“La vida és un temps donat a la llibertat perquè, si volem, aprenguem a estimar”. Aquestes són paraules de l’Abbé Pierre, que va demostrar el seu compromís social i cristià compartint la vida amb els més desafavorits, donant-se plenament al treball per als marginats, i retornant-los la dignitat i l’esperança. L’Abbé Pierre va ser capaç de crear consciència crítica i alhora, com una llavor, escampar el seu projecte. Els Drapaires d’Emaús, comunitat que va fundar el 1949, tenen actualment 450 centres en una quarantena de països del món.
L’Abbé va morir el passat 22 de gener de 2007 als 94 anys. Quan en tenia 19 va entrar als caputxins i va renunciar a l’herència que li corresponia per repartir-la entre els més pobres. Ja capellà, va ser fet presoner pels alemanys. Es va escapar i va participar en la resistència durant l’ocupació nazi. Del 1945 al 1949 va ser diputat a l’Assemblea Francesa i el 1949 va fundar la primera comunitat d’Emaús, la llar dels sense llar. És famós el seu discurs a través de Ràdio Luxemburg, el cru hivern del 1954, fent una crida a la mobilització per ajudar als més pobres, que dormien al carrer.
Tan important és el que va aconseguir com el fet de saber comunicar-ho i contagiar-ho: a més de treballar de forma pràctica i efectiva, va ajudar a crear consciència social i a començar a canviar algunes polítiques. Val a dir que la seva mort ha suposat també un “homenatge nacional” a França, encapçalat pel president Jacques Chirac i la resta d’autoritats, un fet bastant lamentable si ens posem a analitzar a fons la qüestió, però això ens ocuparia un altre article... en tot cas, el veritable homenatge és al cor de moltes persones i en el missatge que ha deixat, de transcendència social.
No es pot obviar la seva part més controvertida i potser, de “titular fàcil”, que en diem (amb autocrítica) els periodistes. Per exemple, l’endemà de la mort de l’Abbé Pierre un diari feia, després de la necrològica, un resum en una sola frase del seu llibre Déu meu, per què? (Viena Edicions) i escrivien: “Un llibre en què confessa que havia tingut relacions sexuals mentre era capellà”. Parlant en llenguatge periodístic, tenint en compte les “regles del joc” a l’Església Catòlica i el fet que es tracta d’un personatge rellevant, no negaré que “sigui notícia”; però el llibre és moltíssim més que aquest detall íntim i personal del seu autor. Crec que amb aquest recull de pensaments breus i concrets, l’Abbé Pierre ens deixa un llegat de gran vàlua, escrit amb la senzillesa i proximitat que dóna la veritable saviesa i la perspectiva dels anys viscuts. Dient planerament, i no per això sense una meditada reflexió, que va tenir relacions sexuals, i tractant obertament molts altres aspectes que sovint es parlen però poc s’escriuen (sobre l’homosexualitat, el paper de les dones a l’Església, el fanatisme religiós...) afavoreix el debat, tan necessari, i alhora, ens convida a pensar i discernir el que és veritablement important en la fe i en l’acció positiva i de servei als altres. Cal dir també que hi ha capítols de temes no necessàriament controvertits i que són força remarcables, en la meva opinió, com quan parla de l’Eucaristia o del sentit de la vida i de l’amor.
Si l’Abbé Pierre ha impactat és perquè ha fet exemple d’Evangeli dedicant la seva vida plenament als més necessitats i rebutjats per la societat; i també perquè amb els seus escrits transmet una maduresa en la fe que ens pot acompanyar. No es tracta de lloar perquè sí; com tota persona humana devia tenir les seves mancances. Però crec que, pensem com pensem, visquem com visquem la nostra fe, o, fins i tot, ens considerem més o menys creients, val la pena conèixer i llegir l’Abbé Pierre. Jo em quedaria en la suma de compromís social i humanitat que veig en la seva persona, abraçada per una profunda fe que ens transmet en aquestes paraules: “Malgrat totes les atrocitats, malgrat el sofriment de tants homes i dones, sí, jo crec que l’Etern és amor; que nosaltres som, malgrat tot, estimats, i que també, malgrat tot, som lliures”.
L’Abbé va morir el passat 22 de gener de 2007 als 94 anys. Quan en tenia 19 va entrar als caputxins i va renunciar a l’herència que li corresponia per repartir-la entre els més pobres. Ja capellà, va ser fet presoner pels alemanys. Es va escapar i va participar en la resistència durant l’ocupació nazi. Del 1945 al 1949 va ser diputat a l’Assemblea Francesa i el 1949 va fundar la primera comunitat d’Emaús, la llar dels sense llar. És famós el seu discurs a través de Ràdio Luxemburg, el cru hivern del 1954, fent una crida a la mobilització per ajudar als més pobres, que dormien al carrer.
Tan important és el que va aconseguir com el fet de saber comunicar-ho i contagiar-ho: a més de treballar de forma pràctica i efectiva, va ajudar a crear consciència social i a començar a canviar algunes polítiques. Val a dir que la seva mort ha suposat també un “homenatge nacional” a França, encapçalat pel president Jacques Chirac i la resta d’autoritats, un fet bastant lamentable si ens posem a analitzar a fons la qüestió, però això ens ocuparia un altre article... en tot cas, el veritable homenatge és al cor de moltes persones i en el missatge que ha deixat, de transcendència social.
No es pot obviar la seva part més controvertida i potser, de “titular fàcil”, que en diem (amb autocrítica) els periodistes. Per exemple, l’endemà de la mort de l’Abbé Pierre un diari feia, després de la necrològica, un resum en una sola frase del seu llibre Déu meu, per què? (Viena Edicions) i escrivien: “Un llibre en què confessa que havia tingut relacions sexuals mentre era capellà”. Parlant en llenguatge periodístic, tenint en compte les “regles del joc” a l’Església Catòlica i el fet que es tracta d’un personatge rellevant, no negaré que “sigui notícia”; però el llibre és moltíssim més que aquest detall íntim i personal del seu autor. Crec que amb aquest recull de pensaments breus i concrets, l’Abbé Pierre ens deixa un llegat de gran vàlua, escrit amb la senzillesa i proximitat que dóna la veritable saviesa i la perspectiva dels anys viscuts. Dient planerament, i no per això sense una meditada reflexió, que va tenir relacions sexuals, i tractant obertament molts altres aspectes que sovint es parlen però poc s’escriuen (sobre l’homosexualitat, el paper de les dones a l’Església, el fanatisme religiós...) afavoreix el debat, tan necessari, i alhora, ens convida a pensar i discernir el que és veritablement important en la fe i en l’acció positiva i de servei als altres. Cal dir també que hi ha capítols de temes no necessàriament controvertits i que són força remarcables, en la meva opinió, com quan parla de l’Eucaristia o del sentit de la vida i de l’amor.
Si l’Abbé Pierre ha impactat és perquè ha fet exemple d’Evangeli dedicant la seva vida plenament als més necessitats i rebutjats per la societat; i també perquè amb els seus escrits transmet una maduresa en la fe que ens pot acompanyar. No es tracta de lloar perquè sí; com tota persona humana devia tenir les seves mancances. Però crec que, pensem com pensem, visquem com visquem la nostra fe, o, fins i tot, ens considerem més o menys creients, val la pena conèixer i llegir l’Abbé Pierre. Jo em quedaria en la suma de compromís social i humanitat que veig en la seva persona, abraçada per una profunda fe que ens transmet en aquestes paraules: “Malgrat totes les atrocitats, malgrat el sofriment de tants homes i dones, sí, jo crec que l’Etern és amor; que nosaltres som, malgrat tot, estimats, i que també, malgrat tot, som lliures”.
Maria Josep Hernàndez és periodista Publicat el febrer de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada