26 de juny 2012
22 de des. 2010
Ens traslladem de blog
Amics, amigues,
que seguiu aquest blog. A partir d'ara, podreu continuar llegint-nos dins del portal de Catalunya Religió. I en aquest bloc podreu consultar els números antics de la revista.
Moltíssimes gràcies i bones Festes!
Aquí teniu l'enllaç.
que seguiu aquest blog. A partir d'ara, podreu continuar llegint-nos dins del portal de Catalunya Religió. I en aquest bloc podreu consultar els números antics de la revista.
Moltíssimes gràcies i bones Festes!
Aquí teniu l'enllaç.
10 de des. 2010
Agenda Llatinoamericana 2011
“Quin Déu? Quina Religió?”. Aquestes són les dues preguntes de portada a l’Agenda Llatinoamericana 2011, coincidint amb els seus 20 anys d’història. Una agenda convencional però amb un seguit de textos de gran vàlua que ens conviden a pensar sobre un tema fonamental de la nostra existència, i en un moment clau de recerca social de l’espiritualitat. Així ho diu en el text introductori Pere Casaldàliga. I també amb un breu poema, ens planteja altres interrogants en forma d’afirmacions:
Per canviar de vida s’ha de canviar de Déu.
Per canviar de vida s’ha de canviar de Déu.
S’ha de canviar de Déu
per canviar l’Església.
Per canviar el móns’ha de canviar de Déu.Pere Casaldàliga
Casaldàliga parla de canviar de Déu? En quin sentit? Si em demanessin resumir el contingut de l’Agenda Llatinoamericana en una frase, jo faria la següent afirmació: L’Agenda és una eina que ens ajuda pensar per nosaltres mateixos per descobrir què ha de canviar de la nostra visió de Déu i de la religió per contribuir a un món millor. Més informació: http://www.llatinoamericana.org/
Casaldàliga parla de canviar de Déu? En quin sentit? Si em demanessin resumir el contingut de l’Agenda Llatinoamericana en una frase, jo faria la següent afirmació: L’Agenda és una eina que ens ajuda pensar per nosaltres mateixos per descobrir què ha de canviar de la nostra visió de Déu i de la religió per contribuir a un món millor. Més informació: http://www.llatinoamericana.org/
Maria-Josep Hernàndez
8 de des. 2010
Fidels a la utopia de l’Evangeli: el llibre dels 10 anys del Fòrum Joan Alsina
El Fòrum Joan Alsina, de capellans del Bisbat de Girona, han commemorat el desè aniversari amb un llibre que recull tots els documents que han fet públics fins al moment, junt amb un breu repàs de la seva trajectòria, fites i objectius. El Fòrum aporta en cada escrit una visió de l’Església més propera a l’essència del missatge de Jesús i a les persones que més ho necessiten, i més allunyada dels poders, els dogmatismes i la hipocresia. Expliquen que des dels seus inicis, quan es van aplegar com a resposta al Vaticà que desautoritzava les celebracions penitencials col•lectives del perdó, han tingut com a punts de referència permanents el rebuig al domini de les consciències i la denúncia de la confusió entre la unitat i la uniformitat. A través dels seus documents, el Fòrum aporta una mirada renovada a la fe i posa damunt la taula alguns temes “intocables” per la Jerarquia: l’ordenació de dones, la democràcia a l’Església, el celibat com una opció personal, la no exclusió dels homosexuals, l’ús del preservatiu... i també temes de fons, com ara l’autèntic compromís pels Drets Humans per part de l’Església i la recerca de l’autèntic ecumenisme, entre moltes altres qüestions. Cal una lectura en profunditat del llibre i reflexionar sobre les seves argumentacions, molt treballades i meditades, i sobre cadascun dels documents editats.Hereus del Concili Vaticà II i “a la llum de l’Evangeli, amb visió de futur”, els capellans del Fòrum Joan Alsina no en són conscients, però són una veu profètica que s’hauria de sentir i contagiar més enllà del bisbat de Girona, perquè amb una institució eclesial estàtica amb les seves actituds i contradiccions, són una alenada d’oxigen per a molts creients desencisats. El Fòrum demostra valentia, sentit comú i treball compromès per ser “fidels a la utopia de l’Evangeli”. Els mil exemplars que han autoeditat estan gairebé exhaurits, venuts a través de les parròquies i a les llibreries de Girona i Figueres. Ara s’estan plantejant fer una segona edició i també hi ha la possibilitat que es vengui a la llibreria Claret de Barcelona. Podeu demanar informació: joanalsina.forum@gmail.com
Maria-Josep Hernàndez
6 de des. 2010
Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 3. El llibre de Josué, capítols 1-12
No sé jo si el bon lector de L’Agulla ha prestat gaire atenció a aquesta minisèrie que va pel tercer articlet i que convida a entrar en determinades pàgines de la Bíblia que podem considerar “curioses”, en el millor sentit de la paraula. Si hi ha prestat atenció, devia veure en el darrer número, el de juny passat, la presentació de llibre dels Jutges: un recull d’històries molt antigues dels gairebé dos-cents anys que les tribus hebrees fugides d’Egipte van trigar a ocupar la terra de Canaan i convertir-la en el regne d’Israel.Doncs ara, en aquest número, us recomano de llegir la mateixa història però en una altra versió, aquest cop altament idealitzada. Es troba en els capítols 1 al 12 del llibre de Josuè. Aquest és un llibre d’una gran força èpica, que presenta les dotze tribus sortides d’Egipte unides entorn d’un únic cap, i que avancen implacablement ocupant el territori que Déu els ha promès. Hi ha moments de gran bellesa, ben coneguts, com la caiguda de Jericó després de les set voltes en set dies tocant les trompetes (recordeu la cançó? “Josuè va conquerir Jericó... les muralles es van enfonsar!”). Hi hi ha moments esfereïdors com el saqueig sense compassió, exterminant tots els enemics com una ofrena a Déu. Aquests capítols de Josuè són, en efecte, terriblement ambivalents: per una banda, és l’espectacular victòria d’un poble de refugiats que aconsegueix un territori on viure lliurement; per l’altra, és la justificació d’actuacions escandalosament agressives en nom d’un sentiment nacional que se sent plenament sostingut en Déu, i que ajuden a entendre moltes actituds actuals en una part dels descendents d’aquell poble. Josep Lligadas
4 de des. 2010
Les eleccions: conclusions i reptes
Del resultat de les eleccions, tant de les coses que tothom preveia com de les que han estat més sorprenents, en podríem treure’n les següents conclusions:
- Els tres partits del govern són els que han perdut diputats. Hi ha una voluntat de l’electorat de canviar de govern i de “castigar” el tripartit. Els tres partits hauran de reflexionar. Pot ser molt bo que els socialistes, degut aquests resultats, d’haver tocat fons es replantegin tant la seva política sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, com la seva política social, perquè sigui veritablement d’esquerres.
- Hi ha una decantació vers la dreta: si sumem els diputats del centre dreta de CiU i els del PP i Ciutadans, en resulta 83 diputats (en l’anterior Parlament eren 65). Caldrà estar atents sobre si el govern d’Artur Mas tira endarrere les bones pràctiques socials del govern Montilla i quines propostes socials fa. L’oposició d’esquerra no resta massa forta per defensar tot allò que pugui afavorir les capes socials més baixes. Caldrà apel·lar a la sensibilitat social inclosa en alguns sectors de Convergència i d’Unió?
- Hi ha un important desplaçament del Parlament vers el sobiranisme: CiU, ERC i SI sumen 76 diputats (més de la meitat) als quals hi podem sumar els d’ICV (10 més) i alguns del PSC. Caldrà veure com el nou govern gestiona aquesta voluntat popular que ja es va manifestar el 10 de juliol passat al carrer.
- L’independentisme declarat s’ha dispersat en els 10 d´ERC, els 4 de SI i els “perduts” vots de Reagrupament. De fet, possiblement molts vots d’ERC han anat vers aquestes candidatures i altres a CiU. ERC caldrà que reflexioni sobre el seu nou liderat, l’haver deixat més o menys “marginat” Carod Rovira, i replantejar-se la seva proposta sobiranista, les aliances amb altres nous partits emergents, etc.
- Fa pensar i fa respecte l’aparició de percentatges significatius a totes les comarques de Plataforma per Catalunya, clarament xenòfoba, que si li apliquessin bé la llei de partits hauria d’estar prohibida. Cal tenir en compte que aquest sector existeix en el nostre teixit ciutadà.
Al nou govern li pertoca afrontar, i amb moltes dificultats aquests tres problemes polítics ben importants:
- 1er: La crisi econòmica, produïda per una crisi financera i especulativa, que pel que anem observant no la fan pagar a la banca (és la que mana al món) sinó que la pagarem de nou el poble. Darrera aquesta crisi hi ha la crisi alimentària, ecològica, energètica. Es veu difícil que un govern de centre-dreta pugui gestionar aquesta crisi tenint en compte els més desafavorits. Tampoc no es veu que hi hagi una esquerra real, que plantegi alternatives possibles a favor d’una alternativa global al capitalisme explotador, “gran manaire” del món. L’estat del benestar fa temps que està en crisi i sovint els governs (tant de dretes com dels anomenats d’esquerres) retallen les mesures més socials. No està gens clar que el nou govern prengui resolucions en favor del benestar general. Per on retallarà?
- 2on: L’encaix entre Catalunya i Espanya. Com gestionarà el nou govern el carreró sense sortida ni política ni jurídica en què ens ha posat el Tribunal Constitucional? Com atendrà la demanda creixent d´independència? Com resoldrà l’avinentesa d´una radicalitzaciò de l’independentisme i un refús al mateix per reacció dura? Com afrontarà les relacions amb el govern espanyol? Cap a quin camí es llançarà? Cal el federalisme, confederalisme, estat propi català, davant d´un autonomisme que sembla que ha tocat sostre? CiU farà un govern , o una aliança més o menys estable amb ERC (podria tenir un govern molt estable de 72 diputats) per avançar en el sobiranisme?
- 3er: La desafecció política davant dels partits polítics i dels personatges polítics (corrupció, dificultats de finançament, liderats mediocres, poc pensament polític de fons, superficialitat, mirades a curt termini, dèficits en la utopia i en les estratègies a llarg termini...) Tenim el perill de degradar la democràcia i en comptes de desenvolupar-la pel camí de la major participació popular, poden aparèixer fins i tot discursos antidemocràtics. Com regenerarà la política i la democràcia aquest govern nou? Tenint en compte que hi ha un dèficit impressionant de la Generalitat, es trobarà amb moltes dificultats en aquest sentit.
Les tres qüestions tenen relació, i seria una gran aportació de l’esquerra no solament tenir alternatives pels tres problemes sinó fer veure la imbricació dels tres, en referència al conflicte de classes, implicat amb el conflicte d’estat entre Catalunya i Espanya (competitivitat entre les classes dirigents dels diferents territoris, i la relació econòmica amb Europa i el món globalitzat). Un tret de les esquerres és escoltar la veu del poble i fer pedagogia entre els grups, els moviments socials, els partits per anar madurant una alternativa i un “gruix” de persones a favor de la mateixa.
Quim Cervera és sociòleg i capellà.
2 de des. 2010
Les eleccions, entre el pessimisme i l'esperança
Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:
1) Continuem essent un país de mentalitat de botiguers, representants de comerç, petits industrials... en definitiva, uns petitburgesos que valoren la família, la feina, la missa de dotze (o els succedanis actuals) i el tortell de diumenge. Tranquil·litat i bons aliments.
2) Entre el seny i la rauxa, fa segles que s’imposa el seny (tret d’alguns moments de trist record). Aquest seny fa que el nostre antimadridisme (més que no pas antiespanyolisme) es manifesti en forma d’“independentisme rampellut”, o de cap de setmana; una mena de coitus interruptus entre la passió i la raó. Al final, la sang no arriba mai al riu i la majoria opta per un terme confús i equívoc (el sobiranisme) o es deixa impressionar per una opció inviable (el concert econòmic). Fum, fum, fum. I qui dia passa, any empeny.
3) El nostre cosmopolitisme és més de paraula que de fets. Ens impressiona que es parli de Barcelona i de Catalunya arreu del món, però ens costa acceptar la diversitat ètnica i religiosa, ens molesta que hi hagi massa turistes, passem de deixar anar tothom qui ho vulgui despullat pel carrer a perseguir els qui duen el tors descobert... i a la que hi ha una crisi econòmica votem opcions que pretenen castigar o fins i tot perseguir i expulsar els immigrants (els quals, naturalment, són els culpables de la crisi i de l’atur).
4) El franquisme sociològic i, en alguns punts, també ideològic, persisteix. La ciutadania del nostre país no ha paït bé que, durant dues legislatures, no hagi governat el líder que va obtenir més diputats, ni que els dos darrers governs hagin estat de coalició. Més enllà de les desavinences i d’una mala relació real entre els tres socis de govern, crec que hi havia alguns condicionants mentals previs que ja feien que la coalició estigués mal vista i mal digerida, per principi, per l’electorat. O sigui, Catalunya desitja un règim presidencialista.
Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...
Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.
Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...
Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.
Àlex Masllorens és periodista
Aquest article pertany al número 72 de l'Agulla, que és a punt de sortir, però l'incloem ja en el blog per evidents raons d'actualitat.
1 de des. 2010
Torras i Bages a "La Campana de Gràcia"
Josep Maria Torras i Bages era un bisbe de dretes. Aspirava a recompondre el país tornant al model de l’Edat Mitjana, amb un important paper regenerador exercit per l’Església. I l’esgarrifava la idea de revolució. Però això sí, pensava que no era amb posicions integristes intransigents que tot això s’aconseguiria, sinó per mitjà de convicció, i d’arrelament al país. Tot plegat és, en definitiva, el que tan bé expressa la divisa que diu que ell mai no va formular però que resumeix magníficament el seu pensament: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Doncs bé. Segons explica Joan Bonet i Baltà al seu llibre L’Església catalana, de la Il•lustració a la Renaixença, a la pàgina 660, quan aquest bisbe va morir l’any 1916, un diari símbol de l’anticlericalisme barceloní, “El Diluvio”, va escriure: “La seva mort ha estat sentida per tots, puix que ha mort sense tenir enemics”. I un diari més anticlerical encara i a més sarcàstic, deia: “Ha mort el bisbe de Vic. És molt trist per a nosaltres, però la raó a un moro, i del doctor Torras no se’n pot dir mal. Era un savi, era un artista, la seva filosofia, fos la que fos, la dominava perfectament, era un enamorat de Catalunya, i ademés era un bon home, què hi farem?... Per a fer-nos la llesca, de tant en tant entre els bisbes surt algun Urquinaona”. Per situar-se, cal dir que el bisbe Urquinaona, que era de Cadis, va ser un model d’arrelament al país i a la vida de la gent, i per això quan va morir li van dedicar una plaça. I per entendre el llenguatge del text, cal dir que això de “la raó a un moro” vol dir “la raó cal donar-la a qui la té, ni que sigui un moro” (!). Doncs bé, fets aquests aclariments, una brevíssima reflexió: fins i tot en les situacions de més dures discrepàncies, si es descobreix en l’altre solidesa personal i bona voluntat, és possible un reconeixement mutu. Però això sí, aquesta solidesa personal i bona voluntat ha de ser real i s’ha de notar… Josep Lligadas
30 de nov. 2010
Patito Feo
El paradigma de la profunda idiotització que molts mitjans intenten fer (i amb èxit) als nens i nenes crec que és la sèrie de TV, Patito Feo. A l’estil dels culebrons sudamericans, amb accent inclòs, contamina cada dia el Disney Channel. Un grup de nenes, Las Divinas, dediquen tots els seus esforços a ser les més “guais”, i de passada, a ser felices fent tota mena de malifetes recargolades a les lletges i “no guais”, anomenades Las Populares. Tot plegat provoca que les nenes imitin conductes i actituds, per ser, lògicament, les “guais”. Com veieu, un missatge d’allò més constructiu, que ve acompanyat d’un merchandising brutal: samarretes, motxilles escolars, carpetes, jocs, collarets, col.leccions, revistes... Però, ai! Si resulta que a la vostra filla se li acut dir a les nenes de la seva classe que això és una porqueria, concretament: “És una merda! A mi no m’agrada”, la criatura quedarà automàticament exclosa dels interessos de totes les altres (i sort si s’entén bé amb els nens!).
A casa, en veure què passava, vam seure tots davant la tele: no ho havíem vist, però la nena, per lògica curiositat, sí. Esperpèntic! Vam riure de valent durant uns quants dies imitant els de la sèrie... I a la nena, seguint les instruccions literals dels mestres (perquè no s’anés barallant amb el món), li vam haver d’ensenyar a dir, de forma diplomàtica, que això a ella “no li agrada gens, però que li semblava fantàstic que a elles els agradés”. En resum: que no busqui brega i no els digui que això “és una merda”. Us recomano que mireu un dia per TV la porqueria que bombardeja els caps dels nens i nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la majoria de pares, entendreu quin futur més negre tenim a la societat. Maria-Josep Hernàndez
A casa, en veure què passava, vam seure tots davant la tele: no ho havíem vist, però la nena, per lògica curiositat, sí. Esperpèntic! Vam riure de valent durant uns quants dies imitant els de la sèrie... I a la nena, seguint les instruccions literals dels mestres (perquè no s’anés barallant amb el món), li vam haver d’ensenyar a dir, de forma diplomàtica, que això a ella “no li agrada gens, però que li semblava fantàstic que a elles els agradés”. En resum: que no busqui brega i no els digui que això “és una merda”. Us recomano que mireu un dia per TV la porqueria que bombardeja els caps dels nens i nenes i, tenint en compte l’absolut passotisme de la majoria de pares, entendreu quin futur més negre tenim a la societat. Maria-Josep Hernàndez
29 de nov. 2010
Independents, de què, de qui?
Davant dels desitjos i proclames independentistes no em puc estar de fer sempre la pregunta: “independents de què, de quí”? Enmig d’un món globalizat, les grans decisions que afecten la majoria de la humanitat (també, òbviament, els catalans) no es prenen als parlaments, atès que el “poder” polític està absolutament segrestat del poder econòmic. Aleshores, ¿quin espai “d’independència” podem assolir? En tot cas, a un nivell molt petit, irrellevant per a la transformació del sistema.Les accions de protesta haurien d’anar enfront dels poders econòmics. Per què no protestem contra La Caixa, Gas Natural, Repsol, Media Pro…? I poso aquests exemples perquè són propers (més “de casa”). Aquests són veritablement el poders fàctics, que condicionen els altres. Això ha quedat evidenciat amb la crisi… Aleshores ¿no hauríem de lluitar per una veritable democràcia econòmica? I plantejar eleccions dels dirigents d’aquests grups poderosos, puix funcionen (ni que sigui indirectament) amb els diners de tots plegats…Penso que ens equivoquem d’enemic. Ja sé que això sona excessivament simplista o marxista-leninista (!). Però, com diu aquell, “algú ho havia de dir”… Jesús Lanao
28 de nov. 2010
Economia
“Hi havia un passavolant que va trobar abandonada una polsera d’or. Quina sort, va pensar l’home. Com que no era entès i desconeixia el preu de l’objecte va demanar una valoració a un expert. A continuació no va trigar a vendre-la en un mercat de segona mà perquè en va fixar el preu per sota del que l’expert li havia aconsellat. El comprador, un col•leccionista, es va sentir afortunat i content d’haver fet tan bon negoci. El passavolant, que a la fi la polsera no li havia costat res, en va obtenir un suculent benefici i quedà igualment satisfet”. Els dos personatges de la història demostren coneixements d’economia, igual que els analistes que assessoren les corporacions financeres internacionals i els governs. Apliquen les mateixes lleis del mercat per obtenir beneficis. La seva habilitat en els negocis rau en no tenir en compte un detallet sense importància per a ells: el perdedor anònim que no és altre que el que va extraviar la polsera. “Una dona va entrar a una botiga de saldos. Tot mirant, va trobar unes sabatilles esportives que feien patxoca i eren molt barates i les va comprar pensant que feia un gran negoci. Quin preu més econòmic per a unes bambes tan boniques, va pensar la dona. La dependenta del local, en veure que ja havia venut el darrer parell d’aquell calçat esportiu, es va sentir alleujada: ja hem liquidat l’estoc, va pensar tota satisfeta creient que el cap de secció estaria orgullós”. Premi d’economia també per aquestes dues dones coneixedores de l’art i la ciència dels negocis. El que han obviat és una cosa que a elles no les preocupa en absolut: la procedència de la mà d’obra, potser il•legal o simplement barata, i la cadena de matèries primeres i d’energia emprada en l’extracció i elaboració del material, la manufactura i el transport, a més del cost ambiental de les emissions contaminants. Així és l’economia que ens governa. Per fer negocis i obtenir beneficis mai s’han de tenir en compte els conflictes ni les consciències. Cal pensar que els recursos vénen del cel i no s’acabaran mai, i que els béns sempre poden ser més barats sense preguntar el perquè.
Salvador Clarós
26 de nov. 2010
Saltimbocca de porc amb salsa de fredolics
Com veieu continuem amb el maridatge de cultures, en aquesta ocasió ambdues mediterrànies, la de casa nostra i un tast de cuina italiana. La paraula “saltimbocca” és un terme originari del dialecte romà que ve a dir “salt a la boca” i que en aquesta recepta hem catalanitzat banyant-lo amb una salsa de fredolics que enriquirà aquest plat.Diuen que aquest serà un bon any de bolets i així ho esperem! Hem triat el fredolic perquè és un bolet tardà, que trobem a les pinedes amb els primers freds (d’aquí li ve el nom) i que us permetrà fer aquest plat gairebé fins que surti el proper número de L’Agulla i hagi tingut temps de pensar què posarem a taula aquest Nadal. És per rendibilitzar al màxim aquesta secció.
Ingredients (per a 4 persones): 8 talls de llom una mica gruixut (un dit i mig); si és de dos colors, millor; 8 talls de pernil salat; 8 talls de formatge curat tallats prims. Per a la salsa: 200 gr. de fredolics; un got de vi blanc; nata líquida; un all; pebre.
Preparació:Saltegem els fredolics i l’all amb una mica d’oli. Els reservem en el pot de la batedora. Salpebrem el llom i el passem per la paella (no cal fer-ho gaire); quan estigui volta i volta li afegim el got de vi. Traiem els talls de carn que reservarem en un plat i aboquem el suc de la paella en el pot batedor. Ho triturem. Afegim a la barreja un pot petit de nata líquida.Tornem a posar els talls de llom a la paella i els cobrim amb un tall de formatge i a sobre un tall de pernil. Tapem la paella durant un minut per ajudar a fondre el formatge, i a continuació aboquem la salsa que tenim preparada. Tornem a tapar durant un parell de minuts més i ja estarà llest. Comprovareu que realment és una combinació inoblidable.
Tere Jorge
24 de nov. 2010
CatalunyaReligió.cat
Quan surt una notícia d’Església en els mitjans de comunicació ja tremolem. És més que probable que la notícia no sigui precisament positiva. I, si és tema de conversa amb els companys de feina, o has d’acabar defensant allò que no és defensable; o explicant llargament allò tan complex que el titular recull de manera simplista; o sent el que crida més contra l’Església; o fent veure que plou. Sigui quina sigui la sortida, al final cansa.
D’aquest cansament es podria dir va que néixer CatalunyaReligió.cat. Un grup de persones que compartíem aquesta i altres inquietuds van crear el projecte i vam anar a buscar el suport d’algunes de les institucions religioses més rellevants del país. Amb això, vam aconseguir obrir un portal d’internet que recull l’actualitat religiosa i que no t’agafa un cobriment cada vegada que apareix un nou article.
Per sort, a Catalunya les iniciatives que mouen persones i institucions amb motivacions religioses són molt més amples de les que flueixen a través dels mitjans de comunicació generalistes. Això és el que des de fa un any recollim a través de CatalunyaReligió.cat.
Des de l’actualitat, primer de tot notícies i informacions que són difícils de veure en altres mitjans o que estan disperses per la xarxa i perden visibilitat. Un àmbit especialment centrat en el que passa a Catalunya. També, per estar al dia, un dels serveis més valorats és el recull de noticies de l’àmbit de la religió que es publiquen en les versions digitals dels mitjans de comunicació i en webs especialitzades. Aquesta tasca informativa, es completa amb una vessant indispensable que és l’anàlisi i l’opinió. Una llarga llista de col•laboradors ofereixen desinteressadament, idees i context per ajudar a llegir l’actualitat. Un espai que recull des de l’anàlisi més directe de la “política” eclesial, fins a les experiències quotidianes de les persones que volen viure la fe en una societat plural.
Un tercer àmbit és el recull de les nombroses iniciatives i recursos de caire més pastoral que ja estan present a la xarxa i que poden ser un servei als lectors amb inquietuds religioses. En tots aquests àmbits tenim molt present la voluntat d’aglutinar i de sumar. És a dir, no només oferir coses noves, sinó ser una porta d’entrada a tota la realitat i diversitat existent a la xarxa.
Des de l’adreça http://www.catalunyareligio.cat/ podeu accedir a aquesta oferta. Us recomanem especialment que us subscriviu al butlletí gratuït per rebre les novetats diàries del portal. Però també podeu fer un pas més i fer-hi les vostres aportacions a través dels comentaris oberts als usuaris. Aquesta possibilitat de participació, que es complementa amb la presència a les xarxes socials com Facebook o Twitter, és una de les vessants que volem accentuar els propers mesos.
Actualment, som dues persones dedicades parcialment a tirar endavant aquest projecte i una àmplia xarxa de col•laboradors que fan possible l’actualització permanent dels continguts del portal. L’empenta inicial l’han donat les dotze entitats que hi han donat suport i que consten al peu de la portada. Ara el repte és consolidar-lo com a espai de referència de la informació religiosa a internet i trobar els recursos i l’ajuda dels lectors que el permetin donar-hi continuïtat.
D’aquest cansament es podria dir va que néixer CatalunyaReligió.cat. Un grup de persones que compartíem aquesta i altres inquietuds van crear el projecte i vam anar a buscar el suport d’algunes de les institucions religioses més rellevants del país. Amb això, vam aconseguir obrir un portal d’internet que recull l’actualitat religiosa i que no t’agafa un cobriment cada vegada que apareix un nou article.
Per sort, a Catalunya les iniciatives que mouen persones i institucions amb motivacions religioses són molt més amples de les que flueixen a través dels mitjans de comunicació generalistes. Això és el que des de fa un any recollim a través de CatalunyaReligió.cat.
Des de l’actualitat, primer de tot notícies i informacions que són difícils de veure en altres mitjans o que estan disperses per la xarxa i perden visibilitat. Un àmbit especialment centrat en el que passa a Catalunya. També, per estar al dia, un dels serveis més valorats és el recull de noticies de l’àmbit de la religió que es publiquen en les versions digitals dels mitjans de comunicació i en webs especialitzades. Aquesta tasca informativa, es completa amb una vessant indispensable que és l’anàlisi i l’opinió. Una llarga llista de col•laboradors ofereixen desinteressadament, idees i context per ajudar a llegir l’actualitat. Un espai que recull des de l’anàlisi més directe de la “política” eclesial, fins a les experiències quotidianes de les persones que volen viure la fe en una societat plural.
Un tercer àmbit és el recull de les nombroses iniciatives i recursos de caire més pastoral que ja estan present a la xarxa i que poden ser un servei als lectors amb inquietuds religioses. En tots aquests àmbits tenim molt present la voluntat d’aglutinar i de sumar. És a dir, no només oferir coses noves, sinó ser una porta d’entrada a tota la realitat i diversitat existent a la xarxa.
Des de l’adreça http://www.catalunyareligio.cat/ podeu accedir a aquesta oferta. Us recomanem especialment que us subscriviu al butlletí gratuït per rebre les novetats diàries del portal. Però també podeu fer un pas més i fer-hi les vostres aportacions a través dels comentaris oberts als usuaris. Aquesta possibilitat de participació, que es complementa amb la presència a les xarxes socials com Facebook o Twitter, és una de les vessants que volem accentuar els propers mesos.
Actualment, som dues persones dedicades parcialment a tirar endavant aquest projecte i una àmplia xarxa de col•laboradors que fan possible l’actualització permanent dels continguts del portal. L’empenta inicial l’han donat les dotze entitats que hi han donat suport i que consten al peu de la portada. Ara el repte és consolidar-lo com a espai de referència de la informació religiosa a internet i trobar els recursos i l’ajuda dels lectors que el permetin donar-hi continuïtat.
Jordi Llisterri
22 de nov. 2010
Passejada a l’Enclusa i a les Cuines d’en Rocaguinarda
Continuem amb els bandolers. Si a la revista anterior anàvem a la casa natal d’en Serrallonga, en aquesta visitarem el punt més alt del terme de Taradell, l’Enclusa, i un amagatall d’en Perot Rocaguinarda, les Cuines.Deixarem el cotxe en una petita rotonda que hi ha al capdamunt de tot del carrer de Puig l’Agulla de la urbanització la Roca, de Taradell (Osona). Pujant-hi, a mà dreta ens podem aturar a la capelleta de Sant Quirze de Subiradells (s. X- XI), amagada en una esplanada que convida a la calma entre roures i alzines (tot i ser dins la urbanització) http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-taradell/sant-quirze-de-subiradellsUn cop deixat el cotxe, arribats a la rotonda, a la dreta, busquem els senyals blancs i grocs del PRC-42 (sender de petit recorregut circular de Taradell) que ens guiarà un bon tros de la passejada. Senyals a terra i un pal indicador baix. Pujada molt suau, a trossos damunt la pedra nua, amb matetes de sajolida que es fa a les esquerdes. Passem per un petit tram de pista fins a un pal indicador alt. Hi ha diversos camins però seguim el corriol estret i ben fressat que tira amunt, el PR. Ens acompanyen roures, alzines, pins, i mates de bruc, arboç, boix... Anem avançant sense gaires giragonses fins a un pal indicador baix que ens fa notar que trenquem a l’esquerra seguint els senyals blancs i grocs (i deixem el camí que continua recte endavant). Passem una zona de matollar, se’ns ajunta algun corriol per l’esquerra, però no deixem els nostres senyals. A poc a poc ens hem anat enlairant i a l’esquerra tenim de tant en tant algun balconet (som dalt d’un cingle que mira a llevant) amb belles vistes cap a les Guilleries, els cingles de Tavertet, la silueta inconfusible del Cabrerès, el Puigsacalm...El camí se separa un xic del cingle, passa entre roures i, alerta!, hem de trobar un pal indicador alt i aquí deixem el PR dels senyals grocs i blancs.El pal indicador ens indica els camins a seguir per arribar als nostres dos objectius, que ja són ben a prop. Anem primer a les Cuines (a 200 m), el camí no és tan clar com fins ara, primer passa entre pins i terra de fullaraca, després va entre matolls d’estepa. Hem d’estar a l’aguait a trobar les fites, sobretot quan anem a parar a un camí ample; el seguim uns metres i pel terra erm busquem més fites a mà esquerra que ens portaran cap al cingle que mira a ponent, en concret a una canal, per la qual baixarem (amb l’ajuda de mans i peus, si cal; no és difícil, però) fins a un replanet a mig aire del cingle. Tirem uns metres a la dreta per aquesta balma i trobem l’amagatall d’en Rocaguinarda, amb la vista, a l’altra banda, de les restes del castell de Taradell. http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-taradell/cuines-den-rocaguinardaReculem fins al pal indicador i tirem en direcció a l’Enclusa (a 370 m). Tornem a tenir balconets a l’esquerra, passem per una caseta amb parallamps dels forestals, trobem el piló que indica que ens trobem en un vèrtex geodèsic (867,6 m) i arribem a l’Enclusa, un conjunt de roques encantat, presidit per una bandera catalana des de fa 25 anys (bon punt de referència quan passeges per aquells topants). Grans vistes cap al sud, amb el Matagalls que destaca. A sota veurem una filera de gegants, contra els quals segur que lluitaria don Quixot compartint protagonisme amb Perot Rocaguinarda, com el comparteixen en els capítols LX i LXI de la segona part del Quixot.A prop del sortint de l’Enclusa, un plafó molt ben fet ens informa de la fauna i la flora del contorn. Val la pena fer-hi una mirada.Tornem pel mateix camí per gaudir de la vista del Pirineu i Prepirineu a la qual havíem donat l’esquena a l’anada. Anar i tornar es pot fer, anant tranquils i contemplatius, en una hora i mitja o dues. Al llarg de la passejada haurem observat canvis sobtats en el conjunt de la vegetació: són les seqüeles del terrible incendi que a l’estiu de 1983 va cremar 1.650 ha de bosc a Osona. Recomanació: a www.enciclopedia.cat lectura de les entrades «Perot Rocaguinarda» i «nyerro», i també la lectura dels capítols esmentats del Quixot.
Josep Pascual
20 de nov. 2010
En la mort de Maria Mercè Farran i Andreu
Publiquem aquí uns fragments de la introducció i l’homilia pronunciats pel P. Mateu Sanclimens, caputxí, en l’enterrament de Maria Mercè Farran i Andreu, que patia paràlisi cerebral i va morir a causa d’un càncer el passat 20 de maig, als 46 anys.
Introducció de la celebració
Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre és dramàtica. A vegades és simplement el final natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és el resultat d’una certa violència de la naturalesa, per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada i rodejada de les atencions i de l’afecte de de persones que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que, aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig com l’alliberament d’una situació que començava a presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut. Se l’imaginava horrible.Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haver-li portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare, en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso que vam aconseguir força.Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que continuava vivint la seva situació amb força serenitat, esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir) que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital.Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre ens és possible disposar del temps per a coses que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana. Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.També considero positiu, en aquest cas, que sigui la mare i siguin els germans grans els qui enterrin la filla petita, i no al revés, ja que per a ella hauria estat tremend veure morir la mare i els germans. Per tant, dono gràcies a Déu per com han anat les coses.Finalment, deixeu-me dir que la fe ens ajuda a viure aquest comiat en sentit més positiu. Per als cristians, la mort és un traspàs a una altra etapa de la nostra existència. Diem que quan morim som enduts al cel, o que ens despertem al cel. També la mare de Jesús, Maria, va adormir-se en el Senyor (va morir) i va ser assumpta al cel. Potser és una creença infantil? Doncs bé: per què no ser una mica infants? Jesús, gran mestre espiritual, més ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat clarament d’aquesta vida en Déu, el Pare, i com nosaltres hem de ser confiats com els infants. Sobretot els qui durant la vida terrena han hagut de ser més infants i més dependents dels altres, tenen el dret o privilegi de poder confiar més i d’esperar que Déu els aculli en la seva glòria. És el cas de l’estimada Maria Mercè.
Homilia
La Maria Mercè tenia una mica de raó quan deia que jo tendia a tractar-la encara com una nena. Per això la darrera vegada vaig anar a visitar-la amb un company frare, perquè es trobés més lliure per obrir-se com una persona madura que era. Potser jo no em feia prou càrrec de la maduresa interior que havia anat adquirint… De fet, al llarg de la seva vida ha demostrat ser molt lluitadora, proposant-se ser una persona útil en tots sentits, també econòmicament parlant. Cert que la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada constantment, dia i nit; però també ella vetllava per la mare, perquè no li passés res de mal. La seva darrera recomanació que em va fer fou que telefonés de tant en tant a la mare perquè necessitava el meu suport, tant o més que ella mateixa.I econòmicament, també va voler ser útil, i ho va aconseguir, a costa costa –és clar– d’haver de passar bastants anys venent cupons de l’ONCE enmig del carrer o de la plaça (sense caseta protectora), havent de suportar fred i calor. Horari: de les set del matí fins a les dues del migdia.La Maria Mercè ha estat una gran lluitadora, esforçant-se al màxim per superar les seves limitacions i havent de tenir paciència envers la gent dita voluntària, que no sempre eren prou seriosos. Ella era molt sensible a la falta d’atenció que creia que se li devia…(…)La mort física és com el crepusclñe de la vida, però espera una albada, el Naixement d’un nou dia, un raig de sol i d’esperança. Tenint Jesús amb nosaltres, anhelem que l’amor esdevingui més pur i l’amistat molt més sincera…
Introducció de la celebració
Morir és quelcom seriós. Però la mort no sempre és dramàtica. A vegades és simplement el final natural d’un procés vital. Altres vegades, però, és el resultat d’una certa violència de la naturalesa, per exemple per malaltia, com és el cas de la Maria Mercè Farran i Andreu. Tanmateix, malgrat les molèsties de la malaltia, fins i tot amb moments dolorosos i angoixosos, la Maria Mercè ho ha pogut anar suportant perquè s‘ha vist molt acompanyada i rodejada de les atencions i de l’afecte de de persones que se l’han estimat moltíssim. Per als parents i amics que l’hem estimada, el seu comiat ens resulta dolorós, sobretot per a la Pilar, la mare. La partença és trista. Però, dintre la tristesa, he de confessar que, aquest comiat, el visc amb serenitat, perquè el veig com l’alliberament d’una situació que començava a presentar-se dramàtica, sobretot per la por o temença que la Maria Mercè tenia d’aquest pas al desconegut. Se l’imaginava horrible.Estic content d’haver-la anat a veure fa poc i d’haver-li portat la comunió. Hi vaig anar amb un altre frare, en Vicenç (que, a més, és metge de professió) i junts vam intentar asserenar-la i animar-la, cosa que penso que vam aconseguir força.Estic content, a més, d’haver parlat amb ella per telèfon fa quatre o cinc dies. Em va semblar que continuava vivint la seva situació amb força serenitat, esperant que tornéssim a visitar-la, però (em va dir) que abans telefonéssim, ja que podria ser que d’aquí a uns quinze dies hagués d’anar a l’hospital.Estic content, a més, perquè puc ser aquí ajudant a fer aquesta pregària de comiat. Als frares, no sempre ens és possible disposar del temps per a coses que voldríem. Però avui sí, igual com vaig poder acomiadar el meu propi pare, la mare i la germana. Avui ho faig per a aquesta germaneta estimada, la Maria Mercè, que vaig conèixer de ben petita, per allà els anys 1967 o 68, quan jo era consiliari de l’Agrupament Escolta del qual el Ramon Farran, el pare, n’era el cap, i els seus fills, llobatons.També considero positiu, en aquest cas, que sigui la mare i siguin els germans grans els qui enterrin la filla petita, i no al revés, ja que per a ella hauria estat tremend veure morir la mare i els germans. Per tant, dono gràcies a Déu per com han anat les coses.Finalment, deixeu-me dir que la fe ens ajuda a viure aquest comiat en sentit més positiu. Per als cristians, la mort és un traspàs a una altra etapa de la nostra existència. Diem que quan morim som enduts al cel, o que ens despertem al cel. També la mare de Jesús, Maria, va adormir-se en el Senyor (va morir) i va ser assumpta al cel. Potser és una creença infantil? Doncs bé: per què no ser una mica infants? Jesús, gran mestre espiritual, més ben dit, el Fill de Déu, ens ha parlat clarament d’aquesta vida en Déu, el Pare, i com nosaltres hem de ser confiats com els infants. Sobretot els qui durant la vida terrena han hagut de ser més infants i més dependents dels altres, tenen el dret o privilegi de poder confiar més i d’esperar que Déu els aculli en la seva glòria. És el cas de l’estimada Maria Mercè.
Homilia
La Maria Mercè tenia una mica de raó quan deia que jo tendia a tractar-la encara com una nena. Per això la darrera vegada vaig anar a visitar-la amb un company frare, perquè es trobés més lliure per obrir-se com una persona madura que era. Potser jo no em feia prou càrrec de la maduresa interior que havia anat adquirint… De fet, al llarg de la seva vida ha demostrat ser molt lluitadora, proposant-se ser una persona útil en tots sentits, també econòmicament parlant. Cert que la Pilar, la seva mare, l’ha cuidada constantment, dia i nit; però també ella vetllava per la mare, perquè no li passés res de mal. La seva darrera recomanació que em va fer fou que telefonés de tant en tant a la mare perquè necessitava el meu suport, tant o més que ella mateixa.I econòmicament, també va voler ser útil, i ho va aconseguir, a costa costa –és clar– d’haver de passar bastants anys venent cupons de l’ONCE enmig del carrer o de la plaça (sense caseta protectora), havent de suportar fred i calor. Horari: de les set del matí fins a les dues del migdia.La Maria Mercè ha estat una gran lluitadora, esforçant-se al màxim per superar les seves limitacions i havent de tenir paciència envers la gent dita voluntària, que no sempre eren prou seriosos. Ella era molt sensible a la falta d’atenció que creia que se li devia…(…)La mort física és com el crepusclñe de la vida, però espera una albada, el Naixement d’un nou dia, un raig de sol i d’esperança. Tenint Jesús amb nosaltres, anhelem que l’amor esdevingui més pur i l’amistat molt més sincera…
18 de nov. 2010
La comunitat familiar Vallparadís
Fa uns mesos la Mònica Estruch, de la Comunitat familiar Vallparadís de Terrassa, em va proposar d’anar a viure amb ells una setmana. Aquesta proposta, que al principi pot sorprendre una mica, sorgeix d’una avaluació anual que fan com a Comunitat. Volien vivenciar d’una manera més propera i concreta l’acollida a alguna persona i a casa seva. I vaig acceptar aquesta proposta, si més no ho vaig trobar com molt original (val a dir que tot i que ens coneixíem, tan sols ens havíem vist dues vegades!).Aquesta setmana he estat vivint a Terrassa. Els matins anava a treballar i a la tarda me n’anava directa cap a Terrassa, sense passar per casa ni pel barri.A la Comunitat Vallparadís hi viuen dues famílies, d’edat semblant a la meva, amb tres3 criatures cadascuna: la Sussi i el Xavi amb la Júlia, el Guim i la Rita per una banda, la Mònica i el Joan amb l’Eloi, en Biel i l’Aina per una altra banda. En total deu persones i amb mi onze. No está malament!Em surt un donar gràcies per moltes coses viscudes i descobertes (la revisió de vida ens ajuda a agrair i celebrar allò minúscul de la vida).He viscut amb ells la seva quotidianitat: aixecar-nos, anar a treballar, tornar a casa per jugar (els nens m’esperaven per fer la típica partida de parxís!) , xerrar, fer les tasques domèstiques (he fet pa i iogurts de manera casolana!!!!!), àpats, fer pregària, llegir el conte i fer la ronda del petó de bona nit..., moments personals (sí, sí, amb 11 persones és possible i a més es vetlla perquè pugui ser possible!) i moments col•lectius. Aquests moments col•lectius poden ser de tota la Comunitat (la pregària setmanal), i també pot ser moments per a cada família. O moments per a les criatures (sopen junts) i moments pels adults (sopar, pregària a la nit). L’espai físic hi ajuda. És una casa molt gran que permet espais personals o familiars i espais comuns.És una comunitat que educa en la corresponsabilitat (des dels més petits fins als adults. Tothom es responsabilitza d’alguna tasca, des de canviar el paper de vàter, canvi de tovalloles fins portar l’economia familiar).És una casa on es juga molt, on es llegeix molt. És una casa on es cultiva la cultura i el consum responsable. És una comunitat on està molt ben treballat el gènere en grans i petits. És una comunitat on es respira espiritualitat. Un vespre em va fer molta gràcia perquè un dels més petits, en Biel, de 3 anys, m’estava esperant per anar junts a pregar. Estava entusiasmadíssim de fer pregària! Una manera de fer pregària amb els més petits són formulacions com “jo estic contenta, jo estic content perquè m’he banyat a la piscina, perquè ja estic de vacances, perquè tenim una convidada a casa, perquè m’ho he passat molt bé jugant al casal” . Aquestes van ser les seves accions de gràcies.... S’educa en els hàbits d’asseure’s una estoneta, de fer silenci, d’escoltar-se els uns i els altres...A meitat de setmana vaig tenir un regal col•lateral: vam anar a sopar a la Comunitat Can Tres de Sant Cugat, també en el mateix format de dues famílies amb criatures. A diferència de la Comunitat de Terrassa, aquí els espais físics per família estan separats dels espais comuns. O sigui que va ser un sopar a tres bandes: Terrassa, Sant Cugat i Sant Andreu.D’aquesta manera natural ens hem anat coneixent i estimant. En aquesta setmana el meu cor s’ha eixamplat una miqueta més... gràcies a l’Aina, en Biel, la Rita, l’Eloi, en Guim, la Júlia, en Joan, la Mònica, el Xavi i la Sussi!
Marta Digon és militant d’ACO
16 de nov. 2010
I després de la vaga general...?
A Espanya hi havia uns problemes anteriors a la crisi, que aquesta no ha fet més que fer aflorar. Per una banda una feble economia industrial, amb empreses massa petites que tenen dificultats per exportar i que són massa dependents de recursos i de capital exterior. En segon lloc que l’economia es trobava edificada sobre el sector de la construcció, els serveis turístics, les empreses que generen poc valor afegit. S’inverteix poc en I+D... i així s’entenen algunes de les característiques del nostre mercat laboral: precari perquè hi ha massa contractes temporals. Amb massa accidentalitat perquè l’empresari no s’ocupa de la seguretat (cosa semblant es podria dir de la vigilància del medi ambient). Es paguen salaris baixos (massa mileuristes amb carreres universitàries) perquè els productes o serveis són de baix valor afegit. Hi ha massa autònom i massa microempresa perquè la falta d’inversió industrial i els baixos salaris fan que la gent trobi millors expectatives buscant-se la vida pel seu compte.
En conseqüència el que fa falta és sobretot una reforma empresarial, i no tant laboral. Posem un exemple de tot això: Com s’explica que, just ara fa un any, La Caixa va desinvertir en actius industrials venent AGBAR a la francesa Suez Environnement, a canvi de reforçar les seves inversions en actius financers amb la compra de l’asseguradora ADESLAS? Aquesta operació és significativa del tipus de negoci que vol fer el capital català. El mateix podem dir d’aquells empresaris que decideixen tancar o vendre les seves empreses industrials per dedicar-se a l’especulació immobiliària, negoci que a Espanya era més còmode i rentable. Un altre exemple: fa pocs anys Ecotècnia, una empresa catalana pionera en parcs eòlics, va ser comprada pel grup francès Alstom perquè quan una empresa es fa gran necessita capital i el va a buscar allà on hi ha gent disposada a invertir. Mentre a altres països s’inverteix en economia industrial productiva aquí s’han desviat les inversions cap el negoci immobiliari i l’especulació financera. El govern, primer del PP i després el PSOE, anava mirant cap a una altra banda–Catalunya no s’ha quedat enrere– sense articular veritables polítiques industrials que permetessin reconvertir l’economia cap a un model productiu i no especulatiu.
De tot plegat es desprèn que hi ha dos reptes que a Espanya estan íntimament lligats: la reconversió de l’economia i la creació d’ocupació. La vaga general és la contestació de l’únic agent que té poder de mobilització en aquest país, que són els sindicats malgrat que molts s’entestin en anunciar la seva defunció prematura, davant la subordinació del govern al dictat dels poders internacionals. Val a dir que aquests que ara li diuen a Zapatero que Espanya podria fer fallida si no pren mesures (Moody’s...) són els mateixos que assessoraven els centres mundials de decisió econòmica, que ens van arrossegar a la crisi.
I ara què
Després de la Reforma Laboral i de la vaga general, els canvis que calen per recuperar l’economia i sortir de la crisi estan encara per fer. L’ocupació ja no tornarà a ser com la d’abans de la crisi perquè el que va suposar la bombolla immobiliària va ser exactament manllevar el treball a les generacions que han de venir. No sembla pas fàcil ni desitjable que es pugui créixer en termes de PIB en els propers 10 anys fins el punt d’absorbir l’exèrcit d’aturats que hi ha a Espanya. Dic que no seria tampoc desitjable perquè hi ha altres condicionants que empenyen el creixement cap avall: la crisis climàtica, l’exhauriment de recursos entre ells els carburants que ens aboquen a una escalada de preus amb conseqüències desconegudes en els propers anys. La competència creixent de països en ràpida expansió econòmica...
El mercat laboral haurà de trobar noves regulacions que apuntin en direccions diferents com per exemple un millor repartiment del treball. En política fiscal caldrà fer aviat noves reformes per tal que l’Estat pugui pagar els subsidis de tants aturats que no trobaran feina perquè la reforma laboral que s’ha aprovat no els donarà feina. En política industrial Espanya necessita una reconversió per abandonar activitats com la mineria per exemple, i potenciar-ne altres com la rehabilitació energètica per adequar el parc edificat a unes noves pautes d’estalvi i eficiència i també autogeneració, o transformar industries com la de l’automòbil, que aquí és molt important, cap al vehicle elèctric. Moltes vegades per fer política industrial cal fer inversió pública i crear empreses de l’Estat. Això no ho farà un govern de dretes però tampoc un govern atemorit per les amenaces dels mercats financers i esclau del neoliberalisme imperant.
Ara els sindicats hauran de continuar negociant amb el govern i amb les patronals a través de la negociació col·lectiva perquè la feina està pràcticament tota per fer. Queden moltes reformes pendents perquè el que tenim al davant és una crisi de final de cicle. El que ha quedat obsolet no són els sindicats com diuen aquests dies tants i tants garlaires tocacampanes sinó fonamentalment el que no funciona és el model econòmic capitalista. No ha funcionat mai encara que ha sobreviscut i de manera força animada per alguns mentre hi ha hagut recursos o treballadors per explotar. Ara la festa s’acaba. No només ens anem adonant que el benestar d’uns pocs entre els quals ens hi podem comptar nosaltres mateixos ha liquidat els recursos propis i els de les generacions futures, a les quals deixem en herència un canvi climàtic irreversible. La crisi provocada per l’especulació financera ha descobert que en la nostra festa industrial també hem endeutat les generacions subsegüents.
Salvador Clarós és sindicalista
En conseqüència el que fa falta és sobretot una reforma empresarial, i no tant laboral. Posem un exemple de tot això: Com s’explica que, just ara fa un any, La Caixa va desinvertir en actius industrials venent AGBAR a la francesa Suez Environnement, a canvi de reforçar les seves inversions en actius financers amb la compra de l’asseguradora ADESLAS? Aquesta operació és significativa del tipus de negoci que vol fer el capital català. El mateix podem dir d’aquells empresaris que decideixen tancar o vendre les seves empreses industrials per dedicar-se a l’especulació immobiliària, negoci que a Espanya era més còmode i rentable. Un altre exemple: fa pocs anys Ecotècnia, una empresa catalana pionera en parcs eòlics, va ser comprada pel grup francès Alstom perquè quan una empresa es fa gran necessita capital i el va a buscar allà on hi ha gent disposada a invertir. Mentre a altres països s’inverteix en economia industrial productiva aquí s’han desviat les inversions cap el negoci immobiliari i l’especulació financera. El govern, primer del PP i després el PSOE, anava mirant cap a una altra banda–Catalunya no s’ha quedat enrere– sense articular veritables polítiques industrials que permetessin reconvertir l’economia cap a un model productiu i no especulatiu.
De tot plegat es desprèn que hi ha dos reptes que a Espanya estan íntimament lligats: la reconversió de l’economia i la creació d’ocupació. La vaga general és la contestació de l’únic agent que té poder de mobilització en aquest país, que són els sindicats malgrat que molts s’entestin en anunciar la seva defunció prematura, davant la subordinació del govern al dictat dels poders internacionals. Val a dir que aquests que ara li diuen a Zapatero que Espanya podria fer fallida si no pren mesures (Moody’s...) són els mateixos que assessoraven els centres mundials de decisió econòmica, que ens van arrossegar a la crisi.
I ara què
Després de la Reforma Laboral i de la vaga general, els canvis que calen per recuperar l’economia i sortir de la crisi estan encara per fer. L’ocupació ja no tornarà a ser com la d’abans de la crisi perquè el que va suposar la bombolla immobiliària va ser exactament manllevar el treball a les generacions que han de venir. No sembla pas fàcil ni desitjable que es pugui créixer en termes de PIB en els propers 10 anys fins el punt d’absorbir l’exèrcit d’aturats que hi ha a Espanya. Dic que no seria tampoc desitjable perquè hi ha altres condicionants que empenyen el creixement cap avall: la crisis climàtica, l’exhauriment de recursos entre ells els carburants que ens aboquen a una escalada de preus amb conseqüències desconegudes en els propers anys. La competència creixent de països en ràpida expansió econòmica...
El mercat laboral haurà de trobar noves regulacions que apuntin en direccions diferents com per exemple un millor repartiment del treball. En política fiscal caldrà fer aviat noves reformes per tal que l’Estat pugui pagar els subsidis de tants aturats que no trobaran feina perquè la reforma laboral que s’ha aprovat no els donarà feina. En política industrial Espanya necessita una reconversió per abandonar activitats com la mineria per exemple, i potenciar-ne altres com la rehabilitació energètica per adequar el parc edificat a unes noves pautes d’estalvi i eficiència i també autogeneració, o transformar industries com la de l’automòbil, que aquí és molt important, cap al vehicle elèctric. Moltes vegades per fer política industrial cal fer inversió pública i crear empreses de l’Estat. Això no ho farà un govern de dretes però tampoc un govern atemorit per les amenaces dels mercats financers i esclau del neoliberalisme imperant.
Ara els sindicats hauran de continuar negociant amb el govern i amb les patronals a través de la negociació col·lectiva perquè la feina està pràcticament tota per fer. Queden moltes reformes pendents perquè el que tenim al davant és una crisi de final de cicle. El que ha quedat obsolet no són els sindicats com diuen aquests dies tants i tants garlaires tocacampanes sinó fonamentalment el que no funciona és el model econòmic capitalista. No ha funcionat mai encara que ha sobreviscut i de manera força animada per alguns mentre hi ha hagut recursos o treballadors per explotar. Ara la festa s’acaba. No només ens anem adonant que el benestar d’uns pocs entre els quals ens hi podem comptar nosaltres mateixos ha liquidat els recursos propis i els de les generacions futures, a les quals deixem en herència un canvi climàtic irreversible. La crisi provocada per l’especulació financera ha descobert que en la nostra festa industrial també hem endeutat les generacions subsegüents.
14 de nov. 2010
Aprendre dels que ensenyes
Avui he quedat per dinar amb la Mercè i la Núria, dues companyes de treball de la meva darrera feina (pobre marit de la Núria i pobre muller meva que hauran de tornar a sentir que si l’escola taller amunt, que si l’escola taller avall, que si el Pepet feia això o la Pepeta feia això altre...!). Després de dos anys, mil anècdotes!!!!. I és que en un programa ocupacional, com és una Escola Taller, dirigit a joves de 16 a 25 anys, i d’una durada de dos anys, les anècdotes estan garantides. Però si a més, la majoria de joves són joves que per si sols tindrien dificultats per entrar en el món laboral normalitzat –no han acabat els estudis bàsics, tenen alguna discapacitat, drogodependència, compleixen una mesura judicial, són fills reagrupats d’immigrats i/o busquen la primera feina en un context de crisi– aleshores no només tens anècdotes sinó també fortes vivències.
L’objectiu d’una escola taller és que els i les alumnes-treballadores aprenguin un ofici tot realitzant feines d’interès social. Per tant, és un recurs utilitzat tant per professionals com treballadores socials de diferents àmbits (salut mental, associacions de persones amb discapacitat i atenció primària, entre d’altres), professionals de les escoles, com també pels ajuntaments, que si concreten bé uns projectes, poden realitzar algunes feines, que d’altra manera necessitarien invertir molts recursos (podeu veure algunes de les feines que vam fer a l’escola taller on treballava a http://escolatallerciutatsostenible.blogspot.com/).
Encara que no entrés en el seu objectiu, l’escola taller també ha aconseguit que jo aprengués molt, moltíssim. He tocat i viscut noves i diferents realitats, m’he hagut d’adaptar, imposar, ser flexible, escoltar, equivocar-me i tornar-me a equivocar, renyar, dir que no i dir que sí, imaginar i obrir la ment, tornar a imaginar i negociar, i reflexionar i reflexionar i reaccionar amb rapidesa, i .... em sap greu que s’acabin, que no se’n facin més, així ho ha decidit la Generalitat. Em sap greu per tot el que impliquen aquests programes ocupacionals: oportunitats, apropament, intercanvi, educació, formació, etc.
