Josep M. Puxan, un bon amic

Ja ho sabíem, que estava malalt. Tenia un càncer amb metàstasi, que s’anava medicant amb un nou tractament. Amb sornegueria, explicava que es prenia un parell de pastilles pel càncer i una dotzena més pels efectes secundaris d’aquestes pastilles. Però anava fent. L’aturada cardíaca del dilluns 5 de novembre ens va deixar tots ben parats i amb la necessitat de plorar-lo col·lectivament. No hi va haver enterrament, perquè havia deixat el cos a la ciència. I gairebé no hi va haver funeral. El dimecres següent, a la missa de difunts de la parròquia, es va pregar també per ell, amb una total discreció, com ell mateix havia deixat dit, entre tots els altres difunts. El bisbe Carrera va presidir l’Eucaristia i es va mossegar la llengua com hagués volgut en Puxan i va defugir qualsevol referència explícita a ell. L’església de Santa Engràcia, a Nou Barris, plena de gom a gom, va mantenir el to i la complicitat.
Alguns, però, no vam ser tant disciplinats. L’Agulla primer va muntar-li un petit homenatge en el seu bloc. Després vam muntar-li un bloc sencer, perquè tothom pogués expressar-se (http://puxan.blogspot.com). I encara un parell d’amics van organitzar una trobada de gent simplement per compartir-ne records, a la qual van assistir alguns dels seus germans.
Quan algú mor, semblem obligats a fer una mena de panegíric, però la veritat és que en Josep Maria Puxan va deixar una forta empremta en molta gent, i una empremta d’evangeli. En els seus 58 anys de vida, va passar els anys de capellà a Martorell i a les parròquies de Santa Maria Magdalena i de Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona. Va ser consiliari de la JOBAC, de la JOC i de l’ACO, amb diverses responsabilitats. I en la seva tasca parroquial va animar tot allò que es podia animar, posant-hi el cor, i, també, un cap assenyat. A mi em produïa una certa admiració que als seus cinquanta anys –l’edat en què vaig tenir la sort de tractar-lo– encara tingués energia per anar de colònies i per estar tan al costat dels més joves.
Sempre en moviments de treballadors cristians i en parròquies de barri sabia bé què era el treball que requeria esforç físic. Va ser conegut com a “Mossèn Garrafa” perquè va treballar molt de temps com a repartidor de vi fins a herniar-se. A mi m’impressionava també el seu esperit de pregària. Vam coincidir amb en Toni, la Cristina i en Javier a la comissió permanent de l’ACO i sempre encetàvem la reunió amb una pregària, que em sembla que ha estat de les més serioses en què mai he participat. Ell es llevava a les 6 del matí i ja s’hi posava. La seva era una pregària de les persones, de disponibilitat total, de posar davant de Déu el que entenia i el preocupava i de vegades el que no entenia i el que el feia sentir impotent. Sempre. Amb regularitat. Ens va explicar una vegada que un seminarista que hi havia a la parròquia l’havia denunciat a l’arquebisbe, perquè quan deia missa a primera hora del matí –amb la presència d’un molt reduït nombre de persones al voltant d’una taula– no es revestia com diuen els cànons. Diu que el cardenal Carles el va cridar per renyar-lo, però que després no va gosar ni tan sols treure el tema. Tenia la necessitat d’una vida espiritual intensa, que desenvolupava a monestirs diversos, com Puiggraciós i Solius.
Tot i la situació eclesial, especialment en l’època del cardenal Carles, en Puxan no era persona de crítica continuada o fàcil a l’Església. De fet el preocupava que els moviments i les parròquies estiguéssim pel que havíem d’estar: que fóssim acollidors, especialment amb els més pobres, que coneguéssim l’evangeli, que estiguéssim compromesos al servei de la gent. Tampoc no era especialment amable amb les jerarquies, a les quals segurament irritava amb la seva actitud una mica burleta. Li disgustava l’ambient llagoter i tan poc evangèlic que de vegades envolta “les altures”.
A part del seu sempre bon humor, assenyalaria la seva absoluta manca de protagonisme a l’hora de fer les coses. Defugia tot allò que el fes destacar i hi podies comptar sempre que s’havia de fer alguna cosa feixuga o desagradable. Era un treballador infatigable, que, no obstant, feia confiança a les persones i sabia treballar en equip. De fet ho va demostrar amb escreix en moments de crisi: quan va obrir la parròquia als immigrants sense papers perquè s’hi tanquessin, però comprometent-hi les entitats del barri interessades a fer-ho, conscient que ell ni era l’amo de la parròquia ni podia responsabilitzar-se sol de tot allò. Quan va haver de ser intervingut quirúrgicament va saber delegar en la comunitat parroquial totes les tasques pastorals. I n’estava orgullós, que la parròquia funcionés sense ell! Quan va recaure en la malaltia va saber plegar veles en moltes activitats, delegar de veritat. I cuidar-se, o almenys això deia. I des d’un segon o tercer terme continuava animant el personal. I va saber valorar l’amistat i les relacions humanes, que va cultivar fins al final.
Era conegut i estimat al barri. Recordo que alguna entitat totalment laica del barri me n’havia parlat en termes molt elogiosos, sense saber que ens coneixíem, pel seu esforç per mantenir una actitud positiva respecte als musulmans i a les persones immigrades en general.
De fet, en Puxan ja feia temps que formava part del meu santoral particular. No era pas perfecte ni té miracles coneguts, ni ningú al darrere amb molt de poder o de diners, i ha mort per un correntíssim càncer. O sigui que no prosperaria cap causa per beatificar-lo. Però no feia trampes, era honestíssim i ens va ensenyar com es podien viure, a fons, les benaurances. Segur que continuarà acompanyant-nos com ha fet sempre i que, com diu la Carme Gomà, en el bloc, el nostre retrobament serà una festa!

Mercè Solé és expresidenta de l’ACO (Acció Catòlica Obrera)

Refer la vida

“Ja sé prou que no em puc casar per l’Església. Sóc divorciada. De jove vaig quedar embarassada i els meus pares, contra la meva voluntat, em van obligar a casar-me. Vaig plorar molt. Al mig any de casada ja estava separada i obrint el procés de divorci. Ara, després de set anys, he decidit refer la meva vida. Ja fa temps que surto amb un jove amb qui em vull casar civilment. Tots dos som creients, i desitgem acompanyar el nostre casament pel civil amb alguna celebració religiosa. No sé si podrà ser. Però, especialment jo, vull donar gràcies a Déu per tot el que ha fet per a mi i per la meva filla, com m’ha acompanyat durant la vida, com m’ha donat l’oportunitat de refer-la trobant i estimant el qui serà aviat el meu espòs”. Què faria Jesús davant d’aquestes persones? Les exclouria del seu redós? Els negaria la seva benedicció? Ho va fer amb les persones i situacions semblants en què es va trobar? Tinc ben clara la resposta. La fe d’aquesta dona, el testimoni que ens dóna Jesús a l’Evangeli, la revelació que ens va fer de Déu Pare que ens estima, ens perdona, ens acull com a fills estimats, em va fer repetir les paraules de Jesús: “La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau” (Lc 7,50).I hem decidit preparar una celebració cristiana del seu casament civil, malgrat que no hi hagi encara la possibilitat de celebrar “com caldria” el sagrament del matrimoni. Davant de Déu seran els seus fills estimats que han constituït una nova família cristiana. Davant de l’Església...?
Oriol Garreta és rector de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó de Barcelona

