Avui he quedat per dinar amb la Mercè i la Núria, dues companyes de treball de la meva darrera feina (pobre marit de la Núria i pobre muller meva que hauran de tornar a sentir que si l’escola taller amunt, que si l’escola taller avall, que si el Pepet feia això o la Pepeta feia això altre...!). Després de dos anys, mil anècdotes!!!!. I és que en un programa ocupacional, com és una Escola Taller, dirigit a joves de 16 a 25 anys, i d’una durada de dos anys, les anècdotes estan garantides. Però si a més, la majoria de joves són joves que per si sols tindrien dificultats per entrar en el món laboral normalitzat –no han acabat els estudis bàsics, tenen alguna discapacitat, drogodependència, compleixen una mesura judicial, són fills reagrupats d’immigrats i/o busquen la primera feina en un context de crisi– aleshores no només tens anècdotes sinó també fortes vivències.
L’objectiu d’una escola taller és que els i les alumnes-treballadores aprenguin un ofici tot realitzant feines d’interès social. Per tant, és un recurs utilitzat tant per professionals com treballadores socials de diferents àmbits (salut mental, associacions de persones amb discapacitat i atenció primària, entre d’altres), professionals de les escoles, com també pels ajuntaments, que si concreten bé uns projectes, poden realitzar algunes feines, que d’altra manera necessitarien invertir molts recursos (podeu veure algunes de les feines que vam fer a l’escola taller on treballava a http://escolatallerciutatsostenible.blogspot.com/).
Encara que no entrés en el seu objectiu, l’escola taller també ha aconseguit que jo aprengués molt, moltíssim. He tocat i viscut noves i diferents realitats, m’he hagut d’adaptar, imposar, ser flexible, escoltar, equivocar-me i tornar-me a equivocar, renyar, dir que no i dir que sí, imaginar i obrir la ment, tornar a imaginar i negociar, i reflexionar i reflexionar i reaccionar amb rapidesa, i .... em sap greu que s’acabin, que no se’n facin més, així ho ha decidit la Generalitat. Em sap greu per tot el que impliquen aquests programes ocupacionals: oportunitats, apropament, intercanvi, educació, formació, etc.
Espero que es repensin i replantegin i millorin, no que les facin desaparèixer, perquè diria que no anem tan sobrades de programes per joves, especialment, per tots aquests joves; perquè si ja és difícil conèixer aquestes realitats, si no pensem com apropar-nos, què ens queda? Amagar-los? Xifrar-los, posar-los en una estadística? I després què, començar a blasfemar i buscar “Sarkozys”?
No t’embalis Laia perquè això ja és un altre debat, oi? O potser no? Bon profit, la Núria i la Mercè, m’esperen.
L’objectiu d’una escola taller és que els i les alumnes-treballadores aprenguin un ofici tot realitzant feines d’interès social. Per tant, és un recurs utilitzat tant per professionals com treballadores socials de diferents àmbits (salut mental, associacions de persones amb discapacitat i atenció primària, entre d’altres), professionals de les escoles, com també pels ajuntaments, que si concreten bé uns projectes, poden realitzar algunes feines, que d’altra manera necessitarien invertir molts recursos (podeu veure algunes de les feines que vam fer a l’escola taller on treballava a http://escolatallerciutatsostenible.blogspot.com/).
Encara que no entrés en el seu objectiu, l’escola taller també ha aconseguit que jo aprengués molt, moltíssim. He tocat i viscut noves i diferents realitats, m’he hagut d’adaptar, imposar, ser flexible, escoltar, equivocar-me i tornar-me a equivocar, renyar, dir que no i dir que sí, imaginar i obrir la ment, tornar a imaginar i negociar, i reflexionar i reflexionar i reaccionar amb rapidesa, i .... em sap greu que s’acabin, que no se’n facin més, així ho ha decidit la Generalitat. Em sap greu per tot el que impliquen aquests programes ocupacionals: oportunitats, apropament, intercanvi, educació, formació, etc.
Espero que es repensin i replantegin i millorin, no que les facin desaparèixer, perquè diria que no anem tan sobrades de programes per joves, especialment, per tots aquests joves; perquè si ja és difícil conèixer aquestes realitats, si no pensem com apropar-nos, què ens queda? Amagar-los? Xifrar-los, posar-los en una estadística? I després què, començar a blasfemar i buscar “Sarkozys”?
No t’embalis Laia perquè això ja és un altre debat, oi? O potser no? Bon profit, la Núria i la Mercè, m’esperen.
Laia Serra és exdirectora de l'ex-Escola Taller Ciutat Sostenible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada