Sorra i te. Una mirada al poble saharauí

Quan vaig entrar a casa vaig estar content de ser-hi, però també em vaig qüestionar si tot el que tinc, realment em fa falta. Acabava d’arribar d’un lloc amb poquíssimes coses materials, però tan ric en somriures, i esperit, que estava impressionat.El viatge als campaments saharauís ha estat magnífic i ara començo a pair algunes coses que he viscut. Per una banda, és una aventura moure’s a l’estil saharauí, però també és un aprenentatge vital. Un grup de quatre pinedencs del Cau de Pineda, ben enredats per en Toni, hem anat als campaments saharauís a viure com ells. Ni més ni menys. En Toni em va dir abans de marxar: “Als campaments saharauís, o hi tornes... o no hi tornes més”. I és ben veritat.Hi vaig anar ben nu, obert a tot, a descobrir, a sentir-me com ells en la mesura que pogués. I m’he trobat amb totes les portes obertes, amb ulls nets i mirada transparent, amb fortalesa d’esperit, amb cares netes de debò, encara que ben brutes de pols. Quina meravella sentir com riuen! Quina lliçó de germanor, de compartir-no tot. I quan dic tot, és tot. Però tot, és poc o molt, sobretot per uns ulls com els nostres, acostumats a l’abundància. Mireu... a les persones que tenen poques coses materials, no els fa falta gairebé res. Només la vida. I us puc assegurat que en tenen, i la viuen!Als campaments de refugiats dels saharauís, he tingut moments de tot. De riure molt i molt, d’ulls ben oberts, però també negats de llàgrimes. He tingut algun moment tovet com el dia que vaig veure en Lagzal, un nen que ha passat estius a Pineda, i que ens vam endur de campaments amb el Cau a Vallfogona del Ripollès. Li vaig prometre que l’aniria a veure a casa seva i així ha estat. Va ser un encontre molt emotiu i xocant pels dos, però el vaig veure tal i com l’imaginava. De veritat que va ser un moment potentíssim, no sé perquè, però és així. Quina canya de nanos!Al mateix poble, a Auserd, ens va venir a rebre un infant molt petit, potser de dos anys, en Mayud, brut, petitó, d’ulls oberts i que només deixava anar monosíl·labs. Tampoc no sé per què però hi vaig veure el poble saharauí sencer. Per mi, ell, significava què és el Sàhara. Dificil d’explicar però la seva mirada, l’empenta, el somriure, la soledat que desprenia, la força, la intel·ligència, la companyia que ens va donar tots els dies... uf! em va impressionar. El comiat va ser ploraner per mi. Veure’l des del cotxe destartalat i sense seients, i mirar-lo com corria darrere nostre per dir-nos adéu, em va fer plorar. Una duna el va fer desaparèixer de la meva mirada. Nosaltres, deixàvem enrera un món difícil, oblidat pels mals governs, fet pols, però alhora ple de força, d’energia i esperança. Justament un poble que corre per no aturar-se. Com en Mayud. Però segur que ell ara riu i és feliç. No ho sé però ho crec així. I la resta de persones i famílies que es van creuar al nostre camí ens van ajudar en tot i em van impressionar.El sol, el cel, els grocs, la pell dels saharauís, els seus amplíssims somriures, els seus ulls i la lluna, van donar color al nostre viatge. No pots restar indiferent. Només saps que hi tornaràs. Una amiga em deia: “Quan tornes del Sàhara no saps mai què explicar”. I això em va passar a mi. Costa explicar una cosa d’entre tantes. Com explicar un somriure, o un plor, el gust del te, o la sorra dins els ulls i les orelles?Només els puc donar les gràcies per aquesta experiència de vida, de demostració de superació cada dia. Perquè això també t’ajuda a tu des de casa i et qüestiones tantes coses! Potser un altre món, sí. Però tan llunyà i tan a prop!

Pep Basart és Cap de l’Agrupament Escolta i Guia Montpalau de Pineda

Les qualitats de la política i dels polítics

“... ¿Quines són les qualitats que la política podria aprofitar del “cas Guardiola”? Una: envoltar-se dels millors sense por a compartir protagonisme, perquè, encara que els millors demanen una vigilància intensiva, fan bons tots els altres, incloent-hi el líder, que no pot saber-ho ni fer-ho tot. Dues: actuar sense por al risc necessari. Decidint allò que convé, al marge, si cal, d’opinions publicades i índexs de popularitat.Però, és clar, per aconseguir tot això, cal que el polític tingui una gran confiança en ell mateix i en la societat, i que cregui en uns objectius clars més enllà del poder a qualsevol preu. Probablement, la crisi de lideratge que s’observa aquí i a fora sigui, de fet, una crisi de confiança dels líders i dels partits en ells mateixos i en les seves vides. Per superar-ho, preguntem-nos si la política ha deixat de ser una opció atractiva per als més qualificats i si als partits prosperen els millors o els més fidels. I a partir de les respostes, buscar les solucions”.

