Fa ja més d’un mes que estàvem esperant l’esdeveniment que havia de marcar la dècada vinent (2013-2020). L’acord que havia de suposar un punt d’inflexió i que havia de demostrar que podíem canviar maneres de fer amb repercussions nefastes per al medi ambient i per a nosaltres, com a part d’aquest. Però què havia de ser i què va ser Copenhaguen?
Anirem per parts. Per fer-ho començarem a la dècada dels 80, quan l’amenaça d’un canvi climàtic significava l’inici de mecanismes de monitoratge del clima, l’establiment del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) i les negociacions d’un conveni sobre el canvi climàtic. El 1992, se signaria el Conveni Marc sobre Canvi Climàtic.
Un conveni ha de ser signat i després ratificat pels estats. Quan un estat el ratifica es compromet a fer que aquest conveni passi a ser norma nacional en el moment que el conveni entri en vigor. El conveni entrarà en vigor quan un nombre determinat d’estats l’hagi ratificat. Aquest procediment, que sembla tan complicat, és una garantia pels estats que ratifiquen l’acord que no seran els únics que faran un esforç determinat. Així, quan un acord entra en vigor els estats es van reunint periòdicament per anar avaluant el compliment de l’acord i millorar-lo si s’escau. És el que es coneix com COP (Conference of the Parties).
El Conveni Marc de 1992 no establia cap reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle (GHG), però va ser un pas important perquè els estats anessin treballat per combatre el canvi climàtic. A la COP3 del Conveni Marc es va signar el Protocol de Kioto, aquest sí amb reduccions d’emissions de GHG. Una reducció global del 5% respecte a les emissions de 1990 per al període 2008-2012. Reduccions que havien de realitzar els països de l’annex I del Conveni, és a dir, els països desenvolupats, perquè es reconeix que els països en vies de desenvolupament no han generat el problema i no se’ls podia demanar l’esforç de solucionar-lo quan tampoc presentaven unes emissions importats d’aquests gasos. Evidentment, aquesta reducció s’ha vist ( i ja es veia a Kioto) que és clarament insuficient per fer front al problema. Els informes de l’IPCC (malgrat que últimament, coincidint curiosament amb Copenhaguen, s’ha intentat deslegitimar) són clars i rotunds amb el fet que ens enfrontem a una amenaça alarmant, causada pels humans i que és bàsic i urgent la reducció d’emissions de GHG.
A la COP13 del Conveni Marc celebrada a Bali, els estats es van donar de termini la COP15 de Copenhaguen per arribar a un nou acord que rellevés i enfortís Kioto. És a dir, que havien d’arribar a un acord de reducció d’emissions per al període 2013-2020 que servís per combatre el canvi climàtic. El resultat del que s’havia batejat com Hopenaghen, jugant amb la paraula esperança en anglès (hope), va ser realment desencisador: cap mesura, cap acord en percentatges de reducció. No entraré a analitzar els posicionaments i el paper dels estats, la comunitat científica, les ONG, els mitjans de comunicació o els avenços i retrocessos més específics que es van produir, sinó que voldria plantejar la reflexió de què implica i on ens porta el que ha passat a Copenhaguen.
És evident que les negociacions no acaben a Copenhaguen. Hi haurà més COP i se seguirà treballat el tema, però és clar que el temps no juga a favor nostre (a Copenhaguen, conscients dels riscos del canvi climàtic, sí que es parlava de com es podien fer polítiques d’adaptació als canvis i problemes que ocasiona i ocasionarà el canvi climàtic). Copenhaguen reflecteix les dificultats per assumir i aprendre dels nostres errors del model de desenvolupament i per plantejar alternatives, alternatives que caldrà temps per veure’n resultats. Sempre parlem que s’ha de pensar globalment i actuar localment, és cert, però ens equivocaríem si penséssim que no necessitem aquests acords. Tenim a sobre la taula problemes que si no actuem també globalment no podrem afrontar. Necessitem que s’arribi a compromisos, necessitem que se’n parli. Si a la dècada dels 80 no s’hagués creat l’IPCC no tindríem tantes dades sobre el canvi climàtic (ni vídeos de l’Al Gore, per portar-ho a un altre terreny). Si el 1992 no hi hagués hagut el Conveni Marc tampoc hi hagués hagut Kioto. Si no hi hagués hagut Kioto, no podríem haver-lo criticat, ni desprestigiat aquells estats que no han volgut treballar amb l’esperit de combatre el canvi climàtic. Necessitàvem aquest acord (i ja fa temps) i, encara que ara no estigui als mitjans de comunicació, el seguim necessitant amb urgència.
Anirem per parts. Per fer-ho començarem a la dècada dels 80, quan l’amenaça d’un canvi climàtic significava l’inici de mecanismes de monitoratge del clima, l’establiment del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) i les negociacions d’un conveni sobre el canvi climàtic. El 1992, se signaria el Conveni Marc sobre Canvi Climàtic.
Un conveni ha de ser signat i després ratificat pels estats. Quan un estat el ratifica es compromet a fer que aquest conveni passi a ser norma nacional en el moment que el conveni entri en vigor. El conveni entrarà en vigor quan un nombre determinat d’estats l’hagi ratificat. Aquest procediment, que sembla tan complicat, és una garantia pels estats que ratifiquen l’acord que no seran els únics que faran un esforç determinat. Així, quan un acord entra en vigor els estats es van reunint periòdicament per anar avaluant el compliment de l’acord i millorar-lo si s’escau. És el que es coneix com COP (Conference of the Parties).
El Conveni Marc de 1992 no establia cap reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle (GHG), però va ser un pas important perquè els estats anessin treballat per combatre el canvi climàtic. A la COP3 del Conveni Marc es va signar el Protocol de Kioto, aquest sí amb reduccions d’emissions de GHG. Una reducció global del 5% respecte a les emissions de 1990 per al període 2008-2012. Reduccions que havien de realitzar els països de l’annex I del Conveni, és a dir, els països desenvolupats, perquè es reconeix que els països en vies de desenvolupament no han generat el problema i no se’ls podia demanar l’esforç de solucionar-lo quan tampoc presentaven unes emissions importats d’aquests gasos. Evidentment, aquesta reducció s’ha vist ( i ja es veia a Kioto) que és clarament insuficient per fer front al problema. Els informes de l’IPCC (malgrat que últimament, coincidint curiosament amb Copenhaguen, s’ha intentat deslegitimar) són clars i rotunds amb el fet que ens enfrontem a una amenaça alarmant, causada pels humans i que és bàsic i urgent la reducció d’emissions de GHG.
A la COP13 del Conveni Marc celebrada a Bali, els estats es van donar de termini la COP15 de Copenhaguen per arribar a un nou acord que rellevés i enfortís Kioto. És a dir, que havien d’arribar a un acord de reducció d’emissions per al període 2013-2020 que servís per combatre el canvi climàtic. El resultat del que s’havia batejat com Hopenaghen, jugant amb la paraula esperança en anglès (hope), va ser realment desencisador: cap mesura, cap acord en percentatges de reducció. No entraré a analitzar els posicionaments i el paper dels estats, la comunitat científica, les ONG, els mitjans de comunicació o els avenços i retrocessos més específics que es van produir, sinó que voldria plantejar la reflexió de què implica i on ens porta el que ha passat a Copenhaguen.
És evident que les negociacions no acaben a Copenhaguen. Hi haurà més COP i se seguirà treballat el tema, però és clar que el temps no juga a favor nostre (a Copenhaguen, conscients dels riscos del canvi climàtic, sí que es parlava de com es podien fer polítiques d’adaptació als canvis i problemes que ocasiona i ocasionarà el canvi climàtic). Copenhaguen reflecteix les dificultats per assumir i aprendre dels nostres errors del model de desenvolupament i per plantejar alternatives, alternatives que caldrà temps per veure’n resultats. Sempre parlem que s’ha de pensar globalment i actuar localment, és cert, però ens equivocaríem si penséssim que no necessitem aquests acords. Tenim a sobre la taula problemes que si no actuem també globalment no podrem afrontar. Necessitem que s’arribi a compromisos, necessitem que se’n parli. Si a la dècada dels 80 no s’hagués creat l’IPCC no tindríem tantes dades sobre el canvi climàtic (ni vídeos de l’Al Gore, per portar-ho a un altre terreny). Si el 1992 no hi hagués hagut el Conveni Marc tampoc hi hagués hagut Kioto. Si no hi hagués hagut Kioto, no podríem haver-lo criticat, ni desprestigiat aquells estats que no han volgut treballar amb l’esperit de combatre el canvi climàtic. Necessitàvem aquest acord (i ja fa temps) i, encara que ara no estigui als mitjans de comunicació, el seguim necessitant amb urgència.
Laia Serra és doctora en relacions internacionals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada