Velles òperes, noves produccions

A mi m’agrada molt l’opera. Tinc un abonament al Liceu i espero algunes representacions amb il·lusió, com el recent Parsifal. Formo part del públic normalet, no gaire entès, però que pot fruir enormement de l’espectacle. Per això cada cop em sento més maltractada per aquesta obsessió de presentar “noves versions” de les òperes clàssiques. Noves versions a la pràctica significa que els decorats, el vestuari i la direcció escènica prenen molt més protagonisme que la música i els seus intèrprets. I que sovint ens sotmeten a una mena d’esquizofrènia artística que vol dir que mentre el text i la música expressen una cosa, l’escena en diu una altra, de vegades oposada. Exemple: mentre la música del Parsifal va recreant l’esplendor de la natura i la verdor de la primavera, tu estàs veient una mena de túnel del Carmel, amb metro inclòs. O que mentre la música expressa la mort d’un personatge, el productor (o productora, en aquest cas, com era la Núria Espert en Turandot fa pocs anys) decideix que aquest personatge no té per què morir i en canvia el desenllaç...

He de confessar que algunes produccions agosarades m’han agradat, com aquella vegada que van presentar tot el Lohengrin com una història d’un curs de primària en una escola. Però la majoria de vegades em sento tractada com si jo fos incapaç d’entendre allò que tinc al davant. Perquè a sobre tots aquests invents vénen acompanyats de la necessitat de “traduir” els clàssics a l’actualitat, com si els espectadors no fóssim capaços d’entendre les coses també amb profunditat, també amb actualitat, també des de dins. Ja ho sé, que es tracta de trobar un equilibri, i que noves versions poden aportar riquesa, però de vegades el que aporten és frivolitat.
I és que jo, que no tinc gaires recursos per veure gaires Parsifals arreu del món, quan vaig a escoltar aquesta obra, hi vaig a veure Wagner, no el productor “X”. En valoro especialment la música, i em sap greu que quan es programa una representació amb uns intèrprets de primeríssima qualitat com ha estat el cas a Barcelona, m’amarguin la representació a base de provocar un trencament entre allò que veig i allò que escolto.

Bé. Deu ser un problema menor en el món. Amb els anys em dec fer cada cop més conservadora... Hauré de fer com una bona amiga, que confessa que de vegades tanca els ulls i es limita a escoltar la música... Però no em puc estar de pensar en el conte aquell del vestit nou de l’emperador. Mercè Solé
Publicat al febrer del 2005

El Carmel i l'arquebisbe

L’arquebisbe Martínez Sistach va reaccionar de pressa davant la desgràcia del Carmel, i va anar a dir la missa dominical al Casal d’Avis on es reuneix la comunitat cristiana de la zona davant la impossibilitat de fer-ho a l’església de Santa Teresa, directament afectada per l’esvoranc. És un bon senyal, aquesta presència episcopal. Com també ho és que no fes escarafalls davant els “mitjans pobres” amb què va haver de celebrar: sense casulla, i amb un missalet petit. Perquè, evidentment, podia haver fet anar a buscar els paraments “oficials” de dir missa a qualsevol altra església, i a ningú no li hauria estranyat, i més ara, amb els vents tan primmiradament ortodoxos que bufen per tot arreu. Però, per sort, a l’arquebisbe això no li va semblar important. Allà, l’important era la seva proximitat als afectats. I, juntament amb aquesta proximitat, també ho era recordar, com va fer, la situació de la molta gent que ha de viure sense sostre. Que no és relativitzar el dolor i l’angoixa dels que han perdut casa seva al Carmel, sinó que era una manera d’eixamplar la mirada i dir que els dolors d’un s’uneixen sempre als dolors de tots. Cal agrair-li tot això, a l’arquebisbe de Barcelona. Josep Lligadas

El Carmel i la Barcelona guapa

No voldria ser demagògic, de veritat. Perquè ja sé que una desgràcia pot passar sempre, i el que ha passat al Carmel és una desgràcia. I que. si bé és cert que, tal com va dir el mateix conseller Nadal, la desgràcia del Carmel s’hauria pogut evitar si s’hagués vetllat més atentament el procés de construcció del túnel, també és cert que mai no es pot arribar a saber fins on cal vetllar les coses, ni es pot arribar a pretendre la seguretat absoluta en les obres públiques, perquè aquesta seguretat només es té quan no es fa res (i encara…). Però un cop dit això, no puc evitar de pensar en la gran despesa que ha fet Barcelona en actuacions urbanístiques que l’han millorada i li han donat una molt bona imatge, des dels Jocs Olímpics a les campanyes com la del “Barcelona, posa’t guapa”. Una despesa que, certament, no han estat de cap manera diners llençats, perquè millorar la imatge de la ciutat i crear nous espais que la facin més agradable és una cosa bona per a tots, perquè en tots repercuteix el bon clima que aquestes coses creen. Però que, alhora, resulta obvi que ha estat una despesa clarament parcial i esbiaixada. La nostra Barcelona guapa havia d’incloure una gran atenció a llocs com el Carmel, que necessitaven una atenció directa de regeneració (que ara, gràcies a la desgràcia, els arribarà en forma de pla integral), en comptes de deixar que només els arribessin les repercussions de les millores que es produïen en altres llocs més visibles de la ciutat. I la nostra Barcelona guapa necessitava també que la dedicació dels tècnics que treballen en temes com el metro fos més seriosa, més atenta, més competent. Quan s’és d’esquerres, un no es pot deixar endur tant per les polítiques d’aparador, encara que sembli que aquestes són les que donen més vots. Josep Lligadas

Publicat al febrer del 2005

Què més deuen voler a Roma?

És una pregunta que em plantejo cada vegada que faig una estada en un monestir de monges i veig que quan no hi va cap capellà s’han de limitar a fer una celebració de la Paraula i a combregar però que pròpiament no hi ha Eucaristia. Ho he viscut recentment a Vallbona de les Monges i a Puiggraciós. Dones que donen tot allò que són a l’Església, perseverants, cultes, generoses, escrupuloses amb la litúrgia, que realment fan vida de pregària, és ridícul que a aquestes alçades no puguin celebrar per elles mateixes pel fet de ser dones. A l’Església cada cop som menys, però la mateixa Església en lloc de reconèixer i potenciar tot allò que és positiu i que encara conserva, s’entossudeix amb els seus prejudicis masclistes. I és curiós, perquè amb tants “manuals” de moralitat que conserven, sembla que aquest no està assenyalat enlloc com a pecat. Però ho és. I dels grossos. Mercè Solé
Publicat al febrer del 2005

Inês Castel-Branco: fe, art, frontera

Inês Castel-Branco va néixer a Lisboa el 17 de maig de 1977, va venir a Barcelona amb un Erasmus l’agost de 1999, quan feia cinquè d’arquitectura, i s’hi ha quedat. Fa un any i mig que va casar-se amb Ignasi Moreta, viu a Gràcia, ja és arquitecta, està preparant la tesi doctoral, li interessa especialment el tema de la relació entre els espais de la litúrgia i el teatre (de manera que, parli del que parli, sempre acaba referint-s’hi), i està vinculada a una colla d’iniciatives eclesials. Va guanyar el premi Joan Maragall de l’any 2003 amb el llibre “Camins efímers cap a l’etern. Interseccions entre litúrgia i art”, que ara acaba de sortir, i parla un català amb consonants portugueses que resulta especialment agradable. I pensa que cal desclericalitzar l’Església.
- Per què ets a Barcelona?
- L’agost de 1999 vaig venir amb l’Erasmus, i des de llavors que estic aquí vivint de beques. Em va agradar molt Barcelona, d’una manera que al principi no sabia explicar. M’agradava l’ambient cultural, la diversitat, el fet que aquí un arquitecte no només feia cases sinó que també intervenia en altres àmbits, m’agradava també la cultura catalana… I també l’Església: vaig començar a participar en diverses iniciatives com ara el Centre Cristià dels Universitaris i la pregària de Taizé… I sense saber ben com, vaig demanar de quedar-me un altre any, i vaig tenir altres experiències, i vaig decidir quedar-me definitivament. Vaig fer un màster d’arquitectura efímera, relacionat amb art, museus i teatre. Vaig participar en la preparació de la trobada de Taizé de Barcelona, el Nadal del 2000, cosa que em va portar a visitar moltes parròquies i a conèixer moltes comunitats diferents. I després em vaig passar els cinc dies de la trobada al centre d’acollida, contestant el telèfon sense parar.
Un moment clau va ser el febrer següent, el 2001, que vaig entrar en un grup que preparàvem la Trobada de Joves de Catalunya, una iniciativa que després no ha tingut continuïtat. I al grup, és clar, tota l’estona parlant en català… I alhora, podia explorar el meu tema en el màster, que vaig decidir que fos el dels espais litúrgics, relacionant litúrgia i art contemporani.
Després, he entrat com a convocant al Fòrum “Vida i Evangeli, i a Cristianisme Segle XXI, he començat el doctorat, m’he casat… Col.laboro a la parròquia de Sant Ildefons, on animo una missa i faig catequesi, vam començar un grup de preparació al matrimoni amb l’Ignasi Salvat i ens continuem trobant, també un grup d’hermenèutica al CIC…
- Parlem de com vivies la teva fe abans, a Portugal.
- Jo vaig néixer a Lisboa però he viscut tota la vida a Castelo Branco. I la meva família és molt cristiana, a casa hem viscut molt la fe. Quan jo tenia 8 anys el meu pare va agafar un càncer de medul.la, i el dia que en vaig fer 14 ell va morir. Recordo la vivència del seu funeral, molt participada, festiva… Les meves germanes i jo estàven a la parròquia i tocàvem a les misses; també vaig estar un temps amb els carismàtics… em sembla que he estat a tot arreu. La meva fe era una fe bastant viscuda i personal, i després, quan vaig entrar a la universitat, participava en unes trobades de pastoral universitària que ens ajuntàvem per grups: els d’arquitectura i de belles arts anàvem junts, i una de les coses que parlàvem era de com calia reformar els edificis de les esglésies. De manera que un dels temes que va quedar en la meva memòria i els meus interessos va ser aquest de la litúrgia i, quan en el màster em comencen a parlar del teatre del segle XX, i surt el teatre sagrat, que és una línia de teatre que més que espectacle vol ser una experiència de participació i una experiència interior, de seguida em va tornar a evocar el món de la litúrgia. El teatre com a apropament vaig veure que equivalia al que deia la reforma litúrgica del concili Vaticà II, i això també té que veure amb els espais… En fi, que m’agrada moure’m en aquests temes de frontera.
- Com veus l’Església? Primer, la d’aquí.
- D’entrada és una Església molt diversa, molt plural, i això és molt bo. En comparació amb Portugal, aquí hi ha un sector més crític, menys clericalitzat, i això ho trobo molt important: que no hi hagi només la veu oficial. És molt bo que hi hagi tants grups, i jo em trobo bé en aquest ambient més obert, més conscient de la història.
Però també he de dir que les noves generacions ens estem distanciant de les generacions més grans, les generacions que van viure el concili. Aquestes generacions es van haver d’alliberar d’una imatge de Déu terrorífica, i d’una mena d’espiritualisme que els fa tenir un gran esperit crític i potser treballar poc la vivència espiritual. I en canvi nosaltres no hem conegut aquesta mena de catolicisme, i per això trobo a faltar a vegades el treball més interior. Jo conec molts joves que busquen espais més espirituals, i no tant la crítica institucional i la denúncia. I jo crec que les dues coses són igualment importants. Que val la pena, alhora que la crítica, aquest treball espiritual. És a dir, que hem de fer aquesta experiència interior i alhora intervenir en les coses i denunciar el que calgui denunciar. Jo, almenys, intento conjugar-ho.
I alhora hi ha una altra cosa que crec que també cal conjugar. Jo estic treballant en una parròquia i alhora estic dedicant-me intel.lectualment a aquests temes, perquè penso que cal conjugar la vida cristiana normal i l’estudi del fet religiós i de les religions, no dintre el món religiós, sinó des d’una perspectiva no confessional. Tot i que això segon exigeix una certa valentia en segons quins ambients: per exemple, quan vaig plantejar el tema de la meva tesi, en què volia tocar la qüestió de la litúrgia i els espais de la litúrgia, els professors d’arquitectura em van dir que no s’hi veien amb cor i m’he hagut de buscar un co-director a la Ramon Llull… Tot i que també he de dir que ara noto una actitud de més interès pel món de la religió des d’una perspectibva no confessional. És complicat, però cal trobar el llenguatge i les actituds adequades en cada un dels àmbits.
Aquests són els meus dos reptes: per una banda, tenir una vivència interior compromesa en el món, i per l’altra, treballar la religió tant a les comunitats com a fora de les comunitats.
- Com veus la situació general de l’Església?
- Aquest és una qüestió que cal lluitar-hi però que no hauria de concentrar totes les energies… caldria aprendre una mica a prescindir-ne. La qual cosa és fàcil de dir, però no tan fàcil de fer.
Tant a les celebracions com a l’Església en general cal desclericalitzar. L’Església s’ha d’obrir al món i als llenguatges del món. Jo això ho veig en particular en relació amb l’art, perquè l’Església se n’ha divorciat i en canvi podria aprendre’n molt, perquè els artistes del segle XX han fet moltes coses per commoure, per incentivar la participació, per promoure el canvi interior. I això no té cap ressò a l’Església. A les celebracions en concret hi ha massa paraules, falta temps de silenci, els espais no són adequats sinó que haurien de ser molt més propers, perquè no anem a l’església com qui va al cine a veure una pel.lícula que fan al fons de la sala…
En general, un pensa en l’Església i de fet pensa en la jerarquia. I no cal dir que aquests missatges dels bisbes espanyols i del mateix papa en què pretenen tenir el monopoli del cristianisme i ser-ne l’única veu fan mal. Per a mi, l’Evangeli és més important, i l’Evangeli no es fica en aquests temes de moral sexual. Tot el missatge de l’Evangeli és molt diferent del missatge de l’Església: és no jutjar, és no imposar un codi de lleis morals… En aquests temes, la majoria de cristians, i els joves en particular, fem el que creiem que hem de fer. Però aquesta veu dels bisbes és l’única que se sent, i sap greu veure com així es taca el missatge evangèlic, que és tota una altra cosa. Jo voldria una Església més humana, que miri les persones i no les lleis morals. I una Església disposada a acceptar la secularització, la laïcització, aquest procés general que està vivint la societat. I acceptar també la presència d’altres camins religiosos, que poden enriquir molt, perquè són camins cap al mateix Déu. No dic que calgui relativitzar-ho tot, ni fer-se una religió a la carta, sinó que l’Església ha d’estar oberta a la societat que tenim, i a la realitat que trobem a tot arreu.
- I el món, com el veus?
- Jo sóc optimista. Evidentment que els missatges que ens donen a gran escala, per exemple en el cas tan clar de la guerra de l’Iraq, el que fan és voler amagar-nos els grans interessos econòmics que hi ha darrere aquesta mena d’actuacions. Però jo cada cop crec més en la gent que fa gestos concrets per un món millor. El món ara és més fràgil, però em sembla que, per exemple, ara estem tots més conscienciats que les religions tenen un paper molt important en aquest món: és una crida a veure quines actituds prenem, a frenar els fonamentalismes, a tenir una actitud crítica i il.lustrada davant les coses.
El món està cada cop més desequilibrat entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. I la societat és molt consumista, i això fa por de cara als nens i als adolescents, perquè estan creixent amb la idea que si no tenen el que tenen els altres són menys que els altres… Cal fer, entre nosaltres, un món més senzill, més pobre. I també més ecològic, que no és només reciclar, sinó també, i sobretot, reduir el consum i reutilitzar. I això em sembla summament important.
Josep Lligadas. Publicat al febrer del 2005

Una missa rociera

El fet

Des de fa set anys el segon diumenge de cada mes, a les 11h., a la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs, es celebra la missa rociera. Una Germandat formada bàsicament per membres del mateix Besòs i la Verneda, anima una bona part dels cants acompanyats del timbal i les guitarres. La resta els canta el poble.

Tots els elements d’una Eucaristia procuren ser tractats amb la millor qualitat i atenció possibles: lectures, pregàries, homilia, processó d’entrada i sortida, etc. El resultat és una celebració molt digna, viscuda i profundament religiosa.

Els participants passen de tres-cents i això fa que aquesta missa hagi de ser fora de l’horari normal. També hi participen persones que no són dels dos barris esmentats: vénen de més lluny motivats per la característica d’aquesta missa. Avui dia les demarcacions parroquials són superades per motius d’interès més vitals.

Subratllo la importància de l’homilia en aquesta missa: es tracta d’un missatge planer, directe, arrelat a l’Evangeli i que fa referència als esdeveniments que viu la gent. És curiós que persones senzilles i també altres d’un nivell alt de formació han recuperat el contacte amb la fe gràcies a la participació en aquesta missa i que l’han ampliat a altres trobades i celebracions parroquials.

Faig notar que es tracta de gent més aviat gran i que per un bon nombre d’ells ja els està bé el ritme mensual. El ritme d’Eucaristia setmanal o no poden assolir-lo per ofec d’ocupacions o no es situen en aquest nivell de compromís.

Arrels culturals

Al tornar de l’Àfrica em va tocar viure a fons el món de la immigració interior espanyola. Era el Cornellà dels anys setanta i vuitanta. Em vaig apropar a la realitat andalusa amb interès i estima com ho havia fet al Camerun amb la meva tribu bamileké. Em vaig fer soci de dues penyes flamenques. Allí vaig fer molts amics i vaig introduir-me en la màgia d’una música i d’un cant. Estava al costat de gent que vibrava. Allò no tenia res que veure amb un “tablao” dels muntats a la Rambla de Barcelona per satisfer turistes.

Vaig comprar-me un bon llibre d’introducció al cant flamenc i vaig tenir la sort de presenciar les actuacions del conjunt teatral “La Cuadra” de Sevilla cada vegada que actuaven a Catalunya. Per fi vaig entendre el significat de “ai”!!, del “quejío”, com un crit punyent. És el plany d’un poble oprimit sota les potes del cavall del “señorito” de torn o portant el pes feixuc d’un pas de la Setmana Santa. Vaig copsar el perquè d’una “saeta”.

He assistit a la Romería del Rocío a Catalunya i m’he amarat d’una barreja de sensacions: fer camí, dificultats, molta amistat, molt de color, el carruatge, tradició, la Mare de Déu, pregària, emoció, humor, hores de picament de mans, molta guitarra, gastronomia abundant... gairebé una barreja explosiva. Jo comprenc que per a moltes persones els és impossible desentendre’s d’aquest llegat i que intentin transmetre’l als seus fills tot i que els costi.

Repte pastoral
L’intent és sempre el mateix. Que l’Evangeli arribi no amb motlles grecoromans sinó amb els de cada poble i cultura. El moll de l’os de la fe ha d’expressar-se en mil maneres tant en la formulació dels continguts com en les múltiples formes de celebrar-la. Com valorem avui per exemple la varietat que va des del tam-tam i el xilòfon afroamericà fins al gregorià dels monestirs d’Europa, passant per la música hindú o un cor de cant coral amb orgue o el cant ortodox sense instrument!

El dilema de la pastoral de casa nostra és la coexistència de cultures. No és el mateix poso per exemple un dol andalús, gallec, castellà o un dol de l’Empordà. Cerques inculturació catalana, però te n’adones que no n’hi ha prou i que requereix un procés pedagògic.
Sempre he trobat més ganes d’entrar en el món d’aquí quan hem sabut no menysprear i acollir els valors d’origen del qui han vingut de fora. He pogut combinar celebracions del Divendres Sant en les quals hi ha tingut cabuda el “Per vostra Passió sagrada” junt amb el cant d’una “saeta” davant la imatge del Sant Crist. I en dia de gran festa, al peu de l’altar, tant s’ha ballat una sardana com una dansa per “bulería”.

Quan parlem de pastoral sempre parlem d’aproximacions, d’intents, de reflexió del que es va fent i del per què. Parlem d’anàlisi de la realitat, de possibles respostes, d’apropar en definitiva la vida i l’Evangeli. Aquesta experiència de la missa rociera és un d’aquests intents, intent senzill, sempre revisable i tanmateix gratificant. Per què no us hi deixeu caure un dia i en copseu l’experiència?

Salvador Torres és rector de la parròquia de Sant Paulí de Nola, al barri del Besòs de Barcelona.
Publicat al febrer de 2006

Fibrosi quística: una lluita

Fa 12 anys que treballo a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística, com a Coordinador.

Em demaneu que us en parli una mica. El que segueix és una petita introducció a la malaltia, les conviccions de l’associació i uns valors a destacar en la seva tasca.

La fibrosi quística és una malaltia genètica que provoca l’espessiment de les mucositats, ocasionant obstruccions, inflamació, infecció i lesió dels teixits. Afecta de forma greu i progressiva el pulmó, fetge, pàncrees i sistema reproductor. En aquests moments no té cura, i el tractament va encaminat a fluïdificar i expulsar les mucositats (fisioteràpia i aerosolteràpia), combatre les infeccions i inflamacions, facilitar suplements enzimàtics… o en darrer terme el transplantament.
L’esperança de vida es limitada, encara que afortunadament, gràcies a les investigacions i nous tractaments, molts afectats arriben actualment a l’edat adulta.
Afecta un de cada 5.300 nounats, i una de cada 25 persones és portadora de la malaltia sense estar-ne afectat (es transmet quan els dos pares són portadors).
Tot i ser una de les malalties genètiques hereditàries mes freqüents a Catalunya, la fibrosi quística continua essent considerada una malaltia “rara” (o de poca incidència).
A part les circumstancies específiques de cada malaltia, unes característiques de les malalties rares son la desorientació en el moment de rebre el diagnòstic, la desinformació, l’aïllament i falta de contacte amb altres afectats, la manca d’ajudes econòmiques, o de medicaments específics...
Podem dir que molts d’aquests trets ja no corresponen a la fibrosi quística, perquè hi ha hagut uns pares, uns metges, infermeres, fisioterapeutes i, darrerament, uns afectats adults que han lluitat perquè fos així (la consecució de la medicació gratuïta, les Unitats de Fibrosi Quística, o la Marató de TV3 de l’any 1997 en són un bon exemple).
L’Associació Catalana de Fibrosi Quística va néixer amb l’objectiu de treballar, amb tots els implicats, per la millora de la qualitat de vida dels afectats de fibrosi quística i les seves famílies, lluitant a la vegada contra les causes d’aquesta malaltia. Des de l’any 1988 i dia a dia s’esforça per aconseguir millores per als malalts i donar informació a les famílies i a la resta de la societat.
Això ho fa moguda per unes constatacions:
Dit amb les seves paraules:
“La fibrosi quística es una irrupció a les nostres vides que ens arrabassa projectes, qualitat de vida, lligams, possibilitats... però a la vegada és un esperó, en nosaltres i en la ciutadania, per a la revolta, per a la solidaritat, per a la il·lusió i la lluita per una vida digna.
No podem quedar-nos paralitzats per una malaltia que es presenta com inapel·lable, ni quedar-nos a casa: no estem sols!
No podem resignar-nos a la pèrdua de la qualitat de vida: ni la nostra ni la d’altres.
No podem limitar-nos ja d’entrada i esperar el que ens vingui de fora: a Catalunya s’ha d’investigar i estar a primera línia en la lluita contra la fibrosi quística.
No podem permetre que hi hagi ciutadans de segona discriminats per la disminució.
No podem acudir al “salvi’s qui pugui”, sinó cercar el millor per tothom: volem una sanitat pública de qualitat.
No podem quedar en l’anonimat, com una malaltia “rara”: si no ens coneixen difícilment podran ajudar-nos.”
En aquesta trajectòria podem destacar uns valors:
El to positiu, malgrat tot: il·lusió, esperança, agraïment.
L’autogestió: creure que els mateixos afectats i famílies poden donar resposta als seus neguits, contraposada a una associació entesa com a “gestoria” del col·lectiu.
La responsabilitat: creure que tothom és capaç de dur endavant la missió de l’associació, de plantejar-se un treball i fer-se’n responsable.
L’interès per la formació, capacitar-se per donar resposta.
El voluntariat: l’entrega desinteressada d’un temps tan mermat per les exigències de la malaltia, o la solidaritat de voluntaris il·lusionats pel mateix projecte.
La cooperació i la col·laboració. L’Associació no es més que un dels agents en la lluita contra la fibrosi quística: hi ha metges, fisioterapeutes, psicòlegs, treballadors socials, les altres associacions FQ, altres associacions en el camp de la disminució, l’administració...
El despreniment: no estar centrat sols en els propis problemes, tenir projectes de col·laboració amb afectats i metges d’altres països.

Podeu trobar més informació a www.fibrosiquistica.org
Josep M. Pujol és Coordinador de l’Associació Catalana de Fibrosi Quística
Publicat al febrer del 2006

Roma: tres esglésies i una plaça

Si, a causa del gran desplegament mediàtic que ha tingut lloc a Roma aquests dies us han agafat ganes de visitar la ciutat, aquí teniu alguns suggeriments fora del circuit més habitual. Per desintoxicar, més que res.

Sant’Agostino. Aquesta església, propera a la plaça Navona, diu que era lloc de trobada d’humanistes i intel.lectuals del renaixement, que muntaven amb les seves amigues festes pagano-cristianes. El que hi destaca sobretot és una magnífica Mare de Déu del Part, de Jacopo Sansovino, que sembla tota una deessa romana. I un bell grup escultòric del mateix autor, amb santa Anna, Maria i Jesús. També hi ha aquí el sepulcre de santa Mònica, aquella mare possessiva que va remoure cel i terra fins a recuperar el seu fill sant Agustí.
Santa Maria in Cosmedin (a la fotografia). És una antiga església medieval, d’esvelt campanar romànic, coneguda sobretot perquè a la façana hi ha la Bocca della Verità, plena de corrues de turistes per fer-s’hi fotos. Però la gràcia és entrar-hi a dintre, i admirar la senzilla bellesa del lloc, amb els mosaics del terra i també del canelobre pasqual. I sobretot, si es pot, participar de la missa de ritu oriental que cada diumenge al matí hi celebra una comunitat no gaire nombrosa, i que resulta profundament atractiva.
Santi Cosma e Damiano. A tocar del Fòrum Romà i construïda sobre part de les seves dependències, a part d’un molt antic mosaïc a l’abssis, té un pessebre napolità de l’època barroca, pleníssim de figures i d’”efectes especials”, que certament té molta gràcia.
Giordano Bruno a Campo de Fiori. La plaça de Campo de Fiori forma part del circuit romà més conegut. La seva estructura medieval i la seva vitalitat contrasta amb la senyorial i propera plaça Navona. Però el que aquí proposem és aturar-se un moment davant l’estàtua del centre de la plaça, aixecada després de la caiguda dels Estats Pontificis, i que recorda el filòsof Giordano Bruno, que aquí va ser cremat per heretge l’any 1600. Tot un símbol de la complexíssima Roma… Josep Lligadas

Publicat l'abril de 2005

Las cartas de Pérgamo

Las cartas de Pérgamo. Bruce W. Longenecker. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2004.

Una magnífica aproximació a l’evangeli i a la vida de les primeres comunitats cristianes. a través de la suposada correspondència entre l’evangelista Lluc i Antipas, un romà d’origen palestí, de família benestant, que comença a interessar-se per l’evangeli des d’un punt de vista purament intel·lectual per acabar captivat pel missatge de Jesús. Hi he trobat molts punts de contacte entre la societat romana que es descriu, que viu còmodament d’esquena als problemes i inquietuds de la majoria de la gent que l’envolta, i a recer de l’emperador i de les convencions de la vida de la noblesa i dels alts càrrecs, i la nostra anestesiant vida de consum, sotmesa també a les normes de l’èxit i allunyada de les condicions de vida de tanta gent. És interessant i pedagògic l’apropament d’Antipas al cristianisme: a través de la comunitat cristiana, a través de la coneixença de persones que pateixen, a través de la generositat de persones que són considerades socialment com els darrers, a través de la lectura de l’evangeli i, sobretot, de la capacitat d’Antipas d’abandonar certes actituds, exigències i convencions per escoltar la gent. També resulta il·lustratiu el comportament de les dues comunitats cristianes que s’hi descriuen: la que mira la figura de Jesús com un personatge una mica contradictori que aporta coses interessants (la capacitat de fer miracles, per exemple) i compatibles amb el seu estil de vida i amb el culte a l’emperador, i la que intenta posar en pràctica el missatge de Jesús amb totes les seves conseqüències. Mercè Solé
Publicat l'abril d 2005