La responsabilitat pública com a servei a les persones

Fa quatre anys escrivia en aquestes mateixes planes unes reflexions a l’entorn del meu recentment estrenat compromís polític com a regidor, i en deia “del compromís social al compromís polític”. Han passat quatre anys, quatre intensos anys en què he viscut intensament la política municipal de Sant Boi i les peculiaritats que envolten tant l’administració pública com els mateixos partits polítics. Tot un món!I després d’aquests quatre anys em trobo fent d’alcalde. Quin canvi! Sembla un pas petit, només un petit canvi de responsabilitat, però realment trobar-te liderant un projecte polític des d’un ajuntament, tenir la darrera responsabilitat, esdevenir el cap visible de tota l’actuació municipal, és un gran pas que necessita anar-se paint de mica en mica. Portem només uns mesos, però encara em sobta quan algú m’anomena “Sr. Alcalde”. Sona fort això i em fa respecte, el respecte del compromís amb un poble que t’ha donat la seva confiança i que espera que responguis a les expectatives creades.No sabeu quantes vegades he pensat en aquell diàleg de Plató que diu: “Entra en política quan siguis gran, quan tinguis experiència i saviesa, la vida resolta, els fills criats, quan hagis demostrat habilitat en algun ofici, i no hi vagis mai sol, ves-hi cuirassat amb un grup d’amics”. Quanta saviesa que traspuen els clàssics oi? Doncs aquest pensament el tinc molt i molt present. Aquest ja és una mica el camí que jo he triat per entrar en política i ara, assumint l’alcaldia, se’m fa molt més present i em demana, em demano a mi mateix saber aportar tota aquesta experiència i saviesa adquirida al llarg d’aquests anys, i transformar-la en una acció política oberta, propera, compromesa i eficaç. La política local és un compromís compartit. M’agrada el nou concepte de governança, és a dir, govern en xarxa, polítics i societat civil, cadascú des del seu lloc. Aquests anys m’han servit també per acostar-me a les diferents realitats de Sant Boi, per conèixer-les i per estimar-les. Acostar-te als grans reptes, però també ser proper a les coses del dia a dia, a les petites coses que fan avançar un poble i on descobreixes la veritable riquesa de la gent. Això és el que m’ha ajudat a créixer, l’escolta activa. No és el mateix deixar parlar que escoltar, oi? Quin repte més impressionant! I des que l’Agrupació del PSC em va proposar anar de cap de llista, fins al dia de les eleccions, quin procés més apassionant! Totes les reflexions personals i valoracions amb amics, l’aprovació de l’Assemblea, el pes de la pre-campanya i de la campanya, veure’t “penjat” dels fanals i sobretot ser conscient del grau de responsabilitat que estàs disposat a assumir.I tot aquest llarg camí m’ha portat a ser alcalde del meu poble. I alcalde, per què? Per ser el primer servidor de les persones de Sant Boi, per liderar aquest nou impuls que Sant Boi necessita i afrontar els nous temps que vivim amb la certesa de que som capaços de seguir transformant la nostra societat, de fer-la més humana, propera, solidària, justa... i no només amb bones paraules, sinó amb els petits avenços de cada dia. Jo sóc escolta, i una de les nostres fites és treballar per “deixar el món una mica millor de com l’hem trobat”, només una mica, però... us adoneu quina transformació tant gran representa la suma de tantes i tantes miques?I assumeixo aquest gran repte en uns moments difícils per a la política. Massa contradiccions, massa distància amb els ciutadans i ciutadanes, massa decisions allunyades del sentit comú han fet de la política una mena de pou negre que genera desconfiança i temor. Ens cal prestigiar de bell nou la política, perquè és l’art de governar amb seny i l’oportunitat de fer-ho de forma propera a aquells que ens han donat la seva confiança. Ens cal cercar complicitats i tenir clares les tres “C” que haurien de presidir les nostres actuacions: compromís, credibilitat i confiança.Quin gran repte per aquests propers quatre anys! Veri-tablement és un estímul personal que em porta a treballar per fer-me mereixedor d’aquest honor que el poble m’ha donat. No sé si hi ha honor més gran que fer d’alcalde del teu poble i tenir l’oportunitat de fer un pas més, juntament amb tots els homes i dones amb qui caminem plegats, colze a colze, cap a la “difícil i merescuda llibertat” com diu l’Espriu. A ser capaç de crear les condicions que ens facin sentir part d’un mateix poble, membres de la mateixa comunitat , siguin quins siguin els orígens de cadascú. Estic convençut que la il.lusió per fer-ho em donarà forces per afrontar les dificultats.

Jaume Bosch i Pugès és alcalde de Sant Boi de Llobregat

Ens han tancat l'empresa per poder guanyar més?

He treballat 33 anys a Braun Española, comprada per Gillette en el seu dia i que últimament va ser comprada per la Procter & Gamble (P&G), multinacional de productes de gran consum. El 30 de setembre d’aquest any 2007 em van acomiadar.La història d’aquest procés comença el juny de 2005 amb unes insinuacions de tancament de l’empresa, són rumors que no passen d’aquí, però el veritable gerro d’aigua freda ens el dóna Catalunya Ràdio a les 7h 30 del matí del dia 17 de març de 2006 llegint la noticia del diari Expansión. Podeu imaginar l’ensurt, i tots els adjectius que hi vulgueu posar, per intentar assimilar la notícia, quan des de la direcció deien que no en sabien res i que tot eren rumors. Així ens tenen fins el 19 de maig de 2006, que ens comuniquen oficialment el tancament.Argumenten que no som rendibles, que tot i que no tenim pèrdues (donem un 6% de benefici al grup, però ells volen el 12%,) creuen que en una projecció de cara al futur això ho podran aconseguir als països on tenen pensat portar la producció, amb una mà d’obra més barata. Desprès d’aquesta notícia, vam fer manifestacions, tancades, comunicats, etc. Paral·lelament se’ns va anar donant el calendari de tancament de l’empresa i el trasllat de les “línies de producció” a Polònia i a Txèquia.A Polònia hi aniria a parar el producte estrella de l’empresa conegut com “Minipimer” i a Txèquia les planxes de vapor. La meva impressió, després de quasi un any d’instal·lació i producció del Minipimer a Polònia, és que el resultat no és tan prometedor com “algú” havia pensat. Els està passant que comença a haver-hi competència i els treballadors, un cop n’han après, se’n van a treballar a altres empreses que els ofereixen millors sous, encara que només siguin 50 € de diferència. Els mes especialitzats, com que estan a 50-80 km de la frontera, marxen a treballar a Alemanya, on els sous ja són més elevats. Això comporta estar ensenyant contínuament a persones, que evidentment no fan la producció que tenen prevista, ni tampoc amb els estàndards de qualitat que exigeix un producte com és el Minipimer.També s’ha de dir que el factor sous més baixos no són així perquè sí. Falta molt per arribar als estàndards de seguretat i salut laboral que es tenien a la empresa d’Esplugues, ja sigui per manca de legislació estatal ja sigui per manca de conscienciació del propi treballador, i això evidentment repercuteix en inversions en les instal·lacions i en definitiva en la precarietat i en la manca de seguretat per al treballador. Les planxes de vapor estan començant aquest procés de trasllat en aquests mesos.Guanyaran més? Doncs no ho sé, però crec que no. Però en definitiva el que hi surt sempre perdent és el treballador que es veu obligat a patir i a rebre per totes bandes, per unes decisions preses en uns despatxos en els quals no entenen de sentiments ni de persones, sinó que tan sols veuen el 6% o el 12%, sigui al preu que sigui.En aquest cas crec que la decisió ja estava presa en el moment de la compra de Gillette per P&G. Fruit d’aquesta fusió van sortir declaracions dient que sobraven 6.000 treballadors d’un total de 140.000. El director general d’aquesta gran multinacional, Alan G. Lafley, en declaracions a El País de data 07-10-07 ja diu que “...menys electrodomèstics de cuina, planxes i coses així que volem abandonar”.Per què tant d’enrenou, em pregunto? Què hi ha darrere de tota la pantomima de muntar les línies en aquests països si després no en voldran saber res? Quants milers de dòlars s’han emportat uns pocs sense cap mena d’escrúpols a l’hora de fer la fusió? Tal com va dir Mark Maremont en el diari The Wall Street Journal el 02/02/2005, “James Kilts tenia milions de raons para vendre Gillette a Procter & Gamble. Unes 153 miliones de raons, per ser exactes”.

Miquel Àngel Jiménez és expresident de l’ACO (Acció Catòlica Obrera)

El bisbe Blázquez i la guerra civil

Cal agrair-li al bisbe Ricardo Blázquez el que va dir en el discurs inaugural de la sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el passat dia 19 de novembre. Parlant de les beatificacions de màrtirs de la guerra civil, va dir bàsicament dues coses. La primera, aquesta: “En moltes ocasions tindrem motius per donar gràcies a Déu pel que es va fer i per les persones que van actuar; i probablement en altres moments, davant actuacions concretes, sense erigir-nos orgullosament en jutges dels altres, haurem de demanar perdó i reorientar-nos (...). Els que ens han precedit com a cristians en l’Església poden haver estat testimonis lluminosos de l’Evangeli, i en altres ocasions poden haver fet allò que l’Evangeli desaprova”. I la segona, aquesta altra: “La beatificació dels màrtirs per l’autoritat apostòlica de l’Església no suposa desconeixement ni minusvaloració del comportament moral d’altres persones, sostingut amb sacrificis i radicalitat. Davant tota persona que lluita honradament per la llibertat dels oprimits, per la defensa dels pobres i per la solidaritat entre tots els homes, inclinem el nostre cap, i remetem a Déu el judici últim de la seva vida i de la nostra”.Són unes afirmacions molt importants. I que ho són, ho demostra molt clarament el fet de les presses amb què alguns altres membres de la jerarquia es van afanyar a dir que aquí no hi havia cap petició de perdó, sinó que les paraules s’havien tret de context. I no és veritat. Aquí, parlant en el context de la guerra civil, certament que no es demana directament perdó, però es diu que caldrà demanar-ne. I es diu que l’Església ha d’inclinar-se davant els qui han lluitat pels oprimits. I es diu que és Déu qui jutja la vida de les persones, i no només “la seva”, sinó també “la nostra”.Pot ser que aquest camí encetat pel bisbe Blázquez quedi tallat aquí. Però tant de bo que no sigui així. Tant de bo que la nostra Església, a Catalunya i a Espanya, sàpiga afrontar la seva pròpia història reconeixent tant les seves llums com les seves ombres, perquè aquesta és l’única manera que les llums puguin créixer i les ombres es puguin anar fonent.

Espàrrecs embolicats

L’espàrrec és un producte que, en la majoria dels casos, ha abandonat l’espaiós aire lliure dels boscos per acabar tots ben juntets en certs envasos claustrofòbics. També podem, però, trobar espàrrecs silvestres, si en sabem collir, o bé al mercat. Això sí, es torna a repetir aquesta curiosa tendència a la comunitat. Sempre els trobem en manats i ben juntets. Espero que la nostra societat, la civil i l’eclesial, no tinguin aquest concepte de comunitat claustrofòbica, on cal lligar els seus membres per tal que ningú es mogui més del compte.
Ingredients: 4 espàrrecs gruixuts per persona; 1 tall de pernil dolç o salat per cada dos espàrrecs; formatge ratllat (el tipus que més us agradi).
Preparació: Podeu utilitzar espàrrecs silvestres o envasats, verds o blancs (al vostre gust). Si són silvestres haureu de retirar la part més dura i escaldar-los durant uns minuts amb aigua i sal. Jo recomano que un cop escaldats es passin per la paella amb un bon raig d’oli d’oliva. Un cop teniu a punt els espàrrecs, els emparelleu i emboliqueu amb el tall de pernil dolç o pernil salat transversalment (com si els posséssiu una faixa). Els dipositeu en una plata de forn, els cobriu parcialment amb una mica de beixamel clareta i poseu el formatge ratllat per sobre. Es gratinen uns minuts abans de servir-los.
És un bon plat com a entrant per a aquestes festes nadalenques. Podeu combinar els tipus d’espàrrecs i els pernils de l’envoltori, servint un embolicat de cada tipus per persona. També podeu fer embolicats amb salmó fumat. Bé, ja sabeu... que la vostra imaginació us acompanyi.