Espero que es repensin i replantegin i millorin, no que les facin desaparèixer, perquè diria que no anem tan sobrades de programes per joves, especialment, per tots aquests joves; perquè si ja és difícil conèixer aquestes realitats, si no pensem com apropar-nos, què ens queda? Amagar-los? Xifrar-los, posar-los en una estadística? I després què, començar a blasfemar i buscar “Sarkozys”?
No t’embalis Laia perquè això ja és un altre debat, oi? O potser no? Bon profit, la Núria i la Mercè, m’esperen.
L’objectiu d’una escola taller és que els i les alumnes-treballadores aprenguin un ofici tot realitzant feines d’interès social. Per tant, és un recurs utilitzat tant per professionals com treballadores socials de diferents àmbits (salut mental, associacions de persones amb discapacitat i atenció primària, entre d’altres), professionals de les escoles, com també pels ajuntaments, que si concreten bé uns projectes, poden realitzar algunes feines, que d’altra manera necessitarien invertir molts recursos (podeu veure algunes de les feines que vam fer a l’escola taller on treballava a http://escolatallerciutatsostenible.blogspot.com/).
Encara que no entrés en el seu objectiu, l’escola taller també ha aconseguit que jo aprengués molt, moltíssim. He tocat i viscut noves i diferents realitats, m’he hagut d’adaptar, imposar, ser flexible, escoltar, equivocar-me i tornar-me a equivocar, renyar, dir que no i dir que sí, imaginar i obrir la ment, tornar a imaginar i negociar, i reflexionar i reflexionar i reaccionar amb rapidesa, i .... em sap greu que s’acabin, que no se’n facin més, així ho ha decidit la Generalitat. Em sap greu per tot el que impliquen aquests programes ocupacionals: oportunitats, apropament, intercanvi, educació, formació, etc.
Espero que es repensin i replantegin i millorin, no que les facin desaparèixer, perquè diria que no anem tan sobrades de programes per joves, especialment, per tots aquests joves; perquè si ja és difícil conèixer aquestes realitats, si no pensem com apropar-nos, què ens queda? Amagar-los? Xifrar-los, posar-los en una estadística? I després què, començar a blasfemar i buscar “Sarkozys”?
No t’embalis Laia perquè això ja és un altre debat, oi? O potser no? Bon profit, la Núria i la Mercè, m’esperen.
Laia Serra és exdirectora de l'ex-Escola Taller Ciutat Sostenible
12 de nov. 2010
Cooperació qüestionada
Arran de l’alliberament dels dos cooperants catalans en terres africanes han saltat a la palestra els qüestionaments de la Caravana de Barcelona Acció Solidària, continguts durant el temps de captiveri (per raons òbvies) i que s’han ampliat, abastant tots els programes i projectes de cooperació de les ONGD “Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament”).
Des de l’experiència de dues entitats dedicades a projectes concrets (petits) hom veu:
1) Que sempre es defensa la tasca pròpia, a voltes “enfront” de les altres, amb arguments reals, però normalment parcials.
2) Que tota la cooperació internacional té les seves contradiccions i limitacions. Les petites ONG fan, amb l’actuació concreta, el que les grans no poden fer i, normalment, amb gran eficiència i participació. Les grans, a voltes, tampoc poden incidir (com voldrien) en les estructures injustes dels països on actuen.
3) Que sempre hi ha d’haver garanties perquè l’ajuda arribi, de debò, als qui la necessiten. Si en algunes circumstàncies (segons països i contextos concrets) aquestes garanties no es poden donar... aleshores o s’assumeix el risc o, molts cops, és preferible no fer aquest tipus d’ajut.
4) Que econòmicament sigui justificable una tramesa (pel tipus de material o per la dificultat de tenir-lo en el país o zona concreta).
5) Que tots tenim el dret de fer l’ajut concret com ens sembli, però si és amb diners públics, s’ha d’ajustar als criteris comuns que regeixen per totes les ONGD.
6) Que les administracions públiques no poden contradir-se, finançant projectes o trameses que fan elles mateixes, i negant-los a ONGD que els fan amb molta professionalitat, eficàcia i economia (cost molt per sota de qualsevol tramesa “oficial”).
7) Que el qüestionament a “l’ajut oficial” (sobretot la dels governs català i espanyol) s’està fent des de les diverses plataformes col·lectives d’ONGD, atès que sovint contradiu l’esperit i la lletra dels Plans Rectors aprovats pels parlaments.
Jesús Lanao és jesuïta
10 de nov. 2010
De senyeres, barres i estrelles
Per motius obvis, sobretot el passat mes de juny, vam tenir ocasió d’observar un gran desplegament de senyals que presentem com identificatius dels nostres drets nacionals com a catalans. I això està molt bé, però tanmateix ens ha d’induir a reflexionar sobre el significat dels símbols i la seva correcta utilització, avui força desnaturalitzada per raons històriques i polítiques de tots conegudes.En primer lloc, per què diem senyera a la bandera catalana? El terme senyera correspon a l’emblema o estendard d’una institució, d’un gremi, o altra agrupació, però mai al d’un país, que només té la seva representació internacional en la bandera. Els símbols propis d’una bandera nacional es poden reproduir en altres objectes distintius d’entitats o corporacions, de cossos de funcionaris públics, etcètera, i és en aquests casos que adopten els noms de senyera, estendard, banderí, o altres segons correspongui. Atès que la utilització reglamentada de les banderes estatals no es va fer fins a primers del segle XVIII, a Catalunya ens va arribar massa tard i ja no hem pogut hissar-la amb propietat més que en períodes molt curts (República de 1931), que no han arribat a deixar empremta en l’imaginari col•lectiu de les generacions posteriors: en temps ben recents, els nostàlgics l’havíem d’anar a veure onejar sobre el Castellet de Perpinyà… Aquesta mancança de lloc oficial per a la nostra bandera ha fet que, gràcies a la popularització dels versos de Maragall dedicats a la senyera de l’Orfeó Català i al pes emblemàtic d’aquesta institució en la nostra identitat, s’acceptés popularment la part en lloc del tot, una definició de menor rang per substituir la veritable de bandera que ens correspon com a nació. És cert que si els catalans diem «la bandera», fàcilment s’entén que es tracta de l’altra, però hem de ser conscients que acceptant per a la nostra una denominació subordinada contribuïm a aquells vells objectius d’obtenir els efectes sin que se note el cuidado. Sí que és veritat que cal menys esforç per dir «senyera» que «bandera catalana», però crec que aquesta petita especificació addicional val la pena per no minvar la categoria que li correspon de dret. En segon lloc, toca parlar de les barres: aquest és un assumpte més complicat perquè antigament no sempre es diferenciaven les franges dibuixades sobre els escuts amb noms diferents segons la seva posició; en descripcions dels heraldistes antics és tant o més freqüent trobar l’escut dels comtes-reis catalans descrit com a barras o bastones si és en castellà, o barres i pals en català, cosa que exigia precisar-ne a més la posició. Com que a Catalunya, en haver-se perdut la sobirania, també va minvar la preocupació per mantenir actualitzat el llenguatge heràldic propi, la confusió en la terminologia i la dependència d’altres llengües quan s’havia de recórrer modernament a descriure banderes i escuts es va accentuar: només a partir de la creació de la Mancomunitat i en paral•lel amb l’interès per fixar les normes ortogràfiques del català i recobrar la toponínima pròpia, es va iniciar també un moviment de recuperació dels símbols representatius i ara, amb l’obra dels estudiosos que han estat pioners en aquest camp, disposem d’un lèxic autòcton, precís i normalitzat gramaticalment per descriure amb la deguda correcció el nostre patrimoni heràldic (escuts) i vexil•lològic (banderes). Així que ja no tenim excusa i cal dir les coses pel seu nom: les franges verticals dels escuts són anomenades pals, les horitzontals són faixes i les inclinades reben els noms de bandes si les veiem començant des de dalt a l’esquerra (\), i barres només si comencen a dalt al costat dret i acaben a baix l’esquerra (/). En el nostre cas, com que la nostra bandera té l’origen en un escut heràldic on apareixen verticals, caldrà que a les franges les anomenem pals; també les podríem anomenar faixes, perquè a la bandera apareixen horitzontals; però mai barres. Jo crec que el millor és mantenir la denominació de pals perquè denota clarament que és una bandera d’herència heràldica i no la bandera improvisada d’un estat de nova creació. Finalment, anem a les estrelles. L’estrella, o estel, és la figura més representada en els escuts catalans, majoritàriament de sis puntes i en menor proporció, de vuit: el mateix passa en la tradició heràldica mundial, amb escasses excepcions. De forma que l’estrella de cinc puntes va ser una absoluta innovació (alguns diuen que per error de disseny) quan va néixer la bandera nord-americana en declarar-se aquell país independent. Actualment les estrelles en una bandera, si no procedeixen d’una tradició heràldica, acostumen a representar un estat quan va sola, o estats federats si són més d’una. De forma que l’«estelada» simbolitza efectivament l’anhel de Catalunya de transformar-se en estat. Ara bé, cal tenir present que la bandera amb el triangle blau i l’estrella blanca és la del partit polític Estat Català creat els anys vint, i que els seus fundadors tenien molt clar que era de caràcter reivindicatiu i transitori: quan el propòsit estatalista s’hagués aconseguit, la bandera nacional de Catalunya seria indiscutiblement la històrica dels quatre pals. Lògicament, el seu model va ser l’americà, per l’analogia del simbolisme, però ignorant que l’estrella catalana és de sis o vuit puntes, mai de cinc. Basant-se també en aquesta –mala– interpretació, altres grups més afins a la ideologia marxista van crear la seva bandera de combat, però aquests van copiar l’estrella roja que la revolució bolxevic havia imitat al seu torn de la nord-americana. Per tant, no ens equivoquem: els catalans tenim una bandera nacional, no una senyera, de les més antigues que es coneixen, que s’ha expandit fins als territoris que abans van estar units a la corona catalano-aragonesa i que serà l’estatal el dia més o menys llunyà que aquest fet s’esdevingui. Mentrestant podem flamejar les estelades reivindicatives, però recordant sempre que són simples banderes de combat, imitades d’altres països i amb ignorància de la tradició catalana quant a l’estrella representada. Roser Tey8 de nov. 2010
Cap on volem anar?
No es pot dir que estiguem en un moment polític i social gaire estimulant. La crisi econòmica que serveix per tapar-ho tot, la incapacitat de formular projectes comprensibles des de les diverses esquerres, la manca d’una ètica cívica sòlida i mínimament compartida, la penosa foscor eclesial… Evidentment que, enmig d’aquesta realitat, tots plegats continuem fent el camí que cadascú es veu amb capacitat de fer per construir una vida més digna per a tots, i no hem perdut, ni pensem perdre, les ganes de fer-lo. Però no estarà de més que de tant en tant ens fem un toc d’alerta per no quedar massa tancats en el camí que cadascú fa.I és que, realment, la nostra crisi occidental, la que patim en el nostre món més proper, és una part ben petita de la crisi permanent que sacseja el planeta i fa que tanta i tanta gent estigui vivint en situacions que cap persona amb una mica de bona voluntat hauria de consentir. I juntament amb aquesta crisi tràgica de la fam i de la pobresa més dura, les altres crisis que amenacen el futur de tots, començant per la destrossa ecològica que els que podrien fer alguna cosa realment seriosa per aturar-la no sembla que estiguin gaire disposats a fer-ho.Amb tot el que ha passat amb la crisi econòmica occidental, ha quedat prou clar que qui domina el nostre món són els mercats, és a dir, els qui tenen el poder econòmic, als quals els governs se sotmeten com si fos una cosa inevitable o, fins i tot, com si fos la cosa més normal. I això que tan obvi està sent en la nostra crisi occidental, més ho és quan parlem a nivell mundial. En aquella disjuntiva que va plantejar Jesús entre el projecte de Déu i el projecte del Diner, el projecte del Diner continua guanyant la partida. Nosaltres, és clar, continuarem amb totes les accions que siguem capaços de fer en tots els nivells que sigui. Però sense oblidar, en res del que fem, que la lluita bàsica és aquesta.
El número 71,amb retard
És el que té fe massa coses a l'hora... La col·laboradora de l'Agulla que s'ocupa de penjar els "posts" ha estat força desbordada aquests darrers mesos... i ha pagat l'Agulla. Mirarem d'anar oferint igualment els articles dels dos darrers números. Ni que sigui amb retard. Gràcies per la vostra comprensió!
1 de set. 2010
D’on ve la nostra idea de Déu (i 5: el Cristianisme)
Després de la mort de Jesús, els seus deixebles comencen a reagrupar-se i comencen a dir que l’han vist viu: que Déu l’ha ressuscitat. Independentment de com vulguem entendre l’experiència que hi ha al darrere d’aquesta afirmació, el que sí que és clar és la deducció que aquells deixebles en van fer: que, realment, el missatge que Jesús transmetia, la seva manera d’entendre Déu i l’estil de vida que proposava, eren realment els que Déu volia.
I a partir d’aquí es va iniciar un difícil procés de reelaboració de moltes coses. D’entrada, aquells deixebles, jueus convençuts com eren, van interpretar la proposta de Jesús com una forma de viure el judaisme en la línia que ja havien iniciat alguns dels profetes d’Israel: una forma que posava més l’accent en l’amor als altres i el servei als pobres que no en els ritus i les normes legals. Però sense trencar amb aquests ritus i aquestes normes.
Aviat, però, van començar a sorgir visions més rupturistes. Esteve apareix com el primer que enceta aquests plantejaments, i per això mor apedregat. I seran Bernabé i Pau els que arribaran fins al final amb aquesta ruptura. Ells, en efecte, afirmaran que la proposta de Jesús supera la religió d’Israel, i que està destinada a tothom sense distinció. I això provocarà traumes i tensions molt considerables, perquè molts dels jueus que havien cregut en Jesús no podien acceptar que tota la tradició que havien viscut i que parlava d’Israel com a poble escollit per Déu, quedés liquidada d’aquesta manera.