La Comissió Islàmica d’Espanya ha emès una fatua condemnant el terrorisme i Al Qaeda. Un pas valent i interessant, que ajuda a anar més enllà dels prejudicis i dels tòpics. Les quatre planes de fatua són una reflexió a partir de textos de l’Alcorà que ressalten aspectes bàsics de la vida musulmana: la recerca del bé comú, el respecte als altres, la resposta al mal amb el bé, el perdó. Us en transcrivim les conclusions:

1. Que l’Islam rebutja el terrorisme en totes les seves manifestacions, bé es tracti de la mort o el dany a éssers humans innocents o a les seves propietats.
2. Que l’Islam és la principal víctima dels atemptats terroristes realitzats per alguns grups que falsament s’autodenominen “islàmics”, pel fet que aquests atemptats no solament es cobren la vida de nombrosos musulmans, sinó que també perjudiquen la imatge de l’Islam, fan créixer els sentiments d’islamofòbia i serveixen als interessos dels seus enemics.
3. Que aquests grups tracten d’encobrir la seva desviació a través d’interpretacions falsejades i manipulades dels textos sagrats, en un intent de guanyar-se suports entre els musulmans o d’aconseguir nous adeptes. Aquest frau ha de ser denunciat amb força pels savis i líders islàmics de tot el món.
4. Que aquells que cometen actes terroristes violen els ensenyaments alcorànics més bàsics i es converteixen així en apòstates que han abandonat l’Islam.
5. Que és deure de tot musulmà lluitar activament contra el terrorisme, en consonància amb el mandat alcorànic que estableix l’obligació d’impedir que s’extengui la corrupció a la terra.
Acaben el seu document demanant al govern i als mitjans de comunicació espanyols que deixin d’utilitzar la paraula Islam o islamista a l’hora de qualificar aquests malfactors, i parlin simplement de terrorisme. Mercè Solé
La Comissió Islàmica d’Espanya ha emès una fatua condemnant el terrorisme i Al Qaeda. Un pas valent i interessant, que ajuda a anar més enllà dels prejudicis i dels tòpics. Les quatre planes de fatua són una reflexió a partir de textos de l’Alcorà que ressalten aspectes bàsics de la vida musulmana: la recerca del bé comú, el respecte als altres, la resposta al mal amb el bé, el perdó. Us en transcrivim les conclusions:
1. Que l’Islam rebutja el terrorisme en totes les seves manifestacions, bé es tracti de la mort o el dany a éssers humans innocents o a les seves propietats.
2. Que l’Islam és la principal víctima dels atemptats terroristes realitzats per alguns grups que falsament s’autodenominen “islàmics”, pel fet que aquests atemptats no solament es cobren la vida de nombrosos musulmans, sinó que també perjudiquen la imatge de l’Islam, fan créixer els sentiments d’islamofòbia i serveixen als interessos dels seus enemics.
3. Que aquests grups tracten d’encobrir la seva desviació a través d’interpretacions falsejades i manipulades dels textos sagrats, en un intent de guanyar-se suports entre els musulmans o d’aconseguir nous adeptes. Aquest frau ha de ser denunciat amb força pels savis i líders islàmics de tot el món.
4. Que aquells que cometen actes terroristes violen els ensenyaments alcorànics més bàsics i es converteixen així en apòstates que han abandonat l’Islam.
5. Que és deure de tot musulmà lluitar activament contra el terrorisme, en consonància amb el mandat alcorànic que estableix l’obligació d’impedir que s’estengui la corrupció a la terra.
Acaben el seu document demanant al govern i als mitjans de comunicació espanyols que deixin d’utilitzar la paraula Islam o islamista a l’hora de qualificar aquests malfactors, i parlin simplement de terrorisme. Mercè Solé

Publicat l'abril de 2005

L'Àtrium

A Viladecans també tenim la nostra particular obra faraònica, vaixell insígnia del govern socialista de la cituat: l’Àtrium, un complex esportiu i cultural que comprèn un poliesportiu i un parell de sales de teatre de primeríssima divisió, que permet dur a Viladecans els millors espectacles que es fan i es desfan a Barcelona. Naturalment, és un equipament que ha costat molts diners, que, si s’hi fan bons espectacles, tendeix a ser deficitari i que, per tant, condiciona la realització d’altres obres municipals, potser més modestes, però que podrien calar fons.

Aquests són els arguments dels seus detractors, però a mi m’agrada que hi sigui. Penso que és un encert que la política cultural no se centri únicament a la ciutat de Barcelona. Penso que l’art i la cultura costen diners a les administracions i esforç als administrats per atansar-s’hi, però que en definitiva ajuden a anar al fons de les coses i a interpretar i re-crear la vida.
De fet, el que m’agradaria és que els responsables de l’Àtrium tinguessin l’encert de saber lligar els grans espectacles tan professionalitzats amb el gust i el cultiu del teatre, de la literatura, de la música i de l’òpera entre els ciutadans. A Viladecans hi ha entitats que fan teatre d’aficionats des de fa moltes dècades, un atractiu festival de teatre al carrer... Hi ha una bona biblioteca just al davant de l’Àtrium. Penso que estaria bé que tots aquests mons es barregessin. Que els aficionats a fer teatre poguessin gaudir de tant en tant de les noves instal·lacions com a protagonistes, que els espectacles que es fan a l’Àtrium es preparessin amb actes divulgatius, conferències, grups de lectura o d’escolta de la música que hi sonarà. Que les instal·lacions anessin acompanyades d’activitats formatives en relació al teatre (sobre els autors, per als actors i per als tècnics...). Penso que aquesta és la política –encertada- del Liceu, que ha apropat l’òpera a molta gent i a nivells molt diferents.
És un desig que a més conciliaria els qui volen el teatre només per “fardar” de cara a la galeria i els més fonamentalistes de les essències teatrals. I no deu ser gaire car.
Segurament que el problema de fons és que els responsables polítics no s’acaben de creure que tot ciutadà té unes possibilitats culturals importants, que cal fer aflorar i cal potenciar, encara que això sigui més pesat que limitar-se a fitxar grans companyies. Però si no es creu això, quin sentit té dir-se d’esquerres? Mercè Solé
Publicat l'abril de 2005

Ferran Fuguet i la constància militant

Ferran Fuguet Ros té el cristianisme i el marxisme com a punts bàsics de referència, i no els dóna per caducats ni l’un ni l’altre. President de Barcelona de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica, coneguda també amb les seves sigles originals en castellà HOAC), s’explica amb idees clares, que expressen bé els seus convenciments profunds i les seves ganes de viure segons aquests convenciments. Nascut a Barcelona el 24 de juliol de 1949, està casat amb Assumpció Aloy i té una filla, Laia, de 27 anys, i un fill, Pau, de 22. Treballa d’administratiu en un banc, i viu a Hostafrancs. I sembla una exemplificació d’allò de Gramsci sobre el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat.
- Com vas anar a parar a la GOAC?
- A partir d’un grup de joves. Jo estava en una coral a la parròquia de Sant Ramon de Collblanc. I com que tenia ganes de fer alguna cosa més, vaig entrar en contacte amb la gent que es movia per la parròquia, que llavors tenia com a rector en Josep Breu, i amb un capellà valencià, Santi Añó, i uns militants de la GOAC de diversos llocs d’Espanya que vivien allà i havien vingut a reiniciar el moviment a Barcelona, que aleshores estava pràcticament dissolt. Amb tots ells vaig començar a moure’m en tasques de barri, tant culturals com reivindicatives. Eren els temps de la lluita antifranquista, cap a l’any 1973 i 1974. Recordo especialment la lluita perquè el Parc de la Marquesa fos per al barri. I els militants de la GOAC, en un cert moment, em van convidar a que allò que feia per una intuïció humanista i social, ho fes reforçat des de la mirada de la fe. Em van dir: tot això que fas pot tenir un sentit més profund i amb més perspectiva. Jo potser no sabia gaire per què feia les coses, i allò em va donar sentit.
A partir d’aquí es va constituir un equip, que érem mitja dotzena de persones, entre les quals hi havia també la meva companya, l’Assun, i vam començar a fer la iniciació a la GOAC paral.lelament a la nostra tasca social i reivindicativa al barri, i també a la nostra activitat a la parròquia. A tot arreu ens presentàvem com a cristians sensibilitzats i amb consciència.
- Abans no havies tingut cap contacte cristià?
- Sí. Jo era cristià, però era un cristià diguem-ne salvatge, fruit d’un ambient juvenil en què també hi havia cristians. Perquè jo no provinc d’ambient familiar cristià. El grup que vam iniciar la GOAC era una gent que provenia de grups d’esplai més o menys cristians, i coses per l’estil, però sense gaire consistència. I la GOAC va ser un revulsiu.
- Com va anar després?
- Ens vam ficar de ple al moviment, i vam continuar vinculats a la parròquia, fins que ens vam anar casant, i es va difuminar l’equip. Quatre de nosaltres, amb els fills, vam intentar aprofundir l’aspecte de comunitat, tot i que no vam poder arribar a viure junts com hauríem volgut. Però als estius sí: ens instal.làvem en un càmping, i allò es convertia cada cap de setmana en un punt de trobada d’altra gent del moviment, amb un clima de festa, amb Eucaristia, amb moltes coses.
Aquest revulsiu que la GOAC va ser per a nosaltres va esdevenir també militància sindical i política. La meva dona es va implicar amb el MCC (Moviment Comunista de Catalunya) i amb la lluita feminista, i jo a les primeres eleccions sindicals vaig sortir elegit com a delegat a Banca Catalana per Comissions Obreres, i en això continuo des de llavors. No he deixat mai de ser delegat sindical, i si puc no ho deixaré mai. Només ho deixaria si vingués un jove de vint anys i jo li fes nosa per posar-s’hi ell. Però això per desgràcia no és així…
- Com va néixer aquest compromís sindical?
- Va ser una cosa una mica casual. A les primeres eleccions els companys em van dir que si jo em presentava ells em votaven, i ens vam presentar un altre company i jo, i vam sortir. I des de llavors que vaig anar prenent consciència del tema sindical, de lluita per la millora de les condicions de treball i de vida de la gent, incloses les meves. Aquest era l’objectiu, i juntament amb aquest objectiu hi havia la utopia: una societat sense classes. I això connectava molt amb la meva visió des de la fe.
- I ara?
- La societat sense classes continua essent part de la meva utopia. I no només a nivell estratègic, polític, sinó també com a expressió del Regne de Déu. La societat sense classes és un objectiu a aconseguir. No sé si serà demà o quan serà, però és un objectiu.
En aquest sentit és important tenir en compte una cosa. Jo sóc cristià. Però el que em va fer tenir una idea del que calia fer i cap on calia aspirar va ser, i continua essent, el marxisme. El marxisme va ser el que em va ajudar a concretar el que jo havia de fer en aquest món: a concretar la tàctica i l’estratègia per millorar les condicions de vida dels meus companys, i les relacions humanes, i l’organització social.
- En què has canviat?
- Qualsevol persona que vulgui ser oberta, canvia. Jo ara sóc un cristià més adult, i tots els valors i criteris que m’aporta la fe tenen més consistència. El bàsic i fonamental és allò de Jesús: “Estimeu-vos com jo us he estimat”, que va unit a un altre criteri que és la prioritat de la persona. Tot això és la base. Però amb la base no n’hi ha prou. Cal conèixer el món, veure com s’organitza la societat, intentar aprofundir en què ha de desaparèixer de la societat en què vivim perquè faciliti la construcció del Regne. I el marxisme em va donar un mètode d’anàlisi de la societat.
En resum, que si aquesta anàlisi l’amaneixes i farceixes amb els valors de la fe, és una bomba. Encara que després cadascú arriba fins on arriba…
- Però les coses han canviat molt… El marxisme et continua essent vàlid, ara?
- Sí, perquè em continua facilitant aquesta anàlisi. El que passa és que com tot mètode s’ha d’adequar a la conjuntura social i política. La classe treballadora no és un element estàtic, és també un element en evolució. No deixa de ser classe obrera, però és la classe obrera de les condicions actuals econòmiques, polítiques, culturals.
- Abans parlaves de la utopia. Com la definiries?
- Ho he anat comprenent en el meu procés de conversió. La utopia és el Regne de Déu. En Guillem Rovirosa, el fundador de la GOAC, per formular el sistema de vida, les condicions de vida del Regne de Déu, va escriure el “Manifest Comunitarista”. Que és simplement dir que tot en aquest món ha de basar-se en la vida en comú, en la comú unió. És el que intentem viure en la GOAC, en què hi ha l’equip com a cèl.lula bàsica, i hi ha també els diferents àmbits comunitaris en què la gent es troba, actua, assumeix responsabilitats, en funció del tarannà de cada persona. És a dir, que no s’actua en funció de les coses que cal fer, sinó en funció d’allò que més pot potenciar el tarannà de cadascú. La GOAC voldria ser com un camp d’experimentació d’aquest esperit comunitarista, per ser-ne testimonis fora del moviment.
- Parlem de com veus el món i l’Església. Per on comencem?
- Com a cristià sempre he lluitat en contra de la idea de que una cosa és el món i una altra l’Església. El món és una societat dividida en classes, i aquestes classes es reflecteixen igualment en l’Església. Per tant, per mi, són una mateixa cosa, perquè la gent de l’Església és la mateixa gent que hi ha al món, i per tant les contradiccions són les mateixes.
- Parlem del món. Com el veus?
- El món el veig molt marcat per l’imperialisme americà, que no és només el tema de la guerra, sinó també el tema dels interessos econòmics. I veig que en el Primer Món estem també en un procés de canvi, perquè aquesta promesa que ens han fet que s’anomena estat del benestar és una mentida. El Primer Món és víctima de l’engany de l’estat del benestar. I a més a sobre tenim la creu de que tot el que tenim és perquè molts altres tenen molt menys i sofreixen el fet que nosaltres ho tinguem.
Això implica una situació de permanent tensió, que no sols és política, sinó també econòmica i humana. Des del Primer Món ens hem de defensar perquè els que no tenen el que jo tinc m’ho podrien prendre un dia… Evidentment aquesta perspectiva no és la que jo defenso, però és el que hi ha en el fons de moltes actuacions. I davant d’això el que cal és buscar alternatives solidàries perquè la gent vagi prenent consciència d’aquesta realitat. Jo dins Comissions Obreres no només sóc delegat sindical sinó que estic també en el grup de Pau i Solidaritat, perquè no es tracta només de dir no a la guerra, sinó de fer adonar que hi ha gent que pateix i que aquesta consciència ens hauria de comportar renunciar a tenir algunes de les coses que nosaltres tenim.
Una tasca imprescindible en aquest moment, i en això els cristians hi tenim molt a dir, no és tant el compromís pacifista de la pau entesa com a absència de guerra, sinó entesa com una cultura que comporta una filosofia de vida en què la persona sigui la prioritat. I aquesta cultura l’hem de promoure des de la base, amb els nostres fills, al barri, a tot arreu.
- I l’Església?
- Jo sóc Església, i per tant el papa que acaba de morir és el meu papa, però això no vol dir que comparteixi el seu pensament. Aquest papa ha faciltat un reforçament dels grups d’Església més conservadors i reaccionaris, i això ho pagarem car tots plegats. No és cap broma, el fre que hi ha hagut al Vaticà II. I totes les sensibilitats com l’obrera, totes les sensibilitats de servei i entrega social, estan qüestionats en aquest moment. Es prioritza la doctrina per damunt de la comunió. I això per als creients de base és fatal, perquè ens treu llibertat, ens treu la possibilitat de viure en plenitud l’Església, de viure allò que l’Església és fonamentalment.
- Què et dóna esperança, en aquests moments?
- Algunes coses, alguns elements que sorgeixen des de la part jove de la societat. Hi ha una joventut que ve com a producte del sistema en què vivim, però hi ha una altra joventut que ve reaccionant. Que s’ocupa i es centra en un estil de vida, en uns aspectes tant culturals com polítics com socials, com eclesials també, que són els que tenen una perspectiva de millora, de futur per a la humanitat. No estem en un dels millors moments, però aquesta realitat és esperançadora.
Josep Lligadas
Publicat l'abril de 2005

La meva fe en Jesucrist ressuscitat

Una experiència “salvadora”

Possiblement és un sentiment-experiència d’anar-me sentint “alliberat, curat, sanat”, el que millor expressa la meva vicència actual de fe en Jesucrist ressuscitat.
És una sensació, una experiència fonda de curació-sanació progressiva. I tota aquesta vivència se m’ha anat fent més viva, a mesura que m’he anat fent més gran. I quan més dèbil i “cascat” et vas notant físicament (encara que és veritat que no em puc pas queixar). A mesura que m’he anat fent més gran, més “sanat” (salvat) em sento per dins.
Potser d’aquí, d’aquesta “vivència salvadora”, en deuen sortir les ganes de donar gràcies, i d’agraïment per tot el que he rebut.
És veritat que aquesta vivència es fa difícil d’explicar, perquè, sens dubte, es tracta d’una experiència espiritual. I això em portava a pensar en el que diu Pau a 2Cor 4,6: “Encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més”. Abans ho llegia i no em deia gran cosa, i és ara que m’ho començo a creure, potser perquè en faig l’experiència. Intentaré explicar-me, partint dels miracles de Jesús, sobretot de les dues “resurreccions” de la filla de Jaire i Llàtzer.
Els miracles-curacions de Jesús
Tots sabem el sentit que tenen i el sentit que Jesús els donava: la seva relació amb la presència del Regne. “Es posà dret”. “Hi veié”. “I la lepra el va deixar”. “En van sortir set dimonis”, etc. Jesús apareix lluitant a favor de “la salut integral de la persona”, en frase d’Armand Puig. Jesús allibera d’allò que no deixava viure amb dignitat. Alguns “curats” van seguir-lo. A d’altres, la majoria, els cura i els convida a anar-se’n en pau. A d’altres els fa tornar a la vida normal: “Torna a casa teva i explica el que Déu t’ha fet” (Lc 8,38).
El que vull ressaltar és que no tots els curats van seguir Jesús, ni molt menys. Potser van tornar a ser “coixos, paralítics, cecs, endimoniats…”. I segurament van tornar a pecar (“No hi tornis més…”, Lc 11,24-26). Possiblement que d’aquí deuria venir la insistència de Jesús en el “vetlleu”.
De totes les curacions, segurament que les més aparatoses són les tres resurreccions, millor dit, revivificacions, que surten als evangelis. En vull destacar dues que, per la seva semblança, m’han ajudat a comprendre aquest sentit que dono a curació-sanació-salvació, i la seva relació amb la fe en Jesucrist ressuscitat: la de la filla de Jaire (Mc 5,35-43) i la de Llàtzer (Jn 11,1-38):
* “La nena no és morta, sinó que dorm” //“Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo”
* “No tinguis por. Tingues només fe” // “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà”.
* “I els digué que donessin menjar a la noia” // “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”
Subratllo, sobretot, aquestes dues frases que Jesús diu al final dels dos textos, perquè m’hi sento molt identificat, tant amb la noia, com amb Llàtzer, ja que hi veig reflectit, en certa manera, el meu procés de fe fins avui.
- Jo estava com lligat, no mort o enterrat però sí “adormit” (anys de la postguerra civil, fe practicona i no centrada en Jesucrist, moral asfixiant dels anys 50, món petit i tancat…). Fins que Jesús em va “agafar la mà” (com a la noia), em va “cridar” (com a Llàtzer).
- Llavors va venir aquest “doneu menjar a la noia”, i el “deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Penso que va ser a partir d’aquest “miracle” de Jesús, i ajudat per altres, que em vaig anar aixecant i caminant, i menjant un aliment que fins llavors no havia tastat.
I és pensant en tot això que em surt un profund agraïment i una pregària: “Gràcies a Tu, i als que a través teu, m’han acompanyat, ajudat, estimat” (alimentat, deslligat, ensenyat a caminar). Sense ells no sé on seria ara. Com n’estic d’agraït a tots ells!
I és aquesta experiència de sentir-se ajudat, acompanyat, que m’ha fet prendre consciència de formar part d’un Cos: l’Església. I estic completament convençut que la fe en Jesús ressuscitat ens ha vingut a través d’ella. Això m’ho crec sincerament.
Jordi Fontbona és capellà obrer jubilat