Tere Jorge

Publicat en el número 42, desembre de 2004

Espai públic

En una ciutat, l’espai públic és el que resta per exclusió del privat. Afinant una mica més -disculpeu la meva obsessió pel rigor en les definicions- cal recórrer a l’àlgebra per veure que allò que considerem públic és el conjunt complementari d’aquell altre que està format per totes les propietats privades. Per tant -alerta que això no és balder- no existeix la ciutat sense aquest espai intersticial que omple com un continu tota la malla urbana. L’espai públic, en definitiva, és una zona integrada, imprescindible, perquè ocupa l’espai lliure, com si d’un vessament d’oli es tractés, i fa fluir les relacions, el trobament, és a dir, la convivència.

És el lloc de la ciutadania. El carrer, que és la xarxa pública primària, és el gran temple de la ciutadania perquè determina els trajectes i els paisatges que fan de suport físic a la vida de la gent. Avui a la ciutat les vies peatonals i les places fan aquesta funció. També el lloc de treball, el mercat, i l’associació o el centre lúdic ja sigui cultural, esportiu o d’entreteniment. Tots aquests llocs són l’escenari i la gran exposició de les experiències humanes. Són el lloc del diàleg i de la política, és a dir, on es construeixen els consensos quotidians i els valors de la comunitat.

El discurs sobre l’espai públic, per si algú ja s’ho estava preguntant, ve a tomb de la propera inauguració del gran escenari on s’hi recrearà la civilitat: el Fòrum de les Cultures. I just per a l’esdeveniment, s’han inventat un espai escindit de trenta hectàrees que ocupa una posició absolutament excèntrica i aliena als centres de la vida quotidiana.

Aquesta, com totes les fires, necessita un espai fet a mida. Precisament un dels retrets al Fòrum, per contradictori, és que s’intenti representar la realitat fora de si mateixa, convertint els conflictes en discursos i reduint l’experiència intercultural a unes emocions puntuals i fora de context. Els organitzadors semblen ignorar que el lloc de trobada entre les cultures i veritable espai públic és a peu de carrer al districte de Ciutat Vella, o a ple bulevard parisenc o al hall d’un hotel d’El Caire. Ni la plaça de catorze hectàrees del Fòrum ni el centre de convencions, ni l’ombra projectada per la pèrgola fotovoltaica poden recrear l’espai públic. Aquest és el drama de l’urbanisme del Fòrum, que ha fet un decorat en comptes de construir ciutat.

Salvador Clarós

Publicat en el número 39, abril de 2004

Bacallà a l’estil de la Selva

Cada any per aquesta època intento oferir-vos un plat de bacallà de la cuina tradicional d’arreu, que s’aparti una mica dels plats més coneguts i que vingui a ampliar el nostre coneixement en les possibilitats que ens ofereix aquest peix que agafa un especial protagonisme durant la Quaresma i la Pasqua. Potser és pel fet que el bacallà, parlo del salat, en certa manera ressuscita i reneix a un estat molt superior i molt més apreciat que quan era fresc. Coses que passen.

Ingredients (per a 6 persones): 12 trossos de bacallà; 100 gr. panses de Corint; 100 gr. de pinyons; 12 ametlles torrades; 2 cebes; 300 gr. de tomàquets; 2 pomes; 1 tassa de brou de peix o aigua; pa fregit; farina; oli, sal i pebre.
Preparació: Posem les panses en remull almenys dues hores abans de cuinar el plat (es poden posar en aigua o mosacatell). El bacallà el podem comprar dessalat o bé dessalar-lo nosaltres a casa posant-lo en remull durant dos dies i canviant l’aigua fins a tres vegades (fareu bé de consultar al bacallaner). L’escorrem i l’eixuguem ben bé, el passem per farina i el fregim. Reservem l’oli.
Per una altra banda escaldem les pomes durant dos minuts en aigua bullint. Les traiem i pelem i tallem en quatre trossos (netegem el cor) i de cada tros en fem dues o tres parts.
Tallem les cebes ben petites i les sofregim lentament en l’oli que teníem reservat. Quan estiguin ben toves, però sense enrossir, hi afegim el tomàquet (prèviament escaldat durant dos minuts i pelat). Deixem que es redueixi una mica i afegim les panses i els pinyons. A continuació incorporem l’aigua o el brou, la sal i el pebre al gust. Ho tapem tot i ho deixem coure durant 10 minuts.
Preparem la picada amb les ametlles, el pa fregit i una mica d’oli i afegim aquesta picada a la salsa junt amb el bacallà i els trossos de poma. Ho deixem coure 10 minuts més i ja estarà llest.

Tere Jorge

Publicat en el número 39, abril de 2004

El mòbil

Heu parat atenció a la dificultat de mantenir una conversa telefònica quan et truquen des d’un mòbil que es troba en condicions crítiques de cobertura o amb les bateries esgotades, o que possiblement és massa barat? Sovint, quan això passa, un es pregunta si la tecnologia digital sense fils ha vingut a millorar les telecomunicacions o a empitjorar-les. Bé, no voldria fer llenya fàcil d’aquesta petita revolució social anomenada familiarment “el mòbil” atacant precisament els seus fonaments tecnològics, sinó deixar constància que la qualitat no és la virtut més destacada d’aquest nou servei de telefonia. Quina és, doncs?

El mòbil és el segon invent més important de la humanitat, després del rellotge de polsera. Sí, sí, tots dos doten a l’individu de qualitats que aquest no posseeix de manera innata, i alhora esdevenen una extensió més de la persona: el rellotge de polsera va permetre sincronitzar amb precisió cada persona amb la resta de la humanitat, i dotar-nos d’una percepció còsmica que ens uneix amb el que passa a diversos llocs del planeta mitjançant la relació horària.

Semblantment, el mòbil ens ha dotat de la ubiqüitat. És a dir, ens fa accessibles en tot lloc i a tota hora. Això és important! Canvia el sentit de l’existència!! Alliberat de la limitació espacial, el que té mòbil, sap que ha entrat en una dimensió més espiritual a l’hora d’afrontar el dia a dia, minut a minut. Saber-se potencialment en contacte amb tota la humanitat engrandeix i, sobretot, assossega l’ànima de “llanero solitario” que portem a dins. L’avís, musical o rudimentari, tant és, sotraga el cor per l’aparentment inesperat, però anhelat, missatge.

Però el fet més important és el caràcter personal i intransferible de l’estri. Tant el rellotge com el mòbil han esdevingut nous atributs que resten units de forma inseparable fins el punt que s’hi manté una relació sensual. Talment com si et freguessis les mans o t’acariciessis la barbeta. El lligam, ja sigui a través d’una corretja física o d’una contrasenya secreta, els converteix en un tros de la pròpia carn. Són alguna cosa que, un, cofoi, no es resisteix d’ensenyar perquè expressen un tret de la personalitat.

El consell i desig d’un servidor, que no en té de mòbil, encara, és imitar James Bond, el personatge més modern de la història, perquè ha unit rellotge i mòbil en la mateixa andròmina, cosa que pel que sembla li val un reconeixement digne d’admiració per part de l’altre sexe.

Salvador Clarós

Publicat en el número 38, febrer de 2004

Panada

Les panades eren a l’Edat Mitjana una forma de conservació d’aliments i s’utilitzaven habitualment en cuina noble i reial. També a les masies es coïen el propi pa. Aquest fet, que es feia habitualment cada quinze dies, requeria una dedicació quasi exclusiva i un tragí constant, així que, aquell dia, calia fer un dinar que no necessités gaire cura, que pogués aprofitar el forn encès i que no distragués de la feina principal que era fer el pa. D’aquesta manera va néixer la coca (una versió més popular que la panada) feta amb el que es tingués en aquell moment.
Val la pena recuperar doncs, aquesta agradable forma d’aprofitament de sobrants i restes, sobretot ara després de la tìpica i tòpica “cuesta de enero”.
Ingredients: 500 gr. de farina;1 culleradeta i mitja de llevat; 250 ml. d’aigua tèbia; 1 culleradeta i mitja de sal; 2 cullerades d’oli d’oliva. Per al farcit: restes de verdures, tonyina amb sobres de samfaina, la carn bullida del caldo sofregida amb ceba, pernil i tomàquet. Al cap i a la fi admet tot allò que la vostra imaginació sigui capaç d’inventar.
Preparació: Primer dissoldrem, en un bol, el llevat en quatre cullerades de l’aigua tèbia que utilitzarem per a la massa. Ho deixarem reposar durant 5 minuts fins que el llevat comenci a fer bombolles i hi incorporarem la resta de l’aigua. Barrejarem la farina amb la sal i l’anirem incorporant a poc a poc per evitar els grumolls. Quan tingui un cos, s’hi ha d’afegir l’oli d’oliva i amassar sobre una superfície enfarinada durant 10 minuts, afegint-hi farina si cal, fins que la massa tingui una textura elàstica. En farem una bola i la deixarem reposar tapada amb un drap, durant una hora i mitja aproximadament (veureu que ha duplicat el seu tamany). Dividirem la massa en dos blocs. Estirarem el primer amb un corró i el posarem sobre la plata del forn (que haurem untat amb oli). Hi posarem al damunt el farciment escollit i ho taparem amb l’altre bloc de massa, també estirat. És important que abans de ficar-la al forn dobleguem els extrems, com si féssim una vora, i els tanquem pressionant amb una forquilla per evitar que surti el farciment. Punxem la superfície amb la forquilla i la pintem amb ou batut. Ja la podem posar al forn, a uns 180 graus, durant una mitja hora aproximadament.

Tere Jorge

Publicat en el número 38, febrer de 2004

Sostenibilitat social

Un dels eixos d’exposició i debat del Fòrum Universal de les Cultures és el desenvolupament sostenible. Es tracta d’un concepte que s’ha fet conegut d’ençà que els homes hem pres consciència de la finitud dels recursos del planeta i de la necessitat de moderar les nostres pautes de consum per tal de no exhaurir-los. Diem que l’explotació d’un recurs és sostenible si aquesta explotació es fa a un ritme no superior al de la seva reposició natural. Per exemple, el consum sostenible d’aigua potable és aquell que permet satisfer les nostres necessitats sense que això suposi malmetre els ecosistemes fluvials, o no provoqui l’exhauriment dels aqüífers subterranis.

Per analogia, i amb perdó del lector per la meva passió per les definicions, voldria parlar de la convivència sostenible: direm que una comunitat és socialment sostenible si aquesta és capaç d’existir a través del temps sense conflictes que comprometin la seva convivència pacífica. Cal que es donin unes mínimes condicions físiques d’existència, unes pautes de relació entre les persones, uns valors... en cas contrari, la societat en lloc de perpetuar-se es veu abocada a l’autodestrucció. És força interessant la idea perquè denota que perquè hi hagi convivència calen uns mínims, i també que cal mantenir-los en el decurs del temps.

Si es prescindeix temporalment d’aquestes condicions mínimes, per exemple prescindim de la justícia, l’equitat, la tolerància... apareixeran efectes destructors que, si bé es podran contrarestar també per un temps amb mesures policials repressives o d’extermini, faran créixer el germen del conflicte fins a fer esclatar la crisi. És el cas de les dictadures. És el cas dels imperis globals que volen conquerir la pau amb guerres preventives. És el cas de grups econòmics multinacionals que exploten la mà d’obra. És el cas de governs amb majoria absoluta que ho sotmeten tot, amb arrogància, al seu dictat. El que alguns ara anomenen terrorisme serien els primers símptomes d’escalfament de la societat global.

Podríem dir que la societat, avui global, és a dir, el Món, serà sostenible o no serà. Proposo que, com en el cas de la sostenibilitat mediambiental, cadascú analitzi personalment com l’interpel·len les relacions laborals, les desigualtats econòmiques, les presències de la immigració en el propi barri, l’urbanisme del nostre pais, el benestar propi i aliè... i vegi quins límits ha de respectar o quines renúncies cal fer per una convivència sostenible.

Salvador Clarós

Publicat en el número 37, desembre de 2003

La festa de la JOC

Fa un parell de dies, ens fèiem ressò de la invitació de la JOC de la zona sud (Hospitalet i Cornellà) per celebrar el seu 30 aniversari. Aquí en teniu el programa. I, algunes indicacions més per col·laborar-hi de forma virtual (enviant-los la vostra adhesió a l'acte) o bé econòmicament (ja se sap que aquestes coses costen "pasta" i que la gent jove més aviat fa feines precàries):

Si no hi podeu assistir però voleu enviar-nos la vostra felicitació per llegir-la a la festa, podeu enviar un correu a joczonasud@yahoo.es Assumpte: felicitació
Si voleu col·laborar personalment o com a col·lectiu en el muntatge de la festa, al mateix mail envieu l'assumpte: col·laboració

Si desitgeu fer una aportació econòmica, podeu fer-ho en el següent nº de compte de La Caixa de Pensions : 2100-3110-25-2500073115 amb el concepte bo d'ajut , qui ho desitgeu també els podreu adquirir durant la festa en format molt especial.

Rotllos tricolors

Avui que es parla tant de concentració, matisos, colors, tendències, etc. des del racó de la cuina també volem fer-hi la nostra aportació, i donat que per cuinar, s’ha de fer amb sabata plana perquè els peus toquin ben bé a terra (seria poc fiable un menjar fet amb sabates de taló), aquí va la nostra proposta: tres elements, tres colors, tres sabors que, mantenint la seva identitat, fan un únic plat novedós. Ja és hora que “progressem”, superem el típic rostit de sempre i ens arrisquem a fer coses “diferents”.

Ingredients (per a quatre persones): Un bistec de vedella gran per persona (normalment si no està molt oberta la part de la “culata” va molt bé); una truita a la francesa per a cada bistec; un tall de pernil per a cada truita (si és bo millor). Per a la salsa: 100 gr. d’ametlla crua, dos alls i una ceba grossa; 1 got de vi blanc; 1 got de brou de pollastre o carn.

Preparació: Es fan les truites i es reserven en un plat. Salem i empebrem els bistecs segons els gustos i els estenem sobre una fusta. A sobre de cada bistec, hi col·loquem la truita a la francesa i a sobre de la truita el tall de pernil. Una vegada tenim aquests tres pisos, amb molta cura, enrotllem el bistec ben fort i el lliguem amb cordill de cuina (per això necessitem que el bistec sigui gros i que la carn no s’obri). Posem els rotllos en una paella amb oli. Un cop daurats els reservem. En aquell mateix oli, hi fregirem les ametlles, els alls i la ceba. Ho passarem per la batedora amb una mica de brou.
A la cassola hi col·locarem els rotllos i els regarem amb el vi blanc, hi afegirem la picada i el got de brou i ho deixarem coure una mitja hora aproximadament. Si veiem que s’espesseix massa la salsa hi podem afegir més brou.
Traiem els rotllos i els deixem refredar. Un cop freds, traiem el fil de cuina i els tallem en rodanxes ni primes ni gruixudes. El resultat és sorprenent.
Servim les rodanxes de carn tricolor en una plata i la salsa a part, ben calenta. L’acompanyament el decidiu vosaltres.

Tere Jorge

Publicat en el número 37, desembre 2003

Addiccions

Ara, els paquets de cigarretes porten una inscripció que adverteix que fumar és perillós i et pot ocasionar tal o tal altra desgràcia. Trobo que aquesta mesura, que ha estat imposada caigui qui caigui, peti qui peti, té la seva ironía i, per descomptat, serveix a la finalitat que s’han proposat els seus promotors, les autoritats sanitàries: avergonyir els consumidors de tabac, perquè veuràs, a ningú no ens agrada anar exhibint públicament que tens els dies comptats per culpa de l’addicció al tabac!

La ironia, i això és el que m’interessa, és que si bé aquest dimoni de societat és capaç d’obligar els consumidors de tabac a dur gravada aquesta mena d’esquela en vida per dissuadir-los del consum de tabac, per una altra banda, no en prohibeix la fabricació i distribució sino que hi participa cobrant impostos, que després dedicarà segurament a combatre els perjudicis econòmics que el tabaquisme ha ocasionat! Aquestes pràctiques, en principi contràries a la raó i contradictòries, i a les quals estem ben acostumats, recolzen en el dogma següent: “La racionalitat i els drets humans són els valors fonamentals sempre que no interfereixin en el negoci”. Certament, el món dels negocis és una altra cosa, l’empresa està exempta del judici moral. Si de cas hi ha alguna culpa, deu ser dels treballadors o dels consumidors.

Doncs bé, ja que un dels més greus problemes que s’estan descobrint i denunciant avui entre la població treballadora és l’estrès i la crisi d’ansietat que desemboca en la greu malaltia de la depressió, per efecte de la creixent addicció al treball i a la pressió a què estan sotmesos els treballadors, als quals se’ls demana cada vegada més productivitat en unes condicions cada vegada més incertes i precàries, proposo que les autoritats laborals obliguin les empreses a retolar en un lloc ben visible del full de nòmina que “treballar massa pot provocar greus malaties mentals i socials; ocasiona danys irreparables en l’entorn familiar; empobreix culturalment parlant; és objecte d’insolidaritat amb els que treballen menys o no treballen”. Igualment, proposo que siguin obligatoris, en les empreses, cursets de desintoxicació per l’addicció al treball entre el personal que sobrepassi l’horari pactat en conveni col·lectiu d’empresa o de sector. Fa uns anys també hauríem vist inversemblant la invitació a no fumar en els paquets de cigarretes!

Salvador Clarós

Publicat en el número 36, octubre de 2003

Faves i pèsols i..

Són un dels matrimonis culinaris més ben trobats i potser d’aquells que algú diria que “aquests dos no arribaran lluny, són tan diferents…”. Les faves són amargues, un xic dures i el pèsol és tan dolç i tendre que es fon en el paladar. Realment fan una parella que es compensa molt bé, si ho saben portar. Primer són les faves, després els pèsols (pel que fa a la collita, vull dir) i en una mateixa època es troben. Avui ofegarem faves i pèsols tot “en cru” i d’aquest coure conjuntament en sortirà un plat únic, un projecte comú que parteix de la diferència de característiques dels dos membres de la parella. “Como la vida misma”, no trobeu?