La proposta rupturista, però, serà la que triomfarà definitivament. I els seus eixos bàsics seran aquests: 1) que Déu ofereix plenitud de vida per a tothom, sense distincions de cap tipus; 2) que la distància que l’ésser humà sent davant Déu, i que es nota sobretot en la dificultat per seguir el camí que Déu proposa, ha quedat superada perquè un home concret, Jesús, ha viscut la vida humana de manera totalment entregada i segons el camí d’amor que Déu vol; 3) que, per això, podem dir que en Jesús Déu hi era totalment present, de manera que tothom qui cregui en Jesús i s’enganxi a ell, entra de ple en el camí i en la vida de Déu; 4) que aquesta fe en Jesús comporta voler viure amb el mateix amor i entrega que ell ha viscut; 5) que tots els qui creuen en Jesús formen la comunitat dels fills de Déu, i estan cridats a compartir junts aquesta fe i aquest seguiment.
Si, després del recorregut que hem anat fent al llarg d’aquest curs en aquesta pàgina tornéssim ara al començament, podríem dir que aquella intuïció inicial d’una realitat que està més enllà del que es pot veure i tocar, ens ha conduït cap a una concreció molt propera. A través de la paraula i la vida d’un home, Jesús de Natzaret, hem descobert un Déu que acompanya el món i la història, que ofereix compartir una vida plena, i que empeny a viure en aquest món de manera seriosament humana, és a dir, responent a les crides que sorgeixen d’un cor net, obert, atent als altres, desitjós d’una vida digna per a tothom.
Certament que no podem deixar de dir, per acabar, que massa cops la nostra història cristiana no ha respost a aquesta crida que li dóna sentit. Però això no treu cap valor a la crida mateixa, sinó que, més aviat, és un estímul que empeny a treballar perquè hi respongui.
I a partir d’aquí es va iniciar un difícil procés de reelaboració de moltes coses. D’entrada, aquells deixebles, jueus convençuts com eren, van interpretar la proposta de Jesús com una forma de viure el judaisme en la línia que ja havien iniciat alguns dels profetes d’Israel: una forma que posava més l’accent en l’amor als altres i el servei als pobres que no en els ritus i les normes legals. Però sense trencar amb aquests ritus i aquestes normes.
Aviat, però, van començar a sorgir visions més rupturistes. Esteve apareix com el primer que enceta aquests plantejaments, i per això mor apedregat. I seran Bernabé i Pau els que arribaran fins al final amb aquesta ruptura. Ells, en efecte, afirmaran que la proposta de Jesús supera la religió d’Israel, i que està destinada a tothom sense distinció. I això provocarà traumes i tensions molt considerables, perquè molts dels jueus que havien cregut en Jesús no podien acceptar que tota la tradició que havien viscut i que parlava d’Israel com a poble escollit per Déu, quedés liquidada d’aquesta manera.
La proposta rupturista, però, serà la que triomfarà definitivament. I els seus eixos bàsics seran aquests: 1) que Déu ofereix plenitud de vida per a tothom, sense distincions de cap tipus; 2) que la distància que l’ésser humà sent davant Déu, i que es nota sobretot en la dificultat per seguir el camí que Déu proposa, ha quedat superada perquè un home concret, Jesús, ha viscut la vida humana de manera totalment entregada i segons el camí d’amor que Déu vol; 3) que, per això, podem dir que en Jesús Déu hi era totalment present, de manera que tothom qui cregui en Jesús i s’enganxi a ell, entra de ple en el camí i en la vida de Déu; 4) que aquesta fe en Jesús comporta voler viure amb el mateix amor i entrega que ell ha viscut; 5) que tots els qui creuen en Jesús formen la comunitat dels fills de Déu, i estan cridats a compartir junts aquesta fe i aquest seguiment.
Si, després del recorregut que hem anat fent al llarg d’aquest curs en aquesta pàgina tornéssim ara al començament, podríem dir que aquella intuïció inicial d’una realitat que està més enllà del que es pot veure i tocar, ens ha conduït cap a una concreció molt propera. A través de la paraula i la vida d’un home, Jesús de Natzaret, hem descobert un Déu que acompanya el món i la història, que ofereix compartir una vida plena, i que empeny a viure en aquest món de manera seriosament humana, és a dir, responent a les crides que sorgeixen d’un cor net, obert, atent als altres, desitjós d’una vida digna per a tothom.
Certament que no podem deixar de dir, per acabar, que massa cops la nostra història cristiana no ha respost a aquesta crida que li dóna sentit. Però això no treu cap valor a la crida mateixa, sinó que, més aviat, és un estímul que empeny a treballar perquè hi respongui.
Guia d'orquestra
Guia d’orquestra. Raimon Colomer i Víctor Solé. Catalunya Música (http://www.catmusica.cat).
A partir d’una conversa il·lustrada amb exemples musicals, "Guia d’orquestra" fa un seguiment detallat de les obres del concert setmanal de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Aquesta és l’explicació que trobareu a internet d’aquest esplèndid programa, una bona manera d’apropar-se i d’aprofundir en la música simfònica. Als qui no hi entenem gaire ens ajuda a familiaritzar-nos amb els termes tècnics musicals, i evidentment a fixar-nos molt més en allò que escoltem. És una bona cosa, a més, aquesta complementarietat entre el calendari musical de l’orquestra i els programes de ràdio i de televisió. És una forma d’estimular l’assistència als concerts en directe i de promoure la cultura musical. Mercè Solé
A partir d’una conversa il·lustrada amb exemples musicals, "Guia d’orquestra" fa un seguiment detallat de les obres del concert setmanal de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Aquesta és l’explicació que trobareu a internet d’aquest esplèndid programa, una bona manera d’apropar-se i d’aprofundir en la música simfònica. Als qui no hi entenem gaire ens ajuda a familiaritzar-nos amb els termes tècnics musicals, i evidentment a fixar-nos molt més en allò que escoltem. És una bona cosa, a més, aquesta complementarietat entre el calendari musical de l’orquestra i els programes de ràdio i de televisió. És una forma d’estimular l’assistència als concerts en directe i de promoure la cultura musical. Mercè Solé
Vida y destino
Vida y destino. Vasili Grossman. Random House - Mondadori. Barcelona 2009.L’estic acabant de llegir (em falten un centenar de planes per completar les 1.112 del volum de butxaca que em vaig comprar per Sant Jordi). Em sembla una novel·la magnífica que pren com a eix la batalla d’Stalingrad per descriure àmpliament la Rússia estalinista.
Vasili Grossman (1905-1964) va ser un periodista nascut a l’actual Ucraïna, que durant la Segona Guerra Mundial va cobrir la batalla d’Stalingrad i sembla que fou el primer a donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazis.
La commoció d’una guerra que va resultar tan cruenta, la situació dels jueus, que van rebre no només dels nazis, sinó també de l’estat soviètic, el sagnant surrealisme estalinista i, sobretot, la inquietud per trobar un sentit tant al patiment com a la bondat, van expressar-se en aquesta novel·la, que va ser censurada i que l’autor no va arribar a veure publicada.
Seria un exercici interessant comparar-la amb un recent èxit editorial,Les benignes, de Jonathan Littell, que descriu pràcticament la mateixa realitat, des del punt de vista alemany, tot i que a la colpidora experiència viscuda de Grossman, Littlell contraposa una elaboració molt més literària i simbòlica, potser massa enrevessada i delirant pel meu gust, però que va aconseguir motivar-me per continuar aprofundir sobre el tema.
Si algú s’anima a fer la comparació, ja ens informarà dels resultats. Això sí, la novel·la de Littell encara és més llarga que la de Grossmann... Mercè Solé
Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 2. El llibre dels Jutges
Continuant la sèrie iniciada en el número passat, us proposo un altre recorregut bíblic. En aquest cas, un llibre sencer, el llibre dels Jutges. El llibre pròpiament dit ocupa un total de setze capítols, i després hi ha quatre capítols més que són un apèndix. O sigui que, si voleu, us podeu aturar al capítol 16, amb la història de Samsó, o arribar fins al final, al capítol 21.
El llibre dels Jutges és, probablement, l’escrit més "arcaic" de tot l’Antic Testament. Presenta un recull d’històries diverses que ocupen el temps que va des de l’arribada a la Terra Promesa després de la fugida d’Egipte, cap a l’any 1200 abans de Crist, fins a la instauració de la monarquia, cap a l’any 1030 abans de Crist. I ens mostra, amb tota la seva cruesa, la duresa de l’ocupació d’aquell territori per part de les tribus israelites.
Els "jutges" eren cabdills que apareixien enmig del poble en situacions conflictives i que, al front d’alguna o algunes de les tribus, realitzaven determinades gestes que anaven ampliant la part dominada pels israelites. I hi ha de tot. Des de la tragèdia de Jeftè que fa vot que, si Déu li concedeix la victòria, sacrificarà la primera persona que el surti a rebre... i qui surt és precisament la seva filla, la qual accepta de ser sacrificada. Fins a la coneguda història de Samsó, amb totes les traïcions i males arts acumulades. Passant per l’orgull feminista de Dèbora que anuncia al cabdill corresponent que la victòria aquest cop serà gràcies a les dones... No són històries exemplars, sens dubte. Sinó vida molt real! Josep Lligadas
El llibre dels Jutges és, probablement, l’escrit més "arcaic" de tot l’Antic Testament. Presenta un recull d’històries diverses que ocupen el temps que va des de l’arribada a la Terra Promesa després de la fugida d’Egipte, cap a l’any 1200 abans de Crist, fins a la instauració de la monarquia, cap a l’any 1030 abans de Crist. I ens mostra, amb tota la seva cruesa, la duresa de l’ocupació d’aquell territori per part de les tribus israelites.
Els "jutges" eren cabdills que apareixien enmig del poble en situacions conflictives i que, al front d’alguna o algunes de les tribus, realitzaven determinades gestes que anaven ampliant la part dominada pels israelites. I hi ha de tot. Des de la tragèdia de Jeftè que fa vot que, si Déu li concedeix la victòria, sacrificarà la primera persona que el surti a rebre... i qui surt és precisament la seva filla, la qual accepta de ser sacrificada. Fins a la coneguda història de Samsó, amb totes les traïcions i males arts acumulades. Passant per l’orgull feminista de Dèbora que anuncia al cabdill corresponent que la victòria aquest cop serà gràcies a les dones... No són històries exemplars, sens dubte. Sinó vida molt real! Josep Lligadas
L'independentisme obligatori
Com he dit ja més d’un cop, servidor no és gens partidari de la independència de Catalunya, i considera un mal servei dedicar-se a intentar promoure-la. Potser la independència ens aportaria alguns beneficis col·lectius, però alhora provocaria un esquinçament tal que ens faria mal a tots, i sobretot als sectors més febles. I bé. La Mònica Terribas, directora de TV3, es veu que opina el contrari que jo, i per això utilitza el diner públic per promoure tant com pot l’opció independentista, com si volgués convèncer-nos que la cosa "normal" per a un català "normal" sigui voler la independència. L’exemple més obvi que hem viscut darrerament va ser el programa "Adéu, Espanya?", emès el passat 3 de juny i del qual al telenotícies de l’endemà en van continuar fent propaganda i ens van animar a mirar-lo per Internet. Jo li demanaria a la senyora Terribas, en nom de la pluralitat, que encarregui ara un altre reportatge, igual de llarg i de favorable, sobre les bondats del sistema federal, i dels beneficis que Catalunya aconseguiria amb un sistema així tot formant part d’Espanya. Josep Lligadas
Tinc temps?
Aquest és el nostre mal: si no tenim temps, si no trobem el temps, si no volem el temps…
– Per fer silenci enmig de tant brogit.
– Per escoltar. Hi ha qui necessita parlar i el món és ple de murs.
– Per abraçar l’amic o l’amiga. Si som més humans, estem més vius.
– Per pregar. Cadascú amb el seu llenguatge, amb la seva fe diversa. I en la pregària, saber donar gràcies i saber no pensar tant i escoltar més.
– Per ser tendres. Quina medicina per escampar pel món!
– Per la paciència. Tanta paciència que ens cal per anar per un molt tant esquerp, tan ple de judicis i prejudicis sobre l’altre, tan ple de duresa...
– Per reaccionar. Cal saber deixar-ho tot quan algú ens necessita, cal saber donar prioritat no pas al que ens omple l’agenda sinó al que ens diu el cor que hem de fer.
–Per fer un petó al nostre fill quan surt de l’escola, riure amb ell, fer-li pessigolles, parlar amb ell i plorar, si cal, amb ell.
–Per fer una trucada en lloc d’un mail: fa mandra agafar el telèfon, potser no és tan pràctic, potser trucarem en mal moment... però, oi que ens alegrem més quan sentim la veu d’un amic?
–I sobretot, cal tenir temps per dir "t’estimo" i dir-ho tantes vegades com ho sentim així. Maria–Josep Hernàndez
– Per fer silenci enmig de tant brogit.
– Per escoltar. Hi ha qui necessita parlar i el món és ple de murs.
– Per abraçar l’amic o l’amiga. Si som més humans, estem més vius.
– Per pregar. Cadascú amb el seu llenguatge, amb la seva fe diversa. I en la pregària, saber donar gràcies i saber no pensar tant i escoltar més.
– Per ser tendres. Quina medicina per escampar pel món!
– Per la paciència. Tanta paciència que ens cal per anar per un molt tant esquerp, tan ple de judicis i prejudicis sobre l’altre, tan ple de duresa...
– Per reaccionar. Cal saber deixar-ho tot quan algú ens necessita, cal saber donar prioritat no pas al que ens omple l’agenda sinó al que ens diu el cor que hem de fer.
–Per fer un petó al nostre fill quan surt de l’escola, riure amb ell, fer-li pessigolles, parlar amb ell i plorar, si cal, amb ell.
–Per fer una trucada en lloc d’un mail: fa mandra agafar el telèfon, potser no és tan pràctic, potser trucarem en mal moment... però, oi que ens alegrem més quan sentim la veu d’un amic?