Publicat l'abril de 2005

Les noves pobreses

Parlem de noves pobreses o la pobresa de sempre, però amb rostres diferents?
Un dia, Jesús, va pel camí, envoltat per una multitud que l’aclama. Vora del camí hi ha un cec que demana almoina i pregunta què és aquell soroll. L’informen molt bé. És Jesús qui passa. El cec comença a cridar: “Jesús, salva’m”. Els qui acompanyen Jesús el fan callar, però el cec crida més i Jesús se n’adona. I diu als que l’envoltaven: Porteu-lo. I Jesús el cura.
Jesús continua sentin el clam dels necessitats per sobre dels sorolls. Avui com en temps de Jesús hi ha persones que criden: cura’m... però ho fan en silenci, amb la seva mirada o la seva tristor Escoltem les seves veus?
Nosaltres potser les ofeguem amb estudis, estadístiques, o simplement no escoltant-los. No hauríem de ser nosaltres els que hem d’ escoltar el seu silenci o el crit, a llegir la seva mirada o la seva tristor? És a nosaltres que Jesús demana que els sentim i els donem la mà. Ens caldrà mirar amb el cor i descobrirem diferents grups que necessiten atenció. Aquí n’assenyalem dos.
La veu dels vinguts de lluny
Els trobem al carrer o als metros: petits grups de pakistanesos, sempre sense dona, o joves romaneses amb nen, sense que es vegi l’home... Pobresa de família, de parella... Potser explotació...
Veiem les llargues cues a oficines públiques per demanar papers: certificats, empadronaments, contractes... les voltes que donen d’un lloc a l’altre. Les explicacions incompletes que reben, en una llengua mig coneguda. De vegades no gaire ben atesos... “Són els sense papers”... Al voltant de la plaça Catalunya, tots hem vist les files de venedors ambulants, drets, preparats per fugir ràpid amb les mercaderies diverses a terra, fins i tot haurem passat pel mig del carreró que formen. Inquiets, mirant lluny... De cop i volta tot està recollit, continuen mirant i esperant… Encara trobes un somriure enmig d’aquesta inestabilitat. Viuen d’això? Se’n beneficien d’altres?
Tots anem coneixent persones d’altres races i cultures. I als barris en poc temps canvia l’aire dels carrers, canvien les botigues, són senzilles, sense pretensions, sense presses. La supervivència i la relació són els valors primers. Apareixen: un Bazar Oriental amb colors, varietat, vaporositat... Bar Atahualpa, música andina, alegría, cants... Locutoris, llocs de reunió, comunicació, tramesa de diners. Botiguetes de menjar molt variat de paquistanesos. Botiga de menjar africà i també es fan trenes. Al carreró que creua, una carnisseria Hallal i un altre locutori. En arribar a dalt els congelats xinesos. L’última botiga instal.lada, una de mòbils.
Aquest canvi extern però real dels llocs que freqüentàvem descol.loca, crea nostàlgies, i també ens pot obrir a l’acollida dels nous veïns. Haurem de deixar caure prejudicis... El sentir, el fer i el viure diferent pot crear en algun moment sorpresa, i també ens és una crida a ser acollidors de la diferència, comprensius i pacificadors.
Hem de reconéixer que de vegades ens obren a un compartir més de fons. Un exemple: Els nous veïns algerians, als quals havíem dit que si necessitaven alguna cosa que els ajudaríem... Ens saludàvem… intercanviàvem algunes paraules... El dia del final del Ramadà, van aparèixer a casa amb cuscús i pastes perquè compartíssim amb ells la seva festa gran. Va ser una sorpresa que ens va despertar: haurem de buscar la manera de buscar i compartir amb ells la nostra festa gran, la Pasqua.
La veu dels joves treballadors
Tots tenim molt clar que els joves tenen molta dificultat a trobar feina. Per escoltar les seves veus ens caldrà tenir presents algunes dades per captar què els passa. A l’any 2003: el 55% dels joves asalariats van tenir contractes temporals, el 50% van tenir dos o més contractes i això ha anat creixent. La situació de la feina dóna inestabilitat, inseguretat, és estar canviant constantment, sentir “que no dures a res”... ja que “no deus servir”. La variabilitat de feines que no responen al que s’ha estudiat, desanima i molts cops enfonsa...
Hem passat d’una certa estabilitat de feines a una situació molt diferent: s’ha acabat allò d’un treball per tota la vida; ser d’una empresa avui no és motivador; un sou fix i creixent...?; una vellesa bastant assegurada...?; amb compromís sindical...?
Aquest canvi en la relació amb el treball provoca sentiments molt diferents entre les generacions i es font d’incomprensions.
La pobresa dels joves treballadors avui és: inestabilitat, inseguretat, canvi constant, decepció dels esforços fets amb els estudis, dependència dels pares i, de vegades, enfrontaments.
Els joves han d’adaptar-se a les circumstàncies d’avui, la precarietat. Això suposa horaris durs, contractes escombraria. Han d’agafar el que troben i aguantar. Se senten trepitjats. Treballen moltes hores amb horaris molt durs. Els treballs que troben no responen a les seves aspiracions econòmiques. De vegades troben una feina fixa despersonalitzant. No tenen prou diners per independitzar-se. Aquestes situacions alteren les relacions entre els companys...: hi ha els aduladors, els que aguanten el que no s’hauria d’aguantar, els que fan carrera. Això és una pobresa real, cal aguantar per viure...
Tot això va minant el companyerisme i la solidaritat. Moltes vegades canvien de treball o queden amb horaris parcials, per poder fer altres coses en les quals troben més sentit.
Els treballadors de sempre no els reconeixen com a classe treballadora, perquè saben més, tenen uns altres interessos, viuen d’una altra manera, tenen uns altres aires.
També als joves els costa reconèixer-se com a classe treballadora perquè el món dels seus interessos és una mica diferent. Però en la sensibilitat i el compromís militant van per lliure, de vegades s’associen entre ells, seleccionen a què acudeixen: convocatòries, manifestacions… però, no tot s’accepta cegament... Van fent...
Caldrien nous líders que responguessin a la situació present.
I per contrast amb els joves, dues paraules dels aturats de llarga durada. Ja no hi ha veu, la precarietat continuada i el consumisme atraient els aboca a l’exclusió. Però el que agreuja la situació és culpabilitzar a la persona concreta perquè no ha estat capaç de trobar un lloc adient per tirar endavant... I acaba culpabilitzant-se, a més de veure’s exclòs de la societat. Qui els defensa?

Cecília Prat és religiosa del Sagrat Cor
Publicat l'abril del 2005

Treballadores sexuals

Bé. Deu ser la manera més assèptica d’anomenar persones que es guanyen la vida a través de serveis molt personals. I les persones que, per mor de la seva feina, esdevenen una mena d’abocador d’injúries (sembla que el súmmum és això del “fill de puta”) on es concentra tot allò d’insultant i provocador. I s’hi concentren també dos trets no casuals: els fills de puta sembla que no tinguin pare que sigui responsable de res; i la paraula “puta” es contraposa a la figura de la mare, una “santa” en la majoria de casos. Aquí tampoc els homes no sembla que hi pintin res, perquè insultar el pare no té cap gràcia.
Un ofici antic, diuen, del qual sovint se subratlla la perversió de l’amor. Un sentiment, una emoció que hauria de ser gratuït, de donació mútua, es perverteix pel fet de passar per caixa. Com si fos l’única perversió possible: com si ningú més no visqués de fer passar necessitats bàsiques de les persones per caixa. O com si moltes feines ben considerades no estiguessin basades en la frivolitat o la insolidaritat o en el lucre d’uns quants a expenses de molts.
Un ofici explotat i d’alt risc sanitari. Moltes dones ho fan per la força, per poder sobreviure. Algunes, pràcticament segrestades o introduïdes en la infantesa. Molts homes en viuen. S’han de suportar humiliacions. Com passa a moltes d’altres feines en què hi ha explotació infantil, riscos per a la salut, pèssimes condicions laborals.
Quan vaig començar a treballar, fa més de 30 anys, em sorprenia com els meus companys de feina parlaven amb absoluta naturalitat de la seva iniciació sexual a partir de la prostitució. El sexe sense matrimoni no era políticament correcte i se suposava que com que eren molt mascles, s’havien de desfogar. I que s’havia d’entrar rodat en el matrimoni, la dona, no, però l’home havia d’aportar experiència. El fet que en parlar d’això ho fessin amb un cert orgull i no pas com una mala experiència no impedia que l’insult principal continués sent “fill de puta”.
Un bon amic, però, que continuava fent ús d’aquest tipus de serveis ja no com a iniciació, sinó com a relació habitual, em va fer veure una altra realitat. Ell buscava una persona mínimament amable, no demanava res que l’altra persona no volgués fer i pagava per aconseguir-ho. No n’esperava res –no es feia il·lusions ni falses expectatives sobre aquella relació concreta- i estava segur també de què esperava la dona que l’atenia. De fet, m’ha fet pensar sovint que en cert sentit és una relació força més honesta que alguns “ligues” que sovint tenen expectatives desiguals per part dels membres de la parella i un punt d’engany.
D’altra banda, quan no hi ha relacions estables o satisfactòries o profundes i es recorre a un “polvo” de pagament, la situació no és tan diferent de quan no es tenen amics amb capacitat d’escoltar i es recorre a una sessió de psicòleg sense que hi hagi grans patologies (m’exposo a perdre l’amistat dels meus amics psicòlegs dient això!). En aquest sentit, més que penalitzar la prostitució, no seria més interessant regular-la de manera que ningú no es vegi explotat ni forçat a anar més enllà del seu desig? I que disposi de les condicions de treball (ambientals, sanitàries) mínimes i que pugui cotitzar a la Seguretat Social i obtenir una jubilació?
Molts homes i dones fan la prostitució per la força. Però segur que també n’hi ha d’altres que ho fan perquè volen, cosa que està molt mal vista, per cert. Però no som una mica hipòcrites, tots plegats, amb el tema?
Mercè Solé
Publicat l'abril del 2005

D'una trobada al Fòrum a un viatge a Burkina Faso

Al Fòrum de les Cultures, on jo estava de voluntària amb Intermón-Oxfam, vaig coneixer en Dibango, un noi de color alt i prim. Ell es va presentar: “Hola, em dic Boukaré però em diuen Dibango, aquesta és la meva tarjeta. Fem un espectacle aquí fora, i estem allotjats a l’Hotel Princess”. “I tu què fas a l’espectacle?”, li vaig preguntar jo. “Canto, ballo… una mica de tot, portem unes màscares d’animals…”, va dir ell. I em va preguntar: “Quins projectes d’Intermón hi ha a Burkina Faso?”. “Ara te’ls dic, que no ho sé”. Li vaig donar un fulletó dels projectes que la ONG té a Burkina Faso, i ell va continuar: “També portem dues bosses amb coses d’artesania, si t’interessa t’ho puc ensenyar i comprar alguna cosa al preu que tu diguis”. Jo em vaig quedar una mica parada, però vaig dir: “D’acord”.
Al dia següent, vaig anar a veure l’espectacle que feien davant la Haima. Eren uns deu nois de Burkina Faso sobre l’escenari, al principi començaven cantant, com relatant alguna història, de seguida s’afegien els tambors que parlaven per si sols, a continuació la dansa del homes que s’acompanyava d’unes màscares d’animals que portaven ells mateixos. L’esforç d’aquells nois era evident, dansaven molt bé, i acabaven rebentats (sempre amb un somriure als llavis); al llarg de l’espectacle la gent que passava s’hi anava aturant i al final l’empatia i l’admiració que despertaven era força evident, l’èxit de l’espectacle s’havia assolit! La seqüència es repetia cinc vegades al dia.
Doncs bé, va haver-hi altres converses amb en Dibango, fins que vàrem consolidar l’amistat amb ell i el grup. Vàrem “reconèixer” amb alguns d’ells Barcelona, vàrem compartir hores de coneixement d’altres cultures, xerrar, menjar, ballar… Les converses s’entrellaçaven: som d’una troupe de ball de Ouagadougou, ballem un ball tradicional que és el Dodo, ho compaginem amb altres feines, artesania, mecànics… hem fet una associació per treballar amb els nanos que no tenen pares i que no van a escola o tenen pocs mitjans per tirar endavant amb la seva formació… I al final ens vàrem dir adéu: “Bé, us esperem a Burkina Faso!”.
El viatge presentava moltes coses per conèixer: un país, una cultura, uns amics, una manera de fer, un pensament i actuació solidària (projectes i activitats) que venien a reforçar allò que percebia només seient davant d’ells i veient l’espectacle, una estimació pel seu país (un dels mes pobres del món) i ganes de millorar i donar a conèixer allò que era la seva vida.
* * *
Ja estic a Burkina, i això no té en principi res a veure amb el que una ha conegut a l’espectacle. Allí tot era estricte, precís i estructurat, enquadrat dins d’un escenari. Aquí la realitat és diferent: molta sorra, molta pols, no hi ha quasi camins asfaltats, molta gent al carrer, unes cases on les families són extenses, saludes a tothom, avis, néts, tiets, oncles, germans, germanes... i una vida que, malgrat ser pobra, no s’atura: molts infants, molts joves, molts colors, molt trànsit de bicicletes i motocicletes, pocs cotxes… un país que vol créixer i millorar, que té molt orgull de la seva terra i les seves tradicions (encara conserven l’estructura organitzativa d’una de les seves ètnies majoritàries, els mossi), però que hi ha moltes dificultats econòmiques, una població majoritàriament rural, amb un alt índex d’analfabetisme, unes condicions socials i sanitàries ínfimes i una esperança de vida al voltant dels 50 anys, i on no cada dia tens el pa assegurat: avui menges, demà ja ho veurem!
Dins de tot això el que vull explicar-vos és com he conegut i he vist la solidaritat traduïda en l’ajuda, en el futur dels infants, dins una associació que s’anomena Kamba Beó Neré (que vol dir “el futur dels infants del demà”).
Alguns dels mateixos artistes que constitueixen la troupe que actuava a Barcelona i juntament amb d’altres amics, van constituir ara fa dos anys aquesta associació, amb aquests objectius: reforçar la unitat, fraternitat i l’amistat entre els membres de l’associació; mobilitzar la juventut al voltant de processos de millora de les condicions de vida dels infants; sensibilitzar la població entorn dels problemes lligats amb la urbanització, tals com l’exclusió social, l’atur, la delinqüència, la prostitució, la sida, etc.; lluitar contra el tràfic i el treball infantil; reforçar la solidaritat entre els infants de totes les capes socials; suscitar intercanvis amb altres associacions i ONG de Burkina Faso i altres llocs.
Vaig poder parlar amb els membres de l’associació i veure conjuntament un video d’una de les activitats que portaven a terme (un festival de troupes Dodo infantil), i també altres activitats en directe, em vaig interesar sobre com coneixien els nanos que tenien necessitats… M’ho van explicar: era un treball molt de barri i el propi coneixement de les famílies de tota la vida; a l’associació s’hi implica tothom: mares, familiars, jovent, la gent gran que els serveix de referència, el cap del barri Larle “Larle-Naba”...
Quan sabien d’algun nen que no tenia pares, que estava sol, que la familia amb què estava no es feia càrrec de la seva cura global, o no podia fer-ho, anaven els membres de l’associació a parlar amb ells (tiets o familiars responsables) i els proposaven que l’infant pogués asistir a les activitats de l’associació (esportives, culturals, formatives, laborals, etc.). Encara que els responsables del nen o nena no poguessin assumir el petit cost de l’activitat, és igual, el que importa és que l’infant no romangui pel carrer, aprengui alguna cosa que li serveixi pel futur i agafi interès per conèixer amics, entusiasmar-se amb el ball, les màscares (les tradicions del seu país) i es vinculi a la gent, es pugui sentir important, que compta per a algú, que és estimat.
Vaig poder conèixer els infants, i la importància que tenia per a ells això, les activitats en què estaven implicats. I vaig conèixer els joves i adults que lideren l’associació i vaig tenir constància de la seriositat amb que s’ho prenen, i la importància que això té en la seva vida quotidiana.
Una té la idea (equivocada) de que Àfrica sempre dorm, però em ve al cap una imatge, la d’un formiguer, que sota terra és una constant d’anar i venir de cadascuna de les formigues… que sembla que només es belluguin, però que cada una té una activitat.
Avuí tan sols volia compartir amb vosaltres la meva experiencia; en una altra ocasió us en parlaré com a un projecte de col.laboració per poder establir un pont més just i més solidari amb aquests amics i amigues que fan tant amb tant poc.

Esperança Borrull és treballadora social
Publicat a l'abril del 2005

Aire fresc altermundista a Porto Alegre

Es tractava del cinquè Fòrum Social Mundial. El quart que es feia a la ciutat de Porto Alegre al sud del Brasil. 160.000 participants, dels quals 40.000 joves acampats al llarg d’un immens espai vora el mar. 2.500 actes que et feien triar, cada dues hores, entre 150 activitats... un ambient festiu de fira i debat per disfrutar. El fòrum de l’any passat es va fer a Bombai per tal d’incorporar el món asiàtic a una proposta alternativa mundial. Alternativa a què? Alternativa a una visió hegemònica del planeta que s’expressa en els mitjans i que es cou a les cuines del control econòmic del gran capital i dels seus executors polítics. Davos és el lloc anual del seu ritual benèfic. El neoliberalisme la seva doctrina. El creixement econòmic el seu aval. La desfilada mediàtica la carta de presentació.
Calia un altre escenari, un altre debat, uns altres protagonistes, un altre mètode de treball, una altra escala de valors, una altra manera de valorar el progrés i el creixement del planeta. Vet aquí dues visions oposades en molts aspectes. Dir que Un altre Món és Possible, no solament és el crit poètic/idealista de Porto Alegre... és, a la vegada, la denúncia d’un frau a la humanitat d’aquest planeta en benefici d’un sector minoritari de la població i, també, a la vegada, una proposta d’un nou paradigma d’anàlisi-reflexió i acció que comporta objectius i procediments nous de treball. De fet es tracta –crec jo- d’una autèntica revolució cultural a nivell planetari.
Les manifestacions contra la guerra de l’Iraq organitzades i sincronitzades per una plataforma mundial són el fruit més més vistent d’aquesta força, encara latent, que s’ha posat en marxa amb només cinc anys. Ara ja no es pretén tant ser una veu que contraopina sinó més aviat una veu que proposa i que té la seva pròpia agenda. Una veu que no està teledirigida per ningú sinó que s’expressa des de les bases de cada organització i de les persones que entren en aquest procés.
El seu contingut: els grans reptes de la mundialització. La fam, la guerra i la militarització, la destrucció dels recursos naturals, la distribució injusta de l’energia i la producció, les polítiques opressores i insolidàries, el respecte als drets humans, a les llibertats democràtiques, a la sobirania alimentària, el control mundial des d’una perspectiva humanista i democràtica... la diversitat a tots els nivells.
El FSM és conscient que s’enceta un llarg camí que no té retorn. El seu protagonisme és la ciutadania que pren consciència de la seva força i de la seva capacitat imaginativa. Sap que pot trencar aquelles mediacions, obsoletes en alguns casos, que poden arribar a ser un obstacle per assolir objectius urgents. Per això va més enllà dels partits i de les ideologies formalitzades. El treball és un treball en xarxa. Informar, coordinar, actuar sense partidismes... transversalment, sense buscar protagonismes estèrils, perquè el que cal és aconseguir transformar el conjunt de relacions en un projecte comú.
L’accent polític de la proposta no es fixa tant en l’estructuració d’un poder alternatiu sinó cultural, en el sentit que vol canviar la mentalitat de la persona i la seva projecció col.lectiva. Ja s’han tingut prou experiències que el poder polític no aconsegueix molt sovint grans progressos en la consecució dels objectius socials de llibertat i de justícia per a tothom. I en tot cas no es considera que el paper del fòrum hagi d’anar per aquesta línia.
La carta de principis del FSM, elaborada el primer any, dóna garanties que el fòrum mantindrà el seu caràcter independent i democràtic i el seu estil obert i plural.
Per a mi ha estat una resposta gratificant i encoratjadora al procés personal de lluita que vaig anar descobrint des de l’adolescència. Aquells ideals de jove del maig del 68 ja no em semblen “periclitats”. Tinc nous motius per pensar que “aquell estil de militància” no ha estat debades i que encara és possible una confluència intergeneracional per canviar el rumb de la història. La xarxa comunicacional que ara fa possible l’explotació autodestructiva del planeta i de la seva gent, pot arribar a ser el pitjor enemic del neoliberalisme ecocida. Per això, avui, em sento militant altermundialista reconfortat. Si voleu entrar a la pàgina web del fòrumsocial és tal com sona.

Josep M. Fisa és consiliari diocesà de Justícia i Pau de Barcelona
Publicat l'abril de 2005

Jesús i la família (II)

Dèiem al número anterior de L’Agulla que les escenes familiars positives en la vida de Jesús només les trobem en els relats de la infància, en els dos primers capítols de Mateu i Lluc. Després, durant la seva vida pública, Jesús mostrarà un notable distanciament dels seus familiars, i assenyalarà que la família que realment li interessa és la dels que escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu. Només hi ha un moment en què Jesús defensa la dedicació a la família. I és quan algú, amb pretextos religiosos, descuida l’atenció als pares necessitats (Mt 7,9-13). I aquí es veu un cop més per on van els seus criteris: l’important no són els llaços familiars com a tals, sinó l’atenció a la gent que un té a prop quan aquesta gent et necessita.
Tota aquesta mirada seria incompleta, però, si no assenyaléssim també el fet que a l’evangeli de Joan la mare de Jesús és presentada exercint un paper important en dos moments claus de la vida pública de Jesús: en el primer miracle, a Canà de Galilea, i al peu de la creu, quan Maria és confiada a la cura del deixeble estimat (Jo 2,1-12; 19,25-27). Aquesta presència positiva de Maria en l’evangeli de Joan contrasta amb l’afirmació de la incredulitat dels germans de Jesús (Jo 7,1-5), i certament va més enllà de cap valoració de la família com a tal, sinó que té sobretot una funció simbòlica. Com passarà després, també, en l’última aparició de Maria al Nou Testament, reunida al cenacle amb els apòstols esperant la vinguda de l’Esperit (Fets 1,12-14). Maria, en tots aquests casos, és el símbol d’Israel, que dóna a llum el Messies, i que és cridada a donar a llum també a la nova comunitat dels germans de Jesús, l’Església.
Aquest distanciament de Jesús respecte a la seva família no vol dir tampoc, certament, que no se l’estimés, ni que rebutgés els llaços de la sang. Però sí que mostra molt clarament que ell no li dóna cap valor especial de cara a l’anunci del Regne. Jesús no presenta en cap moment la família com un espai per al creixement de la fe, sinó que més aviat el seu interès és deixar clar que, en cas de conflicte, el seguiment del camí del Regne ha de passar per davant dels llaços familiars (Mt 10,21; 10,34-39; Lc 14,25-33).
Més endavant, l’experiència de la comunitat cristiana dels primers temps mostrarà que, mentre per una banda el seguiment de Jesús podia provocar trencaments familiars dolorosos i fins i tot denúncies entre membres de la mateixa família, també podia ser la família un lloc important per a la vivència del seguiment de Jesús, i un espai obert i acollidor de cara als altres cristians. I així serà al llarg dels temps, i així pot continuar essent ara en molts casos. I el record de la família de Natzaret podrà ser un bon estímul en aquest sentit. Però les paraules de Jesús haurien de posar en guàrdia contra la temptació d’absolutitzar la família i de creure que el model familiar que en un determinat moment històric es considera el correcte segons els valors tradicionals, realment ha de ser el mitjà bàsic de transmissió de la fe. No és això el que Jesús pensava. Certament que per a ell l’únic model de família imaginable és el que es reflecteix a l’inici del llibre del Gènesi, format per un home i una dona amb els corresponents fills. Jesús defensa clarament aquest model. Però si mirem totes les seves intervencions sobre el tema, veurem que el que ell té més interès a destacar no és el model com a tal, sinó la necessitat de vigilar de no convertir la família en un nucli tancat i només preocupat per si mateix i per cada un dels seus membres, oblidant la crida bàsica a considerar tothom com a germà i a ser testimonis del seu Regne enmig del món. I també es deduiria de les paraules de Jesús una invitació a desangoixar tants pares que veuen com els seus fills no segueixen els camins de fe i de vida que ells desitjarien; la família, en efecte, és un camí possible d’anunci, però no és l’únic ni el principal, almenys des del punt de vista de Jesús.

Josep Lligadas

La Colònia Güell

Vaig tenir ocasió de ser-hi no fa gaire, en una sortida de la xarxa “Parlar per conviure”, de voluntariat lingüístic de Viladecans. Havia anat a algun casament a l’església de Gaudí, però no m’havia fixat gaire en el conjunt.
La Colònia Güell va començar a construir-se cap al 1890, per iniciativa d’Eusebi Güell, el qual va voler instal·lar la seva nova fàbrica tèxtil en uns terrenys de la seva propietat allunyats de l’anarquisme barceloní.
I efectivament va aixecar la fàbrica, i una enorme masia, i les cases dels treballadors (totes amb hortet) i un teatre i un casino, una escola per a nens i una altra per a nenes, un convent i, l’obra més coneguda, l’església que encomanà a Antoni Gaudí.
El conjunt realment mereix la visita, que a més es fa amb bons guies: per la singularitat de la concepció que hi havi al darrere de la construcció, per l’interès de mecenatge cultural que se’n desprèn i sobretot per la qualitat de l’església gaudiniana.
Segurament, des de la nostra actual perspectiva, Eusebi Güell era un burgès paternalista i més val no burxar gaire en com va fer els diners a Cuba, però va deixar una petjada industrial considerable pel seu caràcter emprenedor i innovador. No es va moure només per millorar la seva economia. També es va interessar perquè els seus treballadors tinguessin una millor formació i qualitat de vida que les que s’oferien a l’època. Per rendir més? Potser sí. Com deia un grupet de la nostra colla: quina diferència entre el Poblat Roca de Viladecans i la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló!
Per cert, una altra obra important relacionada amb Eusebi Güell, a part de les que duen la firma d’Antoni Gaudí, és la fàbrica de ciment Asland que hi ha al Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, que també val la pena de visitar.

Mercè Solé

Lourdes, un viatge que cal fer

Si no hi heu estat mai, sens dubte que hi heu d’anar. Ara Lourdes s’ha tornat a posar una mica de moda arran de la novel.la de Pep Coll de la qual parlàvem en el número passat de L’Agulla, que s’ha vist afavorida a més per la inesperada publicitat que li ha fet el rector de Tremp.
Però bé, més enllà de modes, a Lourdes s’hi ha d’anar. La ciutat és un mercat immens, on es ven de tot, coses de més bon gust i dignitat, i coses més impresentables. Però un cop entres a l’espai del santuari, allà tot canvia. El que impressiona més, sens dubte, és el protagonisme dels malalts. Allà són atesos, acompanyats, entretinguts, i tenen també àmplies possibilitats de pregària i de pau. I això és impagable. Pocs malalts, en contra del que sovint es diu, crec jo que vagin a Lourdes esperant miracles i guaricions. Fins i tot els que es banyen a les piscines no crec que n’esperin gaires resultats físics. El que busquen els malalts, i el que certament allà reben, és atenció, ànims per a la vida, i empenta de fe.
I juntament amb els malalts, l’ambient de pregària que es crea. Algunes formes poden ser tirant a carrinclones, però el conjunt queda molt salvat per la capacitat dels francesos de fer les coses amb elegància... En saben molt. I a més, pots anar a visitar tot d’espais d’espiritualitat i formació: una gran llibreria, parades de moviments i grups...
O sigui que aneu a Lourdes. En canvi, no us recomanaria gaire d’anar a Fàtima si el que busqueu és estímul cristià. A Fàtima no hi ha malalts ni solidaritat visible, i la pietat que s’hi cultiva és certament molt discutible... Josep Lligadas