Ingredients (per a quatre persones): 1 kg. de faves; 1 kg. de pèsols; una ceba grossa de Figueres o una ceba tendra; 100 gr. de cansalada viada; botifarra negra; 100 gr. de catalana; una cabeça d’alls; una fulla de llorer; un pom de menta fresca.

Preparació: En una cassola de fang es rosseja a foc lent la ceba tallada molt fina. S’hi afegeix la cansalada tallada petita i es deixarà daurar, ni molt ni poc, just que no quedi crua i doni gust a l’oli. Després s’hi afegiran tots els ingredients en cru: les faves, els pèsols, una cabeça d’all sencera, la menta, la fulla de llorer, sal i pebre al vostre gust. Es cobreix d’aigua i es deixa coure, tapat, a foc lent. Si els pèsols i les faves són molt tendres, amb 10 o 15 minuts n’hi ha prou; si no, esperarem que la fava estigui cuita. Quan ja està quasi a punt, s’afegeix la botifarra negra tallada a trossos i la catalana (el negre i el rosat d’aquests embotits fa lluir molt el plat). Deixarem que es cogui de 2 a 5 minuts, perquè no s’esparraqui la botifarra negra. I ja el tenim. Com podeu veure no té cap dificultat.

Nota: L’únic perill és que hi poséssiu poca aigua i s’enganxés en el moment de la cocció. Una manera d’evitar-ho és, evidentment, vigilar-ho, i en comptes de tapa posar-hi un plat amb aigua i llorer que servirà per anar afegint aigua aromatitzada si cal.

Tere Jorge

(publicat en el número 36, octubre de 2003)

Atenció: la JOC ens convida!

La Joventut Obrera Cristiana (JOC) Zona Sud celebra 30 anys!!!

Han estat 30 anys que molts heu compartit amb nosaltres, participat en els equips de revisió de vida, de iniciació, participant als barris en les festes majors, en les mobilitzacions socials, implicats en el barri,... 30 anys organitzant-nos amb altres joves, descobrint el sentit de l'organització col·lectiva, de la classe obrera i de la presència de Jesús en el nostre dia a dia. En definitiva, descobrint que "un jove treballador val més que tot l'or del món".

Per això volem celebrar-ho en companyia de les persones que ens estimem i ens estimen (amics, familiars, exjocistes, església, institucions, veïns...). En definitiva, aquells que ens heu vist créixer al llarg d'aquests 30 anys.

I com ho farem? Com sempre: Farem una festa al carrer, participativa i oberta al barri i a cadascun de vosaltres. Alguns ja ens coneixeu però us agradarà retrobar-vos amb nosaltres perquè us expliquem que hem fet durant aquests darrers anys, altres tindreu diferents oportunitats per coneix-se'ns i finalment, altres compartireu amb nosaltres una agradable estona contents que el barri segueixi tenint una joventut activa i compromesa. Tots esteu convidats.

El diumenge 23 de desembre és el dia escollit per celebrar aquest meravellós 30è ANIVERSARI.

Moltes gràcies i fins el 23 de desembre a la plaça de la Sènia al barri de Collblanc!!!
Per a més informació podeu adreçar-vos a joczonasud@yahoo.es.

Béns invisibles

Hi ha béns que no es poden adquirir en el mercat, i per tant no tenen assignat cap valor econòmic i sembla que no comptin encara que, en realitat, formen part d’una dimensió essencial del benestar. Estic parlant de les relacions entre les persones, és a dir, del clima humà d’una col·lectivitat determinada. Per exemple, anar a comprar a les botigues del barri ofereix una possibilitat de trobada i d’intercanvi entre la gent. Ser d’una associació o centre cultural és participar de l’acció cívica que transmet valors i enriqueix les persones. Pertànyer a una nissaga antiga del barri és estar ubicat, integrat i reconegut pel col·lectiu. Són béns essencials que proporcionen una qualitat en les relacions humanes de les quals en depèn una convivència feliç.

Es tracta de béns invisibles, a ulls del mercat. Els indicadors econòmics utilitzats per determinar la qualitat de vida, que tanmateix serveixen per fixar el preu de l’entorn vital, no mesuren aquests paràmetres perquè no estan basats en el consum. La ciència comptable d’ara no és capaç de determinar el valor de les principals components del benestar. En canvi, sí que és sensible a valors tangibles com ara el preu de l’habitatge; a la proximitat de grans superfícies comercials o centres lúdics; als espais privats i vigilats per tal d’assegurar la seguretat dels seus propietaris... Curiosament, té en compte tot allò que impulsa l’aïllament i la privacitat. Un dels indicadors utilitzats avui per determinar la situació benestant d’un col·lectiu és la contractació que fa aquest col·lectiu de serveis de telefonia, internet i plataformes de TV de pagament. No conec cap auditor social que per mesurar el grau de benestar es fixi en els hàbits de relació entre les persones. O en la utilització intensiva de l’espai públic entès com un signe clar de civisme.

Ara la gent està disposada a pagar per obtenir serveis que aparentment han d’incrementar el seu benestar. Alguns, emmirallats per l’espectacularitat de l’oferta, opten per anar a viure a barris nous amb vivenda unifamiliar, piscina, camp d’esports, vigilància privada, etc. No han calibrat, però, els avantatges de pertànyer a una comunitat antiga, amb tradició i amb valors que, encara que econòmicament invisibles, aporten benestar. La meva proposta és que preguntem al nostre agent immobiliari sobre les riqueses cíviques i culturals de la comunitat veïnal ofertada i que rebutgem aquells palaus que no estiguin envoltats d’un entorn de veritable qualitat social i humana.

Salvador Clarós

Publicat en el número 35, juny de 2003

Sopa de meló

Ha arribat la calor (això va ser publicat al juny, però encara que ara siguem a l'hivern, mantenim l'esperança que la calor tornarà!)No sé vosaltres, però jo sóc molt sopera i a l’estiu no vull renunciar a la cullera. Per això avui us proposo una sopa freda un xic diferent del que estem habituats. Es tractaria de transformar una fruita de temporada en un primer plat refrescant i original. A més, com podreu veure, és un plat molt senzill i és que la calor ja ho té també això i és que no fa gaire il·lusió passar-se molta estona a la cuina. Bon estiu!
Ingredients (per a vuit persones): 1 meló madur; 1 ampolla de cava petita (benjamín); crema de llet (un brick petit); sal; pernil salat o salmó fumat; menta fresca (optatiu).

Preparació: S’obre el meló, es pela i es treuen les llavors. El tallem a trossets en un recipient, hi afegim el cava i la crema de llet i un pessic de sal. Ho triturem amb la batedora i reservem la crema resultant a la nevera. A l’hora de servir-la hi afegirem el pernil salat o el salmó fumat (segons us agradi) tallat en tires molt primes, com si fossin virutes.

Consells: Aquesta crema és bona ben freda. Per aconseguir-ho podeu tenir el meló a la nevera abans d’obrir-lo. També, una vegada feta la crema podeu abocar-ne una part i omplir una cubitera. Quan aneu a servir la sopa hi afegiu els glaçons de crema de meló. Si us n’agrada el gust s’hi pot afegir un parell de fulles de menta fresca.

Tere Jorge

Publicat en el número 35 juny de 2003.

Coneixement?

Una expressió que encoratjava antany la gent a estudiar i a adquirir nous coneixements deia que “el saber no ocupa lloc”. Ara que l’aprenentatge continuat forma part de la vida de moltes persones perquè és una exigencia d’aquesta societat, aquest podria ser l’eslògan de moda de la societat del coneixement que serviria per promocionar el saber com a producte de consum. El negoci de la formació contínua, dels cursos, de les acadèmies, etc. ho agrairia.

Però no hi estic d’acord! Aquella expressió feliç va sent menys certa: aprendre, com a mínim, ocupa temps. També costa diners. Més encara, l’acumulació de coneixements no és sempre eficaç ni pressuposa un major grau de competència, com sovint ens volen fer creure amb l’associació automàtica dels conceptes formació=promoció laboral=diners=felicitat, ans el contrari, a vegades provoca el que en castellà en diuen “una empanada mental”.

Bé, no em proposo fer enfadar els defensors acèrrims de la cultura del coneixement, que no voldria minusvalorar, sinó només qüestionar aquesta idea que s’ha estès arreu que porta tanta gent a ocupar el temps lliure fent cursos de formació en comptes de practicar més la tertúlia; llegir llibres de pedagogia infantil i juvenil en lloc de participar a les AMPA; assistir a un munt de conferències de psicosociologia i d’autoajuda en comptes de conèixer i relacionar-se més amb els propis veïns d’escala; empassar-se els informatius de la tele i llegir revistes molt interessants i creure’s ben informat...

És evident que engolir més i més informació, perquè vivim en un bombardeig constant d’informacions diverses, no garanteix un millor criteri, ni més capacitat de discerniment, ni més equanimitat... Aquestes virtuts provenen més de l’experiència, vull dir, de la implicació directa amb la vida més que no pas de l’ensenyança a l’aula o de la lectura. Si bé la nostra societat canvia tan ràpidament de tecnologies, de modes, de productes, d’estratègies, que la gent es veu obligada a renovar constantment l’univers de coneixements, i això ha portat erròniament a creure que és més important la quantitat de coneixements que la qualitat. Proposo que ningú no es desanimi per no saber que és un “megapixel” o una “stockoption”, i que la gent provi d’opinar sobre les coses, sobre la guerra per exemple, sense haver vist la televisió ni haver escoltat cap tertúlia radiofònica.

Salvador Clarós

Publicat en el número 34, abril de 2003

Bacallà gratinat

Aquests darrers dies la cuina, bé, els seus estris, han estat la veu de la Pau (ep, la recepta va ser publicada l'abril del 2003, en plenes concentracions contra la guerra de l'Irak!). Per uns moments han canviat l’escalforeta dels fogons per la fredor de la nit per deixar sentir la veu dels que no volem ser còmplices de la guerra. Ja sabeu que em refereixo a “les cassolades”, les convocades i les espontànies. Algunes d’aquestes cassoles i altres estris han acabat els seus dies en aquestes jornades però ha estat per una bona causa (jo us demanaria que no les llenceu, que les guardeu com a record d’aquesta protesta que ens feia sentir col·lectiu i poble pacífic, en revolta contra la injustícia). Bé, i ja que estem a les acaballes de la Quaresma i enfilant la Setmana Santa (tot i que la revista la rebreu segurament després de Pasqua), no m’he pogut estar de proposar-vos un plat de bacallà senzill, ràpid i que no necessita cassola per això de no distreure-les de la missió que aquest dies tenen encomanada.

Ingredients (per a quatre persones): 4 lloms de bacallà dessalat; 1 ou; 3 o 4 alls; oli; llet (optatiu); farina; pebre; una mica de sofregit de tomàquet.

Preparació: Un cop dessalat el bacallà, s’empebra i es passa per farina per fregir-lo. Només cal fregir-lo volta i volta (2 minuts màxim). Es disposen els lloms en una safata resistent al forn. En el mateix oli es fregeixen, a foc molt lent, uns tres alls tallats a làmines primes fins a enrossir-los. Es reparteixen per sobre dels trossos de bacallà.

Prepararem una maionesa amb l’ou, l’oli i un all tallat (si voleu podeu afegir-hi un raig de llet que per aquest plat no hi va gens malament i així aconseguirem que quedi una mica més líquida). Cobrim els lloms de bacallà amb la maionesa i ho posem al forn a gratinar fins que la part de sobre quedi daurada.

Per servir-lo en el plat hi posarem una base de sofregit de tomàquet i el bacallà gratinat a sobre. Bona Pasqua.

Tere Jorge

Publicat en el número 34, l'abril del 2003

Experts o lliures?

Definitivament, la figura del savi ha desaparegut de l’esfera social. Segurament, per la impossibilitat d’encabir en un cervell humà l’enorme quantitat de coneixements existents avui al món. En substitució abunden els experts, que són aquella gent que saben força coses sobre alguna disciplina en concret i sovint, val a dir-ho, en cap altra. Els experts aconsellen sobre matèries tan delicades i alhora tan dispars com la conveniència d’invertir en borsa, sobre receptes informàtiques per als negocis, sobre problemes de salut, o sobre quin és el pal de golf que més ens convé, entre d’altres exemples. Una mostra de la necessitat d’experts, en aquest nostre món tecnològic i complex, són les cada dia més nombroses empreses de “consulting”: trafiquen amb el coneixement mitjançant experts per fer estudis de mercat, informes, dictàmens o previsions que aconsellen la millor manera de triomfar, de guanyar més o simplement de sobreviure en la jungla dels negocis i de les finances. El món, doncs, s’ha rendit davant l’autoritat il·lustrada dels experts, més que res perquè hom considera normal no entendre un borrall del que no és l’especialitat pròpia. S’ha estès la idea que la complexitat de les coses mostra un món només governable des del coneixement. Vet aquí la mitificació de la societat del coneixement que pressuposa que aquest esdevindrà el més important component i matèria primera de l’activitat productiva. Aquestes idees avalen el prestigi i la credibilitat que s’atribueix als experts.

Si en parlo és perquè, per a mi, han esdevingut una plaga de dimensió considerable. La seva opinió desautoritza sistemàticament qualsevol altre punt de vista que no vingui avalat per l’acreditació d’expert. S’imposen, doncs, com un cep víric que mata tota raó que no sigui la seva. Però, en realitat, sovint només són l’excusa perquè a l’hora de prendre les decisions són altres els vectors que operen de veritat: la por (en el cas Prestige); o bé els interessos econòmics i estratègics (en la guerra contra l’Iraq); o bé l’estalvi de recursos econòmics (probablement en el cas de l’accident de la nau Columbia); o bé la manca de llibertat (en les declaracions de Jiménez de Parga, o en la defensa feta per CiU del Pla Hidrològic Nacional). En tots aquests casos, fer veure que es tracta de decisions expertes és una excusa i prou. Què esperem doncs a confiar els llocs i les decisions de responsabilitat a homes i dones lliures, en comptes d’experts?

Salvador Clarós

Publicat en el número 33, febrer de 2003

Trinxat de la Cerdanya

Aquest és un plat de muntanya molt propi de l’hivern i, com el seu nom indica, típic de la Cerdanya. La cuina tradicional de la Cerdanya és purament rural derivada de productes del camp, l’hort i el bosc. Aquesta terra només dóna una collita, degut al fred intens i per tant no s’hi poden cultivar gaire varietat de productes. Això sí, els pocs que resisteixen són molt apreciats, entre ells els ingredients que utilitzarem per aquest plat: les patates (allà en diuen trumfes), les cols, els alls, etc. Presentar-vos avui aquest plat, a part de tractar-se d’un menjar molt bo, respon també, si m’ho permeteu, a un gest sentimental, ja que servidora i alguns amics subscriptors, hem compartit taula i vida en un petit poble de la Cerdanya que sempre estarà en el nostre record.

Ingredients (per a quatre persones): Patates (600 g.), col (400 g.), 4 talls de cansalada, dos grans d’all, oli.

Preparació: Es posa a bullir la col, una mitja hora, en una olla amb aigua i sal (es recomana que la col es desfulli en comptes de tallar-la a trossos amb el ganivet; ens facilitarà el trinxat). Afegirem les patates pelades, rentades i tallades i deixarem bullir durant ¼ d’hora més.

Mentrestant en una paella amb oli fregirem la cansalada tallada en tiretes petites. Quan siguin ben rosses, hi afegirem els alls trinxats. Quan comencin a daurar-se ho apartarem del foc.

Un cop bullides, escorrerem la col i les patates, reservant una mica d’aigua per si ens fes falta. Aixafarem bé la col i les patates de manera que quedi ben barrejat i uniforme (textura semblant a un puré). Aquest procés s’ha de fer ràpid i en calent i si ho necessitem per lligar-ho es pot afegir una mica del suc que hem reservat.

Un cop fet el trinxat, hi afegirem la cansalada i els alls i part del suc d’oli. Ho posarem a la paella i deixarem que es torri de la part inferior (cosa que coneixerem per les vores daurades). Finalment ho girarem, com fem amb la truita, de manera que quedi el torrat a la part superior. S’ha de servir calent. (Si us agrada molt torrat podeu girar-lo vàries vegades perque es torri per les dues bandes)

Amb un plat així podem combatre, d’una manera sana, el fred de l’hivern. No us sembla?

Tere Jorge

Publicat en el número 33, febrer de 2003

Temps d'estalviar

Una definició de consum humanament sostenible –ara que està de moda el concepte sostenibilitat- podria ser: El consum d’un bé és sostenible si satisfà una necessitat sense generar una altra necessitat més costosa de satisfer que la primera, o dit amb més simplicitat, que els beneficis siguin superiors als perjudicis. Per exemple: comprar el diari cada matí pot ser perfectament sostenible perquè satisfà la necessitat d’entreteniment i d’informació, i la despesa que ocasiona és suportable. Ara bé, prendre un diari gratuït, que no llegeixes, només perquè és gratuït, pot esdevenir una pràctica insostenible perquè l’explotació de primeres matèries, la despesa energètica i l’impacte mediambiental que ha generat la seva producció i distribució és completament inútil, i a més, consolida la pràctica insostenible justificada per una demanda aparent. El mateix podem aplicar a qualsevol pràctica de consum a l’hora d’anar a comprar.

A les lleis del mercat, que diuen que les corbes de l’oferta i la demanda sempre es troben en un punt-el preu-, hi podem afegir una proposició que m’acabo d’inventar: Quan el preu és suficientment baix (pel que sigui, això ara no m’imteressa) apareix una demanda absurda per innecessària, que indueix a un consum completament insostenible. És el cas de les botigues de “tot a cent”. Sovint els preus no reflecteixen els costos reals dels béns perquè aquests s’han produït o distribuït sense quantificar les despeses mediambientals o de treball digne o les taxes de redistribució territorial o cultural, etc. Comprar massa joguines als infants és una pràctica insostenible perquè malgrat que satisfà algunes necessitats del comprador com quedar bé o no defraudar les expectatives, no serveix per augmentar la felicitat, ans el contrari indueix al malbaratament.

Vet aquí la conveniència de tenir bones pràctiques a l’hora del consum , perquè només així premiarem o castigarem aquells productors o ofertants segons els criteris de tipus ètic, mediambiental, etc. El dia que els ciutadans (abans consumidors) s’adonin que poden regular el mercat segons els seus valors ètics, hauran dinamitat els principis del capitalisme neoliberal.

