8 de nov. 2010

Cap on volem anar?


No es pot dir que estiguem en un moment polític i social gaire estimulant. La crisi econòmica que serveix per tapar-ho tot, la incapacitat de formular projectes comprensibles des de les diverses esquerres, la manca d’una ètica cívica sòlida i mínimament compartida, la penosa foscor eclesial… Evidentment que, enmig d’aquesta realitat, tots plegats continuem fent el camí que cadascú es veu amb capacitat de fer per construir una vida més digna per a tots, i no hem perdut, ni pensem perdre, les ganes de fer-lo. Però no estarà de més que de tant en tant ens fem un toc d’alerta per no quedar massa tancats en el camí que cadascú fa.I és que, realment, la nostra crisi occidental, la que patim en el nostre món més proper, és una part ben petita de la crisi permanent que sacseja el planeta i fa que tanta i tanta gent estigui vivint en situacions que cap persona amb una mica de bona voluntat hauria de consentir. I juntament amb aquesta crisi tràgica de la fam i de la pobresa més dura, les altres crisis que amenacen el futur de tots, començant per la destrossa ecològica que els que podrien fer alguna cosa realment seriosa per aturar-la no sembla que estiguin gaire disposats a fer-ho.Amb tot el que ha passat amb la crisi econòmica occidental, ha quedat prou clar que qui domina el nostre món són els mercats, és a dir, els qui tenen el poder econòmic, als quals els governs se sotmeten com si fos una cosa inevitable o, fins i tot, com si fos la cosa més normal. I això que tan obvi està sent en la nostra crisi occidental, més ho és quan parlem a nivell mundial. En aquella disjuntiva que va plantejar Jesús entre el projecte de Déu i el projecte del Diner, el projecte del Diner continua guanyant la partida. Nosaltres, és clar, continuarem amb totes les accions que siguem capaços de fer en tots els nivells que sigui. Però sense oblidar, en res del que fem, que la lluita bàsica és aquesta.