Antoni Bassas.“El Periódico”, 17-4-2009

Belem 2009

A la regió amazònica del Brasil, una ciutat emergent encara mal comunicada, Belem, ha estat l’escenari del IX Fòrum Social Mundial. Belem està situada a l’immens delta del riu Amazones i es va triar com a seu, perquè és un espai especialment emblemàtic i fràgil en aquesta cruïlla històrica. La regió amazònica té la superfície d’Europa, però ja ha perdut gairebé un 20% de selva i continua la seva deforestació a càrrec de les grans empreses de fusta. Encara hi podem trobar el 40% de la biodiversitat del món i hi sobreviuen algunes dotzenes de cultures indígenes, contínuament assetjades per terrratinents, empreses de mineria i projectes agropecuaris de gran envergadura i sense escrúpols per fer fora o destruir les poblacions indígenes i el seu hàbitat. Com cada any, el Fòrum Social Mundial coincideix amb el Fòrum Econòmic de Davos, a Suïssa, com a resposta alternativa a les propostes neoliberals que han estat l’objectiu del club dels rics del planeta. El lliure mercat és encara la consigna dels rics, tot i que la crisi “global” ha estat un gerro d’aigua freda a l’entusiasme i a l’alegria amb què cada any se celebrava l’esdeveniment.El moviment altermundialista, fonamentat en una altra visió social i econòmica, i amb uns altres objectius, no veu la crisi actual com una victòria, entre altres raons perquè qui pagarà la factura, com sempre, és el Tercer Món. Però sí que tot plegat, el desgavell que ha fet desplomar la bastida econòmica mundial, dóna la raó a l’anàlisi que els diversos fòrums han anat fent fins ara. Era una crònica d’una crisi anunciada, perquè el creixement no es pot fer a l’esquena dels països pobres i malbaratant indefinidament els recursos naturals, cada vegada més escassos.No solament no és sostenible un benestar només per a una cinquena part de la població mundial,–caldrien actualment els recursos de dos planetes per fer possible el nostre benestar per als més de 6.000 milions de persones que vivim al món– sinó que la desigualtat que genera, pot portar conflictes socials gravíssims, només apuntats fins ara. L’alarma sobre el canvi climàtic, la crisi alimentària, la fragilitat energètica, els moviments migratoris... indiquen que cal canviar urgentment de rumb. I, evidentment, el nord ric, és a dir nosaltres, no està gaire disposat a canviar d’estil de vida i de consum. I, evidentment, els països emergents com la Xina, l’Índia, el Brasil... i els altres, que els volen imitar, no estan disposats a continuar essent mà d’obra barata i consumidors de segona categoria o, encara pitjor, recollir només les engrunes del festí dels del Nord. Més de 100.000 participants, dels quals 20.000 joves. Més de 5.000 organitzacions representades. Milers de periodistes, encara que després tinguin dificultats a publicar les seves cròniques... Més de 2.000 activitats. 150 comunitats indígenes del Brasil i de tota Amèrica Llatina. Presència qualitativa de més de 140 països. Un centenar de catalans, representant el mosaic d’entitats socials de tot Catalunya i també de l’administració pública... Tot aquest potencial humà, plural i divers, s’ha mantingut viu durant aquests nou Fòrums i, segons la meva opinió, ha madurat i s’ha afermat, no sense contradiccions.En el seu haver, i potser l’actiu més important, és la mobilització àmplia des de la base social. Una base que no exclou ningú i en la qual participen grups i moviments que aglutinen treballadors, intel·lectuals, sindicats, professionals de l’educació, cooperatives, entitats religioses, ecologistes, moviments veïnals... Brasil hi ha aportat, des dels seus inicis, una experiència nova de participació ciutadana que cristal·litzà a Porto Alegre. Però ha quallat, mundialment, la consciència que calia trobar alternatives a un model econòmic i polític que serveix a la causa d’una minoria i que no fa justícia al conjunt dels pobles de la terra i al seu futur. Cada any s’han fet fòrums regionals locals i s’han portat a terme reunions i trobades inspirades en aquest moviment transversal. Una setmana abans del Fòrum també es troben alguns centenars de teòlegs per tal de fer una reflexió des de la perspectiva religiosa. No és casual que la intuïció del Fòrum, tingués una base important en la teologia de l’alliberament llatinoamericana. A cada Fòrum s’ha obert el debat de si calia anar més enllà de l’intercanvi d’experiències entre les organitzacions i crear una plataforma política mundial, però sempre s’ha optat per a mantenir debats oberts i ser fidels a no marcar excessivament els compromisos concrets, que cada organització i cada proposta coordinada, ha d’adaptar en els seus països i en els seus contextos. Al lema “Un altre món és possible” s’hi ha afegit “Compromís local en una lluita global”.La reflexió i el compromís del Fòrum Social Mundial ha madurat i s’ha afermat. Considero que és un ferment de futur, un laboratori permanent de crítica i autocrítica de models, que ha de portar cap a nous estils de vida i d’organització social i política a escala planetària. Hi ha cada vegada més consens que ens cal un canvi de paradigma, o de paradigmes, i això exigeix a la vegada una maduració lenta i urgent... Moltes veus profètiques, tant des del camp científic com des del camp religiós, ens alerten que estem en situació de risc. El Fòrum Social Mundial és un signe dels temps d’aquesta crida profètica.

Josep M. Fisa és consiliari diocesà de Justícia i Pau de Barcelona

Un llibre-homenatge a Xesco Boix

Fa cosa d’un any i mig, amb en Lluís M. Panyella, vam plantejar-nos d’escriure un llibre d’homenatge a Xesco Boix (1946-1984), un dels pares del folk a Catalunya i pioner a casa nostra, amb el grup Ara va de bo, del que va ser una nova visió dels espectacles infantils: l’animació per a la mainada. En Xesco, de qui es compleix ara el 25è aniversari del seu traspàs, va ser un home amb una gran capacitat de treball, amb uns ideals coherents en la lluita per la llibertat i per un món més just, i, alhora, un ésser humà ple de fe i d’esperança, malgrat haver d’enfrontar-se a una complexa malaltia mental, que només el va vèncer en el darrer moment de la seva vida, quan tràgicament va morir atropellat pel tren a Malgrat de Mar. Vam pensar que en Xesco mereixia un llibre que recollís el seu record real i positiu, i la llavor que ens ha deixat; i que havia de ser un veritable homenatge amb la suma de moltes veus. Xesco Boix. Història de la nostra història és el títol del llibre, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat és l’editorial que ens ha fet confiança perquè el projecte sigui una realitat. El llibre el formen una quarantena d’entrevistes a familiars, companys d’escenari (Jaume Arnella, Eduard Estivill, Els Cinc Dits d’Una Mà...), companys de la cançó i d’altres disciplines artístiques (Pete Seeger, Raimon, Marina Rossell, Miquel Pujadó, Tortell Potrona, Pilarín Bayés, Fina Rifà...), persones rellevants que el van conèixer de prop (Jordi Pujol, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el periodista Xevi Planas...) i cantants animadors actuals que segueixen les seves passes. El llibre ve acompanyat d’un CD inèdit d’en Xesco, una gravació en què ensenya les cançons del seu repertori a un amic cantant de Mallorca, Jaume Barceló. En Xesco li explica com les canta, com les presenta, quins acords de guitarra fa servir... i alhora, comparteix algunes reflexions sobre el país, la professió, la vida... És en Xesco en primera persona.La capacitat de Xesco Boix de donar, d’estimar i de preocupar-se pels altres; el treball rigorós per la cançó, la cultura popular i la llengua catalana, i la preocupació per la formació adequada dels infants perquè creixessin amb “el cap clar i el cor ben net” –com deia ell–, són les principals constants que tots els que intervenen en aquest llibre, sense cap excepció, ens transmeten quan parlen del Xesco home i del Xesco professional. I l’altra realitat que comparteixen ha estat la petja profunda que va deixar en cada persona que el va conèixer: mai ningú no va restar indiferent a la seva força comunicativa i a la seva humanitat transparent. Amb aquesta base, cada entrevistat ens ha aportat una visió diferent, confirmant el que un dia, per definir-lo, ens deia en Jordi Roura: “Va ser un home polièdric”. Doncs sí, el lector ho podrà corroborar, i conèixer la suma de realitats, algun cop aparentment contradictòries, que va ser en Xesco Boix: l’amic, el pedagog, el cantant, el company, el mestre, el poeta, el filòsof, el bromista, el treballador, l’artista, el revolucionari, el pacifista, l’ecologista, el somiador, el realista, el catalanista i universalista alhora, l’home de rialla contagiosa i de profunditat gairebé mística, el coherent, el respectuós, el reivindicatiu, el proper, el distant, el candorós, el lluitador, l’honest... i molts altres adjectius encertats que trobareu en el conjunt de veus plurals que configuren aquest llibre. Un treball en el qual veureu també que cadascun dels entrevistats és alhora una història, una realitat molt important del nostre país que, en alguns casos, és la primera vegada que s’explica en un treball en profunditat. Mai no hi pot haver una sola visió, ni d’en Xesco ni de ningú, per això els autors hem volgut sumar veus i perspectives, i alhora, deixar la porta oberta a que cadascú tregui les pròpies conclusions. Perquè, com clou el conte El Seny i la Saviesa, que ens va ensenyar en Xesco, tota la saviesa del món es pot acabar resumint en una paraula, i la paraula és potser.

Maria-Josep Hernàndez és periodista i forma també, amb en Lluís M. Panyella, del Grup d’Animació La Bicicleta. Més informació del llibre: www.labicicleta.cat

Pasqua

Pasqua és passar, caminar... Pas de mort a Vida... Traspàs de la creu a la resurrecció... Pas de Jesús enmig de la nostra vida... Pas del Déu veritat, bondat i bellesa, estimant-nos sempre...Pas de l´Esperit Sant dins nostre per transportar-nos als altres. Pas a la dignificació dels petits, l´alliberament dels desvalguts, la valoració dels exclosos, la pacificació dels cors i dels pobles...Quan hem passat de la infantesa a la joventut, de la joventut a la maduresa, i més endavant a la vellesa, Déu sempre és present en el que hem rebut de gestos, somriures, paraules escoltades... de tanta gent que ha passat al costat nostre. Quan hem passat d´una malaltia a la salut, d´una mort d´una persona estimada, a fer-la cor en el nostre cor, és que el Déu Pare-Mare que està endinsat en el més profund de cada persona, ens acompanya a través dels fets i de les persones. Quan hem passat de la soledat a l´amistat, podem experimentar aquesta realitat subterrània divina, com a riu vital que està en el fons de la vida.Quan hem passat de la dictadura a la democràcia, hem transitat per viaranys dolorosos, però quanta vida, i de quanta fraternitat hem gaudit! Jesucrist, en els rostres, les accions, en les tortures sofertes de molta gent, es féu poble enmig nostre, esperonant l´amnistia, la llibertat, l´autonomia del país.Quan hem passat d´una Església prepotent en la societat, molt piramidal, culpabilitzadora... a una Església dialogant amb tothom, humil, sense protagonismes socials, on els més senzills hi tenen veu i vot, corresponsable... és que l´alè de l´Esperit hi ha passat, obrint finestres i portes. Quan la natura s´obre en les flors i en els fruits en totes les primaveres, tornem a creure que l´hivern i els terratrèmols no són el tot.En què hem de cooperar perquè la nostra Terra no esdevingui la gàbia de la humanitat sinó la Casa-Mare de tothom? Cap on hem esperonar la nostra creativitat perquè no es refundi el neo-neocapitalisme, enmig de la crisi, sinó que es posi com a “far” la dignitat de les persones, i en especial del tercer i quart món?Com retrobar l´esperança perquè el nostre país retrobi la il·lusió, l´horitzó de germanor amb les altres nacionalitats des d´una sobirania que ens permeti distribuir millor els nostre béns i serveis? “Déu va passar-hi en primavera...”. Com farem costat del pas de Déu en la primavera actual?Què ens cal fer perquè l´evangeli s´obri més pas, sense les traves d´una organització eclesial caduca?

Agents secularitzadors sense saber-ho?

En moltes converses de gent d´Església, observo que encara ens és costós valorar com a positiu el procés secularitzador que va avançant a Catalunya. De fet ajuda a aclarir situacions i posa condicions socials i humanes per fer una opció lliure i personal per Jesucrist.

Força bisbes, capellans i eclesiàstics, amb les seves actituds massa sovint reticents o condemnatòries de la societat que ens ha tocat viure, no ajuden a estimar-la. Segurament sense voler produeixen una desafecció envers unes formes d’Església decadents i poc democràtiques, i fins i tot una acceleració del distanciament envers l´Església mateixa i potser d´una fe entesa massa dogmàticament. De fet, potser sense voler, o fins i tot volent el contrari, són “agents secularitzadors”, és a dir, participen de la tendència ferma, fonda, estructural i subterrània de caire secularitzador.
Ens va bé pensar-hi quan hem d´afrontar posicions d´alguna gent d´Església, contràries a la nostra. Ens pot ser bo recordar-ho, quan a molts ens costa distingir Església com a Poble de Deu dels comportaments i estructures eclesiàstiques decadents i lamentablement poc evangèliques.
Si valorem positivament la secularització, potser hem d´observar que tot plegat, incloses les posicions “difícils de digerir” per nosaltres, són elements que contribueixen a la llibertat de les persones a l´hora de decidir el sentit i les motivacions importants en la vida, i per tant l´adhesió a l´estil del sempre Viu, Naixent i Ressuscitat.
Si molts, a causa dels plantejaments dels catòlics més integristes, a vegades incrustats en certs dirigents eclesials, deixen de creure en una Església potent o en un Déu que ens produeix por, n’hem d’estar contents. Tot plegat pot formar part del procés social i de cada persona per cercar el veritable Déu. Quim Cervera

Quina prova política ens queda a Catalunya?

Tot el necessari i llarg procés de l´Estatut i del finançament m´ha fet pensar sobre el conflicte de classes a Catalunya. Pels anys seixanta i setanta més aviat el conflicte de classes tapava el conflicte nacional, i el tipus de relació entre Espanya i Catalunya. El fet nacional era vist per molta part de l´esquerra com a “burgès”. Pels anys noranta i dos mil, sembla que el conflicte nacional amaga el conflicte de classes. Però aquest segueix existint.
Els dos conflictes estan fortament implicats. Ja aniria bé que els analistes del PSOE fessin una mínima anàlisi de classe, prenent el marxisme bàsic, assumit per la cultura moderna, a l´hora de definir una estratègia per Catalunya. No ens trobem amb un “simplisme” de països “pobres” i “rics” a Espanya, visió que ha tingut èxit mediàtic i té eficàcia electoral de curt termini. A cada nacionalitat de “les Espanyes” hi ha classes socials en conflicte: unes de dominants i unes de dominades. I encara que el procés històric industrial, econòmic i social de Catalunya ha arribat on ha arribat, Catalunya està dins d´un sistema econòmic capitalista fonamentat en l´existència de classes en règim de desigualtat. Amb l´acceleració de l´esdeveniment migratori aquest conflicte es complexifica. Catalunya com a país desenvolupat és indefectiblement país productor de pobreses. No tenir en compte aquests fets a l´hora de negociar el finançament i les relacions Espanya–Catalunya és tenir un discurs de curta mirada i poc fidel a la tradició de l´esquerra.
Des de la transició a Catalunya s´ha provat un govern de CiU i ara un govern de tres partits d´esquerra. CiU va seguir una estratègia de pactar i/o pressionar a uns governs espanyols dominants per partits aliens. CiU és un partit de centre-dreta catalana que defensant Catalunya, de fet defensa els interessos d’una classe social. Avui dia ens trobem amb un govern català de tres partits que defensant diferents sectors de capes socials més populars miren d´aconseguir un pas més per a Catalunya, davant d´un govern del PSOE. Podran? No sembla que n’hàgim de sortir gaire ben parats. Ens queda una altra prova, dins del procés històric de la imbricació de conflicte de classes i nacional, la prova basca: un govern de caire propi català de pacte entre CiU, ERC i ICV (i si volgués, un PSC clarament reconvertit al catalanisme). Seria una prova d´aliança de classes catalanes (un moment de pacte dins del conflicte de classes) per aconseguir una relació clara, contundent i “de bons germans” (ni de submissió, ni de superioritat) amb Espanya. Quim Cervera

En la mort d'Eluana Englaro

El 9 de febrer, Eluana Englaro finalment va poder morir en pau. Jo crec que, per a qualsevol persona sensata, aquesta mort va significar un gran alleujament. Havíem assistit en els darrers temps, a mesura que s’anava fent possible judicialment que la noia pogués ser desconnectada de l’alimentació que la mantenia en una vida vegetativa que no tenia res de vida encara que continués mantenint determinades funcions vitals, a una ofensiva des dels sectors conservadors socials i eclesials en la qual no s’hi entreveia cap mena de sentiment d’humanitat: només les ganes de mantenir unes lleis nascudes d’un afany de control sobre la vida dels altres i d’una moral pròpia d’un Déu cruel que no estima les persones. El cop de gràcia a la tragèdia va ser veure un personatge tan amoral com el primer ministre Silvio Berlusconi erigir-se en salvador de les essències d’una suposada defensa de la vida en la qual és obvi que ell no creu.
Però ara això s’ha acabat. Eluana Englaro ja ha pogut entrar en la pau de Déu. No ho sé, confio que, un dia o altre, determinades jerarquies de l’Església s’aturaran a pensar si realment aquesta és la manera de fer present l’Evangeli en el nostre món adolorit. I els creients deixarem de patir la vergonya de veure com actuen alguns dels caps visibles de la nostra Església. Josep Lligadas

Déu no interessa?

Cal felicitar els ateus per l’efectivitat de la campanya mediàtica dels autobusos. Un mes després, els diaris continuen publicant cartes al director, els periodistes continuem escrivint sobre el tema i els debats al carrer no han minvat. Les respostes, directes o indirectes a la campanya, estan mantenint el tema d’actualitat, i per això, tècnicament, considero que ja podem anomenar-la “la campanya de l’any” (encara que hi ha 11 mesos per endavant per superar-la).
El que més demostra tot plegat és que en aquesta societat on el laïcisme s’està imposant, continua sent evident que l’ésser humà, sigui creient o no, es planteja interrogants i reflexiona sobre l’existència. I mentre els mitjans de comunicació han anat relegant a hores intempestives els programes que tracten sobre la fe, ja sigui cristiana o d’altres creences, socialment es demostra que hi ha un sentiment latent que la qüestió no deixa indiferent ningú. Hi ha sociòlegs que anuncien que el segle XXI serà el segle del retorn a la religiositat, encara que amb d’altres mirades i matisos. Caldrà estar assenyadament preparats: venen canvis. Maria-Josep Hernàndez

Cotxe electric

De sobte tots els grans fabricants de cotxes estan anunciant propers llançaments de models elèctrics o amb propulsió híbrida. La forma d’energia que revolucionà els milnoucents, l’electricitat, ha arribat un segle tard al món de l’automoció. Costa d’entendre com és que fins aquest moment la indústria no s’ha preocupat de produir cotxes amb motor elèctric, quan ja gairebé tot, des d’un raspall de dents fins el pany de la porta de l’escala de casa, la cafetera o la cortina del menjador, funciona amb electricitat. I sisplau, que ningú digui que és que no hi havia tecnologia per fer-ho abans.
En realitat l’inici de l’automoció va ser elèctrica. Els primers cotxes van funcionar amb motor elèctric i bateries, però tan bon punt precisament el motor elèctric va substituir l’empipadora manovella per arrencar els feixucs motors de combustió, el cotxe de gasolina es va imposar arreu, per donar lloc als imperis industrials més potents del món: el petrolier i el de l’automoció, revolucionant les formes de producció i de treball, l’estil de vida, els patrons de mobilitat i d’ocupació del territori. La gasolina era barata i el motor de combustió molt versàtil per a l’aspiració d’un món, el del segle passat, que volia conquerir el planeta i desafiar qualsevol repte, això sí, voluntàriament inconscient dels seus límits.
El cotxe elèctric significa el retorn a la càlida racionalitat. És un gest d’humilitat i de reconeixement que la gasolina s’exhaureix, contamina, escalfa el planeta, i que l’ús irracional del cotxe col·lapsa el territori. El cotxe amb motor elèctric té molts avantatges en relació al motor de combustió –ara no hi entrarem– però no té la mateixa versatilitat, per exemple l’autonomia és limitada i l’aprovisionament més lent. Però cal assumir que per fer llargs i també curts recorreguts hi ha altres formes de transport. El canvi no és només tecnològic, és fonamentalment tàctic. Però entendrà aquest individu fill de la modernitat liberal, que tant es queixa dels límits, per exemple el de circular a 80 km per hora, que el cotxe elèctric és ja una aposta de present? Per si de cas, els fabricants anuncien models híbrids, amb doble motorització no tant per fer la transició tecnològica com la psicològica i social.

Crema de Calçots

Ja hi tornem a ser. El temps és cíclic i les nostres receptes també estan agafant una certa cadència (que no decadència, que és molt diferent). Estem de nou a l’època dels calçots, aquesta ceba tan peculiar de la qual aquí a Catalunya fem tanta festa, cosa que no fa més que engrandir la nostra fama de garrepes: una ceba, menjar de festa?. Doncs sí i per seguir oferint-vos diferents maneres de menjar calçots a casa, on generalment no els podem fer a la llenya, aquí va una recepta original en què presentem tots els ingredients dels calçots tradicionals, però d’una manera més “neta” i fàcil de fer. Això sí, no cal pitet, llevat del cas que ens caigui la bava amb aquesta recepta.