Salvador Clarós

Publicat en el número 27, desembre de 2001

Pollastre a l'estil àrab

Ara, en aquests dies (atenció, l'any 2002!) coincideixen dos fets culturals importants. Per a la tradició cristiana comencen les festes de Nadal. Per a la tradició àrab acaben les festes del Ramadà. Dues festes, dues tradicions, dues cultures que conviuen en un mateix país. Avui us oferim una recepta, que ja feia la meva àvia, i que per a mi representa una síntesi entre la cultura culinària del nostre país i la cultura àrab. Tant de bo fos tan fàcil també en termes de convivència, sintetitzar les dues tradicions i extreure el millor de cada una d’elles per poder enriquir-nos mútuament. Sigui aquest plat un exemple.

Ingredients per a quatre persones: pollastre (es calcula un quart de pollastre per persona tallat a octaus); dues cebes grans; una branca de canyella; mitja cabeça d’all; 200 grams d’ametlles crues; panses, prunes; julivert; comí en pols; pebre negre; un got de vi blanc; dues fulles de llorer; oli d’oliva (un got); dos ous durs.

Preparació:

Es fregeixen els alls sencers i les ametlles, s’aparten i es posen a escórrer perquè deixin anar l’oli. Es fregeix el pollastre, que prèviament hem salat, fins que quedi ros i es reserva dins la cassola. Tallem les cebes a rodanxes no gaire primes i les sofregim lentament amb una branca de canyella. La reservem junt amb el pollastre. Es tritura amb la batedora un grapat d’ametlles, els alls fregits, el julivert, el vi blanc, i l’oli de fregir el pollastre i ho aboquem per sobre a la cassola. Afegim el comí en pols, el pebre i sal al gust. Afegim les dues fulles de llorer i aigua fins que cobreixi el pollastre. Ho tindrem 5 minuts a foc viu fins que arrenqui el bull i uns vint minuts a foc molt lent, fins que es redueixi a la meitat la salsa. Al final hi afegim les panses i/o prunes perquè no es desfacin. Al moment de servir-lo repartim la resta d’ametlles i els ous durs tallats a barques.

Tere Jorge

Publicat en el número 32, desembre de 2002

Temps d'anar a comprar

Us heu fixat que antigues botigues de mobles s’han convertit ara en “estudis d’interiorisme”? Això respon a una raó ben simple i interessant: en comptes de limitar-se a exposar mobles i despatxar el producte demanat, el comerciant dedica una mica de temps a escoltar al client i fa alguns croquis senzills perque el client vegi que hi ha una millor ordenació de l’espai. Amb una mica de sort, l’hàbil botiguer, en comptes de vendre només un llit, ven l’habitació sencera. El nostre comerciant ha convertit una botiga de mobles en un negoci de “solucions” i el valor que ha afegit al seu negoci és gràcies al “coneixement” en decoració, bon gust, habilitat per dibuixar... Ara el valor de la seva feina ja no depèn del cada vegada més petit marge de venda del moble sinó del producte intangible resultant d’una inversió en temps i coneixement.

En el comerç de mobles, també ha aparegut el concepte contrari: el model Ikea. Res de coneixement ni de temps per atendre al client, el qual s’ha d’espavilar, decidir el que vol i fins i tot ha d’enfilar-se a una prestatgeria d’un gran magatzem per servir-se allò que desitja. El negoci està pensat per facturar a l’engròs, i el client que no ha trobat facilitats per la banda del comerciant, fins al punt que de fet ni tan sols no l’ha vist, torna cofoi cap a casa amb la certesa que, en l’absència de venedor, ell ha esdevingut l’únic i autèntic dissenyador de la seva llar. El nostre heroi comenta als amics que tal cosa l’ha comprat a Ikea per tal de rebre l’aprovació i reconeixement en haver hagut d’escollir entre tres mil objectes diferents i haver encertat.

Hi ha encara un altra possibilitat: les tendes de mobles reciclats. Per aquests llocs també s’hi perden des d’hipotètics buscadors de tresors, fins a somiatruites de tota mena. Però en general, qui hi compra sap que hi ha una institució beneficiària que és Càritas, o una cooperativa o una xarxa de comerç solidari. I la compra d’un moble usat esdevé un compromís amb el món.

El que passa és que en el fet de comprar no hi intervenen només els gustos, sinó sobretot els valors. Hom adquireix aquells hàbits de consum que identifica amb valors emergents o de moda, o bé valors exclusius i excloents de classe o de grup social. Cal demanar, i estic convençut que aquesta és una lluita cabdal del segle XXI, una actitud responsable a l’hora del consum per tal de reorientar les nostres compres cap a aquells ofertants que competeixen amb ètica, respecte i dignitat. Seria molt demanar que per començar rebutgem l’oferta comercial d’empreses de països que es reserven dret a veto o que no compleixen les resolucions de l’ONU?

Salvador Clarós

Publicat en el número 31, octubre de 2002

Sopa de fredolics

És una de les riqueses de la nostra terra que compta amb boscos pròdigs en aquest preuat producte (menyspreat en altres indrets). Podem trobar una gran varietat de bolets que neixen encara malgrat la destrucció ecològica que pateixen. També és molt tradicional la figura del boletaire, expert buscador i gelós coneixedor dels llocs on cal cercar cada espècie, capaç de no deixar rastre del seu pas pel bosc i incapaç de la més mínima destrucció. No confondre mai amb una altra figura, per desgràcia cada vegada més freqüent, molt més sorollós i de tarannà destructor que es belluga pel bosc: parlo del pixa-pins o camaco que, amb la seva ignorància fa disminuir la collita de bolets.

Malgrat aquests inconvenients, el bolet és com una promesa, davant l’hivern que s’apropa, que en la mort cíclica de la natura i de l’aparent humitat podrida de les fulles, sempre hi ha un renaixement constant.

Ingredients per a quatre persones: un litre i mig de brou lleuger de pollastre; fredolics o qualsevol altre bolet aromàtic (uns 250 g. aproximadament); dues cebes; llesquetes de pa (unes quatre); per a la picada: all, julivert, safrà, avellanes torrades, mig got petit de vi ranci

Preparació

Primer s’han de sofregir les cebes en oli tebi i a foc molt suau fins que agafin aquell color daurat (ho podem fer fins i tot el dia abans i conservar-ho en un pot de vidre a la nevera). Caldrà estofar els bolets en una olla juntament amb el sofregit de ceba. Hi afegirem les llesquetes de pa tallades molt fines i donarem uns tombs per afegir el brou i fer arrencar el bull. Cal que ho fem bullir mitja hora a foc lent. Cinc minuts abans d’acabar, hi tirarem la picada dissolta en una mica de brou i el vi ranci. Rectificarem de sal i batrem el conjunt per aconseguir una sopa homogènia. Es pot acompanyar d’alguns bolets sofregits que haurem reservat, uns daus de pa fregit i fins i tot unes virutes de pernil salat.

Tere Jorge

Publicat en el número 31, octubre de 2002

Temps per gaudir

El temps d’oci, és a dir, aquell que dediquem a activitats no productives, és una part important de la vida de les persones, per això és especialment alarmant el creixement tan espectacular que s’està produint de les noves formes d’oci basades en l’entreteniment en detriment d’altres activitats culturals i participatives, de creativitat i de relació humana.

Hi ha l’evidència que va en augment el temps que dedica la gent a passar l’estona sense cap altre proposit: ja sigui davant el televisor, parlant per telèfon cel·lular, amb videojocs o navegant per internet. No es tracta de carregar contra la tecnologia que està a la base de les noves formes d’entreteniment, sinó de parar atenció als efectes socials “danyosos” que es deriven del comerç de l’entreteniment. Algú ha advertit ja del risc que corren els infants per l’exposició perllongada i indiscriminada als continguts televisius. No conec però que s’hagi dit res dels mateixos perills en la gent adulta.

L’entreteniment avui es comercialitza mitjançant productes de consum intangibles, en forma de serveis, de software o de continguts audiovisuals. La indústria que els produeix ha acaparat en pocs anys els principals fluxos financers especulatius, i ha protagonitzat el boom de l’anomenada bombolla tecnològica, trasbalsant els mercats arreu del planeta. Alguns indicadors, com ara l’índex d’audiència o els rànquings de popularitat donen una idea, no només del negoci que mou l’entreteniment, sinó també del seu impacte social.

L’entreteniment, que és un producte de consum, i com a tal, subjecte a interessos comercials, condiciona ara fortament el nostre estil de vida perquè amenaça de substituir el temps d’acció creativa o de tertúlia, de lectura o meditació... per la simple contemplació passiva d’un univers fantàstic que tan sols suscita emocions. L’augment de la demanda d’entreteniment és proporcional a la disminució de la vida social. És una mesura del grau de privacitat.

Proposo l’autocrítica respecte del consum que fem particularment d’aquests productes, no com a censura o autoprohibició absurda, sinó com a mitjà per recuperar el control i la llibertat d’elecció davant la temptació d’anar engolint, sense més plantejaments, allò que se’ns presenta fàcil, reclam de curiositat, gratuït o simplement ofereix el plaer de la banalitat.

