16 de nov. 2010

I després de la vaga general...?

A Espanya hi havia uns problemes anteriors a la crisi, que aquesta no ha fet més que fer aflorar. Per una banda una feble economia industrial, amb empreses massa petites que tenen dificultats per exportar i que són massa dependents de recursos i de capital exterior. En segon lloc que l’economia es trobava edificada sobre el sector de la construcció, els serveis turístics, les empreses que generen poc valor afegit. S’inverteix poc en I+D... i així s’entenen algunes de les característiques del nostre mercat laboral: precari perquè hi ha massa contractes temporals. Amb massa accidentalitat perquè l’empresari no s’ocupa de la seguretat (cosa semblant es podria dir de la vigilància del medi ambient). Es paguen salaris baixos (massa mileuristes amb carreres universitàries) perquè els productes o serveis són de baix valor afegit. Hi ha massa autònom i massa microempresa perquè la falta d’inversió industrial i els baixos salaris fan que la gent trobi millors expectatives buscant-se la vida pel seu compte.
En conseqüència el que fa falta és sobretot una reforma empresarial, i no tant laboral. Posem un exemple de tot això: Com s’explica que, just ara fa un any, La Caixa va desinvertir en actius industrials venent AGBAR a la francesa Suez Environnement, a canvi de reforçar les seves inversions en actius financers amb la compra de l’asseguradora ADESLAS? Aquesta operació és significativa del tipus de negoci que vol fer el capital català. El mateix podem dir d’aquells empresaris que decideixen tancar o vendre les seves empreses industrials per dedicar-se a l’especulació immobiliària, negoci que a Espanya era més còmode i rentable. Un altre exemple: fa pocs anys Ecotècnia, una empresa catalana pionera en parcs eòlics, va ser comprada pel grup francès Alstom perquè quan una empresa es fa gran necessita capital i el va a buscar allà on hi ha gent disposada a invertir. Mentre a altres països s’inverteix en economia industrial productiva aquí s’han desviat les inversions cap el negoci immobiliari i l’especulació financera. El govern, primer del PP i després el PSOE, anava mirant cap a una altra banda–Catalunya no s’ha quedat enrere– sense articular veritables polítiques industrials que permetessin reconvertir l’economia cap a un model productiu i no especulatiu.
De tot plegat es desprèn que hi ha dos reptes que a Espanya estan íntimament lligats: la reconversió de l’economia i la creació d’ocupació. La vaga general és la contestació de l’únic agent que té poder de mobilització en aquest país, que són els sindicats malgrat que molts s’entestin en anunciar la seva defunció prematura, davant la subordinació del govern al dictat dels poders internacionals. Val a dir que aquests que ara li diuen a Zapatero que Espanya podria fer fallida si no pren mesures (Moody’s...) són els mateixos que assessoraven els centres mundials de decisió econòmica, que ens van arrossegar a la crisi.
I ara què
Després de la Reforma Laboral i de la vaga general, els canvis que calen per recuperar l’economia i sortir de la crisi estan encara per fer. L’ocupació ja no tornarà a ser com la d’abans de la crisi perquè el que va suposar la bombolla immobiliària va ser exactament manllevar el treball a les generacions que han de venir. No sembla pas fàcil ni desitjable que es pugui créixer en termes de PIB en els propers 10 anys fins el punt d’absorbir l’exèrcit d’aturats que hi ha a Espanya. Dic que no seria tampoc desitjable perquè hi ha altres condicionants que empenyen el creixement cap avall: la crisis climàtica, l’exhauriment de recursos entre ells els carburants que ens aboquen a una escalada de preus amb conseqüències desconegudes en els propers anys. La competència creixent de països en ràpida expansió econòmica...
El mercat laboral haurà de trobar noves regulacions que apuntin en direccions diferents com per exemple un millor repartiment del treball. En política fiscal caldrà fer aviat noves reformes per tal que l’Estat pugui pagar els subsidis de tants aturats que no trobaran feina perquè la reforma laboral que s’ha aprovat no els donarà feina. En política industrial Espanya necessita una reconversió per abandonar activitats com la mineria per exemple, i potenciar-ne altres com la rehabilitació energètica per adequar el parc edificat a unes noves pautes d’estalvi i eficiència i també autogeneració, o transformar industries com la de l’automòbil, que aquí és molt important, cap al vehicle elèctric. Moltes vegades per fer política industrial cal fer inversió pública i crear empreses de l’Estat. Això no ho farà un govern de dretes però tampoc un govern atemorit per les amenaces dels mercats financers i esclau del neoliberalisme imperant.
Ara els sindicats hauran de continuar negociant amb el govern i amb les patronals a través de la negociació col·lectiva perquè la feina està pràcticament tota per fer. Queden moltes reformes pendents perquè el que tenim al davant és una crisi de final de cicle. El que ha quedat obsolet no són els sindicats com diuen aquests dies tants i tants garlaires tocacampanes sinó fonamentalment el que no funciona és el model econòmic capitalista. No ha funcionat mai encara que ha sobreviscut i de manera força animada per alguns mentre hi ha hagut recursos o treballadors per explotar. Ara la festa s’acaba. No només ens anem adonant que el benestar d’uns pocs entre els quals ens hi podem comptar nosaltres mateixos ha liquidat els recursos propis i els de les generacions futures, a les quals deixem en herència un canvi climàtic irreversible. La crisi provocada per l’especulació financera ha descobert que en la nostra festa industrial també hem endeutat les generacions subsegüents.
Salvador Clarós és sindicalista