–I sobretot, cal tenir temps per dir "t’estimo" i dir-ho tantes vegades com ho sentim així. Maria–Josep Hernàndez
La maldat del capitalisme
Aquesta crisi, realment, ensenya moltes coses. I la més elemental és una que pràcticament ningú no diu. Fixem-nos-hi. Resulta que, després d’unes èpoques en que les grans empreses han anat acumulant beneficis, i els bancs s’han enriquit amb els seus préstecs, i entre uns i altres ens han dut a l’actual situació, la solució és retallar els sous dels funcionaris i dels treballadors d’empreses concertades (incloent-hi els que cobren sous més baixos) i les pensions dels jubilats. I, quan algú diu que almenys caldria apujar una mica els impostos dels més rics, sembla que aquest algú sigui un irresponsable. A veure. És possible que el sistema en el qual estem ficats obligui a fer això. Però si és així, això demostra palesament, més que cap discurs més o menys revolucionari, que aquest sistema és intrínsecament malvat. Jo no sé què s’ha de fer, davant aquesta situació. Però almenys, el que sí que crec que es pot i s’ha de fer, i tantes vegades com es pugui, és dir que no està escrit enlloc que aquest sistema sigui l’únic possible, fruit d’algun destí inexorable. I que, com que és intrínsecament malvat, la cosa més sensata seria intentar canviar-lo. Josep Lligadas
Valors per remuntar la crisi
Aquells que no són capaços d’imaginar un món sense capitalisme no estan preparats per superar la crisi ni entendre res del que esdevindrà en el segle XXI. Els que ja practiquen el treball voluntari, la solidaritat i viuen amb suficiència sense malbaratar, són els més preparats per al canvi.
La xerrameca nacional que divulguen els "star media", vull dir els polítics, banquers, sindicalistes... propaga la idea de que la recuperació de l’economia arribarà amb la represa del creixement del PIB i també dels llocs de treball. Cap d’aquests interlocutors parla d’adaptar l’estil de vida, de canviar prioritats ni de capgirar l’ordre dels valors que mou el dia a dia de les persones. Per exemple, en lloc de dir "replanteja si necessites canviar el cotxe", diuen: "aprofita per canviar el cotxe ara que hi ha ajudes governamentals disponibles". El missatge que es transmet és que cal esperar una ràpida curació del sistema, amb un còctel de medicaments i de teràpies de xoc.
La retallada per decret, la reforma laboral, l’augment de l’impost de successions... no són més que medecines que atenuen la febre o el mal de cap del malalt. No curen, només combaten els símptomes, no pas les causes de la malaltia. La xerrameca diària sobre si les mesures per fer front a la crisi són les adequades, si arriben tard, si són suficients... així com els termòmetres que posen ara ja a diari els mitjans de comunicació per copsar la temperatura de la confiança de l’electorat amb uns i altres són això, simple xerrameca, que no té a veure amb la salut del malalt. Les malalties se superen definitivament quan el pacient s’ha adonat que ha de canviar els hàbits de vida i que s’ha de desprendre de tot allò que li fa mal. Caldrà acudir doncs a la medicina alternativa davant la saturació de tanta píndola i automedicació?
Doncs sí. La causa profunda de la crisi econòmica és l’excés, vivim en promig per sobre de les possibilitats reals en termes de petjada ecològica. Estem esperant la tornada al creixement mentre el que seria més intel·ligent és aprofitar la situació present sense creixement per consolidar-la o fins i tot fer marxa enrere tot i mantenint l’índex de desenvolupament humà. És a dir, reformular el concepte de benestar.
La xerrameca nacional que divulguen els "star media", vull dir els polítics, banquers, sindicalistes... propaga la idea de que la recuperació de l’economia arribarà amb la represa del creixement del PIB i també dels llocs de treball. Cap d’aquests interlocutors parla d’adaptar l’estil de vida, de canviar prioritats ni de capgirar l’ordre dels valors que mou el dia a dia de les persones. Per exemple, en lloc de dir "replanteja si necessites canviar el cotxe", diuen: "aprofita per canviar el cotxe ara que hi ha ajudes governamentals disponibles". El missatge que es transmet és que cal esperar una ràpida curació del sistema, amb un còctel de medicaments i de teràpies de xoc.
La retallada per decret, la reforma laboral, l’augment de l’impost de successions... no són més que medecines que atenuen la febre o el mal de cap del malalt. No curen, només combaten els símptomes, no pas les causes de la malaltia. La xerrameca diària sobre si les mesures per fer front a la crisi són les adequades, si arriben tard, si són suficients... així com els termòmetres que posen ara ja a diari els mitjans de comunicació per copsar la temperatura de la confiança de l’electorat amb uns i altres són això, simple xerrameca, que no té a veure amb la salut del malalt. Les malalties se superen definitivament quan el pacient s’ha adonat que ha de canviar els hàbits de vida i que s’ha de desprendre de tot allò que li fa mal. Caldrà acudir doncs a la medicina alternativa davant la saturació de tanta píndola i automedicació?
Doncs sí. La causa profunda de la crisi econòmica és l’excés, vivim en promig per sobre de les possibilitats reals en termes de petjada ecològica. Estem esperant la tornada al creixement mentre el que seria més intel·ligent és aprofitar la situació present sense creixement per consolidar-la o fins i tot fer marxa enrere tot i mantenint l’índex de desenvolupament humà. És a dir, reformular el concepte de benestar.
Salvador Clarós
Pastís de tonyina amb espinacs
Ara que arriba la calor el que més ve de gust són plats frescos i que no ens comportin gaires tràfecs amb els fogons. Qui més, qui menys, té, a l’estiu, la sensació d’estar menjant malament. El descontrol d’horaris, viatges, saltar-se la rutina, les nits en terrasses de bars i restaurants... Molt sovint acabem caient a la temptació de les tapes, els bocates, les pizzes. Però també tenim plats senzills de preparar i que pots deixar fets el dia abans i que ens ajudaran a mantenir una alimentació saludable.
No sé si recordeu un personatge de dibuixos animats que simbolitzava la força i l’optimisme, gràcies a ’una dieta basada en el consum d’espinacs. Així va néixer "Popeye", personatge que va esdevenir model de fortalesa i energia, al qual els nens i les nenes de l’època admiraven. Eren altres temps i ara aquesta verdura tan nutritiva i saludable ja no gaudeix de la popularitat de llavors. No obstant això, us proposo un plat que incorpora els espinacs, gairebé de camuflatge, molt apetitós per a l’estiu. Tant de bo ens ajudi a revifar-nos!!!
Ingredients (4 persones): 100 gr. de tonyina de llauna; 100 gr. d’espinacs; 4 ous; 2 llesques de pa de motllo sense vores; 50 gr. de salsa de tomàquet; 50 gr. de nata liquida; 1 raig de conyac; una mica de sal i pebre; maionesa; unes fulles d’enciams variats per acompanyar.
Preparació: Ho triturem amb la batedora, formant una pasta homogènia, la tonyina, dos ous, les llesques de pa de motllo, la salsa de tomàquet i el conyac, i ho salpebrem.
Bullim els espinacs amb una mica d’aigua i sal. Un cop cuits s’han d’escórrer bé. Tallem els espinacs a trossos i els barregem amb els altres dos ous, la nata líquida, una mica de sal i pebre. Ho triturem.
Posem la massa d’espinacs cobrint el fons d’un motllo de vidre per a microones. Ho escalfem 8 minuts a la meitat de potència. La crema d’espinacs ha de quedar semiquallada i llavors hi afegim la barreja de tonyina i ho tornem a posar al microones durant 10 minuts a la meitat de potència.
Un cop es refredi, el desemmotllem i veureu com us queda un pastís de dos colors que es pot acompanyar amb maionesa i la varietat d’enciams.
Es pot utilitzar com a aperitiu, tallant-lo a llesques i posant-lo sobre torrades.
No sé si recordeu un personatge de dibuixos animats que simbolitzava la força i l’optimisme, gràcies a ’una dieta basada en el consum d’espinacs. Així va néixer "Popeye", personatge que va esdevenir model de fortalesa i energia, al qual els nens i les nenes de l’època admiraven. Eren altres temps i ara aquesta verdura tan nutritiva i saludable ja no gaudeix de la popularitat de llavors. No obstant això, us proposo un plat que incorpora els espinacs, gairebé de camuflatge, molt apetitós per a l’estiu. Tant de bo ens ajudi a revifar-nos!!!
Ingredients (4 persones): 100 gr. de tonyina de llauna; 100 gr. d’espinacs; 4 ous; 2 llesques de pa de motllo sense vores; 50 gr. de salsa de tomàquet; 50 gr. de nata liquida; 1 raig de conyac; una mica de sal i pebre; maionesa; unes fulles d’enciams variats per acompanyar.
Preparació: Ho triturem amb la batedora, formant una pasta homogènia, la tonyina, dos ous, les llesques de pa de motllo, la salsa de tomàquet i el conyac, i ho salpebrem.
Bullim els espinacs amb una mica d’aigua i sal. Un cop cuits s’han d’escórrer bé. Tallem els espinacs a trossos i els barregem amb els altres dos ous, la nata líquida, una mica de sal i pebre. Ho triturem.
Posem la massa d’espinacs cobrint el fons d’un motllo de vidre per a microones. Ho escalfem 8 minuts a la meitat de potència. La crema d’espinacs ha de quedar semiquallada i llavors hi afegim la barreja de tonyina i ho tornem a posar al microones durant 10 minuts a la meitat de potència.
Un cop es refredi, el desemmotllem i veureu com us queda un pastís de dos colors que es pot acompanyar amb maionesa i la varietat d’enciams.
Es pot utilitzar com a aperitiu, tallant-lo a llesques i posant-lo sobre torrades.
Tere Jorge
Fiare, compartim el teu interès!
Un estat de crisi econòmica com l’actual, posa de manifest el que l’economia solidària ve dient des de sempre: que el sistema econòmic actual no té crisis cícliques sinó que tendeix al desequilibri no només econòmic sinó també social i mediambiental. Ja abans de la crisi, el 80% de la riquesa està en mans del 20% de la població, més de 1.000 milions de persones pateixen fam, i en canvi consumim més recursos dels que la naturalesa és capaç de generar. En els darrers temps hem patit deslocalitzacions d’empreses que durant anys han tingut beneficis creixents de forma exponencial mentre pagaven salaris constants o decreixents: si fem una mirada enrere, els anys 60, un sou mantenia tota una família, ara, amb dos encara costa arribar a final de mes. Els beneficis que hem produït entre tots han quedat en mans de pocs o s’han reinvertit en més producció. Tanta producció amb aquests salaris era impossible d’absorbir, de manera que al mateix temps que invertien en empreses, els bancs oferien crèdits tous a les famílies perquè poguessin consumir per damunt de les seves possibilitats. Però la corda s’ha estirat tant que la bombolla ha esclatat amb la mirada passiva de les administracions públiques que s’aboquen ara a repercutir els costos de la crisi a les classes mitjanes i baixes sense canviar el model econòmic.
Més que mai, amb aquesta crisi la ciutadania mobilitzada ha anat complementant sensibilització i denúncia des de moviments socials amb l’articulació concreta d’experiències d’economia alternativa. Així, al llarg del temps han aparegut i s’han multiplicat cooperatives i societats laborals, empreses d’inserció laboral, grups de consumidors organitzats en contacte directe amb productors responsables, centres especials de treball, productors i distribuïdors de Comerç Just, organitzacions no lucratives que realitzen serveis a persones dependents i en definitiva tot un teixit econòmic alternatiu que situa al seu centre neuràlgic la democràcia i la solidaritat. Es calcula que a tot l’Estat, aquest tipus d’alternatives suposen ja el 10% del PIB estatal i ocupen més de 2 milions de persones.
La militància econòmica ha anat fent nous passos també en l’àmbit de les finances. Potser el cor de la bèstia... Els moviments socials van descobrir ja fa més de 30 anys que la intermediació financera és una esfera que podien apropiar-se, transformar i posar al servei de les persones. Així neixen experiències com el Bank Grameen a Bangladesh, Banca Popolare Ètica a Itàlia ó el JAK a Suècia. Poc a poc, a partir dels 90 també a Espanya les finances ètiques han anat agafant protagonisme.
En aquest context, aquestes entitats, sovint de caràcter local, juntament amb un bon grapat d’entitats socials i d’iniciatives d’economia solidària han donant forma al Projecte Fiare que es va constituir l’any 2005 com una agència financera de Banca Popolare Etica a Espanya. Per mitjà de FIARE i amb l’autorització del Banc d’Espanya aquesta cooperativa italiana pot recollir dipòsits del públic i fer préstecs al conjunt de l’economia solidària. Avui dia tenim oficines de FIARE a Barcelona, Bilbao i Madrid i punts d’informació a Sabadell, Donosti, València o Pamplona, entre d’altres. L’activitat financera va agafant força fins a arribar a gestionar 22 milions d’euros en llibretes d’estalvi del públic i 15 en préstecs a projectes d’economia solidària.
A més d’aquesta agència, FIARE promou la creació d’un banc cooperatiu propi i per això està recollint des del 2007 el capital social fundacional que serà necessari: més de 900 persones i organitzacions han subscrit i desemborsat ja més de 1,5 milions d’euros.
Fiare és doncs una realitat concreta i transformadora inserida en un moviment de fons que navega cap a un canvi de model econòmic. I ho fa complint amb tots els requisits legals que s’imposen a una institució financera i amb la supervisió del banc central, però orientant-se per criteris de no lucrativitat, transparència, i participació. De manera que FIARE ens convida a tots a ser clients d’una forma alternativa de fer banca, però també a que, plegats, en prenguem el timó.
Més que mai, amb aquesta crisi la ciutadania mobilitzada ha anat complementant sensibilització i denúncia des de moviments socials amb l’articulació concreta d’experiències d’economia alternativa. Així, al llarg del temps han aparegut i s’han multiplicat cooperatives i societats laborals, empreses d’inserció laboral, grups de consumidors organitzats en contacte directe amb productors responsables, centres especials de treball, productors i distribuïdors de Comerç Just, organitzacions no lucratives que realitzen serveis a persones dependents i en definitiva tot un teixit econòmic alternatiu que situa al seu centre neuràlgic la democràcia i la solidaritat. Es calcula que a tot l’Estat, aquest tipus d’alternatives suposen ja el 10% del PIB estatal i ocupen més de 2 milions de persones.
La militància econòmica ha anat fent nous passos també en l’àmbit de les finances. Potser el cor de la bèstia... Els moviments socials van descobrir ja fa més de 30 anys que la intermediació financera és una esfera que podien apropiar-se, transformar i posar al servei de les persones. Així neixen experiències com el Bank Grameen a Bangladesh, Banca Popolare Ètica a Itàlia ó el JAK a Suècia. Poc a poc, a partir dels 90 també a Espanya les finances ètiques han anat agafant protagonisme.
En aquest context, aquestes entitats, sovint de caràcter local, juntament amb un bon grapat d’entitats socials i d’iniciatives d’economia solidària han donant forma al Projecte Fiare que es va constituir l’any 2005 com una agència financera de Banca Popolare Etica a Espanya. Per mitjà de FIARE i amb l’autorització del Banc d’Espanya aquesta cooperativa italiana pot recollir dipòsits del públic i fer préstecs al conjunt de l’economia solidària. Avui dia tenim oficines de FIARE a Barcelona, Bilbao i Madrid i punts d’informació a Sabadell, Donosti, València o Pamplona, entre d’altres. L’activitat financera va agafant força fins a arribar a gestionar 22 milions d’euros en llibretes d’estalvi del públic i 15 en préstecs a projectes d’economia solidària.
A més d’aquesta agència, FIARE promou la creació d’un banc cooperatiu propi i per això està recollint des del 2007 el capital social fundacional que serà necessari: més de 900 persones i organitzacions han subscrit i desemborsat ja més de 1,5 milions d’euros.
Fiare és doncs una realitat concreta i transformadora inserida en un moviment de fons que navega cap a un canvi de model econòmic. I ho fa complint amb tots els requisits legals que s’imposen a una institució financera i amb la supervisió del banc central, però orientant-se per criteris de no lucrativitat, transparència, i participació. De manera que FIARE ens convida a tots a ser clients d’una forma alternativa de fer banca, però també a que, plegats, en prenguem el timó.
Jordi Ibáñez
Una passejada pels voltants de la Sala
El dia que vaig fer aquesta passejada, la primavera en aquell racó on va néixer en Serrallonga feia el ple. És una passejada apta per a qualsevol estació de l’any, cada una molt contrastada en aquella vall especial.
Pujant per la carretera que va de Seva a Viladrau, un parell de quilòmetres llargs després d’haver deixat a l’esquerra el trencall cap a Vic, trobem a mà dreta el camí que duu al Polo Sant Antoni de Viladrau. L’agafem fins a una bona esplanada, ideal per deixar-hi el vehicle.
D’aquí surten dos camins clars, l’un va cap al pàrquing de l’hípica, i l’altre, a la dreta, que és el que seguirem, amb un senyal que indica només hi poden accedir amb vehicle els veïns. Com que anem a peu, nosaltres endavant. Seguirem durant una mitja hora bona per aquest camí fins a arribar a una gran alzina (amb moltes branques mortes), arran de camí, que destaca especialment. Poc abans d’arribar-hi trobareu un vell tronc molt gruixut travessat al camí. Durant aquest recorregut deixarem a mà esquerra un pista que ens portaria dins l’hípica i a mà dreta un parell de camins clars.
Quan comencem a caminar voregem les instal·lacions del polo, que ens queden a l’esquerra; després el camí avança més o menys paral·lel a la riera de la Sala –també a la nostra esquerra–, que segurament sentirem com canta però no veurem si no és que ens hi acostem expressament.
El camí fins a l’alzina va pujant suaument entre molta vegetació, que en tan poc tros canvia força. Tot just començar trobem freixes i roures, amb algun pi i algun castanyer. Després començarem a trobar faigs i més endavant faran acte de presència les alzines. També ens trobarem amb algun prat.
Justament quan serem al primer prat podrem contemplar davant nostre els tres turons altius (el turó Gros del Pujol, el turó del Mig i el turó del Coll d’Urdials), que de fet són el vessant nord del Matagalls, i també a molta altura, més a la dreta, entre penyes, el gran santuari de Sant Segimon. Mentre continuem caminant seguint el prat veurem dos masos junts, Can Bosch, i més a la dreta en una cota lleugerament més baixa entreveurem Can Gat. No serà fins a una mica més endavant que veurem la Sala.
Arribats a l’alzina, deixem el camí i agafem a mà esquerra un caminoi entre boixos, ombrívol, que baixa fins a la riera, que passem per un pontet. A partir d’aquí el camí, ple de pedres i rocs, va pujant cada cop més dret i desfet (una pujada d’uns 10 minuts) fins a la Sala, casal fortificat documentat des del 1181; transformat en masia, hi va néixer el 1594 Joan Sala i Ferrer, el bandoler conegut per Joan de Serrallonga. Conserva una torre rodona adossada al mas.
Ja al peu de la casa, amb la torre rodona a la dreta, continuem de dret endavant cap a la Sala Nova, que és a 5 minuts encara no, deixant dues pistes a l’esquerra i, tot seguit, una altra a la dreta (amb una torre transformador). De seguida s’entreveu la casa a mà esquerra. La voregem i ens plantem davant la porta del tancat de la Sala Nova, amb un bell xiprer, un gran avet i un gran tell o til·ler.
Aquí mateix, davant d’un cobert, entre unes tanques de fusta, l’avet i el til·ler, surt un camí tot ple d’herbei, que deixem al cap de quatre passes per agafar un corriol a mà esquerra a tocar d’una alzina, marcat de vegades amb una petita fita. És un caminet ombrívol que continua força pla gairebé paral·lel al que acabem de deixar, i que amb prou feines en 5 minuts ens portarà a la font dels Avellaners, gairebé al peu d’un faig monumental. Aquest caminet mig tapat per l’herba alta passa prop de castanyers, arbres caiguts, soques recaragolades. Al peu del faig hi ha una pedra de molí que fa de taula, i a deu metres baixant arran de torrent hi ha la font al costat d’unes pedres que havien estat taula i bancs. I aquí acaba la passejada. Us suggereixo de tornar pel mateix camí per gaudir del mateix paisatge des d’una altra perspectiva.
Us recomano que situeu els llocs i seguiu l’excursió amb el Mapa Guia Excursionista Montseny/Parc Natural, del qual Editorial Alpina i Geo-Estel, aquest febrer, acaben de publicar la segona edició. Us suggerirà un munt d’excursions i passejades més.
Josep Pascual
Un capellà de poble
Si us he de ser sincer, quan em van demanar que fes un testimoni sobre el meu ser capellà de poble, em vaig quedar ben sorprès; a un barceloní com jo –de fet sóc del barri del Congrés– li demanen un testimoni com si fos de poble... però la vida és així de curiosa, tu que ets de ciutat i vas a parròquies de pobles, i en canvi d´altres companys que feien bandera de ser del "tronxo" ara estan a ciutat...
Què destacaria del meu ser capellà de poble, als pobles, o com vulgueu dir-ho?
En primer lloc dir que ets capellà de diversos pobles, i de diverses parròquies. En el meu cas visc –o diria que dormo i menjo– a Esparreguera amb el rector del poble, i hi dono un cop de mà en la mesura que puc i convé, i sóc rector de Collbató, i de les parròquies de Santa Maria i la de Sant Pau de la Guàrdia al Bruc. Com ser present a tot arreu, com fer-t´hi present enmig dels pobles, estant al servei de tots, sense que es pugui dir que estàs més per uns que pels altres? La veritat és que al principi em va costar bastant situar-me, però ara tinc el sistema de distribuir el temps de manera de ser arreu en la mesura que pots, això sí intentant rendibilitzar esforços; el despatx parroquial el faig a Collbató per a les tres parròquies, i tinc posat el número del meu mòbil i de Collbató perquè la gent em pugui trobar.
En segon lloc que intento viure-ho des de la proximitat amb la gent; pot semblar "cursi" però per mi la gent dels meus pobles és la meva família. Evidentment que tinc uns pares i uns germans que estimes i amb els quals intentes mantenir el caliu malgrat la distància, però tinc clar que la meva gent són els dels pobles, i sento que la meva vida té sentit en tant que és donant-la per ells...
En tercer lloc, i lligat amb l´anterior, des de l´agraïment a Déu per la riquesa que tenim a les nostres comunitats... tots els capellans suposo –però els de poble ho tastem molt– constatem que tenim una gent que està a totes, al peu del canó, fent-te costat tant pastoralment com humanament... poder agrair a Déu tenir una gent que des d´anys i panys que estimen la comunitat, que s´hi dediquen... és un gran tresor... i això viscut des d´un cert astorament; quin tresor que tenim en l´Església; quantes formiguetes en aquests laics i laiques compromesos... i en el meu cas són un regal immerescut perquè vaig arribar i ja ho eren, i quan em canviïn –quan Déu i el bisbe vulguin– ells seguiran al peu del canó. Realment tenim tanta gent, i tan vàlida! Als pobles constatem i agraïm la riquesa dels carismes que dóna l´Esperit, i són motiu d´admiració i agraïment a Déu, com a mínim per a mi.
I junt a això la tasca a nivell d´arxiprestat, acompanyar com a consiliari els joves, especialment als del moviment de la JOC, fer de secretari de les reunions de capellans... Als pobles l´arxiprestat té molta importància, i més que n´haurà de tenir, per coordinar esforços de militants, religiosos i capellans. Quan la gent critica els joves, que no hi són... és veritat que abans en teníem més, però penso, quina pena que aquests joves tan ferms i compromesos que tenim als moviments no se sentin prou recolzats i acompanyats... hi ha molta gent que els critica que si sabessin la feina amagada, generosa i despresa que fan, potser serien més prudents en els seus judicis... són pocs? Potser si, però presents i actius allà on són... els nostres joves estan fent de catequistes, d´iniciadors, de monitors i de caps, representant a la JOC al bisbat, fent moviment des de càrrecs nacionals, o tants llocs... I també la presència al Cau de Martorell. Una tasca que és molt de presència, d´acompanyament, d´ajudar els caps a fer la seva tasca compromesament... potser voldries poder-ho fer més profundament? Sí, però és la teva gent, i que sentin que poden comptar amb tu, dóna sentit al teu ser capellà...
En definitiva, per mi, ser capellà de poble és viure implicadament la teva pertinença al poble, a la gent, i donar gràcies a Déu per tot el que Ell fa en el seu Poble, i per deixar-nos ser uns instruments al seu servei.
Què destacaria del meu ser capellà de poble, als pobles, o com vulgueu dir-ho?
En primer lloc dir que ets capellà de diversos pobles, i de diverses parròquies. En el meu cas visc –o diria que dormo i menjo– a Esparreguera amb el rector del poble, i hi dono un cop de mà en la mesura que puc i convé, i sóc rector de Collbató, i de les parròquies de Santa Maria i la de Sant Pau de la Guàrdia al Bruc. Com ser present a tot arreu, com fer-t´hi present enmig dels pobles, estant al servei de tots, sense que es pugui dir que estàs més per uns que pels altres? La veritat és que al principi em va costar bastant situar-me, però ara tinc el sistema de distribuir el temps de manera de ser arreu en la mesura que pots, això sí intentant rendibilitzar esforços; el despatx parroquial el faig a Collbató per a les tres parròquies, i tinc posat el número del meu mòbil i de Collbató perquè la gent em pugui trobar.
En segon lloc que intento viure-ho des de la proximitat amb la gent; pot semblar "cursi" però per mi la gent dels meus pobles és la meva família. Evidentment que tinc uns pares i uns germans que estimes i amb els quals intentes mantenir el caliu malgrat la distància, però tinc clar que la meva gent són els dels pobles, i sento que la meva vida té sentit en tant que és donant-la per ells...
En tercer lloc, i lligat amb l´anterior, des de l´agraïment a Déu per la riquesa que tenim a les nostres comunitats... tots els capellans suposo –però els de poble ho tastem molt– constatem que tenim una gent que està a totes, al peu del canó, fent-te costat tant pastoralment com humanament... poder agrair a Déu tenir una gent que des d´anys i panys que estimen la comunitat, que s´hi dediquen... és un gran tresor... i això viscut des d´un cert astorament; quin tresor que tenim en l´Església; quantes formiguetes en aquests laics i laiques compromesos... i en el meu cas són un regal immerescut perquè vaig arribar i ja ho eren, i quan em canviïn –quan Déu i el bisbe vulguin– ells seguiran al peu del canó. Realment tenim tanta gent, i tan vàlida! Als pobles constatem i agraïm la riquesa dels carismes que dóna l´Esperit, i són motiu d´admiració i agraïment a Déu, com a mínim per a mi.
I junt a això la tasca a nivell d´arxiprestat, acompanyar com a consiliari els joves, especialment als del moviment de la JOC, fer de secretari de les reunions de capellans... Als pobles l´arxiprestat té molta importància, i més que n´haurà de tenir, per coordinar esforços de militants, religiosos i capellans. Quan la gent critica els joves, que no hi són... és veritat que abans en teníem més, però penso, quina pena que aquests joves tan ferms i compromesos que tenim als moviments no se sentin prou recolzats i acompanyats... hi ha molta gent que els critica que si sabessin la feina amagada, generosa i despresa que fan, potser serien més prudents en els seus judicis... són pocs? Potser si, però presents i actius allà on són... els nostres joves estan fent de catequistes, d´iniciadors, de monitors i de caps, representant a la JOC al bisbat, fent moviment des de càrrecs nacionals, o tants llocs... I també la presència al Cau de Martorell. Una tasca que és molt de presència, d´acompanyament, d´ajudar els caps a fer la seva tasca compromesament... potser voldries poder-ho fer més profundament? Sí, però és la teva gent, i que sentin que poden comptar amb tu, dóna sentit al teu ser capellà...
En definitiva, per mi, ser capellà de poble és viure implicadament la teva pertinença al poble, a la gent, i donar gràcies a Déu per tot el que Ell fa en el seu Poble, i per deixar-nos ser uns instruments al seu servei.
Pep Aguilar és capellà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
