús Lanao

Apostasia i bases de dades

Darrerament s’ha format un cert enrenou a propòsit de si es podia, o calia, esborrar, dels llibres de baptisme, els qui han apostatat. I la cosa s’ha plantejat com si els llibres de baptisme fossin els fitxers, o el cens, o la base de dades, on consten els “afiliats” a l’Església catòlica. I això és un error de plantejament. L’Església catòlica, almenys a Espanya, no té cap base de dades dels seus membres. Els llibres de baptisme no són tals bases de dades, són només la constància de la gent que ha estat batejada, amb la data de naixement i els noms de pares i padrins. Però no tenen cap valor estadístic per saber quants catòlics hi ha: per exemple, quan un dels batejats es mor, continua el seu nom al llibre, i no s’hi posa cap nota dient que s’ha mort. De manera que, si comptéssim els catòlics en funció dels que consten als llibres, la xifra seria immensa, perquè comptaríem vius i morts. O sigui que anotar-hi una apostasia, o fins i tot esborrar (ratllant-la degudament perquè no es pugui llegir) una inscripció, no fa variar el recompte d’”afiliats” catòlics. I la pregunta seria: doncs com el compten, el nombre de catòlics? I la resposta seria: doncs deu ser més o menys a ull, segons criteris que no s’acaben de saber... A Alemanya, per exemple, és diferent, perquè allà sí que tenen un fitxer de catòlics, a més del llibre de baptismes: tothom està apuntat a la seva Església i hi paga la quota corresponent, per rebre’n els serveis que demani; i si vol, se n’esborra.

Les apostasies, certament, s’han d’anotar als llibres de baptisme. És una obvietat, un dret, fer constar si un no vol continuar en aquell grup on va ser incorporat pel baptisme. Però això no té cap conseqüència a l’hora de comptar el nombre de catòlics... Josep Lligadas

L’economia explicada als tontos (amb perdó dels economistes)

Curiosament és en la comptabilitat a on ha fallat la cosa: de tots és sabut que estem travessant la pitjor crisi econòmica que, en la nostra petita escala vital, podrem arribar a veure. Es veu que hi ha entitats financeres que no tenien els comptes ben quadrats, i també hi ha força gent que gastàvem el que no teníem. La distracció dels bancs es va estendre creant alarma que, seguint les ben conegudes lleis del comportament humà, amenaça de propagar-se en una reacció de pànic en cadena. Els representants de l’autoritat estatal, que miraven cap a una altra banda, estan fent ara gestos per interrompre la reacció injectant confiança en forma de diners, de declaracions, de promeses...

És que els executius de les finances no saben comptabilitat? Res d’això: els gestors de l’economia s’han vist traïts pel seu principal aliat: el lliure mercat, és a dir, la creença dogmàtica que els preus els assigna el mercat, que augmenten en relació a l’escassesa del bé. Vet aquí que el valor de la vivenda –que és valor de canvi i no pas real– s’esperava que no baixaria malgrat la sobreproducció, ho ha fet, i allò que abans valia (P) ara val (P-d), essent (d) igual a una quantitat que en diem depreciació.
És molt possible que el fet que la majoria d’economistes no sàpiguen clavar un clau a la paret de casa seva per penjar un quadre, fet bastant comú, expliqui la catastròfica teoria econòmica convencional, tan allunyada dels processos físics i reals de l’activitat humana. Els professionals de l’economia, capficats a predir el comportament de la borsa, dels moviments de capital especulatiu... s’han oblidat de fer quadrar els balanços entre els recursos disponibles, la disponibilitat energètica sostenible, és dir a llarg termini, la generació de valor del treball i les necessitats humanes. Han confós tot plegat amb una qüestió d’oferta i demanda simplificant les equacions fins al ridícul. La creença encara en el creixement indefinit de l’economia demostra fins a quin punt el pensament econòmic d’avui es troba confinat entre els espessos murs de la ignorància i el desconcert. Hem d’esperar doncs alguna cosa dels que amb la vella ortodòxia econòmica “vetllen” pel destí de tots plegats? Doncs pel que es pot veure no. Decidits a llençar un cable per socórrer el sistema, per ara parlen d’intervenir les economies i vigilar-les més. Res de cap canvi de model. Però ja es veurà...