Ingredients (per a 4 persones): 16 calçots; 2 grans d’all; 2 patates; oli d’oliva; sal i pebre; nata líquida; salsa romesco (*)
Preparació: Netegeu molt bé els calçots (que no hi quedi gens de sorra). Poseu l’oli en una cassola i feu un sofregit amb els calçots tallats petits, els alls tallats i les patates. Deixeu-ho coure a foc baix durant uns 20 minuts, tireu-hi un polsim de sal i pebre i comenceu a abocar-hi l’aigua (o un brou de verdures suau). Quan hagin passat 25 minuts més, afegiu-hi la nata líquida i passeu-ho per la batedora. Si voleu una crema més fina passeu-la pel colador i ja podeu muntar el plat. Poseu la crema en un bol, i pel damunt, una mica de salsa de romesco per donar-li gust i al mateix temps un toc de color. També podeu afegir-hi pernil salat passat per la paella i tallat molt petit (com “virutes”).
(*) ingredients per a la salsa romesco (es passa tot per la batedora): 1 cabeça d’alls escalivats, 100 gr. d’ametlla torrada pelada, 30 gr. d’avellanes torrades, 4 o 5 tomàquets madurs escalivats, una llesca de pa sec i torrat mullat en vinagre, 1 polpa de nyora o 2 cullerades de pebrot vermell i sal.

Tere Jorge

Un poble no és un paradís fet a mida

Això deia una pancarta a la manifestació que tingué lloc a Camprodon el passat 31 de gener per protestar pel que ja és conegut com a “mobbing rural”, consistent, per exemple, a exigir als propietaris de granges que traslladin les seves instal·lacions a llocs allunyats per no molestar amb la seva pudor els propietaris de segones residències que volen disfrutar de la vida al camp sense patir les molèsties del camp. No les molèsties grosses, les d’haver-se de llevar d’hora cada dia de l’any per donar de menjar els animals, per exemple, sinó les molèsties per a ells inconcebibles de que els tals animals facin pudor... I el que és greu és que els tribunals arriben a donar-los la raó, amb l’argument que una granja és una explotació industrial i per tant ha d’estar situada en un lloc que no molesti. El pas següent podria ser obligar a aplanar les muntanyes perquè s’hi pugui passejar sense dificultats... Prou difícil que és fixar la gent al territori i evitar que es buidi, com perquè a sobre la inconsciència dels que només hi van alguns dies a disfrutar-lo i la incompetència de determinats tribunals acabin fent impossible la vida pagesa. Josep Lligadas

Solidança

De fet Solidança és un somni col·lectiu que ha anat fent camí, ha superat moments delicats i encara, amb fermesa, el futur immediat... perquè l’altre... És una mica somni perquè llogar al 1997, els espais de 10.000 metres quadrats a Sant Joan Despí, en un lloc desconegut, i sotmès al deteriorament definitiu té alguna cosa d’èpica... No havia arribat la voràgine especuladora i la fàbrica de paper cartró era, francament, una ruïna. Els espais tenien l’encant de la indústria artesanal de començaments de segle XIX, i s’hi conservaven les màquines del procés d’elaboració de cartró, moltes de les quals ja havien tancat definitivament. L’acord amb el Senyor Bachs va permetre llogar-ho tot amb una perspectiva d’anys que feia possible un cert miracle. Els resultats no van venir de la producció del cartró, en declivi, sinó de la recuperació de tota mena d’objectes i especialment de roba de segona mà.

El somni tenia objectius i mitjans: recuperar persones tot recuperant materials diversos... I naixia la complicitat d’amics i associacions que aportaven treball, diners o dedicacions professionals a fons perdut. El fons perdut i guanyat per a molts i moltes que fins avui han anat passant per l’empresa d’economia social que integra, autòctons i immigrants, al treball i a les relacions socials des de mitjans senzills, però útils i eficaços.
El fet de la seva ubicació als afores de Sant Joan Despí, va portar a ser un lloc amb futur urbanístic quan el Barça hi posà l’ull de cara a instal·lar-hi la seva Ciutat Esportiva. Després de tensions innombrables, es va arribar a un acord tribanda, en el qual Solidança hi continuava perdent pràcticament la meitat de l’espai però assegurant-ne la legalitat futura. La llàstima de tot plegat, és que el patrimoni que hem protegit no estigui encara restaurat amb un acord entre Solidança, Propietat, Barça i Administració. Esperem que aquest somni pugui ser veritat el més aviat possible.
De moment Solidança gestiona cinc punts de venda de roba i objectes i té 30 treballadors en nòmina, a més de voluntaris i amics i simpatitzants que fan possible que l’Associació, i l’Empresa d’inserció, Solidança Treball, funcionin. S’ha aconseguit que les administracions i les Obres Socials de les Caixes col·laborin amb els seus plans d’ocupació i d’inserció i s’ha aconseguit guanyar en eficàcia i en excel·lència pel que fa al seu bon ofici i professionalitat. Les persones que dirigeixen el projecte no solament hi posen l’energia i vocació personal sinó que estan formant-se amb cursos a l’abast per tal d’aconseguir que el lema del projecte no sigui només una frase benintencionada: Un compromís amb les persones, una aposta pel medi ambient.
Així, es fan esforços constants per a implicar tots els treballadors i es promouen nous projectes innovadors: recuperació del petit electrodomèstic, la joguina, l’oli, l’educació a l’escola, la sensibilització de la recollida selectiva, la solidaritat amb el Tercer Món... Ara amb un projecte amb Gàmbia...
Ara la crisi també afecta les vendes... però esperem que els ajuts que es reben no s’aprimin de tal manera que puguin fer inviables algunes de les noves propostes... Per això també establim aliances amb altres associacions com Pare Manel i Futur i col·laborem amb la xarxa d’empreses d’inserció de cara al reciclatge de la roba en una cooperativa de segon grau.
Ens podeu trobar a la pàgina web Solidança.cat i podeu venir a la festa de Portes Obertes que aquest any serà el dia 24 de maig.

Per una nova "gobernança" a les parròquies

L´estructura de relació entre capellà i laic, s´ha construït a base de molts segles sobre fonaments que configuren el laic o laica, com a “obedient”, “criat”, “pagador”, “inferior”, “poc format”, “del món secular”... i el capellà com “l´autoritat competent i formada”, “que diu la darrera paraula”, ”que sap, que mana...”, “superior”, “separat” i per tant “sagrat”, “més unit a Déu”...
Aquesta estructura, com és observable en les nostres parròquies, està fent aigües tot i que tant per part de capellans, no acostumats al treball en equip i a compartir les decisions, com per part de laics no habituats a decidir i a tenir iniciatives, encara es resisteix a caure definitivament.
La nostra societat democràtica que valora la participació, la llibertat i l´autonomia de cada persona fa insostenible aquesta estructura relacional.
De fet els laics tenen més formació de la que a vegades ells mateixos es reconeixen i els capellans no tenen una formació humana, pràctica, bàsica que dóna el treballar, el tenir parella i fills amb normalitat. Actualment es valora més la formació inductiva, que s´adquireix amb l´experiència laboral, familiar, social i relacional que no pas la purament acadèmica o instructiva.
Si per part dels laics cal una major autoestima, participació i consciència d´independència del clergat, com ja funciona en els moviments d´Acció Catòlica de fa anys, cal veure què cal per part dels capellans.
Els sociòlegs tendim a pensar més en les condicions socials de possibilitat d´un procés que en les condicions humanes i de la llibertat més o menys heroica de cadascú. Per això penso que l´absència del capellà pot ser una bona condició de possibilitat per tal que els laics s´espavilin, i així animin, coordinin i governin les nostres parròquies. Aquesta absència pot ser donada per la “peresa” del capellà que, degudament racionalitzada, conscienciada i canalitzada vers processos participatius pot ser una “qualitat-defecte” psíquic que sigui positiva condició per dinamitzar el procés de renovació parroquial. L´absència pot ser física i volguda precisament per estimular aquest procés. Pot ser una absència encara més intel·ligent, d’auto-supressió de les actituds, comportaments, relacions i estructures que perpetuen l´antic model de superioritat-inferioritat, de sobrenatural-temporal, o de sagrat-secular.
L´antiga dita que “no hay mal que por bien no venga” o “del defecte fer-ne virtut” es pot aplicar aquí. Felicito, doncs, tots aquells capellans que, sigui per peresa orientada, per intel·ligència amb visió moderna i de futur, per “deixadesa” més o menys conscient, per circumstàncies més o menys cercades, deixen pas, obren camí, fan el buit, s´autoanul·len el model tradicional, no sense dolor, i possibiliten l´accès “normalitzat” dels laics i laiques a la governança de les nostres comunitats. També felicito aquests laics i laiques que aguanten i amb paciència són benèvolament fidels a l´Església, a vegades malgrat els capellans.
Tots anem fent canvis i dols, que resten compensats enormement per la verificació del funcionament del nou model relacional i d´una transparència evangèlica que es dóna en aquestes noves formes organitzatives. La peresa, la deixadesa es transforma en una altra forma de fer de capellà més com a acompanyant, com a “pont” cap a una altra forma de fer més equipal. I per això cal treballar i no “passar”, però d´una altra manera més planera, més humana, més propera, més com els laics.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Verano azul

Verano Azul és una sèrie de producció espanyola de l’any 1981 i dirigida per Antonio Mercero. Ha sigut reposada múltiples vegades al llarg d’aquests 30 anys.

Aquest Nadal passat una amiga em va passar una adreça web on, d’una manera gratuïta, es poden baixar pel·lícules, documentals i sèries. El preu d’aquesta gratuïtat és que la imatge és de baixa qualitat o el so és insuficient, però “menos da una piedra”.
Tafanejant per la web vaig topar-me amb la sèrie “Verano Azul”. Ostres!, em varen venir molts records… total, que vaig veure paulatinament tots els capítols (19 en total). Poca feina, oi?
Al principi m’ho vaig plantejar com un mer “passatemps”, però de mica en mica em va anar captivant la idea de fer d’observadora i analitzar amb una mirada crítica aquell fenomen televisiu.
Els qui som de la generació dels 70 aquesta sèrie, d’una manera o una altra, ens va marcar. Més enllà de la frescor d’aquell moment i el sentit de l’humor dels personatges, hi ha tot un seguit d’inputs que ens vàrem empassar i que d’adults hem hagut d’anar transformant-los.
He pogut extreure’n les següents conclusions:
Patrons de comportament clarament diferenciats i marcats per l’època de principis dels 80. Les mares, a la platja, llegint les revistes del cor o bé fent ganxet, i els pares fent l’aperitiu al clàssic ‘xiringuitu’ de platja. Les mares en l’àmbit privat tenint cura de la casa (cuinant, parant taula…) i els pares sent merament usuaris (menjant, llegint, veient TV)
La relació de les mares/pares envers els seus fills i filles. La relació és diferent si es tracta de la filla o si es tracta del fill. A les filles se’ls demanen unes responsabilitats i unes actituds que als fills no se’ls demana o bé se’ls demana de manera diferent, pel simple fet de ser nois.
El divorci com a tema controvertit. La llei del divorci del 1981 va posar fi a la hipocresia de matrimonis malavinguts que forçosament havien d’estar junts… En diversos episodis, i sobretot en un especialment, el tractament del divorci és quelcom inaudit, un estigma moral (per a adults i pels nois i noies). I si no que li diguin a la pobra Desita 
La gran majoria de les nenes dels 70 volíem/volien ser “Bea”. Segurament pel perfil de nena guapa, obedient, disciplinada, correcta. I pels nens segurament volien ser “Javi”, noi líder, guapo (o no), fort.
El concepte de família. L’únic model familiar existent i acceptat era mare-pare-fill-filla. La concepció d’un altre fill fora d’aquest marc era com estrany i mal vist. Em vaig sorprendre de com la “pandilla” de noies i nois s’escandalitzen que una noia adulta decideixi ser mare soltera. El conservadurisme dels nois i noies respon al moment de la incipient democràcia.
L’educació sexual. Resulta impagable l’episodi on a la Bea li ve la menstruació. Se sobredimensiona aquest fet, segurament perquè s’arrossega del franquisme i d’una manera rància, el valor maternal de la dona per sobre d’altres valors de la dona en si ja importants. És molt ridícul veure una Bea fleuma amb el seu vestidet de floretes llegint a la platja mentre els nois se la miren com si fos una verge intocable…
Vull pensar i creure que aquestes constatacions, després de gairebé 30 anys, s’han anat transformant d’una manera sàvia i sana.
Serà divertit i curiós com d’aquí 30 anys les generacions futures valoraran sèries com Ventdelplà, Friends, Sexo en Nueva York….

Temps al temps.

Marta Digón és militant d’ACO i va nèixer el 1972

L'Eucaristia, tot un repte (III)