Salvador Clarós Publicat en el número 30, juny de 2002

Arròs mediterrani (o de la costa)

Segons la tradició d’origen bíblic, els tres fills de Noè, Sem, Cam i Jafet, van donar lloc a tres llargues descendències que es van estendre per tot el món. Cada un d’ells es va instal·lar en un continent i també es van repartir els tres cereals més importants: Sem, que era el primogènit, es va reservar l’arròs i es quedà a viure a l’Àsia; Cam, va triar el mill i es va instal·lar a l’Àfrica; i Jafet, va triar Europa i el blat. Cada un d’aquest cereals ha constituït la base alimentícia dels habitants d’aquestes primitives parts del món. El cas és que l’arròs és l’aliment de major consum en el nostre planeta (no se sap si és perquè Sem va ser el més prolífic dels tres germans o per les pròpies qualitats del cereal, que és amic i company de tota mena d’ingredients). En definitiva un aliment amable, no rebutja ni és rebutjat per cap ingredient, i ens treu ràpidament de bastants compromisos.

Ingredients: arrós (1 got d’aigua ple d’arrós per a cada dues persones); una llauna d’anxoves; xampinyons laminats; un grapat de nous; mig paquet de formatge ratllat; un all; julivert; una pastilla de caldo de carn; oli d’oliva (un got i mig); un ou.

Preparació:

Es fa bullir l’arròs (per cada got d’arròs n’utilitzarem dos d’aigua) aproximadament durant 16 minuts i el posem a escórrer.

En un plat barrejarem les anxoves, els xampinyons, les nous, l’all i el julivert, tot tallat a trossets molt petits. Hi afegim el formatge ratllat i la pastilla de caldo de carn també ratllada. En una paella posem a escalfar l’oli d’oliva. Quan estigui ben calent, apartem la paella del foc, i saltegem (dos minuts) la barreja dels ingredients que hem preparat. És molt important que el foc estigui apagat i que remenem contínuament els ingredients per evitar que es cremin i es faci una pasta. De seguida tirarem el contingut de la paella per sobre de l’arròs, que tindrem en una cassola al foc. Ho barrejarem bé i, quan ja estigui calent, s’hi afegeixen un o dos ous batuts (depèn de la quantitat d’arròs) remenant fins que qualli. S’ha de servir de seguida.

Nota: És recomanable passar l’arròs per aigua freda, una vegada el tinguem a l’escorredora, perquè desprèn el midó i queda més “al dente”.

Tere Jorge

Publicat al número 30, juny del 2002

Temps d'afinar la consciència

La vida quotidiana està plena de contradiccions. Per exemple un dels indicadors del grau de benestar de les persones és la despesa energètica, perquè s’associa a més calefacció, millors vacances, equipaments mecanitzats. En canvi, el consum d’energia també va directament lligat a l’escalfament global del planeta i tothom sap prou que el manteniment del paisatge i la conservació dels sistemes naturals té molt a veure amb el benestar.

Una manera intencionadament comprometedora d’entendre l’impacte de l’activitat humana sobre el planeta és mitjançant el càlcul de les emissions per càpita de contaminants, indicador aquest que ha popularitzat el famós tractat de Kyoto sobre l’escalfament global del planeta. Per fer-ho fàcil m’he inventat el següent enunciat en forma de metàfora: Cada persona porta associada una xemeneia a través de la qual llença a l’atmosfera un fum que és més negre i més abundant com més riquesa té. És evident que per les xemeneies dels ciutadans rics en surt més fum perquè les emissions de carboni -principal responsable de l’escalfament global- depenen principalment de l’energia consumida en els desplaçaments i transports, en la calefacció i en la transformació dels productes que consumim. La manca de compromís de la gent de la nostra societat, que som grans consumidors d’energia i també grans contaminadors, es deu en part a l’escassa consciència que tenim tots de l’enorme quantitat de fum que surt de la xemeneia personal. Tots ens movem entre la innocència de creure que no som els actors directes de l’escalfament global, i la mala fe de negar-ho directament per tal de no comprometre el propi benestar.

Però les dades que ens ofereixen els científics com el professor Christopher Flavin, president del Worldwatch Institute, apunten a la previsió de canvis climàtics importantíssims durant el segle actual, atès que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera ha arribat al nivell més alt en com a mínim 420.000 anys, i la tendència és a incrementar-se encara més. Tenim avui l’oportunitat d’orientar el benestar personal cap a un estil de vida que redueixi la despesa energètica en lloc d’incrementar-la. Tenim la responsabilitat de castigar les opcions polítiques que no assumeixin amb propostes serioses la reducció d’emissions de carboni i no incorporin de forma significativa alternatives d’energia neta i renovable.

Salvador Clarós

Publicat en el número 29, abril de 2002

Terrina al gust

(o com aprofitar i reciclar escorrialles)

Ja ha arribat la primavera, i amb ella el canvi d’hora, la pujada de les temperatures (suposem), que fa que vingui de gust menjar plats freds, la pluja (esperem) que ajuda la terra a donar bons fruits (i bones verdures), la declaració de la renda (inevitable) que fa que ens plantegem estrènyer-nos el cinturó… Bé. Si barregem tots aquests ingredients primaverals entendreu el motiu d’aquesta recepta que vol oferir una sortida airosa i saborosa a aquelles escorrialles o “culets” de menjar que sovint acaben a les escombraries; això sí, després de passar un període prudencial ignorats a la nevera.

Base: 2 ous, dues llesques de pa de motllo, 1 llauna de llet evaporada (llet “Ideal”), 1 cullerada de tomàquet fregit, sal, pebre.

Per qualsevol terrina que vulguem fer seguirem uns passos comuns, és a dir, agafarem els ingredients relacionats a la base i els barrejarem en un bol amb l’ajut de la batedora elèctrica de manera que obtinguem una barreja bastant líquida. A continuació barrejarem els ingredients que faran de cada terrina una sorpresa diferent. A mi, m’agrada deixar una part dels ingredients sencers per poder trobar-ne els trossos. S’aboca tot en un motllo adient i es pot fer en el microones, 15 minuts a màxima potència, o bé al forn, al bany maria, durant una mitja hora aproximadament. Aquí us oferim algunes possibilitats i que la vostra imaginació en faci més.

Terrina de peix: Amb els “culets” d’un plat de peix a la cassola, d’una sarsuela, etc. O bé fent bullir aquelles rodanxes que queden al congelador (es poden combinar diferents tipus de peix). Un cop bullit o si aprofitem peix guisat, s’ha d’esmicolar i netejar les espines.

Terrina d’espàrrecs i tonyina: Es poden utilitzar espàrrecs de llauna o, ara que és el temps, naturals (s’han de sofregir primer). Si trieu la primera opció, només heu d’escórrer l’aigua dels espàrrecs i l’oli de la toninya de llauna i afegir-ho a la barreja de base.

Terrina d’espinacs amb panses i pinyons: Es tracta d’aprofitar les escorrialles d’aquest plat quan el fem com a primer o bé fer-ho expressament aprofitant que ens queda una mica d’aquesta verdura. Simplement s’ha d’afegir a la barreja de base. Procureu escórrer-les bé de l’oli de sofregir-les perquè no us quedi oliosa.

Terrina de verdures: Es poden aprofitar “culets” de samfaina o d’escalivada o fer un sofregit amb diferents verdures: albergínia, carbassó, pebrot verd o vermell, pastanaga i saltejar-les amb una mica de pernil salat o beicon. S’han d’escórrer bé perque no deixin anar oli.

Terrina al teu gust: Aquí pots escriure la teva i si t’hi animes ens la fas arribar.

Tere Jorge

Publicat al número 29, abril de 2002

Temps de peatonalitat

Entre els valors més cotitzats de la globalització s’hi troba la capacitat de mobilitat i les facilitats en el transport. Desplaçar-se milers de quilòmetres setmanalment per atendre els compromisos laborals és una cosa que està a l’ordre del dia entre determinats col·lectius a l’empresa. Consumir productes que vénen d’altres països o continents és el més normal. Desplaçar-se diàriament a una altra ciutat per anar a treballar, anar a estudiar o a comprar també és el més habitual. Les limitacions físiques van caient, i això ens fa cofois i cosmopolites. Les raons d’aquesta embranzida globalitzadora que s’ha accentuat en el darrer decenni té a veure amb la reenginyeria industrial, i fins i tot social, si se’m permet l’expressió. M’explicaré: el món sencer és una enorme fàbrica global connectada per una espessa xarxa de transport de persones i de mercaderies. Les carreteres, els aeroports i les línies d’alta velocitat son un bé estratègic, per això se’n parla tant. El veritable mèrit del transport no és la seva capacitat de portar coses d’un cantó a l’altre, sinó fer-ho de manera barata i eficaç, però produint uns enormes costos tant humans com mediambientals. Vet aquí el crit d’alerta!

El transport és el principal responsable de les emissions de CO2 que produeixen l’escalfament del planeta. Vet aquí l’impacte mediambiental!

El transport està a la base de l’estil de vida de la gent a les conurbacions metropolitanes que concentren la població a barris dormitori, concentren el comerç en grans àrees a les quals cal anar-hi amb cotxe, les oficines al centre de la ciutat i l’oci en parcs temàtics que son autèntiques fabriques d’entreteniment. Se m’acudeix que la qualitat de vida segurament és inversament proporcional al nombre de kilòmetres o al temps emprat diàriament en els desplaçaments. Vet aquí l’impacte humà!

Per què no reivindicar el que alguns anomenen ara amb to menys pejoratiu la “ciutat densa”? És a dir, la concentració urbana que fa possible el trajecte a peu, i que troba en el comerç tradicional i de proximitat el millor amic i aliat, i practica les relacions en la trama asociativa i cultural. Per cert, proposo que una altre dia parlem de la inconveniència d’aquest succedani de la cultura anomenat entreteniment.

Salvador Clarós,

publicat en el número 28, febrer de 2002