Salvador Clarós

Risotto de bolets

Al final de l’estiu i principis de la tardor, sovint es diu que és l’època dels bolets, bé, millor dit, el temps dels “caçadors de bolets”, ja que és el període en què resulta més fàcil trobar-ne. Els que no tenim el do de trobar bolets ens queda l’opció del mercat. En aquest moments de “desacceleració”, en el qual la nostra butxaca pateix, cal tenir els peu ben enganxats a terra i “amagar-se” una mica, com fan els bolets, pregant que passin els “caçadors dolents” i no ens vegin, ni ens tallin sense contemplacions, per pur plaer. Enguany us ofereixo una recepta ajustada als temps que vivim, molt bona però en què no calen uns bolets ben macos (que són més cars) sinó que podem utilitzar bolets a trossos o fer la barreja que la nostra butxaca ens permeti amb bolets més petits que pesen poc i per tant donen per més.

Ingredients (per a 4 persones): 400 g. d’arròs bomba; 300 g. de bolets (barrejats: pinetells, rovellons, rossinyols, xampinyons, escarlets, ceps, siurenys, cama-secs, ous de reig...); 1 ceba grossa; 1 cullerada de mantega; sal; oli; pebre; 1,5 litres de brou de verdures (ceba, pastanaga, porros...); 150 g. de formatge parmesà (ratllat ben fi); 1 gra d’all.

Preparació: Poseu a bullir el brou de verdures. Quan hagi fet el primer bull, poseu-lo a foc lent. (cal posar-hi uns 2,5 litres d’aigua ja que s’evapora bastant).
Poseu en la cassola per fer l’arròs, la ceba tallada ben petita amb una cullerada de mantega. Feu-la primer a foc ben fort, i tot seguit abaixeu el foc i feu-la a foc lent (uns 30 minuts)
En una paella, saltegeu el bolets (tallats petits) amb una mica d’all picat i amb poc oli, primer a foc ben fort i després a foc lent (uns 5 minuts); abans de retirar-los, afegiu-hi la sal i el pebre.
Un cop estigui la ceba ben rossa, afegiu-hi el bolets saltejats i barregeu molt bé. Aquí es pot posar una mica de tomàquet fregit i un raig de vi blanc. Al cap de 10 minuts, apugeu una mica el foc i afegiu-hi l’arròs. Ho barregeu molt bé durant uns 5 minuts. Un cop s’enganxin els grans d’arròs a la cassola, hi tireu el brou de verdures, prèviament colat (aproximadament 1,5 litres).

El secret del risotto és respectar el temps de cocció. Ha d’estar 7 minuts exactes a foc fort, i tot seguit 7 minuts exactes a foc lent. Quan quedin un parell de minuts, hi afegiu el parmesà ratllat, i ho barregeu una mica (no gaire, que no es pasti l’arròs). Si durant el procés, veieu que encara no està l’arròs i falta aigua, n’hi afegiu més (hauria de quedar una mica caldós).
Un cop han passat els 14 minuts, ho traieu del foc i ho poseu al forn a uns 180º durant 3 o 4 minuts (hi podeu afegir una mica més de formatge parmesà si voleu que faci crosta).
Tere Jorge

Associació cristiana de gais i lesbianes de Catalunya (ACGIL)

Qui som?

L’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL) és un espai de trobada ecumènica per a tots els cristians gais i les cristianes lesbianes que volen compartir les seves vivències, viure naturalment la seva fe i la seva homosexualitat, fomentant el creixement integral de l’ésser humà.

L’ACGIL va néixer l’any 1991 i té personalitat jurídica pròpia. L’associació, sense ànim de lucre, està inscrita en el registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Té la seu al Casal Lambda de Barcelona. Pertany a la Federació Coordinadora Gai-Lesbiana. És membre dels Consells Nacional i Municipal de Barcelona en temes homosexuals; del Fòrum Europeu de Grups Gais, Lèsbics, Transexuals i Bisexuals Cristians; i de la Federació Catalana d’ONG pels drets humans.

Què volem?

• Aprofundir en la fe i en el missatge de l’Evangeli tot reflexionant a la llum de la paraula de Déu.

• Ser presents de forma activa en les esglésies cristianes de Catalunya per obrir-les a la realitat de l’home/dona i al món que l’envolta. Volem fer desaparèixer els tòpics que existeixen sobre el fet homosexual dins l’entorn de les esglésies.

• Normalitzar el fet cristià dins l’àmbit homosexual.

• Ser presents de forma activa i compromesa a la societat per donar-hi testimoniatge de la nostra realitat, amb actitud de servei. ser crítics amb el món que ens envolta i participar a la lluita per a la igualtat de drets per a tots i totes sense cap mena de discriminació.

L’ACGIL és un espai d’acollida i de convivència, on tothom pugui expressar-se i acceptar-se amb respecte, tot fent compatible homosexualitat i cristianisme.

Els nostres serveis:

• Oferir un espai de trobada
• Sopars | Dinàmiques de grup i d’esbarjo | Tallers de Teologia | Sortides de cap de setmana | Grups de reflexió.
• Compartir la fe
• Pregària: Un cop al mes ens trobem per a meditar i pregar a Déu | En moments especials de l’any celebrem l’Eucaristia en un ambient ecumènic i lliure | Recessos de cap de setmana.
• Normalitzar el fet homosexual dins l’entorn cristià i alhora, donar a conèixer el fet cristià dins el col·lectiu homosexual
• Comunicació mitjançant el web i el correu electrònic | Edició i distribució de publicacions i documentació sobre homosexualitat i cristianisme | Xerrades a col·lectius, a moviments cristians, a associacions... | Assessorament sobre educació a qui ho sol·liciti | Col·laborar amb l’Administració Autonòmica i Local | Participació en Esdeveniments Socials.
• Eixamplar horitzons
• Trobades amb altres grups GLTB d’arreu | Testimoniatges de vivències personals | Xerrades sobre temàtica gai i lèsbica | Conferències o testimoniatges sobre altres tradicions cristianes o altres religions.

Servei d’acollida

Disposem d’un servei d’acollida que funciona cada dilluns, de les 7,30 a les 9 del vespre. Les persones que el formen (entre les quals un consiliari i un agent pastoral) t’explicaran personalment què és la nostra associació, com funciona, què pots trobar-hi, quin és el nostre tarannà... Podràs fer totes les preguntes necessàries per tal d’aclarir els teus dubtes. Assessorament personalitzat quant a la fe i la homosexualitat. Orientació.

Per col·laborar o asociar-se a l’ACGIL us podeu adreçar a: T. 933 195 550 / T. 900 601 601 / F. 932 980 618 / www.acgil.org / info@acgil.org / Verdaguer i Callís 10, 08003 Barcelona

Pensaments al caliu de l'escoltisme

L’escoltisme i un servidor portem caminant junts…doncs… una pila d’anys! (30 potser?). Les coses han anat canviant, i cal i és bo que així sigui. Les tres opcions, anys enrere, “fe, país i servei” han anat evolucionant fins arribar a les actuals, si no vaig errat, “espiritualitat, país i educació”.Tot acompanyant els fills en la seva ruta (dos adolescents, a Ràngers – Noies Guies i a Pioners – Caravel.les), anem constatant que les opcions de “país” i “servei” (“educació”) segueixen sense presentar gaire dificultats de concepte. Però... ai, l’opció de “fe”! quina fe? la nostra? la dels caps? alguna “fe”? De quina espiritualitat parlen els nostres fills i filles a l’escoltisme? Compartim el món persones de cultures, orígens i sensibilitats religioses diverses. L’escoltisme, en tant que moviment universal, hauria de ser sensible a aquesta realitat i saber donar una resposta adequada, fins i tot a aquells sectors que es declaren obertament partidaris que la “fe” deixi de ser una opció bàsica del món escolta. I aquest darrer criteri, que no comparteixo, és també legítim i cal que sigui tanmateix pres en consideració.Sóc del parer, però, que la diversitat i el respecte a totes les opinions no ha de ser en detriment dels propis plantejaments. Els nois i noies que s’apunten a l’escoltisme -també per tant els seus pares- tenen dret a saber “quin pa hi donen”. Entenc que no s’hi val, en nom del respecte a la diversitat, dimitir del posicionar-se en plantejaments de fe, de sensibilitat religiosa, i no és de rebut tampoc confondre la fe i el referent “Jesús” amb l’Església com a institució; recullo unes paraules en el sentit que sovint parlem molt de l’Església i poc de Jesús...Trobar el punt dolç i el just equilibri, entre el respecte –necessari i exigible– a la diversitat i l’aposta clara per l’opció de fe o d’espiritualitat no és tasca senzilla. Exigeix responsabilitat i maduresa, tant dels caps com del propi Moviment Escolta i Guia en la seva col·lectivitat. Demana un treball, individual i col·lectiu, de reflexió acurada i tranquil.la, en què tots hi diguin la seva, responsables del moviment, caps, nois i noies, pares. No és una tasca simple, és la responsabilitat que ens pertoca, cal ser agosarats i valents, en un món –el nostre– canviant, en què les injustícies i la intolerància són prou visibles, i davant les quals no podem restar indiferents si estem convençuts –i estic segur que n’estem– que havent recollit el llegat de Baden Powell hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per deixar el món millor de com l’hem trobat. Considero que poc que cal buscar pas resultats amb rapidesa, sinó fer camí, fer camí plegats. És Ítaca el que compta. La “diferència” ens exigeix una actitud pacient, comprensiva i amorosa d’escolta, de coneixement, d’acolliment de l’altre, deixant de banda els propis prejudicis i restant amb el cor ben obert. Serà amb aquesta actitud i aquest convenciment profunds que ens sorprendrem en descobrir que “l’altre” no és en realitat tan diferent, que ens uneix i compartim molt més que no pas allò que ens separa, que en realitat poc que som pas tan “diferents”, que ens sabem i reconeixem per sobre de tot “persones”, que tot i sense renunciar a la pròpia espiritualitat, perquè tenim el pensament i el cor ben oberts, som capaços i tenim ganes de caminar plegats, de construir junts aquest “món millor”. Bona ruta i sempre a punt!Josep M. Alcalde és advocat

El bisbe Carrera

El bisbe Carrera era un home amb qui es podia parlar de tot, i que era capaç d’entendre, des de dintre, la realitat del món. No semblava pertànyer a un món diferent del món normal. I sabia explicar-se, i sabia escriure, i deia coses ben dites, i era fàcil sintonitzar-hi. I era un home senzill, que no reivindicava precedències per raó del càrrec. O sigui que tenia l’estil personal i democràtic que hom creu que hauria de ser propi de qualsevol bisbe i que de fet acostuma a ser-ho tan poc.
A vegades, tot sigui dit, hom hauria desitjat trobar en ell una mica més de decisió i gosadia. Però el fet és que, malgrat això, el bisbe Carrera quedarà com un símbol eclesial definitivament valuós. Perquè en el fons de la seva manera de fer i de ser hi havia tota una història: el treball de base en el món obrer en els anys durs de la dictadura, la contribució a crear estructures culturals democràtiques i catalanes, la lluita directament o indirectament política, la capacitat de mostrar a través de tot això un rostre eclesial creïble... El dia del seu enterrament, es notava que la gent se l’estimava.
En aquests temps d’hivern, la seva mort ens fa adonar que cada cop ens queden menys figures que representin l’Església que ens cal i que volem. Caldrà fer-les sorgir.

Josep Lligadas és escriptor