Al darrer número de L’Agulla parlàvem de la importància que tenia l’Eucaristia per als primers cristians, una importància que ha perdurat al llarg dels segles. Ara, tocaria que ens preguntéssim el perquè: què passa a l’Eucaristia que la faci tan important?
Si parlem des d’un punt de vista més diguem-ne antropològic, podríem contestar dient que qualsevol grup humà necessita uns moments significatius que el visibilitzin i li donin autoconsciència, i per als cristians el moment bàsic de visibilització, des de sempre, ha estat aquest. Però passa alguna cosa més. Passa, sobretot, que, des del principi, la fe cristiana ha afirmat que en l’Eucaristia Jesús s’hi fa present d’una manera especial, diferent de totes les altres presències. I això és el que cal mirar d’entendre què vol dir. I per entendre-ho, podríem dir que aquesta presència de Jesús en l’Eucaristia es dóna sobretot de tres maneres, a tres nivells.
La primera presència és en la comunitat reunida. Quan la comunitat es reuneix, Jesús va dir que hi seria present. Doncs quan es reuneix de manera més universal i institucional, en aquesta convocatòria que és per a tothom i cada diumenge, aquesta presència té també un valor més rellevant. El prevere que presideix també ajuda a fer visible aquesta presència, si un és capaç de mirar més enllà de les distorsions que s’han produït en la manera de concretar-se els serveis eclesials...
La segona presència és en la Paraula. Escoltar la paraula de l’evangeli, i dels escrits apostòlics, i de l’Antic Testament, no és només un moment d’instrucció teològica, espiritual o moral. És, sobretot, una manera de reconèixer que nosaltres seguim aquell Jesús que ens ha deixat un camí per viure, un acompanyament quotidià, unes paraules, en definitiva, que són punt de referència que podem escoltar directament... Jesús mateix és present en aquesta paraula, Jesús mateix és aquesta Paraula. Sobretot en aquests moments, quan tantes veus eclesiàstiques ens sonen tan allunyades, escoltar aquestes paraules netes, directes, no manipulades, i escoltar-les en la trobada cristiana més institucional, és una magnífica manera de recordar i refermar on és l’autèntic camí de Jesús.
I la tercera presència és en el pa i el vi. És la presència més potent, la que culmina la trobada, la que li dóna el seu valor principal. És la que més trenca amb tot allò que veiem i palpem i és, en conseqüència, la que més costa de formular. No sabem què devien entendre els apòstols i deixebles quan Jesús els va donar el pa i el vi en el darrer sopar. Però sí que els va quedar clar que allò havien de repetir-ho. I no gaires anys després, cap al 55 o 56, sant Pau ja advertia als corintis que aquell àpat que feien no era un àpat qualsevol, sinó que era menjar i beure el cos i la sang del Senyor (1 Corintis 11,17-29). I l’evangeli de Joan ja posava en llavis de Jesús aquelles paraules solemnes i provocadores: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món... Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. (Joan 6,51.54). Després, al llarg dels segles aquesta fe que transmeten tant Pau com Joan ha donat peu a llargues reflexions per mirar d’entendre millor en què consistia aquesta presència de Jesús en el pa i el vi de l’Eucaristia. Però segurament que la manera senzilla com ho trobem dit en els escrits apostòlics és la manera que millor pot expressar el que vivim en la celebració: que Jesús no només és amb nosaltres com una força interior; Jesús ens ofereix una proximitat molt més gran, un aliment amb el qual entrem en comunió molt plena amb ell. Amb l’Eucaristia, podríem dir, la seva carn esdevé la nostra carn, la seva sang esdevé la nostra sang.
Tot això són les riqueses que hi podem trobar a l’Eucaristia. Però tot això, alhora, per a molts sembla quedar lluny de les nostres celebracions reals. Al número que ve mirarem de dir-hi alguna cosa...

Josep LLigadas

Memòria històrica: molts passos a fer

Darrerament se m’ha tornat a activar l’interès per tot el tema de la memòria històrica, entesa com la tasca de posar a la llum tot el que van significar aquells anys dolorosos de la guerra civil i de la postguerra, recuperant el record de tantes persones honestes que van patir i morir en aquella tragèdia, tant en la defensa de la legalitat republicana i democràtica com en la persecució religiosa que es va desencadenar a la rereguarda.
A part tot el que un pot anar llegint als diaris, a mi m’ha estat especialment rellevant la lectura del llibre El silenci de les campanes, del qual ja vaig parlar a L’Agulla darrera, que fa adonar del clima social que considerava que per aconseguir una Espanya democràtica era pràcticament imprescindible fer desaparèixer l’Església, cosa que els sectors més radicals van traduir en la implacable persecució de 1936. Però no ha estat només això. També m’ha impactat la reacció de membres rellevants de l’Església com és ara el cardenal Rouco, el qual, alhora que promou les causes de beatificació i canonització dels morts per la persecució religiosa, afirma que la voluntat de rehabilitar els morts republicans és reobrir ferides innecessàriament... També m’ha impactat, per l’altra banda, la reacció d’algun amic anticlerical que deia que els morts catòlics ja van tenir tots els anys de la dictadura per ser glorificats, i que ara no té sentit recordar-los. O una altra afirmació per a mi com a mínim dubtosa: que com que la legalitat estava del bàndol republicà, l’important és reivindicar les víctimes republicanes, i si es volen recordar les altres, si de cas que sigui en segon terme. I tot això unit als múltiples entrebancs que la dreta posa, suposo que per por de veure’s massa retratada, a l’hora de plantejar una recuperació del record i una rehabilitació sense reticències de tots els que van lluitar i morir en defensa de la democràcia.
Ja es veu, que tot plegat és una tasca difícil. Perquè de fet continuen en peu dues posicions que impedeixen de mirar amb una mínima objectivitat el que va passar llavors.
Una, la que des dels sectors més conservadors tant socials com eclesials, continua en el fons sense acceptar que la societat es regeixi pels intruments de la democràcia, i es creu amb dret d’imposar els seus criteris per molt que la majoria social legítimament expressada a les urnes vulgui una altra cosa. Aquesta posició és, en el moment actual, crec jo, la més perillosa i la que més mal fa.
I l’altra, la que continua pensant que l’Església catòlica en particular i les religions en general són un mal que hauria de ser eradicat, per la qual cosa intenta fer el possible per arraconar-les al màxim i mirar d’impedir-los tota visibilitat, sense gaire interès a valorar tot el pòsit cultural que prové de la història religiosa i tota la capacitat de cohesió social que les religions tenen, en comptes de mirar d’aprofitar-ho com una riquesa per a tots.
Ja dic, la primera posició és la que més mal fa, perquè crispa a vegades fins a límits difícils d’aguantar, i crea un clima que deu ser molt similar al que va propiciar l’aixecament militar de fa ja gairebé setanta-tres anys, tot i que per sort ara no sembla que es donin les condicions per a un disbarat com aquell. La segons posició no fa tant de mal, però entristeix i empipa, perquè un voldria que els sectors diguem-ne progressistes que promouen aquesta mena de visió de les coses, fossin una mica més oberts d’esperit...
Però el fet és que, amb tota aquesta situació, es fa difícil una recuperació de la memòria històrica que intenti entendre tot el que va passar, amb tota la seva complexitat, i amb tot el reconeixement a les persones que ho van viure i ho van patir. Si he de dir la veritat, crec que per part de la dreta en general i per part dels sectors més conservadors de l’Església en particular, és difícil que, almenys per ara, hi hagi gaire capacitat de canviar el xip. De manera que la meva esperança seria que des dels sectors progressistes i d’esquerres, i des de les institucions democràtiques, sí que hi hagués la capacitat de tenir una mirada realment àmplia per engegar un procés de reflexió i de recuperació de la memòria que ajudés a entendre tot el que va passar en aquells anys tan dolorosos per a tots. Valdria molt la pena.

Josep Lligadas és escriptor

Bajo presión

Bajo presión. Carl Honoré. Editorial RBA. Barcelona 2008.
Durant generacions, créixer no va ser gaire complicat: anaves a l’escola unes hores al dia, practicaves algun esport i tenies alguna afició, la resta del temps jugaves. O potser somniaves despert. Carl Honoré explica com el nostre plantejament modern de la infància és tot un fracàs: els nostres fills són més grassos, miops, més deprimits i estan més medicats que qualsevol altra generació anterior. Utilitzant als nens com a forma de reviure la nostra pròpia vida, o per compensar les nostres frustracions, hem destruït la màgia i la innocència del ser infant. Aquest llibre no és un manual per a pares. La seva intenció és tornar a definir què significa ser nen i ser pare al segle XXI.
La realitat és que els nens necessiten temps i espai per tal d’explorar el món per ells mateixos (igual que aprenen a pensar, a imaginar, tenir relacions i gust per les coses) en definitiva a saber què volen ser en comptes de ser el que nosaltres volem que siguin. Quan els adults volen controlar al mil·límetre la infància dels nens, aquests perden tot el que dóna satisfacció i sentit a la vida: les petites aventures, viatges secrets, jocs, contratemps, moments de soledat i també d’avorriment. Perden la llibertat de ser ells mateixos, i a més ho saben: “Sóc el gran projecte dels meus pares”, diu una nena de 13 anys, “fins i tot quan estic al seu costat, parlen de mi en tercera persona” .
Com a pares, sentim el deure d’empènyer, modelar i educar als nostres fills amb excés de zel per tal d’oferir-los el millor de tot i fer que ells siguin els millors per a tot. Aquesta forma de control permanent de l’educació dels nens rep diferents noms arreu del món. Alguns n’hi diuen “hiperpaternitat”. Altres l’anomenen pares helicòpter, perquè sempre donen voltes per sobre teu, vigilant.
El que Honoré ha descobert és que els adults han segrestat la infància dels nens d’una manera mai no vista fins ara. Bajo presión explora el perquè del fracàs del model infantil actual i ofereix propostes per ajudar-nos a trobar una solució. Tere Jorge

Estimar els enemics

El sociòleg Andrea Baravelli diu que “designar un enemic” comporta un efecte públic triple:
Condueix a la cristal·lització de la fidelitat a un projecte polític donat. Molta gent agraeix que s´hagi desemmascarat un enemic.
Es produeix per ambdues bandes una concentració del ressentiment col·lectiu, cosa que cohesiona els dos grups enfrontats que perceben l´altre com a enemic irreductible i perillós.
Dóna als dirigents de cada grup la possibilitat de desviar el ressentiment popular que, si no, correria el perill que es girés contra ells.
El sociòleg ho aplica a la nostra societat cada cop més complexa, ja que la categoria d’“enemic” li permet recompondre la fragmentació i la incongruència aparent de la societat (vegi’s els Estats Units construint l´enemic “terrorisme islàmic”, Afganistan, Iraq, Iran...)
Els partits, associacions i institucions, en època de perplexitat i de canvi, “construeixen” l’“enemic” en un altre partit, associació o institució, que sigui menys “catalanista”, menys “d´esquerres” o menys “de centre” que el propi. Això els dóna seguretat i cohesió interna i van construint la identitat específica. Catalunya mateixa s´ha convertit en un enemic també per identificar el nacionalisme espanyol. I al revés, també. Els mitjans de comunicació, eines a favor de la cultura moderna liberal i consumista esdevenen uns instruments ideològics que, utilitzant els sentiments, la por i l´art en la publicitat, aconsegueixen “desprestigiar” i “qualificar” d´antimodern tot allò que procedeix de l´Església catòlica. Dins de la mateixa Església catòlica també es produeix la dinàmica d’“amic-enemic” entre les diverses tendències internes. Ara bé, hi ha alguns posicionaments que tendeixen fins i tot negar la veu a altres. En canvi, les posicions més obertes són més tolerants, i sovint per això resten més “marginades”.
Jesús ens invita a “estimar els enemics”. No copsava, com a bon mestre i coneixedor de la condició humana que en “l’enemic” ens hi reflectim nosaltres? Que construïm enemics perquè al cap i a la fi necessitem sentir-nos diferents, però de fet som molt iguals? I que així actuem perquè ens mirem, en el fons, a nosaltres mateixos? No serà que Jesús, quan proposa estimar els enemics, vol dir que “deconstruïm” aquest “fantasma” que no és ningú, i iniciem un procés d´aproximació real i autèntica a la persona, grup o associació que tenim al davant? No serà que ens vol fer veure que l’única manera de conèixer de debò, i d´alliberar-nos de les pors, de les manipulacions, de les propagandes de sempre, és estimant, apropant-nos a la realitat de cadascú tal com és?
L´enemic pot ser aquell que es presenta objectivament “en contra” del que nosaltres pretenem, però molt sovint és “aquell objecte mental” i moltes vegades induït i introduït a les nostres ments pels poders fàctics, al qual hem assignat el “rol” d´enemic, però que és un germà nostre.

Quim Cervera és capellà i sociòleg

Marina Rossell

Marina Rossell. Clàssics catalans. CD gravat en directe al Liceu
Sóc amant de la cançó d’autor, independentment de la llengua en què s’hagi compost i s’interpreti; sigui el francès, l’anglès, el castellà, el català o el bantú... perquè la cançó és un gran valor d’expressió de sentiments, de reivindicacions i de motivacions humanes; és la poesia sumada a la força expressiva de la música, que pot endolcir o sacsejar, entendrir o revoltar. Ara estic contenta perquè feia temps que en la cançó catalana no trobava un disc tan engrescador com aquest, i que tant reflecteixi el que és per a mi la cançó.
Marina Rossell ha publicat un CD amb un concert en directe gravat al Liceu, amb cançons plenes de dolçor i de força alhora. Hi té cançons pròpies, majoritàriament cançons d’amor; i també cançons populars reinventades, amb arranjaments innovadors, però sense passar-se (perquè els que de vegades volen ser tan moderns acaben sent carregosos). Jo diria que és un disc ple de llum mediterrània, amb fonaments molt catalans, però alhora universalista, en el so i en el missatge. Destacar també l’encert dels arranjaments musicals de tot el disc, que saben complementar les lletres amb qualitat i sense ofegar instrumentalment.
Crec que la Marina és una persona plena d’amor, que transmet amor parlant i cantant, i alhora, estima allò que fa i ho contagia. Del disc, em quedo especialment amb dues cançons que ha compost ella: “Mare de Déu del món”, una mena de pregària que ens convida a l’amor i a viure la vida intentant ser millors; i “Dies, idees i amor”, dolça i enèrgica. Si voleu fer-ne un tastet, visiteu la web www.marinarossell.com, on podeu escoltar tres temes del disc, entre aquests “Mare de Déu del Món”. Maria-Josep Hernàndez